IN FERNEM LAND

EL VÍDEO DE MANON LESCAUT A LA MONNAIE (Westbroek-Jovanovich;Trelinski-Rizzi)


Eva-Maria Westbroek Manon a la Manon Lescaut de La Monnaie de Brussel·les. Foto © La Monnaie / De Munt

Eva-Maria Westbroek Manon a la Manon Lescaut de La Monnaie de Brussel·les – Acte 2on. Foto © La Monnaie / De Munt

Abans d’ahir vaig escoltar l’àudio d’aquesta Manon Lescaut i em vaig indignar.

La Monnaie de Brussel·les fa molts anys que fa experiments i no seré pas jo qui esmeni la plana, però diguem que si en lloc de viure a Barcelona ho fes a la capital belga o ja m’hagués acostumat o potser hauria abandonat l’òpera i m’hagués dedicat a cultivar altres branques de la música.

Res a dir pel que fa a la producció de Mariusz Trelinski, del que ja havia vist un interessant Oneguin a Les Arts, aquí ha fet un despropòsit més, una provocació més, una inutilitat més, que serà oblidada la propera temporada. No tot m’ha semblat negligible, alguna idea m’ha semblat interessant malgrat que el conjunt acabi sent tediós, distant i mancat de la imprescindible passió pucciniana, motivat per una concepció, en el millor dels casos, gèlida, i absurda en molts d’altres.

A mida que la historia avança el desinterès o més ben dit, el distanciament del que hauríem de sentir, ja no dic veure, és tan gran que poc importa el que et facin a sobre l’escenari. Tercer i quart actes són escènicament deplorables.

Amb una proposta d’aquesta mena hom podria esperar que la part vocal i musical fos estimulant, però per a mi no m’ho ha semblat gens, i això que en el rol titular hi tenim a l’estimada Eva-Maria Westbroek, soprano que com sabeu admiro molt i a qui li agrada molt cantar Puccini, però que no sempre surt victoriosa del repte.

Ella és de lluny la millor d’un cast deplorable, però tot i així no acaba d’encaixar ni vocalment, ni tècnicament, ni estilísticament, amb la Manon, ja que és un rol complicat  sobretot en un segon acte on ha de cantar dues àries plenes de paranys “in quelle trine morbide” i L’ora, o Tirsi”, on ha de fer fins i tot trinats, reduir i controlar la veu en la vessant més lírica d’un rol tendent al gran repertori de lírica spinto en altres moments, com el duo final amb Des Grieux del segon acte, o tot el tercer i sobretot el quart, on ella se sent més còmode, malgrat que els sobreaguts li surten cridaners i més d’un calat. Ella té la intensitat i el fraseig puccinià, però penso que és més Tosca que no pas Manon.

Aquí us deixo la seva “Sola, perduta, abbandonata”, el millor de la seva irregular prestació.

No m’agrada gens el tenor Brandon Jovanovich. La veu no és gens càlida i el seu cant tampoc, no té línia pucciniana, ni el seu fraseig és càlid i passional, els aguts mostren sempre inseguretat i en definitiva és un tenor que fa patir, a part de que desafina  constantment, quelcom lamentable.

La resta no milloren gaire la impressió de desgavell vocal, ni el Lescaut d’Aris Argiris, ni molt menys el desastrós Geronte de Ravoir de Giovanni Furlanetto. Tant sols l’Edmondo del tenor Julien Dran m’ha semblat per sobre de la mediocritat. Indescriptible el músic!

La direcció musical de Carlo Rizzi tampoc és que sigui un prodigi de delicadesa passional i aleshores és quan penso que quelcom s’està fent molt malament en els teatres d’òpera, ja que claudicats definitivament davant dels directors d’escena i amb repartiments que no ofereixen el mínim de qualitat exigible, què ens queda?.

La Monnaie és un teatre rellevant, d’acord, aposten per l’experimentació, ja ho varem veure la temporada passada amb aquell Il Trovatore esdevingut un joc de rol, però és molt trist que a l’hora de cercar uns cantants facin una tria tan galdosa.

Els mateixos belgues no s’empassen l’experiment i els aplaudiments són el clar exponent del que acaben de veure i escoltar.

Us deixo tota l’òpera en un únic enllaç que garanteix una visió esplèndida malgrat la foscor de l’escena. Si haguessin estat molts enllaços no hagués fet aquest apunt, però amb un que no pesa gaire podreu veure tot l’espectacle i jutjar-lo vosaltres mateixos.

La transmissió televisada és de dos dies (26 i 219 de gener), suposo que així han editat i arreglat “petits” desgavells, ja que la transmissió de ràdio d’un altre dia és francament decebedora. Si algú la vol que m’ho digui.

Giacomo Puccini
MANON LESCAUT
 
Manon Lescaut: Eva-Maria Westbroek
Des Grieux: Brandon Jovanovich
Lescaut: Aris Argiris
Geronte de Ravoir: Giovanni Furlanetto
Edmondo: Julien Dran
Il Maestro di Ballo / Un Lampionaio: Alexander Kravets
Un Sergente: Guillaume Antoine
Un Musico: Camille Merckx
L¢ Oste: Guillaume Antoine
Coro del Madrigale:
Amalia Avilan, Anne-Fleur Inizian, Audrey Kessedjian, Julie Mossay
 
Orchestre Symphonique et Choeurs de la Monnaie
Director musical: Carlo Rizzi
Director d’escena: Mariusz Trelinski

Theatre de la Monnaie,  Brussel·les, 26 i 29 de gener de 2013

ENLLAÇ (avi)

http://rapidshare.com/files/378785894/Manon%20Lescaut%20La%20Monnaie%202013.avi

Porto uns quants dies escoltant i veient coses, també en directa, i estic preocupat. Avui assistiré a la transmissió en directa del Nabucco de la Scala, espero recuperar-me d’aquesta tongada de nivell preocupant, necessito recuperar-me.

16 comments

  1. Josep Olivé

    Llegida la crònica un no pot deixar de pensar que el…”…sola, perduta, abandonata…” de la Eva-Maria Wesbroek pot ser escoltada amb una més que probable segona lectura… Pobreta! 🙂

    M'agrada

  2. Ningún interés y gracias por avisar Joaquim.
    Me pregunto en voz alta : si ya a nivel global de la política en casi todo el mundo, se provoca a la ciudadanía, ¿ que ganan estos presuntos “artistas intelektuales” metidos como régisseurs en el mundo de la ópera, a provocar por provocar despreciando el libretto y al compositor ??
    Si lo razonas, no llega a entenderse.
    Cambiando de tema, a ver que tal el NABUCCO esta noche en directo desde alla Scala.

    M'agrada

  3. A juzgar por esta “Sola, perduta, abbandonata”. La Westbroek dispone de la pasión y la entrega para cantar este Puccini pero la voz no siempre le responde adecuadamente -hay alguna nota calada-. Lo que no comprendo es que si está sola, perdida y abandonada no esté “sola” sino con su amante estirado en la cama, tampoco “perdida” ya que parece estar en un hotel y menos “abandonada” ya que está acompañada…Cuál será la próxima animalada de los actuales “genios” (?) de la escena?

    M'agrada

  4. dandini

    L’aparició de sopranos habituals al repertori germànic en el terreny puccinià ha estat sovint tema de discussió referent a l’adeqüació o com acostumem a nomenar si la prestació és o no idiomàtica.Per exemple Birgit Nilsson no era precisament una Tosca idiomàtica.També grans sopranos habituals al repertori italià,com per exemple Maria Callas o Montserrat Caballé(tot i el seu magistral” In quele trine morbide” del disc) han estat molt discutides en el repertori puccinià.Crec que podriem dir que les partitures del gran Giacomo no necessiten masses proeses de tipus tècnic pero sí que és indispensable assolir l’expressivitat especial del fraseig,la dicció que és especialment rellevant,una habilitat especial per la volada lírica que obliga al cantants al cant expansiu que sobrepassi l’orquestra i alhora una especial habilitat pel cant suau, subtil i delicat.
    L’Eva Maria Westbroek té una veu gran i bonica que en el moment actual té tendència a l’ oscilació i el crit en el registre agut.Les seves interpretacions d’aquests rols acostuman a ser intenses sobre tot en el forte i fa algún pianíssim ben bonic per el seu fraseig sona tota l’estona igual i resta expressivitat al discurs dramàtic.La seva interpretació al cap i a la fí resulta una mica “de brocha gruesa”.L’afinació resulta de forma recurrent una mica penjada.Provenint del mateix repertori crec que Eva Marton ho feia força millor.Desde el punt de vista estilistic Patricia Racette,Fiorenza Cedolins,Amarilli Nizza,Sondra Radvanovski,Liping Zhang,etc son més adients.
    El cas de Brandon Jovanovich és diferent.Ja coneixem a aquest tenor del Don Jose del Liceu que va obtenir un gran i legítim èxit.És cert que en algún moment té alguna vacilació en el registre agut( i qui no en un rol tant difícil) pero segons la crítica d’aquestes funcions i alguns “blogueros” propers que hi van assistir personalment ell va ser el máxim triunfador.La clau del seu èxit es troba en la seva expressivitat i el poder de matització tant amb la paraula com el cant.Aquest és un rol molt exposat i avui en dia pocs tenors famosos s’hi atraveixen l’han fet només Aleksandrs Antonenko el 2006 ?,Thiago Arancam , Carlo Ventre i diuen que el vol fer en el futur Jonas Kaufmann (?).Roberto Alagna estava a punt de cantar-lo fa uns anys i finalment es va fer enrrera.

    M'agrada

    • Cuestionar a Callas y Caballé en el repertorio pucciniano me parece poco serio. Habrá algún rol que no les cuadre a una u otra, pero por lo general el resto es adecuado para su voz -también para Tebaldi- y agrada a todos.

      Discutir la “Tosca” de Maria Callas es un verdadero chiste. No sé si sabes que su grabación con di Stefano y Gobbi, dirigidos por de Sabata, para la EMI está considerada la mejor grabación de ópera completa de todos los tiempos, seguida del “Don Carlo” con Domingo y Caballé, dirigidos por Giulini.

      M'agrada

  5. Elio

    Com que m’agraden molt aquesta òpera i la Westbroek vaig estar temptat d’anar-hi el dia 26, però vaig pensar que era absurd anar a veure un espectacle fora just el mateix cap de setmana que a casa teniem una proposta tant interessant com va ser el concert de l’OBC amb Weilerstein. Després de llegir això no m’arrepenteixo gens de l’elecció. Gràcies per parlar-ne, encara que aquest cop no sigui per gaudir-ne.

    És una llàstima, he vist dos cops Manon Lescaut i tots dos m’han decepcionat tant els cantants com l’orquestra. Puc entendre que costi trobar el repartiment ideal: el paper de Des Grieux és certament difícil i als cantants que tenen veu per afrontar-lo els falta la musicalitat necessaria. En canvi les sopranos solen tenir dificultats en combinar la delicadesa del personatge en els dos primers actes i la passió exhuberant dels dos darrers. Però el pitjor de tot és la mediocritat dels directors musicals a qui es confia aquest repertori. Puccini i molt especialment aquesta òpera mereixen un director genial.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: