IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2011: DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG


James Rutherford Hans Sachs a Bayreuth. Producció de Katharina Wagner

Amics, després de cinc anys de l’estrena d’aquesta producció, que vaig tenir “l’honor” de poder assistir en directa, Katarina Wagner, responsable de la genialitat, continua emportant-se una sonada esbroncada al finalitzar el tercer acte,. és clar que potser es protestaven més  coses i no tan sols aquest nyap de producció.

Del repartiment original del 2007, tan sols queda la Magdalene anodina de Carola Guber i aquest any estrenem Walther, ja que l’escolanet ha esdevingut cigne i avui ens cantarà Lohengrin, que és, penso jo, el rol wagnerià que s’escau més a les seves particularitats vocals.

Per a substituir-lo ha debutat a Bayreuth el tenor alemany Burkhard Fritz, que no us diré que m’hagi fet enyorar a Vogt, però tampoc m’ha trasbalsat especialment, ans al contrari, però al menys ha intentat cantar amb sentiment i fer esforços per a ser expressiu i musicalment convincent. No li ha sortit del tot bé, però s’ha mantingut just per sobre del llindar de la dignitat. En qualsevol cas un Walther que no honora al Festival.

El baix baríton anglès James Rutherford, va suposar en l’edició del 2010, una magnífica i inesperada sorpresa. Aquest any, si us haig de ser franc, l’he notat més apurat, amb una emissió oscil·lant en algunes notes i  un deteriorament generalitzat de l’emissió. Malgrat aquests perillosos signes, possiblement d’esgotament, la veu és contundent, amb harmònics i noblesa, i no ens vol fer passar gat per llebre.

Debutava en la producció el baix alemany Georg Zeppenfeld, cantant el Pogner, és un cantant que està fent una carrera meteòrica amb una veu magnífica i un cant igualment notable. El veurem l’any vinent com a Sarastro al Liceu i podrem gaudir-lo més que en el aquest rol, on les seves intervencions no tenen la imponent presència que desitjaríem per una veritable veu de baix. Haurem d’esperar en les properes edicions del Festival, que li atorguin els grans rols de baix del repertori wagnerià.

La resta, com l’any passat, és a dir, l’excel·lent David de Norbert Ernst, que ja coneixem també al Liceu i el correcte, sense més,  Sixtus Beckmeser d’Adrian Eröd. La mediocritat de les senyores, que en cap cas haurien de cantar a Bayreuth i molt menys repetir any rere any, és incomprensible, però com que ja coneixen les estupideses que han de fer, per què molestar-se a contractar-ne a unes altres?

Sebastian Weigle continua amb la seva asèptica lectura, si bé és cert que cada cop domina més l’orquestra del Festival i li sona millor, però continua sent incapaç de donar-li brillantor i vitalitat, esdevenint la seva visió nostàlgica i decadent, un avorriment durant els dos primers actes, millorant en el tercer, però sense passar de la discreció i quedant molt, però molt enrere dels orquestralment memorables Meistersinger segons Thielemann (darrera edició del 2002 a Bayreuth).

Respecte a la desastrosa inauguració, aquest segon títol del Festival 2011 ha suposat una millora, és clar que no era gaire difícil, però continuem esperant aquelles funcions que tornin al Festival el prestigi perdut i sobretot l’honor que les òperes de Wagner mereixen en el teatre que ell mateix va fer aixecar, pagant els altres, per auto honorar-se cada estiu.

Us deixo els enllaços, malgrat que l’emissió és una mica defectuosa en la senyal, res que no es pugui suportar, però crec que cal avisar que de tant en tant hi ha petits gaps de pèrdua de senyal, tant a Radio Clásica (primer acte), com a Catalunya Música, actes segon i tercer.

Us deixo, com a tast, el Wahn! Wahn!Überal ! Wahn! que canta Sachs al tercer acte i on James Rutherford s’implica de manera convincent, amb uns bons resultats, tot i la constatació d’aquella baixada esmentada respecte a l’any passat.

Eva (Michaela Kaune) seduint a Sachs (James Rutherford) . Producció de Katharina Wagner a Bayreuth

DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG
Richard Wagner

Conductor Sebastian Weigle
Director Katharina Wagner
Stage design Tilo Steffens
Costumes Michaela Barth
Tilo Steffens
Choral Conducting Eberhard Friedrich
Lighting Andreas Grüter
Hans Sachs, Schuster James Rutherford
Veit Pogner, Goldschmied Georg Zeppenfeld
Kunz Vogelgesang, Kürschner Charles Reid
Konrad Nachtigal, Spengler Rainer Zaun
Sixtus Beckmesser, Stadtschreiber Adrian Eröd
Fritz Kothner, Bäcker Markus Eiche
Balthasar Zorn, Zinngießer Edward Randall
Ulrich Eisslinger, Würzkrämer Florian Hoffmann
Augustin Moser, Schneider Stefan Heibach
Hermann Ortel, Seifensieder Martin Snell
Hans Schwarz, Strumpfwirker Mario Klein
Hans Foltz, Kupferschmied Diógenes Randes
Walther von Stolzing Burkhard Fritz
David, Sachsens Lehrbube Norbert Ernst
Eva, Pogners Tochter Michaela Kaune
Magdalene, Evas Amme Carola Guber
Ein Nachtwächter Friedemann Röhlig

Aquí teniu els enllaços. Els dos arxius del primer acte els haureu d’ajuntar amb el hjsplit, el segon acte és un únic arxiu mp3 i el tercer són dos arxius directament en format mp3- perdoneu la disbauxa i agraïu a Colbran la gravació.

Avui Lohengrin, que per sort no veurem i amb un repartiment diferent amb importants novetats respecte a l’any passat. Demà en parlarem.

16 comments

  1. Joaquim, moltes gràcies pels Mestres. La meva impressió d’ahir va ser força positiva, musicalment parlant, per ràdio, l’orquestra va sonar força bé i per mi han estat la millor versió dels mestres del Weigle des de l’estrena. Quant a les veus, tens tota la raó, que aquest senyor Rutherford sonava amb la veu gastada. Però també ho feia el Norman Bailey, i aqui el tens, gravant el Sachs amb el Solti i la F. de Viena (per cert, diuen, un dels grans fracassos del mestre hongarès). El tenor em va agradar ja que em recordava en alguns moments al Kollo amb la seva veu lírica.
    Orquestra i cors magnífics com sempre, si més no, radiofònicament.
    A reveure
    Josep.

    M'agrada

  2. Carlos R.

    Mediocridad, algo que Bayreuth no debería permitirse, en contra de lo que sucede año tras año.
    Había previsto ir, ya que unos amigos que habían conseguido las entradas desistieron. Tenía que volver a ver el Lohengrin que ya sufrí el año pasado y estos Meistersingers, que ya había sufrido anteriormente. Mi interés se centraba en el Tannhäuser inagural, pero esas localidades no estaban disponibles, ahora me alegro, puesto que me he librado de un fiasco monumental y de repetir unas funciones, para mi, sin ningún interés.
    De momento no he podido escuchar nada del Lohengrin y creo que sobre el papel es uno de los repartos más interesantes, pero el espectáculo visual es ridículo, o sea que sumados a los Maestros, al Tristan y al Tannhauser inaugural, la oferta escénica es de frenopático. Queda el Parsifal, eso si, pero con un reparto poco ambicioso.

    M'agrada

  3. Josep Mallol Gurgui

    A Bayreuth ja no queda res interessant, fora de l’orquestra i cor, bagatge molt pobre per a suscitar interès en fer l’esforç per anar a veure-ho. M’agradaria que, de sobte baixés tant la petició d’entrades, que els organitzadors se’n adonessin del mal camí per on circulen, que no porta enlloc. Ja no queden adjectius per qualificar els malaurats desastres que s’hi perpetren.
    El problema és que a no se qui, li agraden aquestes bestieses.
    A reveure des del desencisament
    Josep

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    He llegit els apunts que em precedeixen i m’agradaria fer uns comentaris. Aviam. Anem a pams. Desconec els muntatges de les representacions de Bayreuth d’enguany, però del que llegeixo (i he llegit els últims anys) i puc deduir en les fotografies que m’arriben el seu tarannà no és ni més ni menys que el de les, un tant grotèsques unes vegades o afortunades d’altres, però sempre estridents i trencadores propostes que des de fa ja dues décades es fan i desfan per tots els teatres d’Alemanya. I Bayreuth no és una excepció. No és més que el reflex i confirmació d’una manera d’entendre l’escena operística que vol trencar si o si amb el passat. És clar, quan això no surt bé el resultat pot ser espantòs i per apretar a correr. Però tambè s’ha de reconeixer que hi han representacions força convincents i prou impactants en les que entre d’altres coses s’ha d’agrair el seu allunyament d’escenificacions maxaconament tradicionals. Per mostra un botó ben actual: aquets dies al Liceu hi ha la Carmen de Bieito. Doncs m’agrada, m’agrada molt el mite de Carmen sota el seu prisma i crec que, acceptan totes les opinions positives i negatives, no és pot negar que desperta un interés nou per l’obra de Bizet. Perdoneu la “perorata”. El que vull dir és que la questió no rau en “despotricar” per definició de la transgresió del esperit escènic de les obres de Wagner sino d’acceptar la seva existència no com un càstig, sino com una oportunitat de veure i entendre coses noves. I si, el resultat pot desagradar, fins i tot molestar, però prefereixo mil vegades aquest risc al de veure un any rera l’altre la mateixa Aida al mateix Liceu. No sé si m’explico. Un altre exemple i acabo: no sé com és l’escenificació del Lohengrin d’avui a Bayreuth, no puc opinar, però el de Konwitschny al Liceu em va agradar i fer pensar molt. I quan el van repetir uns anys més tard, per descomptat que vaig repetir. I el vaig tornar a repetir a Leipzig, en un ambient força més “obert” que el del Liceu per cert, fet ben curiós donat que precisament aquesta ciutat té en Wagner a un dels seus fills més ilustres.

    Més preocupant, molt més, és el nivell dels cantants en aquestes dues funcions que portem. Ahir lleugerement millor que el desastrós Tannhäuser del dilluns però tampoc és va assolir el nivell que d’un Bayreuth s’ha d’esperar. Oi que no s’entendria que a Bayreuth l’orquestra i el cor sonessin malament? Doncs no entenc per què set ciencies les germanetes creuen que podem passar amb cantants de teatres de segona (i segon repartiment). Obviament hi han bones actuacions i de lo escoltat ahir coincideixo pràcticament amb totes les teves percepcions, Joaquim, però és clar, no és acceptable a Bayreuth un cast desequilibrat. I ja anem 2-0 i a la primera part.

    No m’ha agradat massa el cor final, sempre tant esperat. L’he trobat erràtic i em falta d’empenta i m’ha extranyat molt, perque recordo que en els “Die Meistersinger…” del Liceu amb en Weigle em va agradar força i vaig sortir molt content. Tambè és cert que aquest cor final en directe no té res, absolutament res a veure amb cap mena de retransmissió o gravació.

    Bé, pel que he sentit avui crec que demà el resultat a In Fernem Land serà de 2-1. O sigui, que hi han possibilitats de remuntada. Però no em vull adelentar a la decissió de l’àrbitre (vull dir del “mestre”) no sigui que em renyi…jajajaja… 🙂 🙂 🙂

    M'agrada

    • josep mallol gurgui

      Doncs jo crec que la gran desgràcia és que ja fa uns quants anys, l’art escenogràfic s’està allunyant del públic. El públic, naturalment parlo per mi, vull veure ALLÒ que se sent quan hom toca la partitura. No vull que el rei digui “poble de Brabant” i es vegi una cutre-classe d’adolescents de principis de segle XX. Puc afirmar amb rotunditat que de les gairebé 50 òperes que he vist al Liceu, la del Lohengrin de la classe és la pitjor experiència que he passat en aquella santa casa.
      Crec que és un crim intel·lectual parlar de la Carmen del Bieito, oblidant total ment i absoluta la obra del seu creador verdader, Georges Bizet i el llibretista Merimée.
      Respecte al Parsifal de Herheim, s’han degradat tant les coses, que fins i tot un muntatge com el de Chereau, (que no sabia res de wagner quan s’hi va posar) sembla clàssic. A partir d’ací, espero millors temps (per a mi, és clar).

      M'agrada

    • Saps que passa Josep?, que quan escoltes tanta mediocritat i veus les fotos ho engegaria tot a rodar. Arriba un moment que la vessant escènica em rellisca, em desconnecto i escolto, però si el que escolto és mediocre o literalment un excrement, m’indigno.
      Aquests muntatges, si o estiguessin subvencionats per els diferents governs federals, no hi hauria ningú que els volgués fer. Així qualsevol, no et sembla?. 5 anys d’esbroncades per la producció de Meistersinger em sembla que ja són suficients per no fer-nos combregar amb rodes de molí. Una autèntic i enorme excrement pudent, això és el que és. Aquest l’he vist de primera ma i per tant opino, el Tann d’aquest any pel que ja ens han explicat, no pinta gaire bé i el Lohengrin dels ratolins….en fi. Ja saps que jo no em tanco a noves propostes i el muntatge de Bieito per la la Carmen de Bizet, m’agrada moltíssim, però és que Bieto, al menys en aquest muntatge no traeix en absolut res de la historia, però em pots convèncer, si us plau, de per quin motiu les relectures han de tergiversar l’esperit original de l’obra i utilitzant part d’aquesta (de moment respecten la música) fer-ne un altre absolutament nova intentant que entri en calçador allò que no entra ni amb vaselina de la bona?

      M'agrada

      • Josep Olivé

        T’entenc, Jaoquim i t’entenc Josep. És per això que deia que si la cosa no surt bé el resultat pot ser desastrós. Però com quasi bé sempre un bon exemple pot ilustrar lo que un pensa: no vull anar massa lluny, sino més aviat a una representació ben recent de “Parsifal” al Liceu. No era Monsalvat precisament el que es veia a l’escenari i fins i tot al tercer acte en Guntemaz canta allò de que ha surtit el sol del divendres sant i a l’escenari l’unic que hi havia era foscor. I ja vaig dir que jo no vaig conectar mentalment amb el que la direcció d’escena em proposava, però que renoi, tan musicalement com escènicament l’espectacle va ser rodó, molt bo i el moviment i prestacions dels cantants com actors tambè. I no és lo mateix la “Carmen” que “Don Giovanni” en el cas de Bieito, no és lo mateix “La Dammanació de Faust” i “La Flauta Màgica” que “Les Troyens” en el cas de la Fura, ni és lo mateix “Lohengrin” que el molt recent “Der Freischütz” en el cas de Konwitschny. Unes, les primeres em van agradar molt i les altres la veritat és que han estat un fracàs total al meu parer.

        A l’opera la música no s’ha de tocar, no es pot tocar. Ha de sonar lo que està escrit, aportant cada interpret la seva visió personal de l’obra. Això està clar. Però de la mateixa manera que un dia molts varen quedar enlluernats quan una Callas no sols cantava sino que actuava, de la mateixa manera que s’ha progressat enormement en les prestacions teatrals dels cantants, en consonància s’ha d’anar més enllà de les escenografies tradicionals. L’òpera té tres potes: la composició (intocable), l’interpretació musical (cantans i orquestra) i la representació escènica. Encara que les dues primeres siguin óptimes, si aquesta última no arrisca, si no investiga ni intenta fer res de nou l’òpera està comdemnada.

        Aviat a Peralada podré veure un “Orfeo ed Euridice” de Gluck. Direcció escènica de La Fura dels Baus. Tot un risc. Ho sé. Però paga la pena intentar saber com pot ser representada aquesta obra d’una manera diferent, no? Em pregunto si hi aniría de saber que veuria les túniques blanques i els dimonis de sempre. Aquestes propostes, no mouen i revitalitcen el món de l’opera? Deixeu-me pensar que si.

        M'agrada

      • Fitzcarraldo

        Puestos a innovar, no entiendo el motivo por el cual no podemos tocar la música pero si todo lo demás.
        No todas las operas ofrecen un libreto a la altura de la música, pero ¿Me podrías decir la razón en la cual fundamentas que se puedan pasar por el forro el texto, las situaciones dramáticas e incluso la psicología de los personajes y en cambio persistas en hacer todas las acotaciones de la partitura?
        Puestos a cambiar si los monjes que custodían el Santo Grial se convierten en lisiados mentales, ¿Porqué hay que continuar cantando la partitura tal y como fue concebida por el mismo artista que compuso los versos y escribió las acotaciones escénicas?. Si aceptamos cambiar una cosa, deberíamos aceptar la otra. Rompamos la baraja y listos. Se puede innovar, pero cargarse la obra original, como hacen muchos de los directores de escena, me parece sencillamente mal y el problema radica que en medio del presunto proceso creativo hay muchísima mediocridad envuelta en provocación, para así disimular la nula capacidad de unos presuntos profesionales y artistas al abordar un género que les importa un comino, pero que les reporta notoriedad y muchos ingresos, gracias a unos gestores culturales, que amparados en los presupuestos públicos, los malbaratan. Si fueran a cargo directo de su nómina, otro gallo cantaría.
        He visto muchos montajes magníficos, pero muchísimos más bodrios y todos ellos empeñados en ofrecer otra visión de aquella por la que fueron concebidos hace más de un siglo, dos o incluso tres y que deberíamos aceptar con todo su anacronismo, sin querer adaptarlos a una realidad radicalmente distinta. Si quieren conectar con el público joven y actual, que los compositores contemporáneos empiecen por componer músicas que interesen, con argumentos y situaciones actuales que conecten con él y dejen en paz las locuras de las heroínas belcantistas. La opera necesita obras nuevas que conecten con el público, con argumentos, situaciones y personajes que puedan interesar. El interés del género, tal y como ha llegado a nuestros días, se centra en la música y el canto, en eso estoy de acuerdo contigo, lo demás, no por ser malo, hay que volverlo bueno con situaciones ridículas y provocativas, seguirá siendo malo por mucho que Azucena pase de gitana a Dómina de una Sauna gay del Bronx

        M'agrada

      • Bienvenido Fitzcarraldo, entiendo tu postura, pero no puedo defenderla, al menos como una máxima, ya que compartiendo tus puntos de vista, también he visto espectáculos no tradicionales, magníficos-
        Creo que hay operas que pueden ser interpretadas en clave contemporánea, pero otras no, es ridículo actualizar un Trovatore, ya en época de Verdi, no había por donde cogerlo.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Del Trovatore solo se salva la música, en gran parte de ella del mejor Verdi, pero con fragmentos del más discutible Verdi. Es tan imposible su argumento y su escenificación pero tan bella su música, que es de las óperas que más vale escucharlas en versión concierto. Pero puestos a exprimir las neuronas, precisamente has citado una obra en la que le sentaría muy bien una representación original y rompedora (obviamente no la execrable de Gilbert Flo del Liceu) que hiciera olvidar su libreto. Y sirva también la misma ópera para hablar de la conveniencia o no de modificar lo escrito musicalmente. Pues no, no se puede tocar lo que Verdi dejó escrito en la partitura y los interpretes tienen suficiente margen siempre para dejar su impronta, que no es lo mismo el Trovatore de Karajan que el de Muti. Por el contrarario, parece lógico pensar que las escenificaciones, por su caràcter teatral, físico y vivo dispongan de muchísimo más margen de maniobra.

        M'agrada

      • Fitzcarraldo

        No, no me convences. Wagner, como otros compositores, eran autores de la música y el libreto, acotando el más mínimo detalle de sus obras, íncluso detalles de la escenografía.
        Si se altera un parte, no sé porqué debemos mantenernos con la otra sin ningún retoque. Más físico que la voz y más vivo que la interpretación que un cantante pueda dar a un fragmento, no creo que podamos encontrar nada. Lo siento sigues sin darme un motivo convincente y es que creo sinceramente que no lo hay. Aceptamos que Parsifal se convierta en Hitler y nos ponemos nerviosos si Muti no deja hacer agudos a los cantantes, allí donde el libreto no los contempla. Sinceramente incoherente e insostenible.

        M'agrada

      • Sembla que pensis que estic en contra de les posades en escena trencadores, i no, absolutament no, estic en contra de les boutades, de les provocacions, de les incoherències, dels despropòsits sense cap mena de sentit, senzillament per canviar-ho tot, no fos cas que sembléssim carques.
        La majoria de muntatges em semblen, en aquest sentit, fallits, però si les veus funcionen i l’orquestra i el cor també, ja he decidit no fer cap mena d’esforç per intentar saber que és el que em volen dir, o de quin trauma d’infantesa es volen curar aquesta colla.
        El que no deixaré mai, mentre pugui és clar, és l’abonament i menys per aquesta febre, que estic segur que s’acabarà.

        M'agrada

      • LORENZO

        Que la febre passi tan aviat sigui possible, però es molt alta i arrelada. Si veus orquestra i cors funcionen….això et porta cap a les versions de concert i no m’omplen.
        Per haver renunciat al abonament hi han tambè altres raons. La selecció del torn A no m’anava bé i l’avantatge economic per el pack, es molt poc per empassar-me coses que no m’interessen i alguns muntatges preses de pèl.
        Vaig seguir els Meister a la radio BR-KLASSIK Astra 12266H crec que sense cap tall, però tampoc vaig poder estar-hi sempre. No se valorar-ho tant com vosaltres però em refio del meu gust. això m’agrada i sòna bé o no. Les vostres opinions posteriors em son molt útils i per això rebeu tots el meu agraïment

        M'agrada

  5. LORENZO

    Josep, No hi perdis el temps. Fes com jo. He deixat l’abonament del Liceu.Només aniré a veure-hi Bohème i Adriana si, com sembla, el que veuré, mentrés disfruto amb la música i la veu, té coherencia amb la historia que m’expliquen. I aixó ho aplico a tota l’opera que veig. No soc un entés musical i això agreuja el problema.
    Hi ha molta gent i dels entesos, que ho troben fantástic (menys dels que ells es pensen). D’altres que contemporitzen (Joaquim?) i d’altres que no saben quin es el proces de creació d’una opera. Idea o text existent, libretto que explica la història, i música i veu adient a la trama. Si conservem l’últim i veiem una altra història, a mi em distreu, no disfruto i senzillament no m’interessa. `Hem vist desenes de vegades la mateixa obra amb escenografies diferents i que representen adecuadament les situacions que desenvolupa la música. No es sempre la mateixa Aida amb el mateix cartró pedra. Creu-me no hi ha res a fer. Al meu costat a la Carmen de les 1es. representacions, un matrimoni de Búffalo, va dir-m’ho molt clar i curt: “non sens”. Resignació. LORENZO

    M'agrada

    • Home Lorenzo, jo no vull ser intransigent, he vist coses magnífiques i altres que m’han semblat directament una estafa.
      El greu problema de Bayreuth no és aquest, ja que aquest és generalitzat, el greu problema de Bayreuth són les veus i amb això pràcticament tots els teatres del món superen al temple wagnerià. Llastimós

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: