Per primera vegada des de que tinc us de raó (en tinc? 😆 ) vaig veure el concert de l’OBC abans d’anar-hi, m’explicaré. No el mateix concert, el del dia abans amb el mateix programa que el d’ahir diumenge i és que com tots sabeu, el concert de dissabte es va transmetre pel canal Medidi TV i durant uns quants dies, es pot contiuar veient. Per tant, tornant del MET em vaig posar davant de l’ordinador i vaig clicar aquí. Fa goig veure l’OBC en una transmissió d’aquest canal televisiu que ens garanteix una imatge i un so d’alt nivell i sobretot una planificació magnífica, amb un cuidat treball en els enquadraments de les imatges o en la càlida il·luminació. Benvinguda la iniciativa que esperem doni més relleu internacional a l’OBC i que esdevingui una pràctica habitual.
Sabent el que em podia esperar, tot i que no hi ha dos concerts iguals, ahir diumenge em vaig apropar a L’Auditori amb el mateix ànim positiu de sempre i amb les ganes que el mestre Pablo González m’acabés enamorant, ja que estaven programades dues obres que m’estimo molt.
A la platea (gentilesa d’una bona amiga) es veien masses buits i no crec que fos degut a la jornada electoral. No sé com estaven la resta de zones, però pel que jo veia dels laterals, aquesta temporada no acaba d’arrossegar al públic.
Començar un concert amb l’adagi per a cordes de Samuel Barber té un cert perill, ja que predisposa massa aviat a l’èxtasi i alhora ens agafa freds. La intensitat emocional d’aquest adagi és enorme i habituats com estem a una rígida estructura d’obertura o obra de poc compromís per iniciar els concerts, aquest comencem dirigit de manera molt pulcre i ordenada pel mestre Pablo González, no va acabar d’assolir el grau d’intensitat emocional idoni. El mestre González va voler dir-hi la seva i no estic gaire segur que aquell “ralentando” final acabés de crear l’efecte buscat, ja que en a mi em va despistar massa. Hi ha en el magistral tractament orquestral de Barber, una creixent melangia, un abandonament, una solitud que s’ha de fondre en l’espai i en el temps, però no crec que sigui alentint el temps en els darrers compassos com es pot aconseguir, més aviat crec que seria més oportú que s’anés fonent en el silenci. Matisos o predileccions personals, si, sense cap mena de dubte, però allò que espero del mestre González, aquell cop de geni , no acaba d’arribar mai.
A l’adagi de Barber el seguia l’estrena de l’obra de Jesús Torres (Zaragona 1965), “Libro de los secretos”, escrita al 2003 i revisada al 2011, una obra encàrrec de l’OBC i la Fundación Autor, tan brillant i ben orquestrada com hereva de mil i una influències que m’ha donat la sensació que no acabava de cristalitzar en cap. Que si un fragment del segon acte del Siegfried amb el tema de Fafner, que si una mica de Stravinski i la Consagració de la primavera, o també de Bartok i el seu mandarí, no sé, apunts interessants per a una banda sonora d’una pel·lícula de por o misteri, que és el que m’acostumen a semblar moltes de les obres contemporànies que escoltem cada temporada i que un cop estrenades queden al calaix. És difícil identificar compositors, tendències, evolucions, amb una música tan semblant a l’escoltada a no sé a quin altre concert de no sé quin altre compositor, per això quan surt un compositor diferent que m’ofereix estímuls i concepcions sonores noves, mi aferro amb la voluntat de trobar algú que em tregui de l’habitual distanciament que em produeixen la immensa majoria de les estrenes. L’OBC no cal dir que va sonar magnífica i el mestre González hi deu tenir molt a veure. Pel que fa a Jesús Torres, present a L’Auditori, va rebre alllò que els francesos qualifiquen com a “un succès d’estime“.
A la segona part ens esperava la sisena simfonia de P.I.Txaikovski, una simfonia que obligatòriament ens ha d’alterar, commoure, exaltar i fins i tot deprimir quan arribi el demolidor adagio lamentoso del darrer moviment.
Una OBC esplèndida, va lluir cos i so, amb brillantor al metall i calidesa en les fustes, liderades per la Silvia qe inicià els primers compasos de la simfonia amb l’adequat i premonitori tema del destí. També la corda, que avui algú m’ha dit que ha ajustat l’afinació respecta a l’anterior titular, l’estimat mestre Oue, s’ha mostrat cohesionada, intensa i predisposada a ser tan expresiva com el mestre González volgués, però de moment tenim el que tenim. Li ha mancat aquell calfred de la soledat i la tragèdia de Txaikovski, aquelles frases dels violoncels que glacen la sang.
Deu ser una qüestió d’anys?, de talent?, de geni?, esperem que sigui una qüestió de temps i que vagi madurant com els vins, la llàstima és que haurem d’esperar i mentre esperem potser perdrem una mica el temps.
Ni pel que es pot apreciar en el vídeo de Medici que us deixo, ni en l’àudio que podreu baixar, la resposta del públic tant el dissabte, com ahir diumenge no va ser apoteòsica i la patètica, malgrat el cop emocional del darrer moviment, acostuma a aixecar enfervorides respostes. Dic això ja que a vegades em penso que sóc una mica massa primmirat i després resulta que a tothom li ha semblat la mar de bé, però els aplaudiments denoten un anar fent que no enganya.
Si voleu baixar-vos el concert sencer us deixo l’enllaç:
Per veure el vídeo complert, premeu l’enllaç segúent:
http://www.medici.tv/pablo-gonzales-barber-torres-tchaikovsky/embed/
IN FERNEM LAND 
Nosaltres hi vam ser la nit de divendres. I el concert em va agradar molt. Començant per Barber i acabant per Txaikowski. Segur que no soc tan exigent com tu, però feia temps que no havia escoltat tant bé l’OBC. Jo no se exactament, però diria a ull, que divendres hi havia, entre el 80 i el 85% de l’aforament ocupat. Moltes gràcies pels enllaços.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Nosaltres hi assistírem el dissabte.
Estic bastant d’acord amb tu, però la Patètica si que ens va agradar, talment les càmeres semblaven motivar a Pablo Gonzalez.
L’obra de Jesús Torres l’oblidarem aviat, com oblidem totes les estrenes.
Quina manera de malbaratar diners i esforços
M'agradaM'agrada
Estic molt d’acord amb tu Joaquim. vaig sortir força indiferent del concert d’ahir matí. Unes versions molt correctes i dignes però res més. Falta la guspira i el cop de geni que fa que la música t’arribi a dins. Recordo altres audicions de la Patètica que m’havien impressionat fondament, ja que és una partitura plena de desesper i de foscor espiritual. Em temo que això no té remei, ja que difícilment s’aprén. Caldria que el director deixés de preocupar-se tant per les notes i es deixés emocionar i trametés aquesta emoció als músics.
Per cert ja he llegit dos cops el comentari del Sr. Joege de Persia del programa de mà i no he entès res…parlem de la cinquena o de la patètica, de Tchakovsky? mare de deu….
M'agradaM'agrada
I a sobre a la cinquena no hi ha pas clarinet baix. Suposo que es deu referir al registre greu dels clarinets, però no podia estar pitjor expressat.
Per cert, en aquest país hi ha molta gent capacitada per a fer programes de mà (historiadors, musicòlegs o simplement músics), per què s’ha de recorrer a un crític? No té prou feina ja fent els comentaris al diari?
M'agradaM'agrada
No sols això. Pot haver-hi fàcilment conflicte d’interessos. Per exemple, si la estructura o confecció de un programa penses que és poc coherent, ho possaria en el texte del programa de mà? I aleshores, seria capaç de possar-ho a la crònica del diari? Tot un Auditori hauria de tenir una organització capaç de editar un programa de mà de la seva cullita, bó i rigoròs, i no recorre a critics. Tambè pel que fa per a les recomanacions discogràfiques. Sembla ser que només hi ha un “gran” expert a tot Catalunya. Mica “lleig”, la veritat.
M'agradaM'agrada
Permete’m que et respongui, perque tambè jo ho vaig tenir de llegir al menys tres vegades per a entendre el que havia escrit. Efectivament sembla que es faci un lio monumental al final de la seva exposició, però fent un autèntic treball “de recerca i investigació” vaig arribar a la conclusió de que efectivament parlava de la sisena. Però ho va possar dificil i complicat per als mortals com jo…i tu, veig. 🙂
M'agradaM'agrada
El Sr. J de P hauria de retirar-se perque ja està gran, fa molts anys que no se l’entén quan escriu (i quan parla), i la majoria de crítiques i comentaris són lamentables!
M'agradaM'agrada
Las notas de programa eran más “patéticas” que la propia sinfonía… al salir al escenario no sabía si debía tocar la 5ª o la 6ª… 😉
Un crítico/musicólogo/director de orquesta (?) debería saber que “clarinete bajo” no es lo mismo que registro grave del clarinete. Me recuerda cuando hace años otro crítico local alabó el solo de “corno inglés” de la 9ª de Beethoven (era el fagot)
M'agradaM'agrada
Em va agradar l’adagi de Barber, per cert, interpretat sota un respectuós silenci. Sent la primera obra del concert em temia interferències sonores varies, però no, caram, no semblava que estés al meu Auditori. Fins i tot el silenci final es va respectar. Bé!
L’obra de Jesús Torres doncs ni fu ni fa. Molts efectes sonors, sobretot provinents de la percussió i poca cosa més. Una més.
Pel que fa a la sisena curiosament molt bé els moviments centrals. Em van entusiesmar. En canvi, les moviments extrems van estar força bé però no vaig arribar a veure com en Txaikovski ens diu adeu. Que és el que veritablement està escrit a la partitura.
L’assistència de públic el diumenge va ser l’habitual aquesta temporada. Qui hi hagin clapes a platea pot ser normal, però que hi hagin força clapes a tot arreu i en tants concerts seguits es per preocupar-se.
M'agradaM'agrada
El dissabte era quasi totalment ple.
L’adagio el vaig trobar fantàstic (no sóc tan primmirat!) i amb el toc de melangia necessari.
L’obra del Jesus Torres no em va dir absolutament res.
I la sisena francament bé, encara que alguns moments el vent va tapar del tot les cordes i calia trobar el punt, però bé…..
Bona nit a tots
M'agradaM'agrada
Quina casualitat que precisament dissabte estés ple, deuria fer goig per internet!
Certament aquest any està més buit que de costum, la crisi es nota i els preus són excessius. Personalment també crec que la programació no és tant interessant com altres anys. Jo mateix hagués reduït dràsticament la meva assistència als concerts de l’OBC enguany (i en particular no hauria assistit al concert d’ahir) si no fos que oferien uns descomptes molt atractius en els abonaments per a joves i n’he adquirit un de 12 concerts. De totes maneres crec que omplir cada setmana tres concerts en un auditori amb capacitat per a 2200 persones (segons la Viquipèdia) tindria molt mèrit en una ciutat com Barcelona. Malauradament aquí la cultura no es valora tant com en d’altres països i tampoc crec que vinguin gaires turistes amb la intenció d’assistir a concerts a l’Auditori, com si que passa amb el Concertgebouw o el Musikverein entre d’altres (tant per la qualitat de les orquestres com per les pròpies sales). En fi, és preocupant, sí, però a vegades em sorprèn que no sigui pitjor.
M'agradaM'agrada
Joaquim, estic d’acord amb l’anàlisi que fas del concert, però no he entès quan dius que la corda ha “ajustat l’afinació respecta al anterior titular”
Potser sóc molt ruc, però no pesco el que vols dir.
Gràcies
M'agradaM'agrada
Hola Goffriller, no ho dic pas jo, m’ho van dir a la mitja part. Algú que està molt atent a les qüestions més aviat tècniques, es veu que s’ha fixat que ara l’afinació de la corda (no sé si tota o tan sols els violins), amb el mestre González, és més precisa, més justa, que amb el feliç període del mestre Oue. Jo la veritat és que malgrat tenir un oïda molt fi, no ho dic tan sols jo, ho certifiquen totes les proves d’audiometria que em fan, no ho he notat.
Si algú amb més criteri i coneixement de causa ens ho pot certificar, li estaria molt agraït.
M'agradaM'agrada
Dissabte no hagués estat bé que s’hagués vist L’Auditori amb l’aforament habitual d’aquesta temporada, per tant és lògic que es regalessin més entrades de les que ja es regalen normalment.
El que ja no em sembla tan bé o gens bé, és que els crítics, com ja s’ha dit aquí altres vegades, cobrin dels equipaments (al Palau també) mitjançant les col·laboracions en els programes de ma.
Hi ha professionals més qualificats que ells per parlar-nos de les obres. Caldria acabar-ho i que els crítics tornessin a ser crítics lliures i ens parlessin dels concerts i de la situació de la música a Catalunya.
No s’entenen moltes coses o és que potser s’entenen massa i ja ni ha prou. És clar que els crítics musicals escriuen per diaris i premsa especialitzada, que en molts casos depenen de grups de pressió, també polítics i com que la cultura bàsicament està subvencionada en la seva integritat….no cal seguir, oi?
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar Diumenge i l’assistencia va ser baixa, la platea amb massas buits, respecte al concert, no sé per quin motiu peró, l’adagio d’en Barber no em va calar tant com jo esperave, potser hagués estat millor com a segona peça i l’estrena obrin el programa, per cert, l’obra de J.Torres em va sorpendre per bé, però sense “pell de gallina” en cap moment de la primera part del concert.
Al inici de la ” Patètica ” i amb la delicada entrada de la solista fagot (fantástica com sempre Silvia.C.) mica en mica i ben ensorrada al meu seient em vaig propossar de gaudir a tope de la resta del concert i així va ser…. també vaig notar al mestre P.G. més relaxat i amb més ” filling” amb els músics ( o potser m’ho va semblar a mí ) amb el que dieu del canvi d’afinació de les cordes ,personalment no estic gens d’acord, amb el “Mestre Oue” ja sonaven perfectes inclús s’havia comentat en aquest blog més d’una vegada, es clar que només es la meva opinió ……..
M'agradaM'agrada
Vendo e ouvindo agora. Molt bé.
M'agradaM'agrada