Polenzai i Netrebko a L’elisir d’amore del MET. Nova producció de Barlett Sher.
Inaugurem temporada de cinema al MET 2012-2013 amb un títol molt popular i m’atreveixo a dir que poca solta sabent que vaig contra corrent, L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti, òpera que mai escolliria per una inauguració de temporada, però al MET les coses són com són i compten amb qui compten per fer amb aquesta obra “menor” una inauguració amb tots els ets i uts.
Creia que Mr Gelb havia optat per desempallegar-se dels vells clixés que caracteritzaven al teatre novaiorquès, però veig que la pressió exercida la temporada passada sobre alguna de les produccions, per part del públic i la crítica més reaccionaria, han causat el seu efecte i per inaugurar la temporada han triat una “nova” producció més clàssica que l’anterior de John Copley que feia anys i panys que es representava i que va estrenar, si no vaig errat, el mític Luciano Pavarotti amb la insuportable diva Kathleen Battle de partenaire.
Aquest cop han fet l’encàrrec a Bartlett Sher, que en temporades anteriors ens va agradar amb Les Contes d’Hoffman o Le Comte Ory i que a Broadway va enlluernar amb una esplèndida i premiada producció de South Pacific. A l’espera de la incorporació de James Levine altre cop a la titularitat de la fantàstica orquestra del MET, ha estat Maurizio Benini l’encarregat de concertar una òpera sense gaires complicacions per un professional, però sense cap genialitat destacable en una direcció rutinària que ha deixat el protagonisme als cantants, sense que ells fossin capaços d’enlairar la representació per sobre d’un bon nivell, però lluny de l’excepcionalitat que difícilment ens pot donar una òpera com aquesta.
Després d’acceptar i reeixir amb reptes com Anna Bolena, que Anna Netrebko, la soprano amb més possibilitats de l’actualitat, inauguri la temporada del MET amb l’Adina és un malbaratament de recursos que voreja la provocació. Netrebko, que pot fer el que vulgui, és una artista que necessita rols de més compromís i a aquestes alçades ja li ha passat l’arrós per l’Adina. La veu ofereix unes possibilitats que aquest rol no demana, i la seva personalitat escènica i física sobrepassen al propi personatge, de tal manera que l’Adina de Netrebko és un altre personatge, que poc té a veure amb la rica i capriciosa terratinent, per esdevenir una vulgar camperola més borderline que el propi Nemorino. Llicències de la Netrebko? de ben segur ja que Sher ha dit en una de les entrevistes que ha fet la Voigt, que ella no es deixa dirigir, que ella és ella, incontrolable, meravellosa i imprevisible.
Vocalment Adina no té ni cap secret, ni cap dificultat per a Netrebko, que havent demostrat el seu magistral domini belcantista en aquella Anna Bolena, poc ens hauria de preocupar en un rol tan còmode com aquest. Malgrat això i segurament perquè la soprano russa, molt disciplinada quan vol, es despreocupa i no s’auto exigeix, i de la mateixa manera que deixa empremta en moltes moments, no ha tingut gaire cura en les escales descendents i la perfecte execució de les coloratures, saltant-se algun que altre trinat i no acabant de ser aquella rigorosa soprano que ens va enlluernar amb la gran implicació artística i tècnica d’aquella memorable Bolena. Ahir no li va donar la gana, potser pensant que amb el que feia ja n’hi havia prou i certament va fer coses magnífiques i detalls d’exquisit gust, sobretot a l’inici de “Prende per me sei libero”, però com ja he dit, em sembla que a una veu tan prodigiosament complerta com la seva, bé li hem d’exigir més, que per alguna cosa és la soprano del moment. No cal dir que el seu italià continua tan aproximat com sempre, però també que ha millorat molt el fiato i el legato, malgrat que a vegades s’oblidi i talli alguna frase on no toca, per fer algun gag escènic perfectament intranscendent.
Matthew Polenzani té una veu de líric lleuger que es projecta molt bé, i es nota que ha treballat moltíssim els aspectes escènics, que sempre són el seu punt més dèbil, per oferir un Nemorino molt fidel a la tradició, tant vocal com escènica. Cap invenció personal, com succeeix amb Netrebko, i si molt rigor musical per oferir una excel·lent actuació tot sabent que lluita amb una competència històrica difícil de superar. Tot i així, m’ha agradat molt tant en el final del primer acte, el moment més bonic de la partitura, segons el meu particular criteri “Adina credimi” i també en l’esperada ària “Una furtiva lagrima”, que ha cantat de manera exquisida i elegant, cuidant molt el fraseig i culminant les darreres frases amb sentiment, a mitja veu i lligant de manera exemplar. A mi és el cantant que més m’ha agradat de tots.
Mariuz Kwiecien (Belcore) a L’elisir d’amore MET 2012. Producció Barlett Sher
El baríton polonès Matiusz Kwiecien cantava el Belcore i de totes les caracteritzacions belcantistes i donizettianes (Don Pasquale i Lucia Lammermoor) que li hem vist al MET, aquesta és la que menys m’ha agradat. Potser massa pendent d’una excessiva agressivitat escènica absolutament innecessària per fer creïble el perdonavides Belcore, ha descuidat alguna vegada la línia de cant, i semblava que la tessitura greu li pesava massa. És un cantant que m’agrada molt i ahir no em va acabar de fer el pes. Estic molt content que l’any vinent ell sigui l’Onegin amb l’anhelada Tatiana (per fi!) de Netrebko.
Matthew Polenzani (Nemorino) i Ambrogio Maestri (Dulcamara) a L’elisir d’amore al MET 2012, producció de Barlett Sher.
Ambrogio Maestri vocalment hauria de ser un Belcore, però el seu físic el condemna a ser un bon Dulcamara, però no excel·lent, és clar que potser aquí li manca un treball dramàtic més aprofundit i Sher l’ha limitat a repetir sense especial èmfasi ni originalitat, allò que marca la tradició més rància.
Anne-Carolyn Bird és una Gianetta molt millorable vocalment, amb una zona aguda francament feridora en la seva intervenció “mes estel·lar” del segon acte, i escènicament anodina, gràcies a la incapacitat de Sher en fer quelcom interessant d’unes situacions escèniques que possiblement donen més joc creatiu.
El cor del MET correcta, si bé en l’apartat escènic s’ha mostrat molt més estaquirots que altres vegades.
No m’esperava una producció tan horrorosa, tradicional i fins i tot amb moment lletjos com aquesta nova producció que ha nascut vella. No l’ajuda gens un vestuari adotzenat i una escenografia que en algun moment voreja el més tradicional provincianisme que hom pugui imaginar. Tan sols hi ha hagut un moment que m’ha semblat estèticament reeixit, que és un disseny de llums ja cap el final, que descriu la matinada sobre el camp de blat, la resta m’ha entristit més que cap altre cosa. No em podia creure aquell arbre de cartró pedra palplantat al bell mig de l’escenari, aquells cistells de vímet farcits de fruites i hortalisses d’atrezzo, o aquelles façanes de la plaça del poble, amb l’església inclosa que ni el mateix Zeffirelli no hagués gosat reproduir.
Deien Michael Yeargan (escenògraf) i Bartlett Sher que han volgut donar-li un aire naïf i tothom ha pogut veure que el concepte el tenen una mica esbiaixat i han caigut amb els clixés més tòpics i rancis d’una representació provinciana de fa cinquanta anys, la vessant naïf, aquella que s’hauria de reflectir en la “ingenuïtat d’un inexpert” jo no l’he vist per en lloc.
El vestuari de Catherine Zuber és lleig, de colors i combinacions estèticament discutibles i en el cas dels models que “llueix” Adina, voreja el mal gust. Netrebko recordava en algun moment a la Montiel a Veracruz.
Jo espero del MET, del teatre d’òpera que presumptament ostenta el primer lloc en el rànquing dels millors teatres del món, una inauguració millor i sense cap mena de dubte la producció del Liceu (Mario Gas), que tornarem a veure aquest any, és molt millor. Tampoc els cantants justifiquen, Netrebko inclosa (un cop vist el resultat), un transmissió en HD per a tots els cinemes del món, ja que estic segur que la majoria de produccions que es poden veure d’aquesta òpera en la majoria de teatres de primera i segona categoria, són superiors a aquesta i per tant hauré d’esperar que Otello, una òpera per a mi de veritat, em tregui l’ensopiment que m’ha produït aquesta inauguració.
L’ELISIR D’AMORE
Gaetano Donizetti–Felice Romani
Adina……………….Anna Netrebko
Nemorino…………….Matthew Polenzani
Belcore……………..Mariusz Kwiecien
Dulcamara……………Ambrogio Maestri
Giannetta……………Anne-Carolyn Bird
Recitative Accompanist: Robert Morrison
Conductor…………………..Maurizio Benini
Production………………….Bartlett Sher
Set Designer………………..Michael Yeargan
Costume Designer…………….Catherine Zuber
Lighting Designer……………Jennifer Tipton
La propera cita amb el MET és el dissabte 27 d’octubre amb l’Otello de Verdi i les veus de Johan Bottha, al costat de Renée Fleming i Falk Struckman, dirigits per Elijah Moshinsky i Semyon Bychkov. Jo crec que m’ho passaré molt millor o al menys així ho espero.
IN FERNEM LAND 
Només he fet un abonament de 6 òperes, sense Elisir, massa Netre aquest any.
Em temo que la vaga dels treballadors dels Yelmo ens pugui afectar, com ha passat a Madrid, a les següents retransmissions:
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/10/13/madrid/1350147575_114726.html
M'agradaM'agrada
Lamento profundamente que esto suceda en Madrid y pueda suceder en el resto de ciudades que tienen salas Yelmo, por los trabajadores principalmente, pero en segundo lugar por mí y por todos los que hemos comprado anticipadamente las entradas para los 12 títulos -o los que sean- que retransmitirá el Met, con gran sacrificio de los bolsillos -mi caso- y que ahora nos quedemos sin ver esas óperas a las que sólo podemos tener acceso vía cine. Que nos devolvieran el dinero no me cubriría la desilusión de perder esas oportunidades y que me dieran localidades para otros días de cine ni hablar, primero porque son más baratas y segundo porque el cine actual me interesa más bien poco y lo escojo con cuentagotas.
M'agradaM'agrada
Comencem a pensar en quines ens tocarà el rebre. Tan de bo no passi, malgrat que la situació sembla prou complicada per esperar solucions en positiu
M'agradaM'agrada
Has aprofitat l´avinentesa per colar-nos lo de la vulgaritat de la meva Anita (tros de dona!), però general speaking no puc estar més d´acord amb el que dius.
Netrebko *******
Polenzani *****
Kwiecien *****
Maestri ****
Gianetta **
Encarrregat de cuina del MET *
Direcció musical **
Direcció escènica *
Les estrelles van d´una a cinc.
M'agradaM'agrada
Independent del tros de dona, l’Adina de l’elisir no hauria de ser la Kate de La feréstega domada, i ahir a vegades ho semblava. On amaga aquesta noia la subtilesa, el joc eròtic, la seducció? Per ella tot és el broc gros i és clar quan era molt joveneta l’aire de Lolita li quedava molt bé, però ara hauria de començar a pensar en posar d’acord la seva imatge de senyorassa amb el que fa sobre l’escenari, ja que aquell esbojarrament adolescent no acaba de casar ni amb la veu, cada vegada més imponent, ni amb el físic, cada vegada més…imponent també.
Aquesta escola villazoniana de incontrolable i anàrquica llibertat escènica, que no es deixen dirigir, vaja!, té els seus riscos i ahir l’Adina estava sobre actuada i rajava pel broc gros.
M'agradaM'agrada
Un ejemplo muy diferente…Y de hace mucho, claro…
M'agradaM'agrada
Creo querida Leonor que este ejemplo es muy idóneo.
Gracias por traerlo aquí y recordarnos que otro becanto es posible.
M'agradaM'agrada
Mi querida Mirella…¡La adoro! Por eso, por eso…Para no acostumbrarnos a cierta vulgaridad que se emite en ciertos teatros(MET) por algunos cantantes y que se canta e interpreta igual o mejor de otra forma ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Qué te parece este?
M'agradaM'agrada
Un monstruo escénico, la Scotto; exquisita y soberbia de inicio a fin(en mi caso, reconozco que la voz de Freni me puede pero que era mucho más imaginativa Renata). Increibles, cómo matiza y cómo juega con el fraseo, la media voz…Belcanto en estado puro, esto sí lo es. ¡Gracias, FA BU LO SA!
PD: y Bergonzi, otro grande en sus frases aquí(cómo las aprovecha).
M'agradaM'agrada
Igualito que lo de ayer! jjejejje! 😀
M'agradaM'agrada
El vestuario que lucía Sara Montiel en “Vera Cruz” era de lo más sencillo y en absoluto estridente, con colores muy pálidos, aparte de que su estilizadísima figura en aquella época hacía que todo le sentara bien, cosa que no ocurre con los 15/20 kgs. de más que Netrebko lleva encima en la actualidad, claro que con su voracidad al comer en el segundo acto lo explica todo; un trozo de pollo aún no del todo tragado estuvo a punto de malograr una frase de replica a Ambrogio Maestri.
A mí como “L’elisir…” no me gusta nada -la interprete quien la interprete- no me convence jamás, pero es indudable que valoro las voces que se hacen cargo de esos personajes tan planos y absurdos. Anna Netrebko vocalmente me ha gustado mucho, pero una respiración inadecuada le ha malogrado el descenso al grave más destacado de su rol en “Prendi per me sei libero” -la página que salvo de la partitura, junto con el “Udite, o rustici!” de Dulcamara-. Se le ha ido bastante “la olla” en la actuación, pues se ha olvidado de que es una propietaria culta y respetada y se ha comportado como una pueblerina muy vulgar. Se ha equivocado. Indudablemente su extraordinaria voz es para otros menesteres: “Roberto Devereux” o “Norma”, por ejemplo, si hablamos de “bel canto”, aunque su voz es tan ilimitada que puede cantarlo todo.
Mathew Polenzani siempre me agrada y ayer estuvo espléndido. Le han marcado un Nemorino menos memo y es de agradecer. Por lo visto suele repetir “Una furtiva lacrima” -la canta con sumo gusto-, pero ayer me ahorró el martirio de volver a escucharla. Kwiecien no me ha gustado. En el primer acto la voz sonaba muy rasposa. En el segundo acto ha estado mejor, pero no ha acabado de convencerme. Y Ambrogio Maestri no sé si interpretaba Falstaff o Dulcamara, yo hubiera preferido a Carlos Chausson, pero ha estado correcto e impresionan sus 2 metros de altura.
La escena es una bobada carente de imaginación. Esta ópera si que permite cambios de época y vestuario, pues el texto no la sitúa en una época determinada -bueno quizás lo de los “scudi” sí- y en eso la versión de Mario Gas es una maravilla como referencia para esos cambios.
La dirección musical de Benini ni excelente ni mala, profesional y “prou”, pero esta obrita no da para más, por mucho que se empeñen en machacarnos de que es una obra maestra, en demérito de “Don Pasquale”, otra obra de Donizetti que sí que lo es y con mayúsculas.
Increíble que un Met abra la temporada con “L’elisir d’amore”. Bueno, también es increíble que el Liceu lo haga con la dichosa “Forza” y además con qué cantantes, Deu meu! Cómo está el patio! Qué falta de imaginación por todas partes! Los inicios de temporada ya no son lo que años atrás eran. Se fueron con el viento.
M'agradaM'agrada
Home La Forza, té en molts moments una força que si els cantants compleixen el que han de complir, com a mínim electritzen.
Quan no és el cas, potser millor un aperitiu amb unes bones olives farcides i un vermut, que no pas un àpat suculent amb les viandes en mal estat.
M'agradaM'agrada
Sarita Montiel era mucha Sarita (sin despreciar a Anna Netrebko, desde luego); a ella le servía cualquier hábito en su época; desde luego, la voz ya es otro cantar pues la manchega “sototerra” debía buscar los tonos, todo lo bajaba y mucho. Ahí no hay color. No digo más pues abajo he puesto bastante…
M'agradaM'agrada
Bajaba tonos, pero llegaba, Leonor, llegaba. Estudió canto y música en Barcelona y cuando grababa sus innumerables discos (más de 600 temas) nunca repetía tomas, grababa a la primera. Esto lo manifestó Gregorio García Segura en un homenaje que hicieron a Sara hace unos 20 años, ya que él era el arreglista y director de orquesta de las grabaciones. Ella siempre se presentaba al estudio de grabación con letras y músicas ensayadas en casa. Ahora se graba con cuarenta o cincuenta tomas y se empalma lo mejor de cada una.
Yo no intenté comparar a Montiel con Netrebko en cuanto a voz -sería un auténtico despropósito-, sólo respecto al atuendo que luce la soprano rusa en este “Elisir” y que Joaquim me daba pie a ello en este apunte. La primera ha sido una actríz/cantante popular, mucho más valorada fuera de España que dentro – pasearos por Amazon e IMDB y veréis, os váis a sorprender- y la segunda es una fabulosa soprano de posibilidades infinitas. Cada una en su lugar. Por otra parte una fue y otra es y deseo que sea por muchos años porque me entusiasma su fabulosa voz. Ahora bien, le recomendaría que escogiera mejor sus roles; Adina es muy poca cosa para ella. Su calidad vocal pide abordar más riesgos. Hay muchas óperas que la están esperando.
M'agradaM'agrada
No, Colbran; lo decía por mí, al compararlas yo. Es evidente que son diferentes, muy obvio. A Sara se la encasilló en un papel y en ese se quedó(aparte, deslices e historias con “mi” Mario Lanza), pero sí la he visto en escenas muy breves(incluso de películas estereotipadas)donde roba planos con su breve intervención.
M'agradaM'agrada
Deixeu-me insistir, però és que no hi puc fer més…
M'agradaM'agrada
Vaya diferencia de cintura! No es por nada.
M'agradaM'agrada
No estem gaire lluny, ho heu de reconèixer
M'agradaM'agrada
¡Qué guapísima era, ay!
M'agradaM'agrada
Sí que estamos lejos, Joaquim. Esta foto es de hace 56 años! Fue tomada entre “Vera Cruz” (1954) y “Serenade” (1956). Por cierto, en el primer film interpretaba una mejicana hija del pueblo y revolucionaria y en “Serenade” otra mejicana -esta vez rica hacendada- que consigue salvar a un Mario Lanza alcohólico y al borde del abismo…por culpa de una mala muy mala Joan Fontaine.
M'agradaM'agrada
Però tenen o no una retirada?
Vaja la tenen més elles entre si que Giordani amb Alfredo Kraus. 🙂 o no?
M'agradaM'agrada
Hombre las dos son (una fue, otra es) extraordinariamente hermosas y probablemente se encuentren entre las más fotogénicas del panorama lírico-cinematográfico de los últimos 75 años. Sara siempre tuvo (ahora no, claro) unos pómulos que la cámara mimaba, la Netrebko no y a medida que adquiere años y peso se convierte más y más en “Dunia, la novia eterna” (por lo de rusa racial), con un rostro que de internacional ha pasado a auténticamente eslavo. En la actualidad los rasgos de Anna Netrebko se aproximan bastante a los de la recordada compatriota Galina Vishnevskaya en su mejor momento.
Indudablemente Kraus y Giordani se parecen como un huevo a una castaña. Gana Kraus -que conste- en todo: en canto, en elegancia y en porte aunque no en estatura, en eso el protegido (!) siciliano le supera.
M'agradaM'agrada
Una delicia d’òpera de Gaetano Donizetti, servida ahir amb una espectacular Netrebko, en la que ni una manera de plorar ridícula quan per fi Adina queda prendada de Nemorino (i a on es demana sentiment i no pas ganyotes) va apaivagar la qualitat i el nivell d’una actuació esplendorosa. Al seu costat Mathew Polenzani va interpretar un Nemorino d’alta categoria amb una actuació fantàstica. I la resta de cantants van tenir una actuació prou destacada, no desentonant gens al costat de la gran diva. L’escena bastant d’estar per casa, per casa del MET vull dir: recontraclassicota i sense ferir mentalitats poc donades a ensurts visuals i damatúrgics, que no se sap com acabaran les eleccions (les americanes, és clar), tot demostrant, un cop més, que en això de l’òpera USA no és Alemanya precisament, per possar un exemple ben transparent. El so dels Yelmo (al menys pel que fa a la sala 10) francament millorable. Les veus se senten bé però el cor sona molt malament, i els concertants molt desequilibrats amb so molt lleig.
Òpera cómica, amb clares connotacions rossinianes, i amb algun fragment que si no és una còpia o plagi poc li falta. Per exemple, la intervenció de Giannetta amb el cor de camperoles (“Saria possibile…”) previa a l’entrada de Nemorino amb el seu preciós “Dell’ elisir mirabile…”, és, musicalment parlant, calcada (o a mi m’ho sembla i si no ja se’n cuidarà en Colbran de donar-me un calbot) al cant sil.làbic del quintet de La Cenerentola “Nel volto estatico”. Girs i cèl.lules musicals rossinianes, aqui i allà, amb una paleta de colors romántica d’estil i inspiració donizettiana, fragments molt emotius (“Adina credimi…”, “Una furtiva lagrima…”, “Prendi; per mi sei libero…”), d’altres brillants (“Quanto amore!Ed io spienata!”, el finale primo), altres sencillament encantadors (les intervencions de Dulcamara, el duet-barcarola de Dulcamara amb Adina, i sobretot el meravellós diàleg cantat entre Nemorino i el cor de camperoles ja esmentat abans: “Dell’ elisir mirabile..”), un argument sencill, gens absurd, en tant en quant estem parlant d’una comèdia, ni tonto, en tant en quan estem parlant de sentiments, tot plegat fan, d’aquesta òpera, una obra digne de ser escoltada i valorada, de formar part del repertori com ho ha estat gairebé sempre i de ser disfrutada com el que és i només preten ser: una deliciosa comèdia romàntica.
M'agradaM'agrada
Efectivamente, Josep, en esta “operita” hay calcos rossinianos y en los momentos que indicas de “La cenerentola”.
Estoy muy contento de que disfrutaras tanto ayer -para eso nos gastamos el dinero y el tiempo-. Lo que me sorprende un poco es la categoría que otorgas a momentos musicales tan sencillos -mi verdadero adjetivo sería otro-, pero cada uno tiene sus propios parámetros de calificación según sus apreciaciones.
Un abrazo.
M'agradaM'agrada
Pero Fede, ¿una obra musical sencilla no puede ser valiosa? “Una furtiva lagrima” és una romanza con una orquestración bien sencilla, casi inexistente, mero acompañamiento de arpa con un discreto obligado grave y lamentoso de fagot para enfatizar el canto emocionado de Nemorino al presentir que Adina finalmente le ama. Su línea melódica, primeramente tímida, pero que cobra impulso a mediada que avanza hasta la exaltación propia de la certeza de un amor correspondido, logra emocionar, si, y logra llegar al corazón de muchísimos espectadores. Por muy sencilla que sea, y muy probablemente hasta por eso, es indiscutiblemente una de las joyas del repertororio belcantista para tenor.
M'agradaM'agrada
No estem pas obligats a compartit gustos i per tant impossible discutir-ne, però tan sols et diré que malauradament a Donizetti ja li hagués anat bé aprendre del mestre Rossini a tractar l’orquestra amb el mestratge del pesarès.
Certament les cites calcades a la Cenerentola són prou òbvies, com el crescendo del final dels concertants, o la pròpia caracterització dels personatges, amb Dulcamara i Belcore, sobretot, com a referents de tants i tants rols buffos del amplíssim catàleg rossinià.
Per a mi a la representació d’ahir li va mancar la justa caracterització als personatges per fer aquesta presumpta delícia que tants dieu que posseeix aquesta obra.
Ahir els personatges eren tots odiosos i el romanticisme difícilment pot tenir cabuda amb dos enamorats estúpids i carallots, un estafador sense la simpatia necessària per caure en els encanteris i un mal tractador que poca seducció mostra.
Musicalment a la cosa poc se li pot afegir, però vocalment si, molt, sempre i quan els cantants s’arrepleguin a un concepte diferent, més preciosista i belcantista, d’embelliment, més que no pas contundent, i precisament per això va ser Polenzani el que em va agradar més.
M'agradaM'agrada
“Elisir” es una obrita que, a mí particularmente, me encanta y que no me extraña nada que abra la Temporada en el MET: una historia aparentemente benévola y banal en que se trata de amores, con final feliz y sin que haya ningún ataque a nada, es lo primero que interesa a una empresa(y el teatro lo es); segundo: nombres y nombres que suenen, actualmente, “figuras”. También están ahí; quizá(no, quizá, no, desde luego que sí)haya mejores exponentes vocales pero estos cantantes atraen y es el segundo voto a su favor. Tercero, retoman y modifican un poco(otra cosa es que no les haya salido por otras razones)una puesta ya muy conocida, así que no gastan demasiado. En principio, todo esto debiera hacerles triunfar…Pues no y las premisas, a mi ver son las siguientes:
1. Donizetti no tiene ninguna culpa, desde luego. Su ópera da juego a todos para que puedan lucirse, musical y escénicamente y a las diferentes combinaciones entre cantantes(duos soprano/tenor, tenor/barítono, soprano/bajo bufo, tenor/bajo bufo y concertantes)que los hay con un tema, ligeramente tratado pero que importa bastante y es la aceptación y correspondencia de la persona a la que se ama, hecho tan usual que nos pasa a todos. No será un ser regio ni las desventuras de una reina que pierde la cabeza, pero la operita se las trae y a ello voy.
2. El elenco elegido. Netrebko lleva cantando belcantismo pero alejada totalmente de sus normas ya que aplica la belleza vocal, su personalidad y su imagen(vaya, se luce ella misma)a cualquier personaje de Donizetti que haya interpretado; unido a que el fiato se le nota y que es cada minuto(más o menos, esa era la pausa para respirar que le noté), ya no para Adina, es que ni la Giannetta le mandaba ¿Qué ocurre? Es una señora que quita el hipo, una “divona” y sobre todo “en casa”; ahí está el resultado; insisto en que todo radica en ese caudal de hermosa voz que posee, pero alejada del todo del belcanto. Me gustó Polenzani(que recuerde lo que imaginó Kraus sobre Nemorino y le ayudará a su creación); Kwiecen no me convenció en absoluto y me justificó esa “brutalidad” que Joaquim cita puesto que la “coloratura” le cuesta y su personaje posee esos matices desde su salida, rememorando un Dandini rossiniano en el aria de salida y a esto no llegó; por ello mostró un personaje de una sola pieza y Belcore tiene más donde rascar; Maestri no es un bajo bufo y Dulcamara lo exige, pero sí que fue hábil en lo escénico aunque tampoco se excedió por otra ley(no sé si impuesta o no, pero conocida). Ahí quien brilla es la diva y otro no.
3. Dirección de personajes. Bastan te sosa o inexistente; cada uno aportó lo que ya posee pero un mayor trabajo habría dado más ligereza y me habría aburrido menos.
A priori, lo que muchos pensaban aquí a la entrada(no hubo ninguna huelga en Málaga) y poco más o menos se confirmó. Disculpad la longitud, pero me encanta “Elisir d’amore” y se le puede extraer mucho, pero este no es el camino.
¡Un saludo, infernems!
M'agradaM'agrada
Perdón, que se me han ido las letras. “Bastante”.
M'agradaM'agrada
Atraer, lo que se dice atraer, Anita la fantástica, los otros son meros comparsas a su lado.
Si hubieran escogido a Flórez para Nemorino la cosa hubiera cambiado, al menos sobre el papel, pero no creo que haya nada tan antagónico como el concepto belcantista del tenor peruano y la soprano rusa.
El espectáculo hubiera podido ser de inauguración, si hubieran escogido un director capaz de deslumbrar con una propuesta inteligente, moderna i vistosa como gusta allí, pero ese espectáculo es directamente infumable y ridículo, indigno de este teatro y sobretodo de ser retransmitido, a los precios que pagamos, al resto del mundo.
Cartón piedra TODO
M'agradaM'agrada
Lo que decía yo; la importante, la diva. Y no quiero encizañar, pero a Flórez le reconozco exquisitez pero cierta frialdad como Nemorino. A diferencia de Kraus(y no hablo de voz, para nada)éste toma la idea de un muchacho indeciso que hace cualquier tontería por la persona que ama y se siente en inferioridad ante Adina(lo típico, idealizamos lo amado); Flórez sigue escénicamente al personaje “tontorrón” desde el inicio y no le acaba de salir, como pues a tantos otros, como el mismo Luciano. Eso sí, con tal “gallo”, ¿habría cantado esta Adina? Se la devora “vocalmente” JDF… Prometo que es el último yutú por hoy. 🙂
M'agradaM'agrada
Doncs ahir va ser un pèl avorrit. Perquè sota el meu pensament, aquesta és un òpera molt senzilleta i repetitiva (la música tota l’estona sembla la mateixa).
La Netrebko (que s’ha aprimat un pelet, i que quan portava el barret de copa estava guapísssssima) ha cantat molt bé, però aquests papers tan “de nena petita” no li van ni per la veu (massa fosca, sota el meu parer), ni pel físic, ningú diria qure té més de 40, pero ningú diria que és una noia. Jo a la Netrebko li diria que es posi a cantar la Leonora del Trovatore quan abans millor, perque tant belcanto cansa.
El Nemorino del Polenzani per a mi no ha sigut res de l’altre món. Té un accent horrorós, i fa masses mitges veus, que a mi em carreguen. Escenicament, graciós i punt.
I la resta complidors, però no m’han dit res.
La escena la he trobat una mica envellida. Però es podia veure. Tan que ens queixem amb produccions modernes, i quan en fan una que sembla de l’any de la polca… no agrada. 🙂
M'agradaM'agrada
Trucos, trucos, trucos y más trucos… Elimina pasajes incómodos, “Voce di petto”…Pero resulta:
M'agradaM'agrada
Si, muchos trucos. Pero ayer estuvo muchísimo mejor, i si aquí el agudo para mi, no le sale del todo perfecto, ayer lo hizo sin portamentos ni nada, se lanzó, y estuvo fabulosa!
M'agradaM'agrada
No estem d’acord Jan, Netrebko quan no s’implica en el repte resulta adotzenada i plena de recursos poc recomanables, cosa que insisteixo que no va fer en la seva fabulosa Bolena, però la diferència és que per a ella allò va ser una prova de foc i aquesta Adina un divertiment sense cap altre transcendència, i s’equivoca, ja que la serietat musical l’hem de trobar en totes i cadascuna de les seves actuacions. No oblidem que això és pur belcanto.
Precisament per ser pur belcanto, aquestes mitges veus i pianíssims de Polenzani em van semblar el més bonic de tota la nit. Un cantant que no crida, que no vulgaritza, que no ho passa tot per el sedàs del verisme, que controla la línia i l’estil. Ell efectivament té un accent anglès que hauria de corregir si vol triomfar a Itàlia, però molt millor que el de Netrebko a qui no se l’entén un borrall del que diu.
M'agradaM'agrada
Si, la Bolena va ser una passada! quan dic que tant belcanto cansa, vull dir tot lo de noia caprichosa, o jove, perquè no li pinta ni en pintura! Tot i així crec que ella pot fer molt més que Anna Bolena, ella, com ja he dit abans, ha de començar a cantar verdi. Ja ens va demostrar a Waldbühne l’any passat que sap cantar verdi, i molt millor que moltes sopranos que corren pel món. I qui sap si en un parell d’anys ens cantarà una Elsa o Elisabeth, i que dins de 6 anys o menys ens debuta una Isolda, qui sap?
I per lo que fa a Polenzani, és que és un tenor que no em diu res, reconec que ho fa bé, i que les mitges veus les fa perfectes, però tantes fan falta? Jo li he escoltat el Don Ottavio de Salzburg, i tota l’estona és mitga veu, va a gustos. També és lògic que si el que li surt millor és fer mitges veus, ho exploti. Igual que el Kaufmann explota els reguladors i pianíssims.
M'agradaM'agrada
Joaquim, te he dejado un Belcore muy apañado…Prometí no colgar hoy nada más…
M'agradaM'agrada
Te olvidaste de él o se quedó a tomar un aperitivo entre Málaga y Barcelona? 🙂
Cuelga lo que quieras, no te cortes un pelo.
M'agradaM'agrada
Eccolo qua! Es que después de este Belcore… Jovencito, Carlos Álvarez, en la Quincena Donostiarra(lo vi)y compartió escena con Bayo, Bros y Chausson, en 1996.
M'agradaM'agrada
Trobo que aquest Belcore actual i “proper” ho fa prou bé:
M'agradaM'agrada
¡Ay, qué guapo eres, Ludovico mío!…Pero me voy con Carlitos; le da más intención, más bravuconería, mayor “Belcorenismo”. La voz de Tezier es muy buena para este tipo de personajes…Que los cultive, no se vaya a Verdi(o elija los más líricos).
En las coloraturas, me quedo con Carlitos de nuevo. “Scusa, son debolezze”. 😀
M'agradaM'agrada
Lo de los periódicos, es “lo más”, que se dice ahora…
M'agradaM'agrada
Ahir et vaig buscar i no et vaig saber trobar, m’hagués fet il·lusió saludar-te.
No tinc gaire cosa a dir de tot el que ja s’ha dit.
Ni Netrebko va demostrar que és la millor soprano actual, que ho deu ser, ni Polenzani va poder fre oblidar les grans personalitats que han fet Nemorino, i és que el seu problema és la manca de personalitat. En canvi el seu cant és absolutament canònic.
Malament Kwiecien i insuficient i insípid Maestri.
L’espectacle semblava tret del bagul de les antigalles.
Treient a la Freni i sobretot a la Scotto acabeu d’ensorrar a la Netrebko.
I si voleu comparar amb l’actualitat aquí us deixo a Gheorghiu al Liceu
,
No hi ha color!
M'agradaM'agrada
Si! És que a la Netrebko aquests papers de joveneta no li van gens!
M'agradaM'agrada
¿De qué año es? ¿Es en el MET?
M'agradaM'agrada
No, es del Liceu, y del 2004! 🙂
M'agradaM'agrada
Ah, ok. ¡Gracias, Jan!
M'agradaM'agrada
De nada 😉
M'agradaM'agrada
No vull se repelent…jejejeje… 4 de Juny del 2005. 🙂
I l’angelet havia de cantar tambè el 7 però no es va tapar lo suficient i es va refredar. 🙂
M'agradaM'agrada
Ah doncs em pensava que era del 2004! 🙂 No passa res oi? jejejjejeeje
M'agradaM'agrada
En absolut. Sempre pots dir que era la temporada del 2004 i ningu et pot dir que no… 🙂
M'agradaM'agrada
Meravellosa Adina, si senyor, sobretot en aquest “Prendi…”….que va contrastar amb “Una furtiva lagrima” de Filianoti pel accidentada… recordes oi? 🙂
M'agradaM'agrada
Acabo d’escriure que en tornarem a parlar d’aquell Elisir.
“Properament en el teu blog amic” 🙂
M'agradaM'agrada
Si a mi també m’hagués agradat saludar-te, però ha hi haurà més oportunitats.
Certament aquesta Adina va ser superior.
En tornarem a sentir a parlar d’aquest Elisir
M'agradaM'agrada
El problema de la representació del MET va ser la rutina, tot i el luxe que sempre desprén aquest teatre.
Estem acostumats a unes representacions d’un nivell inabastable i en aquesta representació no va ser el cas, potser per això també ens pot semblar més fluixa l’òpera del que realment és.
.
M'agradaM'agrada
Quina llàstima que no t’ agradés jo vaig disfrutar moltíssim.Be jo L’elisir musicalment(amb aixó coincideixo amb Xavier Montsalvatge) el trobo força millor que la Bolena ,La Stuarda o la Caterina Cornaro totes elles amb moments molt fluixos.Els assistents a la meva sala sembla que van disfrutar força i van aplaudir en diverses ocasions.Al acabar el públic del Met es va tornar a equivocar? al dedicar-li una standing ovation a la vulgar ? border line Adina ? de la Netrebko.
El bel canto de la Netrebko no ha estat mai incontestable desde el punt de vista estilístic ni com Evira,Norina,Lucia, Bolena ni Adina.Pero una personalitat escènico-vocal com la d’ella actua com una apisonadora i acaba per assolir el merescut triomf.La gent vol espectacle en tot el sentit de la paraula l’època de les momies que canten s’ha acabat,afortunadament.
M'agradaM'agrada
Ai el dia que em portis un Youtube d’un momiu o una mòmia…s’anomeni Zeani, Deutekom, Cappechi o com s’anomeni, 🙂 Dir-li mòmia a la Scotto en aquesta Adina és si més no, curiós.
No, Dandini, el públic sempre té la raó, però a vegades no estic a l’alçada, ho reconec, però tots tenim limitacions, ja ho saps, però no diré que és fabulós si no ho sento així, me’n alegro que com a mínim em compadeixis.
M'agradaM'agrada
Conclusión: “L’elisir d’amore” es la ópera más importante y maravillosa que compusiera Donizetti de las 71 o 72 que se han conservado y llegado hasta nuestros días. “Lucia di Lammermoor””, “Anna Bolena”, “Maria Stuarda”, “Parisina d’Este”, “Roberto Devereux”, “Caterina Cornaro”, “Elisabetta al castello di Kenilworth”, “Fausta”, “Don Pasquale”, “Les martyrs””, “La favorite”…son bagatelas para ir pasando el rato. La verdadera inspiración melódica y la riqueza (sic) de orquestación la consiguió Donizetti “cum laude” en el prodigio operístico que es “L’elisir d’amore”, cuya dificultad para interpretar sus ricas y originales (sic) melodías hace imposible que muchas glorias del canto puedan acercarse a ella para interpretarla, hasta tal punto que debiera ser obligatorio que se interpretara cada temporada en todos los teatros del mundo mundial, para que esos cantantes que no consiguen poder cantar sus difíciles e intrincados roles se pudieran ir familiarizando con ellos.
Por otra parte como sus personajes son tan humanos, tan ricos sicológicamente hablando y de tan inesperado y complicado comportamiento, requieren una categoría actoral fuera de serie que solo puede exigirse a escasos intérpretes del panorama actual. Por esta razón esta temporada en el Liceu tendremos la dicha de poder disfrutar de esta joya musical que deja a tantos títulos y compositores en el rincón de la mediocridad, gracias a su imponente orquestación, dificultad canora y superior estudio de todos y cada uno de los personajes, con sus intricadas situaciones cómico-dramáticas y su inesperado desenlace…
Un poco de humor va muy bien para suavizar discrepancias y alegrarnos esta cada día más triste y difícil vida.
Un saludo cariñoso para todos.
Fede
M'agradaM'agrada
Va venga, estimado Fede, que me han dicho que te has sacado entradas para todas las funciones del Elisir de esta temporada…hasta me dicen que piensas ir al ensayo general! 🙂 🙂 🙂
M'agradaM'agrada
Jajajajaja 😀
M'agradaM'agrada
Us deixo un enllaç (en anglès), molt interessant, que parla d’uns espectadors que van veure aquest espectacle en directa i que tornen a destapar el pot de les essències de l’amplificació al MET
http://schleppynabuccos.blogspot.co.uk/2012/10/blinded-by-love-elisir-at-metropolitan.html
M'agradaM'agrada
Això vol dir que en el Met s’utilitzen micròfans???? Si és així, no hi penso anar mai!
M'agradaM'agrada
Mai diguis mai, amic Jan.
Aquesta és una llegenda urbana que de tant en tant pren dimensions que sobrepassen la llegenda.
En aquest article sembla que no hi hagi dubtes al respecte. El MET sempre ho nega, però…
No em puc arribar a creure que si un dia vas a New York, fan òpera, i canta la Radvanovsky, la Netrebko i en Kaufmann, et neguis a anar. 🙂 Per altre part potser ja has anat a teatres on aquesta pràctica, de manera dissimulada, ja és practica. 👿
M'agradaM'agrada
Home, jo he anat a Zurich, Arena de Verona, Salzburg, Peralada i Liceu “of course” i mai m’ha semblat que hi hagués amplificació.
I si, si un dia vaig a NY, aniré al Met, hi hagi amplificació o no. És veritat! 🙂
M'agradaM'agrada
On es practica???
M'agradaM'agrada
A espais oberts és normal, però a teatres tancats? Vols dir?
M'agradaM'agrada
En el Met se practica desde que cambió su sede al Lincoln Center y Rudolf Bing (Director General del Met entre 1950 y 1972) lo denuncia en su libro “5.000 nights at the Opera:The memoirs of Sir Rudolf Bing” (1972), Justino Díaz lo indicó a la prensa barcelonesa cuando vino a interpretar “Faust”, junto a Alfredo Kraus y Mirella Freni en el Liceu y Dietrich Fischer-Dieskau lo indica en el reportaje sobre Fritz Wunderlich que circula en DVD (DG). El bajo portorriqueño señalaba entonces una amplificación del 2%. En la actualidad no sé cuál es. Quizás no se utiliza siempre, pero sí cuando a determinados cantantes les es imposible llegar a todos los rincones de un teatro cuya capacidad sobrepasa los 3.500 asientos.
Se rumorea de otros teatros, por ejemplo el Liceu (con “Sly”?), pero el caso del Met es de dominio universal aunque hay quien pretende negarlo, sin éxito.
M'agradaM'agrada
Gracias Fede! 🙂
M'agradaM'agrada
Teatro Real, 2010. Andrea Chenier. Doncs es va armar un bon escàndol perquè el públic, de gairebé arreu del teatre però sobretot de les gradaries de lo que alli s’enomena “paraíso” (talment ho és, no per hi hagi cap venus ni cap angelet ni res d’això sino perquè realment està a una altitud de vertigen, sobretot les últimes files i gairebé hi has d’anar amb cordes i granpons o amb un amic/amiga alpinista perquè està inclinadissim) va denunciar amb una bona bronca i en plena representació una supossada amplificació. Dic suposada perquè encara que sospitós no es va demostrar mai. La nota oficial va dir que tot va ser fruit de l’acoplament dels micròfons de la retransmissió d’aquell dia per RNClásica però fons extraoficials (tan respectuoses o més que la oficial) el que deien era que efectivament es van acoplar els micròfons, però els de l’amplificació. El sidral va ser monumental com correspon a un teatre que es diu “real”. La Cedolins va sortir al prosceni a demanar calma a la gent i amb bona veu però amb poc fiato explicava que tot era degut a un problema tècnic. La gent se li en fotia. La veritat és que la Cedolins va estar regular en aquelles funcions i ja se la sentia poc i en Marcelo Álvarez va estar bastant malament (de fet va ser substituit en les últimes representacions perquè aquest home si no l’aplaudeixen suficient se sent molt ferit i ho deixa correr). Potser com que aquell dia es retrasmitia la funció alguna ànima caritativa va decidir ajudar-los una mica i ja veus l’estropici. En fi, una representació distreteta. Saps que fins i tot de’n Domingo s’ha dit que se l’ha amplificat en Otellos? Ei, que dic que s’ha dit, no que sigui un fet. Que no vull problemes, jejeje.
M'agradaM'agrada
Per a més detalls:
https://ximo.wordpress.com/2010/02/25/escandol-al-teatro-real-andrea-chenier/
M'agradaM'agrada
Jejeje…acabo de llegir tota la teva crònica que obviament no coneixia. Està clar que un fet com aquest no podia passar per alt a IFL. 🙂
M'agradaM'agrada
Super interessant Joaquim, però a la vegada molt patètic! Jo estic segu r de que al liceu no s’acostuma a practicar quasi mai!
M'agradaM'agrada
La Renata Scotto era una molt bona cantant amb una veu amb sons feridors i com actriu no passava de la discreció.Li varem veure la Charlotte i la Fedora a les acaballes i no em va convencer gens. En el “prendi per me” està vocalment molt be pero em sembla curiós que no canti la caballetta.Com artista cant + actuació em sembla molt inferior a Netrebko tant en bel canto com en Verdi.
Passo totalment de l’ex-guapa Sara Montiel mai m’ha agradat ni com canta ni com actua i en canvi m’agrada molt L’Elisir (Hi ha gustos per tot)
M'agradaM'agrada
Potser si haguessis vist La Traviata del Liceu, que ni tu ni jo vam veure perquè som unes criatures :-), parlaries diferent. Tot i així hi ha prou mostres del seu magisteri cantant belcanto (Lucia, Sonnambula, Beatrice, I Puritani, Don Pasquale, aquest Elisir i altres, com per comprovar que té unes quantes lliçons que donar a la “bellíssima Donna Anna”, en matèria belcantista.
M'agradaM'agrada
Yo asistí al debut en el Liceu de Renata Scotto con “La traviata” (noviembre de 1961) -también era el debut de Piero Cappuccill- y estuvo sensacional, pero aún siendo ovacionada no lo fue como se merecía, debido a que Renata Tebaldi había dejado una huella imborrable 8 años antes y el Liceu siempre ha tenido ciertas debilidades. Yo no sé si cantó a tono -probablemente sí, pues ascendía al agudo con suma facilidad-, pero sí sé que la grandiosa Tebaldi se bajaba la tesitura de Violetta, al menos en el primer acto.
Años más tarde cuando la Scotto regresó al Liceu en 1987 con “Werther” demostró muchas más cualidades de actríz y mejor figura (en los años 60s del siglo pasado era muy llenita y discreta como actríz) pero la voz se había deteriorado bastante.
M'agradaM'agrada
Efectivamente hay gustos para todo y para todos y deben respetarse. A mí no me gusta “L’elisir d’amore” y he explicado mis razones, a tí sí.
Nadie ha comparado a Sara Montiel con la ópera de Donizetti, excepto tú. Tu sabrás por qué.
M'agradaM'agrada
Mi comentario responde a lo señalado por Dandini. Por alguna razón ha quedado fuera del sitio corecto.
M'agradaM'agrada
Respecto a lo que comentábamos ayer al salir del cine, sobre dónde está ambientada esta ópera… he estado investigando un poco.
El libreto original de Scribe “Le Philtre” en que se basa Felice Romani para L’Elisir indica que la acción transcurre en un pueblecito del País Vasco francés (concretamente cerca de Mauleón):
http://books.google.es/books?id=sG8_AAAAcAAJ&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false
Si hojeáis un poco el original de Scribe, veréis que la versión de Romani es una copia descarada del libreto francés (en esa época no se cortaban un pelo con los derechos de autor). En las primeras ediciones del libreto parece que se respetó la localización original:
http://opera.stanford.edu/Donizetti/Elisir/libretto.html
Sin embargo, más adelante se editaron otras publicaciones en las que la acción se situaba en Italia.
Que me corrija alguien si me equivoco y así salimos de dudas, porque sospecho que nuestro “adorado” Nemorino (Guillaume en el original de Scribe) es un Patxi…
M'agradaM'agrada
Marga, enhorabuena por tus pesquisas. Creo que estás en lo cierto, pero en parte porque el texto que Eugene Scribe escribiera para la ópera de Auber con el título de “Le philtre” se basa a su vez en “Il filtro” del italiano Silvio Malaperta y parece lógico que éste situara la acción en Italia, cosa que no he podido comprobar todavía.
Lo curioso del caso es que en 1836 se estrenó en San Petersburgo y en alemán un “pasticcio” con las partituras mezcladas de la ópera de Auber y la de Donizetti (!).
M'agradaM'agrada
Passant de tema s’ha anunciat a la web(m’he assebentat via Mei) del teatre que en el primer repartiment de Les Contes d’Hoffman Natalie Dessay cantará només l’Antonia,Olympia será la jove i prometedora Kathleen Kim ,Giulietta :Tatiana Pavlovskaya i Hoffmann el meu admiradíssim Michael Spyres(1979). Mooolt interssant !!!
M'agradaM'agrada
Fa diers que ho sabem.
El segon cast agafa molt interés, ja que Eglise Gutiérrrez continua fent els quatre rols.
M'agradaM'agrada
M’has deixat ben tranquil! 🙂
M'agradaM'agrada