IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: ANNA BOLENA


Ildar Abdrazakov (Enrico VIII) i Anna Netrebko (Anna Bolena). Foto MET

Ahir es va iniciar la nova temporada del MET al cinema, les celebrades retransmissions de la temporada del teatre novaiorquès als cinemes i en Alta Definició, que ja s’ha consolidat com quelcom a tenir en compte durant el curs musical de qualsevol ciutat beneficiada amb aquesta gratificant oportunitat i que ens apropa amb unes condicions tècniques, quasi sempre immillorables, a la temporada operística més envejada per a tots els aficionats, per la quantitat d’estels que arreplega i els resultats que obtenen.

Aquest any el MET ha estrenat la temporada amb Anna Bolena, una òpera que mai s’havia representat en aquest teatre, i que formarà part en les dues properes, de la trilogia Tudor del compositor de Bérgam, encarregada a David McVicar, responsable escènic d’aquesta producció.

Tots sabem de la dificultat de representar amb èxit aquesta òpera degut a la vocalitat extraordinàriament complexa de la protagonista i a la dificultat de trobar ara i sempre, una soprano que s’adeqüi a les exigències extremes de la partitura. No cal insistir en un tema que va ser àmpliament debatut en el blog amb interessantíssims comentaris, malgrat que algú i molt a pesar meu, va decidir no tornar-hi a participar mai més per estar en contra de la meva manera d’enfocar el tema. Prement aquí hi podreu tornar a accedir.

El Met per l’ocasió ha comptat amb Anna Netrebko la gran diva del moment, agradi o no però ho és sense cap mena de dubte, després de que ella debutés amb aquest rol a Viena a l’abril d’aquest any, amb resultats unànimement favorables.

Si els inicis belcantistes d’Anna Netrebko no em satisfeien gaire, haig d’admetre que per a l’Anna Bolena, la soprano russa s’ha implicat molt més en l’estudi vocal i en la tècnica necessària i imprescindible per sortint-se’n molt més que dignament i obtenint un èxit sense discussió possible.

Dicció molt més entenedora, treball escènic notable, especial atenció al fiato, als trinats i a la coloratura, a les mitges veus, al control del pianíssim, a l’expressió de les frases musicals i a la implicació dramàtica i tan sols li demanaria que en l’última escena fos capaç de deixar-se anar una mica més en el “Piangete voi…al dolce guidami castel natio”, ja que és una escena de bogeria on podria desplegar més seducció vocal, més “invents de la casa”, després d’haver demostrat amb escreix que durant tota l’òpera és manté força fidel a la partitura original, fent gal·la d’un registra central i greu suficient, per no deixar-nos a mitges, com succeeix quan ho canta segons qui. Certament els seus greus encara no són prou dramàtics, però si audibles i mai poitrinés, no canviant de veu i mantenint una coherència en la línia vocal, envejable i aparentment sense cansar-se, cosa absolutament sorprenent després de concloure amb una “Coppia iniqua” endimoniada i dramàtica, com ha de ser. Si em doneu un moment per escollir de tota l’extraordinaria actuació de la gran Netrebko, us diré que el final del primer acte amb “Giudici ad Anna”, on alterna la ràbia i la por de forma mestrívola, amb un apassionant crescendo dramàtic absolutament colpidor.

Jo l’aconsellaria que alhora que seguís treballant els aspectes de millora tècnica, cuidés la seva línia, ja que de manera alarmant s’està començant a posar masses quilos a sobre i no crec que acabi sent gaire bo. Lluny queda aquell cos d’exuberant però mesurada anatomia, que fascinava a tothom i amb el que podia lluir un vestuari que ja veurem si podrà continuar lluint en la propera producció de la Manon, també al MET al cinema.

Si Elina Garanča no s’hagués quedat embarassada, l’impacte d’ambdues cantants hagués estat esfereïdor, com ja ho va ser a Viena, però la gran mezzosoprano letona va haver de ser substituïda per la mezzosoprano russa Ekaterina Gubanova, una veu i una artista imponent que en aquest rol, tot i fer veritables esforços d’adequació, no pot compatir amb Garanča . La veu de Gubanova és gran però excessivament metàl·lica, i tot i que aquesta òpera ja es anuncia les òperes verdianes, el cant és en molts moments purament belcantista i la Seymor justament n’ha de fer gala en tots els importantissims moments en que intervé, ja sigui amb el duo del primer acte amb Enrico, amb el gran i impressionant duo amb Anna, o amb la seva ària i cabaletta “Per questa fiamma indomita…Ah! pensate che rivolti”. Gubanova té un cant càlid, però li manca l’elegant fraseig i l’homogeneïtat de color i emissió. M’ha agradat més en la segona part i valoro molt l’esforç que ha fet per estar a l’alçada de les circumstàncies, tot i que és ben evident que ella ha nascut per altres repertoris de més força i les subtileses donizettianes li queden una mica forçades.

Absolutament impressionant l’Enrico del baix rus (tres russos en una òpera italiana i al MET, a priori voreja el surrealisme) Ildar Abdrazakov. Sensacional de intenció dramàtica, fent ostentació d’autoritat vocal i escènica, arribant a fer autèntica por amb la convicció amb que desenvolupa les vessants musicals i escèniques d’un rol que tot i no tenir cap ària de lluïment, o possiblement per això, ha de treballar molt i molt bé els recitatius que es produeixen sempre al seu voltant i que fan desenvolupar els fets. No cal dir que amb els duos, tercet i concertants ha estat imponent i juntament amb Netrebko, el millor i amb diferència de la representació.

Lord Riccardo Percy és un rol complicat, per un tenor que ha de combinar la perfecta línia belcantista, amb aguts molt exigents i un tarannà eminentment romàntic. El tenor Stephen Costello posseeix una veu bonica amb aguts quasi sempre ben emesos, però poca cosa més. Ni la línia és belcantista, més aviat canta a batzegades, ni la dicció és intel·ligible, ja que costa entendre el que intenta dir, ni la veu i emissió és homogènia, canviant tot sovint de color i jo crec que és per manca de tècnica. Com tants d’altres, i segurament per la malaltissa obsessió de donar a conèixer i consumir quants més tenors millor, ha començat a cantar al MET abans d’acabar el seu aprenentatge, sense una solidesa tècnica que li permeti cantar els rols més exigent del belcanto amb les mínimes garanties de fer-ho bé. Tot i així, amb la generositat habitual del públic del MET, ha obtingut un èxit molt més notable del que es mereixia. Particularment en l’ària de la presó “Vivi tu, te ne scongiuro” no m’ha agradat gens. Si estudiés més…

Tamara Mumford és una bona cantant, una mezzosoprano més aviat lírica, que ha assumit un rol de contralt, i és clar, inadequat per la seva vocalitat, Tot i així el seu físic quedava molt bé pel cinema i ha cantat amb sentit belcantista, actuat amb molta convicció escènica. Ha estat la víctima sanguinolenta dels excessos habituals de McVicar, alhora de mostrar-nos sang i fetge.

En els rols molt més menors de Lord Rochefor i Sir Hervey, han complert els ja habituals en les transmissions, Keith Miller i Eduardo Valdes.

El mestre Marco Armiliato ha complert en la vessant concertant, amb ritmes més aviat lleugers, que s’agreixen en una òpera a estones feixuga, però no acabo d’entendre l’assiduïtat d’aquest director en totes les temporades de tots els teatres i particularment el MET, on jo crec que aquest repertori hauria d’anar a càrrec d’algú més valuós. Armiliato ho fa bé, però potser caldria pensar amb algú més especialista en aquest tipus de repertori, tot i tractant-se d’una inauguració tan estel·lar i sent la primera vegada que es feia aquesta òpera al MET.

La producció de McVicar és bona, amb un treball d’actors important, un moviment escènic molt convincent i un tractament dels espais escènics quasi sempre brillant. No es tracta d’una producció trencadora, ans el contrari, ja que tota ella respira ambientació historicista, sobretot gràcies a un luxós i minuciós vestuari dissenyat per Jenny Tiramani, que contrasta amb uns decorats molt més minimalistes, amb pinzellades que recorden les pintures dels grans mestres barrocs i amb un tractament dels clarobscurs molt interessant. Llàstima que ni McVicar ni Robert Jones, hagin encertat del tot amb la solució final i l’aparició d’un botxí quasi esperpèntic.

Començament de temporada molt brillant al MET i primera òpera d’aquest abonament cinematogràfic que podem anotar amb un notable alt, gràcies a l’extraordinària Netrebko i l’impressionat Abdrazakov.

Anna Netrebko com a Anna Bolena. Foto Brigitte Lacombe/Met Opera

Metropolitan Opera House
15 d’octubre de 2011

ANNA BOLENA
Gaetano Donizetti-Felice Romani

Anna Bolena: Anna Netrebko
Giovanna Seymor: Ekaterina Gubanova
Enrico VIII: Ildar Abdrazakov
Lord Riccardo Percy: Stephen Costello
Mark Smeaton: Tamara Mumford
Lord Rochefort: Keith Miller
Sir Hervey: Eduardo Valdes

Dircetor musical: Marco Armiliato

Direcció escènica: David McVicar
Escenografia: Robert Jones
Disseny de vestuari: Jenny Tiramani
Disseny de llums: Paule Constable
Coreografia: Andrew George
TV Director: Gary Halvorson

Tan aviat tingui l’àudio d’aquesta representació el deixaré en aquest apunt, de moment si voleu veure un fragment de la representació, podeu prémer AQUI i veureu el impactant final del primer acte per gentilesa del mateix MET.

31 comments

  1. Juli Carbó i Montardit

    He vist i escoltat alguns duos de Anna Netrebko i Elina Ganança i francament m’agradaria saber la diferència entre ambdós sopranos o mezzosopranos.
    És evident que la coloratura de cadascuna és dferent però quina és la més adient per aquesta òpera Anna Bolena.
    He vist i escoltat a ambdues sopranos cantant a duo i no em sabria decantar per a una en especial, tot i que la Anna Netrebko em sembla una mica m’es melodiosa.

    M'agrada

    • Josep Olivé

      No, no, no…Juli, no, no són comparables perque pertanyen a tesitures diferents. Anna Netrebko és soprano i l’Elina Garanča és mezzosoprano. Dificilment faran els mateixos papers. Et podria dir que Garanča és una Carmen captivadora i inobidable i que Netrebko és una Violeta superba i amb un encant fascinant. Obviament, tota una joia sentir-les a duo, això si, sense intercambiar els seus papers. Per exemple hagués pogut ser ahir, al MET, tal i com explica en Joaquim, amb Anna fent de idem, i Elina fent de Giovanna.

      M'agrada

      • Juli Carbó i Montardit

        Gràcies per les vostres aclaracions Josep Olivé i Colbran.
        Ja em temia una cosa així, però jo desconeixia els origens fonamentals de cadascuna d’elles i com a l’hora de cantar, segons el que interpreten i la fidelitat d’audició de vegades confonen una mica els tons de les veus.
        Ja sabeu que moltes vegades algunes sopranos interpretan el paper de mezzo, o a la inversa, sigui per conveniències dels productors o per que elles accepten el repte.
        Tornant a l’origen d’aquest comentari vull aclarir un cop sabudes les aclaracions que tant l’una com l’altre m’agraden força, cadascuna en la seva categoria corresponent. (Insisteixo que la Netrebko la veig realment més com a soprano que és la veu que a mi més m’agrada). Ara comprenc la meva definició en la qual manifestava que la Netrebko tenia la veu mé melosa que la Garanca.
        Posats a preguntar m’agradaria que em manifestessiu la vostra opinió envers la meva: jo comparo a una soprano d’òpera a una mezzosoprano de sarsuela i una contralto d’òpera a un contratenor.
        Vaig errat?
        Gràcies per les vostres informacions. En terminis religiosos us confesaré que jo sóc un escolanet o “monaguillo” de l’òpera.
        Gràcies al Joaquim i a vosaltres m’estic empapant cada dia dels vostres comentaris dels quals n’aprenc moltes coses bones.
        No us enfadeu, però tot i així no deixo de ser un fervent fidel de la desprestigiada sarsuela.
        Una abraçada per a tots.

        M'agrada

        • colbran

          Juli, la mayor parte de las zarzuelas están escritas para tiple que es un tipo de voz que se encuentra entre la soprano dramática y la mezzo-soprano. Equivocadamete los zarzueleros llaman tiples ligeras a las sopranos ligeras. Es decir que en zarzuela hay tres voces esenciales de mujer: la soprano ligera (la voz más aguda, por ejemplo la Marina de “Id.”), la tiple (voz más central y más ancha, por ejemplo la Sagrario de “La rosa del azafrán”) y la contralto (por ejemplo la Seña Rita de “La verbena de La Paloma”). Mientras que en ópera las cuerdas esenciales (pues hay varias subdivisiones), son la soprano ligera (sirve el mismo ejemplo de “Marina” porque es ópera), la lírica (la Marguerite de “Faust”), la dramática (la Brünhilde de “Die Walküre”), la mezzosoprano (la Amneris de “Aïda”) y la contralto (la ciega de “La Gioconda”).

          Los contratenores emiten la voz en calidad de sopranos, mezzosopranos y contraltos, mediante una técnica muy especial.

          M'agrada

        • Juli Carbó i Montardit

          Gracias Colbran, esto ya me lo suponía yo. Desde toda la vida ( la mía) he oido denominar a las cantantes de zarzuela como tiples, nunca sopranos. Existia la tiple cómica, la ligera, la que tu te refieres a la Marina y la tiple dramática la que comparas a la contralto o mezzosoprano. Por los motivos que fueren el público zarzuelero como tu bien dices siempre las hemos calificado como tiples pero actualmente como hay bastantes sopranos de ópera que cantan zarzuela cuando escuchamos o vemos una zarzuela prefierimos denominar a las cantantes como soprano en lugar de tiples, quizás para darles mayor importancia o por desconocimiento valorativo.
          Me refiero en términos generales, yo a veces también a las califico como sopranos, depende de la obra i de la cantante pues considero que una soprano de ópera siempre es mas importante que una tiple aunque en ocasiones poco se diferencian en algunas de ellas.
          Otra cosa quiero manifestarte. Cuando una soprano de ópera canta zarzuela casi siempre lo hace con un tono melodramático en cambio cuando una tiple interpreta la misma obra o canción lo hace con un tono aparentemente más alegre.
          No són observaciones mías sino una realidad, incluso en sus expresiones lo manifiestan.
          Creo que es porque una soprano de ópera por más que lo intente no puede evitar sus orígenes líricos en los que habitualmente se desenvuelve.
          Otra cosa me llama la atención, veo que la mayoría de entendidos en la ópera preferís valorizar o crtiticar a las mezzosopranos y las contraltos en cambio a las sopranos y especialmente las sopranos ligeras aparentemente no las valorais tanto. Esta es mi impresión. Yo sinceramente prefiero a las ligeras porque tienen una voz más femenina y más dulce.
          Me gustaría que cuando tengas la paciencia de responderme te lo agradeceré porque con vuestras respuestas estoy aprendiendo muchas cosas.
          Gracias.

          M'agrada

    • colbran

      No me extraña que te líes Juli, pues tal como se canta hoy día “Anna Bolena” parece que las cantantes que interpretan los roles de Anna y de Jane Seymour tengan la misma tesitura. En realidad originalmente Anna Bolena es para mezzo-soprano y Jane Seymour para soprano o, en todo caso, para mezzo-soprano mucho más aguda que Anna. Lo estrenó Giuditta Pasta a los 33 años y ya desde los 26 no ascendía por encima del “SI” (no lo sabemos, pero quizás podía superar esa nota mediante pianísimos), mientras gozaba de un ancho centro y una saludable zona grave, llegando a cantar incluso de contralto. Pero desde hace muchos años el rol de Anna lo han adoptado a su voz las sopranos de agilidad o coloratura, pues así pueden introducir todos los agudos y sobreagudos que quieran por encima del “SI”, nota tope original.

      Elina Garanca que en el Liceu interpretó el rol de Jane Seymour podría perfectamente asumir el de Anna Bolena en la tesitura original, pues incluso el público se quejó de que en esas funciones no hacía uso de la zona grave, sencillamente porque no tenía que hacerlo, mientras que el rol de Anna si que obliga a descender al grave constantemente.

      La sensacional Anna Netrebko que ha estado fabulosa en la función objeto de este post, interpola ciertos agudos no escritos, pero no se deja tentar por el sobreaguo final que tampoco está escrito y por otra parte desciende contínuamente a la zona grave, si bien no con la contundencia de una Maria Callas, cantante que poseía los dos registros de soprano dramática de agilidad y mezzo, por lo que era pintiparada para el rol de Anna Bolena.

      De todas formas estoy seguro de que la pareja Anna Netrebko/Elina Garanca que cantaron “Anna Bolena” hace pocos meses en Viena debían estar electrizantes, pues son muy amigas y han cantado muchas veces juntas, por lo cual están muy compenetradas. El DVD de estas funciones está punto de aparecer a la venta. Me refiero al de Viena.

      Tenemos una grandísima cantante a nuestro alcance y esta es Anna Netrebko, poseedora de una voz que parece infinita, pues no tiene limitaciones y siempre canta afinada, no utiliza el odioso portamento y además es una actríz consumada. Estamos de suerte, el bel canto vuelve a cantarse bien.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      Tan sols afegir que jo molt sovint tinc tambè els mateixos dubtes quan a les veus que, encara que en tesitures diferents, els seus registres els puc arribar a confondre i la meva oïde no percebre clarament una de l’altra. I s’em pot donar perfectament aquest cas quan Netrebko i Garanča canten a duo. Ben segur Juli, que en la representació de la temporada passada del Liceu, en que Bolena la interpretava Edita Gruberova no haguessis tingut dubtes, donat el seu incomfusible registre lleuger i el seu peculiar timbre de veu, amb el qual, el contrast amb la Seymur de Garanča és clar i notori.

      Ves per on, Juli, unes inquietuts teves han donat lloc que jo tambè aprengués més del art del belcantisme i més en concret en relació a l’òpera Anna Bolena. En Colbran ha fet possible això, com no. Moltes gràcies doncs a tu per la pregunta, i a Colbran per la resposta.

      M'agrada

  2. Xavier C.

    Una crònica esplèndida per acabar d´arrodonir una representaciò esplèndida. Coincideixo plenament amb la valoració (Netrebko i Abdrazakov, brutals) i només difereixo en que jo seria una mica més crític amb McVicar. La posada en escena és visualment perfecta, però absolutament plana. No diu res de res. No hi ha cap lectura pròpia. Cap idea. Recreació històrica i vestits i prou. Que em sembla molt bé… però que això ho puc fer jo (que a totes les altres coses segur que sí, però a Història no tothom em guanya) i per la meitat de diners.

    Quina il.lusió estrenar avui nou nick amb la C. !!!

    M'agrada

  3. Tu Anna Bolena es prácticamente la misma que vi yo. Me sorprendió gratamente Netrebko, que no es una soprano belcantista nata pero que demostró ser inteligente y utilizó sus recursos de la mejor manera posible. Puede que se echara algo a faltar -en la dinámica, los embellecimientos y la coloratura puede profundizarse más- pero nada sobró y, lo mejor de todo, nos la creímos.
    Me gustó Armiliato algo más que a ti, Abdrazakov un poquito menos, aunque reconozco que estuvo muy bien, coincido totalmente en cuanto a Gubanova, que no me gustó, no se le entendía ni papa y cantó fuera de estilo, a lo Amneris y a Costello.
    Lo mejor es que en el reparto no hubo nadie que la pifiara y todos contirubuyeron para que la gran labor de Netrebko y Abdrazakof no quedara desdibujada.
    Eché en falta una Bolena algo más demacrada en el segundo acto, Netrebko pareció demasiado sanota, con la melena suelta parecía la Inmaculada de Murillo.
    Gracias por la crónica, Joaquim, eres veloz como el rayo.

    M'agrada

  4. Que me gusta a mí una voz eslavaaaaaa!!!

    Qué bien que te haya gustado Abrazakov. Es una de mis debilidades (las voces bonitas me pierden, y canta muuuy bien) A lo mejor su señora la Borodina había estado más fina en el papel de la mezzo, pero a mí la Gubanova me encanta (me alucinó su Fricka de la Valquiria de la Scala). Es jovencita, de todas formas, aunque efectivamente no es en el belcanto donde puede encontrarse más cómoda.

    Respecto a la Diosa, los habrá que sigan diciendo que no sabe cantar y sentando cátedra sobre el repertorio que debe o no hacer. A mí me parece que, aparte de todas las cualidades de su voz y su talento dramático, es una profesional como la copa de un pino y que si ha decidido hacer Anna Bolena es porque no sólo puede, sino que deslumbra. Los kilitos del embarazo no se los acaba de quitar, es cierto, pero a mí me parece preciosa igual. En el siglo XIX habría estado en su peso justo ahora jajaja… Ella es perfecta de cualquier manera ❤

    Besitos Joaquim!

    M'agrada

    • Xavier C.

      Ostres… ja em perdonareu, pero encara estava mig estabornit per la notícia del retorn d´Alagna i la Gheorghiu i ara m´assabento que Abdrazakov i Olga Borodina són parella (pero… ella és força més gran, no?). Joaquim: necessitem un curs intensiu de crònica rosa de l´òpera ja !!!!

      M'agrada

  5. assai

    Me parece una crónica espléndida que coincide con mi apreciación. Para mi hay cambios sustanciales en la Anna que vimos en Viena y esta actual del Met a mejor; mayor expresividad, más fuerza e intensidad dramática, mejor fraseo, mejor dicción, más elegante movimiento escénico… tengo que decir que hubo momentos que me conmovió y me puso -como diria Golaud- “al borde de la lágrima”

    Quizá, como tu dices por el esfuerzo tremendo que hizo, a mí me gustó Gubanova, aunque desde luego se aleja del ideal de Seymour y supongo que lastra sus limitaciones a pesar de su impresionante trabajo, entre ellas, esa de elegancia y ternura que requiere el personaje. Todo lo contrario a Abdrazakov que me pareció un Enrico imponente y de carácter.

    Pertenezco a los que opinan que esta obra es una preciosidad y no deja de extrañarme que sea ésta la primera vez que se representa en el Met. Tiene muchos momentos de una belleza “colpidora”.

    Para nosotros “los valencianets” era nuestra primera retransmisión en directo desde el Met. Reconozco que la producción de TV estuvo cuidada, más acertado el movimiento de camara, aunque se sigue abusando -en mi opinión- demasiado de los primeros planos, cuando no hay que olvidar que estamos en un teatro y esto no es una peli, pero en cualquier caso mejor que las de la Scala, por ejemplo.
    Es una lástima que el sonido no tuviera excesiva calidad, alternándose por momentos el mono, pero es lo que hay.

    Como dice Maac, qué rapido eres y yo añadiria y qué certero. Mil gracias.

    M'agrada

  6. Salva i Conxa

    Hola Joaquim:
    Ens meravella la rapidesa i la magnífica estructuració de la teua crítica d’ahir al MET.
    En general estem totalment d’acord amb tu, encara que potser una mica menys amb el Enric VIII, que ens va semblar de vegades massa forçat en la seva “ira”.
    I per “assai”, dir-li que la temporada passada ja la van passar en Ontinyent i Petrer, que també com Valencia (Comunitat o Pais).
    Enhorabona pel teu magnífic treball i ànims per seguir endavant.

    M'agrada

  7. dandini

    Doncs avui coincidim força.Com va dir Anna Netrebko en les seves declaracions prèvies a l’estrena, en el bel canto les sopranos opten per enbellir a la seva manera(i fora de lo escrit en la partitura) segons les aptituds particulars.Si parlem únicament d’adequació estilistica no assoleix el nivell d’adequació de per exemple dues cantants de referència actual en aquesta vessant pero al cap i a la fi inferiors: Mariella Devia o Patrizia Ciofi.En el pla vocal,La Netrebko va optar en diverses ocasions per ascendir en un registre superior que la fa lluïr més i per pujar al “re” en el finale primo fet que tant a mí com a la majoria del públic ens “encanta” i no en el finale secondo que la posaria potser en un “aprieto”,doncs és un mi bemoll.Aguts a part hi ha en el belcanto dos factors més primordials que serian els pianíssims i la agilitat.La Netrebko ho fa tot excel·lent pero li manca aquell so màgic en els pianíssims,tanmateix la seva coloratura ha millorat molt.Ara ja sap fer trinats i les agilitats no se li resisteixen ni són patoses pero está encara lluny de l’espectacularitat dels referents postCallas ,és a dir: Sills(1972),Sutherland(1984) i Gruberova(1992).Ens trovem sense dubte davant d’una gran diva(de les que fan disfrutar de valent)amb una empenta dramática enorme, que guanya molt al teatre pel “poderio” vocal que hi exhibeix sense repòs i que afortunadament i malgrat algun kilet de més encara manté l’agilitat per corre per l’escenari i fer-me creure que ho fa de forma espontànea.Al seu costat va lluïr un Ildar Abdrazakov gairebé perfecte en el rol d’Enrico,una Ekaterina Gubanova( la veu em recorda molt a Christa Ludwig) esforçada pero fora d’estil i Stephen Costello que té una de les veus més boniques de tenor del present pero que té que seguir aprenent(ara ja li surten uns pianíssims molt macos) i adquirir més seguretat.Marco Armiliato notable pero está clar amb aquesta orquestra(de cine) assoleix el excel·let(of course).Escena cuidada i treballada de forma incontestable per un dels grans de l’escena :David MacVicar. Les funcions del 21,24 i 28 d’Octubre(les dues primers seran retransmese per “sirius”) seran cantades per Angela Meade que ha despertat una gran expectació.A jutjar per aquest You tube no ni ha per menys.NO OS HO PERDEU ,VAL MOLT LA PENA. http://www.youtube.com/watch?v=npxOiSg4wnY

    M'agrada

  8. Josep Olivé

    Sempre he tingut un problema greu amb aquesta òpera: ensopiment. Fora de certs moments estel.lars prou coneguts la resta és una succesió inmisericorde d’escenes amb poc geni musical i menys encara de dramaturgic. Ha de ser un calvari per a qualsevol director d’escena donar joc i empenta a una cosa tan plana. És tracta de un bella òpera des del punt de vista belcantista? Ho és, sens dubte. És tracta d’una òpera important en la seva època i important tambè ara per a coneixa un format i estil de fer òpera? Ho és, sens dubte. Però l’atractiu principal (i únic, per què no dir-ho) per a mi és la prestació que poguin fer les veus des del punt de vista de sensibilitat aplicada a aquest estil belcantista: legato, control de fiato, tècnica, acrobacies, etc. Algu pensara que lo que no m’agrada és el belcanto i s’equivoca. M’agrada, i molt. Però les escenes d’aquesta òpera no són el millor Donizzetti. En absolut.

    Espectacular Anna Netrebko, tant musicalment com escènicament. Em va encantar. Brutal Enric VIII, perque era Enric VIII en persona el que ahir cantava. Per el cant, per com les gastava i per la fisonomia dels primers plans efectivament era ell. La resta de cantants la veritat no van despertar en mi ni fred ni calor (calor musical vull dir, perque el que si feia era massa calor a la sala, buf).

    En Marco Armiliato el vaig veure molt més tranquil dirigint que a l’entrevista. Les va passar canutes amb l’anglès, i l’entrevistadora com si res, sense possar les coses més faciletes als que no som natius. Pel que fa a la prestació artística, que és de lo que és tracta, doncs que si bé tal i com dius Joaquim va aplicar ritmes lleugers, doncs trobo que per les raons que he esmentat anteriorment jo agrairia ritme encara molt més marxosos. I de McVicar doncs inapelable el seu botó habitual de sang i fetge, no seria ell, ho faria hasta amb La Cenerentola, us ho dic jo, però ja dic, un heroicitat fer d’aquesta òpera una dramaturgia i escena que em captivi.

    Per acabar, he anat al link que has facilitat i m’he llegit tot el post de preparació de la Bolena del Liceu. Post apassionant i mogudet certament i alhora molt interesant, com el d’avui, per a saber més de l’estil d’òpera belcantista.

    M'agrada

  9. Joaquim,
    l’Anna Bolena no es una òpera que m’atregui massa (tot i ser Donizetti en estat pur), però veure en acció tant a la Nebtrenko com a l’Abrazakov es un luxe per gaudir-lo i aprofitar-lo ja que amb això del cinema, ens ho posen en safata d’or. Estic totalment d’acord amb la teva valoració tot i que a mi, tant la Gubanova com la Mumford em van agradar (encara que no siguin els paper que escauen a les veus). Com sempre la producció del MET, per treure’s el barret. I a més en els entreactes ens posen “fragments humorístics” com la Voigt entrevistant la Tiramani, que visualment va donar molt de si.
    Una abraçada

    M'agrada

  10. Que un apunt com aquest reuneixi a infernemlandaires que feia temps que no em deixaven cap comentari i alhora arreplegui quasi la unanimitat, amb petites i lògiques variacions, és un plaer per a mi i un motiu de joia en un cap de setmana molt rodó, ja era hora!
    Em fa mandra parlar altre cop de les sopranos que em semblen més idònies per cantar aquest rol, però Anna Netrebko, tot i no assolir l’amplíssima gamma de la Callas, el mirall on haurien d’anar a aprendre totes les que vulguin endinsar-se en aquest rol, és una sorpresa absoluta i un motiu de gran satisfacció, ja que veure com s’ha esforçat i aquest esforç ha donat els seus fruits, és un plaer alhora que un exemple per a tots aquells que es prenen la carrera operística com una font d’ingressos en el menor número d’anys possibles,sense mirar altre cosa. Netrebko no tenia cap necessitat de fer un tour de force com aquest, i en canvi ha superat amb nota alta, els problemes que la seva Lucia o Elvira, feien preveure en un repertori belcantista. Tot i així continuo esperant la seva Tatiana, que podria ser antològica.

    M'agrada

  11. Joaquim, gracias por la espléndida crónica.

    Yo hoy he tenido un día complicado y hasta ahora no he podido ni leer la tuya ni escribir la mía. Ahora que lo hago veo que coincidimos en todo, hasta en este último comentario que haces de esperar con avidez su Tatiana. Y yo añado: Y su Leonora.

    Un abrazo

    M'agrada

  12. eva d

    “Que un apunt com aquest reuneixi a infernemlandaires que feia temps que no em deixaven cap comentari i alhora arreplegui quasi la unanimitat, amb petites i lògiques variacions, és un plaer per a mi i un motiu de joia en un cap de setmana molt rodó, ja era hora!”

    Només se m’acut una cosa: felicitats!! I com saps, molts llegim per aprendre, i comentem poquet poquet… 🙂

    M'agrada

  13. La vaig descartar perquè és una òpera que no m’entusiasma i encara tinc massa fresc el record de la Gruberova escanyada i de la perfecta Elina amb look de Kim Novak.
    Celebro que n’hagiu gaudit tant. La Netrebko sap emprar el seu instrument cent vegades més bé que fa només cinc anys. Cada dia és més refinada en el seu cant i s’agraeïx molt la seva dotació natural que mai ens fa patir. És veritat que agafa quilos però…a tantes els passa. Anys endarrere n’hi havia poques de primes. La Marton semblava un portavions.
    Jo que vaig entusiasmar-me amb una Caballé molt grassa fent de Mimi al costat del jove Carreras, penso que l’art transfigura i ens permet que senyors i senyores amb sobrepès encarnin personatges que, en una novel·la, serien bells i estilitzats.
    Salutacions Joaquim i Colbran!

    M'agrada

    • Olympia estaràs d’acord que si ara et passessin aquella Bohème pel cinema i en alta definició, la Caballé ens semblaria “excesiva”.
      Una cosa és l’òpera al teatre i l’altre, encara que s’assemblin una retransmissió d’una òpera al cinema. Ho hem dit moltes vegades, són coses diferents i el cinema, ens agradi o no, té enganys auditius notables i un atractiu visual innegable, per això veure a una excessivament sana i resplendent Anna Bolena abans d’anar al patíbul, no deixa de ser un contrasentit en aquests temps on la veritat escènica ens porta a veure a un Smeton esgarrifós, torturat més per la recargolada ment de McVicar que per les ànsies d’Enric VIII de tenir la coartada perfecte

      M'agrada

  14. Carlos R

    Anna Netrebko realmente brillante. No se me ocurre que nadie pueda hacer este rol tan bien como ella ahora mismo.
    No me importa demasiado que no se recree, ya que esa tendencia al manierismo vocal siempre acaba por empachar.
    Está convincente escenicamente, aunque el cine y sus primeros planos ya no la traten como hace pocos años. Ley de vida.
    El resto bien , pero sin echar las campanas al vuelo. El mejor de ellos Ildar Abdrazakov al que creo que le falta más experiencia para imponer su autoridad, sin necesidad de mostrar su maldad de forma iracunda, en definitiva es el Rey.
    Gubanova para otros menesteres, por favor
    McVicar en el MET no se atreve a someterlos a sus habituales sesiones de sadomasoquismo y como Del Monaco jr, prefiere afianzar el tiro con una propuesta al gusto de la casa.
    La Bolena operística me parece un tanto plomiza, pero ese final es de lo mejor de Donizetti.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: