LICEU 2016/2017: LE NOZZE DI FIGARO

Vaig assistir a l’assaig pre-general de Le nozze di Figaro i ahir a la darrera representació de les 7 programades aquesta temporada i curiosament ahir semblava més un assaig pendent de rodatge i en el pre-general tot semblava més lligat. Potser el fet de que ahir Susanna i Cherubino fossin les del repartiment alternatiu (també ho van cantar el dia 10) podia influir, però em va sorprendre que hi haguessin tants dubtes entre el fossat i l’escenari, perquè el pre-general del dia 4 de novembre.

Josep Pons ha aconseguit que l’orquestra del Liceu ofereixi un so pulcre, polit i en definitiva mozartià, sobretot gràcies a una corda molt motivada i corpòria, i a unes fustes (imprescindibles en l’orquestració de Mozart) càlides i de resultats feliçment curosos i de qualitat, que van mantenir l’estructura refinada i un so genuí, que amb la distribució concentrada en el centre del fossat i aquest molt més alçat del que és costum a la casa, atorgava una sonoritat més abrupte, fins i tot podia semblar agressiva, que recordava les interpretacions més historicistes, allunyades de classicisme més amable i dolç. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

LA PROVA DEL “DELICTE”: EL VÍDEO DE LA TRAVIATA A LA SCALA

Diana Damrau (Vileta Valéry) a La Traviata del Teatro alla Scala, produció de Dmitri Tchernuakov

Diana Damrau (Vileta Valéry) a La Traviata del Teatro alla Scala, acte 1er producció de Dmitri Tcherniakov

Avui, després de la intensitat provocada per l’apunt dedicat a la Prima de la Scala (vist 889 vegades dels quasi 3000 apunts vists ahir), i els comentaris que ja sabeu que m’agraden tant, us deixaré els arxius de l’emissió televisiva d’ARTE, en tres blocs, distribuïts per cadascun dels actes.

Aquí teniu el vídeo de La Traviata que us permetrà tornar a reviure, si voleu, tot el que aquesta representació ha provocat, que no és poc.

Potser una segona, tercera o quarta revisió posarà les coses al seu lloc? Continua llegint

LA PRIMA DE LA SCALA 2013: LA TRAVIATA

Cartellone Traviata 2013

Costa assimilar les impressions viscudes ahir al cinema abans, durant i al finalitzar la transmissió de la inauguració de la temporada del Teatro alla Scala, avui encara la inauguració més esperada de totes les temporades operístiques del món.

Que l’òpera escollida fos La Traviata com a cloenda de la celebració del 200 aniversari del naixement de Giuseppe Verdi era una elecció valenta, arriscada i necessària. Necessària per intentar normalitzar allò que el mestre Muti va iniciar a l’any 1990 amb la segona reposició del títol després de Callas (per la Traviata a la Scala es parla d’abans o després de Callas, com si fos abans o després de Crist). Doncs bé, després de Callas només hi ha hagut Freni, Fabbrizini i ara Damrau, i això des de 1955 és quasi insultant i ja toca normalitzar.

Ara bé, si la Scala volia normalitzar el títol després de la producció tradicional de Liliana Cavani que garantia tranquil·litat a nivell escènic, amb  aquesta proposta l’elecció no podia ser més desafortunada, ja que va arriscar massa contractant al rus Dmitri Tcherniakov que més aviat garanteix el que ha acabat succeint, tot el contrari. Continua llegint

LICEU: MADAMA BUTTERFLY (Racette-Secco-Lemieux-Òdena;Callegari)

butterfly 003Ahir va tenir lloc la darrera representació de les 8 programades de Madama Butterfly per aquest mes de juliol que demà acaba, i per tant la darrera representació de la temporada 2012/2013. No podia acabar millor, va començar malament, recordem-ho, amb aquella “La forza del destino” que ja ningú recorda i que demostra un cop més que quasi sempre és una òpera malastruga i que el bicentenari Verdi, també al Liceu, va començar malament. Però avui toca tornar a parlar de Butterfly i ho faig amb goig.

És sense dubte el millor repartiment dels vists aquesta temporada, incloent les representacions del mes de març i aquestes de juliol, per a mi, no caldria que ho digués però encara hi ha algú que creu que en aquest blog l’opinió és pontifical i res més lluny de la meva intenció. És la meva opinió, això sí, amb la que podeu o no estar d’acord, i jo magnànim, em deixo a vegades fins i tot maltractar per tots el que penseu diferent.   Continua llegint

LICEU: MADAMA BUTTERFLY (Jaho, de León, Capitanucci, Coma-Alabert;Callegari)

butterfly 002Ahir segon i únic dels tres repartiments de Madama Butterfly de la tanda de juliol, amb una única representació.

La nit es va iniciar amb un impressionant, emotiu i tristíssim minut de silenci per homenatjar i recordar les víctimes de l’accident ferroviari de dimecres i que ens ha trasbalsat a tots. Tot el Liceu, amb un bon aforament encara que no ple del tot, es va posar dempeus i la rotunditat impressionava.

Ahir cantava Ermoela Jaho, que en les representacions del mes de març va trasbalsar a tots els que la van veure i amb ella també el Pinkerton d’aquelles representacions, el tenor canari Jorge de León.

Amb el preludi fugat encara per resoldre després de 5 representacions, l’orquestra va repetir la versió de diumenge. El mestre Callegari no canvia la seva direcció encara que si ho facin els seus protagonistes, quelcom que no em sembla gaire lògic i menys si la Cio-Cio-San és la delicada soprano albanesa, però ell continua amb el pinyó fix i acaba agradant a un públic entregat. Si bé l’orquestra té alguns moments de so millorable, és veritat que el mestre domina l’obra en un crescendo dramàtic efectiu, però en a mi em continuen sobrant els excessius decibels i algunes lentituds exagerades. A mi no m’agrada tant com al públic. Continua llegint

LICEU: MADAMA BUTTERFLY (Nizza, Aronica, Bergasa, Coma-Albert;Callegari)

butterfly 001

Ahir en un Liceu que feia molt de goig encara que no estigués ple del tot, va tenir la segona representació de les previstes durant aquest mes de juliol de l’immortal Madama Butterfly, amb el segon dels tres repartiments previstos, és a dir amb la soprano italiana Amarilli Nizza que després de ser anunciada per algun altre títol, finalment debutava al Liceu amb un rol de màxima exigència i el tenor italià Roberto Aronica.

Respecte a les funcions del mes de març hi ha un canvi de direcció musical, sent el conegut Daniele Callegari qui ara es fa càrrec de la concertació, i en aquest sentit sense ser una direcció que m’hagi entusiasmat, ja que l’he trobat en masses moments excessiva de volum, massacrant en més d’una vegada a la protagonista, i en alguns moments molt lenta. Tot i així el mestre Callegari sense voler ser original com si succeïa amb el mestre José Miguel Pérez-Sierra a les representacions del mes de març, va fer una versió efectiva i teatral, sense tenir especial cura en subratllar la multitud de gloriosos moments que Puccini regala a l’orquestra, ni extraure un so especialment bonic, però quasi sempre ho va tenir tot sota control i només si hagués vigilat en no excedir-se en el volum, la seva direcció m’hagués semblat del tot correcta, sense entusiasmar. El fet de que cada dia tingui protagonistes diferents amb problemàtiques diferents, no deu ajudar gaire. Ell hauria de saber dotar a l’orquestra de intensitats diferents si un dia té a la Sra. Racette i l’altre a la Sra. Nizza. Continua llegint

LICEU: MADAMA BUTTERFLY

butLiceu 002

El passat dijous 21 de març tenia lloc la primera de les 5 representacions que durant aquest mes de març es faran al Gran Teatre del Liceu de Madama Butterfly, a l’espera de les vuit representacions a la segona tanda del mes de juliol.

Les cinc representacions del mes de març han esgotat el taquillatge i és d’esperar que quelcom similar succeeixi el proper més de juliol, ja que la popularitat de l’òpera i l’encert en els repartiments han acabat per convèncer als més escèptics a apropar-se al Liceu i deixar-se seduir i entendrir, un cop més, per la immortal Cio-Cio-Sam.

La representació del primer dia, amb el mateix repartiment d’ahir diumenge es va retransmetre per Catalunya Música, la tinc enregistrada i em va agradar més aviat poc, per  no dir gens. Abans d’ahir dissabte va tenir lloc la segona representació amb el repartiment alternatiu (dir segon repartiment sembla que li tregui mèrits), i pel que tothom diu, és esplèndid.

Amb els antecedents de la primera, no gaire engrescadors, vaig entrar més aviat poc animat a la funció de diumenge tarda. Continua llegint

LUCREZIA BORGIA SEGONS EDITA GRUBEROVA

Nit històrica al Liceu, per l’èxit assolit per tota la companyia que han cantat la versió de concert de la Lucrezia Borgia de Donizetti.

Teatre amb les entrades esgotades i públic internacional, majoritàriament del àmbit germànic, per assistir al debut d’Edita Grubrerova en aquesta rol. Continua llegint