Die Walküre, acte 3er producció de Andreas Kriegenburg per a l'òpera de Munic foto © Hösl/Bayerische Staatsoper
Fa una mica més d’un mes us vaig deixar el Rheigold de la nova tetralogia muniquesa i avui toca la primera jornada, Die Walküre que ofereix de ben segurs prou motius per interessar alhora que debatre un cop més sobre la idoneïtat de Vogt davant d’alguns dels rols que assumeix.
Més enllà de la ben segura polèmica de la proposta escènica d’Andreas Kriegenburg que no podem veure, ens fixarem en la canònica direcció de Kent Nagano i en l’espectacular resposta d’una orquestra i un teatre que porten a Wagner en la més genètica de les tradicions i on Die Walküre es va estrenar el 26 de juny 1870. Cal dir que al començament del tercer acte i malgrat que no ho veureu escoltareu quelcom similar a un “zapateado” flamenc, la durada passa dels quatre minuts, no hi ha música i el públic es comença a impacientar amb la coreografia de les valquíries que talment sembla que arribin a l’orgasme. Veient les dues fotografies que us adjunto del moment (capçalera i final), no m’estrenyeria gens que arribéssim a la sublimació empalant als herois. Al final acaba amb un escàndol controlat i un espectador (això ho suposo, és clar que podria ser un gag escènic) que fa esclatar al públic en una rialla i grans aplaudiments, immediatament després Kent Nagano ataca les primeres notes de la coneguda i vibrant cavalcada, aquí ho teniu resumit.
Són ganes d’excitar al personal i ha d’arribar el dia que aquesta colla de il·luminats vagin a engreixar la llista de l’oficina d’ocupació corresponent.
M’ha agradat Kent Nagano i l’orquestra en una versió que m’ha semblat molt teatral, però amb les veus he tingut un desencís.
Thomas J. Mayer com a Wotan substituïa a Juha Uusitalo, que si tampoc és que m’entusiasmi gaire és millor que el baríton alemany que m’ha semblat del tot insuficient per fer un rol com aquest en un teatre com Munic. La veu no té cap consistència en el registre greu i el centre degut a problemes tècnics d’emissió, ja oscil·la quan vol forçar la intenció dramàtica del seu fraseig. Com a substitut d’última hora salva la part, però res més.
Katarina Dalayman ja sabem que és una mezzosoprano que va passar a soprano dramàtica com altres han fet, però a ella aquest pas no estic segur que li hagi provat gaire, ja que el seu registre agut cada vegada és més problemàtic i si es tracta de la Brünnhilde ja sabem que ha de mostrar en diverses vegades una brillantor vocal que malauradament ella no pot oferir-nos. El registre central i greu és magnífic i la intenció dramàtica també, però no n’hi ha prou.
Anja Kampe, recordeu que va ser l’excel·lent Kundry en el darrer Parsifal del Liceu, està esplèndida, aquesta sí. Jo diria que és la triomfadora vocal de la representació, ja que tant la intensitat del seu cant com la resposta vocal estan a l’alçada del rol i després d’un primer acte intens, ens ofereix segures i pletòriques intervencions tant en el segon acte, com en la famosa frase del comiat al tercer.
Escoltem-la a “Der Männer Sippe” on podreu apreciar la riquesa d’una veu i la intensitat de la interpretació.
Anja Kampe (Sieglinde) i Klaus Florian Vogt (Siegmund) a Die Walküre a la Staatsoper de Munic. Foto: dapd/DAPD
El cas de Klaus Florian Vogt es digne d’estudi i anàlisi. Malgrat que la veu ja sabem que es la d’un escolanet, ell va assolint rols de bisbe i acab fent un èxit. El seu Siegmund està molt ben cantat, ell això amb això té molta cura, però les característiques vocals l’allunyen de l’heroi al que els grans Siegmunds de la història fonogràfica ens ha acostumat. A part d’un incest, talment sembla que Siegliende cometí un infanticidi i no s’entén com sent bessons ella ja està tan consolidada mentre ell té veu de no haver deixat encara el segon cicle de primària. El registre greu no existeix i el central acaba sent massa feble per un rol on hem vist brillar la seducció de James King, Wolfgang Windgassen, John Vickers, Plácido Domingo i ara Jonas Kaufmann. El seus aguts vorejant la blancor l’allunya definitivament del que ho,m imagina que ha de ser la vocalitat del fill que s’enfronta al seu pare Wotan. No cal dir que a la trobada amb Brünnhilde al segon acte, a l’anuncio de la mort, la veu encara resulta més impròpia. Tot i els meus retrets Vogt triomfa amb el seu Siegmund a Munic. Definitivament estic equivocat.
Escoltem-lo des de “Ein Schwert verhieß mir der Vater” com exemple del meu desconcert i és que com deia ma mare, quan la guineu no l’has pot haver diu que són verdes.
Die Walküre, acte 2on Wotan (Thomas J. Mayer) i Fricka (Sophie Koch) en la producció de Andreas Kriegenburg per l'òpera de Munic 2012 Foto: Marc Müller
La Fricka de Sophie Koch ja és prou coneguda, la va cantar magníficament a l’ONP dirigida per Jordan i ara hi torna. Ja vaig comentar no fa gaire, arran del compositor de l’Ariadne auf Naxos a Baden Baden, que la veu amb l’assumpció d’aquests rols més dramàtics, ha experimentat una lleugera pèrdua d’homogeneïtat en el color, però em sembla una cantant molt intel·ligent que sap donar molt sentit a les seves interpretacions.
Us proposo que l’escolteu des de “So ist es denn aus” fins el final de la seva intervenció i així escoltareu una mica el Wotan de Mayer i unes frases de Dalayman. Aquesta escena sempre m’ha semblat musicalment inquietant.
El Hunding de Ain Anger fa respecte i fins i tot por, és una veu notable tot i que no és gaire distingida. Tot i que hem sentit grups de valquíries molt pitjors, també n’hem sentit molt millors i la veritat és que de Munic jo n’espero el màxim.
Aquí us deixo els enllaços que us permetran jutjar per a vosaltres mateixos
Richard Wagner
DIE WALKÜRE
Siegmund – Klaus Florian Vogt
Hunding – Ain Anger
Wotan – Thomas J. Mayer
Sieglinde – Anja Kampe
Brünnhilde – Katarina Dalayman
Fricka – Sophie Koch
Helmwige – Erika Wueschner
Gerhilde – Danielle Halbwachs
Ortlinde – Golda Schultz
Waltraute – Heike Grötzinger
Grimgerde – Okka von der Damerau
Siegrune – Roswitha C. Müller
Roßweiße – Alexandra Petersamer
Schwertleite – Anaïk Morel
Bayerisches Staatsorchester Direcció musical Kent Nagano
Direcció escènica Andreas Kriegenburg
Escenografia Harald B. Thor
Vestuari Andrea Schraad
Disseny de llums Stefan Bolliger
Coreografia Zenta Haerter
Dramatùrgia Marion Tiedtke, Miron Hakenbeck
Münchner Nationaltheater, 11 de març de 2012
ENLLAÇOS:
https://rapidshare.com/files/3631274129/Die_Walküre_Nagano_2012_Acte_1.mp3
https://rapidshare.com/files/393942519/Die_Walküre_Nagano_2012_Acte_2.mp3
https://rapidshare.com/files/1925815285/Die_Walküre_Nagano_2012_Acte_3.mp3
Espero que tot plegat sigui del vostre interès i demà el tercer regal del cinquè aniversari. Què serà?
IN FERNEM LAND 
O novo CD de Klaus Florian Vogt chama-se “Helden” e, curiosamente, nas lojas de música em Berlim, Vogt é apresentado como o novo Heldentenor!
Gràcies, Joaquim.
M'agradaM'agrada
HELDENTENOR!!! 👿
M'agradaM'agrada
“Der neue Heldentenor”! Assim dizia a publicidade.
M'agradaM'agrada
No ens dónes respir, so sé pas com t’ho fas.
Encara no he escoltat aquesta Valquíria, tan sols ho he fet amb els talls que ens has deixat a l’entrada.
Malaguanyada Kampe, no m’han acabat de fer el pes la resta, ni Koch que s’està fent malbé la preciosa veu tenia, ni Vogt, clarament insuficient en les frases més greus.
Tinc ganes d’escoltar tota l’òpera ja que Nagano m’ha semblat ideal.
Gràcies un altre vegada.
M'agradaM'agrada
Quan l’hagis escotat ens dius que t’ha semblat, d’acord?
Gràcies a tu.
M'agradaM'agrada
No vaig poder esperar i vaig acostar-la ahir nit.
Orquestra i Nagano molt bé.
Kampe la millor de les veus
Vogt bon cantant però un Siegmund de molt baixa intensitat. No m’ha agradat gens.
Anger magnífica veu i magnífic Hundig.
Mayer discret Wotan amb moments bons i altres fluixos i sense grapa, molt irregular.
Dalayman de difícil escolta a l’entrada, després millora però l’he sentit millor.
Koch molt bé i les valquíries lleugeres i cridaneres. Al respecte de la pre cavalcada i sense veure el que passa per l’escena, deu ser una provocació més de tantes, però no puc dir res. Al públic de Munic de tendències conservadores, no els va agradar gaire i això que estan molt acostumats a coses estrambòtiques.
En general em va passar bé, però crec que el que ens regales avui m’agradarà més. Gràcies
M'agradaM'agrada
Estem bastant d’acord
M'agradaM'agrada
Interesante Walküre que si puedo escucharé esta noche.
A Dalayman la disfruté mucho en Paris, es una cantante muy intensa aunque depende del día sus agudos son bastante gritados. Creo que Theorin en Munich estará mejor y sin duda Stemme es la más sólida Brünnhilde en la actualidad, en cuanto a Voigt en el Metrpolitan y aún no siendo una voz grata se defiende bien.
Kampe quizás sea en el futuro, junto a Westbroek candidadtas a Brünnhilde, ahora son excelentes Sieglinde.
El panorama masculino es más escaso, sobretodo en lo que se refiere a un verdadero Wotan. Ante Terfel no hay dudas, pero Pape no acaba de cuajar, veremos como resulta con Barenboim en Berlín. ¿Irás?. Hubiera estado muy bien que Kaufmann cantase Siegmund ya que O’Neill no me ofrece muchas garantías. Yo no podré ir, pero es un inicio del Ring apetitoso.
M'agradaM'agrada
Qué te parece Klaus Florian Vogt?, me sorprende que no le menciones.
M'agradaM'agrada
Estic començant a escoltar aquesta Walkíria muniquesa. És molt prematur opinar, però intueixo una direcció molt dinàmica i expressiva. M’està agradant molt Kampe, en quan a K.F.Vogt si que te una veu molt especial, el mot “escolanet” li escau d’allò més bé, però a mi sempre m’agrada, té molta musicalitat i al final m’acaba convencent, em va agradar força en el Parsifal del Liceu, ara bé si penses amb el rol de Siegmund tens tota la raó, és una veu que sóna mássa innocent pel paper d’heroi. Dels altres no dic res perquè encara els he d’escoltar.
I gràcies per aquest segon regal!
M'agradaM'agrada
Quan l’acabis i si vols, ja ens donaràs l’opinió.
M'agradaM'agrada
Doncs ara que parlem de ganes d´excitar el personal, on sembla que tenim polèmica de les grosses és al Teatre Real:
“A un crítico le sonó el móvil, y a partir de allí, se desencadenó el pateo, los gritos de ¡basura! y ¡fuera!, las risas y el goteo de deserciones. La sensación de gratuidad es mayúscula, sin piedad, pero también sin razón de ser: la sinrazón en todo su esplendor. De ahí a la frustración y se llega a lo inadmisible. No hay nada novedoso o medularmente experimental en esta indignante más que indignada representación repleta de palabrería, a la que se debe catalogar de oportunista en la manera de citar la crisis global y otros dramas contemporáneos en una especie de ensalada puramente efectista”
(Roger Salas, Diari El País, 13/03/2012)
M'agradaM'agrada
Xavier, de quina representació es tracta? Roger Salas es critic de ballet. Es refereix la critica a l’estrena el passat dilluns de C(h)oeurs on hi ha quatitat de cors de Verdi i Wagner?
M'agradaM'agrada
Doncs si..he nevagat una mica i si…”l’enfant terrible” ha fet esberar a uns quans…aquesta temprada ja tardava…hahaha… Sembla ser un espectacle bastant controvertit. El que passa és que alli el “sidral” el tenen aquets dies doncs amb aquesta obra de dansa i cors a dins de l’escenari, i que aviat en Muti s’encarragarà de fer-lo oblidar pels que ho hagin passat malament. A d’altres teatres l’espectacle té lloc fora del escenari, i amb efectes bastant més corrosius pels sufridors abonats i coneguts. 🙂
M'agradaM'agrada
Quan a Mortier se li envà la pinça ja se sap…ell segurament serà el més encantat i a més a més omple el teatre. Què més voleu?
M'agradaM'agrada
Això, això dic jo…
M'agradaM'agrada
so, I’m getting addicted! 😉
M'agradaM'agrada
I que sigui per molts anys!
M'agradaM'agrada
uff, els herois, massa heavy, encara que un ball abans de la cavalcada no és mala idea 😉 m’estàn agradant les mostres, a veure si tinc una “estoneta” per sentir-la. Gràcies, Joaquim.
demà un fernem land o un Jonasito? muass.
M'agradaM'agrada
Kalamar, ja has vist que el Jonasito deu estar de vacances…
M'agradaM'agrada
Doncs a mi el que m’ha sobtat una mica és l’estrident guirigay que s’arma amb el novedós “preludi” de les walkiries…hahahaha…perque coses d’aquestes, i més, el públic alemany les sol veure i esc oltar impertèrrit, vamos, que ni s’inmuten de lo acostumats que estan…i aqui veig que si, que la “provocació” va quallar…si més no una mica…L’Andreas encara ho deu estar celebrant. Angelet. 🙂
M'agradaM'agrada
El novedós preludi dura uns 6 minuts, evidentment el senyor Andreas Kriegenburg vol ser més autor que el propi Wagner
M'agradaM'agrada
Si l’empalament és el feliç més enllà promés als herois morts de la mitollogia germànica, millor no morir com heroi
M'agradaM'agrada
Ni com heroi ni com a res, millor no morir, però ja que ens toca en un moment o altre, seria del tot preferible que fos d’una manera més digne que no com un pollastre a l’ast. 🙂
M'agradaM'agrada
Molt bona descripció, Joaquim
M'agradaM'agrada
Crec que amb el Wottan de Johan Reuter (Das Rheingold) hi anàvem prou ben servits.
Respecte a Voig, totalment d’acord. Ès molt bon cantant però per timbre de veu el veig com a tenor rossinià i qui sap si bellinià, en cap cas wagnerià. Fins i tot fent el Lohengrin sembla el nen Tarsici i com a Siegmund no té gens d’estatura vocal.
Salutacions.
M'agradaM'agrada
Si Vicent, jo també m’estimo més a Reuter, o Wegner. No sé si Struckmann encara fa Wotan, però era colpidor.
M'agradaM'agrada
Crec que no estas equivocat Joaquim. Vogt per mi no té en absolut les característiques d’un tenor per fer de Sigmund. A la seva interpretació li manca volum de veu, baixos i èpica, en resum una veu d'”home” fet i dret. El vaig sentir ja fa temps a Lohengrin, i encara la cosa podia anar, però com Sigmund per mi no va de cap manera. El seu crit del monòleg del 1er acte, el “Wälse! Wälse!”, que ha de fer esgarrifar, voreja el ridícul. Ho sento. La veu és maca però no per això.
M'agradaM'agrada
Lohengrin passa, Parsifal….amb una mica de generositat i posant per endavant allò del foll pur, potser també, però Siegmund ja no i esperat, es capaç de fer Tann, Siegfried o Tristany….
Quines coses!
M'agradaM'agrada
Muchas gracias por un gran regalo, Joaquim.
A mí estas valkirias pisando fuerte con botas (militares?) me parecen espléndidas!
He escuchado el segundo acto. Creo que el monólogo de Wotan (quién dijo que es aburrido?) está bien dicho, apoyado por la orquesta que consigue mantener la tensión. Pero qué horror de la cuarta escena! Es absolutamente imposible que un Siegmund tan blandengue y soso gane la compasión de Brunhilde. Flaquea hasta la orquesta…
24/04/2012 Die Walküre en versión concierto en el Théâtre des Champs-Elysées
Kent Nagano y su orquesta con casi el mismo elenco, salvo Siegmund (Lance Ryan) y Brunhilde (Nina Stemme). Qué os parece el Siegmund de Ryan?
Quedan entradas todavía.
http://www.theatrechampselysees.fr/operas/opera-en-version-concert-oratorio/la-walkyrie
M'agradaM'agrada
Lance Ryan prometía tanto, que después de oirle cuando nos lo vendieron como una nueva relevación wagneriana, me pareció más bien discreto (Siegfried en Les Arts), En Der Freischütz en el Liceu me pareció (lo poco que le oí) un espanto y al cabo de pocos meses en Daphne de Strauss me entusiasmó.
Por Ryan no me desplazaría a ninguna parte, es un tenor de voz ingrata y medios discutibles, que cuando se sale del repertorio germánico no da pié con bola, pero como no estamos sobrados de voces para ese repertorio aceptamos pulpo como animal de compañía. Su primera aparación en Bayreuth no me convenció en absoluto, en fin, que solamente en el sorprendente Apollo de la Daphne liceista me gustó.
Si el Wotan es el mismo que en Munic, realmente sólo vale la pena por Stemme y Nagano, claro. En versión de concierto se evita el “tablao flamenco” 🙂
M'agradaM'agrada
Sí, me acuerdo de aquel estantoso Max. Gracias por una información tan detallada. Me gustó lo de pulpo, estás inspirado, Joaquim!
Para mí lo más importante es la orquesta y Nagano. Me lo pensaré.
M'agradaM'agrada