Grigolo (Faust) i Gheorghiu (Margueritte) a la ROH 2011
A deu dies mal comptats de l’estrena de la temporada del Gran Teatre del Liceu amb aquest mateix títol, tot i que amb una versió tan abreujada que amb dues hores l’enllestirem, la Royal Opera House Covent Garden de Londres ha presentat el seu segon títol, encara que en realitat era el quart si tenim en compte que la inauguració, com bé sabeu, va anar a càrrec de Il Trittico puccinià.
Per l’ocasió els responsables artístics del teatre londinenc han reunit un elenc prou notori per cridar l’atenció dels aficionats d’arreu i que és el següent:
Faust (Charles Gounod)
Faust: Vittorio Grigolo
Méphistophélès: René Pape
Marguerite: Angela Gheorghiu
Valentin: Dmitri Hvorostovsky
Siebel: Michele Losier
Martha Schwerlein: Carole Wilson
Wagner: Daniel Grice
Orchestra and Chorus of the Royal Opera House, Covent Garden.
Director musical: Evelino Pidò
Royal Opera House, Covent Garden de Londres
Sense cap distinció. A l’orquestra del Covent Garden estem acostumats a gaudir-la a nivells més estratosfèrics i és clar, Evelino Pidó en deu ser el responsable que a aquest Faust li manqui clima poètic i li sobri el paxim paxum de la gran banda en que en molts moments es converteix l’orquestra londinenca.
El tercer acte, que hauria de ser un prodigi de finesa orquestral i sonora, m’ha passat sense pena ni gloria.
Grigolo, que sembla que ha caigut molt bé a Londres, interpreta un Faust més aviat petit, a vegades insignificant. Vocalment pot resultar atractiu per algú, però és que a l’òpera francesa el fraseig és essencial i ha de seduir amb un cant elegant, quasi aristocràtic i segons el meu parer, el Faust de Grigolo és insuficient en expressivitat i amplitud lírica. El seu fraseig és prou esforçat, però els resultats són tímids i escoltat no sedueix, ja que la veu té una tendència cabruna poc agraciada. Altre cosa és que el xicot llueix físic i això sempre agrada a molts que confonen escenari amb passarel·la o revista de paper cuixé. El registre greu és insuficient i tan sols l’agut és generós, encara que no sempre està emès amb una projecció prou encertada. Continuo pensant que és un tenor complidor, però lluny dels primers Faust que poden fer aquest rol a l’actualitat i a anys llum dels del passat (recent o llunyà). Al Liceu em sembla que podrem assaborir a Piotr Beczala, que de ben segur el superarà a tort i a dret i no cal dir que Roberto Alagna que va estrenar aquesta producció al 2004, encara avui posseeix tot el “charme” per esdevenir un Faust ideal . Haurem d’esperar a veure del que és capaç Kaufmann al MET.
Escoltem com va cantar “Salut! demeure chaste et pure”.
Angela Gheorghiu és una Marguerite ideal, si bé els anys van passant i tampoc la seva plenitud es mostra tan generosa com quan va estrenar la producció a la mateixa ROH. Aguts magnífics i un centre preciós i vellutat, deixen massa sovint pas a uns canvis de veu mal resolts quan ha de fer front als greus i a unes preocupants afinacions aproximades a l’inici de la seva gran escena del tercer acte. És en qualsevol cas una cantant que fins i tot en un dia poc implicada, ofereix allò que s’espera d’una diva, que és el que a ella li agrada ser. Malauradament segueix obviant la segona ària, “Il ne revient pas”.
Escoltem-la en l’escena immediatament posterior, la de l’església, amb René Pape i el cor del Covent Garden: “Seigneur, daignez permettre”
René Pape com a Méphistophélès al Faust de la ROH segons David McVicar
René Pape ja em va demostrar en el seu disc de Déus, Reis i Dimonis, que li van més les divinitats coronades que els banyuts. La veu és la ideal per aquest Méphistophélès, la seva gràcia burleta (no veient-lo), més enllà de la genial vestimenta que McVicar li fa lluir en algun moment, és massa “germànica”, però vocalment, tret d’algun que altre greu poc sonor, és sensacional. És el que m’ha agradat més.
Escoltem al baix alemany en “Vous qui faites l’endormie” de l’acte quart.
Dmitri Hvorostovsky, Valentin al Faust de la ROH 2011
El Valentin de Dmitri Hvorostovsky és vulgar en la seva exposició vocal, sempre amb tendència a ser estentori i a demostrar que la seva veuarra és capaç de fer tot allò que ell es proposi, però insisteixo en que l’òpera francesa és quelcom diferent i si s’oblida, pots acabar fent verisme del més vulgar. No cal dir que el “nostre” Tézier té tots els números per superar-lo.
Escoltem-lo en l’escena de la seva mort “Ecoute-moi bien, Marguerite”
Tan el Siebel de Michele Losier, com la Marthe de Carole Wilson són fàcilment oblidables (o no) i en conjunt el que més envejo d’aquest Faust és que és escenificat i quasi íntegra i que té un dimoni imponent.
Per acabar l’audició no podia faltar el climàtic tercet final “Alerte, alerte…Anges purs” amb l’apoteosi angelical i tota la cort celestial. Canten Pape, Gheorghiu i Grigolo, acompanyats del cor i l’orquestra de la ROH sota lan direcció d’Evelino Pidó, el passat 24 de setembre.
Us deixo els enllaços de la representació del dissabte dia 24 de setembre de 2011 de la BBC
IN FERNEM LAND 
Gracias por la crónica y los enlaces Joaquim, pero te confieso que por esta vez paso de bajármelos.
A Grigolo no le soporto en ópera italiana y en la francesa le aborrezco. He discutido ya mucho sobre él y me tiene un poquito cansado insistir en lo mismo, pero como tú lo explicas perfectamente dicho queda. La gente se queda embobada con los castañazos caprinos del muchacho, pero yo insisto en que, pese a que tiene material, no sabe cantar.
Pido asesina la partitura.
La Gheorghiu acusa el paso de los años aunque de vez en cuando surge esa belleza que sólo ella es capaz de derrochar.
Hvoros tampoco sabe cantar ópera francesa.
Así que para escuchar el Méphistophélès de Pape me pongo el disco de Gods, Kings and Demons y listo el bote.
M'agradaM'agrada
Hi ha cantants que creen en una part(molt reduida) del públic una intensa i incontrolable animadversió.Normalment són grups petits que coincideixen en la valoració i no discrepen(imprescindible).Dins dels arguments emprats figura el de que el públic en general(els que no hi entenen) restan embaladits per l’atractiu físic del cantant.De vegades abans d’escoltar una veu ja hi ha qui l’ha fusellat per exemple Ainhoa Arteta(que surt a Hola,és guapa i ha cantat a teatres molt importants) quan en realitat podem dir que és una molt bona cantant.El Faust de Grigolo ha sigut molt elogiat per la crítica( que suposo que no s’ha ficat al llit amb ell) londinenca que ha resaltat el seu estil,el fraseig ardent i la seva musicalitat.Personalment penso que no és Alfredo Kraus pero el seu “Salut demeure chaste et pure” está molt ben cantat,sap apianar amb la facilitat i freqüència adecuades ,afina i allarga l’agut i la seva fonètica francesa és nés que notable.D’altra banda també os vull imformar que aquesta darrera temporada ha fet èxits enormes de públic i crítica al Met com Rodolfo , a La Scala com Roméo i al Covent Garden com Des Grieux.
M'agradaM'agrada
Yo he escuchado a Grigolo varias veces en directo (para mi desgracia) y te puedo asegurar que si algo no ha influido en mi crítica es que el muchacho sea más o menos agraciado. De hecho, prefiero que lo sea, pues un Grigolo Quasimodo sería ya para salir corriendo.
Tienes razón en que muchas veces por el hecho de ser guapo/a los prejuicios de algunos tienden a minusvalorar los valores canoros de meritorios cantantes, pero tan malo es eso como que por el hecho de presentar volumen y facilidad (que no exquisitez) en el agudo ya se hable de “nuevo Pavarotti” y si además presentas arrebatamientos veristas y sobreactuaciones aunque estén fuera de estilo, imitando al-que-no-debe-ser-nombrado, y lo acompañas de una cuidada campaña de marketing, las puertas de los teatros están abiertas. Hay que hacer caja.
En algo sí estamos de acuerdo, Grigolo no es Alfredo Kraus.
M'agradaM'agrada
Fa ja bastants anys hi havia un tenor Francès, considerat no de primera categoria i anomenat Alain Vanzó que comparat amb Grigolo és un number one. Jo vaig veure-li un Faust a Marsella inoblidable.
Ara, si tens veu, encara que no cantis com cal, i un físic agradable triomfes amb molta seguretat.
Hi ha molts cantants que tot i ser mitjanies canten en grans teatres i el més sorprenent són els exits que obtenen.
M’he baixat aquest Faust aquest matí, així que l’has publicat i ja l’he escoltat tot.
Incomprensible els aplaudiments que rep Hvorostoski després de la seva ària del segon acte. M’hagués agradat que l’haguessis posat, encara que suposo que t’has estimat més deixar l’escena de la mort, on està una mica millor.
Tampoc la Gheorghiu m’ha enlluernat, correcta i ja està.
També mi m’ha agradat Pape, però Roger Soyer, que com Vanzó, estava considerat més discret, era millor Mefistófeles que ell, però entenc que davant d’un Faust com aquest, ell sigui el millor i amb diferència.
Del del Liceu ja tindrem temps per parlar-ne, però crec que serà millor que aquest, al menys la selecció que ens encolomaran
M'agradaM'agrada
Alain Vanzo era un magnífico tenor francés (nacido en Monte Carlo) a quien tuve la suerte de poder ver en el Liceu en “Manon” junto a Montserrat Caballé (1968), en “Romeo et Juliette” (1977) y “Benvenuto Cellini” (1977), estas dos últimas óperas junto a la soprano francesa Andrée Esposito. Pero a quien ya había “descubierto” en 1966 en la Opera Comique de París, en un memorable “Werther”, al lado de la mezzo belga Rita Gorr. Lo que más me sorprendió de su voz fue el parecido con la de Alfredo Kraus (actualmente sucede lo mismo con Piotr Beczala respecto a Fritz Wunderlich), incluída su elegancia en la línea de canto, aunque con algo más de volumen en aquellos años. En la sala Favart era un ídolo. Fue recibido con aplausos y al terminar la función, todo el público en pie le aclamaba gritando “Vanzo, Vanzo, Vanzo…”, como se hace ahora -a veces- en los campos de fútbol.
En sus comienzos como cantante fue “cover” de Luis Mariano (1951/ 1952) en la opereta “Le chanteur de Mexico”, a quien sustituyó sólo en vacaciones, pues el tenor irunés no fallaba ni una sola función.
En cuanto a Grigolo, yo creo que los teatros apuestan por él por cuestión de estética. A un bellezón como Angela Gheorghiu no se la puede aparejar con cualquiera, estando también en el reparto otra “belleza” como Dvorostovsky. Lo de menos es que cante bien o mal, por lo visto, porque bien no canta. Este “Salut, demeure, châste et pure” no se le toleraría a un tenor de otras características físicas y el tempo es para dormirse (vaya “pifioso” Pidó!), pero el público aplaude, no entusiasmado pero aplaude…Y es que hoy día el “look” lo es todo…, lo demás: voz, expresión, interpretación… es secundario, en según qué coliseos, supongo. Quizás mejore con los años, o empeore, por el momento su canto me deja frío.
M'agradaM'agrada
Ante todo Joaquim, gracias por la crónica y los enlaces.
Voy a opinar de lo poco que escuché por la BBC3 el pasado sábado ( por cierto, función diferida del miércoles anterior).
Digo lo poco que escuché porque aguanté hasta el …demeure chaste et pur.. y no aguanté más
Digo no aguanté más porque el aria que cantó Grigolo rayó lo malo de solemnidad y que me confirma que este cantante hace carrera solo “por guaperas”. : con unos tempi lentísimos de este cada vez más deficiente director que es Evelino Pidò que más que dirigir una partitura se pone al servicio de los divos de turno , parecía que en lugar de cantar esta preciosa aria, Grigolo estuviera recitando “un padrenuestro”, cantando sin legato, deficiente fraseo y con una línea casi siempre esforzada, zona de paso apretada y con agudos tirantes y a veces chillados. Es decir, francamente mal y sin idea de lo que es la elegancia básica del repertorio lírico francés.
De lo escuchado anteriormente, muy bien Pape vocalmente aunque no parecía demasiado implicado. A Miss Gheorghiu y debido a mi abandono de la función después de la decepcionante aria del tenor, no puedo opinar.
Menos mal que tendré tanto en París dentro de diez días y luego en el Liceu, a dos tenores como Dios manda que son Alagna y Beczala.
p.d. por cierto, en la función de ayer noche lunes, Grigolo canceló y fue sustituido por James Valenti
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies pels enllaços Joaquim. Justament tinc entrades per anar a veure-la demà al cinema en directe. A veure què tal serà.
M'agradaM'agrada
Oho-ho-ho… I wont video….
M'agradaM'agrada
Benvolgut Valery, entenc que aquest I wont video deu ser I want video, amb la qual cosa et puc dir que jo vull la lluna de València (com deia la Puig) i m’haig de conformar amb el que la divina providència m’obsequia cada matí quan em llevo.
Amb tot l’efecte i simpatia
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
Dissabte passat vaig veure el Faust de la Bastille. A causa d’una vaga de tècnics va ser en versió concert. Com que no m’ho esperava vaig trobar faltar la posada en escena. Alagna va cantar a casa seva un Faust molt poc sublim. Alguns greus se li comencen a resistir i estar clar que, pel final de les àries, es reserva un espectacular agut. Va ser molt aplaudit. Inva Mula té poca veu però fa una Marguerite exquisita i enormement musical. I Paul Gay fa un Méphistophèles de gran presència escènica que va guanyant, pel que fa al cant, a mida que avança la funció.
Joaquim, m’alegra que trobis que en Grigolo té la veu de cabra. És un cantant que acceptaria per cançó lleugera a la manera dels vocalistes d’orquestra de fa un anys. Penso que per guapo no hauria de triunfar ningú si no es tracta pas del concurs de Mister i Miss Universo.
El que és una llàstima es veure com el públic ho aplaudeix tot. Sé que Angela Denoke va fer la Salome divendres passat, també a Bastille. Tinc entès que crida i recita a més de fer esgarips i, tot i així, el públic es va posar als seus peus.
De qui ens hem de refiar els que sempre estem disposats a aprendre?
M'agradaM'agrada
Grigolo no es el tenor que va cantar Rigoletto amb Plácido??
Ja m’ho direu si podeu,en a mí m’agrada la manera de cantar aquest Salut,demeure…..
M'agradaM'agrada
Be guapo o no guapo (ni haurà per tots el gustos)potser el que cerca el públic actual es que el look sigui d’alguna manera compatible amb el personatge(i no la bruixa fen de Blancaneus i enamoran al princep) i en aixó crec que Alagna,Kaufmann,Grigolo o Beczala estan tots ells a l’alçada.Respecte al cant d’en Grigolo(cantant molt admirat per dos ignorants? nomenats Plácido Domingo i Antonio Pappano)m’agradaria que l’escoltessiu amb deteniment (aixó potser és el més important i no el físic))i el comparessiu amb Piotr Beczala(Chicago 2009) en el “Salut demeure chaste et pure”.A mí em sembla força evident que el estil delicat purament francès,la emisió dels pianíssims i la pronunciació són millors (tan a tort com a dret) en el cas de Vittorio Grigolo.M’interessa molt sentir Piotr Beczala en viu,m’agrada i no tinc res contra els seus ulls blaus ni contra Polonia pero l’estil no està del tot reixit,ben diferent al cas de per exemple Alain Vanzo. http://www.youtube.com/watch?v=T0MlgVXNz-c
M'agradaM'agrada
Caram amb “Faust”….Paris, Londres, Nova York, Barcelona. Està d’actualitat.. Té tots els ets i uts per a ser del gran repertori i ser sovintajada als teatres més importants, per qualitat musical i espectacularitat escènica, però sobte tanta coincidència.
Bé, sens dubte sortim guanyant a Barcelona en relació a Londres pel que fa als papers de Faust i Valentin (Piotr Beczala i Ludovic Tézier). Grigolo no és cantant de la meva devoció, i com no canvii la manera de cantar i actuar la veritat és que no ho arribarà a ser mai per moltes bones critiques que pogui arribar a tenir. Tinc l’experiència d’un Alfredo i va sobrat el noi a la part alta de la tesitura però em sona estrident i aspre. No sé, sempre he pensat que té potencial i aptituts per a destacar molt però que no té bons “guies” o mestres. I pel que fa a Tézier és que aquest si que m’agrada, i molt, i totes les actuacions que l’he vist sempre ha brodat els papers. En canvi, i encara que sigui una incógnita, el “nostre” Méphistophélès (Erwin Schrott) no crec que estigui a l’alçada de tot un René Pape. Pel que fa a Margarite, la Gheorghiu és molta Gheorghiu encara, i canta de manera fascinant, però em fa il.lusió sentir i escoltar a la Krassimira Stoyanova.
Tinc el DVD de la producció del 2004, amb un cast francament insuperable (Gheorghiu, Alagna, Terfel, Keenlyside, Koch…amb el gran Pappano dirigint). Com has esmentat, es tracte de la mateixa producció, però algunes petites modificacions ha introduit en McVicar donat que no apareix en cap moment en el DVD un Méphistophélès tant “femení”. Al menys que jo recordi. L’hauré de repassar, i ho faré aviat, amb ocasió del Faust “capadet” del Liceu.
M'agradaM'agrada
Si, si, Josep, en Terfel també lluïa aquest vestit i aquest escot tan “encisador” al 2004, però jo crec que Pape ho porta amb més aristocràtica dignitat.
M'agradaM'agrada
Per a mi no és un problema de si en Grigolo és o deixa de ser guapot.
és un tenor que no em sembla tan detestable com altres, però en cap cas és la figura, avui per avui, que els seu benefactors ens volen fer creure, s’anomenin Domingo o Pappano.
Per ami no està a l’alçada del Covent Garden, però si allà rep crítiques magnífiques, jo crec Londres ja no és el que era. Sempre puc acabar pensant que jo estic molt equivocat, però si això tan sols serveix per donar la raó als que no pensen com jo, em sembla poc consistent.
Per a mi aquest Faust de la ROH tampoc és res gaire destacable, ja ho he dit d’entrada, no us he enganyat pas, és, això si, una funció que de segur interessa a molts i per això l’he portat a In Fernem Land. també ens mostra el nivell de l’òpera a l’actualitat, ja que si hem de fer cas al que ens diu el públic sobirà, el Valentin de Hvorostovski és meravellós i res més allunyat de la veritat, de la meva veritat.
Jo també crec que Alain Vanzo era un Faust molt millor que Grigolo, i Vanzo possiblement avui no tindria el reconeixement que mereixeria, car no donaria les mides oficials per ser el paradigma del Faust de nos reves. La gran diferència és que avui enyorem a Vanzo i si dintre d’uns anys enyoren a Grigolo, voldrà dir que la caduta degli dei altre cop és un fet, o que senzillament la caiguda d’occident és un fet irrevocable.
M'agradaM'agrada
Joaquim, :)) :))
M'agradaM'agrada
Joaquim, aquest vespre he anat a veure el “Faust”. Trobo encertadíssima la teva crítica. El millor Pape. La Giorghiu està millor al DVD de la versió de 2004 de la ROH Covent Garden. Horovstovsky desencertat i amb mal francès. El nen Grigolo no m’ha agradat gens i no el trobo tant maco com diuen. Ha sortit a saludar al final vestit amb una samarreta que tenia pintada una inscripció de salutació a la seva mama i el seu papa, francament ridícul.
Molt més bona la mateixa versió de la ROH Covent Garden de 2004 que, afortundament podem veure i sentir en DVD.
M'agradaM'agrada