IN FERNEM LAND

BARENBOIM DIRIGEIX GÖTTERDÄMMERUNG A BERLÍN: crònica de l’ELIO


Irene Theorin, Brünnhilde a Berlín

Irene Theorin, Brünnhilde a Berlín

Fa dies l’Elio em va parlar d’una magnífica experiència wagneriana a Berlín, just un any després d’haver coincidit amb ell, també a la capital alemanya i amb una altra cita amb WagnerBarenboim, Theorin i Storey.

Malauradament no vaig assistir a la representació berlinesa i no vaig poder  fer l’apunt, com m’hagués agradat, d’aquesta funció que tanca la Tetralogia coproduïda entre Berlín i Milà, i que els “menys afortunats” ens hem de conformar seguint-la  mitjançant les transmissions cinematogràfiques, però tenint l’oportunitat d’aprofitar la visita del bon amic Elio a la darrera de les representacions d’aquest Götterdämmerung, va acceptar la invitació que vaig fer-li per honorant-se amb un apunt per a IFL. Aquí us el deixo esperant que us agradi tant com m’ha agradat en a mi.

Gràcies!

Götterdämmerung a Berlín

De les diferents tetralogies que es duen a terme aquest any, la coproduïda per la Scala i l’Staatsoper de Berlín possiblement sigui la més interessant, com a mínim musicalment, degut a la direcció de Daniel Barenboim i al gran equip de cantants que l’acompanya. Les quatre parts s’han anat estrenant esglaonadament, començant el 2010 amb Das Rheingold i Die Walküre a Milà, Siegfried el 2012 a Berlín i finalment Götterdämmerung el 2013, també a la capital alemanya. Tot això com a preparació dels cinc cicles sencers de l’Anell que es faran aquesta temporada (tres a Berlín i dos a Milà). A Barenboim, que fa poc va complir 70 anys, sembla que li sobren energies ja que no en té prou amb dues tetralogies en paral·lel, segueix tocant el piano en públic i just l’endemà de la funció que ens ocupa va dirigir un concert amb l’Staatskapelle i Lisa Batiashvili de solista amb Brahms, Liszt i Berg al programa. No està malament, oi?

Aquest Götterdämmerung va tenir lloc el passat diumenge 10 de març al Schiller Theater de Berlín i era la tercera i última representació com a òpera individual, és a dir, fora dels tres cicles programats de l’Anell.  Cal dir que el nivell musical va ser en general molt bo, però la balança es decantà escandalosament cap a Poplavskaya, Storey i, per damunt de tot, la Brünnhilde de Theorin i la direcció de Barenboim. Per contra, l’escenografia de Guy Cassiers va ser absolutament decepcionant. A hores d’ara, si heu vist les anteriors entregues, en directe o al cinema, ja us podeu imaginar per on van els trets. Evidentment apareixen ballarins, que en aquesta ocasió acompanyen a Siegfried quan aquest porta el Tarnhelm i suplanta a Gunther. L’escenari és simple, bàsicament consta de constants projeccions al fons de l’escenari (més o menys comprensibles), la roca de Brünnhilde amb unes peces verticals que baixen i pugen representant les flames, unes graderies mòbils farcides d’extremitats amputades i una molesta persiana que tapa a voltes el fons de l’escenari i deixa veure només parcialment algunes de les projeccions. Com en les darreres edicions, Cassiers aconsegueix alguns (pocs) moments visualment bells, per exemple el viatge de Siegfried pel Rin, les nornes descabdellant uns fils de fibra òptica, Brünnhilde envoltada de flames a la roca… però no aporta absolutament res a l’obra. L’Anell és una de les obres d’art més ambicioses i reeixides mai creades, i no només des del punt de vista musical. Wagner potser no era un gran poeta, però sí un gran dramaturg i les quatre obres estan plenes de símbols que un director d’escena ha de saber aprofitar, ja sigui per a fer més entenedor el missatge de l’autor (en aquest cas, simplificant molt, la lluita entre l’amor i el poder/ambició), per a donar més èmfasi a alguns temes o missatges secundaris o, fins i tot, per a donar una interpretació radicalment nova si aquesta s’ho val. El muntatge de Cassiers no és conservador, tampoc és innovador ni trencador, és el pitjor que podria ser: mediocre. Una llàstima que Barenboim, acompanyat d’un equip de cantants tan solvent, no hagi trobat ningú millor amb qui col·laborar. I per si fos poc, Cassiers espatlla del tot el moment de la immolació, el gran final després de 16 hores de música: amb les persianes tapant(!!) pràcticament del tot les flames projectades al fons de l’escenari, Brünnhilde es llança daltabaix de les graderies i tot el cor queda d’esquena al públic, immòbil, mirant suposadament cap a les flames. Aquesta és la decepcionant imatge que acompanya tot el passatge instrumental que queda.

Teatre Schiller (Berlín), Foto Elio

Teatre Schiller (Berlín), Foto Elio

Un cop comentada la part negativa parlem de la part musical que afortunadament va ser molt millor. Abans que res, però, cal comentar les peculiaritats del Schiller Theater. Es tracta d’un teatre que ha estat (molt ben) acondicionat per a fer-hi òpera provisionalment mentre remodelen l’edifici històric de l’avinguda Unter den Linden. L’aforament és d’unes 990 localitats, totes amb visió frontal. El fossar és mòbil, i així com per a una òpera normal la fondària pot ser com la del Liceu, per a representar Wagner s’enfonsa fins a una profunditat d’uns 2,5 – 3 metres, aproximadament, amb la qual cosa  des de la major part de la sala no es veuen ni el músics ni els llums dels faristols. També es col·loquen uns plafons inclinats que cobreixen al director i la primera renglera de violins. D’aquesta manera s’aconsegueix que el so arribi de forma indirecta al públic (exceptuant potser les files superiors de l’amfiteatre) fet que permet esmorteir el volum sense disminuir la densitat del so, i a la vegada permet que aquest sigui més homogeni, facilitant l’equilibri entre les diferents famílies independentment de la col·locació dels instruments. En un teatre així, doncs, és més fàcil sentir Wagner en condicions, ja que les veus arriben sense dificultat, no només per les dimensions, sinó també per les condicions del fossar. La pregunta obligada és: un teatre tecnològicament tan avançat com el Liceu, no podria adoptar alguna d’aquestes mesures, com ara enfonsar el fossar i cobrir-lo parcialment? Les dimensions del teatre no es poden modificar, però segur que hi guanyaríem molt.

Fossar del Teatre Schiller, Berlín. Foto Elio

Fossar del Teatre Schiller, Berlín. Foto Elio

Dit això anem a parlar de les veus. El Gunther de Grochowski va ser correcte sense més i al Hagen de Petrenko, tot i la veu impressionant, li va faltar autoritat i maldat. Kränzle va repetir el seu bon Alberich i les filles del Rin van sonar poc conjuntades, potser ja una mica cansades després de tants anys lamentant-se per l’or robat. La correctíssima Waltraute de Marina Prudenskaja va empal·lidir davant la força de Theorin i vaig lamentar no haver vist a Waltraud Meier, que alterna amb ella aquest rol durant les diferents funcions. Molt més convincent va resultar la Gutrune de Poplavskaya, que també va fer de segona Norna, amb bona veu i molt implicada en el personatge. No va escatimar matisos per a un personatge tan irrellevant (almenys en quant a evolució personal) com és Gutrune, remarcant la coqueteria amb què rep al gran heroi, la gelosia en veure que Brünnhilde el reconeix, i per acabar el dolor per la mort de Siegfried. Ian Storey no destaca per les seves capacitats interpretatives, fins i tot Barenboim i Chéreau ho remarquen (de forma poc diplomàtica, cal dir) al llibre “Diàlegs sobre música i teatre”, però els anys d’experiència deuen ajudar, i després del gran Tristany que ja va fer l’any passat a Berlín i del que en Joaquim va deixar constància al blog, va fer un Siegfried encara millor, almenys en quant a musicalitat. Vocalment la partitura no li suposa cap problema, arribant al final en perfectes condicions, però a més es permet el luxe de frasejar i apianar (sí, els tenors wagnerians també ho poden fer això!!). Memorable el moment en què narra l’encontre amb l’ocell del bosc, cantant les seves frases a mitja veu, i també quan invoca a Brünnhilde just abans de morir. I què dir de Theorin? Els que vau poder sentir-la al Liceu amb l’orquestra de Bayreuth només us podeu imaginar el potencial d’aquesta gran cantant. Amb l’orquestra al fossar i un director predisposat a fer bona música la seva Brünnhilde (com l’any passat la seva Isolda) va ser d’antologia. És d’aquelles veus grans que cal escoltar al teatre, ja que els micròfons fan pensar que la veu és més estrident i metàl·lica del què en realitat és. Intensa des del principi fins al final, amb aguts segurs, un registre homogeni i ple i una autoritat natural damunt l’escenari, Theorin és una Walkiria de cap a peus. Capaç també de grans subtileses, com en la preciosa frase, cantada en pianíssim, “Ruhe, ruhe du Gott” del monòleg final, on el seu timbre es confonia amb el so de les trompes creant una sonoritat sublim.

Les tres nornes de Götterdämmerung al Teatre Schiller de berlín, producció de Guy Cassiers: Margarita Nekrasova, Marina Prudenskaja i Marina Poplavskaya

La direcció de Barenboim segueix en la línia de les anteriors entregues, mostrant la vessant més lírica de la partitura en contrast amb el ja mític anell de Thielemann. Tanmateix el resultat a Berlín és clarament superior a l’obtingut a Milà, no només pel fossar, també per la Staatskapelle, que li permet extreure una millor qualitat de so i també més transparència en l’entramat de motius. Barenboim es va lluir en els esperats fragments instrumentals, però sense caure mai en l’efectisme gratuït, com en la marxa fúnebre on no va abusar mai del volum. En canvi presta molta atenció a l’equilibri instrumental i a la sonoritat. Per acabar va fer plena justícia al que potser sigui un dels millors finals de la història de l’òpera amb un, ara sí, colpidor fortíssim que va donar pas, en un pianíssim sobtat i sublim, al mal dit tema de la redempció que clou l’obra. Vint o trenta segons de silenci (impensable al Liceu) van precedir la merescuda ovació, dedicada molt especialment a Theorin i a Barenboim, que va fer pujar tota l’orquestra damunt l’escenari.

Mort de Siegfried (Ian Storey) al Götterdämmerung del Schiller Theater de Berlín, producció de Guy Cassiers

Mort de Siegfried (Ian Storey) al Götterdämmerung del Schiller Theater de Berlín, producció de Guy Cassiers

10 de març de 2013

GÖTTERDÄMMERUNG (R.Wagner)

Staatsoper im Schiller Theater
Direcció Musical Daniel Barenboim
Escena Guy Cassiers
Siegfried Ian Storey
Gunther Gerd Grochowski
Alberich Johannes Martin Kränzle
Hagen Mikhail Petrenko
Brünnhilde Iréne Theorin
Gutrune Marina Poplavskaya
Waltraute Marina Prudenskaja
Erste Norn Margarita Nekrasova
Zweite Norn Marina Prudenskaja
Dritte Norn Marina Poplavskaya
Woglinde Aga Mikolaj
Wellgunde Maria Gortsevskaya
Flosshilde Anna Lapkovskaja

Ballarins
Ilias Lazaridis
Laura Neyskens
Ruth Sherman
Christophe Linéré

Staatskapelle Berlin
Staatsopernchor

33 comments

  1. Bé: això sembla la tele: quan arriba Setmana Santa els presentadors titulars foten el camp i presenten el Telenotícies els suplents. Però, renoi…aquest jovent que tenim aquí puja mot ben preparat: quina crònica més fantàstica 😯 !!! Enhorabona, Elio. I moltes felicitats, Joaquim: tens el millor blog d´òpera del món, amb els millors corresponsals i col·laboradors ocasionals. Llàstima d´alguns comentaristes habituals que no acaben de… però ja milloraran, ja… 😆 😆 😆

    M'agrada

    • … perquè és impossible no millorar amb vosaltres. Fa quatre dies Joaquim ens explicava lo del fossar de Bayreuth, i avui… patapam! esplèndid exemple pràctic amb foto inclosa! 🙂

      M'agrada

      • Elio

        Moltes gràcies Xavier C. per les teves paraules. Quan vaig fer la foto del fossar ja tenia en ment fer un comentari sobre l’acústica del Schiller a l’apunt de les veus wagnerianes, però després en Joaquim em va proposar fer la crònica i m’ho vaig guardar!

        M'agrada

    • Bé la casualitat ha volgut que coincidís la crònica en un dia que podria semblar una publicació de continuïtat mentre jo gaudeixo d’unes merescudíssimes vacances, però no és així.
      Un dia et demanaré un crònica, estic segur que tots els infernems estaran encantats de llegir-te.

      M'agrada

  2. Jan

    Quina enveja que em fas!!!!! El siegfried amb Stemme a la Scala, el Tristan a Berlín l’any passat, ara el Götterdammerung a Berlín un altre cop… 🙂
    Adoro la Theorin! Jo la tenia atravessada per culpa de les retransmissions des de Bayreuth, però quan la vaig veure al Liceu… em va entusiasmar! La veu al teatre no sona tan estrident i lo millor que fa és que quan canta et fa sentir allò de diu, és una de les meves preferides…
    Me’n alegro que hagis disfrutat! Escrius super bé també!!!!

    M'agrada

    • Elio

      Totalment d’acord, a mi tampoc m’agradava i quan vaig saber que la Meier no cantaria al Tristany de l’any passat i la substituiria ella em vaig quedar molt decebut. Per sort la decepció va passar ràpid tan bon punt va obrir la boca! Al Liceu va haver de lluitar contra Peter Schneider i l’orquestra de Bayreuth, tot i així va estar esplendida.

      A youtube hi ha el final de l’Anell de Copenhagen que us deixo una mica a contracor, perquè certament l’enregistrament no li acaba de fer justícia.

      M'agrada

  3. Jordi

    Un post magnífic i un luxe més per aquest bloc.
    L’enhorabona a l’Elio per poder gaudir-ho i explicar-ho així de bé.
    Esperem gaudir de Theorin en les properes entregues de la tetralogia liceista a partir de la temporada vinent.

    M'agrada

  4. Josep Olivé

    1.- Excel.lent crònica. M’ha agradat molt. I gràcies per fer l’esforç de fer-la possible. No és gens fàcil.

    2.- “Wagner no és gran poeta, però si gran dramaturg”. Crec que és ben cert, per veus autoritzades que he escoltat i escrits que he llegit, perque jo d’alemany més aviat ben poc. I ell ja saps que es creia primer i sobretot poeta i desprès músic. Ja veus. Si arriba a ser veritat!

    3.- Entenc que el Schiller Teather “intenta”, de la mà de Barenboim, clonar o reproduir les condicions de so de Bayreuth i ho aconsegueix bastant, no?

    4.- Efectivamente l’activitat de Barenboim és frenètica i no apte per a les persones normals. Un dia tenia a les meves mans el programa del Unter den Linden de tota la temporada i em feia creus de com aquest home podía amb l’agenda que tenia, i en aquella època encara no era mestre scalígero! Sembla ser té una memòria prodigiosa que li facilita les coses, però tot i aixi no s’enten.

    5.- Dius…” …mal dit tema de la redempció…” en referir-te a l’últim tema de la tetralogia. No ho és? Sona tambè a La Walkiria, no?

    6.- Em sona aquest Guy Cassiers per algún altre estropici però ara no recordo…

    7.- Ho sol fe molt això de fer pujar tota l’orquestra per a recollir el reconeixement i aplaudiments del públic. Està bé crec jo.

    M'agrada

    • Però hi ha coses, benvolgut Josep, que encara que no es puguin dir, tots tenim al cap, ja que una Aida o una Carmen per Barenboim són del tot prescindibles i a la Staatsoper el nostre admirat director i pianista ho dirigeix tot, fins i tot allò que no deu. A la Scala es modera més. Quina mala elecció van fer a la Scala poden triar a Gatti molt més polivalent, no et sembla?

      M'agrada

      • Elio

        Tens tota la raó, i fonts autoritzades m’han comentat que com a pianista se li nota bastant la manca d’estudi (la memòria no ho és tot).
        La veritat és que Barenboim no és un dels meus directors predilectes, però cal reconeixer que certs repertoris els fa molt i molt bé, i els quatre cops que l’he vist (sempre amb Wagner) ha estat magnífic.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        En els pianistes funcionen dos tipus de memòria: la obviament mental i la dels dits. Efectivament els dits tambè tenen memòria. Les dues poden actuar perfectament de manera independentment i és perfectament plausible que un pianista pogui tocar un fragment pianístic pensant en les musaranyes…sencillament per que els dits recorden perfectament el cami a seguir…Barenboim, efectivament, aprofita aquestes dues qualitats, la mental i la física per a tocar el piano sense apenes assaijar i estudiar. Altre cosa són els resultats artístics i en aquesta faceta, la pianística, ja fa temps que m’ha deixat d’interessar. Però és una mica el cas de Domingo fent papers de baríton. Per molt discutible que sigui el que facin sempre són aplaudits arreu. La seva personalitat i dignitat amb el que fan les coses els salva de judicis severs.

        M'agrada

    • Elio

      Gràcies Josep, certament no és gens fàcil, però jo en se d’un que ho fa cada dia i molt bé!
      El punt 3 te’l podrà aclarir millor en Joaquim, ja que jo no he estat a Bayreuth, però al Schiller els cantants i orquestra s’escolten perfectament, no crec que sigui casualitat.

      En quant al punt 5, permet-me que m’allargui una mica més…
      Etiquetar els Leitmotive és molt perillós, i sovint s’arrosseguen noms poc encertats. Deryck Cooke tracta aquest tema a bastament en el capítol inicial del llibre “I saw the world end”, el magnífic estudi de l’Anell dissortadament inacabat per la prematura mort de l’autor. Tot just començar, Cooke presenta un dels casos més controvertits, el problema del motiu de “la renuncia a l’amor”: Quan el canten les filles del Rin el nom no suposa cap problema, però a la Walkiria, Siegmund reprèn el mateix tema quan arrenca l’espasa de l’arbre. Per quina raó Wagner utilitza el mateix motiu musical en dues situacions tan diferents? Cooke esmenta algunes interpretacions d’altres comentaristes, fins i tot Lévi-Strauss s’hi atreveix a “Mito y Significado”, però cap de les explicacions és satisfactoria.

      El tema de la redempció suposa un problema similar… qui es redimeix al final de l’obra? L’acció de Brünnhilde de retornar l’anell al Rin i cremar el Walhalla redimeix a Wotan i als deus. Però l’Anell és molt més que la història de Wotan i, de fet, des d’un punt de vista emocional, el motiu no sembla indicar només redempció. Encara més si tenim en compte la primera aparició del tema a la Walkiria.
      En un assaig (http://thewagnerblog.com/2012/03/that-d-flat-theme/) que he trobat s’explica que aquest tema apareix al final de Kinder-Katechismus zu Kosel’s Geburtstag, una petita composició que Wagner va escriure per l’aniversari de Cosima l’any 1873 (per tant després d’acabar l’esborrany del Capvespre) i en la que expressa l’amor dels seus fills per ella. Més tard (1974, després de completar la partitura orquestral del Capvespre) Cosima escriu al seu diari “Richard em canta el tema de Sieglinde a Brünnhilde i em diu: ‘ets tu’”. Tot això cal tenir-ho en compte i apunta, més que a la redempció, a l’amor i a la renovació de la vida a través dels fills.
      Analitzem ara què passa a l’Anell. El primer cop que apareix el tema no és exactament quan Brünnhilde li diu a Sieglinde que aquesta espera un fill de Siegmund, sinó quan li diu que porta al ventre el més noble heroi del món, i li dona l’espasa trencada, amb la promesa que Siegfrid la brandarà forjada de nou. En aquest instant Siegliende canta el tema amb les paraules “Oh, sublim prodigi! Magnífica noia!”. Aquí no hi ha redempció possible, Sigliende no és culpable de res. Més aviat es tracta d’esperança, i de la seguretat que quelcom nou i bo (l’heroi Siegfried, que ha de salvar el món) resultarà del seu amor amb Siegmund, donant sentit a la seva vida i a la seva mort. I la frase musical ja no torna a apareixer fins al Capvespre, al final del monòleg de Brünnhilde. Aquí podríem interpretar que la seva immolació la redimeix de la seva traició, però jo hi veig també el reconeixement de la trascendència del seu amor.
      Però el moment més important de tots és l’última aparició del tema als últims compassos de l’obra. És l’últim missatge de Wagner després de 16 hores, i la raó d’escollir precisament aquest no pot ser simplement que és molt bonic i fa un bon efecte. Harry Kupfer resumeix el final del Capvespre amb aquestes paraules (notes de CD, Barenboim, Teldec): “[…Brünnhilde] crema el Valhalla. D’aquesta manera destrueix l’antic ordre i l’antiga ideologia […]. De nou alguns humans sobreviuen, transfigurats per la catastrofe. El missatge de Wagner, el tema de Siegliende, o el tema de la vida novament creada, és purament musical, sense paraules. És la música que esclata quan Sieglinde descobreix que tindrà un fill, Siegfried.”
      Trobo que Kupfer és qui millor descriu l’essència d’aquest tema. El sacrifici de Wotan i Brünnhilde serveix per eliminar tot el mal i la injustícia del món i començar de nou, el missatge final podria ser doncs d’esperança per la vida i el món renovat. Clar que també ho podem interpretar com la redempció del món a través del seu sacrifici , etc… però aleshores no encaixaria amb el primer cop que apareix el tema a la Walkiria, ni amb els comentaris del diari de Cosima. Per tant crec que el nom de “motiu de la redempció” no és encertat.
      Les interpretacions es compliquen molt més si es té en compte la frase de Wagner sobre l’Anell (carta a Röckel, 1856) “…vaig concebre l’essència del món i en vaig reconeixer la buidor (nothingness)” i el fragment Schopenhauerià del monòleg que Wagner va descartar, convençut que la propia música resultava més eloqüent. Aleshores el motiu podria representar la renuncia al món i l’assoliment del Nirvana, però de nou això es contradiu amb la primera aparició del tema en boca de Sieglinde.
      (perdó pel “rotllo”)

      M'agrada

      • Les acústiques del Schiller o de la Staatsoper a la mítica Unter den Linde, no tenen res a veure amb Bayreuth.
        El que es practica a les òperes berlineses és utilitzar conceptes que a Bayreuth formen part de l’arquitectura, mentre que en els edificis esmentats, són afegitons.
        El resultat no és el mateix, malgrat que l’orquestra enfonsada o la visera o plafons sobre el fossar, ajuden molt a les veus, que al cap i a la fi és el que es pretén i sobretot s’agraeix tant.
        L’acústica de Bayreuth és una altra cosa, el so orquestral no surt del fossar, et sorprèn des de el sostre, mentre que les veus si que surten de l’escenari, és quelcom que no sé perquè altres teatres no han copiat, tot i que hi havia uns certs drets que hores d’ara crec que amb la tecnologia actual podrien ser superats en alguns aspectes.
        Gràcies per aquest comentari tan magnífic,Elio.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Aquest tipus de “rotllos” que dius no demanen perdó sino absolut agraïment! L’he llegit fascinat i bocabadat i serà imprimit i afegit a la meva biblioteca. I en el proper anell que escolti serà tingut molt en compte! Moltes gràcies Elio!

        M'agrada

  5. tristany

    Estupenda crònica, Elio. M’ha agradat molt (Joaquim, ara t’hauria de dir allò de “vigila, Margo”…). Fa venir unes ganes boges de veure a la Theorin fent la Brünhilde. Per sort, sembla que podrà ser a casa nostra (toco fusta). He tingut l’immens privilegi de veure la Stemme en aquest rol i m’encantarà comprovar també en viu com se’n surt l’altra gran dama sueca (amb permís de la Dalayman).
    Per cert, us heu fixat?: Poplavskaya, Prudenskaja, Gortsevskaya i Lapkovskaja, quin desembarcament rus al Schiller!

    M'agrada

    • No em fa patir, la Channing sempre és la Channing i tots sabem que sense Harrington’s el món no aniria endavant, què va ser sinó La abans de La?.
      Les “aya” o xoxoves com els diu l’estimat Colbran, ho han envaït tot a part del Passeig de Gràcia i la Costa Brava 😉

      M'agrada

    • Elio

      Moltes gràcies! Per mi la Margo no ha de patir, és molt més còmode la vida del col·laborador esporàdic!
      Tindrem sort de veure la Theorin aquí, aviam com està de veu quan toqui el Capvespre…
      Quines Brünnhildes li has vist a la Stemme? Tinc la impressió que per die Walküre la Stemme és més adequada (sobretot pel timbre), però per al Capvespre veig a la Theorin més segura. A veure si algun dia puc veure el Capvespre amb la Stemme i així puc comparar.

      M'agrada

  6. Fantástico post Elio. Me ha gustado mucho. Me ha hecho sentir allí de nuevo y hasta me ha parecido escuchar a la Theorin. Lo has descrito todo muy bien y me has hecho saber algo que no sabía. Es decir la disposición de la orquesta en el foso. Yo no me acerqué para verlo cuando estuve.

    Es cierto a todas estas rusas, cuando su apellido se me atraviesa les digo Chochovas; me es más fácil. Por cierto la Prudenskaya es una mezzo/contralto espléndia. En Pesaro tuvimos la suerte de verla en el “conflictivo” personaje principal de “L’equivoco stravagante” de Rossini y estuvo magnífica. También la vimos en Les Arts como una de las doncellas del Rhin. Cumplió perfectamente, bañándose constantemente en su pequeña bañera a 15 metros de altura…gracias a los Baus…de las narices y sus insoportables grúas. Por último la tengo en DVD en una producción insoportable de “Der fliegende Holländer” de Amsterdam y hace lo que puede con su Marie, personaje de relleno.

    M'agrada

    • Elio

      Moltes gràcies! M’hauria agradat molt haver-ho compartit amb vosaltres en directe, com l’any passat.
      Potser he sigut una mica dur amb la Prudenskaja, ja he intentat matisar que si no va destacar més va ser pel contrast amb la intensitat de la Theorin.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: