IN FERNEM LAND

LICEU: RECITAL RENÉ PAPE


Temps era temps que els diumenges a la tarda el Liceu s’omplia de gom a gom, és clar que difícilment temps ha ningú hagués programat un recital de lied, per molt prestigiós que fos el cantant, per un baix en un torn T, caracteritzat per una tipologia d’abonat que malgrat ha anat canviant amb els anys, continua concentrant un públic majoritàriament d’edat molt avançada, de fora de Barcelona, de caire familiar i de gustos molt conservadors. Vol dir això que no s’hagi de fer un recital de lied a les 5 de la tarda?, doncs no ho sé, però el Liceu i això que el cantant era l’insigne René Pape, presentava una mica més de mitja entrada i un ambient més aviat fred i no per la climatologia severa d’aquests dies, ja que la calefacció de la sala s’acostava a temperatures tòrrides.

Alhora de programar una temporada cal saber administrar òperes i artistes als diferents torns i cal saber quan a un recital de lied li fa falta un torn o un altre d’abonament o si no li fa falta cap torn d’abonament. Els abonats del diumenge a la tarda, potser per aquests temps tan sever i molts tenint que desplaçar-se de fora de Barcelona, s’han estimat més quedar-se a casa que anar a un recital d’un baix, cantant lied. Aquesta és la realitat i hem d’acceptar-la i si bé Pape es mereixia un ple fins la bandera, ni m’imagino el guirigall que s’hagués pogut armar, amb els estossecs, els caramels, els mòbils i tot l’ampli ventall del públic no prou motivat per un liederabend de categoria màxima, amb Schubert, Wolf i Schumann en el programa.

Estossecs fàcilment controlables llençats sense el més mínim respecte, un mòbil impertinent que ha fet aturar uns segons el inici d’un lied, un públic poc implicat, un veí del meu darrere que amb veu somorta però prou audible, anava comptant els lieds que li faltaven per acabar el meravellós Dichterliebe, i per què no dir-ho, un intèrpret magnífic però distant, no disposat a fer res fora dels seus esquemes, per fer-se seu un públic escèptic.

René Pape té una veu magnífica i meravellosa, d’un color vellutat i té sensibilitat, estil i elegància, però no ésun cantant càlid ni proper, li manca aquell to d’expressivitat humana que posseïa Thomas Quasthoff o l’extrema sensibilitat artística de Mathias Goerne. El seu cant es bellíssim, l’estil quasi sempre l’idoni i la veu és un prodigi, tant de bellesa com d’emissió, ja que és ample i el seu registre és sense ser prodigiós, molt més que suficient. Jo crec que ha començat una mica excessiu, amb massa potencial llençat, emetent fins i tot uns aguts massa forts i no perfectament afinats, en el primer bloc dedicat a Schubert, amb Aufenthalt, el famós i bellíssim Stänchen i Der Atlas, tots tres del cicle Schwanengesang.

Després ha cantat els Drei Lieder nach Gedichten von Michelangelo de Hugo Wolf. Hi ha compositor més depressiu que Wolf?. Pape ha canviat totalment de registre i ha estat molt intimista, introvertit i mesurat, fent especial atenció a l’emissió quasi xiuxiuejada. M’ha agradat molt, malgrat que cinc minuts més de Wolf i m’haurien d’ingressar.

El darrer bloc de la primera part ha tornat a ser per Franz Schubert amb aquestes vuit perles, Der Eisame, Im Abendrot, An die Musik, Lachen und Weinen, Heidenröslein, Der Musensohn, Lied eines Schiffers an die Dioskuren i Prometheus. Un reguitzell de canvis d’ànim i de bellíssimes i inspirades melodies que Pape ha interpretat quasi sempre de manera encertada, amb molta sensibilitat, però un distanciament generalitzat, ja que mancava alguna cosa que fes connectar l’escenari amb la sala.

