En pocs dies s’han concentrat al voltant de la meva discoteca nous enregistraments discogràfics, tots ells d’interès i aprofito per agrair a les persones que me’ls han fet arribar. Crec que tots ells són mereixedors dels corresponents apunts a IFL.
Després del treballs de Cecilia Bartoli i Elina Garanca li toca el torn al tenor mexicà Rolando Villazón que ha enregistrat un disc dedicat integralment a obres verdianes, anticipant-se a l’allau de celebracions que ens oferirà l’any 2013 en motiu del bicentenari del naixement del compositor de Busseto.
Villazón després dels àlbums dedicats a Handel i Mozart, retorna al cap de tres anys sense enregistrar un disc en solitari, a un dels compositors dels seus inicis, i en aquest sentit és interessant escoltar aquest nou treball per veure l’evolució de la veu i l’estil, després de totes les vicissituds ocorregudes en la seva carrera i també del canvi de repertori dels darrers anys, en una mostra més de la seva inquietud a la recerca de nous repertoris que assegurin una continuïtat artística i professional.
A Villazón intento sempre valorar-lo oblidant les múltiples opinions que genera, emeses tant de part d’aquells que l’odien incomprensiblement, com d’aquells que l’idolatren no admetent cap de les crítiques que se li puguin fer. És un cantant que sempre m’ha interessat, ja que posseeix un carisma que tan sols tenen els artistes escollits i connecta amb el públic de forma envejable i envejada. L’evolució artística del tenor no m’interessa tant, ja que personalment crec que, dificultats tècniques a banda, l’evolució artística i fins i tot estètica del seu cant és esgotadora, segurament degut a una estandardització expressiva que fa que tot el que acaba cantant soni igual, ja sigui Mozart, Verdi, Handel o grans hits del cinema.
Rolando Villazón és una persona d’una expressivitat sorprenent i també d’una extraordinària sensibilitat i tot això ho transmet en el seu cant expansiu i expressiu, però desgraciadament oblida que existeixen uns estils que diferencien èpoques i formes, tot adaptant les obres que interpreta a la seva manera de ser i cantar. Aquesta pràctica no és pas exclusiva de Villazón, hi ha molts cantants que ho han fet durant tota la seva vida, però depenent de com és aquesta forma emprada i el repertori interpretat, i si no es posseeix un domini tècnic enlluernador, que no és el cas, el cant pot acabar esdevenint monòton per la poca varietat o per la utilització abusiva dels mateixos recursos vocals.
El tenor Villazón ha passat per un procés vocal delicat, que va acabar per una seriosa intervenció quirúrgica que sortosament va superar, permetent la seva reaparició quan molts ja el donàvem per acabat. Després d’alguns dubtes la carrera s’ha reemprés per fortuna sense aquella frenètica activitat, però similar empenta, fent poques funcions operístiques, alguns recitals i concerts, i moltes activitats més associades al “màrqueting corporatiu” que no pas a la interpretació musical. La seva presència continua interessant i d’alguna manera o altre molts continuen esperant tornar a veure i escoltar aquell tsunami emocional d’energia desbocada que va enlluernar-nos fa uns quants anys.
Les aparicions artístiques posteriors a la seva definitiva recuperació ens han portat al mateix artista, no pot ser d’altre manera, però no pas la mateixa veu, que ara denota més limitacions, ja sigui en l’extensió, com amb l’emissió, on s’aprecia una certa inseguretat en algunes notes i a sons més oberts. Per altre part la manca d’un centre més generós i del registre greu necessari (escoltant In Solitaria Stanza us adonareu del que vull dir), de moment l’impossibilita l’assumpció de rols més forts, penso amb Alvaro, Manrico, Riccardo, Ernani,…
La veu de Villazón continua sent la d’un tenor líric, mentre que el seu cant sempre té una tendència a ampliar les sonoritats, volent donar la sensació del que no és, forçant el centre i obrint-lo de manera artificial, ja sigui amb la intenció de donar un caire més verista a les seves interpretacions, encara que no s’escaigui amb el repertori que interpreti, ja sigui per ampliar de manera discutible una emissió que potser d’altre manera impediria escoltar-lo amb suficiència.
Aparentment escoltem el mateix Villazón de fa 7 o 8 anys, però aviat ens adonem, sobretot si comparem amb les interpretacions verdianes de fa uns anys: Rodolfo de La Traviata, el Ducca de Rigoletto (rol que sempre m’ha semblat poc adient per a ell), o el Don Carlo; es fàcil adonar-se’n que hem perdut seguretat i brillantor, i en canvi no estic segur d’haver guanyat quelcom. Les notes altes són més estrangulades i no sonen amb la naturalitat que abans lluïa tot i que emet el sobreagut final de la cabaletta de Rodolfo a La Traviata “oh mio rimorso” que jo m’hagués estimat impetuosa però menys feridora, mentre que el greu és limitat i el centre dubto que en un teatre tingui la presencia que sembla tenir en la gravació d’estudi, on malgrat denotar-se febleses, s’intueixen els comprensibles retocs.
No entenc que les cançons amb orquestracions de Berio, interessantíssimes, s’hagin alternat amb la resta d’àries, ja que la confrontació orquestral grinyola. Jo crec que hagués estat millor que ocupessin un bloc unitari i al final del disc. En aquest sentit m’agrada destacar com Berio fa una picada d’ullet al Lohengrin de Wagner en l’orquestració emprada en el preludi orquestral de L’esule, alternant-la amb una melodia de la Traviata.
El cantant encara fa us de les mitges veus, però malauradament menys que abans, i utilitza formes expressives, gemecs i plors, més adients per les òperes de l’escola verista que no pas pel cant verdià, que mai hauria de perdre l’elegància, la noblesa i una línia més romàntica que no pas sentimental. L’abús de l’apertura del so en les vocals més sonores, juntament amb emissions engolades, empobreixen interpretacions interessants com a l’Ingemisco del Rèquiem que no resolt com solia fer temps enrere.
El disc conclou amb la preciosa ària de Fenton del Falstaff, on Villazón desaprofita l’oportunitat d’extasiar-nos amb aquella habilitat que tenia per apianar i fer reguladors, que tant bé li escauen a aquesta encisadora ària.
L’acompanya l’Orchestra del Teatro Regio Torino, dirigida pel seu director, l’excel·lent Gianandrea Noseda, i em sap molt greu dir que la intervenció de la soprano Mojca Erdmann com a Oscar (ballo) com a Nanetta (Falstaff) és poc afortunada, i la del tenor Vicente Ombuena en l’escena de I due Fiscari, desgraciada del tot.
Aquestes són les peces triades per aquest disc:
01 – Verdi Oberto, Conte Di San Bonifacio Act 2 Ciel Che Feci!… Di Qual Sangue
02 – Verdi I Due Foscari Act 1 Scena Qui Ti Rimani. Arioso Brezza Del Suol Natio
03 – Verdi 8 Romanze Per Tenore E Orchestra Brindisi.
04 – Verdi 8 Romanze Per Tenore E Orchestra L’esule
05 – Verdi I Lombardi Act 2 O Madre Mia, Che Fa Colei – La Mia Letizia Infondere
06 – Verdi 8 Romanze Per Tenore E Orchestra In Solitaria Stanza
07 – Verdi Il Corsaro Act 3 Eccomi Prigionero!
08 – Verdi Rigoletto Act 1 Questa O Quella (Ballata)
09 – Verdi Rigoletto Act 3 La Donna È Mobile
10 – Verdi La Traviata Act 2 Lunge Da Lei … De’ Miei Bollenti Spiriti.
11 – Verdi La Traviata Act 2 O Mio Rimorso!
12 – Verdi Un Ballo In Maschera Act 1 La Rivedrà nell’estasi…Il Cenno Mio
13 – Verdi Don Carlo Act 1 Fontainebleau! Foresta Immensa E Solitaria!
14 – Verdi Messa Da Requiem Dies Irae Ingemisco
15 – Verdi Falstaff Act 3 Dal Labbro Il Canto Estasiato Vola
Us deixo amb l’ària de l’òpera Oberto que inaugura el disc “Ciel Che Feci!… Di Qual Sangue” i que m’ha fet albirar unes certes esperances i interès en l’audició, que a mida que he anat avançant he anat perdent.
Estic segur o al menys així ho desitjo, que quan Rolando Villazón ens visiti en el concert que farà el 27 de juny de 2013 al Palau de la Música incorporant àries de Giuseppe Verdi, aquell carisma que tan aprecio s’imposi i superi la impressió que m’he endut en escoltar aquest disc a casa, que no sé si escoltaré moltes més vegades, ja que si vull escoltar Verdi tinc altres opcions i si vull escoltar a Villazón, també.
IN FERNEM LAND 
Quan s´acosta abril surten llibres a dojo, al setembre tot són col·leccionables, i a tocar de Nadal tenim discos per donar i vendre. Encara bo que la portada d´aquest és més oblidable que la d´aquell de les cançons mexicanes 😕 . Em cau molt simpàtic en Rolando. Com sóc tan obtús que no distingeixo els sons que s´obren ( 🙂 ), espero poder gaudir-lo sense cap més reserva a la tanda d´Elisirs que ens ha de fer al Liceu abans de lo del Palau.
M'agradaM'agrada
Ja ho pots ben dir, ara de cop vinga cd’s de cantants d’òpera.
Precisament un cd, molt més fins i tot que un recital en directa, on comparteix exclusiu protagonisme del intèrpret, necessita ser molt bo per tal de no esdevenir un espai ocupat a la prestatgeria o a la pila de cd’s per arxivar i no tornar a ser escoltat mai més.
En una representació operística es comparteix protagonisme amb molts altres factors, en un concert on s’inclouen fragments orquestrals, a vegades sembla que per desitjar més la tornada del protagonista més que no pas per fer-lo descansar.
Un cd hauria de ser un producte treballat fins el darrer i insignificant aspecte, al marge de la interpretació que aquesta sempre serà subjecte als aspectes més personals de l’artista, el repertori triat i la idoneïtat, l’ordre dels tracks, el director, l’orquestra i els solistes que acompanyen en petites o no tan petites parts al protagonista, òbviament la portada i les fotografies que acompanyen el text i la informació addicional, ja sigui tècnica com artística. Tot hauria de conformar un producte d’excepcionalitat que acabi atraient la necessitat de comprar-lo i no de tan sols cercar l’escolta a qualsevol plataforma gratuita.
La majoria de vegades trobo que els cd’s en general i els de solistes d’òpera son innecessaris i prescindibles, per això es valoren tant els treballs de Cecilia Bartoli, que al marge de gustos personals, ofereixen obres i compositors poc coneguts.
Ha de ser molt bo l’artista per tornar a gravar les àries de sempre, gravades anteriorment per cantants excepcionals.
Villazón ha fet un mix, triant àries poc gravades: Oberto, I due Foscari o Il Corsaro, i les cançons orquestrades per Berio, mal ubicades segons el meu parer, amb les àries prou conegudes de Rigoletto, Traviata (calia després de l’àlbum amb Netrebko?), Don Carlo, Lombardi, Ballo, Rèquiem i Falstaff, on potser per ser tan escoltades, ell no ofereix el millor.
La seva indiscutible simpatia, humanitat i carisma desborda les actuacions en directa, en els cd’s jo necessito tot un altre bagatge addicional que justifiqui l’escolta.No és una qüestió de ser obtús o no, al marge que quan et gastes uns dinerons, no és el meu cas ja que aquest me l’han regalat (gràcies altre cop Teresa!), vols que l’inversió sigui absolutament satisfactòria.
Al Liceu, com també en el Palau el gaudirem més, segur!
M'agradaM'agrada
És un al·licient més del cap de setmana, llegir aquests posts.
Per cert, suposo que ja sabeu tots que es poden sentir aquests discs a l’Spotify (gratuïtament N vegades).
M'agradaM'agrada
Gràcies rosetapiccina.
Si l’Spotify és una eina que estalvia molts disgustos, però a mi m’agrada molt, quan un disc és bo, tenir-lo físicament a casa.
M'agradaM'agrada
Ja no és el mateix d’abans de la intervenció a les cordes, això ja es va veure en el darrer concert del Liceu, tampoc els últims discs que he escoltat d’ell m’han satisfet gaire, però continuo esperant aquell Villazón que ho dóna tota quan surt a l’escenari.
Aniré al Liceu i al Palau, amb esperança
Ara entraré a Spotify per escoltar el disc sencer. El fragment que has posat m’ha agradat
M'agradaM'agrada
Jo també estic convençut que en directa ens agradarà més, acostuma a passar i en aquest cas encara més. Villazón és un artista per veure en directe
M'agradaM'agrada
De veritat que és el villazón? És que l’únic que m’hi fa pensar és el color de la veu, perquè tot l’altre no té res a veure! Pobre! De veritat que em sap greu! 😦
Ja vaig escoltar l’ària de Hofmann en una gala d’Operàlia a la ROH, on es veu clarament que de lo d’abans ja no hi ha res! 😦
M'agradaM'agrada
Home, no estic gaire d’acord en això que res té a veure. És ell, se’l coneix d’un hora lluny.
M'agradaM'agrada
Si, calr, que se’l coneix, però vull dir que no és el d’abans!
M'agradaM'agrada
Jan ,no siguis agorero,ja ho tornarà a ser.N’estic segura.
M'agradaM'agrada
ja pot ser, com a mínim sabem que és el mateix artista, i que ho segueix donant tot! I això és únic! 🙂
M'agradaM'agrada
Què els anys no perdonen i les infermetats encaramenys, per desgràcia és una realitat, i en Rolando Villazon n’és un referent. Què actualment la veu no és tan transparent i la té “enganxadeta” al coll, doncs si. Què canta el Verdi al seu estil i manera, possiblement, també ho fan altres cantants de renom internacional sense haver passat el seu tràngol. Dominar perfectament els estils i escoles de tots els compositors, crec, ha de ser molt difícil, però, quan es canta bé, comunica i emociona, es té molt guanyat i alguna cosa funciona, i això és el que m’ha passat escoltant-lo cantant, aquesta ària d’Oberto que tan amablement ens has regalat. Si la meva economia m’ho permet me’l regalaré per Nadal.
Una vegada més, gràcies per informar-nos de les novetats.
M'agradaM'agrada
A vegades crec que Villazón no canta bé, comunica molt, però cantar bé no, ja que això significaria que molts dels defectes que li trobo, al menys jo, no hi serien. Comunicador i transmissor d’emocions, absolutament si.
M'agradaM'agrada
L’últim cop que el vaig escoltar al Liceu ja no semblava ell o, més ben dit, era un ell anat a menys. De totes maneresi tot i que li vull tot el bé d’aquest món, no entenc com un tenor deterioraat com ell d’altres que, sense estar deteriorats, ja són fluixos d’origen, tenen tants contractes y venen tants cedés.
Salut, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Jo penso que ell no ha canviat gaire, la veu continua tenint el mateix color, potser no corra tant i l’única evidència que vam notar és una disminució del volum sonor. Altre cosa és la seguretat en l’emissió dels aguts, que és més feble, però potser és un factor més psíquic que físic.
Un cantant depèn absolutament de la seva veu, jo no diria que en el cas de Villazón estigui deteriorat, però aquest repertori verdià, ara per ara, o al menys quan ho va gravar, no sembla ser del tot idoni.
Hem de veure com evoluciona.
M'agradaM'agrada
Doncs en el fragment que has posat d’Oberto a mí m’ha agradat molt.Falta saber com es sentiría al teatre pero sincerament si fos la primera vegada que sentissim aquest interpret jo crec que diriem que ens interessa moltíssim.
El fenòmen de l’odi desde els seus inicis crec que podría ser digne d’un estudi psiquiatric.Et pot agradar més o menys pero odior-lo ? No entenc l’afany destructor envers un cantant amb tant de talent.
M'agradaM'agrada
L’aprecio molt, per això he posat el fragment que m’ha agradat més.
M'agradaM'agrada
Aquest Oberto és genial, també és el que més m’agrada del CD. Pero tens raó, Dandini, avui mateix he hagut de contestar a Twitter a una colleta que es dediquen desde fa dies a deixar verd al Villazón, Resulta que ha cancelat un concert a La Scala, per dilluns, perque arrastrava un refredat i no estava en condicions de fer-lo. I va un i publica que “Villazón cancela de nuevo”, quan en tres anys ha cancelat dues coses. I un altre, fa poc, dient que se’n vagi a cantar a Alemanya, que allí té molts fans. Entenc que no pugui agradar, és un tenor amb una expresivitat molt personal, que a alguns ens sembla extraordinària i a d’altres no els hi diu res, pero és totalment cert que hi ha gent que li té un odi particular, més enllà de que no els hi té perque agradar.
A mi em sembla que aquest CD té alguna irregularitat, em sobren les aries més “populars”, però en general el trobo extraordinari.
També coincideixo amb el Joaquim amb el tema “Erdmann” y “Ombuena”. Jo en canvi, trobo el Falstaff preciós…fins que apareix la soprano xisclant.
M'agradaM'agrada
Si no hagués estat per la lamentable intervenció de Ombuena, potser hagués triat I due Foscari, que també m’agrada, però aquella entrada és inadmissible.
Pel que fa a Falstaff i sabent com Villazón controla les mitges veus i els pianos, quelcom imprescindible en aquesta ària, em va decebre, sobretot el final, és clar que quan s’incorpora Erdmann trenca tot l’encant que Verdi va donar en aquella meravellosa frase final, però Villazón ho sap fer molt millor i no és el cas, per a mi, és clar.
M'agradaM'agrada
Aquella rauxa exagerada que va commocionar el món operístic fa pocs anys s’ha esvaït.
Ara, quan hauria de donar el millor a l’inici d’una etapa de maduresa, està enfeblit i més qüestionat
M'agradaM'agrada
Lamentablement tens raó
M'agradaM'agrada