VERBIER 2012: ROLANDO VILLAZÓN AMB MINKOVSKI CANTA MOZART


Rolando Villazón i Marc Minkovski al Festival de Verbier 2012 (4 d’agost)

El dia 4 d’agost Rolando Villazón va participar en un concert del Festival de Verbier (Suïssa), dirigit per Marc Minkovski, interpretant obres de Wolfgang Amadeus Mozart, autor que ja fa un cert temps ha incorporat en el seu sempre inquiet repertori. L’orquestra, que cada any és diferent i recluta a uns quants escollits de tots els sol·licitants del món sencer, està integrada per joves musics que fan el seu perfeccionament al costat de grans directors i artistes que cada any integren la programació.

El concert que també estava integrat en els seus extrems per la més que interessant segona simfonia de Kurt Weill i per concloure’l, la molt més sovintejada vuitena simfonia de Ludwig van Beethoven, va ser interromput per una tempesta estiuenca, d’aquelles que acostumen a caure a les tardes a les zones muntanyoses. Cal recordar que la localitat de Verbier està situada al bell mig dels Alps suissos.

Rolando Villazón que va haver d’interrompre la seva actuació quan estava cantant l’ària “Va del furor”, va emprendre el concert, un cop la calma ho va permetre, amb la repetició de l’ària “Dalla sua pace” del Don Giovanni i “Va del furor”, ara ja sencera. La insistència dels aplaudiments del públic va arrancar del carismàtic  tenor l’ària “Con ossequio, con rispetto” Kv 210.

Jo us deixaré tot el vídeo, amb la interrupció de la tempesta, la repetició i tots els espais buits, tal i com ho va retransmetre el Canal de televisió MEDICI, en un únic enllaç que pesa bastant, però que amb paciència us permetrà veure el concert íntegre. També us he fet els enllaços de l’àudio, per a tots aquells que us estimeu més tan sols escoltar-ho, en aquest cas us he separat els blocs i he eliminat les pauses, de tal manera que escoltareu repetides les àries, tal i com va succeir a la sala Combiens de Verbier, però sense els espais morts del vídeo.

Cal remarcar d’aquesta interpretació de Rolando Villazón, el bon estat vocal, amb una demostració del seu portentós fiato, així com la notable millora en l’execució de les coloratures, com bé podreu comprovar, cosa de la que me’n alegro moltíssim. Pel que fa a l’estil ja és tot un altre món i de ben segur motivarà allaus de comentaris al respecte.

Rolando Villazón és fidel i conseqüent amb si mateix, per tant tots aquells que no li perdonen una, tenen material amb escreix per abocar les seves ires contra aquesta manera tan carismàtica i apassionada que té de fer viure la música, per contra, aquells que admiren aquesta capacitat subjugant de crear complicitats entre la sala i l’escenari, gaudiran per sobre d’estils, de les vocals en excés obertes o del dubtós gust en emetre sons poc acurats i excessivament nassals, per donar més expressivitat a les seva actuació. Estem lluny, potser massa, de l’elegància i aristocràtica línea dels grans referents, però és innegable que la comunicativitat desbocant del tenor mexicà acaba per enardir al públic.

Òbviament hi haurà qui no li agradarà i no hi ha res a fer. Jo ja us dic que aquest Mozart no m’agrada gens, però Rolando Villazón sí, i m’agrada perquè sap transmetre emocions, sacrificant bellesa, però alhora obtenint amb els seus recursos allò que de ben segur tots els compositors desitjarien, i és que la seva obra, gràcies al intèrpret, arribi al públic. Ens posem com ens posem, ens ataquin o no a les conviccions més profundes dels nostres cànons estètics, Rolando Villazón ho aconsegueix.

Aquí ho teniu i ja sabeu que com les “lentejas, si quieres las comes y si no las dejas”

Escoltem a Rolando Villazón, dirigit per Marc Minkovski interpretant “Va del furor”, amb tots els seus excesos i l’expressivitat excessiva i contagiosa

VERBIER 2012
VERBIER FESTIVAL CHAMBER ORCHESTRA
Marc MINKOWSKI | CONDUCTOR
Rolando VILLAZÓN | TENOR

KURT WEILL
(1900-1950)
Symphonie N° 2
WOLFGANG AMADEUS MOZART
(1756-1791)
“Il mio tesoro”, air de Don Ottavio, extrait de l’opéra Don Giovanni
“Misero! O sogno – Aura, che intorno spiri” KV 431, récitatif et air pour ténor et orchestre
“Dalla sua pace”, air de Don Ottavio, extrait de l’opéra Don Giovanni
“Va, dal furor portata” KV 21/19c, air de Massimo, extrait de l’opéra Ezio (fragment)
interrupció
“Dalla sua pace”, air de Don Ottavio, extrait de l’opéra Don Giovanni (repetició)
“Va, dal furor portata” KV 21/19c, air de Massimo, extrait de l’opéra Ezio (íntegra)
 propina:
“Con ossequio, con rispetto” Kv 210″
LUDWIG VAN BEETHOVEN
(1770-1827)
Symphonie N° 8 en fa majeur op.93

ENLLAC VÍDEO (avi):

https://rapidshare.com/files/568911390/Minkowski-Villazon-Verbier-2012.avi

ENLLAÇ ÀUDIO (mp3):

https://rapidshare.com/files/778138449/Villazón Minkovski Verbier 2012.mp3

Demà tornarem a salzburg, ens espera la versió original (1912) d’Ariadne auf Naxos de Richard Strauss, un dels esdeveniments importants d’aquest estiu, sense cap mena de dubte.

Un comentari

  3. Xavier C.'s avatar Xavier C.

    “També us he fet els enllaços de l’àudio, per a tots aquells que us estimeu més tan sols escoltar-ho, en aquest cas us he separat els blocs i he eliminat les pauses”

    Et fots unes currades…No estàs pagat! I després ens queixem si les pistes del concurs són difícils, si el fragment per escollir els personatges de la Tetralogia dura més de tres minuts,… Què malament repartit està el món, crack!

    M'agrada

    Respon
  5. Carlos R.'s avatar Carlos R.

    Entiendo lo que nos quieres transmitir.
    Es cierto que hay cantantes, muy pocos, y Villazón es uno de ellos, que por encima de sus propias cualidades, emergen y se sitúan a un nivel por encima de la media. Alguna virtud deben tenr para que eso suceda.
    Ese carisma o ese duende, vale millones y el artista que es poseedor de él debe dar gracias a Dios por ello. Cualquier defecto, cualquier anomalía o cualquier carencia, que para otro no tocado con dicho don, supondría la mediocridad, para ellos es la tabla de salvación o el propio genio que los hace divinos.
    En otro campo artístico la inimitable Lola Flores conseguía el máximo, siendo carente de muchas virtudes técnicas de las que otras colegas podían hacer gala, aunque no llegasen nunca a hacer sombra a La Faraona.
    Villazón siempre arrasa aunque su Mozart, se oiga como se oiga, es un desastre por estilo e interpretación. Eso poco importará a sus seguidores y menos aún tendría que preocupar a sus detractores, puesto que por serlo no deberían perder ni cinco minutos en escucharlo, pero he de reconocer que lo hacemos, al menos la mayoría, sencillamente por ese duende que todo lo puede.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Hola Carlos, no se me hubiera ocurrido jamás lo de comparar a RV con LF, pero puede tener su qué. El duende de Villazón es absolutamente real y cierto, cómo lo es que también produzca rechazo por cuestiones tanto musicales como extra musicales, con actividades paralelas poco aceptadas por la “reserva espiritual”.
      En cualquier caso no hay ninguna obligación de ser fan o detractor de un cantante, ni tampoco hay que dar demasiadas explicaciones por ello.
      Yo ya me he pronunciado demasiadas veces y también creo que esa pasional forma de cantar llevada muchas veces al extremo, sòlo hace que radicalizar más a unos y a otros.
      Por ser así y hacer ostentació de ello, creo qeu a Villazón, como a casi todos los cantantes, hay unos repertorios que le van más que otros y sin duda, nunca buscaré el Villazón que me gusta, cantando Mozart.

      M'agrada

      Respon
      • Fernando S.T's avatar Fernando S.T

        Algo parecido a lo que sucedió con aquel espanto de Handel, pero esa es una manera de seguir cantando sin exponerse en la zona ahora más endeble.
        El meritorio trabajo evolutivo en las coloraturas, no puede esconder un erróneo enfoque expresivo, que con su vehemencia llega a ser grotesco.

        M'agrada

        Respon
  6. Josep Olivé's avatar Josep Olivé

    He escoltat el fragment que proposses i no em baixaré la resta, però la feinada en tot cas se t’ha d’agrair. Celebro moltíssim la progresiva recuperació vocal de Rolando Villazón, artista fascinant i captivador com pocs.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Precisament per aquestes dots de fascinació, pot permetre’s cantar Mozart com el canta, a un altre ningun li permetria, i no cal oblidar que aquest senyor ven molts discs i això avui té molt mèrit i si no pot cantar segons quins repertoris (per ara), millor anar a buscar territoris propicis encara que l’estil no sigui el més ortodoxa, els seus fans ja s’encarregaran de minimitzar la crítica.

      M'agrada

      Respon
  7. KÀTIA's avatar KÀTIA

    Jo tinc molta paciència i intentaré baixar-me el video.Hi puc estar tot el dia si convé peró com Villazón m’agrada una burrada veurem qué passa.
    Gràcies Joaquim..

    M'agrada

    Respon
    • Xavier C.'s avatar Xavier C.

      🙂 😀 🙂 M´has fet riure molt! Deu ser que em conec de pe a pa la cara que li queda a un quan veu a la pantalla ‘tiempo 2d:4h:32m:15s’ 😕 I llavors, quan ja t´has fet a la idea que fins dissabte res, sempre apareix algú que s´ha despertat fa tres quarts d´hora i, com qui no vol la cosa, diu: ‘acabo de veure el primer acte i no m´ha agradat del tot. Aquesta tarda miraré el segon, a veure si milloren’ 👿

      M'agrada

      Respon
      • Joaquim's avatar Joaquim

        Per baixar arxius cal tenir en compte l’hora del dia. Hi ha horaris que la xarxa està col·lapsada. Jo recomano les nits, si és que no heu d’estar pendents dels arxius, és clar.
        Tenir una bona connexió d’Internet és bàsic, i és clar si també sou de RapidShare millor que millor, ja que tots aquests servidors ja procuren que les descàrregues lliures siguin molt més lentes.

        M'agrada

        Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Per tant depenent del bàndol que militis, et posicionaràs a favor o en contra.
      En qualsevol cas dir que m’agrada Villazón cantant Hoffmann i gens catant Don Ottavio, tampoc penso que faci mal a ningú.

      M'agrada

      Respon
  11. Teresa's avatar Teresa

    Els enllaços que el senyor “pio” ha deixat corresponen a un CD (triple) que acaba de sortir publicat per Deutsche Grammophon, amb Ildebrando d’Arcangelo, Joyce DiDonato, Diana Damrau, Mojca Erdmann i Rolando Villazón (D.Ottavio), sota la direcció de Yannick Nézet-Séguin. Tot i tots “fastigosament comercials”, és clar. Fins i tot Mozart, on s’es vist ser tan popular i tenir tant d’èxit!
    És la primera de 7 óperes de Mozart que Deutsche Grammophon publicarà en els propers anys, amb el denominador comú del director i Villazón.
    El segón CD és el Così fan tutte que s’ha gravat aquest estiu a Baden Baden.
    Entenc perfectament que es pugui opinar que el Rolando no entra en alguns canons interpretatius mozartians, però això de l’estil no deixa de ser una convenció, i no és la mateixa als anys 80 que als 30, per posar un exemple…doncs ves a saber quin era el canon que pretenia el mateix Mozart. Si, a la ópera la mitja d’edat és elevada, encara, pero no crec que ningú ho pugui certificar.
    També he de dir que la de Verbier no va ser, al meu gust, de les interpretacions més reeixides del Rolando mozartià, tot plegat una mica tens, altres vegades hi havia més matiços, més suavitat, per exemple al Così esmentat, o al recent Re Pastore de Salzburg.
    Respecte a la veu, ja fa temps que l’he escoltat relativament sovint en directe, i ja sé del seu bon estat, que cantar Mozart no fa més que reforçar.
    Salutacions estivals a tothom!

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Teresa, com ja he dit més amunt, Rolando Villazón deu ser dels poc artistes lírics que faci el que faci, es fa un fart de vendre discs, per tant és molt atractiu per la seva discogràfica col•locar-lo dins d’un producte d’alt interès comercial, com és aquest Don Giovanni, per intentar vendre, ara que quasi res té sortida.
      Que Rolando Villazón estigui envoltat de totes aquestes lluminàries, no vol dir que el producte sigui bo, no h sé de fet encara no he sentit res, ni tampoc vol dir que ell en particular ho faci bé, però no e tinc cap dubte que ell ajudarà molt a que aquest producte es vengui.
      L’estat vocal i l’estil són coses absolutament diferents i ja em perdonaràs, però quan vas per l’autopista i veus que tots els cotxes van en contra direcció, cal pensar que t’has equivocat, amb això vull dir que l’estil mozartià no és una cosa inventada, i encara que els estils evolucionen per a millorar, hi ha una llarguíssima mostra de cantants qe demostren que Villazón no el practica i que possiblement incapaç com és d’adaptar-se a aquesta escola de cant, s’estima més “villazonar” a Mozart, total als villazonistes de pro ja els va bé, i els que no ho son, encara que ho cantés com Rosvaenge, Dermota, Wunderlich, Simoneau o Gedda, en dirien pestes.
      De la mateixa manera que Mario Del Monaco mai serà el Duc de Mantua, precisament per l’estil, penso que Villazón cantant Mozart com si fos Hoffmann, mai serà Don Ottavio. Que ho canti a les millors sales i teatres o ho gravi envoltat d’un equip decididament mozartià, no el converteix en el tenor idoni. És una pura operació de màrqueting
      L’estil de cant no és una convenció, no estic gens d’acord en aquesta afirmació, musicòlegs i historiadors porten molts anys al darrere d’aquest perfeccionament. Estic d’acord que els estils evolucionen i es perfeccionen, tan sols cal escolar com es cantava Rossini fins els anys 80 del segle passat i el que va succeir després amb l’esclat del ROF, però és obvi que aquesta millora i perfeccionament passa per netejar de tradicions i escoles que han anat tergiversant els originals, per això hi ha tants i tants estudiosos que es dediquen a aquesta tasca. També cantants, Bartoli sense anar gaire lluny.
      Villazón és un cantant inquiet i molt intel•ligent, que busca repertoris nous que el permetin evolucionar en una carrera artística amb entrebancs que l’han obligat a canviar repertoris, tot re orientant la vocalitat, deixant, ni que sigui momentàniament, rols que fa cinc anys semblaven que tenien que ser la base de la seva carrera , parlo en particular de Don José.
      De la mateixa manera que ha aprés a treballar les coloratures i agilitats per fer front a aquests repertoris, fins abans dels entrebancs no sovintejats, penso que hauria de treballar aquesta cosa tan “sui generis” de l’estil i de la mateixa manera que s’ha fet un tip de treballar les coloratures, ho hauria de fer amb l’emissió i l’expressivitat, ja que els sons excessivament oberts d’algunes vocals, acompanyats de la vehemència verista, malmet obres i repertoris del que estic segur que en podria treure molt més partit, a part del incondicional suport de tota la legió de seguidors, el reconeixement de molts, ja no dic tots, aquells que veuen com amb més cura no s’adequaria a una de les coses que també és bàsica en el cant, l’estil.

      M'agrada

      Respon
  12. Teresa's avatar Teresa

    Dius, Joaquim “quan vas per una autopista i veus que tots els cotxes van en direcció contraria”…doncs, per a mi, això no és cap argument, fonamentalment per dos motius. El primer: no està demostrat enlloc que qui tingui majoria tingui la raó ni la veritat, suposant que existeixin categóricament. El segon: qui son tots aquests que van “en bona direcció” (la contraria a la meva, quan afirmo que no es pot ser tan rígid definint l’estil mozartià)? Com els quantifiques? A quantes óperes mozartianes cantades pel Rolando has asistit o has escoltat i quines reaccions ha tingut el públic? Es cert que el Rolando sempre porta un bon nombre de seguidors propis, però no omplen els teatres: els omplen la gent del lloc (Zurich, Baden Baden, Salzburg) o espectadors que hi van per veure l’espectacle, no pel seu nom. I els èxits han estats constants. I la Deutsche Grammophon programa SET gravacions de óperes de Mozart amb el Rolando i un dels millors directors joves actuals, Nézet-Séguin…és que la DG és potser un segell minoritari que es dedica a editar coses rares en contra els gustos majoritaris?
    Ja saps Joaquim, que hi han tantes maneres de disfrutar de l’òpera com persones, per a mi, l’important no és la quantitat de coneixements que s’acumulen (tot i que es maco saber-ne), sino la capacitat de que t’arribi i et transbalsi allò que els molts artistes que hi intervenen et volen transmetre (el compositor, els cantants, el director, l’orquestra, etc,…). Perquè no admetre que Mozart és pot interpretar de diverses maneres, más canónicament i menys? A uns els hi agradarà més d’una manera i els altres disfurtaran amb alternatives a la ortodoxia…de tot i ha d’haver a la vinya del senyor, i crec que tots van, en diferents vehicles, en la mateixa direcció.

    M'agrada

    Respon
    • colbran's avatar colbran

      El carisma de Villazón es indiscutible, su rigor interpretativo, en según qué roles, no. Que grabe mucho solo significa que vende y a eso se apunta cualquier sello discográfico. Un ejemplo muy claro lo tenemos en Andrea Bocelli que yo no creo que haya nadie que se lo haya tomado en serio cantando ópera y sin embargo ha grabado títulos operísticos e incluso los ha interpretado en vivo. No quiero -ni mucho menos- comparar a ambos cantantes líricos -uno lo es de verdad y el otro no-, sino demostrar que grabar no es igual a rigor en el canto si no a popularidad y ventas aseguradas. El resultado artístico dependerá de muchas facetas.

      M'agrada

      Respon
    • Josep Olivé's avatar Josep Olivé

      Impossible per a mi respondre tècnicament i amb paraules justes, però crec sincerement que la manera d’interpretar Mozart per en Villazón no està en la dimensió del cant clàssic propi d’aquest compositor. Pel que fa a segells i llocs de prestigi sens dubte els que anomenes el tenen. I alli tambè en Plàcido fa de baríton (ja porta uns quans papers), per possar un exemple. I no. I cantant barroc menys encara, i aqui si puc dir que està totalment fora d’estil. Ara bé, vendes moltes i teatres plens, efectivament. Però una cosa no treu l’altra.

      M'agrada

      Respon
      • Fernando S.T's avatar Fernando S.T

        Seguramente hay más, pero yo sólo recuerdo a dos cantantes, Callas y Gedda, que fueron capaces de abarcar terrenos tan dispares, como el clásico, el barroco, el romántico y el verista, en operas alemanas, italianas, francesas y eslavas, en el caso del tenor, con un estilo adecuado en todos ellos.
        Villazón tiene su estilos y todo lo canta igual, coherente si que lo es, pero eso dista mucho a ser adecuado.
        Mientras venda es una mina de oro para agentes, discográficas y empresarios teatrales, a la mayoría poco les importa si su Mozart es canónico o no, la prueba está en los contratos que consigue, y ser artista de la DG abre las puertas del cielo si es preciso.

        M'agrada

        Respon
    • Joaquim's avatar Joaquim

      Tu mateixa et contestes Teresa, “no està demostrat enlloc que qui tingui majoria tingui la raó ni la veritat, per tant que la DG aposti per a ell o que hi hagi milers de seguidors que li accepten el seu Mozart, no vol dir que el seu Mozart sigui bo.
      Els que marquen la pauta, entre altres, si vols te’n dic uns quants més, que han deixat sobrades mostres del seu mestratge, són: Rosvaenge, Dermota, Wunderlich, Simoneau o Gedda, però si vols també et diré Araiza, Tauber, Burrows, Young, Schreier, von Pataky, McCormack, Schade, Schiotz, Alva, Lewis, Winberg,Vargas,…no sé, uns quants que han deixat moltes lliçons per a tots aquells que les vulguin aprendre.
      No tot si val per vendre o per fer arribar la música a la gent, però això no els hi expliquis a tots aquells que es fan d’or, encara que el producte no aporti res, més enllà d’una explotació comercial de l’atractiu d’alguns cracks amb el seu públic.
      Les discogràfiques ens han deixat, malauradament, un munt de productes decididament inaudibles.

      M'agrada

      Respon
      • Teresa's avatar Teresa

        I els productes que no han deixat les discogràfiques, prácticament no existeixen…Ara, si partim de la base que el que agradi al gran (petit) públic de la ópera és un bluf, i només és bo el que no té èxit o és conegut per quatre …

        M'agrada

        Respon
        • colbran's avatar colbran

          Teresa, no me digas que el tenor sueco Nicolai Geda es sólo conocido por unos pocos…! Es el cantante lírico -junto con Plácido Domingo- que más discos ha grabado desde que existe el registro de sonido! Por otra parte tanto Fritz Wunderlich como Anton Dermota, Helge Roswaenge, Leopold Simoneau, Luigi Alva, Francisco Araiza y Ramón Vargas -por citar sólo algunos- son tenores conocidos por todos los amantes de la ópera que lleven algunos años de aficionados; si son asiduos recientes puede que no los conozcan todos, pero acabarán conociéndolos cuando investiguen un poco, como solemos hacer todos los aficionados al género operístico, a medida que nos aficionamos más. Conocer sólo los cantantes del momento limita mucho la percepción de calidad y se acaba por considerar como bueno o muy bueno lo que sólo es aceptable; no obstante hay honrosas excepciones, como es lógico.

          M'agrada

        • Teresa's avatar Teresa

          Vistos els vostres comentaris, Joaquim i Colbran, vec que no em dec haver explicat prou bé…més que res, perque només contestava a un aspecte en concret, no a tot el paràgraf, que, sino, no acabariem mai.
          No em referia a la llista de cantants que ha posat el Joaquim com a referents del “mozartianisme”. Només em referia, exclusivament, al que dic al primer paràgraf del meu comentatir, que enllaça amb el darrer del Joaquim, sobre els productes inaudibles de les dicográfiques.
          I explico més el tema: la música clásica, la ópera, no té el mercat de David Bisbal o Justin Bieber, em sembla. Vull dir que qui compra ópera no es algú que es deixi entabanar per publicitats (quasi inexistents)l sino que tria segons els seus gustos. Es clar que s’editen coses que potser no tenen prou qualitat, i no se’n deuen vendre gaires còpies, però quan algo és editat pel segell groc de Deutsche Grammophon, y té èxit, al meu parer no es de rebut la desqualificació del seu públic. Si mireu la llista de supervendes d¡aquest segells, tots ells son grans músics i cantants, extraordinaries primeres figures. Em costa d’entendre que Dudamel, Lang Lang, Bryn Terfel, Thomas Quastoff (per parlar dels llançaments darrers) siguin bonissims i, en canvi, Villazón és un bluf i un muntatge comercial. El de l’òpera públic es tonto?

          M'agrada

        • Joaquim's avatar Joaquim

          No Teresa, ja he dit que Villazón és un super vendes, és un cantant que connecta amb el públic, però connecta tant, que fins i tot el públic que no compra barroc, compra Handel si el canta ell, o el seu Monteverdi, i òbviament si canta Mozart, doncs Mozart.
          En cap cas que ho editi la DG no és cap garantia de qualitat extrema.
          Si vols et faig una llista de gravacions de la DG directament dolentes, és clar que sota el meu punt de vista.
          Comencem per la Turandot de Karajan amb la Ricciarelli, Domingo i Barbara Hendricks, podríem seguir amb l’Aida de Claudio Abbado també amb Ricciarelli i Domingo, la Carmen de Bernstein amb Horne i McKraken o un Rigoletto amb Pavarotti, Studer i Chernov, n’hi ha moltes més. Totes elles versions degudes a artistes exclusius de la casa que tenien contractes que complir i els resultats són els que són.
          No he escoltat encara el Don Giovanni, suposo que han trigat molt a editar-lo per fer els arranjaments oportuns, tot i que tractant-se d’un concert en directa, no entenc com han trigat tant temps a comercialitzar-lo.
          Ningú ha dit que Villazón sigui un bluff, no ens hem begut l’enteniment, hem dit o he dit que no m’agrada gens cantant Mozart, fixa’t quina diferència! Jo ja fa temps que no tinc rendicions incondicionals per a ningú del món artístic.

          M'agrada

        • Teresa's avatar Teresa

          I tant que ho ha dit algú, això del bluff, amb altres paraules, d’entre els molts comentaris.
          I respecte a la teva darrera frase: suposo que , donant-li la volta, vol dir que jo si que en tinc, de rendicions incondicionals.
          Mira, Joaquim, a l’òpera tothom hi cap, per molt que a les capelletes els hi molesti. I tothom es lliure de ser captivat, durant el temps que sigui, per un compositor (Wagner, per exemple), per una estil (el barroc, per exemple) o per una veu (Villazón, o Flórez, o Terfel, o Netrebko, o qui sigui). Això no treu que el “captivat” no tingui ni criteri ni perspectiva ni coneixements, simplement, que es deixa portar per tot el que li desperta el artista, i en gaudeix al maxim.
          T’agraeixo que amb tot aquest intercanvi tant interessant d’opinions, la majoria ben raonades i amb criteri (cadascú el seu) em donis la oportunitat de deixar clara una cosa: m’ha passat, més d’una vegada, que algú, de manera literal o figurada, em mira “per sobre l’hombro” per ser seguidora del Rolando, en plan “pobra, aquesta no en sap de la misa la meitat”. Jo considero que potser algunes d’aquestes persones tenen més coneixements tècnics sobre òpera que jo, però, sincerament, em sembla que disfruten ben poc, mai se’ls veu feliços, mai entusiasmats. Jo, en el temps que porto escoltant òpera, intento saber-ne cada vegada més, de les coses que no sé, pero, sobretot, m’interessa conservar i augmentar, si puc, la capacitat que té l’òpera, de fer-me més feliç.
          Bona nit a tothom, ha estat un plaer participar en aquests comentaris.

          M'agrada

        • Joaquim's avatar Joaquim

          Potser hi ha gent que no gaudeix amb el que hi ha ara, o amb la majoria de cantants d’ara, no diria tots, i s’estimen més anar a escoltar els d’abans, en el repertori wagnerià és necessari anar a escoltar com es cantava els anys 40 i 50, si no vols caure malalt 🙂 o arribar a creure que per cantar-lo s’ha de cridar.
          Un cantant pot captivar no cantant en l’estil que caldria, de fet és l’argument de tot aquest debat, ara bé, no crec que aquesta incondicional estima, ens hagi d’arribar a fer dir que els estils són una cosa arbitraria i que de fet, si el cantant agrada al públic, “anything goes”. No, cal ser rigorós en les formes i en el fons, musical i sobretot artista, això no està a l’abast d etothom, ai las!, però si vols ser un dels grans no es pot oblidar res de tot això, connectar molt i desafinar (no és el cas de Villazón!) no és correcta, de la mateixa manera que cantar Don Giovanni com si fos el Rodolfo de La Bohème, em sembla que tampoc. Un artista complert si vol abraçar molts repertoris ha de ser capaç d’adequar-se a tots ells, cantar Giulio Cesare de Handel com si fos Bellini, que és el que feia la gran Caballé, era si més no discutible, com ho és el Mozart de Villazón.

          M'agrada

        • Teresa's avatar Teresa

          Uff, ja no sé a quina subresposta de subresposta he d escriure…Ah, bé, si, es clar, ja ho admeto que el Mozart de Villazón es discutible, que vol dir que a alguns els hi agradarà i a d altres no, sembla que això ja ho vaig posar al meu primer comentari. I, per deixar ho clar, jo mai he dit que l estil sigui algo arbitrari, he dit que és una convenció, que es molt diferent. Corregiu me si m equivoco, pero l estil no està escrit a la partitura, es una manera de cantar, de interpretar el que està escrit.

          M'agrada

Deixa un comentari