Ahir dissabte en un Auditori llastimosament buit va tenir lloc un concert excepcional. Els protagonistes l’OBC, Josep Pons, Xostakóvitx i la memòria a Francesc Morales , trompeta durant 30 anys de l’orquestra i que va morir la setmana passada després de patir una llarga malaltia.
El concert es va iniciar amb Alter Klang, un impromptu per a gran orquestra (2006) de Benet Casablancas. El compositor de Sabadell, s’inspirà en el quadre Alter Klang, abstracció sobre fons negre (1925) de Paul Klee i va dedicar l’obra a Josep Pons, el director que la va estrenar amb l’ONE.
Alter Klang (Paul Klee - 1925)
M’agrada més el quadre de Klee que l’obra de Casablancas, d’orquestració brillant i de difícil comprensió.
Diu Casablancas al programa de mà que “proposa als espectadors obri les orelles, les ments i els cors i es deixin seduir, que les seves emocions es moguin lliurament, amb l’esperança que en pugui sorgir algun tipus d’empatia”.
A fe de Déu que li vaig fer cas, però no hi va haver manera. No tenia present aquesta obra pictòrica de Klee quan vaig obrir les orelles i la ment, però no em vaig poder deixar seduir per la proposta acústica que vaig rebre. No diria que fos tan críptica com altres vegades se’ns presenten les obres contemporànies, però la sensació que vaig sentir ahir a l’Auditori i avui per ràdio és la mateixa, una gran amanida de jocs tímbrics i de riques sonoritats que no em van portar enlloc i que no vaig saber desxifrar.
Una obra complicada i de difícil execució, amb interessants claus que semblaven facilitar l’entrada a portes hermèticament tancades, però que jo no vaig ser capaç de interpretar correctament. Potser és que el meu plantejament inicial era erroni, però si predisposat com estava a deixar-me seduir, l’obra de Casablancas no em va dir absolutament res, què haig de fer?, Com haig de fer front a aquestes obres?. No vaig trigar gaire a desinteressar-me tot esperant pacientment que l’obra m’oferís un punt on agafar-me o de manera més pràctica esperar que els 20 minuts que el programa m’informava que durava, no em semblessin 40.
L’OBC va desplegar rics mitjans, però més enllà de la brillantor d’espurnes musicals jo no vaig saber trobar-hi res més, però prometo que la propera vegada, de manera disciplinada i sempre amb les ganes d’aprendre, intentaré per enèsima vegada deixar-me seduir, com sempre intento fer.
A la segona part ens esperava la vuitena de Xostakóvitx i el repte era gran, tant per l’orquestra com per Pons i després d’una intensa hora de sacsejada emocional per un llarg viatge amb una infinitat de registres, l’experiència va resultar una de les més enriquidores dels últims concerts que he assistit.
No fa gaire us parlava del Xostakóvitx de l’orquestra del Capítol de Tolosa, una orquestra magnífica i més nombrosa que l’OBC, doncs bé, la de casa, sempre tan qüestionada i arran del concert de la francesa se’m va dir que no tenia el seu so, la va superar, al menys per a mi, i no cal dir que el mestre Pons va guanyar per golejada al mediàtic i estel·lar Tugan Sokhiev.
Pons amb una extraordinària sensibilitat, va treballar a fons tots els racons d’aquesta magna simfonia, extraient de l’OBC el millor i ja ens ha demostrat moltes vegades, que el millor és molt. Pons, amb el que mantinc una relació d’amor i odi, em va fascinar ja que em va fer sentir tot el drama, tota la mort i tensió, però també tota l’esperança que aquesta simfonia arrossega.
L’OBC per la seva part i suposo que especialment sensibilitzada per l’homenatge que oferien al seu company traspassat feia pocs dies i amb la presencia dels seus familiars a la sala, va oferir una d’aquelles interpretacions que et deixen bocabadat. És clar que vaig trobar a faltar alguna cosa per aquí o per allà, potser una mica de gruix en algun moment, que no vol dir més volum i en això Pons va dosificar dinàmiques i intensitats per tal d’arribar sempre al lloc precís amb la mesura justa. Si calia aclaparar ho feia, però no amb la permanent intensitat que el director rus mantenia als musics francesos que ens van visitar durant el mes de febrer i que va acabar per destrossar més oïdes del que era desitjable.
Magnífica secció de corda, magnífica de veritat, des de els primer violí als contrabaixos de so dramàtic i profund. Lluïment especial de violes i contrabaixos i com ja us he dit tan sols vaig desitjar que l’OBC comptés amb tants membres com l’orquestra del Capítol per acabar d’arrodonir una interpretació intensament viscuda. nombre de musics, no pas qualitat, ha quedat clar, oi?
A l’adagio, allegro non troppo que inicia la simfonia, Molly Hudson va demostrar amb el corn anglès i un cop més, la seva gran categoria amb una intensa i sensacional prestació. Tots els solistes de corn anglès haurien d’estar eternament agraïts a Xostakóvitx per haver escrit aquest moment solista tan bell.
Al costat del corn anglès van lluir excel·lència: Silvia Coricelli al fagot, Qiao Zhang al flautí o Mireia Farrés a la trompeta, no tant Julie Stewart a la flauta que en caràcter de solista invitada ha substituït a Frauke Oesmann que va durar molt poc com a solista.
Menció especial per la nodrida secció de percussió i els espectaculars metalls que van excel·lir sonoritats esplèndides.
Al finalitzar i després d’una pausa en silenci bastant respectuosa (encara hagués estat millor una mica més i sense l’estentori bravo que va sonar aïllat), el públic va irrompre en prolongats i intensos aplaudiments davant la important interpretació que acabàvem d’escoltar i Josep Pons ben satisfet va fer aixecar un per un solistes i a tota l’orquestra, vàries vegades. Especialment emotiu va ser el moment que un membre de l’OBC va depositar un ram de flors a la cadira buida que ocupava Francesc Morales i que va intensificar encara més els aplaudiments, en un sentit, emotiu, sincer i merescut homenatge.
Estic content que el mestre Pons agafi la titularitat de l’orquestra del Liceu malgrat que la seva experiència operística sigui més aviat pobre, però davant de la demostració feta ahir del treball tan bo, intens i sensible en una partitura no gens fàcil, tan sols espero que al capdavant de la del Liceu, i un cop superats aquests moments d’incertesa injusta, el treball intens i l’entusiasme de musics i director acabin donant el resultat tant de temps esperat. El mestre Pons, amb els anys, s’ha fet més savi i intensament sensible i profund. Aquest és el moment.!
Si esteu interessats en escoltar el concert número 17 de la temporada 2011-2012 de l’OBC amb l’obra de Casablancas i la vuitena de Xostakóvitx tal i com les han interpretat avui diumenge dia 4 de maç, us deixo els enllaços provinents de la transmissió de Catalunya Música.
Us deixo un tast del Allegretto de la simfonia de Xostakóvitx mentre estic segur que us baixareu el concert:
ENLLAÇOS:
- Alter Klang (Benet Casablancas) OBC Pons mp3
- Simfonia núm. 8, op. 65 (1943) Xostakóvitx OBC Pons mp3.
Bona setmana amics!
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Tampoc em va agradar a mi l’obra de Benet Casablancas, que entre Palau i Auditori ha tingut una setmana “gloriosa”. Si important és ocupar espai en els tres concerts de cap de setmana amb la OBC i Josep Pons, tambè ho és, i molt, fer-ho amb la London Philharmonic Orchestra i Vladimir Jurowski al Palau 100. Setmana “rodona” doncs per a aquest compositor del que en altres ocasions no m’ha desagradat el que l’he escoltat però que aquesta vegada, amb l’obra d’ahir ni em va agradar, ni em va captivar, ni res de res. Em va avorrir força tot esperant, mirant les agulles del rellotge, la vuitena de Xostakóvitx.
Aleshores, només amb els primers compassos alló si que em va fer veure colors. No el color de cap quadre, sino el color d’una música sensacional interpretada d’una manera espléndida per una orquestra en estat de gràcia i un director, en Josep Pons, que coneix la dificil partitura a fons. Simfonia genial, plena de contrastos i de canvis sobtats de tensió, servida amb qualitat i passió per els diferents solistes, el conjunt orquestral i director. Dura poc més d’una hora i aquesta vegada no m’importava la posició de les agulles del rellotge.
M'agradaM'agrada
Nosotros hemos ido esta mañana y por lo que hemos visto, ha seguido los mismos parámetros. Poca gente. Vacíos importantes en las filas de abonados. Música de Benet Casablancas llena de timbres pero sin encontrar un camino para resolver las tensiones que creaba.
Descanso.
Y una OBC esplendida con una obra compleja e impresionante. Con interpretaciones de matices de música que la orquesta de Toulouse no nos dio en el anterior Xostakovitx. .
El publico aguanto el silencio final hasta que el director bajó totalmente la batuta.
Y Hala, A aplaudir, que se lo merecían con creces.
M'agradaM'agrada
I mira que Pons va trigar a abaixar els braços, eh… Demolidor. D´aquells moments que et quedes a la butaca empetitit mirant de pair-ho i vas pensant: ‘Mare de Déu: el que pot fer tota aquesta colla quan estan ben dirigits…’
M'agradaM'agrada
Val a dir que Xostakóvitx és el meu compositor preferit i personalment vaig disfrutar molt amb la 12a de la setmana passada. No comparteixo la vostra opinió sobre l’orquestra de Tolosa ni sobre el seu director Sokhiev. L’ inici de la 12a va estar dels millors que he sentit.
Dit això, he de dir que mai habia sentit una 8a tan ben interpretada i amb tant sentiment com la d’avui i la veritat és que entre els solistes, també la flauta m’agradat molt. Però per ami, el verdader protagonista ha estat el mestre Pons. I em pregunto, que hem fet fins ara amb un director de la seva talla? No podria ja ser el titular de l’OBC des de fa anys? Al Liceu hi entra en el pitjor moment i en un periode de dura crisi, ple d’entrabancs i dificultats molt dificils de superar.
Un altre geni a la foguera?
M'agradaM'agrada
El Mestre Pons ha demostrat amb l’orquestra Nacional d’Espanya el que és, no calen sorpreses, ja porta molts anys gaudint d’un gran prestigi arréu. Amb gravacions amb segells de campanilles (i moltes), i amb gires espectaculars com la dels EEUU i posant a l’orquestra espanyola a un nivell altíssim.
La revolució que va fer a Madrid possiblement també la farà al Liceu, no confunguem amb temes laborals, i que toca, que ja toca!!!. I per fi, si li deixen fer hi haurà unas orquestra potable, sense dubte, s’els acabarà la bicoca a uns quants músics que viuen molt bé els seus Regnes de Taïfes (salaris altíssims, molt més alts que a l’OBC, privilegis enormes…) i no donen gairebé mai la talla -La Boheme és un exemple indignant-
Perquè el mestre Pons no hi és aquí i hem d’aguantar mitjanies? -és el que penso, perdoneu-, la resposta la té en Oller i els seus col.legues, alguns, pessos pessants, encara a l’Auditori. Per cert, acaben de treure fóra un home que venia a netejar molt i que possiblement va tenir una errada técnica -de nouvingut- i que caldria explicar ben bé, i al qual se li ha acusat de tot, fins i tot de tenir adiccions, com ja va passar amb en Oji Oue quan el volien fotre’l fóra.
Sospitosament ha passat quan ja eren a capella més d’un de la camarilla, que podem llegir en clau política, també, doncs més d’un, i de dos dels que es morien per manar i ara manen, tenen que veure en el tema. Digne d’una película thriller de Hollywood!!!
Per cert Shostakovitx grandiós i la Boheme, com dius tu Joaquim, decebedora !!!!
M'agradaM'agrada
ostras,tú!…no sóc mai d´aquells que volen entaular una discusió amb algú que no coenix la veritat i sols creu els comentaris de passadis. Em posaré a rectificar algunes coses en un lloc que és parla del magnific concert que van fer els meus companys de l´IOBC i així hauria de quedar, en comentar un concert de l´OBC i no sortir d´ahi. Però, no puc evitar-ho…perdó Joaquim.
Sóc solista de fagot del Liceu, tots gairebé al blog d´en Joaquim ho saben perquè mai he volgut amagar-me darrere d´un nick i perquè, per damunt de tot sóc un professional de la música. Doncs parlem de música.
Et comentaré, encara que no toca aqui com he dit abans, que jo no estic molt a favor del conveni laboral que actualment es renovarà de dalt a baix per a vore si es soluciona el problema del Teatre. Ja et dic jo, que amb el conveni actual es podria fer el DOBLE de temporada que actualment existeix. No passa res, pense que hi ha que adaptar el nou conveni als temps que corren i així, espere fer QUATRE vegades l´actual temporada i que vosaltres, a qui ens devem, ho veieu. Altra cosa que no entenc és quan es parla de sou i privilegis i més quan la diferència abismal que sembles comentar amb l´OBC pot ser sigui d´uns 100€ mensuals, i tot quedarà en que cobrarem menys, quan hem renunciat a una paga extra i a una reducció mensual, per a que tots pogam seguir gaudint del Gran Teatre del Liceu. Però, et recorde que tant l´OBC i el Liceu estem per davall del sou mitjà de les orquestres i Teatres Europeus i, si, ja et dic jo, que fora d´Espanya treballen molt més. De privilegis, ja m´agaradaria tenir molts i és més, tenim com en qualsevol feina perquè en totes existeixen privilegis i no privilegis.
De totes formes, la Boheme no estarà siguent la millor producció ni estarem al millor nivell però, quan estàs dia a dia lluitant per sortir d´una situació que no enten ningú i, on estem dia a dia patint per si continuarem essent al Teatre a partir de setembre, llavors pense que el nivell de la Boheme és excel.lent.
Tal vegada quan vingui Pons tot hagi canviat i pogam començar una nova etapa. Encara queda molta feina per fer i tot el que fem, almenys per la meva banda, serà per gaudir al màxim nivell del meu magnific treball.
Espere que l´OBC continui amb aquest gran nivell que ha mostrat en aquest concert. No venen temps bons per al nostre treball en aquest pais i molt tindrem que lluitar.
Res més, que entenc la teua postura, Jordi, no em malinterpretes, el teu error al interpretar la feina del músic és una cosa que el músics arrastrem des del primer dia.
Salut!
M'agradaM'agrada
Benvolgut Bernardo. He escrit molt en calent, ho reconec, però m’he enfadat moltes vegades al Liceu. No he volgut generalitzar i tampoc he estat molt afortunat, potser, i per soposat no coneixo a fons la problemàtica de l’Orquestra del Liceu. Solament t’he dir que hi ha molt per a fer perque els resultats d’aquesta orquestra han estat molt desiguals molt sovint, i ja toca posar-se a fer feina. És el meu desitg i el de la majoria dels aficionats. Tant de bó puguem tenir una orquestra sense fisures. Gràcies per la teva resposta
M'agradaM'agrada
Alguna cosa no va bé si creiem que el referent de futur ha de ser el senyor Josep Pons… Billy, Weigle, Boder, Pons… Vosaltres mateixos.
M'agradaM'agrada
Los perfiles del futuro sería conveniente que fueran otros, pero los del presente deben ser esos, pensar en cotas más altas viendo como está la situación actual, es pura utopía.
La orquesta del Liceo tiene mucho recorrido por delante y no creo que ningún director estrella, aún pagándole una fortuna, quisiera ir a picar piedra allí.
En Las Arts cuando no han pagado lo que quería Maazel, se ha ido y la orquestra se está desmenbrando. ¿Es esa la política que Usted quiere?
Empecemos a tocar de pies al suelo y a construir
M'agradaM'agrada
Obviament lo de casa sempre és molt pitxor que lo de fora. Sempre ha estat així, es demostri el que es demostri. Per tant no anem bé, no…
M'agradaM'agrada
En la segona part del comentari anterior em referia a l’OBC, no al Liceu, obviament.
I ja que parlo del Liceu, voldria aixecar la meva veu amb VEHEMÈNCIA!!! contra tanta direcció artística/escenogràfica de tantes patums que ignoren la majoria dels espectadors de l’òpera i que dediquen els espectacles al públic de platea, o als situats al bell mig del hemicicle i que tenen un angle de visió generós per a recòrrer l’escenari.
Però la qüestió és que -si feu un càlcul matemàtic senzill- us adonareu que la major part del públic del Liceu,angles, laterals, tant de gala com de semigala + els que ja no tenen gaire visió, de qualsevol pis, passem per molts moments d’indignant cegessa total. Val que la planta d’un teatre d’òpera convencional no és un prodigi de disseny, ni està pensada per als aficionats (Gràcies a Déu va venir Wagner), però les ments brillants que signen idees brillants, deurien preocupar-se una mica de la funcionalitat de l’espectacle, és a dir, de fugir d’angles morts extrems que gairebé sempre són innecesaris.
Ahir, La Bohème en va ser un execrable exemple. Gran part de la acció, passa a un angle extrem, extrem, extrem, de l’escenari, per què sí, sense cap necessitat objectiva, amb la qual cosa, entre que no els veiem, no els sentíem, (llevat d’alguns crits pompossos, molt poca veu en global), mig coliseum tossia, l’altre mig feia fotos amb flaixos, i la generositat hípervolumètrica del mestre de torn acabava d’ofegar algun noble intent d’algun noble cantant, la veritat és que molts vàrem veure i sentir molt poc. Un altre tema a part és el de les multituds sobre l’escenari que no ajuden a localitzar els protagonistes quan no tenen una personalitat vocal, física o atrezzistica manifesta, al mig de l’acció, i sense direcció d’actors (com ahir), sense il.luminació cabal, i amb una escenografia impactant però d’absoluta distracció,
En definitiva, crec que l’acció deuria d’ubicar-se a una superficie ampla de l’escenari, però que no deixés angles morts, morts, mentre no fós estrictament necesari.
Calen una mica més de funcionalitat i una mica menys de divisme.
Perdó per l’extensió
M'agradaM'agrada
En aquest moments soc a casa feinegant i escoltant aquesta fantàstica 8ªde xostakóvitx que ens has deixat, tenim una orquestra de primera divisió , només cal qué qui la condueixi sigui també un director de 1ª com als menys en aquesta ocasió ha demostrat ser-ho el mestre Pons
M'agradaM'agrada
He bajado los dos archivos del concierto, gracias de nuevo, y tanto la obra de Casablancas que me ha gustado bastante, como sobretodo la sinfonía de Shostakóvich de la que tenemos muchas referencias, me han parecido excelentemente interpretadas por la OBC.
Nos gusta flagelarnos demasiado.
Por cierto la grabación de Catalunya Música es de una excelente calidad, sin distorsiones y con una señal excelente y homogénea.
M'agradaM'agrada
Gracies pels enllaçocs Joaquim!!
Tens a mà els de la setmana passada, on hi havia l’estrena d’una obra de Parra i la 5a de Mahler?
Gracies
M'agradaM'agrada
Ho sento Oscar V., no el vaig gravar.
M'agradaM'agrada
Oscar, a l’enllaç que et deixo, trobaràs la cinquena de Mahler, l’obra de Parra no, ho sento.
http://www.fagotera.com/Audio_OBC.html#.T1Y04Icf5qw
M'agradaM'agrada
Doncs jo vaig sortir entusiasmat. El quadre de Klee sembla que em va agradar a mi força més que no pas a vosaltres (tampoc és gaire estrany: ja sabeu que jo vaig de ‘modernillo’ intel·lectual amb ulleres de pasta). I el Xostakòvitx, brutal: res a envejar (més aviat tot el contrari) als amics de Toulouse. Vaig gaudir-ho molt, molt i molt. I si, a més a més, et paraves a pensar que habemus directorem musicorum, doncs… el que us dic: que (tret dels buits que ja s´ha comentat, que feia pena de veure l´Auditori) vaig sortir entusiasmat.
M'agradaM'agrada