IN FERNEM LAND

TRIO DE VIOLA, CLARINET I PIANO A SABADELL


Josep Fuster-Ashan Pillai-Isabel Hernández

Josep Fuster-Ashan Pillai-Isabel Hernández

Ahir Ashan Pillai (viola), Josep Fuster (clarinet) i Isabel Hernández (piano) van oferir un concert en el marc de la Temporada de Cambra 2012/2013 al Teatre Principal de Sabadell, organitzat per Joventuts Musicals amb obres de Mozart i de Carl Reinecke, compositor alemany nascut el 1824 i mort el 1910 i que no recordava haver escoltat cap de les seves obres fins ahir.

En primer lloc la formació de viola, clarinet i piano és prou infreqüent com per ser un motiu d’interès en un cicle de cambra on sovintegen més les formacions de corda, o corda i piano, i també la incorporació de tres de les quatre obres programades de Reinecke oferia al concert un altre punt, en principi estimulant.

El concert va començar amb el Trio en mi bemoll major K498 “Keglstatt” (de les bitlles) de W.A.Mozart, per a viola, clarinet i piano. mai fins aleshores ningú havia escrit cap composició per aquesta formació cambrística. Mozart el va dedicar a la seva alumna Franziska Jacquin, i va ser a casa d’aquesta noia on es va estrenar amb  Anton Stadler (clarinet), el mateix Mozart (viola) i Franziska Jacquin (piano). Amb aquesta obra, així com amb el Quintet amb clarinet i el concert per a clarinet, Mozart va ajudar a introduir aquest instrument com a solista, en aquells moments un instrument relativament nou.

A Sabadell la cosa no ha acabat de rotllar del tot, mentre que Josep Fuster i Isabel Hernández denotaven seguretat i expressivitat en la seva execució, Ashan Pillai es mostrava amb un so tímid i insegur, amb inferioritat respecte a l’equilibri dels seus companys. Una llàstima, ja que no hem pogut fruir del tot d’una obra original per la seva estructura, doncs defuig la distribució normalment emprada de allegro-andante/adagio-allegro i ho unifica tot en un andante inicial, seguit d’un menuetto per acabar de manera sorprenent amb un Rondeaux-allegretto molt més relaxat que els habituals allegros conclusius. Música deliciosa que potser els ha agafat un mica freds i que hagués pogut engrescar-nos una mica més.

Ja us he dit que no coneixia l’obra de Carl Reinecke i per tant això de fer front a l’obra d’un músic “nou” que va viure 85 anys i que va abraçar tot el romanticisme musical alemany i degut a la seva longevitat va traspassar en deu anys l’inici del segle XX, en un moment musical d’extraordinària importància i ruptura, era tot un estímul.

La primera obra que han interpretat era l’opus 22 és a dir una obra de joventut, Fantasiestücke per a clarinet i piano. Una obra en tres moviments, amable, que s’escolta bé, que sembla que hagi de donar més de si del que realment m’ha donat i que això sí, permet al clarinet una exhibició expressiva i tècnica magnífica. En aquest sentit tenir a Josep Fuster per a la part solista va ser tot un luxe, ja que el clarinetista assistent de l’OBC té una categoria extraordinària i moltes vegades ens hem preguntat per què no ocupava la plaça de solista. El só és preciós i l’expressivitat màxima, sembla que mai respiri, lliga les frases d’una manera natural i és precís i virtuós en els passatges farcits d’agilitats, mentre que en aquells més expressius transmet emoció. Ha estat magníficament acompanyat per Isabel Hernández amb qui us recordo que va gravar un deliciós disc que no fa gaire us vaig recomanar Música virtuosa vol 3, editat per Columna Música i absolutament recomanable.

La segona part es va iniciar amb un altre Fantasiestücke, l’opus 43, aquest cop per a viola i piano. L’obra s’inicia amb un andante que promet moltíssim i és potser el que em va cridar més l’atenció de tota l’obra escoltada ahir de Reinecke. Succeeix amb aquest compositor que quan creus que un original tema melòdic o harmònic es desenvoluparà d’una certa manera, tot s’acabi diluint de manera incomprensible i poc interessant. En l’obra d’aquest compositor hi ha molts moments engrescadors que queden una mica en un no res. Aquí si. el solista de viola de l’OBC Ashan Pillai ha tret més so i seguretat que en l’obra inicial de Mozart inicial, si bé mantenint-se sempre en la correcció més absoluta potser li vaig trobar a faltar una mica més d’implicació, semblava tot i el component romàntic de l’obra, que hi havia un excessiu distanciament.

Per cloure el concert i altre cop tots tres components, ens van oferir el Trio per a viola, clarinet i piano, opus 264 és a dir una obra molt més madura, escrita l’any 1903 quan el compositor estava estava a punt de complir els 80 anys i que jo creia que presentaria una evolució molt més definida, més riscos creatius i melòdics i fins i tot més modernor en la seva concepció global. A estones va ser així, però l’obra d’aquest compositor, que potser necessito escoltar més, em va semblar massa dispersa, i ancorada a principis del segle XX està molt més a prop de Brahms que del postromanticisme. El seu interès no es manté, fluctua, apareix a estones, fa albirar coses que no s’acaben rematant, una constant al menys en les obres interpretades ahir d’aquest compositor, que cau massa sovint en una mirada al passat quan tants d’altres ja començaven a trencar motllos. Tot i així els dos moviments centrals, que quasi podrien ser un, degut al poc contrast entre el Intermezzo (moderato) i legende (andante) contenen cèl·lules esplèndides que m’agradaria tornar a escoltar, una música serena, reflexiva, pròpia d’un compositor quasi octogenari, que no debades va cloure l’obra amb un moviment més “enjogassat”.

La interpretació va ser molt correcta i sensible, si bé Ashan Pillai quedava a estones massa en un segon pla, mentre Fuster dotava a la interpretació global d’un lideratge que emanava una esplèndida sensibilitat i Isabel Hernández, mai protagonista, atorgava el just i necessari equilibri.

Sembla ser que properament ells mateixos gravaran un disc que potser em permetrà familiaritzar-m’hi més.

Els càlids aplaudiment van propiciar que ens regalessin un bis d’un moviment central d’aquest trio final.

7 comments

  1. Tal com ho expliques, fa la sensació de nit agradable, amb serenor, sopar tranquil, una mica de música afable, algo de conversa, i a dormir, que sembla que ja comença a passar la xafogor. Ha arribat ja l´estiu?

    M'agrada

    • Ho pintes bucolic, però mira, t’explico.
      la nit va ser molt agaradable i el concert també.
      El soparet tranquil no ho va ser, al Viena (no és publicitat) de la Plaça de l’Ajuntament de Sabadell, crits, estretors, plors de canalla famèlica que no entenen que fan a allà ficats podent menjar a casa tranquils, i una mica corre-cuita per no fer tard al concert, això si ben acompanyat per en Fede, en Jan que havia guanyat el concurset i l’Oriol que l’acompanyava a ell.
      Després d’una estona entre amics, cap a Barna i a fer l’apunt, tot sota control 🙂
      Bon dissabte

      M'agrada

  2. Josep Olivé

    Interessant haver descobert, amb la lectura d’aquest post, un músic que desconexia per complert: Carl Reinecke. I un cop he anat a l’enllaç constatar que a més de ser músic influent i conegut al segle XIX podía haver passat pefectament per ser el doble amable del més aviat poc amable Shopenhauer. 🙂

    M'agrada

    • La descoberta de Reinecke va ser interessant si bé, com ja es desprèn a l’apunt, una mica decebedora, ja que tractant-se d’un músic romàntic alemany que va arribar fins a 1910 creia que la seva música estaria més impregnada del post-romanticisme, sobretot en les obres més tardanes, (el darrer trio). No va ser ben bé així.
      La interpretació liderada per un inspirat Fuster va ajudar però tindré de insistir amb Reinecke per trobar-li la consideració que va tenir en el seu temps i que després es va anar diluint fins convertir-lo en un desconegut, serà per alguna cosa, dic jo 😉

      M'agrada

  3. Jan

    Un gust poder-vos acompanyar!!!!! M’ho vaig passar molt bé tot i que el resultat del concert no fos del tot bo! N’hi hauran de millors… 🙂 GRÀCIES!

    M'agrada

  4. Reinicke era un compositor desconocido para mí, pero me gustó mucho su Fantasiestücke opus 43, con melodías muy asequibles, no así las dos piezas restantes. Quizás debería volver a escucharlas, si es que se me presenta la ocasión. Sería curioso conocer alguna de las cinco óperas que compuso.

    El concierto se desarrolló dentro de la corrección, sobresaliendo el clarinetista Josep Fuster, con un sonido bellísimo y un control sobresaliente en las frases musicales largas.

    De todas formas hay que agradecer la labor de Juventuts Musicals de Sabadell por conseguir programar todo aquello que se aparta de lo trillado en las salas de concierto, consiguiendo mayoritariamente grandes aciertos, por lo general muy superiores al conseguido en esta ocasión.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: