IN FERNEM LAND

LICEU: MADAMA BUTTERFLY (Jaho, de León, Capitanucci, Coma-Alabert;Callegari)


butterfly 002Ahir segon i únic dels tres repartiments de Madama Butterfly de la tanda de juliol, amb una única representació.

La nit es va iniciar amb un impressionant, emotiu i tristíssim minut de silenci per homenatjar i recordar les víctimes de l’accident ferroviari de dimecres i que ens ha trasbalsat a tots. Tot el Liceu, amb un bon aforament encara que no ple del tot, es va posar dempeus i la rotunditat impressionava.

Ahir cantava Ermoela Jaho, que en les representacions del mes de març va trasbalsar a tots els que la van veure i amb ella també el Pinkerton d’aquelles representacions, el tenor canari Jorge de León.

Amb el preludi fugat encara per resoldre després de 5 representacions, l’orquestra va repetir la versió de diumenge. El mestre Callegari no canvia la seva direcció encara que si ho facin els seus protagonistes, quelcom que no em sembla gaire lògic i menys si la Cio-Cio-San és la delicada soprano albanesa, però ell continua amb el pinyó fix i acaba agradant a un públic entregat. Si bé l’orquestra té alguns moments de so millorable, és veritat que el mestre domina l’obra en un crescendo dramàtic efectiu, però en a mi em continuen sobrant els excessius decibels i algunes lentituds exagerades. A mi no m’agrada tant com al públic.

Ermonela Jaho té una deliciosa sortida, amb un so flotant, eteri, que levita, una filigrana de porcellana japonesa, fràgil però perfectament audible, projectant el registre agut i sobreagut (acaba “ancora un paso or via” amb un meravellós sobreagut) de manera lluminosa, mai feridora. Durant tot el primer acte per a mi Jaho és la perfecta Butterfly, innocent, infantil, delicadíssima en el fraseig, temorosa i il·lusionada, un prodigi de creativitat vocal i interpretativa, un autèntic plaer auditiu, que culmina amb un duo que hauria d’enamorar i contagiar a Pinkerton d’aquesta sensibilitat més que no pas encendre-li els instints més primaris. Després d’un primer acte tan gloriós em vaig fer moltes il·lusions, masses.

La veu de Jaho és la d’una soprano lírica pura, molt més que suficient per a rols que no necessitin gaire d’un centre generós i frases dramàtiques. Té un lleuger vibrato que no  molesta i en el seu conjunt recorda en molts moments a la gran Pilar Lorengar, però ja ho hem dit moltes vegades que a partir del segon acte Butterfly ja no és l’adolescent enamoradissa i inexperta, ja que ha tingut un fill amb el cràpula de Pinkerton i aquest l’ha abandonat. Malgrat el desengany ella espera encara enamorada, però han passat 3 anys i masses coses com per mantenir aquella veu flotant. Puccini ho descriu vocalment de manera mestrívola i aquest és potser el handicap més gran del rol. Poder fer aquesta transició vocal és tot un repte, ja que en el segon acte la soprano no trigarà a necessitar d’un centre poderós que traspassi l’orquestra i s’expandeixi amb generositat, sent capaç d’eixamplar-se encara més en la zona aguda en les frases finals de la famosa ària “Un bel dí, vedremo”, que Jaho comença amb un fil de veu de bellíssim efecte, però que a mida que la veu ha d’anar agafant més cos aquesta no respon de la manera que seria desitjable, ja que hi ha uns factors físics que condicionen l’emissió, i aleshores la veu perd presencia i força. Acaba l’emotiu “io con sicura fede lo aspetto” amb l’agut prou ferm per aguantar bé les sil·labes  “as-pe-tto” sense defallir i tallar abans d’hora, però ai las! no impressiona, no omple la sala, no pot projectar-se millor, potser el Liceu és massa gran i el mestre Callegari en aquest sentit no l’ajuda gaire i això és produirà vàries vegades durant el llarg segon acte, on Puccini posa a prova a la soprano amb frases llargues en el registre central i greu, que no haurien de passar factura quan la veu té suficient cos i es projecta de manera natural sense forçar res, en canvi a Ermonela Jaho se la menja massa sovint la pròpia partitura i l’orquestra. Ella continua sent igualment sensible i “miniaturesca”, però no m’ha impressionat ni en l’emotivitat de “Che tua madre dovrà” ni tampoc allà on la Nizza diumenge va fer embogir el teatre amb “Ei torna e m’ama”. En el tercer acte em va agradar més, ja que la seva actuació escènica és sempre colpidora, però tot i sabent (tothom m’ho havia dit) que és una miniatura de delicades maneres , després del meravellós primer acte, havia cregut que la seva veu seria capaç de transformar-se una mica més.

La Jaho és una cantant magnífica, molt musical, que regala sensibilitat a doll, tot el que ha de tenir Butterfly, però malauradament a la seva veu per a mi li manca un punt per ser-ho.

Sabia com era Jorge de León, però ahir va ser la primera vegada que el vaig escoltar al teatre i no em va sorprendre. A a tots aquells que m’havien dit que havia millorat, sense que ens haguem d’enfadar, els haig de dir que m’han enganyat. Continua sent una veu formidable, un tenor d’aguts esclatants, que és el seu gran i únic tresor, un tresor preuat però això no és el tot, i altres amb molt menys han fet una carrera sensacional, segurament molt millor de la que farà ell i m’agradaria equivocar-me.

Sembla mentida que tenint una soprano tan delicada i musical al costat, no se li encomani res en la seva línia de cant.  Qualsevol indici de sensibilitat i musicalitat no s’aprecia en la seva monòtona prosòdia, mai sorprèn amb detalls creatius, amb frases a mitja veu, amb reguladors, amb la més mínima sensibilitat i fraseig delicat, ni tan sols en el duo. Va massa per feina i tan sols es preocupa de deixar-nos quan la partitura ho demana, la seva particular canonada vocal, uns aguts segurs, escandalosament segurs diria, però quina poca traça té aquest xicot!. A més a més, va trigar a escalfar la veu, mostrant unes molestes oscil·lacions i un vibrato enutjos que va anar desapareixent. Hauria d’estudiar tant i aplicar-se a un sever i exhaustiu ritme d’aprenentatge al costat d’un mestre rigorós i exigent, que sent tenor i amb uns aguts com els seus, quelcom buscat per tants teatres, dubto que ho faci, però és l’únic que puc dir-li després d’haver “cantat” un Pinkerton com aquell.

Fabio Capitanucci era bo, oi?, doncs no sé que li ha passat a aquest baríton, però en els moments decisius, que tampoc és que Sharpless en tingui tants, el cantant desapareix, s’amaga, es desinfla. Un misteri per resoldre o un cantant en hores baixes. Esperem que es recuperi i torni a oferir-nos bones nits de cant.

La resta de cantants eren els mateixos que diumenge, per tant no em repetiré a excepció de tornar a anomenar a Gemma Coma-Alabert, una Suzuki esplèndida que s’endu cada dia una tronadora ovació, ben merescuda. Fa goig escoltar-la i fa goig veure com se li reconeix la bona feina, ja que aquestes coses no sempre succeeixen en cantants de casa i en rols secundaris, encara que el de Suzuki sigui tan important i present en tota l’òpera.

Avui ja puc confirmar que dilluns, en la darrera representació de la temporada, veuré a Patricia Racette en la que serà la tercera Butterfly en una setmana, quelcom tan inusual com sorprenent i fins i tot magnífic.

Després ja podré fer la valoració d’una temporada ben peculiar.

Demà tornarem a Wagner

34 comments

  1. Jan

    Jo m’esperava que diguessis que t’havia entusiasmat… però es veu que no…
    Jo he disfrutat TOTS els grans moments de la Butterfly. Per a mí, fent un 2n i 3er actes magnífics. És una lírica, amb una projeció suficient, potser a vegades se li pot demanar més volum, però suficient. Canta amb gust, fraseja amb gust, regula, emociona, actua bé. Val, no té els greus i el centre d’una dramàtica, però per fer la seva versió (totalment lírica) en té de sobres. M’ha posat la pell de gallina en TOTS els seus moments, sobretot en el 2n acte, fabulosa!!!!!!!!
    El Sr. de León és un barruer. No fa res més que donar les notes. No actua, la veu corre però no és un canó (com deien que era), i a més no apiana, ni regula, ni res de res, per a mí un desastre! Ni els seus aguts em convencen… com he pensat en l’Alagna, que té uns aguts menys segurs però el color és preciós, canta amb gust i fraseja com s’ha de frasejar. Quina ràbia aquest “tio”!!!!
    En Capitanucci del que jo tinc el disc interpretant el Sharpless al costat de Gheorghiu i Kaufmann, no sembla ell. El color és igual de bonic, però la projecció sobretot dels aguts és nula, com tu dius Joaquim, esperem que sols sigui momentani…
    L’orquestra doncs cada dia sona millor. Callegari no ho ha dominat tot, i per falta d’assajos amb la Jaho s’han fet un embolic més d’un cop, li ha costat cuadrar el cor del 1er acte (el casament ) però com a mínim vol transmetre algo, i ho aconsegueix, sobretot en la petita part orquestral de després del “Triomfa il mio amor”.
    Com he disfrutat!!! Gràcies a Ermonela Jaho, ja li hem dit que és magnífica… que torni! que torni! que torni!!! 😀 Quina pena que no faci més funcions ella, m’hagués agradat tornar a repetir, com m’ho he passat!! Són aquestes nits en les que agreeixes que algun dia algú et fes aficionar a l’òpera… quina afició quan surten bé les coses!!! 😉

    M'agrada

      • Jan

        Pobre de mí… jajajaja T’he de dir però, que allò sols va ser un petit tast, a mí em va picar la curiositat i em vaig comprar el Dvd i el Cd de Turandot, a més va coincidir que amb el diari donaven dvd’s i cd’s d’òpera, molts cops grans versions, i amb la mort de Pavarotti… (bé, lo del pavarotti va ser un pèl més tard… però més o menys) i ja hi vaig ser! A més jo vaig seguir comprant cd’s i ala! ja porto uns 7 o 8 anys enganxat! però que vaig al Liceu sovint, 2. Abans no em deixaven… 😦 jejeje

        M'agrada

    • Em va agradar molt el primer acte, ho saps, va fer coses meravelloses d’una delicadesa admirable.
      Després no vull repetir els arguments que crec que han quedat prou clars a l’apunt, Jaho canta una Cio-Cio-San molt emotiva, plena de detalls i actuada de meravella, però crec que a la veu li manca la força per arribar en els moments més exigents. Escoltant a Callas, Tebaldi, Freni o Scotto, suposo que quedarà ben clar el que vull dir, és clar que són veus molt punyents, amb un centre molt generós, uns aspectes vocals que ella no té. Com que és molt bona cantant utilitza altres aspectes que la beneficien, és intel·ligent, però caram el segon acte té moments molt exigents en la tessitura central i ella fins i tot per resultar prou convincent posa en cert perill l’estabilitat d’afinació dels aguts que en els moments més dramàtics canviaven el color i el gruix de la veu. Tot i així els seus valors són altíssims, però no puc compartir el entusiasme que tenia després d’un primer acte que s’adapta molt millor a les seves característiques vocals.
      Trobo fantàstic que hagis gaudit moltíssim de la seva Butterfly, no vas ser l’únic, molta gent es va commoure amb ella.

      M'agrada

  2. Jo recordo fa anys, una Butterfly interpretada per la Catherine Malfitano que em va emocionar molt. Tampoc tenia una veu que trenqués barreres, però renoi! quina manera d’interpretar. Amb la Jaho em va passar el mateix quan la vaig veure i escoltar, emoció a flor de pell i una veu preciosa i sensible que es el jo, més aprecio en una Cio-Cio-San. Felicitats per les cròniques d’aquesta marató butterflyana!

    M'agrada

    • Santi

      Quins records¡¡¡ Jo vaig tenir la sort de parlar amb Catherine Malfitano¡¡ Encara recordo aquelles funcions del Victòria¡¡¡ 🙂
      Efectivament van ser unes funcions molt emocionants.
      De Jaho he sentit la seva Anna Bolena, veu preciosa 🙂

      M'agrada

    • Malfitano feia una Butterfly molt verista, molt diferent a Jaho, era molt intensa i recordaràs que la Suzuki era una luxosa Urmana, una serventa de dimensions molt poc nipones però d’una categoria vocal fora del que és habitual en aquest rol, és clar que en aquestes representacions hi ha la Lamieux que és molt més que un luxe, i una sensacional gemma Coma-Alabet que després d’aquesta Suzuki està demanant a crits uns rols de molta més categoria, ho espero.

      M'agrada

  3. Leonor

    Algún día escucharé a Jaho (¡eso espero!); sobre Jorge de León, me sonó exactamente igual en la “Tosca” del Real que cuando cantaba en el Cervantes, sin cambios en su emisión. Ojalá madure algo más (no lo tengo muy claro) y ya interprete más que dar “cañonazos vocales”, su piedra de toque ¡Buenos días y saludos, infernems!

    M'agrada

    • De León está muy verde, tanto, que me sorprende que teniendo las carencias que tiene cante roles de primer tenor en teatros de primera. La voz es importante, pero es un material de partida, nunca puede ser el final, le falta mucho. Ojalá aprenda, hay carencia de voces como la suya.

      M'agrada

  4. Después de un primer acto glorioso por parte de Ermonela Jaho, esperaba un segundo y un tercero a esa altura y no ha sido así. Su voz pierde fuelle y no consigue arrebatar allá donde Amarilli Nizza estuvo sorprendente y convincente. En líneas generales es una mejor Butterfly que la de sus colegas, pero tampoco es la definitiva del momento, quién lo es? En mi caso está por ver.

    Jaho lleva en repertorio roles de dramática coloratura/mezzo como Anna Bolena y otros de dramática verdiana como Amelia de “Simon Boccanegra”. Francamente no sé cómo puede resolverlos. Le conozco su Violetta de Verona y no me agrada y su “Suor Angelica” del Covent Garden y está sensacional, por lo que deduzco que en la actualidad es soprano de dos roles: “Suor Angelica” (el mejor) y “Madama Butterfly”.

    Es una buena cantante, muy sensible y con 39 años y 18 de carrera profesional debiera haber alcanzado un “status” de primera categoría que en mi opinión no tiene todavía, por algo será.

    Estoy entusiasmado del buen hacer de la mezzo Gemma Coma-Albert y espero que el Liceu la tenga presente para cometidos de mayor envergadura. En su rol de Suzuki atacó graves de auténtica Erda. Una maravillosa sorpresa.

    Jorge de León dispone de un registro agudo de primera calidad, pero el resto es mejorable.

    La dirección de Caligari la encuentro excesiva, exigiendo a menudo un volumen desmesurado por parte de la orquesta, sin embargo consigue reducirlo en momentos clave de la partitura, cosa que es de agradecer. No considero su aportación a estas “Butterfly” tan extraordinaria como todo eso sino más bien correcta sin más.

    M'agrada

    • Més enllà dels rols de lírica no crec que canti rols de dramàtica, ja no dic Bolena, que més d’una lírica lleugera com Sills, Gruberova, Mosuc i altres ha fet per tot arreu, l’Amelia del Simon tampoc ho és, encara que hi ha moltes dramàtiques que l’hagin cantat.
      Jaho té una especial habilitat per l’emotivitat, els sons flotants, els pianíssim i un gust exquisit pels petits detalls, per això hi ha moments de Butterfly, com també de Suor Angèlica que són admirables.

      M'agrada

  5. Jordi

    Coincideixes amb la impressió que vaig tenir el mes de març i que ja vaig constatar al bloc.
    Per a mi la millor Butterfly que he vist al Liceu aquesta temporada és Hui He, doncs sap combinar la delicadesa amb la potencia per sobreeixir el mur de l’orquestra-

    M'agrada

  6. Carme

    Jo també hi era ahir, i volia comentar que tot i passar-ho bé, aquesta Butterfly no em va emocionar com esperava… Em semblava que hi faltava volum de veu, Em podríeu dir si és una qüestió de lloc? (primer amfiteatre centrat) O és que els que no ens podem permetre cada dia segons quins preus ens hem acostumat “malament” a escoltar l’òpera a casa? Gràcies!

    M'agrada

    • Jan

      Ella no és que fos una veu gran, però mai inaudible. Crec que els discs sempre enganyen… 😉 No ens podem creure els discs, ho retoquen tot… en disc tot sona bé… 🙂

      M'agrada

    • Hola Carme, benvinguda. El volum també faltava als pisos alts. tot i que les veus sempre arriben millor a la part alta de la sala, no crec que el problema fos tant la ubicació de cadascun de nosaltres a la sala.
      Encantat que hagis participat per primera vegada, torna quan vulguis.

      M'agrada

    • Si que és una mica exhaustiu, però a vegades les coses van com van, m’hagues estimat veure en 10 dies 3 Die Frau ohne Schatten o tres Tristan amb tres repartiments diferents, però no és el cas, i al cap i a la fi Butterfly m’interessa més que altres òperes belcantistes.

      M'agrada

  7. Jofre

    La Johe és deliciosa, però insuficient per a Butterfly, a mi també em va costar escoltar-la i també el primer acte. Jo estava assegut a l’amfiteatre encara que la meva entrada era d’un lloc menys privilegiat.
    Em va agradar més Racette
    Desitjo que passis un bon dia del teu sant.

    M'agrada

  8. demo

    Estic completament d´acord amb tot el que dius.La Jaho molt delicada veu sensible, però en el primer acta (potser per estar jo massa aprop de l´orquestra) en alguns moments quasi no la sentía a la Jaho.El tenor poc delicat.Coma-Alabert fantástica.Un plaer haver-te saludat personalment.

    M'agrada

  9. Yo disfruté como una enana (especialmente cuando el tenor estaba fuera de escena). La Butterfly de Jaho es todo delicadeza e inocencia e interpreta el rol de forma muy personal. Al principio de la ópera, la protagonista tiene 15 años y al final 18… es decir, sigue siendo una niña. Para mí es del todo creíble el personaje tal y como lo cantó Jaho ayer, por mucho que le faltase contundencia en determinadas escenas. A pesar de todo, logró conmoverme, cosa que no consiguió la contundente Hui He. Y si una Butterfly no conmueve, apaga y vámonos.
    A ver qué tal el lunes con Racette… Tengo buenas vibraciones.

    M'agrada

    • Pues Marga, yo no me conmoví demasiado en el segundo acto y mira que sin de León había muchos números, aunque Capitanucci tampoco ayudaba.
      Quizás confié demasiado en el aspecto puramente vocal y sin la actuación escénica a primera vista, la cosa no llega igual. para mi mejor Hui He, sin ser mi Butterfly. Espero que Racette consiga hacerme electrizar

      M'agrada

  10. dandini

    Cio-cio-san diu “noi siamo gente avezza alle piccole cose….”.La versio d’Ermonela Jaho va reflectir una Butterfly dolça,subtil, juvenil i plena d’encant que sabia enamorar a Pinkerton i al públic alhora.Alló de ” con quel fare di bambola quando parla m’infiamma” va tenir sentit finalment.Potser el seu referent està més proper a Victoria de los Angeles en una exhibició de subtilesa cànora ben reflexionada que no pas en una versió de molts decibelis i escassa profunditat psicològica.
    El fet de que una cantant com Amarilli Nizza tant evocadora de la noia inocent com jo bomber i que es va passar tota la funció amb greus problemes d’afinació de cop i volta tregui una ovació en un climax en forte com es “triomfa e m’ama” no em demostra absolutament res.La freqüencia d’ imprecisió tonal seguia sent(per mí) superior a la tolerable en un gran teatre.
    Un exemple ben demostratiu hagués estat que Jorge de León que semblava que opositava al “canto brutto” provoqués un esclat de bravos després de “Addio fiorito asil”, que també era possible.Aixó el feria millor que Josep Carreras i el seu problemàtic registre agut?Doncs segur que tots coincidim en que NO.

    M'agrada

    • Ves per on no va passar i en de León no es va poder endur l’ovació que se’n va endur la Nizza, bàsicament perquè entre l’un i l’altre hi ha tanta distància com entre tu i jo.

      M'agrada

      • Alos 39 años (edad actual de Ermonela Jaho) Victoria de los Angeles había hecho lo más importante de su carrera operística -incluso ya había debutado en Bayreuth en 1961-, era apreciada mundialmente y había registrado “Madama Butterfly”, “Faust” e “Il barbiere di Siviglia dos veces cada una. Su Cio-Cio-San es probablemente la más incuestionable interpretación de este rol hasta la fecha.

        Ermonela Jaho con 39 años y 18 de carrera profesional es una gentíl cantante que sólo puede resolver vocalmente con auténtica credibilidad el primer acto de “Madama Butterfly”; en el segundo y en el tercero vienen los problemas por su carencia de graves y de ímpetu dramático en la emisión vocal -nada que objetar a su interpretación escénica- y a estas alturas de su carrera aún no ha conseguido situarse en un primer plano de categoría vocal.

        La comparación de Jaho con De los Angeles me parece arriesgada y poco convincente.

        M'agrada

      • A mi de tant en tant ja m´agrada deixar anar una de l´alçada d´un campanar per provocar la gent i mirar d´animar una mica el cotarro. Però, dandini, fill, quan tu t´hi poses… el puto amo!.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: