IN FERNEM LAND

NOVA CATALÒNIA DE JOAN MANEN i altres farciments


Ahir, Diada Nacional de Catalunya, malgrat l’intent del Sr. García Albiol de netejar-la de nacionalitat i deixar-la amb Diada, com si fos el dia de la mare, del pare o del haloween, va tenir lloc a la set de la tarda i al Palau de la Música Catalana, un esdeveniment musical de primer ordre, llàstima que tot el que el va envoltar, fos més propi d’un concert de Festa Major i no de la recuperació 70 anys després de la seva darrera interpretació, de la simfònia núm. 1 “Nova Catalònia” Op A-17 de Joan Manén, el compositor i violinista barceloní, que semble que es vulguin recuperar-lo d’un oblit vergonyós que l’ha mantingut apartat de les sales de concert de Catalunya durant massa temps.

La activa i inquieta Fundació Mas i Mas, amb la col·laboració d’Òmnium Cultural, l’Ateneu Barcelonès i l’Orfeó Català, entre d’altres significatives entitats catalanes, han unit esforços per presentar en aquest concert de la Diada del Onze de Setembre, aquesta obra, que mereix tota l’atenció, el rigor i el grau màxim d’excel·lència possible per dur-la a terme.

Jo no estic del tot convençut que el concert d’ahir reunís les condicions òptimes per reestrenar l’obra de Manén, m’explicaré:

El concert d’ahir tenia un caire molt més polític, reivindicatiu o de festa nacionalista, que d’interès musical intrínsec, al menys per la immensa majoria de persones que omplien a vessar el Palau. El públic, molt predisposat a les proclames fàcils de barretina i Aromes de Montserrat, va mostrar durant el concert que no eren gaire doctes en assistència a esdeveniments musicals i tot plegat tenia un caire entre familiar i mitinero, que des de un bon inici ja feia presagiar l’èxit final, fos quin fos el resultat artístic.

Si a la primera part, en el bloc de cançons popular harmonitzades per Joan Manén, van interrompre amb aplaudiments al finalitzar cadascuna d’elles, sense respectar el bloc com acostuma a passar en els concerts diguem que habituals, en la segona, i després de cada moviment de la simfonia, i això que el programa els detallava, les flaires nacionalistes s’alçaven amb aplaudiments entusiastes, talment com si és tractés del final de l’obra. Impossible insinuar silenci.

Ja no cal dir que quan s’ha interpretat la darrera de les obres programades, la preciosa nova versió simfònico-coral d’Els Segadors, deguda a Francesc Guzmán Bonet i el seu pare Josep Lluís Guzman-Antich (que m’ha estat presentat abans de començar el concert i amb qui he tingut l’honor d’intercanviar unes agradables paraules), el públic s’ha posat dret i francament, jo ho he trobat excessiu, no es tractava pas de la interpretació del Himne per iniciar el concert en presència de la màxima autoritat, el Molt Honorable President de la Generalitat, que per cert no hi era (si la seva senyora acompanyant al Coseller de Cultura, Ferran Mascarell i l’Alcalde de Barcelona), no, era una peça més del programa i crec que la versió necessitava ser escoltada amb el deteniment que la proposta mereixia, però a aquelles alçades d’exaltació pàtria, era difícil donar prioritat el fet musical per sobre de la febrada nacionalista, fins i tot els aplaudiments han arribat a agafar el conegut ritme de la proclama d’Independència que per sort, ningú s’ha atrevit a iniciar.

Bé, jo em centraré amb el fet musical, ja que crec que la manifestació s’havia de fer al carrer i davant de l’estàtua de Rafael Casanovas i el concert hagués hagut de ser una oportunitat, malauradament perduda en part, d’oferir obres de veritable pes i transcendència en lloc d’aquella primera part, que de tan popular com volia ser, va acabà sent com aquells concerts de Festa Major al sortir de l’Ofici i mentre arriba l’hora del vermut, on surten a relluir les preteses obres cultes que han de satisfer a tothom, on no hi faltava mai l’engrescadora jota (quasi sempre de La Dolores).

L’actor Sergi Mateu, amb la seva particular cadència sonora ens va presentar l’esdeveniment, però per sort el parlament va durar poc.

Començar el concert amb l’Hispania de Joaquim Cassadó, em va desconcertar del tot i suposo que algun que altre nacionalista de socarrell es va sentir ultratjat amb el nom de l’obra i la monumental jota amb que Cassadó tanca la fantasia per a piano i orquestra, que recorda massa al Falla de El sombrero de tres picos o fins i tot a Noches en los jardines de España, però que no va més enllà d’un exercici folklorista, sense la genialitat del gadità i amb molta castanyola i pandereta. No cal dir que si aquest concert s’hagués organitzat amb la presidència del Honorable José Montilla, amb l’inici d’aquesta obra, ja l’haguéssim tingut armada.

La versió em va semblar sorollosa i vulgar per part de la voluntariosa orquestra simfònica “Camarata XXI“, que no sé si van tenir molt temps per assajar-la, però en tot cas, semblava que no gaire. Un metall molt present i en masses estones estrident, desequilibrava els diferents nivells sonors, en detriment d’una corda massa ofegada. La part solista va anar a càrrec del jove Daniel Blanch, que si no hagués estat per l’excessiva presència orquestral que no deixava sentir-lo amb l’atenció que la subtil i virtuosística interpretació requeria, m’hagués agradat molt més.

L’esclat d’aplaudiments en acabar la fantasia, em va desconcertar. A mi no em va agradar gens l’obra, o al menys la interpretació que Xavier Puig i la Camerata XXI van oferir. En canvi Daniel Blanch, si.

Tot seguit es van interpretat tres de les cançons populars que va orquestrar Joan Manén, amb la participació de la soprano barcelonina Beatriz Jiménez. El rossinyol, La filadora i Els contrabandistes, segons Manén prenen unes interessants harmonies i uns girs inesperats que ja feien presagiar una segona part molt més motivant, car el tractament orquestral a part d’original, era ric, diferent i fins i tot sorprenent en el cas dels contrabandistes. Beatriz Jiménez, amb una veu de limitada projecció, no em va semblar gaire idònia per la tessitura d’aquestes cançons i segurament una veu amb més gruix al centre, i una mica més arrodonida, hagués pogut lluir més.

El tercer bloc estava dedicat a les dues sarsueles catalanes per excel·lència, Cançó d’amor i de guerra, i La legió d’honor, ambdues del mestre valencià Rafael Martínez Valls.

Posats a buscar partitures líriques oblidades catalanes, estic segur que hi han obres i compositors que estan esperant aquest treball d’investigació i recerca, però de moment s’ha buscat la solució més fàcil i és clar, les obres de Martínez Valls, en particular la sardana de cançó d’amor i guerra, garanteixen  l’èxit desbordant. La sardana “En el Vallespir”, juntament amb el Pirineu del tenor, és un dels moments més populars i inspirats de la partitura, i tot i que Beatriz Jiménez, va endarrerir una mica la seva posició al hemicicle i quedant una mica més tapada, això no va ser pas un obstacle per fer exaltar al públic tan bon punt va deixar de sonar el darrer acord, contribuint a l’èxit, l’acurada intervenció de les cordes femenines dels cantaires de la Federació Catalana d’Entitats Corals, situades a les graderies de l’orgue.

La primera part va acabar amb la interpretació de la sardana d’Enric Morera “La santa Espina”, en la versió original per a soprano i orquestra, provinent de la sarsuela del mateix nom estrenada al Teatre Principal el 1907. Tal i com anava el concert no podia ser altre cosa que una festa i a mi em va semblar que l’orquestració de Morera per a orquestra era poc treballada i vulgar. M’estimo més la versió per a cobla, al menys tal i com la vam escoltar ahir.

Joan Manén (Barcelona 1883-1971)

La segona part presentava un canvi d’escenari radical, malgrat que el públic continuava amb la festa i que l’obra de Manén, de claríssimes connotacions straussianes, és d’una envergadura i complexitat notable, lluny de l’embalat de la primera part.

Es va notar, malgrat les dificultats que va haver de passar la Camerata XXI, que la simfonia va ser l’obra més treballada del concert. El repte era difícil i complicat per una orquestra que segurament no té el suport econòmic i institucional que requereix una formació simfònica com aquesta i si en molts moments donava la sensació que l’obra els desbordava clarament, tot i que la versió la va adaptar per a ells Jordi Nus, en altres es notava que Xavier Puig havia fet un intens treball amb els musics.

Els quatre grans moviments de l’obra porten els subtítols de:

I Terra i raça
II Poble i joia
III La nostra cançó
IV Nova Catalònia

En cadascun d’ells els temes populars serveixen de fil conductor i inspiració melòdica, talment com per Strauss i Mahler ho eren les cançons tradicionals bàvares o bohèmies, que trobem en moltes de les seves simfonies o poemes simfònics.

Així ens és fàcil identificar, òbviament els Segadors que són omnipresents en els moviments extrems, però també El noi de la mare, el desembre congelat o el tramvia de Mataró, pel scherzo del segon moviment.

En el tercer moviment, molt més ombrívol i dramàtic, s’alternen La filla del marxant i el cant dels ocells, mentre que l’heroic i poderós quart moviment, els segadors torna a ser omnipresent, tot i que a Manén se li escapa l’admiració per Richard Strauss, utilitzant alguna cèl·lula melòdica, no m’atreviria dir frase, del poema simfònic Don Joan.

L’obra acaba de manera exultant de fervor patriòtic i no és d’estranyar que Xavier Puig, que en tot moment va carregar les tintes més espectaculars del so, qui sap si per amagar carències que s’acaben evidencien si o si, va fer saltar el públic dels seus seients.

L’obra, tot i el grandiós esforç de la formació tarragonina a qui sempre haurem d’agrair aquesta redescoberta, requeria de l’OBC i d’una versió molt més treballada, però tal i com es va desenvolupar aquest concert i tenint en compte les retallades, que segur que també han repercutit en el resultat final, podem donar gràcies d’haver-la conegut i ara tan sols seria necessari que entrés a formar part de les orquestres simfòniques, al menys catalanes, ja sigui en la programació de l’OBC, de l’Orquestra del Vallés, La Julià Carbonell, la de Cadaqués o la del Liceu. Si hem d’esperar 70 anys més per tornar-la a sentir i en circumstàncies i condicions similars, voldrà dir que ni haurem aprés res, ni haurem arribat allà on hauríem d’arribar.

L’obra és prou important per escoltar-la qualsevol dia de l’any i treure-la de l’Onze de setembre, és condició imprescindible, ja que per fer bullir l’olla nacionalista està bé un any, però prou, i jo crec que s’ha d’escoltar, analitzar i gaudir-la si cal, des de una visió estrictament musical, sense deixar-nos endur per febrades que res tenen a veure amb la importància de la seva escriptura i orquestració.

El concert va finalitzar amb la nova versió, ja esmentada, dels Segadors, segons el binomi Guzmán, pare i fill, Guzmán-Antich i Guzmán-Bonet, que m’agradaria escoltar sense la posició institucional i amb els ulls quasi anegats per l’emoció que l’himne sempre porta adossat per a tots aquells que el sentim propi.

Per acabar-ho d’adobar i quan el fervor era quasi místic, el mestre Puig va fer cantar a capella El Cant de la Senyera, l’altre himne per excel·lència i que les noies de la FCEC van brodar mentre que els nois quasi el van bordar.

No cal dir que el públic, sàviament dirigit amb gestos grandiloqüents per Xavier Puig, va cantar quan tocava els dos himnes. Jo amb un nus a la gola, no vaig poder cantar ni mitja nota, sóc així de bleda assolellada.

El concert va ser enregistrat per Catalunya Música i TV3, amb la qual cosa i gràcies a les entrades que la Mònica em va facilitar per divina intersecció de la Marta, és molt possible que surti per la TV, ja que la ubicació era molt propera a la de la institucionalitat més votada.

Amb aquest concert, queda inaugurada la temporada de concerts en viu i en directa. A partir d’ara espero poder seguir explicant-vos les impressions, mai objectives, del que veig, escolto i sento de la temporada 2011-2012 (com passa el temps!).

37 comments

  1. colbran

    Comprendo la postura y apreciación de Joaquim respecto a “Hispania”(1910), pues no era una pieza demasiado adecuada para una Diada Nacional Catalana, pero a mí me gustó y es que siento una predilección por la jota y la que se incluye en esta obra es francamente “engrescadora”. Seguramente Falla se fijó en ella para “El sombrero de tres picos” (1917), como Cassadó debió fijarse en la fama adquirida por las jotas de “La bruja” de Chapí y “La Dolores” de Bretón, dos obras sumamente famosas y muy frecuentemente interpretadas en la época en que compusiera esta fantasía para piano y orquesta.

    A la soprano Beatríz Jiménez le encontré una voz débil, frágil e irrelevante, dando poca vida a las preciosas canciones populares armonizadas por Manén y menos aún a su interpretación de la sardana de “Cançó d’amor i de guerra” que precisa de una voz más ancha y con un registro grave generoso. Los tres agudos comprometidos de la pieza le fueron tapados por la orquesta, yo no sé si con intención. Estuvo mucho mejor en la romanza de “La legió d’honor” y mucho peor en la romanza de la zarzuela “La santa espina”, precedida de un hermoso preludio. No obstante los bravos y vítores estallaron como si hubiéramos escuchado a la mejor Caballé de sus buenos tiempos. Está claro que no se trataba de discernir la calidad de nadie y de sólo reaccionar ante las propuestas patrióticas de éxito más que asegurado.

    La segunda parte era la justificación de la velada. La Sinfonía nº 1 de Joan Manén “Nova Catalonia” es una obra visceral, de un enamorado de su país y de sus canciones populares. Me gustó muchísimo, aunque creo que la orquesta exageró el volumen y pasó un poco por alto los matices, de cara a ofrecer un resultado impactante, si bien, repito, algo “sorollós”. Aparte de las canciones que ha señalado Joaquim, yo localicé en el segundo movimiento (“Poble i joia”) reiteradas recurrencias de “Els gegants del Pí”, “El Señor Ramón enganya les criades” y algunos compases de “Muntanyes regalades”, canciones populares de siempre y que son sumamente entrañables para todo catalán. Fue realmente emocionante descubrir esta sinfonía.

    Las piezas con las que concluyó el concierto (especialmente la cuidada adaptación sinfónica de los Sres. Guzmán de “Els segadors”), dieron culminación a la emoción entrañable de una música absolutamente nuestra, en un día de exaltación patriótica.

    M'agrada

  2. Juli Carbó i Montardit

    Joaqim, tu no ets una bleda assolellada, el que passa és que vulguis o no reconeixeu, ets un patriota com jo i qualsevol ciutadà que estima la nostra terra catalana.
    Tu ben bé ho manifestes en el teu comentari i jo t’ho ratifico ( en aquest cas no faig un comentari operístic, si més no personal i patriòtic).
    En actes com aquest del Palau de la Música no esperis mai buscar la perfecció o la qualitat artística o musical. La majoria del públic hi assisteix simplement pel fet de participar en un acte patriòtic. Comprenc que com a comentarista musical ho miris d’una manera tècnica, però en aquest cas això no té massa importància, has de comprendre que els organitzadors d’aquest acte sabien molt bé que l’exit estaba assegurat amb el repertori escollit. Tot i que Joan Manén, Guzmán Antich, Guzmám Bonet, Xavier Puig o Sergi Mateu son prou desconeguts a nivell popular. No dubto de la seva qualitat artística o professional però en aquest cas el públic hauria acceptat igual a qualsevol cantant o repertori mentre fossin temes catalans.
    Comprenc i accepto la teva opinió com a tècnic músical però com tu mateix et decobreixes vas reaccionar com qualsevol altre ciutadà que estima i adora a la nostra Pàtria Catalunya. Estic gairebé conmvençut que i no vas llagrimejar va ser per v ergonya. Vull dir amb això que no ets una bleda assolellada, ets com jo, una català de socarrel.
    Has de tenir present que la majoria de persones que assisteixen en aquests actes patriòtics són d’una cultura popular i ciutadana ( recorda l’empresonament del expresident Jordi Pujol precissament al Palu de la Música Catalana). Qui va ensetar i lluitar en la famosa guerra dels “Segadors” ? la classe obrera dels ciutadans catalans.
    Podria fer més extensiu aquest comentari però no vull que la resta de infernemlaires em titllin de radicalista.
    Catalunya és la nostra Pàtria i com a tal hem de defensar-la per això i per acomiadar aquest comentari sols em resta dir a tothom: Visca Catalunya terra de tots.

    M'agrada

  3. Estic força d’acord amb el comentari del Juli. Es difícil separar, en un dia com el d’ahir, amb tot el que s’havia anat escalfant amb temes com la llengua o la reforma de la “consti”, la part estrictament musical i artística de la passional i patriòtica. Estic d’acord que aquest concert hauria estat millor programar-lo un altre dia per poder assaborir-lo millor. Per cert, espero que el Sr. Mascarell s’hagi aprés la lletra del nostre himne nacional, ja que ahir al matí, era un dels que semblava “haver-lo oblidat”.

    M'agrada

  4. Juli Carbó i Montardit

    Mira Joaquim, en Colbran t’ho ha dit més diplomàticament que jo. També crec que la Sinfonía nº 1 de Joan Manen era més propicia per interpretar-la en un acte diferent i més adaptat a un concert exclusiu.
    Jo no pretenc barrejar les coses però crec que en aquesta ocasió hi ha motius sobrats per pensar que aquest va ser un acte més aviat reivindicatiu que no pas un concert musical.
    Estic segur que si en aquest espectacle li treus les cançons populars i les jotes deixant solament la part més clàssica o simfònica el públic hauria sortit desabut
    Potser ets massa apassionat per la bona música i no acceptes o no pots acceptar que en aquets actes les dues coses siguin compatibles.
    No em vull extendre en més comparacions, sóc així de tosut.

    PD. He repetit el comentari perquè en l’anterior havia posat la paraura “canons” en llo de “cançons”

    M'agrada

    • Mira Juli, el concert es va fer, t’agradi o no, per donar a conèixer l’obra de Joan Manén. Els organitzadors, de manera equivocada segons el meu parer,. van voler alleugerir la vetllada, no fos cas que el públic ho trobes molt feixuc, amb una primera part, deixam dir-ho educadament, més lleugera.
      Potser hagués estat més adient fer tot un concert més lleugeret i deixar la simfonia per millor ocasió?, no, ja que el concert repeteixo que servia per re estrenar-la i ja que la jornada era propicia als fastos patriòtics, què tal haver programat a la primera part Pedrell o un poema simfònic dels Lamote de Grignon (pare o fill) o fragments de Canigó del Pare Massana?, no Cançó d’amor i guerra, La Legió d’honor, la Santa sspina i embolica que fa fort.
      Ho sento però no estic d’acord. Ens costa estar a l’alçada del que la nostra pròpia cultura necessita, som massa provincians i estem molt acomplexats. Si volien fer un concert eminentment popular, cap problema, com si fos the last proms, amb banderoles, senyeres, gralles i castellers i tothom cantant “Roll Catalònia”, però l’ocasió era propicia per envoltar la figura de Manén d’un altre manera. No sé si vas veure o escoltar el concert, si no és així, m’agradaria que ho veiessis i escoltessis, per donar una opinió més argumentada i contradir els meus arguments amb coneixement de causa.
      De bon rotllo 😀 🙂 (com és diu ara)

      M'agrada

  5. Marta B

    Pràcticament comparteixo tota la teva opinió, Joaquim. Només recalcar un parell de coses.
    Pel que fa a l’obra de Joaquim Cassadó, “Hispania”, perquè no s’havia d’incloure al programa? Si el motiu del concert era recuperar de l’oblit noms propis de la creació musical catalana, Joaquim Cassadó és tan català com Joan Manén, un nascut a Mataró i l’altre a Barcelona, però tots dos formats a Catalunya. Si situem l’obra de Cassadó dins del context cultural en què va estar escrita entendrem els aires ibèrics de la peça. Cassadó era contemporani d’Albèniz i Granados, tots dos catalans i deixebles de Felip Pedrell que també era català. L’obra d’aquests compositors també està plena d’aires ibèrics, que era el que s’estil·lava en aquell moment. Tots ells, ens agradin o no, formen part del conjunt de compositors catalans, com també ho són: Narcis Casanovas, Joan Cererols, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge o Albert Guinovart, tots ells d’èpoques i estils ben diferents. Tots ells, des del primer a l’últim són part de la nostra cultura catalana, a cada un de nosaltres ens en agradarà un més que d’altres, però tots formen part del nostre patrimoni cultural, per tant considero del tot lògic que s’inclogués la peça “Hispània” al concert de la Diada. Una altra cosa és si és bona o no, personalment opino que amb moltes més hores d’assaig i amb un metall menys estrident, l’obra hauria sonat molt millor.
    Així mateix cal que sapigueu que la jota és tan catalana com la sardana, sinó pregunteu a un prioratí o un riberenc què ballen a la seva festa major.

    I per acabar, a mi també em pots incloure al teu catàleg dapontià.

    M'agrada

    • Benvolguda Marta, jo considero tan català Juan Marsé o Maite Martin, com Espriu o Núria Feliu, per posar quatre exemples ben esbojarrats i a l’atzar. Lo de Hispània, que si fos una obra magnífica o hagués estat interpretada de manera brillant, hagués dit el mateix, era una provocació per a tots aquells que tot el que té un cert tuf espanyol els fa arrufar el nas i de ben segur ahir a can Palau ni havia uns quants. A mi l’obra em va semblar molt fluixa i la jota d’aquesta fantasia, tot i saber que és un ball compartit per moltes comunitats hispanes, és més aragonesa que catalana, hi estaràs d’acord oi?.
      No fa gaires dies, dissabte per ser més exactes vaig comentar un preciós disc de Turina que s’ha gravat. Alguns dels comentraistes, com jo mateix, teníem d’entrada una certa prevenció ja que associàvem Turina a música de caire folklòric i això, quan el folklore ve de els espanyes, aquí crea un cert rebuig, em penso que no dic res que no es pugui dir. la mateixa zarzuela pateix d’aquest estigma, senzillament perquè en molts casos s’associa de manera errònia, generalment a la de caire regionalista o castís, quan tots sabem que ni ha moltes que tenen arguments i situacions escèniques que s’allunyen del costumisme i de les arrels musicals folklòriques, cosa que provoca al·lèrgies.
      L’apunt, més enllà del fet musical, té molt de provocació, ho reconec, però és que hi ha coses que em treuen una mica de polleguera i ara no voldria tocar un tema més de caire polític.
      Hispania, quan els acompanyaments d’aprovació molt favorables fets amb les mans al finalitzar la simfonia de Manén, semblaven voler iniciar una proclama d’Adéu Espanya, no em diràs que no era una “petita contradicció”? Per això he esmentat un altre dolenteria de les meves en dir que si s’arriba a programar en època tripartita, molts dels que ahir aguantaven el tipet, haguessin fet proclames incendiaries, no cal que et recordi que cada any teníem un petit ciri trencat amb els convidats al Parc de la Ciutadella.
      En fi, benvolguda Marta, petites trifulgues d’un país petit.
      Pque fa al catàleg dapontià ens en falten 996. Fantàstic!

      M'agrada

  6. Josep Olivé

    M’hagués agradat molt escoltar en directe la simfonia de Joan Manen. Pels qui volguin saber de la seva vida i obra “La Revista Musical Catalana” li dedica en el número de juliol bons i extensos articles. Altre cosa és si, basant-me en lo llegit, hagués sortit satisfet. Mala sort la d’aquest músic, donat que un dia que li dediquem una mica d’atenció, els medis no són, sembla ser, els òptims, ni el contexte el més propici. Una veritable llàstima. I si tal com diu en Joaquim la raò del concert era donar a conèixer la seva obra, aleshores la veritat crec que tot ha quedat en bones intencions.

    Encara més: tambè per lo llegit, no crec que molts asistents trepitxin amb frequència auditoris on es programa música clàssica, com tampoc crec que fos l’excel.lència musical la seva prioritat en el dia d’ahir. Per tant, clara errada de programació.

    “Má Vlast” és un extens poema simfónic patriótic. Smetana és el seu creador. Tothom a Praga sap qui és: un músic absolutament venerat i respectat. Cada any s’interpreta el seu poema en el seu festival de música. Sempre amb la màxima qualitat. O buscant-la. Ningú alli entendria, que si s’interpretés per un motiu d’exaltació nacional, no es fes de la millor manera possible.

    M'agrada

    • Exactament Josep, ni més, ni menys.
      La màxima qualitat per a un music de casa que necessita precisament projecció.
      Ahir no la va tenir. Bones intencions, moltes, però ja saps, manca de diners, d’assajos, tot a corre-cuita i per omplir l’expedient.
      L’obra estic segur que t’agradarà molt i jo el que demano és que es programi a la temporada de l’OBC, ara que el director de l’Auditori té una sensibilitat especial per la recuperació del llegat i que se’n faci una gravació.
      De la resta, em sembla que ja m’he esplaiat prou i no cal ser més explícit.

      M'agrada

  7. Juli Carbó i Montardit

    Mira Joaquim, no vull contradir-te i m’estimo reservar-me la meva opinió.
    Tot és qüestió d’interpretar les coses les coses segons els criteris de
    cadascú.
    No discutiré mai els teus comentaris operístics o musicals, però en aquest cas, insisteixo que ho has vist d’una manera massa apasionada simfònicament.
    Tu mateix reconeixes que aquest concert hagués estat millor fer-lo més lleugeret i deixar la simfonia per millor ocasió….
    Més avall dius que no hi estàs d’acord, però sense voler has posat el dit a la llaga.
    És cert que encara en el seg le X X I som massa provincians i estem acomplexats. És més jo hi afexeixo que culturalment estem molt atrassat respecte altres països.
    Jo no vaig veure el concert perquè estava pendents d’altres qüestions però pel quje he llegit i pels vostres comentaris no cal estar-hi present per a preveure el que lògicament havia de succeir.
    Repeteixo Joaquin, tot és qüestió d’opinions.
    De totes maneres rep una forta ancaixada de mans d’aquest incondicional infernemlaire.

    M'agrada

    • No sé veure les coses d’altra manera, sempre és apassionada, ja sigui simfònica, operística, política, cinèfila, literària o teatrera, tant li fa.
      Hi ha altre manera?, si, però per això ja hi ha els professionals que moltes vegades s’han de mossegar la llengua per no dir el que pensen, QUINA PENA!, jo no, jo tinc el meu espai i la llibertat per escriure allò que penso i dic. Això és un privilegi que gràcies a aquestes noves eines ha donat veu a molta gent, que més enllà de la “versió oficial”, ens atrevim a dir el que pensem, intentant argumentar amb criteri i tots els coneixements fins ara adquirits.
      Jo no et vull convèncer, senzillament dic que l’Onze de setembre era un dia perfecte per programar la Noca Catalònia de Manén, però hagués hagut de estar més ben embolcallada. En lloc afirmo que hagués hagut de ser un concert més lleugeret, ja que és precisament el que no em va agradar.

      M'agrada

  8. Mònica Pagès

    Em podeu dir algun altre concert de piano d’un compositor català que tingui un estil postromàntic, nacionalista, tan brillant com aquest? (no em respongueu Montsalvatge, vull dir fet en plena Renaixença). Només Albèniz va escriure una Rapsòdia per a piano que no arriba a ser tan contundent. Ho sento, però discrepo profundament, tot i que és ben cert que tots aquells músics només van comptar amb dos assajos, per tant, van fer una interpretació heròica. Sí, l’Hispània es va programar amb una doble intenció: la de donar un to d’ironia al fet de començar amb una obra que fa referència a Espanya i d’acabar amb la Nova Catalonia. Un missatge directe a l’inconscient col·lectiu sobre patriotisme artístic, si és que n’hi pot haver. L’altre motiu va ser poder donar projecció a un pianista com Daniel Blanch, que s’ho mereix i que té molt poques oportunitats de tocar en un Palau gràcies als nostres compatriotes que pensen que tot el que no sigui alemany o rus és dolent. Justament, l’altre dia em vaig sentir dir: “Si la Nova Catalonia hagués estat d’un compositor alemany, m’hagués agradat.” És clar, aquest és el pensament únic que ha patit i pateix la música clàssica catalana des del 18 de juliol del 1936, des que Gerhard i Casals van haver de marxar i es va quedar tot sol Toldrà, que va ser l’únic que va mantenir la poca flama de la nostra creació musical. Per cert, l’any que ve es celebren 50 anys de la mort de Toldrà (a més del centenari de Montsalvatge, dels 25 anys de la mort de Mompou i de Ricard Lamote de Grignon) però Cultura creu que hi ha d’altres onomàstiques que tenen més preferència. El de fora sempre és millor. Un tic genuïnament provincià producte d’una política cultural hegemònica dels dos blocs, l’americà i el rus, que ha marginat completament la creació mil·lenària del món llatí. Seria tema de tesi doctoral. Per acabar, la Beatriz Jiménez em va semblar una Ainoha Arteta a la catalana, més discreta, és clar, però amb una presència que quedava a l’alçada i una dicció claríssima que no se sent gairebé mai. Ens fan falta moments arriscats com els de l’altre dia. Els “guiris” estarien encantats de sentir-ho. Granados només és estimat als Estats Units, us ho asseguro. Llàstima que això només es tornarà a repetir l’any que ve i que passarem tota la temporada admirant música importada.

    M'agrada

    • Benvolguda Mònica, gràcies entre d’altres coses, per comentar.
      Estem d’acord, no puc dir res més, ni millor de com ho has dit tu, però tan sols voldria dir-te que malauradament, que no tinguem més concerts de piano de l’època de la Renaixença, no converteix l’Hispània de Cassadó en una obra mestra.
      Catalunya ha donat grans musics i moltes vegades el provincianisme que ens caracteritza, malgrat les ínfules d’Estat que tenim en altres aspectes, els relega a ocupar un espai a l’enciclopèdia Catalana, quan el seu lloc hauria de ser de manera preeminent els nostres auditoris.
      Pel que fa a Daniel Blanch em va saber greu que una oportunitat que té d’actuar amb un Palau ple a vessar, fos en un concert tan “improvisat” i pel que fa a la magnífica simfonia de Manén, em sembla que ja he argumentat prou.
      És un plaer llegir-te, per tant sempre que et vingui de gust, estarem encantats de fer-ho.

      M'agrada

  9. Estimat Joaquim,
    Jo no en diria “ínfules d’estat”. Crec que hi ha un nacionalisme clar que s’alça de manera natural.
    Tens tota la raó quan dius que la interpretació havia de ser digna però no pots exigir que en dies com aquests el públic es comporti com una comunitat d’educats wagnerians. Estem tenint molts problemes amb l’idioma, el panorama està lògicament sensibilitzat i el públic que va assitir a aquest concert, per majoria, anava a un acte d’exaltació patriótica. Jo no me’n queixaria i em quedaria esperant que es tornés a executar de manera adequada qualsevol cap de setmana d’hivern.
    Ah! No saps com s’aprén dels petits concerts de Festa Major entre Ofici i Vermut. Així, siguent petita, vaig descobrir “En un mercado persa” “Barcarola” i “El baile de Luis Alonso” entre moltes altres perles.
    Un pètó!

    M'agrada

    • Benvolguda Olympia, si vols parlem de política. No et sembla que tal com van les coses aquest nacionalisme que s’alça de manera natural i va a votar i vota el de sempre, acabarà per pactar (amb qui calgui) i més peix al cova? Tu no pots tenir exemple més proper i inquietant.
      Ja he dit el que creia políticament, però tornant amb insistència en el tema artístic, és ben trist que haguem de sacrificar nivell per tal d’auto ensenyar-nos una mica de barretina. Quin país, dels que pretenem emmirallar-nos, ho fa?
      Els nostres musics, les seves obres, els nostres intèrprets i el públic, ens mereixem quelcom més que el mercat del Ram, l’havanera, El ball de Sant Ferriol i totes les perles que jo també vaig gaudí en els meus inoblidable estius amb festa major, però Olympia, diumenge era o hagués hagut de ser, un altre cosa, creu-me. Si això fos França (14 juillet), la grandeur ens hagués enlluernat i no es tracta tan sols de més diners, que també, ja que amb pocs assaigs és impossible arrodonir com cal un concert, es tracta també d’estètica en la programació. Si parlem de música escènica, caldria anar una mica més lluny de la Cançó d’amor i guerra, sembla que no tinguem res més.
      Ho trobo francament millorable.

      M'agrada

  10. Sebastià

    Una iniciativa privada (les institucions s’ho miren de fora), un pressupost reduidíssim, la secció de corda reduida a la meitat, i molt poc temps per preparar una obra d’una dificultat extrema d’interpretació.
    I anem posant pals a les rodes, pontificant i observant-ho per damunt del mal i el bé. Trobo bastant patètics alguns comentaris que s’han fet aquí.
    D’iniciatives com aquesta, que en vinguin tantes com sigui possible. Però em temo que no seran moltes.

    M'agrada

    • Hola Sebastià, benvingut i gràcies per comentar.
      Precisament em queixo que una iniciativa com aquesta, no tingui el suport que requereix, ja que els polítics si que hi eren, aprofitant sempre i en tot moment l’oportunitat de sortir a la foto i semblar el que no és.
      Jo crec que no he pontificat, senzillament m’ha semblat que les coses és poden millorar i em sembla que cal dir-ho i a qui correspongui, ajudar si més no a solucionar-ho.

      M'agrada

    • Alberich

      Estic totalment d’acord amb tu Sebastià!
      Deixem de posar pals i observant-ho per damunt. Hem de donar suport a la gent que volen crear cultura en aquest país (sobretot si és sense gaire suport oficial).
      Això es cultura i és el vehicle de trobar i defensar una identitat pròpia. Encara hem d’aprendre molt d’altres nacions en aquest sentit

      Una altra ressenya:

      http://www.allehop.com/rmc/?p=293

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: