Aquest mes de desembre del 2011 serà recordat a Barcelona per l’excel·lència musical que està envaint (esperem que continui fins a final de mes com a mínim) les nostres sales musicals més estimades. Vam començar el dia 2 amb Philippe Jaroussky i això no hi ha qui ho pari ja que encara no recuperats de l’èxtasi, vam caure en l’exultant divinitat de Juan Diego Flórez. L’aqüeducte que ho havia de refredar tot ens va portar a la Scala de Milà i encara vam tenir temps de passar per Nova York i veure la darrera proposta faústica del 2011. Tots aquests esdeveniments han fet que el diumenge dia 11 a In Fernem Land es superessin per primera vegada, tan sols en un dia, les 2.000 visites (2012 per a ser exactes), cosa que m’enorgulleix i m’intimida una mica, però que us ho faig saber tal i com m’ha aconsellat un actiu inferemlanadaire, perquè vosaltres sou els que ho feu possible. Si jo entrés 2000 vegades al blog en un dia, l’estadística de wordpress no m’ho tindria en compte. Per tant l’activitat musical frenètica i la vostra fidelíssima estima ho han fet possible i per si no ni havia prou, abans de les luxoses magnificències belcantistes que tancaran l’any, ahir vaig assistir a un concert que ja m’ha marcat un abans i un després. A partir d’ara quan torni a escoltar L’ocell de foc, Petruiska o La consagració de la primavera, el referent de l’excel·lència estarà situat a L’Auditori de Barcelona el dia 12 de desembre de 2011 amb l’Orquestra del Teatre Mariinski sota la direcció de Valeri Gergiev. Serà difícil, no pas impossible, però molt difícil, superar les versions escoltades.
Gergiev és un dels grans, no ni ha cap dubte, però no sempre m’acaba d’agradar. Toca tots el repertoris o quasi, però no amb tots assoleix la divinitat i us confessaré que en alguns m’exaspera, em crispa, m’atabala.
L’he vist sortosament moltes vegades en directe, ja que a Barcelona ve molt sovint i també vaig coincidir amb ell en alguna de les esporàdiques i magnífiques sortides que podia fer abans. L’he escoltat en moltes gravacions i en repertoris tan diversos com Mussorgski, Txaikovski, Borodin, Glinka, Verdi, Mahler, Wagner, Berlioz, Rimski, Massenet, Prokofiev, Strauss, Beethoven, Xostàkovitx i amb alguna cosa més que ara no recordo, però com en aquest Stravinski d’ahir, mai.
Sovint tots hem assistit a concerts de grans formacions i directors que han estat un “bolo” luxós i prou, mentre que a vegades conflueixen aquestes forces tel·lúriques i etèries, i que com un beneit anticicló s’han aturat sobre Barcelona aquests dies, per inspirar als artistes que ens visiten i així oferir-nos concerts que trigarem a oblidar.
Gergiev, amb el gest poc distingit, però molt clarificador i sense aparença dictatorial, fa amb la fabulosa Orquestra del Teatre Mariinski, el que vol. Quan creus que serà impossible extraure un pianissimo encara més pianissimo i sempre audible, ho fa. Quan creus que serà impossible canviar la dinàmica que saps que forçosament ha de venir, mentre ell encara porta aquella velocitat de creuer, ho fa. Quan esperes que els decibels exagerats que utilitzen altres directors quan disposen d’un potencial sonor tan aclaparador com el que té aquesta orquestra, et deixin estabornit o literalment sense sentits, ell no, sempre en fortissimo si ho ha de ser, però mai estrident, mai ensordidor, mai ofegant ni les diferents famílies, ni els plans sonors sempre equilibrats. Sorprèn, aclapara, et deixa admirat, però mai sense alè, sempre et deixa respirar i sobreviure, per seguir gaudint de tanta bellesa.
Cal dir que el concert ja era sorprenent amb el programa, ja que no es tractava de les habituals suites dels tres ballets que s’escolten a les sales de concert, sinó dels tres ballets sencers, la qual cosa vol dir que el concert ha tingut una durada musical de dues hores i mitja, més la inesperada propina que encara ens han regalat.
Escoltar les tres obres seguides, amb dos intervals de 20 i 10 minuts era un repte pel director, pels musics i també per nosaltres, el públic i el repte es va superar i de quina manera.
El concert va començar amb L’ocell de foc i la versió ja us puc dir que potser va ser el millor de la nit o potser és que en les altres dues obres, amb els antecedents inicials, la impressió ja no va ser tan gran. És ben fàcil acostumar-se al millor.
La qualitat del conjunt orquestral és immensa, ja ho sabíem i el nivell de tots els solistes també, però el que no m’esperava va ser la demostració del luxuriós devessall tímbric que Gergiev va extraure de la partitura i de l’orquestra, en una versió impressionista i impressionant per aquella atmosfera misteriosa i les sonoritats d’una calidesa i qualitat lasciva que meravellaven i seduïen, amb les dinàmiques sempre sorprenents i canviants, en un joc de graduacions sonores que em deixaven bocabadat. L’esplendorós i melòdic èxtasi del crescendo final va fer embogir al públic i tan sols era la primera de les tres obres programades.
Al primer descans tot el públic que abarrotava L’Auditori, fèiem la mateixa cara d’extasiats, una mica incrèduls i enormement feliços d’estar allà.
Per la Petruixka, i com ha de ser, el canvi d’escenari va ser total i Gergiev i aquest Potemkin d’orquestra que dirigeix, es van transformar en un altre encanteri sonor, d’on sortien titelles, ninots mecànics, bruixots, capses de música i ballarines, per explicar-nos tan sols de manera sonora una història feta per a ser representada ballant. La mestrívola música de Stravisnki en les mans de Gergiev brollava encisadora i l’encant de les melodies de fira i els ritmes de vals tocat per un fictici orgue de maneta ens ho feien possible.
Caram quins solistes. Quina secció de fusta més nodrida i amb quina qualitat toquen, quina percussió i quin metall. I la corda?, uf la corda embriaga.
Tot aquest món sonor impossible d’abastar de cop i en un únic glop, el voldria retenir, però ja sabem que la bellesa es fugissera i quan ni has tingut temps d’adonar-te’n de l’excepcionalitat del moment, ja s’ha escapat dels dits.
I és clar, ens quedava la traca final de La consagració de la primavera. M’esperava, després de les dues primeres obres, el que va ser, una demostració monumental de direcció, de concentració i d’art en majúscules, negreta i cursiva per servir-nos la brutalitat i la bellesa d’aquesta orgia sonora i rítmica, de timbres i harmonies com mai havia escoltat fins ahir. Un crescendo dramàtic sense respir i sense defallença, impecable en l’execució i inspirat en la creació artística d’una direcció exemplar, amb una resposta a l’alçada d’una orquestra que enlluerna i que envejo molt. Quina orquestra i quin director i com m’agrada Stravinski quan m’agrada.
Els aplaudiments van ser eixordadors, però no tant com és mereixien i sobretot embrutats per la indigna manca d’educació de tots aquells culs inquiets que en prou feines evaporat l’últim acord ja marxen corre-cuita per ser els primers de la cua del guarda-roba o del pàrquing (l’excusa del darrer metro o autobús no es convincent per la quantitat de desercions, la majoria anaven amb cotxe propi, segur!). Senyors i senyores!, una mica més d’educació i respecte, que se’ls veu molt i aquests músics que s’han deixat els dits, els llavis i les neurones després d’interpretar i fer art durant més de dues hores i mitja, es mereixen una bona tanda d’aplaudiments i agraïments de tota mena.
Ni cas, ells a la seva. Malgrat aquesta vergonya aliena que produeix veure aquesta manca de sensibilitat i aquest egoisme, quan la platea i el primer pis ja eren mig buits, Gergiev agraint l’entusiasme de la resta que com estàtues no ens movíem del lloc, no esperant una impensable propina després de tot el que ja ens havien ofert, sinó per agrair durant tota l’estona que fes falta, hem vist com el mestre Gergiev ens deia alguna cosa que acabava amb Rimski-Korsakov i els musics ens van tornar a hipnotitzar durant una estoneta més, amb una vertiginosa i exuberant obra del genial orquestrador i compositor rus. Ara no sé el que era, però mentre ho esbrino, encara tinc la boca oberta. Renoi, quina nit!
Sort que la propaganda que IberCamera fa del proper concert amb l’orquestra de Paris sota la direcció de Lorin Maazel (6 de febrer de 2012) i que anomena el Concert de l’any, és del 2012, ja que dubto jo que “El concert de l’any 2011” sigui un altre que aquest d’ahir.
спасибо (moltes gràcies)
IN FERNEM LAND 
Esplèndida crònica. Me´n alegro molt que ho poguèssiu gaudir. Felicitats pel rècord de visites en un dia.
M'agradaM'agrada
No sé si por agotamiento emocional, o por conocerla mejor, o por lo altísimo que había puesto el listón con El pájaro de fuego, La consagración me dejó bastante frio. Sonoridades increibles, momentos impresionantes, pero tengo mejor recuerdo de la que dirigió Gatti. (Por cierto, creo que el fagot también patinó, y bien, en la segunda o tercera frase). Tampoco Petrushka superó (en mi memoria) el que dirigió a la LSO aquí mismo, mientras que El pájaro de fuego fué de lo más grande que he escuchado nunca. Gracias como siempre por dejar constancia con otra estupenda crónica.
M'agradaM'agrada
Efectivament Jose Luis, la compromesa entrada del fagot amb Gatti va ser fallida, més que la del concert d’ahir. Jo recordo aquella versió boníssima, però és que l’orquestra del Mariinski m’agrada més que la nacional de França, que sent molt bona, encara no té aquell nivell de perfecció de la russa.
Potser en el tercer ballet ja estàvem saturats?, en qualsevol cas un concert inoblidable.
M'agradaM'agrada
Gràcies Xavier.
El concert de bogeria i el rècord de visites també. Vosaltres ho feu possible i els que sou tan actius, més.
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo totalmente en todos y cada uno de tus comentarios. Una formación impecable al servicio de un ser extraordinario, que saco lo mejor de cada sección y de cada uno de sus componentes en todo momento… Fuimos consciente de la singularidad del concierto…
!! No se podía superar!!! me impresionó igualmente la transparencia y el control en todo momento del apabullante discurso Stravinskiano en estas partituras…
De acuerdo también en la tristeza al observar esta horda de maleducados sin sensibilidad para agradecer todo lo que se les acaba de entregar…
Gracias post, que te hace comenzar el día eufórica por ver plasmado en tus palabras todo lo que aun resuena en el corazón y en el cerebro….
M'agradaM'agrada
Hola Josefina BC , les gràcies i l’eufòria han d’anar per Stravinski, Gergiev i l’Orquestra del Mariinski. ÉS clar que també ho hauríem de fer extensible a Ibercamera per portar-los.
A mi si em punxen una mica, no em costa gaire deixar anar l’entusiasme.
Gracies per compartir-ho i per ser-hi
M'agradaM'agrada
Me hubiera gustado verte la cara al terminar el concierto, 🙂
Mks.
M'agradaM'agrada
Va ser excepcional, però també vaig trobar que entre L’ocell de foc i la resta, hi havia diferència. Val a dir que les versions dels dos primers ballets eren les originals, que trobo més riques i amb una orquestració complexíssima (la de L’ocell és “de llibre”, de digne alumne de Rimskij, d’aquelles que l’estudiant supera el mestre; hi ha moments totalment eteris, de sonoritats d’autèntica màgia), que sembla que Stravinskij va simplificar anys després. Potser perquè la diferència de versions es nota sobretot a L’ocell, aquesta brillantor inicial va fer que trobés més “normals” les altres dues peces. Això no treu que l’orquestra sonés de manera increïble, amb unes dinàmiques i uns contrastos veritablement espectaculars, i això que eren cent músics i una mica més.
Val a dir que només pel risc de la programació (els tres ballets complets), ja es mereixien l’aplaudiment. Que, a més, i sense gaire insistència, oferissin una propina “de lluïment”, ja és per treure’s el barret.
No només al final: va haver-hi gent que va marxar al primer intermedi i d’altres, al segon (que, potser com que ja era tard i portàvem dues hores de concert s’entén més).
M'agradaM'agrada
Desconec els motius per el quals darrerament semble que hi hagin follets que es dediquen a fer entremaliadures.
De moment ha deixat de nevar a can IFL, no fos cas que aquest sigui el motiu d eles relliscades.
M'agradaM'agrada
Doncs segurament feliç. Vaig trigar a dormir, però ja em va anar bé per fer l’apunt. 🙂
M'agradaM'agrada
bravo, bravo, bravo! per a mi gergiev és un geni i la plasticitat sonora de la seva orquestra va ser meravellosa. Inoblidable. Fatal la gent que marxa d’hora pero potser s’haurien d’avançar més els concerts i sobre tot, a veure si TNC i Auditori (entitats públiques!) logren que l’ajuntament posi una parada de taxi d’una vegada allà a prop!!! Quina mania en fer dificil l’accès als concerts. Això fomentaria molt més que hi anes el públic que no pas costossisimes campanyes de publicitat de directors ciclistes! perdoneu, però algú ho havia de dir.
M'agradaM'agrada
Ja m’agrada coincidir, ja, i quan és per lloar les excel·lències del que hem vist, encara més.
Vàries coses. A l’Auditori si comencen tard i el programa és llarg com aquest, quasi t’obliguen a anar amb cotxe. Anar amb cotxe és una aventura, ja que tens el risc d’aparcar en un lloc que el gentil ajuntament pot fer l’agost, com ha passat alguna vegada, fent un ingrés addicional amb la voraç grua traient cotxes que el pàrquing no va poder encabir.
El director publicista ahir feia una cara com dient, jo no ho arribaré a dirigir mai així.
En fi, malgrat aquests petits i molestos inconvenients (estossecs impertinents a dojo), si senyor, BRAVO!
M'agradaM'agrada
Em sembla que m’he equivocat jo, que he posat el missatge anterior com a resposta a un altre: no és que tornem a tenir “follets de bloc” que ens canvien l’ordre de les intervencions, com en el de l’Otello…
M'agradaM'agrada
Wow Joaquim, quina enveja. Ja hi sabíem que ens perdíem un dels concerts més grans del any, però no es pot tenir tot. Ens alegrem molt de que haveu gaudit del Concert . La treva cònica es exultant i ja que no varem sentir-lo en directe, ens serveix per saber el que anit va ser aquests concert.
M'agradaM'agrada
Sí Joaquim, ens alegrem molt de sentir-te tant content … tant pletòric .
Felicitats per gaudir d’aquesta temporada de bona música !
Enhorabona per l’interés i admiració que el teu blog desperta!
Moltes gràcies per cròniques com la d’avui amb la qual ens encomanes la teva passió i la teva alegria .
Gràcies amic, sempre .
P.D. Llàstima que la gent grollera sigui tan visible …, vale que ho siguin, però podrien intentar passar desapercebuts!
M'agradaM'agrada
EXULTATE JUBILATE.
Segurament Catalunya Música ho va gravar i ens ho oferirà la temporada vinent. Investigaré.
M'agradaM'agrada
Un concert superb i també per a mi L’ocell de foc va ser la gran perla.
La intensitat musical va ser d’alt voltatge i la resposta de l’orquestra directament d’un altre món.
Sabeu si aquest programa el fan durant la gira o era exclusiu per Barcelona?. He mirat una mica els concerts que han fet i faran i en lloc es programen els tres ballets.
Una experiència inoblidable.
M'agradaM'agrada
Hola SANTI, ho he preguntat i efectivament, aquest programa tan sols s’havia fet una única vegada a la Quinzena Musical de Donosti i Ibercamera va proposar-li al mestre Gergiev repetir-lo a Barcelona i ell ho va acceptar.
No és ni normal, ni diria que aconsellable. És necessita estar al 100% per mantenir durant tanta estona el nivellàs exhibit.
M'agradaM'agrada
Enhorabona! Ja ho ha dit aquell(a). No es pot tenir tot.
Parlant de belcantistes: atenció al canal 33 a les 10 del matí del diumenge. Concert recital de JDFlórez / GDudamel.
I atenció també al projecte de la creació d’una xarxa d’escoles de música al Perú a la manera de la creada per José Antonio Abreu a Veneçuela. Quina enveja!
M'agradaM'agrada
És un concert magnífic Lluis Emili, en vols dos mostres?
(si és que él mateix, és clar)
i un altre
M'agradaM'agrada
És ben veritat, un concert impressionant. Un ocell de foc i una Petruixka que no podré oblidar, amb tots els matisos del mon, interpretats amb una passió i una perfecció que costarà d’oblidar. No sé si els músics estaven una mica cansats o era jo, però no vaig trobar al mateix nivell La Consagració de la Primavera, tot i que va ser esplèndida, sens dubte; hi va haver un parell de moments menys afortunats, però no serem tiquis miquis … perquè el conjunt del concert va ser extraordinari, com acostuma a passar quan Gergiev dirigeix i quan una orquestra magnífica és a l’escena.
El públic? Doncs com quasi sempre: amb pressa, amb tos … i … també em sembla que una mica cansats de tant Stravinsky … vaig sentir algú que deia … devia estar una mica tronat aquest Stravinsky ; i jo pensava que el tronat era jo, que vaig estar quasi tres hores dalt d’un núvol, quina disfrutada …
A tot el que comentes, Joaquim, d’un mes per no oblidar, tinc el goig de afegir una Lady Macbeth de Msensk al Teatre Real de Madrid fantàstica, amb una Eva Maria Westbroek que em va tornar a deixar bocabadat … caram, quin goig sentir-la en un paper tan difícil i que em va tenir assegut a la cadira quasi tremolant d’emoció.
M'agradaM'agrada
Renoi, amb això de la Westbroek m’acabes de deixar estabornit. Veus, és cert que no es pot estar a tot arreu.
Me’n alegro molt que hi podessis anar.
M'agradaM'agrada
una modesta proposta: ara que s’costa el cap d’any estaria bé fer una enquesta de quin es el concert de l’any, separat per gèneres com recital, opera, simfònic, solista vocal, solisat instrumental, música de cambra… no sé potser pot resultar interessant. Clar que no es pot acudir a tots els concerts que es fan a Barcelona en un any, però potser pot tenir gràcia.
M'agradaM'agrada
Gràcies manu, pensaré alguna cosa.
M'agradaM'agrada
Con sumo placer me sumo a las entusiastas opiniones que este concierto ha causado en este blog.
Ayer salí profundamente impactado del experimento, ya que no puedo llamar de otro modo al monográfico Stravinsky al que nos sometieron y de esas dimensiones, dada la elección de las obras completas y no de las suites para concierto como se acostumbra. La dimensión clarividente, pasional y sumamente ordenada de la dirección de Gergiev se me antoja como un zenit en mi ya dilatada presencia en las salas de concierto.
De los tres ballets escuchados ayer, yo me quedo con Petrushka. Fue realmente mágico.
Aprovecho para felicitar al autor de este sitio, al que he llegado por la recomendación de un asiduo y entusiasta seguidor.
M'agradaM'agrada
Bienvenido Fernando S.T. y gracias.
Me gustaría contar a partir de ahora, con tu presencia y comentarios, que sin duda lo ayudaran a hacer más valioso y plural
M'agradaM'agrada
És una sort que Gergiev i Barcelona ens anem veient amb aquesta assiduïtat, El concert d’ahir ens va oferir tota la grandesa d’Stravinsky, i l’orquestra en el seu millor moment. En podriem prendre exemple a l’hora de programar les temporades de les nostres orquestres i no oblidar tant el segle XX.
M'agradaM'agrada
Hola Goffriller.
Una sort immensa i si els resultats són com els de dilluns, aleshores és un privilegi.
Un programa com aquesta integral Stavinski no és fàcil de veure programat en lloc, de fet ja he comentat que tan sols el van fer a Donosti i després aquí. Si el que acaba decidint una programació són els ingressos de taquilla, més encara, tot i que si l’orquestra i el director són de la categoria del Mariinski i Gergiev, ja vas veure que es va omplir l’Auditori, i això com bé saps, no és gaire habitual.
M'agradaM'agrada
Ahir Euterpe i Terpsicore em van ser propicies i ni els indignats, ni el meu despiste ni la renfe van impedir-me d’estar ahir al vespre a l’Auditori. Renoi quin concertàs! Encara estic levitant! Comparteixo al 100 per 100 la teva opinió i el teu entusiasme, millor no et podries explicar!
M'agradaM'agrada
Me’n alegro que tot sortís bé, sobretot perquè desplaçar-te fins a Barcelona i després que un embús, una mani, o ves a saber quin altre entrebanc, t’hagués deixat a les portes sense poder entrar, hagués estat, com bé saps ara, una pèrdua irreparable.
M'agradaM'agrada
Tot a puntava a un concert extraordinari, es veia a venir…i aixi va ser! M’en alegro per tots els que el vareu disfrutar. És reconfortant sortir d’un concert i pensar: “Això no se m’esborrarà mai”.
En Gergiev va optar per las succesió cronològica de les obres, pero constato (tant per la crònica com per algunes entrades) que si “L’ocell de foc” hagués estat interpretat en darrer lloc potser l’efecte apoteòsic final hagués estat fins i tot més gran.
M'agradaM'agrada
Bé, potser al nivell que estaven dilluns qualsevol dels tres ballets que haguessin interpretat primer s’hagués endut el més gran dels elogis, no ho sé.
L’ocell va ser fabulós i amb afegitó de sorprenent, però els altres dos també i potser pensàvem que allò havia d’anar forçosament en un crescendo impossible. malgrat que la perfecció és inabastable, a segons quins nivells, es fa molt difícil filar tan prim.
M'agradaM'agrada
Yo disfruté extraordinariamente porque adoro la música de Stravinsky (gracias Ernest Ansermet por permitirme entrar en ella hace…1000 años!). Ni la encuentro difícil ni extraña, me entusiasma.
Es probable que las interpretaciones fueran de más a menos, pero si ese menos es de una calificación de 9 sobre 10 (10 para “El pájaro de fuego”, 9 1/2 para “Petrushka” y 9 para “La consagración de la Primavera”, según mi particular “ranking”), me parece que el promedio sale altísimo. Yo siento una particular debilidad por “La consagración…” y es cierto, José Luis, que el faggott hizo un pequeño fallo después del inicio. Pero, por lo visto esa entrada y la melodía que le sigue es de una extrema dificultad ejecutoria. En la versión de Gatti el fallo de faggot fue más flagrante. En esta citada versión Gatti ofreció una versión muy distinta de la de Gergiev, pero a mí me agradan las dos.
Un excelente concierto, con una propina del extraordinario Rimsky-Korsakov, maestro de Stravinsky y del que éste extrajo el absoluto dominio de la orquestación.
Ojalá tuviéramos un par de conciertos como éste -por lo menos- cada año.
Me agradaría que se programara más Stravinsky, por ejemplo “Pulcinella”, el bellísimo “Apollo Musagetes” o “La sinfonía de los Salmos”, entre su destacada producción
M'agradaM'agrada
La mía sería un 11, un 8 y un 8, pero para la orquesta, tres onces. Creo que es la tercera o cuarta vez que la he oido y jamás como esa noche. Como dice Josep Olivé, es de las ocasiones que sabes que no olvidarás nunca. Tampoco nunca me había excitado tanto con los pasajes enérgicos en una obra, que soy del ramo de los adagiosos. El pajaro de fuego fue sobrenatural.
Me parece que la propina (y encima propina) fue esta “Danza de los saltimbanquis” de la Doncella de nieve. Perdón por la coreografía.
M'agradaM'agrada
Acertaste. Yo quería apuntárselo a Joaquim pero no me salía lo de los “saltimbanquis”. Y curiosamente es una danza que he escuchado frecuentemente, aunque no la ubicaba dentro de la ópera “La doncella de la nieve” (“Snegurochka) que creo que no tengo, pero sí la danza en uno de esos recopilatorios de “Tutto (sic) Rimsky-Korsakov” o “Lo mejor de…”
M'agradaM'agrada