
Carlos Gustavino. Retrat de Jorge Larco Museu Provincial de Bellas Artes "Rosa Galisteo de Rodriguez"
Fa un parell de dies ja la varem tenir aquí mateix cantant a Bernstein i avui Eva-Maria Westbroek repeteix espai, però cantant la famosa cançó “La rosa y el sauce” del compositor argentí Carlos Guastavino (Santa Fe, 5 d’abril de 1912 – 29 d’octubre de 2000).
L’emotiva i senzilla melodia pren una força especial en la temperamental versió de la soprano holandesa, que malgrat tenir una pronunciació millorable, se l’entén prou bé i això si, la sent i la fa sentir. No sé si la gatzara dels canals durant aquest concert és el marc més idoni per cantar aquesta petit joiell, però del que estic gaire bé segur, és de que us agradarà.
LA ROSA Y EL SAUCE (1942)
Carlos Guastavino (1912-2000)
Francisco Silva y Valdés
Eva-Maria Westbroek (soprano)
Ronald Brautigam (piano)
Prinsengrachtconcert 2011
Amsterdam
La rosa se iba abriendo
Abrazada al sauce,
El árbol apasionada,
La amaba tanto!
Pero una niña coqueta
Se la ha robado,
Y el sauce desconsolado
Le está llorando.
Bon dissabte amics!
¡No la conozco! ¡Gracias y deseo que todo te vaya bien! ¡Saludos,infernems! …Desde mi exilio.
M'agradaM'agrada
Deseos compartidos Leonora.
M'agradaM'agrada
Eva-Maria Westbroek, artista resident a In Fernem Land, jajajaj… Ben bé que s’ho mereix…i el blog tambè! 🙂
M'agradaM'agrada
Hahahahaha, artista resident. En tinc uns quants de residents i que per molts anys ens puguin visitar, per a mi són artistes vitaminats, m’ajuden a viure millor.
M'agradaM'agrada
Dejando de lado inútiles comparaciones con otras referenciales cantantes de este tema, lo que queda claro es que Westbroeck ofrece otra lección más de expresividad y fuerza dramática, y consigue construir una versión de altísimo voltaje. Y eso que el marco, aunque bellísimo, es a todas luces impropio.
Un abrazo y gracias por esta nueva Westbroekiada.
M'agradaM'agrada
A disposar amic.
A punto de terminar la primera pieza del cortísimo programa de nuestra adorada Westbroek, el Ave Maria (sin el salice, por suerte) del Otelo verdiano, el público congregado corta el final, para exasperación de la soprano, con vítores, bravos, aplausos y bocinazos de las embarcaciones aparcadas en los canales, como si estuviéramos en el estadio del Ajax. He rehusado, muy a mi pesar, infernemlandearla y mira que hace cosas bellísimas, pero el “incomparable” marco es más propio para otro tipo de repertorio.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim, m’ ha agradat molt. Un regal molt maco en el dia de la Mercè.
M'agradaM'agrada
Coneixía el poema però no a la soprano que tot i amb dificultats de pronunciació interpreta amb molt de gust, gràcies Joaquim, una abraçada.
M'agradaM'agrada