IN FERNEM LAND

LA NÚVIA DEL TSAR (Tsarskaya nevesta) de RIMSKI-KÓRSAKOV A BERLÍN (Barenboim-Tcherniakov) – vídeo-


Die Zarenbraut

Nikolai Rimski-Kórsakov amb 15 òperes en el seu catàleg musical és juntament amb el de Txaikovski (11 òperes) el gran operista rus, però ni la seva producció és tan coneguda, ni molt menys estimada com ho són bàsicament les dues òperes més representades de Txaikovski (Eugen Onegin i La dama de piques, un fet lamentable i injust, ja que les òperes de Rimski són esplèndides, com sortosament podrem comprovar aquesta temporada al Liceu amb l’esperadíssima producció de “La llegenda de la ciutat invisible de Kitege”, deguda també en la part escènica, al polèmic director Dmitri Tcherniakov, com aquesta Tsarskaya nevesta (La núvia del tsar) que avui us proposo procedent de la temporada berlinesa, un dels esdeveniments musicals d’aquesta tardor.

ANTECEDENTS:

Rimski-Kórsakov no va començar a ser tingut en compte i en menor mesura estimat, fins que no va morir Txaikovski. Ell arrelat en la tradició musical a partir de Glinka i amb idees pròpies en el intern del grup de Balakirev (anomenat dels cinc) no era un compositor en permanent conflicte entre la tradició i les formes.

La originalitat obsessiva de la gran part dels compositors a la recerca de nous llenguatges, semblava que turmentava a Rimski que sent un compositor ancorat en les formes operístiques tradicionals, lluitava entre tradició modernitat, invenció i inspiració melòdica.

La núvia del Tsar, composta l’any 1898 i estrenada el 3 de novembre de 1899 al teatre Solodovnikov de Moscou, suposa abans de la cabdal La ciutat invisible de Kitege, estrenada 7 anys més tard, un dels primers intents de innovació, més en el tractament orquestral (una de les grandioses aportacions del músic a la història) que no pas en el formal, ja que l’òpera està farcida de números bellíssims, però tancats, seguint els esquemes tradicionals de l’òpera romàntica, gènere en el que La núvia del tsar s’identifica plenament. Rimski també experimenta amb el Leitmotiv que utilitza per identificar als personatges.

Per altre part en el conjunt de l’opus operístic de Rimski, en aquesta òpera es serveix d’una trama històrica amb personatges reals, fet inusual, basada en l’obra de teatre del mateix nom de Lev Alexandrovich Mey.

El resultat és una òpera en quatre actes i de grandiosa inspiració melòdica, amb grans moments de lluïment per al quintet de cantants principals, però sobretot per el personatge de Marfa, per a qui Rimski reserva en el quart acte una de les àries més belles de la seva creació.

L’estrena al Teatre Circ Olympia de Barcelona, el 22 d’abril de 1932 va suposar també l’estrena a Espanya

BREU TRAMA ARGUMENTAL (original):

L’acció es desenvolupa en l’assentament d’Alexandrovsky a Moscou, a la tardor de 1572, sota la dominació del tsar i la cort que l’envolta. La història es fonamenta en personatges reals, si bé com succeeix en el Don Carlo de Schiller, els fets s’allunyen de la veritat històrica. El tercer matrimoni del tsar Ivan el Terrible amb María Sobakina és real, les causes de la mort d’aquesta ja formen part de la imaginació de Lev Alexandrovich Mey.

Griaznoi ha raptat la jove Ljubascha, però després s’enamora de Marfa, promesa de Lykov. Griaznoi va a veure un mag perquè l’ajudi en la conquesta amb un filtre d’amor. Ljubascha per despit, vol que el mag li doni també una metzina que la vagi matant de mica en mica. Marfa arreplega fascinació per allà on passa, i al costat de Griaznoi i el promés oficial, el jove Lykov,  la jove també ha fascinat al mateix tsar Ivan el terrible que decideix casar-se amb ella. Quan al final Griaznoi descobreix que Marfa enlloc d’enamorar-se com ell pretenia, mor per culpà del verí, mata Ljubascha. La guàrdia del tsar l’arresta i Marfa mort en una escena de la bogeria antològica.

El tsar no diu paraula durant tota l’òpera però ha de ser present en les escenes finals.

La núvia del Tsar, producció de Dmitri Tcherniakov. Foto Monika Rittershaus

La núvia del Tsar, acte  4at. producció de Dmitri Tcherniakov. Foto Monika Rittershaus

LA PRODUCCIÓ DE BERLÍN:

El cartell que serveix d’encapçalament a l’apunt és una enganyifa, ja que si algú pensa veure a Olga Peretyatko (Marfa) i  Anita Rachvelishvili (Ljubascha) abillades amb la iconogràfica tradició eslava, se’n portarà un gran desencís, és clar que  sabent que el director d’escena és qui és, és fàcil imaginar que com succeeix en tots els muntatges signats per ell, i jo us en he deixat uns quants a IFL: Il Trovatore a La Monnaie, La ciutat invisible de Kitege, Russland i Ludmila al Bolxoi o fins i tot La reinauguració del Bolxoi, en tots ells res és el que sembla i tot acaba sent una crítica de la Rússia “putinesca”.

Tot passa, després d’una picada d’ullet abans de la preciosa obertura, en l’actualitat. No hi ha tsar i aquest és una espècie de robot que no existeix, tan sols en les pantalles de plasma (sembla un que vosaltres i jo coneixem bé), fruit de la suma de molts tsar i dictadors, un mandatari virtual, a qui li busquen una  esposa real, per allò de lluir-la en societat, això és una suposició meva. Al voltant d’aquesta idea engrescadora, hi ha la trama de l’òpera que no es veu gaire alterada. Marfa, la noia escollida, es desitjada per l’opritxnik Griaznoi i no tant (cinisme made in Tcherniakov) per el promès Lykov, que quan sap que Marfa és escollida pel tsar, té l’alegria de la seva vida (final del segon acte).

Estan ben aconseguides moltes escenes, si bé la truculència trovadoresca del darrer acte grinyola en un muntatge que vol ser tan modern. Tcherniakov sap dissenyar molt bé escenes i personatges, amb una ambientació escenogràfica dissenyada per ell mateix que juga bé amb les situacions que es volen crear (la casa del segon acte), però sobretot en les dependències de govern/plató televisiu/sala informàtica del primer acte.

El muntatge perd impacte a mida que la trama es torna més truculenta o potser és que el director rus no gosa  transgredir fins les últimes conseqüències, com si feia a Rusland i Ludmyla, a Kitege i sobretot al discutible i interessant Trovatore de La Monnaie, una història extremadament romàntica.

Tot i així em sembla un bon espectacle, de nivell i visualment magnífic, amb un bon treball d’actors, si bé la nova dramatúrgia va perdent gas.

Acte 3er La núvia delk Tsar, producció de Dmitri Terminakov, Foto Monika Rittershaus

Acte 3er La núvia delk Tsar, producció de Dmitri Tcherniakov, Foto Monika Rittershaus

Pel que fa a la part musical, m’ha entusiasmat la presència de la Staatskapelle de Berlín i no tant Daniel Barenboim, que potser davant d’una partitura tan rica en colors, timbres i transparències melòdiques del gran Rimski-Kórsakov, no acaba de treure-li totes les  possibilitats, sobretot amb una orquestra a disposició com aquesta. Potser Barenboim no és el director més adient per fer front al repertori eslau, que no el sovinteja massa, i ja em va decebre l’any 2007 quan vaig tenir l’oportunitat de veure’l dirigir amb la Filharmònica de Viena, ni més ni menys, un Eugene Onegin a Salzburg.

La part vocal és bona, amb algunes actuacions brillantíssimes, sobretot la part femenina.

La soprano Olga Peretyatko cada vegada es consolida més en el repertori líric més ample, deixant les parts més lleugeres, ja que la veu està agafant molt cos en tot el registre, potser Marfa és el seu límit per ara, però és una evolució vocal similar a la que va fer Netrebko fa uns anys. Marfa té dos moments magnífics, l’escena del jardí en el segon acte, que suposa la seva presentació i la gran escena de la bogeria abans de morir. Peretyatko està deliciosa en totes les escenes i sobretot al final commou amb un cant elegíac.

La gran triomfadora és la mezzosoprano Anita Rachvelishvili en l’agraït rol de Ljubascha. La cantant georgiana, que no em va agradar gens en aquella Carmen de la inauguració de la Scala de l’any 2009 dirigida de manera descriptible per un poc inspirat Barenboim, fa tota una creació d’aquest rol intens i passional, amb una veu homogènia, plena i rodona, d’atractiu timbre i emissió incisiva. M’ha entusiasmat.

La veterana Anna Tomowa-Syntow ha re aparegut de no sabem pas on, interpretant un rol episòdic però important, el de Saburowa, una espècie de confident de la família, lluint encara uns mitjans dignes, un color atractiu i uns registres convincents.  La Tomowa va ser la soprano dels darrers anys de Karajan i amb ell va signar unes mariscales meravelloses, que en el seu temps van ser injustament menyspreades en l’obsessiva  comparació amb les mítiques d’Elisabeth Schwarzkopf, però la soprano búlgara ha deixat constància de lo injusta que pot arribar a ser la mitomania.

La mezzosoprano Anna Lapkovskaja com a Dunjascha, la germana de Marfa, acaba arrodonint un equip femení de primera divisió, amb unes tonalitats properes a la veu de contralt que contrasten bellament amb la claredat de timbre de Peretyatko, en les escenes de conjunt.

L’equip masculí és més fluix, guardant sempre la dignitat.

El millor és el baríton Johannes Martin Kränzle com a malèfic, però no tant, Grjasnoj. Amb una presència vocal notable i una interpretació dramàtica contundent s’erigeix com el centre de la trama.

Més discret m’ha semblat el tenor Pavel Cernoch el Lykov sorprenent que té una alegria en quedar finalment solter, ja que la el timbre és poc seductor i la veu no té un atractiu especial. Canta bé i demostra ser posseïdor d’un considerable fiato, potser el rol sobrepassa les seves possibilitats vocals.

El veterà Anatoli Kotscherga  com a Sobakin, el pare de Marfa, no està per gaires exigències. Les habituals fixacions que ja eren característiques en els seus millors moments de carrera, s’han accentuat, i l’afinació tampoc sembla ser el seu gran fort, ara bé, canta amb humana convicció.

Correcta sense més, el tenor Stephan Rügamer com a Bomelius.

Us deixo dos Youtubes on us podeu fer una bona idea del que us espera.

I ara Anita Rachvelishvili i Johannes Martin Kränzle cantant “Zachem ty” en el primer acte.

Staatsoper Unter den Linden

Nikolai Rimski-Kórsakov
LA NÚVIA DEL TSAR

Anatoli Kotscherga (Sobakin)
Olga Peretyatko (Marfa)
Johannes Martin Kränzle (Grjasnoj)
Tobias Schabel (Maljuta-Skuratov)
Pavel Cernoch (Lykov)
Anita Rachvelishvili (Ljubascha)
Stephan Rügamer (Bomelius)
Anna Tomowa-Sintow (Saburowa)
Anna Lapkovskaja (Dunjascha)
Carola Höhn (Petrowna)

Staatskapelle Berlin
Chor der Staatsopernchor
Director musical: Daniel Barenboim
Direcció escènica: Dmitri Tcherniakov

EScenografia: Dimitri Tcherniakov
Vestuari: Elena Zaitseva
Disseny de llums: Gleb Filshtinsky

Teatre Schiller (Berlí)22 d’octubre de 2013
Coproducció amb el Teatre alla Scala de Milà

ENLLAÇ

https://www.mediafire.com/folder/5pchkmw73jejy/LA_NUVIA_DEL_TSAR

Properament tornarem a l’òpera eslava, sempre tan precària en les nostres programacions i sempre font de satisfaccions musicals i vocals al més alt nivell.

Després dels fantàstics espectacles del MET amb l’Eugen Onegin inaugural i El Nas que aviat ens visitarà de nou, i abans de tornar-hi amb un Príncep Igor  per a mi molt esperat i amb producció també de Tcherniakov, que suposo que sacsejarà els fonaments del teatre novaiorquès, ara hem anat a Berlín i sortosament ens aturarem en el mes d’abril del 2014 a Barcelona amb la irresistible La llegenda de la ciutat invisible de Kitej amb l’omnipresent director rus en una producció absolutament genial. Per fi una immersió eslava més enllà del Boris

Bon diumenge!

22 comments

  1. Oscar V

    Com que no es pot comentar a l’apunt d’ahir ho faig aqui…
    Enhorabona i per als següents 2500 apunts!!!
    (has pensat fer un forum d’actualitat musical barcelonina? no n’hi ha cap i segur que el visitaria moltaa gent)

    M'agrada

  2. Leonor

    Segura de que sacas tiempo de donde no hay…Bajando van; la música, lo dicho, una maravilla ¡Gracias y enhorabuena por el 2501! No dejaste nada para felicitarte por el 2500 ¡Feliz domingo, infernems!

    M'agrada

    • No quiero sacar más tiempo ya, es más, me gustaría que el día tuviera un par de horillas más para no llenarlas con nada, incluso para dormir 🙂
      Disfruta de esta ópera, es preciosa.

      M'agrada

  3. e

    Gracias¡¡¡ y enhorabuena por los 2.500 que no nos dejaste felicitarte.¡Que los dioses te premien por la labor que vienes haciendo en pro de la opera y la música ¡

    M'agrada

  4. simone

    sembla molt interessant pels dos youtubes que has deixat. A veure la quan tingui una estoneta…moltes gràcies per portar aquesta obra, no la coneixia. Al 2011 vaig poder veure i escoltar Anita Rachvelishvili a una Carmen (molt clásica) a Munic i a mi em va agradar molt. 🙂

    M'agrada

  5. Més que les comparacions, a la Tomowa-Sintow la van perjudicar les sonoritats estranyíssims dels estudis de Karajan a partir de l’Anell. Mèrits artístics a banda, allò semblava alumini.

    M'agrada

    • A mi el Rosenkavaler em sembla sensacional i parlo de la darrera versió, llàstima de la Sophie.
      També m’agrada molt l’orquestra de la Aida, tota la Salome i fins i tot l’orquestra de l’Holandès, però els cantants allà no estan gens bé.

      M'agrada

    • Hola maac, ¡Qué alegría!.
      A mi me sorprendió muchísimo, seguramente por esperar tan poco de ella y en cambio, al menos en el repertorio eslavo, me parece una voz bellísima y una interprete notable.
      Espero que esteis todos bien.
      Un abrazo

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: