ELS COMIATS DE RENÉE FLEMING: DER ROSENKAVALIER A LA ROH (Coote-Bevan-Rose-Berrugi;Nelsons)

der-rosenkavalier-roh_2

A l’espera de comentar la retransmissió cinematogràfica de les representacions londinenques del seguit de comiats de Renée Fleming als escenaris amb la seva paradigmàtica Marschallin del Rosenkavalier de Richard Strauss, avui us parlo de la retransmissió radiofònica del passat 13 de gener.

Ja us vaig parlar del primer comiat a Boston, també amb Andris Nelson al podi, però mentre que en aquella ocasió va ser en versió de concert o semi-escenificada al damunt de l’hemicicle de la Boston Symphony Orchestra, ara és escenificada en la monumental producció de Robert Carsen.

La veu i sobretot algunes vocals de Fleming denoten el pas dels anys, però la soprano americana també continua oferint un retrat de la Marschallin esplèndid, senyorívol, decadent i nostàlgic. Sap com dissimular les carències o les evidències del pas inexorable del temps, conservant després d’una carrera enlluernadora tots els atributs d’una intensa Marschallin. Es retira fent honor a la carrera i al rol, a temps i amb categoria. Bravo per ella. Continua llegint

INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2015: POLIUTO (Mazzola-Clément)

El Festival de Glyndebourne va començar l’edició del 2015 amb una nova producció de l’òpera Poliuto de Gaetano Donizetti, estrenada el 30 de novembre de 1848 al Teatro San Carlo de Nàpols, després d’haver-se estrenat a Paris (Les Martyrs) en francès ja que originàriament la versió italiana que s’havia d’estrenar en el mateix teatre però 10 anys abans, no va ser acceptada per la censura. La versió italiana amb el nom de Poliuto va ser estrenada quan Donizetti ja havia mort.

El Festival anglès s’apunta doncs el mèrit de recuperar aquesta òpera després que a Londres el novembre de l’any passat recuperessin (Opera Rara) la versió original francesa tal i com us vaig anunciar, i d’aquesta manera retornar-la en les dues versions als teatres on hauria d’aparèixer més sovint en qualsevol de les dues opcions, si tenim en compte els seus valors musicals i vocals, que fan fins i tot presagiar  a Verdi, sobretot en el gran concertant del segon acte, del que Verdi va agafar en un préstec descarat, el tema musical per el “Gloria all’Egitto” d’Aida, alhora que la trama és  dramàticament potent i ofereix grans números d’exigent lluïment als cantants. Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2015: THE RAPE OF LUCRETIA DE BENJAMIN BRITTEN

 

Després del parèntesi lleuger i depurador  del PROMS d’ahir i sense moure’ns del Regne Unit, marxem al prestigiós Festival de Glyndebourne per assistir a una representació de l’òpera ce cambra de Benjamin Britten, “The Rape of Lucretia” (La violació de Lucrècia) una òpera estrenada en el mateix festival el 12 de juliol de 1946, estrena que va protagonitzar l’excelsa contralt Kathleen Ferrier , dirigida per Ernest Arsemet i en la que el company de Britten, el tenor Peter Pears assumia el rol de Cor masculí.

L’òpera no s’havia tornat a representar a Glyndebourne i aquest any s’ha programat després que la companyia en gira del Festival (Glyndebourne Tour) la portés per vàries ciutats angleses, en una magnífica i colpidora producció de la directora Fiona Shaw, protagonitzada per Christine Rice, que en fa una autèntica creació. Continua llegint

INSISTINT EN DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG AL MET 2014

"DIE MEISTERSINGER VON N†RNBERG.Acte 2on. " Foto: Beatriz Schiller/Metropolitan Opera

“DIE MEISTERSINGER VON N†RNBERG.Acte 2on. ” Foto: Beatriz Schiller/Metropolitan Opera

Semblava que no l’arribaríem a tenir mai però finalment s’ha fet possible, just quan comencem una intensa setmana wagneriana, també a IFL

Per fi puc oferir-vos el vídeo de la representació de Die Meistersinger von Nürnberg que va tenir lloc el passat 13 de desembre de 2014 en el Metropolitan Opera House.

Com que han passat uns quants dies, si no recordeu el que varem dir tots els que la varem veure i crec que gaudir, aquí us deixo l’enllaç de l’apunt que vaig escriure arran de la transmissió al cinema: Continua llegint

EL MET AL CINEMA 2014: DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Crec que no exagero si us dic que per a mi una producció de Die Meistersinger von Nürnberg és una de les coses més complexes i difícils de dur a terme. La complexitat musical i la resistència vocal que han de demostrar els cantants protagonistes durant les quasi cinc hores de durada, sobrepassa en molt la de la immensa majoria d’òperes del gran repertori, i deu ser per tot això que assistir a una representació d’aquest títol wagnerià és quelcom especialment joiós i si el resultat acaba sent tan brillant com el d’ahir al MET, la satisfacció esdevé plenitud. Continua llegint

MARIA STUARDA A LA ROH (DiDonato, Giannattasio, Jordi, Carpenter,Rose;de Billy)

Del 19 de desembre de 2014 fins al 8 de gener de 2015 en el Gran Teatre del Liceu tornarà una òpera estimada pel públic barceloní, Maria Stuarda de Gaetano Donizetti, amb la particularitat de que en el primer dels dos repartiments previstos, la protagonista serà la mezzosoprano Joyce DiDonato, com ja ho va ser al Metropolitan de Nova York i de la que podeu disposar el vídeo (Une concession à Cathie)  i com també ho és ara a la Royal Opera House Covent Garden de Londres, al costat de Carmen Giannattasio i Ismael Jordi.

Al Covent Garden la direcció musical és del vell conegut mestre Bertrand de Billy, que “violenta” tant el discurs musical que la versió em sembla mancada de l’alè romàntic que el belcanto donizettià ha de tenir i tots els cantants crec que en surten perjudicats. En aquest sentit al Liceu estarem més de sort amb el mestre Benini, una absoluta garantia en aquest repertori.

És ben curiós que la crítica anglesa hagi passat per alt totes les manipulacions en les transposicions que sofreix la partitura per tal que Joyce DiDonato es senti “còmode” en tots els passatges, suposant que el que canta la mezzosoprano nord-americana és la versió Malibran de la partitura, quan no ho és ni al MET, ni ara a la ROH, ni com suposo que tampoc ho serà al Liceu, és clar que al Liceu com que hi ha dos repartiments, i el segon el canta una soprano (Irina Lungu) potser escoltarem dues versions ben diferents, caldrà estar ben atents. Continua llegint

EL VÍDEO DE MARIA STUARDA DEL MET

Joyce DiDonato, Maria Stuarda al MET. Foto Ken Howard/Metropolitan Opera

Joyce DiDonato, Maria Stuarda al MET. Foto Ken Howard/Metropolitan Opera

Aquí la teniu, sé que a molts us farà molta il·lusió, ja que al contrari que en a mi, us va agradar molt, i com que m’agrada satisfer, en la mesura del possible les vostres comandes, us deixo els enllaços de la representació que va tenir lloc el passat 19 de gener al Metropolitan Opera House de Nova York, i que vam poder veure en transmissió directa als cinemes.

Ara que he tornar a visionar-la, potser encara seria més crític del que ja ho vaig ser a l’apunt corresponent:

Millor tenir la festa en pau, i sobretot fer un “servei infernemlandaire” que farà contents a molts i que ajudarà a completar la col·lecció de la temporada 2012/2013 del MET, quelcom que ni jo mateix creia que mai fos possible, sobretot en la seva integritat.

Us recordo el repartiment: Continua llegint

DIE FRAU OHNE SCHATTEN AL CONCERTGEBOUW (Kerl-Schwanewilms-Henschel-Reuter-Goerke;Jurowski)

Concert-Gebouw2

Ahir ja us vaig anunciar que avui aniríem a Amsterdam per assistir al Concertgebouw a una versió de concert de Die Frau ohne Schatten, potser l’òpera que més m’agrada de Richard Strauss (he dit potser).

Com tots sabeu aquesta òpera hagués tingut de pujar a l’escenari del Liceu el mes de novembre passat, però després del desgavell de la temporada passada, aquesta va patir l’estisorada que ens va deixar orfes d’aquest títol tan cabdal com fascinant.

L’opulent òpera straussina es va presentar en forma de concert amb la Radio Filharmonisch Orkest dirigida per el sempre fascinant Vladimir Jurowski, que atorga a la partitura una emoció sonora de molt impacte. Potser mai com en aquesta versió les melodies llueixen de manera tan bella i potser mai com en aquesta versió haureu escoltat la meravellosa i acolorida orquestració amb tant detall, cura i brillantor. La versió de Jurowski és comparable a qualsevol de les mítiques i referencials de tots conegudes i reverenciades. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: MARIA STUARDA

Joyce DiDonato, Maria Stuarda al MET, producció de David McVicar. Fotografia Ken Howard/MET

Joyce DiDonato, Maria Stuarda al MET, producció de David McVicar. Fotografia Ken  Howard/MET

Ahir vam tornar al MET (cinema) per assistir a la sisena de les representacions de Maria Stuarda, la magnífica òpera de Gaetano Donizetti que mai fins ara s’havia representat al teatre novaiorquès.

Peter Gelb ha previst en tres temporades consecutives programar la trilogia Tudor que el compositor bergamasc ens va deixar per la posteritat (mancaria la pobre Elisabetta al castello di Kenilworth, per convertir la trilogia en tetralogia Tudor, però aquesta que va ser la primera, estrenada al 1829, mai ha estat considerada digne de ser tinguda en compte). L’any passat va ser l’espectacular Anna Bolena i la temporada vinent esperem que sigui Roberto Devereux, sempre dirigides a l’escena per David McVicar, mentre que Armiliato ha deixat pas de manera encertada al mestre Benini.

Si en l’Anna Bolena de l’any passat el General Director del MET va convèncer a la gran Anna Netrebko per fer front a un rol difícil i extenuant, amb un resultat esplèndid. Per aquesta segona entrega Tudor va oferir el rol titular a Joyce DiDonato, potser una de les cantants actuals més dotades per cantar el repertori belcantista. Desconec amb qui han pensat per fer front a Reina Elisabeth en el Roberto Devereux de la temporada vinent. Continua llegint

El Walther von Stolzing de JONAS KAUFMANN

Jonas Kaufmann. Foto New York Observer

Com que fa més de cinc anys d’aquesta versió de Die Meistersinger von Nürnberg que va tenir lloc a Edimburg el dia 2 de setembre de 2006 en el marc del prestigiós Festival de la capital d’Escòcia (versió de concert), i tenint en compte que el preciós i compromés rol de Walther von Stolzing corria a càrrec de Jonas Kaufmann, m’ha semblat oportú portar-la a IFL, ja que no tinc constància que el tenor muniquès l’hagi tornat a cantar i tampoc que tingui previst fer-ho en el futur, per tant la gravació alhora que magnífica en quan a resultats artístics, és avui per avui l’única ocasió d’escoltar el Walther von Stolzing que a més a més, tan sol va cantar en aquesta única ocasió i per tant és un motiu suficient per fer-ne un apunt i deixar-la a la vostra disposició.

La versió de concert de l’òpera wagneriana va suposar el comiat de Brian McMaster al capdavant del Festival després de 15 anys de dirigir-lo i si bé no podem dir que sigui una versió inoblidable de la “comèdia” wagneriana, bàsicament per una direcció musical més aviat feixuga i plana, va comptar amb un equip de cantants que va suposar una combinació de tres generacions que abraçaven l’experiència de John Shirley-Quirk o Richard van Allan , la seguretat d’un Hans Sachs tan sòlid com Robert Holl, o l’esclatant joventut de Kaufmann, Rose o Rutherford (ara Hans Sachs a Bayreuth), que van aixecar notablement el nivell. Continua llegint

PROMS 2 [2011]: GUILLAUME TELL DE ROSSINI

Malin Byström, Celso Albelo, Antonio Pappano, Michele Pertusi, John Osborn

Aquí teniu el concert número 2 dels PROMS d’aquest any que quasi repetix íntegrament el cast de la versió romana que la EMI acaba de treure al mercat del Guillaume Tell de Gioachino Rossini i del que uns en vaig parlar fa tres dies. Els únics canvis afecten al rol protagonista, ja que el baix baríton italià Michele Pertusi es fa càrrec del rol protagonista, en lloc del baríton canadenc Gerald Finley, la contralt Patrica Bardom que es fa càrrec del rol d’Hedwigwe, la muller de Guillaume, que en la versió romana com recordareu anava a càrrec de Marie-Nicole Lemieux, al baix Nicolas Courjal que canta el rol de Gesler en lloc de Carlo Cigni i Leuthold a càrrec de Mark Stone.

El so de la gravació de la BBC és escel·lent i l’únic dubte és saber com es projectaven les veus en l’enorme i acústicament complicat Royal Albert Hall, però per ràdio la versió sona esplèndida i Pappano torna a enlluernar amb la direcció vigorosa i brillant.

Pertusi, que tampoc és que tingui un torrent vocal, coneix l’estil rossinià com ningú, no debades la seva gran carrera en tots els teatres del món ha estat fonamentada en l’obra del cigne de Pesaro i la seva veu més greu, li dona una entitat diferent a la del cantant canadenc, més dramàtica.

Per mostrar-vos la genialitat de Pappano i la ductilitat de la fantàstica orquestra, us deixo Continua llegint

EL GUILLAUME TELL DE ROSSINI SEGONS ANTONIO PAPPANO

Ahir vaig rebre el mateix regal per vies i persones diferents, a qui com és lògic aprofito públicament per agrair el detallàs d’un sant Joaquim prou avançat. Es tracta de Guillaume Tell, l’últim enregistrament de la darrera òpera de Rossini que acaba de sortir al mercat i que he devorat amb fruïció només arribar a casa. Tota sencera, sense interrupcions.

El primer l’he rebut en format virtual i l’altre físic, d’aquells que aviat desapareixeran, és a dir una caixa amb llibret i tres discs que contenen el darrer llançament de l’EMI, amb el que suposa un altre treball rossinià del mestre Antonio Pappano, que després del Stabat Mater, ens presenta aquesta gravació en l’original francès, que tan sols comptava fins ara amb la versió també de la EMI gravada l’any 1973 amb Gedda, Caballé i Bacquier, dirigits per un pulcre i musicalíssim Lamberto Gardelli, però potser mancat de la genialitat que una obra com aquesta necessita.

Després de les integrals en italià de Chailly (en estudi i un cast molt rellevant 1978/79) i la de Muti en directa a la Scala i un cast més irregular (1988), ara ens apareix aquesta versió provinent de la inauguració de la temporada passada (octubre del 2010) a Roma, amb l’orquestra i cor de l’Accademia Santa Cecilia de Roma, sota la direcció del seu director titular i amb un cast molt notable, però discutible pel que fa al rol d’Arnold. Continua llegint