IN FERNEM LAND

SALZBURG 2012: ARIADNE AUF NAXOS (Magee-Mosuc-Kaufmann-Bermudez;Harding-Bechtolf) vídeo


Veure l’Ariadne auf Naxos que Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal van pensar per l’estrena de 1912 en el marc d’un festival prestigiós i a priori amb les millors garanties, com és el Salzburger Festspiele, era tot un esdeveniment que anava més enllà del interès historicista o arqueològic d’una proposta que en cap cas podia superar la revisió posterior que els mateixos autors van re dissenyar magistralment l’any 1916. Calia conèixer una versió escenificada i “moderna” d’aquella estrena per constatar que l’immens retoc que els autors van fer era absolutament necessari i també que molt possiblement la versió original, tret d’aquest homenatge en motiu del centenari de l’estrena, més val que romangui en les prestatgeries de la historia, ja que privar-nos de gaudir de la versió de 1916 és quasi un pecat.

Originalment i com tothom sap, la primera part de l’espectacle era una representació de “Le Bourgeois Gentilhomme” de Molière, amb incorporació de música incidental de Strauss, també com a música per algunes escenes de ball, per finalment concloure amb la representaciód’una òpera curta, Ariadne auf Naxos, més o menys com la coneixem ara, però també amb alguna variació.

Amb la solució emprada en la versió de 1916 , Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal encaixen els dos móns, el clàssic i el de la commedia dell’arte, alhora que ens regala un personatge meravellós, eix de to el pròleg, com és el compositor i que en aquesta primera versió no té pràcticament presència ni essència.

Per acabar-ho d’adobar el que ens proposa Sven-Eric Bechtolf, el director escènic d’aquesta co-producció entre Salburg i la Staatsoper de Viena tampoc és l’original, ja que fent de les seves com no podia ser d’altre manera sent el director d’escena, afegeix coses de la seva collita amb la incorporació d’uns personatges (Hofmannsthal i la comtessa Ottonie, com si fossin extrets del Capriccio) en un pròleg plàsticament bell però innecessari i també tallant gran part de l’obra de Molière, traduïda per Hofmannsthal, suposo que fer-ho més digerible a ulls i orelles actual. Inevitablement la pregunta que sorgeix és: Aleshores per què cal fer la versió primerenca si el que veiem no és la versió primerenca?.

La primera part, tal i com l’he vist jo, sense subtitulat i intentant seguir el que succeïa mitjançant informació recollida a  Internet, no m’ha interessat gens, tret d’algunes imatges molt belles amb una escenografia elegant i unes postals de l’obra de Molière de disseny visual suggeridores, però inevitablement m’han agafat ganes de saltar-me tot el preàmbul teatral i anar a l’òpera, tot enyorant escoltar el compositor i les delicioses escenes amb Zerbinetta i la màgia fascinat que la versió de 1916 desprèn.

Acabada l’obra teatral amb els tocs musicals de Strauss, que en cap cas poden suplir la música creada pel pròleg de 1916, arriba l’òpera, i tret dels canvis fets posteriorment que incideixen aquí i allà, i s’evidencien molt més en la gran ària de Zerbinetta, més  complicada, i en el duet final, podríem dir que ja ens trobem en un ambient més conegut i el “malestar” desapareix.

Sven-Eric Bechtolf, torna a fer de les seves i fa aparèixer en escena els personatges del seu pròleg (Hofmannsthal i la comtessa Ottonie, aquesta com a alter ego d’Ariadne), situant-los en principi al fons de l’escenari, en una platea d’espectadors que interactuen amb els personatges de l’òpera, tot ben confús i amb pretensions de genialitat, però que sincerament i com és habitual i d’esperar en la majoria de casos de les posades en escena actuals, poc inspirades en aportacions i enginy.

Ja sobre el paper em semblava que de Salzburg es podia esperar un cast de cantants més estel·lar. Possiblement és difícil de trobar Ariadne millor que Renée Fleming, després de la demostració feta en el passat Festival de Baden-Baden (apunt d’IFL aquí), però alguna soprano hi deu haver que superi a una aplicada Emily Magee, de sonoritats fosques però amb poc enigma, seducció  i fascinació.

En el cas de Zerbinetta, si has tingut la sort de veure en la teva vida a Edita Gruberova, ho tens complicat, però cal dir que la soprano multi usos Elena Mosuc fa un gran esforç per treure endavant el personatge amb tota l’ària sencera i la difícil cadència, fent una demostració d’un amplíssim registre que ens fa escoltar uns greus gens habituals en les sopranos que canten el rol i sense estalviar els sobreaguts (molt treballats) i l’àmplia gamma d’escales, trinats i coloratures genialment endimoniades que Strauss els regala a totes les soprano que vulguin fer front a aquest rol encisador. Té un vibrato, a vegades exagerat que li impedeix lluir amb claredat totes les agilitats, però és una interpretació veritablement notable. No serà la Zerbinetta dels meus somnis, però en aquest cas m’ha agradat molt més que Jane Archibald a Baden-Baden.

El Bacchus- lleopard de Jonas Kaufmann és un prodigi. Certament ell és motiu màxim d’expectació d’aquest experiment i no decep gens. En un estat vocal magnífic després de fer-nos patir una mica amb tanta cancel·lació, la seva veu des de la seva espectacular entrada “Circe, Circe” es mostra heroica i càlida, digne d’un Déu clàssic, profunda i de sonoritats esclatants, capaç d’aquells matisos que tan sols ell sap fer amb graduacions i reguladors de somni, que fan que el seu cant sigui extremadament viril però sensible. Un gran Kaufmann en un estat de forma esplèndid.

Magnífic el baríton madrileny Gabriel Bermúdez com l’Harlekin retallat,  així com la resta de l’extens elenc, amb les tres nàiades de sonora i emplomada presència .

Va ser una llàstima que Riccardo Chailly, inicialment previst per dirigir aquestes representacions fos substituït a última hora per Daniel Harding, el director anglès que semblava que tenia que ser molt més del que ha arribat a ser fins ara. No demano l’exuberància sonora i creativa de Thielhemann a Baden-Baden, bé, si que la demano però sé que aquesta demanda no és gens fàcil d’assolir, per això Thielemann és qui és, però si una mica més de guspira creativa al capdavant d’una reduïda per “exigències del guió” Wiener Philharmoniker sempre magnífica., amb una sortida de to al final de l’ària de Zerbinetta, una mica incomprensible.

Us deixo els tres enllaços que us permetran gaudir (això espero, malgrat tot) d’aquest espectacle, amb l’esperança de veure aviat una altre vegada la versió de 1916 i si pot ser, amb Kaufmann envoltat d’un cast al seu nivell.

Elena Mosuc, Zerbinetta a Ariadne auf Naxos en el Festival de Salzburg 2012 foto © Ruth Walz

Per escoltar us deixo la fantàstica ària de Zerbinetta “Großmächtige Prinzessin” tal i com va cantar-la el dia 5 d’agost Elena Mosuc, acompanyada per la Wiener Philharmoniker dirigida per Daniel Harding. Recordeu que la versió original compta amb una cadència que encara complica més la ja de per si complicada escriptura d’aquesta ària. Tot i les dificultats tècniques, que en té moltes, l’ària és especialment complicada en expressivitat, ja que el caràcter esbojarrat del personatge fa que la cantant que l’interpreta sigui capaç d’enlluernar amb tècnica i teatralitat, i moltes sopranos, preocupades com estan per no fallar la nota ho obliden, esdevenin estaquirots canors.

Emily Magee (Ariadne) i Jonas Kaufmann (Bacchus) a l’Ariadne auf Naxos del Festival de Salzburg 2012.

Richard Strauss
ARIADNE AUF NAXOS
Opera en un acte, Op. 60
LLibret d’Hugo von Hofmannsthal (1874–1929)

Precedida de Le Bourgeois gentilhomme de Molière, adaptació d’Hugo von Hofmannsthal
versió del Festival de Salzburg 2012 de Sven-Eric Bechtolf

Director musical: Daniel Harding
Director d’escena: Sven-Eric Bechtolf
Escenografia: Rolf Glittenberg
Vestuari: Marianne Glittenberg
Coreografia: Heinz Spoerli
Dramatúrgia: Ronny Dietrich
Disseny de llums: Jürgen Hoffmann
Wiener Philharmoniker

Emily Magee (Ariadne)
Elena Moșuc (Zerbinetta)
Jonas Kaufmann (Bacchus)
Eva Liebau (Naiad/una pastora)
Marie-Claude Chappuis (Dryad/un pastor)
Eleonora Buratto (Echo/un cantant)
Gabriel Bermúdez (Harlequin)
Michael Laurenz (Scaramuccio)
Tobias Kehrer (Truffaldino)
Martin Mitterrutzner (Brighella)
Peter Matić (majordom)
Cornelius Obonya (M. Jourdain)
Thomas Frank (compositor)
Michael Rotschopf (Hofmannsthal)
Regina Fritsch (Ottonie/Dorine)
Stefanie Dvorak (Nikoline)
Johannes Lange (Lacai)
Cos de ball: Arsen Mehrabyan, Artur Babajanyan, Boris Myasnkov, Flavio Salamanka, Hasan Topcuoglu, Oleksandr Kirichenko, Sergiy Kirichenko, Tigran Mikayelyan

ENLLAÇOS (vídeo):

https://rapidshare.com/files/2835175133/Ariadne-Salzburg.flv.001

https://rapidshare.com/files/2503766986/Ariadne-Salzburg.flv.002

https://rapidshare.com/files/3771693266/Ariadne-Salzburg.flv.003

ENLLAÇ ÀUDIO ( l’òpera) mp3:

https://rapidshare.com/files/3749543076/Ariadne_opera_Salzburg_2012.mp3

I si voleu veure més dels 40 minuts finals de la representació en un Youtube, tan sols heu de prémer AQUÍ

Demà em sembla que tornarem als PROMS. Entenc que la quantitat de material que aquests dies us facilito us pugui arribar a estressar, imagineu en a mi, ja que no us podeu ni imaginar tot el que queda pendent de…, però de ben segur que si us administreu bé, teniu temps per anar triant i baixant. Els enllaços no desapareixeran d’IFL i en el cas que després de tres mesos d’estar penjats, ningú hagués fet una descàrrega i els “amics” de rapidshare decidissin eliminar-los de la seu servidor, sempre podeu demanar-me que els torni a pujar, per a mi ja no és cap feinada.

Què gaudiu d’aquesta Ariadne i ara en aquest doll d’ofertes estiuenques cal esperar l’imminent vídeo del Parsifal de Bayreuth, un altre fita. Amics cal omplir el rebost per a quan la cosa se’ns compliqui.

39 comments

  1. manu

    Moltes gràcies.
    Daniel Harding és un cas estrany. Va tenir una carrera fulgurant al principi i sens dubte precipitada, com no pot ser d’una altra manera. Jo mateix n’era molt escèptic, havent-lo escoltat un parell de cops en directe. Però ultimament s’ha fet més el silenci sobre ell i recentment l’he redescobert com un director que, a part del seu talent innat i innegable, ha desenvlupat una naturalitat i maduresa molt destacable. Com a director convidat no crec que sigui massa interessant.
    En canvi, al capdevant de les seves orquestres s’ecolten tots els seus mèrits. En aquest video on la música comença a 1.33 minuts,

    dirigeix Mahler al capdevant de la Mahler Chamber Orchestra de la que ha estat titular fins fa poc, crec. Em sembla memorable aquest video i la seva autoritat és innegable.
    Fa un temps el vaig escoltar també amb Mahler al capdevant de la Orquestra de la Radio de Suècia en un viatge que vaig fer a Estocolm i mesos després encara recordo el concert. Orquestra im-pre-ssio-nant, per cert.
    En tot cas, recupero a Harding com un valor segur i que seguiré d’aprop.

    M'agrada

    • A mi amb els anys he de confessar que m’ha produit un efecte desencisant, ara bé, estic segur que recuperarà posicions amb els anys, que és el que sol passar amb la majoria dels directors.
      El Youtube està veritablement bé, gràcies per posar-lo

      M'agrada

  2. manu

    Per cert, el cas del Harding demostra que sense padrins tampoc no fas res. Repassem els padrins i els fillols de la direcció:
    Harding-Rattle, Abbado (fort, fort)
    Heras-Casado-Boulez
    Ticciati-Colin Davis
    Nelsons-Jansons
    Dudamel-Abbado, Rattle, Barenboim i els que vulguis i més
    Afkham-Haitink
    Tots ells talentosos, però sense padrins no haguessin fet unes carreres tant fulgurants.

    M'agrada

    • Els padrins no s’acostumen a equivocar, aposten bé malgra que al final si els apadrinats no assoleixen el lloc que d’ells s’espera no serà mai per culpa seva.
      Al món és molt bo tenir padrins, en qualsevol àmbit, hi ha portes que s’obren abans i més de bat a bat, però si no ets bo…

      M'agrada

      • Jan

        Ja la he anat a veure, i no tinc paraules per descriure la emoció que sent en sentir a Kaufmann, és que no va fallar res! Va ser impressionant! 🙂
        La resta van estar molt correctes, i també em va agradar molt la Magee, hi havia vegades que em recordava a la Fleming ( deu ser aquesta veu nasal que tenen els americans) per cert, el teatre no s’em va fer gens avorrit.
        I la orquestra em va semblar fabulosa (deu ser que no he sentit la versió de Thielemann a Baden baden) .
        En definitiva, que em quedo amb Kaufmann, que va ser una pasaadaaa!
        Pd: em va dir que no fallaria a Peralada jejeje 😉

        M'agrada

  3. Josep Olivé

    Sens dubte de lo més interessant i esperat dels festivals d’aquest estiu. Ni ho puc baixar ara ni menys escoltar, però amb temps ho faré, i lo més plàcidament possible. De totes maneres, ja la lectura de la crònica em dona resposta a alguna de les preguntes que em feia davant d’aquesta representació: és viable actualment la versió original, es a dir, l’obra teatral completa (amb música incidental) i a continuació l’òpera? Jo crec que sí, però només des d’un punt de vista cultural i d’estudi. D’alguna manera, veient l’original em desxifra la necessitat que tant Strauss com Hofmannsthal van tenir de efectuar una revisió de dalt a baix, si no del tot en l’especte musical tal com has descrit, si que en l’aspecte formal i conceptual. Però constato que qui no creu en aquesta viabilitat són precisament els mateixos directors de la producció, que han fet, amb els seus talls i afegits, que el que veiem i escoltem ja no sigui l’original. Arriscat, perquè prenen una part de l’interés “arqueològic” de la representació per una banda, però per l’altre, si es dona el cas de tractar-se d’aportacions brillants, aleshores estariem davant d’una autèntica troballa digne de tenir-se en compte. Ja dic, ja ho veuré, aviam que tal.

    No em puc estar d’esmentar la versió que l’actor (i director, i músic) Vincent Dumestre (amb la formació de Le Poème Harmonique) va fer fa uns anys de l’hilarant i magistral obra (comèdia-ballet) de Molière, i aquesta si que és la versió original-original, recuperada tal i com es va representar davant del Rei Sol, amb música incidental de Lully. Va ser editada en un gloriós DVD, de reclinatori absolut i imprescindible. I no ho puc deixar d’esmentar, perquè tan sols la visió d’aquesta fascinant versió fa que prefereixi, amb els ulls tancats, la versió d’Ariande of Naxos del 1916.

    M'agrada

  4. Rosa

    Gràcies, Joaquim. Baixarem tot. M’agrada aquest concepte d’adaptació historicista amb versió del director d’escena, que no és ni la primera “Ariadna” ni la segona, és la del Sr. Sven-Eric Bechtolf.
    Si l’Hugo von Hofmannsthal i en Richard Strauss aixequessin el cap estarien molt contents de la nova versió “historicista”.

    M'agrada

    • Richard Strauss i Hofmannsthal segurament dirien que això és una manera de perdre el temps i llençar els diners, Si ells es van trencar el cap per millorar-la fins deixar-la com una obra mestra, fer això ara és ben bé una pèrdua de temps.
      Sempre ens quedarà l’esperança que en el termini de quatre anys i per celebrar el centenari de la versió definitiva, l’escenifiquin i si pot ser amb el mateix Bacchus.

      M'agrada

  5. Con lo que me gusta a mi esta ópera (en su versión revisada), me ha parecido una castaña monumental.
    La primera parte es absolutamente insoportable por mucho que haya momentos estéticamente atractivos. Por suerte no se suele representar su versión original. Y, cuando llega lo bueno, la dirección de Harding me ha resultado soporífera y ninguna de las voces (incluido Kaufmann) ha conseguido transmitirme una chispa de interés. Reconozco el mérito de cantarse un Bacchus y hacerlo con autoridad y sin fallecer, y alabo que el alemán haya tenido detalles regulando y apianando, aunque no haya logrado transmitirme emoción (qué le vamos a hacer, será problema mío. Y de Harding, sin duda). Me dio también la impresión de que se ha bajado algún tonillo y ha capado alguna nota comprometida.
    Pero ya digo que igual fue cosa mía que estaba con una oreja en Salzburg y un ojo en Londres en la final de los 100 m.
    Abrazos, amic, y gracias por este verano que nos estás amenizando

    M'agrada

    • Yo creo que la final de los 100 té jugó una mala pasada. 🙂
      A mi me gustaría que fuera mejor, pero esto es lo que hay y procuro traer lo más destacable y lo que interesa.
      Jamás en agosto IFL había alcanzado un promedio de visitas como el de este año. Serà que la crisis mantiene en casa a la parroquia…

      M'agrada

  6. Gràcies Joaquim pels enllaços.. vaig a descaregar-los per veure´l. El diumenge en vaig veure dos trossets un que anava vestit de leopardo (i feia molta patxoca) i l´atre on portava rulos al cap… llàstima de no er-li un print pantalla.

    Dius que està excel.lent de veu, me n´alegro perquè a tots ens ha fet patir amb les seves cancel.lacions, jo mateixa em va venir de dos dies després de veure-li la Carmen amb la Magdalena Kozena a Berlin.

    Espero amb una gran il.lusió el seu concert de Peralada d´aqu´a 15 dies, mentres arriba la data, veurem que fem amb aquesta Arianne. Gràcies de nou per compartir-ho amb tots nosaltres.

    M'agrada

  7. Hariclea

    Como estuve aqui en vivo y directo puedo confirmar que la primera parte es un reverendo conazo, incluso entendiendo el aleman 100% y ademas habia surtitulos en ingles. Como teatro es una parte muy floja aunque si estaban bien hechas las coreografias y elementos musicales q Strauss anadio, pero casi hubiera preferido oir la Suite suya sin ver nada mas. A mi me gusta mucho la musica de la opera Ariadne en si, lo demas.. ejem. Tambien encontre sumamente molestas las intervenciones de Jourdain durante la preciosa aria de Ariadne que es tan emocionante. El aria alrgado de Zerbinetta para mi gusto lleva demasiado exceso de coloraturas que dramaticamente aportan poco aunque technicamente piden mucho. La prestacion de los Wiener Philarmoniker no me ha impresionado demasiado, pero los he oido en peores momentos, suelen hacer y tocar como les parece y como si fueran cada uno solistas y creo q hay poco director de orchestra q consigue cambiarles de opinion. No es que Harding no lo haya intentado y he oido cosas de su mano mucho mas logradas, pero supongo q no hubo demasiada quimica con la orchestra ya que tambien el remplazo Chailly bastante tarde en la programacion.

    De bajar tonos no se ha bajado ninguno, al contrario en la partitura de Zerbinetta hay pasajes mas altos que en la 2 version y de los demas no se ha cambiado nada. El publico local se lo paso bien con los chistes del teatro pero el verdadero momento magico fue el dueto Bacchus Ariadne donde por primera vez en la noche la musica quedo por encima de teatro y chorradas. No se que tal se transmitio esa atmosfera en la tele pero desde luego en vivo se sintio. JK puede gustar o no, pero fue indudable el efecto que su canto tuvo y la quimica q habia entre el y la Ariadne de Magee, las voces harmonisan mucho y de manera muy agradable y salvo Schock es el primer Bacchus que oi que canto ese papel con mucha naturaleza y transmitiendo emocion, no el ejercicio de llegar a esas notas. A mi el hecho de aportar legato italiano a su canto hizo ver lo bonita q puede ser esa musica bien cantada. De hecho en algunos momentos me acordo de manera agradable su Lohengrin. Por la segunda parte de la noche, la opera en si valio la pena hacer el viaje. Aparte de que en realidad ninguna transmision por tele puede representar con justicia la voz y el canto de JK en vivo. Las versiones video y con micros se quedan siempre cortas de transmitir el efecto dentro de la sala en vivo, por desgracia.

    M'agrada

    • Gracias por dejarnos tu impresión directa.
      Yo no comparto tu entusiasmo por Magee y eso que me sorprendió el vozarrón que se escucha en la transmisión, ya que en el Liceu la voz llegaba pero sin demasiada potencia, pero creo que le falta ese carácter trágico y egregio que deberían tener todas las Ariadne.
      Lástima que no pudieras ver esa substitución de Beczala por Kaufmann en La Bohème, yo no soy muy partidario del Rodolfo de Kaufmann, creo que no existe voz menos adecuada para el rol que la suya, pero ahora se anuncia Giordani y eso si que es un Rodolfo de rebajas.

      M'agrada

      • pio

        beh anche arianna non è certo indimenticabile, penso a amber wagner, ad esempio, senz’altro più idonea
        ma è la versione che proprio non mi va giù: se von hoffmansthal e strauss hanno scelto quella che connosciamo ci sarà pure un perchè, certe operazioni non le capisco proprio e che fine fa il componist??

        M'agrada

  8. pio

    PS: evidentemente salisburgo è diventata un po’ come l’arena di verona:un posto per turisti; basta pensare alla inascoltabile 8e inguardabile) boheme

    M'agrada

    • Salisburgo purtroppo no è diversa di quello che sta succedendo sui tutti i teatri del mondo, tu sai d’alcun teatro dové i cast sarebbe perfetto?
      A un certo punto può accadere talvolta che una distribuzione è all’altezza di quella desiderata. Ci sono molti riferimenti e luoghi comuni ed è sempre più difficile trovare il cast perfetto.
      Prima, quando i nostri antenati non avevano alcuna possibilità di ascoltare molte versioni diverse della stessa opera, sono sicuro che hanno apprezzato più di noi.

      M'agrada

      • pio

        beh non è sempre stato così una delle cose più belle che ho è un don giovanni del ’60 diretto da karajan con leontine price e swarkopf, inarrivabile

        M'agrada

  9. KÀTIA

    Com ja sabeu jo no hi entenc un borrall de Opera peró m’agrada moltissim i la disfruto.Ho dic perqué sí em dono compte de que aquest Blog es cada día més i més enriquidor,més savi,amb els articles i opinions de tots vosaltres que ho estudieu i ens ho feu saborejar espléndidament.Us dono les gràcies “a tutti”.
    Joaquim,com sempre merci de tout..

    M'agrada

  10. Pepa MG

    pues la acabo de ver, una olimpiada después, solo decir que yo sí sucumbí a la tentación de saltarme todo el primer acto, con el ´botón de avance rápido apretado de manera compulsiva… si que paraba para el ballet, muy bonitos. Ojo a esa lampara que se ve en la foto, al final salen cinco lamparas mas que descienden, son del mismo diseño que las de Sagi en el Il Puritani, pero claro mas grandes. El vestuario de Kaufmann y los arlequines es horrendo. Me alegro mucho de haber visto ese segundo acto.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: