El passat 6 de desembre de 2012 Christian Thielemann va dirigir a la Berliner Philharmoniker en un concert integrat per obres de Giuseppe Verdi.
No és que Thielemann no pugui dirigir Verdi, és clar que ho pot fer, però sobta i també atrau la idea d’escoltar com sonen les obres escollides sota la visió del que alguns pronostiquen com a successor de Sir Simon Rattle quan deixi la direcció de l’orquestra berlinesa al 2018, després d’una titularitat de setze anys (va ser anomenat el 1999 però va debutar al 2002). És clar que altres es postulen per directors més joves com Dudamel o Nelsons, ja veurem.
Doncs aquí teniu al teutònic Thielemann abduït pel geni verdià en un programa integrat per les Quattro pezzi sacri, més luteranes que mai, i la música de ballet per a Macbeth, Don Carlo i Otello.
Com podreu comprovar després de l’últim compàs del Te Deum hi ha un silenci sepulcral trencat per un indecís espectador que no sap si rebrà la mirada fulminant del director, després si afegeix tothom amb unànime satisfacció. Difícil d’experimentar el mateix aquí, però no impossible.
Si les 4 peces sacres m’han semblat luteranes i no ho dic amb sentit pejoratiu, ans el contrari, ja que alguns directors les dramatitzen en excés seguint l’estela de la Missa de Rèquiem, a la música per a ballet, Thielemann destapa teatralitat i brillantor amb una resposta de la Filharmònica absolutament fascinant.
El ballet de Macbeth és fruit, com ho serà el d’Otello, de l’obligatorietat d’incloure un ballet per a l’estrena francesa de l’òpera que Verdi ja havia estrenat a l’any 1847. Però per París (1865) el compositor no es va limitar a escriure l’obligat passatge ballat ja que va es va incloure importants canvis com l’ària de la Lady, “la luce langue” en lloc de l’original “Trionfai Securi alfine”, així com el cor final.
En aquest cas està molt ben integrat en l’acció i tot i que sovint s’elimina, conté música descriptiva molt adient amb l’escena de les prediccions de les tres bruixes. Es tracta d’una pantomima grotesca i ombrívola que conclou amb un vals amb uns ritmes que sempre m’han semblat molt hispànics.
Com tots sabeu Don Carlo va néixer Don Carlos, ja que es va composar per a París i allà era obligat posar ballet a l’òpera, fins i tot Wagner va haver de claudicar en el seu Tannhäuser, tot i que la rebaldia del compositor alemany el va portar a provocar al públic, iniciant l’òpera amb el ballet i no en el preceptiu tercer acte com la Grand Òpera exigia, motiu que va provocar un escàndol que va fer història.
Verdi va seguir fil per randa la tradició i va escriure un llarg ballet a l’inici del tercer acte a l’escena del jardí, titulant-lo La Pelegrina, fent referència a la famosa perla que Diego de Tebes va regalar a Felip II, sembla que procedia de Panamà o al menys les primeres referències la situen allà. La joia va romandrà en possessió de la Casa Reial fins l’entrada a Palau dels Bonaparte, durant la Guerra de la Independència, aleshores aquesta joia juntament amb altres, va viatjar cap a París on va passar per moltes mans, per acabar a una casa de subhastes londinenca i finalment a Nova York. Allà a l’any 1969 Richard Burton la va comprar per 37.000 dòlars de l’època per regalar-la a Elisabeth Taylor. El Duc d’Alba va anunciar en roda de premsa que aquella peregrina era falsa i que la verdadera la tenia la seva esposa, ja que Alfons XIII li havia regalat quan es van casar. Segons diuen el Rei l’havia comprat per a Victòria Eugenia. És un embolic considerable amb dues Peregrines disputant-se l’autenticitat, una per la Taylor (la que tothom diu que és l’operàtica, i per tant l’autèntica i l’altre per a Leticia Ortíz, ja que finalment la va heretar Don Juan de Borbó (cosa que no sé lligar gaire amb els Alba) i després ha lluit la Reina Sofia i la seva jova el dia del casori.
La coreografia de l’estrena, perquè heu de recordar que parlava del ballet de Don Carlos, va ser de Lucien Petipa i la durada sobrepassa el quart d’hora.
Us deixo les acotacions originals del llibret:
Le ballet de la Reine
La Peregrina
(Dans une grotte féerique, toute de nacre, de coraux et de madrépores, des perles merveilleuses, les plus belles de l'Océan Indien, sont réunies et cachées à tous les yeux. L'une, la perle noire, se regarde nonchalamment dans un miroir que lu présentent les vagues; une autre, la perle rose, s'assoit dans ses cheveux des guirlandes de fleurs marines; la troisième, la perle blanche, est endormie dans sa conque. Tout à coup, un rayon de lumière éclatante, tombe du ciel dans la demeure des perles; et dans ce rayon descend un Génie étincelant.
Les perles épouvantées s'enfuient dans leurs conques qui se referment. Les vagues veulent en vain écarter l'audacieux qui ose violer leur mystérieux empire. Elles sentent que leur pouvoir se brise devant celui de l'inconnu. Elles s'enfuient. Le Génie reste seul, désappointé dans la grotte déserte. Toutes les perles ont disparu .Non, la perle blanche, toujours endormie, est là, étendue dans sa conque. Le Génie la voit et l'admire, puis, attiré par sa beauté, il s'approche d'elle et finit par déposer un baiser sur son front. À ce baiser, la perle s'éveille. Elle veut La Pérégrina, la plus belle perle après celle de Cléopâtre et le plus beau joyau de la couronne d'Espagne. Hymne Espagnol sonne. La conque se transforme en un char splendide sur lequel Élisabeth apparaît. C'est la perle merveilleuse destinée au Roi d'Espagne, et tous s'agenouillent devant elle pour lui rendre hommage)
El ballet es distribueix en 6 números:
- Andante mosso
- Andante, solo de violí
- Tempo di valzer non tanto agitato
- Allegro agitato
- Prestíssimo
- Finale: Prestíssimo
El cas d’Otello és diferent, ja que com va succeir a altres òperes italianes del compositor, quan es van estrenar a París, va escriure música per l’ocasió, i curiosament la música escrita per aquesta estrena parisenca és la darrera composada per Verdi destinada al teatre, ja que va tenir lloc el 12 d’octubre de 1894 , i havia acabat la partitura del ballet 3 mesos abans de l’estrena, més d’un any després d’haver enllestit Falstaff (estrena 9 de febrer de 1893)
Verdi va cronometrar el ballet en 5’59” i conté set números ben diferenciats.
- Sense nom
- Canzone Araba
- Invocazione di Allah
- Canzone Araba
- Danza
- La Muranese
- Canto Guerriero
Us deixo l’àudio de l’exòtic i brillant ballet d’Otello, amb un tema robat a Bizet de la seva Carmen, si, si, a veure si estem d’acord.
Aquí teniu el concert que si l’arriben a fer a L’Auditori segur que ens haguéssim queixat de la durada, no arriba a 73 minuts de música.
Philharmonie, Berlín 6 de desembre de 2012
BERLINER PHILHARMONIKER
Director:Christian Thielemann
GIUSEPPE VERDI
Quattro pezzi sacri
- Sibylla Rubens, Soprano
Rundfunkchor Berlin
Director del cor: Michael Gläser
Música de ballet:
- “Macbeth”
- “Don Carlos”
- “Otello”
ENLLAÇ mp3
http://rapidshare.com/files/2981487513/Verdi_Thielemann_BPO61212.mp3
Espero que us ho passeu bé escoltant-lo!
Ai! m’oblidava EL CONCURS!!!
PISTA 2: Ahir us vaig deixar una música relacionada amb el personatge misteriós, doncs bé per centrar una mica més la cosa musical, escolteu això que van cantar abans d’ahir Renée Fleming i Susan Graham i que està relacionadíssim amb la música d’ahir i per tant, també amb el senyor del gravat.
PREGUNTA: Doncs bé, continuant amb el senyor, prou rellevant per tenir diversos carrers dedicats a la seva memòria, heu de buscar la ciutat (l’apunt d’avui si sou llestos, que ho sou i relacioneu…us pot ajudar) on podríeu trobar la casa de la fotografia. No m’heu de dir res, demà continuarem l’embolic.
IN FERNEM LAND 
Apa, aquí!!! Embolica que fa fort! Aniré a veure què ha publicat avui el de l´altra banda, a veure si puc treure´n l´aigua clara 🙂
M'agradaM'agrada
Oui? C’est-moi el “de l’altra banda”? Aujourd’hui rien du rin, et rien de rien. Mais demain, Bach. Joaquim: Pas de Bach, pas de BMW, je vous en prie.
M'agradaM'agrada
No, avui no, ni BMW, ni AUDI, més aviat FORD 😉
M'agradaM'agrada
Ara començo a veure la llum
M'agradaM'agrada
Gracias!
Por cierto, Thielemann que es un excelente director ( yo lo prefiero por ejemplo a Barenboim),en “su” ópera de Dresden dirigirá el próximo junio un Puccini, concretamente la Manon Lescaut.
M'agradaM'agrada
En todo lo prefieres a Barenboim? Al menos deja Tristan und Isolde para el argentino, no te parece?
M'agradaM'agrada
Vamos a dejarle el Tristán así como el Parsifal. Rien plus, je….je..!
M'agradaM'agrada
De bon pa fas rossegons, que deia ma mare.
M'agradaM'agrada
No sé si vaig per bon camí, però crec haver trobat una línia d’investigació.
Aquesta nit m’escoltaré aquest Verdi a veure si em convenç
M'agradaM'agrada
Caro Joaquim, obrigado gravação. a considerar os três nomes citados por você e outro citado pela imprensa, minha preferência recai sobre Nelsons. Thielemann nunca me entusiasmou, suas leituras de obras alemãs são boas, mas lhe falta tempero.
Será uma disputa e tanto, Dudamel também tem minha preferência, um pouco jovem talvez. Outro da jovem geração para que torceria é Nezet-Seguin, que gostaria de ver à frente da MET Opera.
Abraço.
José Carlos
M'agradaM'agrada
Tanto Nelsons como Dudamel me parecen demasiado jóvenes para esta orquesta.
Creo que Thielemann seria una opción excelente, aunque no la única
M'agradaM'agrada
Você tem razão quanto o tema “roubado a Bizet”
M'agradaM'agrada
Minuto 2’35” más que a Bizet a Iradier 😉
M'agradaM'agrada
“ao tema”, perdão.
M'agradaM'agrada
1.- Efectivament això s’està embolicant…o sigui, que s’està possant emocionant. Si lo d’avui és el que crec, és una “pista” que necessita de més…pistes!
2.- És el tema del destí de Carmen el que apareix en el ballet d’Otello? Poso interrogació per que no estic del tot segur. Simplement m’ha semblat escoltar-lo.
3.- El ballet de Macbeth sí s’interpreta habitualment en la versió italiana (com “La luce langue”), oi?
4.- Escoltar Thielemann amb Verdi o com diu Alex amb Puccini és per a mi com escoltar Mutti amb Wagner o Strauss. No ho dic per que no sonin bé, evidentment, sino per les seves trajectories. Per cert, no he escoltat mai a Mutti amb els compositors esmentats.
M'agradaM'agrada
Són les despistes d´en Joaquim. Molt seves 👿
M'agradaM'agrada
És un sàdic!
M'agradaM'agrada
Me l’apunto
M'agradaM'agrada
QUINA BARRA TENS! aquí no sé qui més despista a qui
M'agradaM'agrada
No t’emboliquis tant Josep, cada dia és una cosa que ens porta a un altre, però jo crec que no calen més pistes, a no ser que tu vagis més enllà del que jo he previst, que tor és possible.
El tema és de l’havanera 2’35”
Si, si, tant l’ària de la Lady com el final s’han imposat, el ballet no tant, ja se sap que aquests moments no acostumen a ser gaire acceptats pels regisseurs, tret de Konwitschny que en el Don Carlos ens va muntar allò tant divertit del sopar reial amb aquell somni d’Eboli i el pollastre que es cremava…:lol: 😆 de Pelegrina a Pollastre al forn hi va un bon porro de farigola 😆
Pel que fa al Wagner de Muti en Fernando ja t’ha deixat un youtube. És una versió magnífica, suposo que més que els Verdi de Thielemann, la veritat i no ho dic per aquest concert, però un Rigoletto, o un Ballo in Maschera per Thielemann poden ser si més no, discutibles.
M'agradaM'agrada
Penso que els bons directors saben copsar perfectament les ànimes dels compositors que interpreten no en và l’art és universal. Sí que es cert que l’òpera germànica és aixo germànica i nòrdica i em costaria veure-la feta per italians, espanyols o francesos però ja sabem que Wagner ja no és òpera, és Wagner.
Salut, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Potser si, però hi ha molt de tòpic en tot plegat, i et trobes a nòrdics que canten molt bé òpera italiana i a llatins que ho fan tot (Domingo, és clar).
M'agradaM'agrada
Thielemann é indiscutibilmente uno dei massimi direttori della sua generazione ed é ancora giovane. Io l’avrei visto bene a Berlino già dopo Abbado (non ho mai potuto sopportare Rattle, col quale l’orchestra ha subìto a parer mio una sensibile involuzione sotto non pochi aspetti) e trovo molto, molto preoccupante la prospettiva che i Berliner possano nominare ragazzini come Nelsons o Dudamel (!!!) i quali, per quanto dotati, bravi e ben appoggiati dai rispettivi mentori, non meritano assolutamente l’occasione…
M'agradaM'agrada
Non sono d’accordo con Rattle, ma Thielemann mi pare il candidato
Per quanto riguarda ai giovanni, penso che devono aspettare un può.
Una scelta interessante sarebbe Chailly, vero?
M'agradaM'agrada
Feia dies que no comentava, he tingut feina… (bé, vaig contestar a la rata ¿sàvia? ja que no em va agradar el seu escrit)
Doncs a mi m’ha agradat com ho ha fet! És que amb una orquestra així, dificilment pot sonar malament.
Em tens super perdut amb les pistes… va! Fes-ho més fàcil!!!!! 😉
M'agradaM'agrada
ah percert, un dia d’aquests la Stemme debuta la Turandot… apareixerà per IFL???? jijijiji
M'agradaM'agrada
Ho haurem d’escoltar primer, no fos cas que …. m’entens oi?
M'agradaM'agrada
Si, més val! 🙂
M'agradaM'agrada
Sembla mentida, és clar que potser a hores d’ara ja has trobat el filó, així ho espero.
Thielemann sempre m’agrada, fins i tot quan no m’agrada.
M'agradaM'agrada
Tot comença a encaixar. M’agrada molt aquest nou format de concurs.
M'agradaM'agrada
Jajajajaja, fins que no encaixa… a veure si al final us continua agradant a tots, així ho espero.
M'agradaM'agrada
Tengo dos frentes abiertos, ya que la pista de hoy me ha desmontado la de ayer. Vuelta a empezar, pero creo que acabo de encontrar lo que buscaba.
Thielemann creo que es el director con más categoría y autoridad para dirigir a los berlineses, aunque supongo que sabiendo de sus airadas salidas de tono, los músicos sopesaran muy mucho la decisión.
Escoger a Dudamel, Nelsons o Nezet-Seguin me parecería un disparate.
Sigo con mi segunda línea de investigación, pero miedo me da que mañana no tenga que empezar una tercera.
Respecto a Muti y Wagner, aquí dejo un youtube para Josep
M'agradaM'agrada
Hombre, muchas gracias Fernando! 🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies pel Youtube Fernando. En aquesta Walküre Domingo i Meier van estar incommensurables
M'agradaM'agrada
Quan has mencionat la història de Wagner no posant el ballet al tercer acte de Tannhäuser, no sé per què però m’he imaginat els peregrins entrant a escena fent passos de ball!
M'agradaM'agrada
Meyerbeer no hagués tingut problema, en va fer un amb monges jajajajaja
M'agradaM'agrada
Debo ser muy bruta porque he escuchado el ballet dos veces y no encuentro a Carmen. A la que sí que encuentro, sobre todo en los primeros números, es a Aida.
Seguiré insistiendo, a ver si a la tercera va la vencida (aunque a este paso es más fácil que me encuentre con una valquiria)
Menos mal que el concurso no se me está dando tan mal…
M'agradaM'agrada
Yo también veo el ballet del 2º acto de Aida (cuando Aneris está con sus esclavas)
M'agradaM'agrada
Amneris=Aneris (perdó)
M'agradaM'agrada
Repetimos: 2’35”
Me alegro, eres lista, a ver si no pierdes los ánimos que estamos casi en el ecuador.
M'agradaM'agrada
Y hay que ver lo poco que le gustaba a Verdi el ballet de Otello. Hasta el punto de llamarlo “una monstruosidad, desde el punto de vista artístico”. E insistió en que nunca se interpretase dentro de la ópera porque rompía la continuidad dramática.
M'agradaM'agrada
Thielemann és el meu gran ídol. L’he escoltat a Bayreuth en directe i m’agradaria que es convertís en la gran figura mundial de la direcció. A Alemanya l’aplaudeixen moltíssim i tinc la sensació que allà un concert del Thielemann és “més que un concert”, com dirien d’algun club d’aquí.
M'agradaM'agrada
M’agrada el Verdi de Thielemann, i parlant del DON CARLOS vull dir que va néixer amb essa final i que va acabar al essa final, com havia començat: DON CARLOS.
L’edició crítica de la casa Ricordi que va fer la musicòloga Ursula Günther revela que les versions finals, la de 4 actes (Scala 1884) i en 5 actes (Mòdena 1886) van ser compostes també en francès. Sabem que s’estrenaren en italià –a Itàlia al segle XIX no podia ser d’altra forma–, i en italià s’ha cantat arreu, però que la composició de la música nova o diferent va ser SEMPRE sobre text en francès.
Els llibretistes del DON CARLOS són Joseph Méry i Camille du Locle. Quan Verdi va decidir fer la versió en 4 actes no podia ignorar els llibretistes. Méry ja havia mort. L’estiu de 1883 Verdi va convidar Camille du Locle a la seva casa de Sant’Agata. Allà du Locle va escriure textos nous, evidentment en francès, que Verdi va musicar. Tots els manuscrits consultats per Ursula Günther ho confirmin.
Tots els DON CARLOS en italià són obra dels traductors Achille de Lauzières, aquest de l’original parisenc, i Angelo Zanardini, aquest dels fragments nous de la versió en 4 actes, però van ser només això, traduccions, en les què el compositor en quedà al marge.
Atentament
M'agradaM'agrada
Gràcies Jaume, les teves aportacions sempre son de reclinatori.
En perdre la S volia dir que malgrat que sempre va ser una òpera en francès, però traduïda, tothom la coneix com DON CARLO i la mateixa casa RICORDI així ho publica
M'agradaM'agrada
Ostres, quina valuosa entrada! Per a pendre bona nota en la sempre pel complicada història “revisionista” del Don Carlos.
M'agradaM'agrada