IN FERNEM LAND

ELS WESENDONCK LIEDER: Von Otter-Minkowski (vídeo)


Anne Sophie Von Otter i Marc Monkowski a Halle aux Grains, Tolosa  26 d'abril de 2013

Anne Sofie Von Otter i Marc Minkowski a Halle aux Grains, Tolosa 26 d’abril de 2013

La commemoració del bicentenari Wagner està incrementant molt la proliferació de concerts i representacions d’òpera amb l’obra del genial compositor com a protagonista principal, i a ell es sumen artistes tan poc wagnerians, com la mezzosoprano sueca Anne Sofie von Otter, que ja havia fet una sorprenent Waltraute del Cötterdämmerung fa uns anys a Aix-en-Provence, i el director francès Marc Minkowski que el proper juny esperem al Palau de la Música en aquest curiós Der Fliegende Holländer amb els seus Musiciens du Louvre per acabar-hi d’afegir morbo a l’experiment.

Avui la formació orquestral és la magnífica Orchestre National du Capitole de Tolosa de Llenguadoc, la que juntament amb la mezzosoprano i el directors esmentats ens ofereixen el meravellós cicle dels Wesendonck Lieder, que va tenir lloc el passat 26 d’abril a l’Halle aux Grains de Tolosa.

Constatar un cop més a aquestes alçades de la seva carrera, que la veu de la distingida Anne Sofie von Otter ja comença a ser una ombra d’aquella mezzosoprano que enlluernava els anys 90 del segle passat, és una obvietat, com també ho és fer referència al seu limitat volum  vocal, motiu per el qual va fer molt ben fet en fonamentar la seva gloriosa carrera en el repertori barroc i mozartià, on ella excel·lia com poques.

Quan es va dignar a fer-nos una visita al Liceu amb aquell multitudinari Tamerlano, al costat de Domingo, Mehta i Cencic, entre altres, em va decebre molt, ja que projectava molt poc i en directa costava apreciar les exquisides subtileses que han esdevingut referència en les seves gravacions. Escoltada a cau d’orella, com es pot escoltar en aquest vídeo que us proposo avui, si bé es percep aquest desgast vocal, sobretot del color i d’una certa tibantor en algunes notes, encara es pot assaborir la classe i el gust extrem en el seu fraseig, la sensibilitat, l’elegància i l’estil exquisit.

Minkowski més que acompanyar-la, l’acarona amb molta cura per tal d’intentar no cobrir mai aquest xiuxiueig de luxe. A la televisió se’n surt prou bé, a la sala no sé si tot el públic va ser capaç d’escoltar amb la mateixa nitidesa que ho escoltareu vosaltres, aquesta versió tan cambrística com íntima, d’aquests lieder que hem escoltat en veus molt sumptuoses i poderoses.

No hi ha dubte que és una perla, el que no sé és si serà del gust de tothom.

Us deixo un únic enllaç de vídeo que no pesa gaire i per tant podreu baixar i visionar de manera quasi immediata, i també us deixaré tot l’àudio per escoltar-lo a l’apunt:

WESENDONCK LIEDER

  • Der Engel (L’àngel), novembre de 1857
In der Kindheit frühen Tagen 
Hört ich oft von Engeln sagen,
Die des Himmels hehre Wonne
Tauschen mit der Erdensonne,

Daß, wo bang ein Herz in Sorgen
Schmachtet vor der Welt verborgen,
Daß, wo still es will verbluten,
Und vergehn in Tränenfluten,

Daß, wo brünstig sein Gebet
Einzig um Erlösung fleht,
Da der Engel niederschwebt,
Und es sanft gen Himmel hebt.

Ja, es stieg auch mir ein Engel nieder,
Und auf leuchtendem Gefieder
Führt er, ferne jedem Schmerz,
Meinen Geist nun himmelwärts!
En els primerencs dies d'infantesa,
sovint, he sentit a dir que els àngels,
canviarien els sublims goigs celestials
per el sol de la terra, 

que, allà on un cor temorós,
amagat del món, llangueix de pena,
que, allà on en silenci vol escolar-se,
i desfer-se en un torrent de llàgrimes, 

que, allà on fervorosament la seva pregària
sols la redempció implora,
llavors, un àngel davalla,
i se l'emporta cap al cel. 

Cert, també a mi un àngel em davallà,
i damunt les seves ales resplendents,
s'endugué, lluny de tot dolor,
la meva ànima cap al cel!
  • Stehe still! (No et moguis!), febrer de 1858
Sausendes, brausendes Rad der Zeit,
Messer du der Ewigkeit;
Leuchtende Sphären im weiten All,
Die ihr umringt den Weltenball;
Urewige Schöpfung, halte doch ein,
Genug des Werdens, laß mich sein!

Halte an dich, zeugende Kraft,
Urgedanke, der ewig schafft!
Hemmet den Atem, stillet den Drang,
Schweiget nur eine Sekunde lang!
Schwellende Pulse, fesselt den Schlag;
Ende, des Wollens ew'ger Tag!
Daß in selig süßem Vergessen
Ich mög alle Wonnen ermessen!

Wenn Aug' in Auge wonnig trinken,
Seele ganz in Seele versinken;
Wesen in Wesen sich wiederfindet,
Und alles Hoffens Ende sich kündet,
Die Lippe verstummt in staunendem Schweigen,
Keinen Wunsch mehr will das Innre zeugen:
Erkennt der Mensch des Ew'gen Spur,
Und löst dein Rätsel, heil'ge Natur!
Apressada i brunzint roda del temps,
mesura de l'eternitat;
esferes resplendents en el vast univers,
que encercleu el globus del món;
eterna creació, detura't,
que cessi l'evolució, deixa'm en pau! 

Pren ja repòs, força generadora,
vell pensament que crea eternament!
Conté l'alè, frena l'empenta,
calla per un segon tan sols!
Pols embalat, reté els teus batecs;
fina ta cursa, oh jorn etern del voler!
Perquè en dolça i venturosa oblidança
jo pugui apreciar totes les gaubances! 

Quan els ulls, de fit a fit, beuen delitosos,
una ànima es fon en una altra;
un ésser es retroba en un altre,
i s'anuncia la fi d'esperar,
els llavis emmudeixen en admirable silenci,
el cor ja no té cap desig:
l'home reconeix l'eterna empremta,
i desvetlla el teu misteri, venerable Natura!
  • Im Treibhaus – Studie zu Tristan und Isolde (A l’Hivernacle), maig de 1858
Hochgewölbte Blätterkronen,
Baldachine von Smaragd,
Kinder ihr aus fernen Zonen,
Saget mir, warum ihr klagt?

Schweigend neiget ihr die Zweige,
Malet Zeichen in die Luft,
Und der Leiden stummer Zeuge
Steiget aufwärts, süßer Duft.

Weit in sehnendem Verlangen
Breitet ihr die Arme aus,
Und umschlinget wahnbefangen
Öder Leere nicht'gen Graus.

Wohl, ich weiß es, arme Pflanze;
Ein Geschicke teilen wir,
Ob umstrahlt von Licht und Glanze,
Unsre Heimat ist nicht hier!

Und wie froh die Sonne scheidet
Von des Tages leerem Schein,
Hüllet der, der wahrhaft leidet,
Sich in Schweigens Dunkel ein.

Stille wird's, ein säuselnd Weben
Füllet bang den dunklen Raum:
Schwere Tropfen seh ich schweben
An der Blätter grünem Saum.
Corones de flors en elevades voltes,
baldaquí d'esmaragdes,
plantes filles de zones remotes,
digueu-me, per què us lamenteu? 

En silenci, inclineu el brancatge,
dibuixant signes en l'aire,
i com mut testimoni del vostre desconsol,
una dolça flaire s'enlaira. 

De bat a bat i en delerós anhel,
els vostres braços heu estès,
abraçant en aital quimera
solament buidor i horrible nul·litat. 

Prou que ho sé, pobres plantes;
car tenim el mateix destí,
tot i embolcallats de llum radiant,
la nostra pàtria no és aquí! 

I així com el sol fuig ara
del buit esclat del jorn,
aquell que de debò pateix,
en la foscor del silenci s'embolcalla.  

Torna la calma, una xiuxiuejant tremolor
omple temorosament la fosca estança:
veig grosses gotes que pengen
de la vora verda de les fulles.
  • Schmerzen (Dolors), desembre de 1857
Sonne, weinest jeden Abend
Dir die schönen Augen rot,
Wenn im Meeresspiegel badend
Dich erreicht der frühe Tod;

Doch erstehst in alter Pracht,
Glorie der düstren Welt,
Du am Morgen neu erwacht,
Wie ein stolzer Siegesheld!

Ach, wie sollte ich da klagen,
Wie, mein Herz, so schwer dich sehn,
Muß die Sonne selbst verzagen,
Muß die Sonne untergehn?

Und gebieret Tod nur Leben,
Geben Schmerzen Wonne nur:
O wie dank ich, daß gegeben
Solche Schmerzen mir Natur!
Sol, que plores cada vespre
fins que els teus formosos ulls envermelleixen,
tot endinsant-te en el mirall del mar
t'arriba la mort prematura; 

però reprens l'antiga esplendor,
glòria d'aquest món de tenebres,
quan al matí, de nou despertes
com altiu heroi triomfant! 

Ai, per què hauria de lamentar-me,
el meu feixuc cor anhelant-te,
per què s'ha d'esbalair el sol?
per què el sol s'ha de pondre? 

I si la mort només engendra vida,
el dolor sols la joia porta:
Oh, com agraeixo a la Natura
que m'ha donat semblant sofrença!
  • Träume – Studie zu Tristan und Isolde (Somnis), desembre de 1857
Sag, welch wunderbare Träume
Halten meinen Sinn umfangen,
Daß sie nicht wie leere Schäume
Sind in ödes Nichts vergangen?

Träume, die in jeder Stunde,
Jedem Tage schöner blühn,
Und mit ihrer Himmelskunde
Selig durchs Gemüte ziehn!

Träume, die wie hehre Strahlen
In die Seele sich versenken,
Dort ein ewig Bild zu malen:
Allvergessen, Eingedenken!

Träume, wie wenn Frühlingssonne
Aus dem Schnee die Blüten küßt,
Daß zu nie geahnter Wonne
Sie der neue Tag begrüßt,

Daß sie wachsen, daß sie blühen,
Träumend spenden ihren Duft,
Sanft an deiner Brust verglühen,
Und dann sinken in die Gruft.
Digues, quins somnis meravellosos
els meus sentits empresonen,
sense que, com vàcua escuma
en el no-res s'esvaeixin? 

Somnis, que cada moment,
cada dia, més bells esclaten,
i amb llur celestial proclama
travessen joiosament el meu esperit. 

Somnis, que com raigs sublims
penetren dins l'ànima,
per deixar-hi una imatge perdurable:
oblit de tot, record d'un mateix! 

Somnis, que quan el sol de primavera
besa les flors eixides de la neu,
pugui així el nou dia saludar-les
amb una joia mai sentida. 

Que creixin i floreixin,
i, bo i somniant, el seu perfum expandeixin,
que en el teu pit dolçament es marceixin
i, després, en la tomba s'enfonsin.

Traducció catalana de Salvador Pila

ENLLAÇ VÍDEO (conté el bis de träume)

http://rapidshare.com/files/738542327/Minkowski%20von%20Otter%20Toulouse%202013.avi

Espero que sigui prou interessant per a tots vosaltres.

22 comments

  1. Juli Carbó i Montardit

    El pas del temps no perdona a ningú i als cantants encara menys, encara que alguns cops hi han excepcions que fan prolongar la vitatliat d’alguns cantants.

    M'agrada

    • Ja ho pots ben dir Juli, també hi ha qui ho sap portar molt bé i es va adaptant amb intel·ligència a l’evolució de les seves capacitats, i sense deixar de ser-hi, mai fa el ridícul.

      M'agrada

  2. Dudo que en vivo se le oyera demasiado a Anne-Sophie von Otter, pues su voz es muy mate, de volumen muy limitado y corre poco, pero cantar siempre ha cantado bien y quien tuvo retuvo, a pesar de que su mejor momento hace años que ha pasado. Canta las canciones como si fuera confidencias y Minkowsky procura que el sonido que surge de la orquesta sea el mínimo posible, para favorecer a la cantante, con lo cual las canciones pierden algo de intensidad aunque ganan en intimidad. Aceptar o no esta versión dependerá del estado de ánimo de cada uno y de su grado de exigencia.

    Siempre es agradable escuchar los “Wesendonck Lieder”.

    M'agrada

  3. SANTI

    Després del cofre de veus wagnerianes que ens has presentat avui, la Von Otter sembla un acudit. No n’hi ha prou amb cantar-ho bonic.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: