IN FERNEM LAND

SALZBURG 2011: DIE FRAU OHNE SCHATTEN


Anne Schwanewilms, Die Kaiserin a la producció de Christof Loy de Die Frau onhne Schatten de Salzburg 2011. Foto © Monika Rittershaus

Sense altre respir que la presentació del concurs del mes d’agost, passem de Bayreuth a Salzburg, endinsant-nos en una de les òperes més fascinants de la història, la impressionant Die Frau ohne Schatten sota la direcció del kaiser, i mai més adient, Christian Thielemann.

No us negaré que respecta a Bayreuth, l’equip vocal reuneixi més punt d’interès, però en realitat Salzburg, el festival més car i elitista, el que fa més ostentació de la vergonyant importància del poder i els diners, el que reuneix a més milionaris per butaca, hagués pogut tenir més cura, amb alguns dels cantants contractats. Aquí teniu la llarguíssima llista:

Richard Strauss
DIE FRAU OHNE SCHATTEN
Großes Festspielhaus de Salzburg, 29 de juliol de 2011

Stephen Gould, Der Kaiser
Anne Schwanewilms, Die Kaiserin
Michaela Schuster, Die Amme
Wolfgang Koch, Barak, der Färber
Evelyn Herlitzius, Sein Weib
Markus Brück, Der Einäugige
Steven Humes, Der Einarmige
Andreas Conrad, Der Bucklige
Thomas Johannes Mayer, Der Geisterbote
Rachel Frenkel, Die Stimme des Falken
Peter Sonn, Erscheinung eines Jünglings
Christina Landshamer, Ein Hüter der Schwelle des Tempels
Maria Radner, Eine Stimme von oben
Christina Landshamer, Erste Dienerin
Lenneke Ruiten, Zweite Dienerin
Martina Mikeliæ, Dritte Dienerin
Hanna Herfurtner, Solostimmen / Stimmen der Ungeborenen
Christina Landshamer, Solostimmen / Stimmen der Ungeborenen
Lenneke Ruiten, Solostimmen / Stimmen der Ungeborenen
Rachel Frenkel, Solostimmen / Stimmen der Ungeborenen
Martina Mikeliæ, Solostimmen / Stimmen der Ungeborenen
Maria Radner, Solostimmen / Stimmen der Ungeborenen
Albin Frahamer, Daniel Heck, Philipp Kranjc, Paul Krook, Vivien Löschner, Sabine Muhar, Christoph Quest, Barbara Spitz, Klaus Wetzlinger, Peter Wurzer, Schauspieler
Maria Gruber, Christina Kantsel, Liliya Markina, Julia Rath, Andrea Schalk, Marena Weller, Revuetänzerinnen
Ben Badura, Kim Viviane Binding, Felix David, Elias Kurzmann, Gabriel Paulus, Lukas Parandian, Leoni Ruhland, Sophia Ruhland, Jonathan Seißler, Kinderpersonal

Wiener Philharmoniker
Mitglieder der Angelika Prokopp Sommerakademie der Wiener Philharmoniker, Bühnenmusik
Christa Schönfeldinger, Glasharmonika
Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Salzburger Festspiele Kinderchor

Director musical: Christian Thielemann

Director d’escena: Christof Loy
Johannes Leiacker, Bühnenbild
Ursula Renzenbrink, Kostüme
Stefan Bolliger, Licht
Thomas Jonigk, Dramaturgie
Thomas Wilhelm, Choreografische Mitarbeit
Thomas Lang, Choreinstudierung

Si tots cobren una nòmina, que cal pensar-ho, això deu costar una fortuna!!!!

Mentre no ens arriba el vídeo, que suposo que arribarà tot i que em fa més por que una pedregada, tan sols llegint que hi ha el senyor Loy pel mig i veient les fotografies…, us deixo els enllaços per tal de que tingueu l’àudio de la representació del dia 29 de juliol.

No se que li hauran vist a la senyora Evelyn Herlitzius, que l’any passat ens va martiritzar amb una Ortrud penosa i que ja abans, al Liceu com a Bayreuth, ens havia fet una Brünnhilde poc atractiva i cridanera, que és el que avui s’estila. El cas és que la senyora canta (?) amb una veu estranyíssima, fins i tot desagradable, un gran temperament, que és el que li dóna els èxits i apa, anar fent, però la Frau del senyor Barak necessita més coses, en definitiva, una varietat de registres emocionals amplíssima que ha d’abraçar la dolçor, el penediment i l’enyorança, com en el imprescindible duo de l’inici del acte 3er amb el seu marit.

Evelyn Herlitzius i Wolfgang Koch a Die Frau ohne Schatten Salzburg 2011. Producció de Christof Loy. Foto © Monika Rittershaus

Escoltem a Evelyn Herlitzius i Wolfgang Koch tal i com ho varen fer el dia 29 a Salzburg. El fragment és de reclinatori, un dels millors moments de tot l’opus straussià (Joaquim dixit). Herlitzius continua fent mèrits per tal de que no la consideri en les meves oracions.

Pel que fa a la parella reial, que dir-vos?, el Kaiser de Stephen Gould, està mancat de tota aristocràtica elegància que hom ha de suposar-li al personatge i més aviat voldríem que el malefici petri s’acabés complint, però també és cert que l’esperava encara pitjor. La Kaiserin d’Anne Schwanewilms si que m’ha agradat, la veu és una mica feble, però el cant és bellíssim, però ai las! en el fragment que us posaré, se li trenca la veu d’una manera esgarrifosa, no sabria si anomenar-ho gall, gall/crit o CRIT. Malgrat aquest espectacular entrebanc, la cantant mostra la seva línia aristocràtica que tant l’apropava, creia jo, a la gran Schwarzkopf

Escoltem primer a Stephen Gould, el tenor nord-americà com se les veu i desitja per esdevenir un Kaiser digne i mira que l’orquestra l’embolcalla, però no hi ha manera. El tema xiuxiuejat mestrívolament per Thielemann i la Wiener Philharmoniker, és d’una bellesa malaltissa i aquesta ària del emperador, malgrat Mr. Gould, m’encanta, és una absoluta debilitat de la casa. Fixeu-vos que a part del maldestra cant de Gould, el tema principal té unes reminiscències de “Wien, du Stadt meiner Träume (“Wien, Wien, nur du allein”) del compositor Rudolf Sieczynski, escrita a l’any 1913, 6 anys abans que l’òpera de Strauss, queda dit.

I ara a Anne Schwanewilms cantant la fascinant escena de la Kaiserin, al segon acteSieh Amme sieh….Wehe, mein Mann!i atenció al final, fa patir molt.

L’Amme de la mezzosoprano Michaela Schuster és fenomenal per intensitat i convicció vocal, fent un desplegament de mitjans molt notable. És el que s’espera d’un Festival com Salzburg.

Escoltem-la al inici de l’òpera ” Licht überm See”. El rol de Amme, la dida que tot ho embolica, necessita d’una poderosa veu de mezzosoprano dramàtica, amb notes acontraltades, però amb un registre agut molt consistent. A vegades ho han fet sopranos glorioses al final de la seva carrera i trobo que no és comparable a quan aquestes fan rols de caràcter. El rol d’Amme és l’eix central de l’òpera i necessita d’una cantant en plena forma. L’acompanya el baríton Thomas Johannes Mayer, en el rol de l’esperit missatger (Der Geisterbote)

Finalment us vull deixar l’emocionant, misteriós i climàtic final del primer acte, amb la intervenció de Barak, protagonitzat per Wolfgang Koch, “Sie haben es mir gesagt”. Colpidor de veritat.

No cal que us digui que Christian Thielemann i la Filharmònica de Viena esdevenen els grans triomfadors. A l’orquestra, si us he de ser franc, l’he sentida molt millor, hi han múltiples petites errades en els solistes, però no per això no desmereixeré una interpretació globalment espectacular, plena de matisos i d’una exuberància sonora molt enyorada. La direcció de Thielemann és portentosa, amb detalls d’una especial finesa que desdiuen a tots aquells que tan sols li valoren els esclats de força i contundència. Algun moment dels talls que us he deixat per escoltar, donen fe del que dic.

No pararia de deixar-vos fragments, és una òpera sensacional, però aquí sota us deixo els enllaços per tal de que pugueu escoltar-la sencera. Tota una experiència sensitiva, us ho asseguro.

Die Frau ohne Schatten Salzburg 2011 producció de Christof Loy. Foto © Monika Rittershaus

Els enllaços:

Salzburg, malgrat tots els luxes, les sofisticacions i l’exhibicionisme, no pot amagar la precarietat dels temps actuals, ja sigui a nivell artístic vocal, com del seu públic que incapaç d’aguantar al final per aplaudir, s’avancen incomprensiblement en un intent de demostrar no sé pas que i trencant la màgia del final del primer acte. Segurament us haureu adonat que una especie d’energumen, qui sap si folrat d’euros o no, intenta demostrar el seu enuig, suposo que per la producció i llença un petit buhhhh que queda automàticament eclipsat per les darreres i etèries notes del final. Avergonyit no ho torna a intentar i l’efecte contrari esclata amb bravos i aplaudiments. A Bayreuth 2011 també s’ha constatat aquestes actituds impacients d’aquests espectadors que han de demostrar tot allò que saben o no, sense esperar els preceptius segons de silenci necessari per tornar a la realitat, avançant-se fins i tot a la conclusió del darrer acord. Tot plegat denota la trista realitat de la situació actual, ja que hi ha massa pressa, cal aplaudir ràpid, per anar a consumir la copa de Krug que val una fortuna i marxar abans d’agrair als artistes la seva feina, per tal d’anar al restaurant més car de la ciutat o a buscar el cotxe per no fer cua al pàrquing o no pagar 1€ més, i així anar fent. Això si, tots ells diran, jo hi era.  Quina pena!

26 comments

  1. isabel trias

    Home Joaquim, vols dir que el públic estar tan malament? Vull recordar que no fa tant s’acusava de coses semblants al públic del Liceu…
    A mi em sembla que tota la vida han passat coses així. Simplement les formes canvien i sempre hi haurà gent, amb diners o sense, que vulguin gaudir d’una manera sincera de la música i d’altre que necessita demostrar coses assistint a espectacles de tota mena.
    Salvant totes les distàncies perquè no és comparable, molts dels espectadors que van al Cirque du Soleil són iguals que els que descrius a Salzburg…

    M'agrada

    • Benvolguda Isabel Trias, malauradament haig de donar la raó al nostre amic Joaquim.
      M’agradaria que no ho interpretessis d’una ,manera exagerada, pèrò és cert i si tu vas o has anat al Liceu, a Salzburg o qualsevol altre teatre hauràs observat que molts espectadors van a aquest tipus de representacions, unes, simplement perquè els hi agrada, però altres ho fan per a poder “fardar” davant de les seves amistats dient que són assidus espectadors de tal o qual teatre d’òpera. No els preguntis per la seva opinió de l’obra recentment vista perquè no sabran contestar-te o ho faran d’una manera ambigua
      Malgrat que és un fet social inevitable, la realitat és aquesta. I no es pot comparar el públic que va a presenciar una actuació del Circ Solei que el que va a veure una òpera o un concert musical . Amb això no vull desmerèixer l’importància i els valors dels actuants en el circ.
      Jo mateix em poso com xemple, m’agrada molt l’òpera no obstant no puc opinar sobre algunts punts técnis perquè la meva insuficient formació musical no m’ho permet.
      La diferència està en que jo m’ho reconeixo, però molta gent a la qual em refereixo no ho fan perquè fins i tot els fa vergonya manifestar-ho
      Així van les coses pel món i més en els temes més selectes.
      Gràcies Isabel.

      M'agrada

      • isabel trias

        Hola Juli,
        No puc estar totalment d’acord amb tu. Vaig frequenment al Liceu, i des de fa molts anys, però també a l’Auditori, al Palau, al teatre i a espectacles de tota mena (circ inclós).De totes maneres el que més m’agrada, en general, és la música clàssica. També m’agrada llegir i reflexionar sobre el que he vist. No tinc coneixements tècnics de música, només d’aficionat però si que crec que puc opinar sobre si m’agrada o no qualsevol dels espectacles que he vist.
        Com espectadora crec que no cal ser un expert per opinar. Simplement reflexionar i estar disposat a aprendre i investigar quan hi ha coses que no s’entenen.
        Si hi ha gent que va a aquests llocs només per fardar no em preocupa gens ni mica. Pensa que també pot ser una manera d’iniciar-se en un món desconegut per ells. No se sap mai…

        M'agrada

      • Isabel, o jo no m’he sabut explicar prou bé o tu no has entès el meu comentari.
        Jo no he anat gaires vegades al Liceu perquè el pressupost de la meva butxaca no m’ho permet i per problemes auditius no m’agrada anar al segon o al tercer pis perquè ben segur no escoltaria bé el que cantan, però segueixo l’òpera, els concerts que retranmeten per TV i altres mitjans de difusió.
        El que volia dir en el meu comentari és que cada espectacle té el seu valor propi i es mereix el reconeixement del públic segons el seu criteri.
        Tots tenim el dret d’expresar la nostra opinió agradi o no als altres però una cosa és manifestar si t’agrada o no qualsevol activitat o espectacle però si no es té prous coneixements tènics no es pot debatre amb les persones enteses en la matèria.
        Això és el que bàsicament volia entreveure.
        Respecte a lo de “fardar” encara que tu no vulguis admetre saps que és veritat ( consti que en cap moment em referia a tu )
        L’amic Josep Olivé entre altres coses ho deixa entreveure bé en el seu comentari de salzburg.
        Gràcies Isabel per la teva resposta, malgrat el contrast d’opìnions m’agradaria que em tinguessis per un amic de la bona música i de “bel canto”

        M'agrada

      • Juli, si vols escoltar bé, he dit escoltar bé, ja pots comprar les entrades més barates de 4at i 5è pis, en lloc hom escoltaràs igual. Les veus que no corren, no corren en lloc i les que es projecten, arriben molt millor a dalt que no pas a baix. No és un tòpic, és absolutament cert.

        M'agrada

      • Dispensa però en el missatge anteriior he comès dues faltes i les vull corregir.
        Joaquim, gràcies per la teva notícia respecte a les entrades del Liceu.
        No et càpiga cap dubte que la propera temporada ho faré més d’un cop si puc.

        M'agrada

    • Benvinguda Isabel.
      El públic canvia els hàbits i no sempre per millorar. Quan s’acaba un acte o una representació, o quan s’acaba una peça de concert o una simfonia, sembla que hi hagi una necessitat imperiosa d’aplaudir, o bé per demostrar que ens ha agradat molt (hi ha temps de sobres), o bé perquè tenen ganes de marxar, no ho sé. Moltes vegades el director està amb els braços encara enlairats i ja surt el Bravo de torn, que ho espatlla tot. Hi ha directors que s’imposen, però hi ha públic molt poc sensible.
      No sé, el Cirque du Soleil l’he vist sempre per TV, no és un espectacle que em cridi especialment l’atenció i trobo que els preus són prohibitius, però el públic de Salzburg, el que vaig veure jo a l’estiu del 2007, és una cosa que si no es veu no es creu. L’ostentació sembla que sigui imprescindible i per anar a escoltar bona música, saps perfectament que tan sols és necessita predisposició, la resta és superficialitat.
      Gràcies per comentar.

      M'agrada

  2. Amics comentaristes de IN FERNEM LAND, no puc evitar reafermar la meva convicció de que sigui a Bayreuth, Salzburg,Metropolitan o qualsevol altre teatre mundialment famós el públic actual (encara que en una minoria amplia cada vegada més nombrosa) assietix a aquests espectacles influenciats pel renom o popularitat de l’actor o cantant obtinguts en altres actuacions anteriors
    Malgrat que una bona part d’espectadors vagin amb el llibret nformatiu a la mà en l’òpera representada, molts no hi entenen el suificient com per valorar o jutjar els valors tècnis o les mínimes pifies que els cantants puguin fer.
    El públic valora més les notes i els agujts més estridents del cantants que no pas les notes baixes o melodioses.
    Una comparació, encara que exagerada, passa com en les “corridas de toros”, el públic quan veu que el torero s’arrima al toro i en surt amb el tratge tacat de sang, s’excita i cada cop li exigeix més passes arriscats.
    Doncs bé en l’opera com en la sarsuela i altres concerts musicals el públic aprecia més els aguts finals i estridents tot i que moltes vegades són innecessaris i exagerats.
    Estem farts d’escoltar i presenciar actuacions de cantants amb una gran veu però amb una escola tècnica precària.
    No vull semblar un petulant però les informacions de Joaquim conjuntament amb d’altres corraboren la meva opinió.
    La popularitat dels grans teatres operístics ve donada per les grans representacions en èpoques anteriors. Avui en dia molts d’ells miren de retallar el seu pressupost econòmic contractant a cantants més o menys “cremats” amparant-se amb la seva popularitat merescuda anteriorment.
    Així doncs no és d’estranyar les insuficiències manifestes en DIE FRAU OHNE SCHATTEEN

    M'agrada

  3. Fitzcarraldo

    A mayor mediocridad, más éxito.
    Si una entrada cuesta una fortuna hay dos maneras de afrontarla, la primera protestando decididamente, con ganas e ímpetu, para que se enteren los programadores de bazofia de que o se esmeran o los echamos.
    La segunda, mucho más práctica y menos arriesgada es convertirla en un éxito, se falta a la verdad y a la larga deja insatisfecho, pero de momento salvas la vergüenza de haber gastado una fortuna, en un producto que ni a precio de saldo se vendería, en circunstancias normales.
    Dense una vuelta por las ediciones anteriores de Die Frau ohne Schatten en el mismo Festival de Salzburgo y se darán cuenta que esta es la peor de todas ellas. Vamos a peor. Por lo tanto el problema no es tanto si las hermanas Wagner son o no capaces de liderar el Festival de su bisabuelo o si por el contrario, no hay verdaderos talentos para representar las obras como se merecen. Estamos bajando el listón, nosotros mismos y aceptamos la mediocridad como si fuera el mejor de los niveles, simplemente porqué el marco que la envuelve es de prestigio, léase Bayreuth, Salzburgo, Baden-Baden, Glyndebourne, Aix-en-Provence o el festival que Ustedes prefieran.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    Quan ahir vas dir que probablement avui a In Fernem Land es parlaria de Salzburg vaig pensar: “Die Frau ohne Schatten”? I equaliaquà! Gràcies perque sempre he sentit debilitat per aquesta obra. És tan bona, hi ha una inspiració llibret-música tant rodona, té tanta qualitat musical que és impossible que arribi a ser la més coneguda i famosa del seu autor. Lo que acabo d’escriure no té masa sentit, oi? El té. Passa sovint. O si més no em passa a mi. De fet, és ben veritat de que quan intento convencer de que el millor Verdi esta dins de Falstaff no paren de mirar-me raro! Doncs moltíssimes gràcies pel post, que m’ajuda a repasar una obra que he seguit sempre molt d’aprop.

    Interesant lo que esmentes de l’Anne Schwanewilms en relació amb la Elisabeth Schwarrzkopf. Efectivament la primera té una veu i linea de cant elegantíssim, mica feble, és veritat, i cada vegada amb més problemes en els aguts, però amb clares reminiscències de l’excelsa segona. I en presència no diguem.

    Encara que a l’extranger als teatres la gent sol anar bastant mudada, sens dubte més que aqui, és ben veritat que l’ostentació i exhibició de riquessa i de luxe a Salzburg no l’he vist en cap més altre lloc. Em va sorprendre i d’alguna manera decebre, donat que esperava veure a més amant de la música de perfil semblant al meu. El primer dia, en veure tota aquella “passarela” vaig pensar que igual no em deixaven entrar, jajaja. I que consti que no anava amb texans, que anava arregledet! I entre el public vaig percebre lo que veig gairebé a tot arreu: que hi ha de tot! Sento no ser més explícit, però és que és veritat. Ja se sap, els rics no sols tambè ploran, sino que n’hi ha que van a l’opèra per a lluir, i n’hi ha que a sobre els hi agrada, i probablement n’hi ha que fins i tot hi enten.

    Per acabar, jo tambè la setmana passada (i altres anys no ho havia constatat tant) em va extranyar molt els silencis (amb calderó alguns) de final de partitura gens respectats a Bayreuth. Al Liceu potser vale (que tampoc), però a Bayreuth?! Ai mare, si ho sabés en Ricard!

    M'agrada

  5. Josep, si m’ho penso segurament no ho diria, però quan l’escolto, sempre penso, és la millor òpera de Strauss.
    Al final del Lohengrin, a Bayreuth es fa un gran silenci i jo em penso, sense haver vist la producció, que deuen passar coses en escena. És l’única manera que el públic inquiet calli, no et sembla?

    M'agrada

  6. isabel trias

    Ostres Juli i Joaquim.
    Només volia aportar una visió una mica diferent de la que es despren dels vostres comentaris. La meva al-lusió al Cirque du Soleil era simplement per comparar dos espectacles molt diferents però d’alta qualitat i que poden ser molt cars. Jo ne he anat mai al festival de Salzburg però si que he assistit al Cirque du Soleil i us asseguro que val la pena. Vaja que m’ho he passat tant bé anant a veure una bona obra al Liceu com un bon espectacle de circ.
    Una altra cosa totalment diferent és el comportament dels espectadors que no “escolten” el silenci de la música per iniciar els aplaudiments o els que no paren de tossir, o fer sorollets amb caramels, etc…. Aqui si que et dono la raó, Joaquim, que és una falta de sensibilitat tremenda.
    Finalment, només volia puntualitzar que una cosa és la ostentació, les ganes de lluir, i l’altra la capacitat de gaudir de la música. No necessariament són coses excloents. I que consti que sóc la persona que menys ganes té de “lluir” en cap sentit. En fi que tan és anar amb texans com vestit de gala, (tot i que crec que s’hauria d’exigir una mínima correcció en el vestit). L’únic que importa és que realment t’agradi o t’interessi el que vas a veure i, sobre tot, ser capaç d’emocionar-te.
    Juli cap problema, òbviament no he dubtat mai de la teva afició a la bona múscia!!! Jo tampoc em posaria a discutir sobre temes tècnics.
    Gràcies a tots dos per la vostra paciència …

    M'agrada

  7. alex

    Lo siento Joaquim, pero esta frase introductoria tuya creo, requeriría unas explicaciones que nada tienen que ver con Salzburgo , ni su festival obviamente elitista como otros muchos festivales y teatros de ópera que se gestionan privadamente :
    ” vergonyant importància del poder i els diners”……

    Pues si tan vergonzosa es, ¿ porqué prestas atención a estos festivales de ópera que se organizan de este modo y donde los millonarios o mecenas particulares y sus sponsors se juegan sus propios dineros y donde al menos, tienen profesionales con prestigio al frente de sus organizaciones y no burócratas funcionarios nominados por los poderes políticos como aquí en España por ej. ??

    Sin el poder del dinero, ¿ existiría el star system que tanto gusta a algunos y algunas , de Netrebkos, Flemings, Domingos, Villazónes, Flemings, Kauffmans, Papes, Terfels,etc..etc..?

    ¿Se podría disfrutar de la ópera en otros lugares con tanto poder y dineros pero en poder de los políticos que mandan, como Venezuela, Cuba, etc..?

    No sigo porque este comentario tuyo y con los debidos respetos, lo considero sectario y entraríamos ya en debates que nada tienen que ver con la ópera.

    Buenas vacaiones para quien pueda disfrutarlas

    M'agrada

    • colbran

      Alex, si los millonarios o mecenas particulares y sus sponsors se juegan sus propios dineros es que les sobran y además consiguen deducción de impuestos.

      Es que acaso estás de acuerdo con la irritante ostentación de tanto lujo como tuve yo que soportar en mi única visita al Festival de Salzburg, donde una señora -por poner un ejemplo- llevaba colgado del cuello más de medio kilo de esmeraldas, siendo la más pequeña del tamano de una almeja grande, mientras hay tanta gente sin trabajo y padeciendo hambre?

      Mira a dónde ha llevado la presión del dinero en la encrucijada que ha padecido estos días EEUU. Los super-ricos han impedido que se les eleve los impuestos. Ahora bien los que menos tienen sufren recortes por todas partes. Quede bien claro que no soy comunista, pero lo escandaloso es notorio para todos.

      Por otra parte Salzburg y Bayreuth se están cubriendo este año de una espesa capa de…indigente categoría artística. Veremos si otro festival con menos pretensiones, pero con resultados artísticos anuales de gran nivel, como es el Festival Rossiniano de Pésaro, nos levanta la moral. Ahí nadie va a lucir esmeraldas sino a escuchar música, lo mejor servida posible.

      M'agrada

      • alex

        La teórica injusticia del mundo actual, sería cuestión de otro debate y no mezclarla con debates artísticos.
        Nunca los extremos son buenos y efectivamente, también conozco personas y amigos que han ido a Salzburgo simplemente porque les gusta la ópera y se han dejado parte de sus ahorros, sin exhibir ni joyas ni otros lujos superfluos.
        Pero ¿ acaso el star system – TODOS – no vive parcialmente del “asqueroso dinero ” o del poder del dinero ?
        Particularmente, si hay algún lugar que me pudiera asquear o algún artista que detesto, con tal de no ir estoy bien contento.
        Pero me parece que actualmente que un debate “de ir a la caza del rico o poderoso” que lo ha sido honestamente, me parece un debate de principios del S.XX y bastante trasnochado, salvo que se haga de forma sensata y lo más objetivo posible

        M'agrada

      • alex

        Me olvidaba decir que ni me gustan las ostentaciones de lujo, ni tampoco como sucedió en el Liceu el pasado día 27 ver algún espectador en la sala con maillot de baño ( ni siquiera bermudas!)

        M'agrada

    • Alex, ja tinc una edat i la veritat o el que em dius és fruit d’un mal dia que has tingut o no ho acabo d’entendre.
      Qui és el classista aquí?
      Tan sols que el Festival de Salzburg rebi un cèntim d’euro de l’administració austríaca, i tan sols en aquest cas, el festival rep diners públics i per tant hi han una sèrie de coses que s’han de preservar.
      L’obscenitat d’un públic que no té cap mena de pudor en fer ostentació davant dels turistes palplantats a la vorera del davant de la porta principal del Festspielhaus, creu-me que és vergonyant, o al menys sota els paràmetre de l’educació que he rebut i del criteri que m’he anat fent al llarg de la vida sobre el meu ideal de societat i cultura.
      La imatge i això és molt important, que estem donant, no és la millor i es tracta de fomentar la cultura que paguem entre tots, com una cosa universal, a l’abast de tothom, i ni els preus, ni la fastuosa concurrència invita a creure que la cultura sigui igual per a tothom.
      Òbviament cadascú pot anar com li sembli, però compte! els extrems fan mal, tant si veig a un bàrbar entrant al Liceu amb xancles i calça curta, com si la senyora o el senyor del costat, llueixen milions des de el dit petit del peu, fins el rinxol de capdamunt del cap. El Liceu va desterrar les nits de gala i això no és obstacle per si algú vol anar amb el vestit del darrer casori o amb kimono, a veure un espectacle., però hem evitat que el Liceu sigui vist com un club social per a rics, amb això van aconseguir que allò del Liceu de tots,. fos molt més real, suposo que hi estaràs d’acord. Jo als de la calça curta els prohibiria directament el pas, però és que jo amic Alex, dec ser molt classista.
      Per altre part els cantants del star system anirien arreglats si no visquessin com viuen en la immensa majoria dels casos, dels honoraris que reben de teatres públics, de teatres pagats per les administracions, per tant pegats per tothom i segurament més per aquells que mai s’acosten a un teatre, senzillament perquè no els agrada, que no pas per aquells que ells solets podrien pagar els decorats retallats del Faust liceista.
      Per tant els teatres, els cantants i les temporades, tret de la del MET, es fan amb diners de les administracions, sigui quin sigui el color polític i per tant gràcies a ells, podem veure espectacles operístics a preus raonables, que d’altre manera mai estarien a l’abast de tothom (o quasi) com ara succeeix.
      En cas que el teatre sigui privat, pot posar les normes i regles que vulgui i limitar subtilment l’entrada a qui li sembli, senzillament posant preus prohibitius i exigint rigorosa etiqueta.

      Lo de Veneçuela o Cuba, ja em perdonaràs, però m’ha fet petar de riure i compte amb la política musical de Venezuela i tot el que hi ha al darrere de l’escola de musica per a joves, que té com bé saps, el vaixell insígnia de l’orquestra Simón Bolivar i el carismàtic mestre Dudamel d’abanderat. No és per res, però allò, sigui qui sigui el responsable, fa goig. I ara no t’agafis per aquí per fer creure a la concurrència que sóc bolxevic. 👿 😀

      Alex, el grandiós problema és que a Salzburg o a Bayreuth, al menys fins ara, no es gaudeix de l’òpera, el nivell vocal és penós, o no?.
      Els diners no són, com bé saps garantia de res i la prova la tens amb una Die Frau ohne Schatten que deu haver costat una fortuna i uns cantants de pena, ni star system ni romanços, els gestors d’aquest Festival haurien d’anar a la cua de l’oficina de l’atur austríac.

      Bé, res més. No cal que t’amoïnis, difícilment podré tornar a Salzburg o Bayreuth amb els estalvis de tot un any, però si la vida em fa un tomb, crec que tampoc hi tornaria, vist que els diners se’ls gasten amb altres coses i els cantants són tan galdosos com els d’aquests dos primers muntatges operístics, m’estimaria més altres opcions, ja ho he vist i això si, puc parlar-ne amb coneixement de causa.

      L’ostentació del poder i els diners a aquell nivell, creu-me, fa molta angunia o més ben dit, a la meva mentalitat classista (i tant!!!!) li fa molta angunia.

      M'agrada

  8. anna

    Estic molt d’acord amb les opinions de l’Isabel Trias i de l’Alex. Jo també penso que les injustícies del món actual són de molts colors. Segurament que a una persona molt pobre li pot semblar obscé que qualsevol de nosaltres tingui, per posar només un exemple, més d’un rellotge de polsera. Jo en tinc uns quants ni em considero una persona molt moderada.

    M'agrada

    • colbran

      Anna, tu puedes tener varios relojes de pulsera, pero me imagino que no te los pones todos a la vez. La impresión que me dió aquella señora con su medio kilo de esmeraldas colgadas al cuello, sentada en uno de los sofás de descanso, probablemente porque si se incorporaba iría inclinada hacia delante de tanto peso, es una imagen deleznable que nunca olvidaré. Si se tiene mucho hay que ostentarlo de forma tan procaz?

      M'agrada

  9. Amigo Alex, creo que ha interpretado incorrectamente las declara ciones del amigo Joaquín. Para opinar sobre una ópera, un teatro o los cantantes, ciertamente no hace falta estar presente en el lugar indicado, basta escucharlo o verlo por algún medio de difusión y si la retransmisión es de una calidad aceptable se puede opinar perfectamente sobre cualquier cuestión técnica o musical o coreográfica.
    Referente a la etiqueta que se exige en ciertos lugares depende de la categoria social de teatro o coliseo, esto reafirma mi opinión de que muchas personas que van a ver una òpera lo hacen por exhibir sus mejores trajes. El que le gusta de verdad esta clase de espectáculo
    lo hará vistiendo correctamente sin llegar al “frac”, el esmoking” o los vestidos de gala o de noche como husan ciertas damas.
    Hasta hace poco tiempo ha habido una visión generalizada de que la ópera era un espectáculo creado preferentemente para la élite social, pero creo que esto ya va perdiendo credibilidad aunque persistan algunos teatros que aún mantienen esta ideología.
    No quiero extenderme mas porque no acabaríamos nunca este debate y creo que este espacio está creado fundamentalmente para opinar sobre las cualidades vocales y artísticas de los cantantes.
    Lo que quiero entrever es que muchos de los que hacemos estos comentarios coincidimos en algunos temas referentes aunque vistos de un punto de vista distinto
    Sepa que yo también estoy en contra de tanto exhibicionismo y tanto lujo exijido.
    Alex, usted mismo lo ha dicho; lo que manda en el mundo es Don Dinero sea en la ópera o en cualquier espectáculo y es el que nos hace ver cosas sgún su antojo aunque muchas veces sean incomprensibles para nosotros.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: