Rosalía López, Isabel Moreno, Ricardo Ríos, Arturo Nogués, Pau Solà i Oscar Diago al Teatre Principal de Sabadell el 18 d’octubre de 2013.

Ahir divendres va tenir lloc la inauguració de la temporada de cambra que els amics de Joventuts Musicals de Sabadell organitzen entre moltes altres activitats  i que tenen lloc a l’acollidor Teatre Principal de la capital vallesana, i que en aquesta ocasió va anar a càrrec del conjunt de vent Quintetíssim, format per Isabel Moreno (flauta), Oscar Diego (oboè), Ricardo Rios (clarinet), Pau Solà (fagot) i Arturo Nogués (trompa), tots ells membres de l’Orquesta Simfónica del Vallès, i amb la participació de Rosalia López al piano, per interpretar sense solució de continuïtat un programa preciós, integrat per la sonata per a flauta i piano de Francis Poulenc, que va encetar el concert, per seguir amb el Quintet per a vent i piano de Wolfgang Amadeus Mozart, i acabar amb el magnífic Sextet per a vent i piano del compositor francès.

No va ser un gran concert, ho he de dir, hi van haver masses dubtes i masses desequilibris, letals en l’obra de Mozart, que necessita d’una cura extrema en el so, un balanç perfectament calculat i una transparència, que en molts moments no va existir. Mozart és la prova del cotó de molts intèrprets i en aquesta ocasió no va ser diferent. Però sobretot en el Quintet vaig trobar  a faltar expressivitat, potser preocupats en altres aspectes, van deixar-la per un altre ocasió més propicia.

Les coses van anar millor amb Poulenc, tant en la Sonata per a flauta i piano, que després d’alguns dubtes inicials va desplegar les ales, gràcies, aquí sí, a l’expressivitat i musicalitat de Isabel Moreno i a l’acompanyament de Rosalia López, com en el Sextet que va cloure el concert, amb bons moments de conjunt, més equilibrats i amb unes dinàmiques més variades i contrastades, que van fer que acabéssim sortint més eixerits.

Poulenc que va fer un canvi notori en la seva carrera  musical i personal, mostra en les obres escoltades ahir la vessant més lúdica, divertida i esbojarrada, alhora que lírica i virtuosística, oferint als membres del Sextet l’oportunitat de brillar en les seves capacitats tècniques i virtuosístiques, fet que alguns van aprofitar millor que altres, però que sense cap mena de dubte van poder remuntar en el seu conjunt la pobre impressió que em va produir el Quintet de Mozart.

Per sobre de tot cal felicitar-los per les obres escollides i esperonar-los a seguir en la tasca de la divulgació de la música de cambra per a instrument de vent, sempre més arraconada en favor dels habituals formacions de corda.

En la propera sessió que es celebrarà el 15 de novembre, el grup El Teatre Instrumental, ens proposarà gaudir d’Els Nocturns per al Rei de Nàpols, que figuren entre les peces més curioses de la producció madura de Haydn. Es tracta d’unes peces molt teatrals, petites òperes en miniatura, sense cantants ni actors, i malgrat això s’entén perfectament la “historia” que cada instrument conta.

Més informació AQUÍ

Jo espero no perdre-m’ho