Demà s’estrenarà al Liceu, i aquest cop si que és veritat, Il Turco in Italia, l’òpera de Gioachino Rossini que després de cent-noranta-nou anys es representarà per primera vegada al teatre de les Rambles. Abans s’havia estrenat al Teatre de la Santa Creu la temporada 1820/1821 i també l’havíem gaudit molt en una divertida posada en escena de Mario Gas al Teatre Grec, quan el festival estiuenc es dignava a presentar una producció operística. Va ser l’estiu de 1984 amb Enedina Lloris  i deu anys més tard es presentà la mateixa producció al Festival de Peralada, aquest cop amb Sumi Jo i Simone Alaimo.

Que hagi trigat tants anys a estrenar-se al Liceu no s’acaba d’entendre, tot i que de les grans òperes còmiques de Rossini (no parlo de les farses, òperes en un acte), jo m’atreviria a dir que és la més “fluixa”. Impossible comparar-la amb Il barbiere di Siviglia o L’italiana in Algeri, tampoc amb La Cenerentola, tot i que aquesta no és ben bé una opera còmica.

En qualsevol cas no es tracta d’una òpera menor, ni molt menys, és una òpera molt original i  fins i tot amb un plantejament teatral molt modern i un argument decididament arriscat.

Després del gran èxit assolit a Venècia amb Tancredi (Teatro La Fenice 6 de febrer de 1812) i L’italiana in Algeri (Teatro San Benedetto, 212 de maig de 1813), Rossini va creure convenient fer el salt a Milà per assolir l’èxit definitiu, després de la gran acollida de La pietra del paragone a la Scala el 26 de setembre de 1812.

Per la inauguració del Teatro Re de la capital llombarda a l’any 1813 es va escollir Tancredi, preparant de manera estratègica l’estrena d’una nova òpera, que tindria lloc el 26 de desembre de 1813 a la Scala, a,b l’estrena de l’òpera Aureliano in Palmira. L’esperat èxit no va tenir lloc ja que tan sols es van fer 14 representacions, mentre que quan es va estrena La pietra del Paragone se’n van fer 53 i quan es va fer la reestrena de Tancredi 31.

Rossini va tornar a Milà per unes representacions que es van programar al Teatro Re de L’italiana in Algeri i va signar un contracte amb el Teatro alla Scala per inaugurar la temporada de tardor que s’inaugurava el 14 d’agost. Com el llibretista del teatre milanès era el joveníssim (24 anys) Felice Romani, que  se’n feria un tip d’escriure llibrets, alguns per les òperes de més renom dels grans: de Bellini, Il pirata, I Capuleti e i Montecchi, La straniera, La sonnambula, Norma, Zaira i Beatrice di Tenda; de Rossini, Il turco in Italia; i de Donizetti, Anna Bolena, La regina di Golconda, Rosmonda d’Inghilterra, Ugo conte di Parigi, Parisina, Lucrezia Borgia o L’elisir d’amore. Verdi també va utilitzar un dels seus llibrets en una de les primeres òperes, Un giorno di regno. També va escriure entre molts d’altres, llibrets per a Mercadante i Ramon Carnicer.

Per a Romani aquell era el segon llibret i com que no tenien gaire temps van creure convenient basar-se en un text de temàtica turca, com la reeixida italiana, i van cercar una comèdia desconeguda a Itàlia de Caterino Mazzolà, que va musicar Franz Joseph Seydelmann, estrenada al Teatre Ducal de Dresden l’any 1788. La major part del material és de l’original de Mazzolà, si bé Romani va llimar i reestructurar les àries i el final. A Romani se li deu la creació del personatge de Don Narciso, destinat al famós tenor Giovanni David.

L’originalitat en la trama del personatge del poeta Prodoscino, que no és l’altre que l’autor del personatges de l’òpera, atorga una dimensió Pirandelliana ben original i extraordinària per l’època, un altre aspecte potser massa modern.

El fet que Rossini pensés fer de Il Turco una espècie de paràfrasis de L’italiana in Algeri però amb els personatges invertits i malgrat que no va utilitzar cap nota d’aquesta, estrenada un any i tres mesos abans, sembla que no va agradar al públic milanès, que van creure que Rossini no els considerava prou.

Possiblement Il Turco es va avançar massa al seu temps, emprant personatges més refinats que els habituals encartronats de les òperes bufes i cercant en la comèdia de costums un joc més intel·ligent i rebuscat, amb un amoralitat molt arriscada, que de ben segur va sobtar molt. Aquest personatges més treballats tornarien a Il barbieri i La cenerentola, però difereixen dels precedents de la italiana.

La moralitat de Fiorilla, casada i deixant-se estimar per Don Narciso, i decididament rendida al sex-appeal de Selim, res té a veure amb l’assetjada Isabella, ans al contrari. Encara que el final no pugui ser un altre que el feliç retorn al marit, aquella provocació no va agradar als crítics de l’època ni al mateix Stendhal si hem de fer cas al que va deixar escrit a la cèlebre Vie de Rossini escrita l’any 1824.

Rossini va demanar a un desconegut col·laborador l’elaboració  dels recitatius secs, la cavatina de Don Geronio “Vado in traccia d’una zingara”, l’ària de Albazar “Ah, sarebbe troppo dolce” que en la versió liceista no es canta, i el Finale II.

Per Il Turco in Italia Rossini va utilitzar poquíssimes cites d’òperes anteriors, Ciro in Babilonia i La cambiale di matrimonio per la introducció i de L’occasione fa il ladroen el tercet de de Don Narciso, Prosdocimo i i Geronio. En el duo entre Fiorilla i Geronio també trobem alguna cita de Il Signor Bruschino.

En canvi, i degut al poc èxit de Il Turco, Rossini va emprar material original d’aquesta per a òperes posteriors. La cavatina de Fiorilla va servir per a La Gazzeta, i l’obertura va anar a parar tant a Sigismondo, estrenada a La Fenice el 26 de desembre de 1814 i per tant l’òpera immediatament posterior a Il Turco, com per l’òpera Otello estrenada a Nàpols el 4 de desembre de 1816 (òpera que es farà aviat  al Liceu, si bé en versió de concert i un repartiment que promet satisfaccions importats).

Després de l’estrena, acollida amb fredor i que tan sols va merèixer 13 rèpliques, l’òpera es va estrenar  a Florència, Teatro Pergola 26 de desembre de 1814 i al Teatro Valle de Roma el 7 de novembre de 1815, per on Rossini va escriure una nova cavatina per Fiorilla “Presto, amiche, a spasso a spasso”, que substituïa a l’original “Non si dà follia maggiore”. També va escriure una cavatina per a Narciso “Un vago sembiante”, que s’interpretava immediatament després de la de Fiorilla.

Per a Nàpols i Paris, estrenes en ambdues ciutats efectuades l’any 1820, Rossini va tornar a fer modificacions

No es pot menysprear aquesta òpera que ens mostra una vegada més el mestratge d’un jove de 22 anys amb un domini del tractament vocal i l’extraordinari tractament orquestral no gens habitual en un music tan jove, que no va emprar com era habitual en ell i en tots els compositors de l’època, auto plagiar-se, utilitzant i reciclant música d’altres òperes escrites amb anterioritat.

Malgrat tractar-se d’una òpera còmica, Rossini reserva dues grans àries de caràcter seriós per els personatges de Don Narciso, inserida en calçador a última hora per tal donar relleu al tenor David, i la gran ària de Fiorilla, “I vostri cenci vi mando…Squallida veste, e bruna”.

Rossini va seguir els arquetips vocals emprats en el teatre del ottocento, és a dir el rols per a veus greus, els personatges còmics. Així Selim, el protagonista és un rol de gran extensió vocal ideal per un baix baríton capaç d’arribar a un Fa1 i a un Fa3, i on haurà de demostrar, agilitat, coloratura, cant sil·làbic i comicitat interpretativa.

Don Geronio és el paradigma del basso buffo, mentre que Selim necessitat una seducció vocal de gran personalitat vocal, el rol de Geronio és molt més còmic i caricaturesc, amb especial importància en el recitatius on haurà de fer ostentació d’un caràcter còmic, però mai burlesc. És un personatge molt similar a Don Bartolo de Il barbiere, si bé a Il Turco no és un tutor, ja que es tracta del marit. També més endavant trobarem en el Don Pasquale de Donizetti trobarem una personalitat dramàtica i vocal molt similar.

El rol de poeta Prosdocimo, és també per un altre basso buffo, amb una notorietat extraordinària en el recitatius i “el càstig” rossinià de deixar-lo sense ària solista. Malgrat això al seu entorn es desenvolupa tota l’acció i d’alguna manera com succeeix en el manipulador Don Alfonso del Cosí mozartià, ell és qui fa i desfà en aquesta divertiuda comèdia. La tessitura no és molt exigent i un bon baríton amb agilitat i domini del cant sil·làbic pot fer front al rol sense cap mena de problema vocal. Cal, això si un depurat intèrpret de claríssima dicció i comicitat a flor de pell.

El rol de Don Narciso ja he comentat que va ser creat per ser cantat pel gran tenor Giovanni David, per tant es trobem davant d’un contraltino que per caràcter dramàtic mira al passat, i per vocalitat ens apropem al cant preromàntic. És una típica vocalitat rossiniana atribuïda al rols del jove enamoradís que ha de lluir agilitat estratosfèrica i un cant lligat i elegíac en la cavatina d’entrada. Ha d’assolir el Do4 en diverses ocasions i amb facilitat. És un rol ideal per a Juan Diego Flórez, malgrat que el tenor peruà ha embogit en aventures “guillemtellesques” perilloses i incomprensibles.

Hi ha un rol per a un segon tenor, el confident de Zaida, es tracta d’Albazar, un rol molt breu i anecdòtic per el qual Rossini va escriure una aria del sorbetto, que s’acostuma a tallar, fent més breu el rol. En la versió liceista s’ha optat malauradament per obviar-la.

Tan sols hi ha dos rols femenins:

El de Fiorilla és per a una soprano lírica, que ha de tenir un bon registre central, si bé alguns moments de la partitura,. l’exigència aguda faci que el rol sigui interpretat sovint per a sopranos líric lleugeres. Ha d’assolir amb brillantor el Do5. El principal repte que ha d’assolir la soprano és la seducció vocal d’un cant farcit d’agilitats, però sobretot de intenció. En la seva gran escena abans del Finale II, ha de desplegar convicció dramàtica en un cant lligat més propi de les heroïnes dramàtiques de les òperes serioses.

El de Zaida és un rol per a una mezzosoprano lírica, sense gaire exigències de tessitura, ja que ha d’arribar al La sostingut 4, i tampoc necessita d’un registre greu portentós. és clarament un rol vocal de suport, amb més importància en l’acció dramàtica, no debades ella és queda amb el desitjat Selim, que en les exigències de la partitura.

Les intervencions corals no són gaire importants, necessita de totes les cordes, tant les femenines, que es limiten a la cavatina de Don Geronio al primer acte, que no és de Rossini, com en l’habitual cor masculí.

LES VERSIONS DISCOGRÀFIQUES

Les limitarem a les comercials, que en són aquestes:

1954 EMI: Maria Callas, Nicola Rossi-Lemeni, Franco Calabrese, Nicolai Gedda, Mariano Stabile,Jolanda Giardino, Gianandrea Gavazzeni.

Versió recomanable per una Callas en estat de gràcia. Llàstima que el Selim no fos Bruscantini, com ho va ser en les representacions teatrals de 1958 (disponible en CD), però amb Sciutti en lloc de Callas, i no és el mateix. Gedda brilla molt i Gavazzeni retalla més que els governants actuals. Lamentable tisorada que afecta fins i tot a la gran ària de Fiorilla. Incomprensible.

 1981 FONIT CETRA: Montserrat Caballé, Samuel Ramey, Enzo dara, Leo Nucci, Ernesto Palacio, Jane Berbié, Riccardo Chailly.

Grandiós Ramey, Caballé que ho va gravar massa tard quan la veu ja havia sofert el desgast d’un repertori intens i exigent, no està a l’alçada. Nucci i Dara si. Chailly fa sonar la fabulosa orquestra de meravella, però potser per culapa de la caballé, sembla una òpera seriosa.

1991 PHILIPS: Sumi Jo, Simone Alaimo, Enrico Fissore, Alessandro Corbelli, Raúl Giménez, Suzanne Mentzer, Neville Marriner.

Cast de poc relleu, sense imaginació i temperament, avorrit, tou… Marriner tampoc ajuda gaire

1997 DECCA: Cecilia Bartoli, Michele Pertusi, Alesandro Corbelli, Roberto de Candia, Ramon Vargas, laura Polverelli, Riccardp Chailly.

Chailly es treu l’espina de la gravació de 1981 amb una versió espurnejant i un cast en estat de gràcia i virtuosisme excels gràcies a una Bartoli sorprenent i molt més disciplinada que al vídeo, un Pertusi majúscul, Corbelli i De Candia en la seva salsa més genuïna i Vargas lluint una veu àgil i mòrbida com pocs rossinians han lluit.

Jo us deixo DUES versions videogràfiques per baixar:

La primera dirigida provinent d’una representació de l’any 1997 al Teatro Ponchielli de Cremona, dirigida musicalment per Riccardo Chailly i escènicament per  Giancarlo Cobelli, amb Mariella Devia, Michele Pertusi, Alfonso Antoniozzi, Paul Austin Kelly, Roberto De Candia, Gloria Banditelli, Francesco Piccoli – Orquestra i Cor del Teatro alla Scala de Milà. Cremona 1997

• ENLLAÇ 1
• ENLLAÇ 2
• ENLLAÇ 3
• ENLLAÇ 4

La segona és de Zuric i es va enregistrar l’any 2002. Està dirigida musicalment per Franz Welser-Möst i escènicament per Cesare Lievi, amb Cecilia Bartoli, Ruggero Raimondi, Paolo Rumetz, Oliver Widmer, Reinaldo Macias, Judith Schmid, Valery  Tsarev.

• ENLLAÇ ÚNIC

Resum argumental (extret del web del Liceu)

Acte I
En una platja pròxima a Nàpols un grup de gitanos canta amb alegria, en contrast amb la bella gitana Zaida, que mostra la seva tristesa per l’enyorament del seu estimat, que està en terres llunyanes; mentrestant, el seu amic Albazar intenta consolar-la. Apareix un poeta italià, Prosdocimo, que està buscant un tema per a una comèdia i el cant dels zíngars li suggereix una bona idea per començar. Arriba Geronio, marit ric i complaent de la frívola Fiorilla, que busca una gitana que li digui la bonaventura. Zaida s’ofereix a predir el seu futur i fa al·lusions burlesques als signes del zodíac que porten banyes fins a aconseguir irritar el marit, que fuig davant les burles de tots. Zaida explica la raó de la seva presència a Itàlia: havia estat l’esclava preferida del príncep turc Selim Damelec a la seva cort d’Erzurum, va ser falsament acusada d’infidelitat i en va haver de fugir, però encara l’estima. El poeta li diu que arriba a Nàpols un príncep turc que vol conèixer els costums d’Europa i li recomana que vagi a la festa que es fa en honor d’aquest.
Es presenta Fiorilla, la frívola muller de Geronio, que mostra un caràcter lleuger, mentre arriba un vaixell del qual baixa el príncep turc Selim, acompanyat d’uns remers, i fa una alegre lloança d’Itàlia. Els dos protagonistes inicien un duo galant en el qual cadascun creu haver seduït l’altre.
Es presenta Don Narciso, el chevalier servant de Fiorilla, que es mostra molt gelós, i apareix Geronio, indignat perquè ha vist la seva muller amb un turc a qui pretén convidar a casa seva a prendre cafè. El poeta s’adona que Selim és l’amant del qual parlava la gitana, i marit i galant desconfien d’ell.
A casa de Don Geronio, Fiorilla serveix un cafè a Selim, fascinat per l’atractiva nova amiga, que juga amb la previsible desconfiança de la italiana davant un turc que deu tenir un harem. Arriba Geronio i el príncep turc desembeina la daga, però Fiorilla intervé amb gran seguretat i afirma que Geronio ha entrat per fer-li homenatge i demana al marit que besi la capa al turc. Apareix Narciso, escandalitzat pel que veu, i Selim aconsegueix concertar una cita amb Fiorilla a la vora del mar.
Geronio explica al poeta l’escena amb actitud submisa i Prosdocimo el convenç que ha de canviar radicalment la seva estratègia i utilitzar el bastó. Però entra Fiorilla, que resta molt tranquil·la malgrat els retrets del marit –que l’amenaça de tornar-la a Sorrento, d’on la va treure– i aconsegueix capgirar la situació i ser ella qui faci els retrets a un Geronio totalment derrotat.
A la platja, ja de nit, on hi ha els gitanos i Zaida, que es declara endevina, arriba Selim a trobar-se amb la seva nova conquesta i demana a Zaida que li digui el seu futur. Ella el reconeix i evoca la figura de Zaida injustament condemnada, tot provocant que Selim la identifiqui i els dos antics amants s’abracen plens d’emoció. Entra Narciso, i després Fiorilla, coberta amb un vel, i finalment Geronio. Selim festeja Fiorilla sense reconèixer-la, que s’indigna i l’insulta mentre es descobreix. Geronio i Narciso s’escandalitzen en reconèixer Fiorilla; Zaida s’indigna de la presència de la seva rival. Les dues dones arriben a les mans i Selim les ha de separar.

Acte II
En una fonda on s’han citat Selim i Fiorilla, el poeta dóna novament consells al desafortunat marit, Geronio, perquè es mostri enèrgic davant la seva frívola muller. Entra Selim, que compadeix Geronio per la fatiga del seu matrimoni amb una dona tan difícil i li proposa, seguint el costum turc, comprar-li la muller. Geronio hi reacciona agressivament i Selim suggereix que raptarà la muller.
Fiorilla ens fa saber que espera Selim i que ha fet convidar Zaida per venjar-se’n i demostrar que el príncep la prefereix a ella. Entra la gitana enamorada i després Selim; la italiana el desafia a decidir qui ha de ser la seva estimada, i el príncep resta dubitatiu i confós. Zaida, dolguda, se’n va amb dignitat, però Fiorilla es mostra gelosa dels sentiments del príncep encara que finalment es reconcilien.
El poeta informa Geronio que Selim ha convidat Fiorilla a una festa on espera convèncer-la que se’n vagi amb ell a Turquia i li proposa un pla: Zaida hi anirà disfressada de Fiorilla i Geronio s’ha de disfressar al seu torn de Selim. Don Narciso ho ha escoltat sense ser vist i decideix vèncer els seus dos rivals, Geronio i Selim, i reconquerir així la seva estimada, vestit també de turc. El poeta ajuda Zaida a trobar un vestit adequat com el de Fiorilla per anar a la festa. Apareix Fiorilla, buscant Selim, i apareix Narciso, disfressat de Selim, i tots dos es barregen amb la gent; entra Zaida, disfressada de Fiorilla, seguida de Selim, que també creu en la seva falsa identitat. Arriba Don Geronio, també disfressat de Selim, que resta estupefacte quan veu que entren les dues parelles idèntiques que semblen cadascuna Selim i Fiorilla. Els personatges es dirigeixen l’un a l’altra enganyats per l’equívoc que faciliten les disfresses. Geronio es desespera, els amants intenten seduir la seva parella però no n’encerten la identitat. Fiorilla ataca el seu marit i proposa fugir de la festa. Finalment les dues parelles s’escapoleixen dissimuladament i el marit resta vociferant que només vol recuperar la seva dona.

A la fonda, Albazar, l’amic de Zaida, ens assabenta que Selim és a punt de salpar vers el seu país amb la gitana. El poeta revela a Geronio la relació de Fiorilla amb Narciso –la qual ara està decidida a reconquerir el turc– i li suggereix que parli amb el notari i simuli que ha obtingut el divorci, cosa que obliga la muller a tornar amb els pares a Sorrento. Davant la casa de Don Geronio, Fiorilla s’encara amb el marit, però aquest mostra la seva ira i entra a la casa mentre li tanca la porta als nassos. Ella s’assabenta de la reconciliació entre Selim i Zaida, situació que la humilia profundament, i aleshores un fals empleat del notari li lliura una carta que Fiorilla llegeix amb gran desconsol. El poeta veu en aquest final moralitzant una bona solució de la seva obra i aconsella a Geronio que la segueixi per perdonar-la si és possible i s’ho mereix. 
A la platja, amb el vaixell de Selim a punt de salpar, arriba Fiorilla, que ha de pujar a un altre vaixell que la retorni a Sorrento. Geronio i el poeta l’observen i s’adonen del seu penediment. Fiorilla, prou llesta per veure que el marit està entendrit, es proposa decididament a fer-se perdonar. Geronio es deixa seduir i s’abracen amorosament. Arriben els gitanos, Narciso, i Selim i Zaida, que demanen perdó pels seus errors, i tots junts canten amb alegria i felicitat la moral de l’òpera mentre cau el teló.

FRAGMENTS ESCOLLITS

Comencem amb la sortida de Fiorilla, “Non si da follia maggiore” cantada per la mateixa soprano i la mateixa producció que veurem al Liceu, Nino Machaidze:

Ara Maria Callas l’any 1950

Cecilia Bartoli a Zuric

Ara escoltem la segona ària “Squallida veste”:

En primer lloc la versió de Montserrat Caballé amb Riccardo Chailly

Ara la gran rossiniana Leila Cuberli al ROF de 1983

I finalment Mariella Devia l’any 1994 a Bologna

Escoltem ara a Samuel Ramey cantant Bella Italia, alfin ti miro

El mateix fragment per Ruggero Raimondi a Zuric

I ara pel Selim liceista, Ildebrando d’Arcangelo

Ara us proposo el duo Servo! Serva! amb Mariella Devia i Michele Pertusi

Ara escoltem l’ària de Don Narciso “Tu seconda il mio disegno”:

Comencem per Juan Diego Flórez, un Narciso ideal

Seguim amb Lawrence Brownlee a Amsterdam l’any 2012. Aviat el veurem al Liceu (espero)

I ara Colin Lee a la ROH l’any 2010.

Us deixo l’engrescador Finale I amb la mateixa producció que al Liceu, i també amb Machaidze, D’Arcangelo, Alegret i Girolami,  però dirigits per Fabio Luisi

Ahir vaig assistir a l’assaig general del Liceu i tot fa pensar en una versió esplèndida sota tots els punts de vista, amb un equip esplèndid, una producció intel·ligent, divertida i molt distreta i una direcció musical d’alçada.

Si no ho teniu previst, intenteu no perdre.vos-ho

En parlarem aviat.

Per a més informació:

http://www.liceubarcelona.cat/detall-obra/obra/il-turco-in-italia-1.html

http://en.wikipedia.org/wiki/Il_turco_in_Italia