A la segona part, integrada únicament per el meravellós Dichterliebe op 48 de Robert Schumann, René Pape m’ha convençut del tot. Aquí si ha cuidat cadascun dels lied amb extrema delicadesa i amb molta expressivitat, obtenint moments d’una bellesa i d’una intensitat aclaparadora. No ha forçat mai l’emissió i el poderós registre agut no ha arribat mai a espantar a ningú. Magnífica progressió i malgrat els estossecs entre lied i lied de part del públic neguitós, hem arribat al final a una veritable comunió entre l’escenari i el públic,. No sé si generalitzant faig una sincera valoració del que ha succeït, però a mi m’ho ha semblat, ja que amb mi s’ha produït.

De les mostres generalitzades, si bé no esclatants, d’aprovació i gratitud hem obtingut dues propines, el sempre previsible i bellíssim Zueignung de Richard Strauss, una mica massa exagerat d’emissió i una deliciosa cançó de bressol poc coneguda de Robert Schumann i quasi murmurada. Ideal, però no ha ajudat a acabar amb aquesta sensació de perfecte distanciament que aquest gran cantant sempre m’acaba deixant.

René Pape ha estat correctament acompanyat per Camillo Radicke, però no us sabria dir si magníficament acompanyat.

Tot i així amics infernems, aquesta ha estat per a mi, la millor prestació de René Pape al Gran Teatre del Liceu. Tan de bo puguem continuar gaudint-lo molts anys, amb rols adients i sense retallades.

31 comments

  1. Un gran recital. Una fusta de liederista digne dels millors… matisos, col·locació, tècnica… i com sempre alguna iaia emperifollada emprenyant amb el mòvil… Per cert, un Liceu bastant buit per a una cita tan important com aquesta (al marge de la crisieconòmica)…ja ho sabeu que ara els teatres de categoria són els que queden mig buits?

    M'agrada

  2. Rosa

    Benvolgut Joaquim, potser el que dius és cert pel que fa al torn de diumenge a la tarda, no et dic que no.
    T’haig de confessar que jo en soc.Jo vaig començar a anar al Liceu regularment el 1973 en torn de nit. Vaig al torn de tarda des de 1979. Visc a Barcelona. Ara soc gran, però quan vaig començar a anar-hi no n’era.
    Vaig començar a anar al torn de tarda l’any 1979 per una senzilla raó: per poder fruir més de les òperes. Per no haver de sentir l’òpera cansada del dia i pensant que l’endemà havia de tornar a treballar d’hora. Eren uns moments en que els horaris de nit del Liceu no eren els d’ara. Es començava tard i s’acabava tard.
    Això no impedeix que, si m’interessa una òpera, un recital, un concert o un ballet, hagi tret i tregui entrada per una funció de nit.
    He sentit dir moltes tonteries els meus veins del torn de tarda, però també havia vist molt bones dormides dels meus veins dels torns de nit.
    A tots els torns hi ha de tot i en el de tarda també hi ha persones que estem molt interessades per la música.
    El que ha passat al recital d’avui – ja ahir – és vergonyós. Jo no sé si els que han deixat d’anar-hi savien qui era el baix alemany que cantava lied aquesta tarda. Si ho haguessin sabut penso que haguessin anat al Liceu perquè, tal i com estan ara les coses al nostre teatre d’òpera, em sembla que aquest senyor trigarà a tornar.
    Una de les tos molestes ha estat la meva. Des de cap d’any tinc un refredat que no em vol deixar i, tant bon punt el senyor Pape ha començat a cantar els lieds de Wolf, ha comencat una crisi de tos incontrolable. He sortit ràpidament de la sala per a no molestar cantant, pianista i oients.
    He de dir que els acomodadors, malgrat el que els cau al damunt amb les novetats que l’administració del Liceu projecta fer realitat aviat, han estat d’una exquisida amabilitat, m’han portat un vas d’aigua i m’han convidat a tornar a entrar a la sala tant bon punt la tos ha parat, just després d’acabar Wolf.
    M’ha agradat el concert i molt. Pape és molt bon cantant i ha cantat Schumann amb delicadesa. Una mica fred si que ha estat. Però pensant que, si no és per transmissió en cinema, no sé quan el tornaré a sentir, crec que se li pot perdonar la fredor per la qualitat del seu cant. Cal aclarir que jo en soc fan
    Aquest escrit no és una reivindicació dels abonats del diumenge a la tarda.Em reservo el que he sentit dir els meus veins.
    Només és la reinvidicació d’una abonada de diumenge a la tarda, amant de l’òpera, per dir que no tots som tant tontos, desinteressants o frívols com pot semblar.
    Novament gràcies, Joaquim, per tots els comentaris que ens fas de les òperes i concerts i per tots els regals musicals que ens fas.He confessat ser fan de René Pape, però avui també confesso que soc fan teva, Joaquim i de tot el que fas a IfL. Una forta abraçada, Rosa

    M'agrada

    • Benvolguda Rosa, gràcies per aquest comentari.
      El T també és el meu torn de sempre. Abans d’abonar-me també era el meu torn, tot i que com bé saps vaig als altres torns si l’espectacle, concert o recital m’interessa. És cert, a tots els torns hi ha de tot, però el torn T, potser perquè el conec molt, el tinc ben estudiat. Hi ha molta gent que no és de Barcelona i potser per això, avui amb la climatologia adversa i amb l’amenaça de neu i col•lapse a les carreteres, s’han estimat més quedar-se a casa, però si cap torn és gaire amant del Lied, el T menys, segur.
      Penso que a les properes temporades continuarem tenint noms importants, el que no tindrem seran operes interessants, tindrem allò que agrada segur, però ja ens podem anar oblidant d’òperes poc representades o compositors diferents. Buscaran per sobre de tot omplir, com si això fos el més important d’un teatre públic de prestigi. Potser d’un teatre privat amb i comercial si, però mai d’un teatre públic que ens ha d’oferir Verdi, Wagner, Puccini, Bellini i Mozart, però també tots els altres, TOTS. I de Verdi I Vespri Siciliani i no Traviata, de Rossini La donna del lago i no la Cenerentola, ens entenem, oi?
      Moltes gràcies per ser fan

      M'agrada

  3. Sílvia

    Voleu dir que l’ocupació del teatre ahir no era, si fa no fa, la mateixa de qualsevol altre recital de lied, canti qui canti i el dia i hora que canti? Jo em vaig quedar amb aquesta impressió…

    A mi el René Pape liederista em va semblar molt lluny del cantant d’òpera, amb detalls macos però fred i tendint a ensopit. El Prometheus que tancava la primera part decebedor 😦 El millor, pel meu gust, el Wolf.

    M'agrada

  4. bocachete

    Sí que és una mica fred, però va dir els lieder tan bé… I especialment en les frases més intimistes, més “parlades” o “xiuxiuejades”. Wolf, que de vegades em costa més, va ser extraordinari, potser perquè els tres lieder eren realment depriments i de gran expressivitat i Pape els va brodar. El Dichterliebe, en conjunt, molt, molt bonic: dels millors que he sentit en viu, amb uns contrastos magnífics. Per mi Pape excel·lí en les frases menys extremes, quan ni pujava ni baixava, sinó en un meravellós registre mig “de dir”, quan expressa tot el que porta el lied. Tot allò que va faltar a l’últim Dichterliebe programat al Liceu, el de Villazón. En principi, aquest era un recital de lieder i va portar públic, per l’intèrpret. El públic, en general, de qualsevol torn, ens movem per raons molt primàries: la fama, la popularitat… Molt sovint no hi ha res més.

    M'agrada

  5. Rosa

    La recerca d’omplir sense mirar de quina manera és molt estesa, no només a les sales de concerts i/o d’òpera privats, si no també en els ens els ens públics o subvencionats amb diners públics de les Institucions.
    En el camp que jo conec laboralment, el dels museus, aquests són valorats per la quantitat de visitants que tenen, no per la qualitat dels seus fons, ni de la seva exposició permanent i/o exposicions temporals, ni pels estudis de recerca que es facin dels fons.
    Les institucions públiques han d’oferir qualitat i, en el cas del Liceu, l’ampli ventall del patrimoni musical del passat conegut i no tant conegut, amb títols com els que esmentes -“Les Vespres Sicilianes” no s’hi representa des de l’any 1975 – i altres com “Pélleas et Mélisande” – desapareguda aquesta temporada – i obres contemporànies de qualitat.
    És l’obligació d’un teatre d’òpera de prestigi, com és el Liceu – esperem que pugui continuar sent-ho – que és pagat amb els nostres diners, en el nostre cas particular, doblement, com a contribuents i com a abonats.
    Gràcies, joaquim, per la teva resposta.

    M'agrada

  6. manu

    Per a mí el recital de René Pape va ser exemplar. Pocs cops he escoltat una millor dicció, se li entenia absolutament cada silaba dels versos. Impressionant. El millor baix del moment, una de les millors veus en actiu.

    M'agrada

  7. KÀTIA

    Jo estic abonada al torn D però vaig comprar entrada per Pape i he de dir que vaig disfrutar moltissim,aixó sí amb un mocador davant de la boca per apaivagar els imparables estornuts.Porto un refredat de nassos,mai millor dit però després del Flumil,Paracetamol,llet amb mel i vaus d’eucalipto em vaig armar de valor i apa cap al Liceu.

    M'agrada

  8. Xavier C.

    Una màquina de fer Lieder, tan perfecta com freda. Allò que dius tu del calfred a l´espinada, només amb «Ich grolle nicht, und wenn das Herz auch bricht» i «Zueignung».

    M'agrada

  9. Josep Olivé

    Si, Joaquim, va desafinar, i ben notoriament en algunes notes i el pianista, Camillo Radicke, no està a l’alçada de Pape (bueno, físicament si, com es va poder constatar a les salutacions). Vull dir que ho va fer malament o va estar discret? No. Però de cap forma vaig copsar a un pianista excel.lent, d’aquells que encara que sap que lógicament no pot ser el protagonista principal del recital, si sap que hi ha part del públic que tambè s’hi fixa en l’art de l’acompanyament, que es fixa si sap portar en volandes al cantant, que es fixa en si l’acompanyant és quelcom més que un correcte instrumentista o és un gran músic. I no. Li vaig veure i notar correcció, no massa nitidessa i una errada de certa deixedessa en topar la seva mà al teclat intants desprès d’un acord final en forte.

    Obviament en Pape no va estar acompanyat tot el recital només per un pianista, sino per un excel.lent cor a capella de estossecs, caramellets, confidències, etc, etc. Res a dir amb els inopurtunts atacs de tos, només faltaría, tothom en podem patir i en patim cada temporada, però n’hi han que són clarament, molt clarament, de mala educació.

    I en Pape per a mi va estar molt bé excepte en algunes notes que com he dit va desafinar. Jo vull destecar, de la seva actuació, l’interpretació del sublim Dichterliebe op 48 de Robert Schumann. Cada vegada són més interpretats aquests lieds de Robert Schumann, compositor que en aquest terrany ha viscut sempre a l’ombra de l’altre Robert, però que són dignes de ser considerats com un altre cim liderístic amb tots els ets i uts.

    I per acabar: Rene Pape hagués pogut ficar-se ahir al públic al pot. Podia fer-ho. Té recursos per fer-ho. I s’havia d’estar ceg per no veure que ahir amb una mica només de la seva part hagués pogut completar un concert amb el públic rendit. I no va ser aixi. Em fa l’efecte que va complir amb un tràmit. Va donar tot lo bo que té, però en la seva justa mesura. Ni una miqueta més, aquella miqueta més que et fa sentir no ja satisfet, sino feliç. “I have to close the meeting”…va venir a dir, no recordo bé, abans d’encarar la nana de Schumann, i ho va deixar anar, això si, amb molta elegància però tambè amb poca gràcia, i va ser per a mi, sincerement, un moment pel decebedor.

    M'agrada

      • Josep Olivé

        Un dilluns, i pel capvespre, ja un no hi toca…i pateix de “lapsus tremendus” amb falicitat, com el de creure que el bo de Schubert tambè es deia Robert…quan en realitat es deia Franz…Franz Schubert. Ja veus. Si fa no fa. 🙂 Gràcies!

        M'agrada

    • Elio

      “I would like to FINISH this recital…” amb el “finish” ben emfatitzat, i tot seguit va anuciar la canço de bressol, però ja no recordo les paraules exactes.
      Ben mirat, una intervenció parlada com bona part del recital, amb una veu de gran bellesa, bona dicció, però poca gràcia.

      M'agrada

  10. colbran

    Es innegable que René Pape posee una voz preciosa, pero no sé qué me pasa con este cantante que nunca me acaba de convencer al 100%. Cuando no son las notas desafinadas -frecuentes-, es la poca implicación en lo que canta. Ayer, no obstante, estuvo más implicado que de costumbre, pero hubo desafinaciones.

    No me gustó nada su “Serenata” de Schubert.

    Para mí lo mejor del recital fueron los tres Lieder de Wolff -especialmente el tercero- y el ciclo de Schumann de la segunda parte, donde estuvo más que correcto.

    No me agradaron los dos o tres estentóreos agudos de la primera parte, mucho más aceptables en ópera que en un recital de Lieder.

    M'agrada

  11. Pape, al meu entendre, té una veu bellíssima però massa pesant per cantar els lieder del repertori que presenta. Aquesta veu profunda s’adapta malament a peces tan etèries com la deliciosa Serenade, per exemple. El gruix sonor és en detriment de la delicada melodia. Aquestes cançons sobre bells poemes els prefereixo per Fischer-Dieskau. Goerne, Quashtof i Schubert, en especial, per David Daniels o Barbara Boney o Kristin Schaefer. Com va dir Teresa del Blog Villazón, ens hauria d’haver cantat La calumnia i jo hi afegeixo, les aries de Mefistofele a Fausto i el que hauria estat ja un luxe, el seu meravellós monòleg de Marke a Tristan i Isolde.
    Cap mal record i una experiència més encara que ben discutible.
    Una abraçada, Joaquim!

    M'agrada

    • bocachete

      Jo penso que és un tipus de recitat on més val no barrejar-hi estils i no posar-hi àries d’òpera. Després d’un Dichterliebe, potser no calen propines. De fet, Quatshoff, molt elegant ell, va dir-nos-ho quan va cantar La bella molinera, que no era procedent trencar l’atmosfera que quedava al final. D’altra banda, penso que un recital així deu esgotar (ni que sigui mentalment) el cantant molt més que una òpera o un recital més “lleuger”.

      Segurament, en el repertori de Schubert, o almenys en algunes peces, va millor un baríton o un tenor; la veu de baix li pot donar una pesantor a la que no estem tan habituats. Potser per això Wolf li anava de perles, o el Dichterliebe, en el fons molt íntim. De tota manera, el “meu” Dichterliebe, amb perdó de Fischer-Dieskau, continua essent el de Fritz Wunderlich, al seu últim concert enregistrat: trobo que ningú ha copsat tant bé els canvis d’ànim del protagonista, i té la velocitat i expressivitat justa en l'”Ich grolle nicht”, que en Fischer trobo una mica massa serè per a la ràbia que se suposa que ha de tenir l’amant abandonat. Pape li va posar “mala llet”; però el vaig trobar una mica lent en el fraseig d’aquesta cançó.

      Sí que va quedar fred, i la frase del final (jo vaig entendre allò de “M’agradaria anar acabant”) potser va ser massa tallant, amb poca gràcia. Qualsevol li diu que no…

      M'agrada

      • Completament d’acord.
        A vegades penso que som injustos amb els cantants exigint les propines que sempre esperem que acabin sent àries d’òpera.
        Un liederabend i si inclou per acabar un cicle sencer, no admet gaires propines. La dedicatòria de Strauss i la cançó de bressol de Schumann em sembla perfecte, altre cosa és com ho canta i la “poca gràcia” que tingui el cantant amb connectar am el públic.
        El públic liederista no crec que necessités gaires coses més, l’operístic que no va desertar, volia una tercera part, sense tenir en compte l’esgotament vocal i mentalment.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        He meditat una mica sobre el que jo mateix vaig escriure ahir i m’agradaria dir que potser em vaig equivocar en la meva apreciació final del concert, i aprofito que tant tu com en Joaquim m’ho posseu en safata per rectificar.

        Estic completament d’acord amb lo que escrius, i amb lo que escriu com a resposta en Joaquim, de dalt a baix. Totalment fora de lloc àries d’òpera desprès del recital d’ahir. Un cop ha passat unes hores jo tambè crec justes i encertades les propines que va fer, perque musicalment “casaven” amb lo escoltat. Fins i tot, musicalment parlant, és convenient que després del Dichterliebe no es canti res més. És bo no trencar l’estat en que et deixa.

        Coneixia aquesta lliçó de sensibilitat musical, més tractan-se de lieds, però no sé per què no me la vaig aplicar el diumenge. Catxis! No hem de baixar el llistó d’exigència personal! 🙂 🙂 🙂

        M'agrada

  12. Edipa Maas

    Benvolgut Joaquim,

    Al meu parer, la teva crònica del concert de diumenge és molt ajustada i defineix perfectament l’ambient del Liceu i l’actuació de Pape. Tot i que no va ser una experiència intensa, em va agradar ser-hi i em sembla que Pape encara ens ha de proporcionar molts plaers.
    Gràcies i fins ben aviat,
    Edipa Maas

    M'agrada

    • Gràcies Edipa Maas
      Pape, és ben curiós, m’agrada més quan no el veig en directa. Això no acostuma a passar, però o bé he tingut molt mala sort o ja són masses vegades que aquest distanciament acaba deixant-me no del tot satisfet.
      Aquest diumenge passat em va agradar i el programa també. Un programa d’intensitat musical poc adequat per el públic del Liceu i també crec que si un dia ens fa un rol d’aquests operístics assequibles, farà més èxit.
      No estem davant d’un cantant mediocre, ni molt menys, ni avorrit, però has d’anar a buscar-lo, mai ve ell, ens entenem?

      M'agrada

  13. A mi em va emocionar amb Wolf i la resta molt correcte. El pianista, més fred que Pape. Els escassos bisos, molt bonics i sentits. Però hagués preferit une quantes àries d’òpera, com les que cita Olympia.

    M'agrada

  14. Francisco

    La asistencia a este recital refleja una vez mas los problemas que tiene actualmente este Teatro. ¿Como es posible que un cantante de esta categoria al margen del resultado posterior de su actuacion solo consiguiera llenar la mitad del aforo?
    Leo muchas criticas por la supresion de espectaculos y me gustaria saber si todos los que las protagonizan estaban el domingo escuchando a este insigne artista.

    M'agrada

    • El Liceu y puesto que nos comentaste que ya llevas muchos años asistiendo al teatro, no es un teatro de lieder. Ni la sala es la adecuada (demasiado grande), ni el público en general, es amante del género. Han pasado ilustres cantantes por su escenario con un repertorio de lied y no han llenado el teatro, ni ahora, ni antes.
      El domingo por la tarde, como ya he comentado, viene mucha gente que no es de Barcelona y las inclemencias meteorológicas y el miedo o prevención motivado por nuestras autoridades, pudieron en algún caso ahuyentar a algunos que hubieran venido, pero desengañémonos, en Barcelona había un excelente ciclo de lied en el Palau hace muchos años y por donde pasaban los más grandes y tuvo que suspenderse por poca venta de entradas.
      Nos llenamos la boca de cultura y luego el Sr. René Pape no llena un Liceo cantando Schubert, Wolf y Schumann, estamos de acuerdo.
      La supresión de espectáculos es lamentable, tanto como que un abonado no se acerque a ver lo que ha comprado, sea el Burbero de la semana pasada o a René Pape, esta. Los muchos huecos eran de abonados que por lo que fuera, no acudieron.
      Mezclar la asistencia con la supresión por la falta de venta de entradas es tendencioso, y de ser así, como bien indica Jaume Radigales en su blog, hubieran tenido que suprimir la Aida del mes de julio que a día de hoy tiene mucho menos vendido que el Pelléas que se han cargado. O sea que ese no es el argumento. Han suprimido aquello que por razones que ni me quiero imaginar, le ha convenido más a la dirección general.
      Cordialmente

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: