Victor Maurel, Falstaff
(1848-1923)
Prima del musicista servi il poeta (G.Verdi)
Avui patirem.
Agafo un repòquer de noms: Giuseppe de Luca, Titta Ruffo, Pasquale Amato, Mattia Battistini i Riccardo Stracciari. Amb aquests n’hi hauria prou per definir el que és un baríton verdià. Veus fermes, amb capacitat per alternar el cant líric amb el dramàtic, amb timbre (squillo) i legato, gran capacitat per projectar, però lluny del cant estentori i que permanentment canta sobre el forte i declamant per emfatitzar el dramatisme, en uns efectes més propis del verisme que no pas de la noblesa de la vocalitat verdiana.
El baríton verdià no és diferent de les altres vocalitats que ja han aparegut en aquest seguit d’apunt dedicats a les veus emprades per Verdi a les seves òperes, però el cas del baríton és similar a la de la mezzosprano, precisament perquè tant una com l’altre van ser definitivament establerts i emmotllats per Verdi. Fins aleshores els barítons no havien agafat la dimensió dramàtica i fosca de les personalitats baritonals verdianes. Rossini no va escriure per a baríton, sempre eren baixos en les diferents modalitats de profondo, buffo o basso cantante, mentre que el belcanto més florit establia pel baríton l’antagonisme del tenor i sempre en una tessitura més aguda. Verdi acaba definint la vocalitat en un centre greu que atorga a les diferents, variades i apassionants psicologies, uns perfils dramàtics excepcionals.
La creació de la figura del pare en les òperes de Verdi, pràcticament associades sempre als barítons, són dignes d’un estudi, ja que no tots es cenyeixen a una mateixa personalitat i relació patern/filial: Nabucco, Francesco Foscari, Miller, Rigoletto, Giorgio Germont, Guy du Monfort, Egberto, Amonasro, Simone i Ford, que són tots els pares (mai hi ha mares a les òperes de Verdi Alice Ford és la mare de Nanetta) són ben diferents entre ells i cadascuna d’aquestes subjugants personalitats té un tractament vocal diferent i definit, ara bé, en tota aquesta galeria paterna, com en les altres variades personalitats: el Rei Carlo a Ernani, Giacomo a Giovanna d’Arco; Gusmano a Alzira,Ezio a Attila, Macbeth, Francesco a I Masnadieri, Said a Il Corsaro, Rolando a La battaglia di Legnano, Il Conte di Luna a Il Trovatore, Renato a Un ballo in maschera, Don Carlos di Vargas a La forza del destino, Rodrigo a Don Carlo, Jago a Otello i Falstaff, les característiques específiques del cant verdià són essencials i com també succeïa amb els tenors, les sopranos i les mezzos. Que un cantant pugui cantar un d’aquests rols, o dos i fins i tot tres, no significa de facto, ni que siguin verdians ni que la seva veu ho sigui.
En qualsevol cas l’obsessió que encapçala l’apunt, atribuïda a la relació de Verdi amb els “seus” barítons, abans que el music em serveix el poeta, ens dóna una idea de la importància que atorgava al text, a la manera de dir-lo i transmetre’l mitjançant una música, sovint meravellosa i oferta a la veu del baríton. Potser cap compositor com ell ha escrit tant, tan variat i tan bé per aquesta corda.
Els barítons verdians es mouen en una tessitura entre el Sol1, els més dramàtics i el Sol#3, si bé alguna vegada hem escoltat alguna proesa amb un La esclatant que ha fet embogir al públic, però de ben segur que no estava escrit per Verdi.
Jo intentaré en aquest repàs, incloure o suggerir algun baríton actual, però és un intent pràcticament perdut avant-match, ja que el que ens ofereix el passat no té parió possible, ni amb la qualitat de les veus, ni dels intèrprets.
La primera òpera verdiana en la que ens trobem un baríton és el rossinià, fins i tot en el nom, Cavaliere di Belfiore, a Un giorno di regno. Escoltem a Renato Capecchi cantant “Compagnoni di Parigi” en una gravació de 1951, que anticipa una mica Luisa Miller en l’acompanyament orquestral de l’inici. Els trets vocals són poc “verdians” si tenim en compte el que va venir després.
Passada aquesta curiositat ens topem amb Nabucco, el primer gran rol per baríton escrit per Verdi. Personalitat autoritària, de complexes relacions amb el poder i la filla. Escoltem la gran ària de l’acte IV “Dio di Giuda”. L’escoltem pel gran baríton Cornell Macneil l’any 1974 a Oviedo. El contrast entre les frases dramàtiques del recitatiu i les més líriques del andante quasi bellinià amb que s’inicia l’ària, fa necessari un cantant versàtil i molt expressiu, mentre que en la cabaletta final ha de imposar autoritat demostrant també control de les agilitats de influència belcantista.
La cinquena òpera verdiana torna a forjar un altre personatge que amb el temps definirem com paradigma dels barítons verdians, es tracta del rei Don Carlo a l’òpera Ernani. El baríton té una gran escena davant la tomba de Carlo Magno “Gran Dio!…Ah de’ verd’anni miei” que escoltem pel gran baríton italià Titta Ruffo (ja estic gastant un dels asos del repòquer). La veu és d’una autoritat abassegadora i el fraseig és claríssim malgrat que la veu és fosca. La noblesa del recitatiu és prou definitiva per entendre el que és el cant verdià, si bé el greu no era el registre més lluït, el gran legato que exhibeix en les frases melòdiques de l’ària, el centre vellutat i el l’agut ferm, són d’una bellesa sense màcula. .
Ara escoltarem al baríton Renato Bruson exhibint el seu elegant fraseig en l’ària “Questa dunque è l’iniqua mercede” de l’òpera I due Foscari. Bruson no tenia una gran volum, i els aguts no eren el seu fort, per això potser li agradava tant que el dirigís Muti i era partidari de les versions originals, però maleses a part, la noblesa del cant és prou evident en aquest vídeo de la Scala dirigit per Gianandrea Gavazzeni.
La setena òpera del catàleg verdià és la “millorable” Giovanna d’Arco. que reserva al personatge de Giacomo, un pastor, l’ària “Franco son io…So che per via di triboli”, que la sentim en la versió que el darrer dels grans barítons nord-americans, Sherill Milnes, va cantar l’any 1985 al Lincoln Center de Nova York. Milnes per a mi no tenia tantes virtuts canores com els seus compatriotes barítons que el van precedir, i en la seva característica emissió engolada, a part d’una certa sensació de monotonia, trobo el seus límits, però crec que és de justícia que tingui el seu lloc, a part que per aquesta ària ben anodina, per cert, no he trobat millor opció.
Verdi no passava per una bona època i després de Giovanna d’Arco va deixar per a la posteritat la que ell considerava la seva pitjor òpera, Alzira, en la que va deixar pel baríton (Gusmano) l’ària “eterna la memoria”, que escoltem cantada per Mario Sereni. La gravació és de l’any 1973, però el so, sobretot de l’orquestra, és millorable. Verdi també podia ser banal i Sereni intenta vestir-ho de la millor manera, amb un timbre i un color que ja voldríem ara per a més d’un.
A l’engrescadora Attila, va mostrar una mica més del seu geni, i sense ser una òpera rodona, té més interès i intensitat que en les dues precedents. Per el cónsul romà Ezio, li reserva una escena amb recitatiu, ària i cabaletta, que jo us proposo en la bella veu de Giorgio Zancanaro, que dirigida per Riccardo Muti, esdevé també la versió d’un intèrpret notable, així doncs , aquí teniu “Dagli immortali vertici…E gettata la mia sorte”
Amb Macbeth Verdi es topa per primer cop amb Shakespeare i els genis esperonen als genis i el compositor va fer per a mi, la seva primera gran òpera. La complexitat dels personatges, el clima i les atmosferes orquestrals, la utilització de la foscor vocal i la teatralitat van fer que per a tots els personatges hi haguessin grans escenes de conjunt i àries. Escoltem a Piero Cappuccilli a la Scala de 1975, dirigit per Claudio Abbado en el que jo considero un Macbeth de referència cantant “Perfidi!…All’anglo contra me…Pietà, rispetto, amore”. Cappuccilli se l’havia de veure al teatre, on la seva gran categoria dramàtica aflorava i desbordava el que una sala d’estudi no podia encabir.
Després del gran Macbeth Verdi va anar a la recerca de Schiller i va posar musica a I Masnadieri, però sent una òpera a redescobrir no va seguir el grau d’excel·lència de la precedent. Escoltem a Mario Zanasi l’any 1963 cantant l’escena “Vecchio! spiccai da te quell’odiato…”, acompanya al cant noble del baríton, Gianfranco Manganotti i dirigeix el mestre Gavazzeni en el Maggio Musicale de 1963.
Després de Il Corsaro, que obviaré, escoltarem una escena de Rolando per a La battaglia di Legnano interpretada per un altre il·lustre baríton italià, Giuseppe Taddei a l’any 1959, dirigit per Vittorio Gui, “Ah! scellerate alme d’inferno”. Pasa per alguns conflictes, però acaba resolent amb autoritat.
Ara si que ja ens tornem a topar amb una obra que deixa empremta, Luisa Miller, on tornem a trobar un pare després de moltes òperes amb personatges “orfes”. Miller és un dels grans rols i us torno a deixar a Sherill Milnes, aquest cop en més bones condicions visuals i auditives, en una representació de 1979 al MET, sota la direcció de James Levine, on es poden apreciar més les virtuts del baríton nord-americà i també l’especial emissió d’algunes notes que semblen velades.
Arribem a un dels grans rols, un dels pares carismàtics, un personatge odiós i alhora tendre, Rigoletto. Us proposaré les dues grans àries, on el personatge ha d’expressar un amplíssima gamma de sentiments, que contrasten amb la seva vessant pública de bufó de la cort. En primer lloc “Pari siamo” per Leonard Warren a l’any 1945, que ens permetrà escoltar la cavernosa nota del Sparafucil de George Cehanovsky, abans d’admirar a Warren amb tota la seva magnificència vocal i comprovar com Milnes es va fixar molt en ell, sense arribar mai a igualar-lo.
Per l’escena amb els cortesans he anat a buscar un dels asos que tenia guardats per a les grans ocasions, i en aquest cop he agafat a Pasquale Amato en una gravació pretèrita de 1910 que mostra una veu excessivament timbrada i una interpretació molt noble, gens exagerada i amb una progressió dramàtica excel·lent, escolteu com diu “Cortigiani vil razza dammata”, fa esgarrifar i la suplica és magnífica, fixeu-vos en l’extraordinari legato de les frases.
Per el malèfic i estereotipat Conte di Luna de Il Trovatore he anat a buscar a un dels clàssics, Ettore Bastianini en una representació e l’any 1963 al Japó. Ductilitat, extensió, adequació als aspectes tècnics, amb els trinats i control de la respiració, els japonesos embogeixen i a mi em passaria el mateix.
Canviem radicalment per escoltar a Giorgio Germont i el “Di Provenza” de La Traviata, que no és precisament una ària que jo estimi gaire, però per no posar tot el gran duo, que és quan el baríton ha de demostrar tot el procés dramàtic, m’adaptaré a les circumstàncies i us faré escoltar a Juan Jesús Rodriguez, la gran esperança verdiana. El color és bonic, el cant és noble, els aspectes tècnics hi són, cal creuar el dits i esperar que tingui el seny per conduir-ho tot plegat en la direcció correcta, possiblement encara no es pugui comparar amb alguns dels barítons escoltats fins ara, però pot arribar, no li falta gaire.
Escoltem ara a Carlo Tagliabue cantant “Sì m’abborriva… in braccio alle dovizie” de I Vespri sicilianni l’any 1955 sota la direcció de Mario Rossi. Cala una nota en el recitatiu, aviso, però qualsevol comparació amb el desastre londinenc de fa uns dies, és sagnant. Fa un bon intent de mezza di voce amb bons reguladors i una columna sonora ferma.
Escoltem ara a Vladimir Chernov cantant l’ària de Stankar a Stiffelio, que també podria ser la de d’Egberto a Aroldo, que és l’òpera que tocaria, “”Ei fugge…. Lina, pensai” en una representació del MET. Chernov no tenia un gran volum però sense tenir les pretensions d’algun col·lega i compatriota, crec que ho fa bé, controla millor la respiració i la veu sembla més lliure i homogènia.
Amb Un ballo in maschera s’inicia el període de maduresa i en aquesta òpera de grans passions, Renato té dues àries, la primera més banal si voleu, però si el baríton és bo, ja pot lluir elegància, noblesa i ductilitat. Us deixo “Alla vita che t’arride” que va cantar Joan Pons al Teatro Real la temporada de la re-inauguració del teatre madrileny, malgrat que per escoltar-la hageu d’escoltar a Alberto Cupido, un petit sacrifici.
Per la segona, aquesta una gran ària, escoltem al grandiós Lawrence Tibbett cantant “Eri tu” sense el magnífic recitatiu. El timbre és extraordinari i les facultats prodigioses. Magnífic !
A La forza del destino el baríton té un moment bastant “discutible” el “Son Pereda” que escoltem en la veu d’Aldo Protti. El moment és discutible, repeteixo, però escolteu com Protti arriba perfectament al greu i a l’agut, quelcom que quasi cap baríton fa bé. Dirigeix Nino Sanzogno.
La gran ària “Morir, tremenda cosa…Urna fatal!”, us la deixo per l’únic gran baríton nord-americà que em faltava, Robert Merrill, en una representació al MET de l’any 1968 dirigida per Francesco Molinari-Pradelli. La veu no era tan dramàtica com la de Tibbett, Warren o Macneill, però potser és la més maca.
També a Don Carlo, l’òpera següent del catàleg verdià, el personatge de Rodrigo ha de cantar dos àries, o potser millor seria dir tres. Anem per parts. La primera “Carlo ch’è sol il nostro amore” l’escoltem cantada per Piero Cappuccilli a Viena l’any 1975. En poc més de dos minuts no es poden fer més coses i més ben fetes. També escoltareu a la Caballé i a Josephine Veasey que cantava Eboli.
En la gran escena de la presó l’ària “per me giunto” l’escoltarem per Mattia Battistini, el tercer dels asos. El timbre sembla més clar, però el registre és complert i el legato és sensacional. Fixeu-vos en els grans arcs melòdics.
També vull fer-vos escoltar el “Io morrò” de Nicolae Herlea, un baríton excel·lent
I finalment deixeu-me tornar a Cappucilli una altre vegada, i quan arribeu a “Io morrò” fieu-vos com ho canta i el control de la respiració. L’acompanyament prodigiós de Karajan ho acaba per arrodonir.
L’Amonasro de Aida no té cap ària, però us posaré el duet de pare i filla del tercer acte, amb Renata Tebaldi i Aldo Protti en la gravació de l’any 1952 dirigida per Alberto Erede. Ambdós estan esplèndids i a Protti també el voldríem ara mateix.
Del Simon Boccanegra escoltarem el famós “Plebe!Patrizi!Popolo!” de l’escena de Consell, amb Lawrence Tibbett com a Simone i Rose Bampton (Amelia), Giovanni Martinelli (Gabriele), Leonard Warren (Paolo), Robert Nicholson ( Fiesco), dirigits per Wilfried Pelletier a l’any 1939.
A Otello el rol de Jago té molts moments per demostrar ja en una altre tipologia de cant més propera al declamat wagnerià, tots els recursos dramàtics i expressius.
Escoltem el impressionant “Vanne, la tua meta già vedo…Credo in un dio crudel” per l’imponent Apollo Granforte, en una gravació esplèndida de l’any 1931 dirigida per Carlo Sabajno amb l’orquestra de la Scala.
I ara escoltem a Riccardo Stracciari com cantava “Era la notte” l’any 1925, en una altra demostració de magnificència narrativa, per això estem davant d’un altre as.
Per acabar arribem a Falstaff i ens trobem dues personalitats diferents assignades a la veu de baríton, el protagonista i Ford, dues demostracions de tractament vocal.
Escoltem È sogno o realtà per Àngel Òdena al Liceu a l’any 2010 dirigit per Fabio Luisi. La veu és plena, gran, incisiva i quan interpreta, que no sempre ho fa, és absolutament adequada al repertori verdià.
Pel que fa a Falstaff escoltem a un dels barítons associats a aquest rol, Titto Gobbi, dirigit per von Karajan l’any 1957 a Salzburg. El declamat sembla més important que la línia melòdica, però el resultat és impactant.
I ara escoltem a Renato Bruson dirigit per Giulini, tota una altra manera de fer front al recitat de Falstaff.
Interessant escoltar la frase “Quand’ero paggio” per Victor Maurel, el baríton que va estrenar el rol, en una gravació de l’any 1904 molt curiosa i cantada fora de context, en italià i francès. Una gravació privada.
Finalment per acabar aquest apunt baritonal, que millor que el duo entre Ford i Falstaff? “Signore v’assista il cielo”, escoltem a Leonard Warren (Ford) i Giuseppe Valdengo (Falstaff) al MET del l’any 1949.
No falta gaire per acabar els apunts verdians amb els imprescindibles baixos.
Espero que aquest us agradi.
IN FERNEM LAND 
Una vegada més, un gran treball documental i didàctic!!
M'agradaM'agrada
Gràcies Josep per ser tan aplicat. 😉
M'agradaM'agrada
Et demano sincerement disculpes per tractar d’un tema que no té res a veure amb la magnífica col.lecció de post sobre veus verdianes. Però és que no me’n ser estar.
Simplement expresar la meva satisfacció per la sentencia del judici de la pianista de Puigerdà. La sentencia, en tota la seva extensió i detall és prou clarificadora i sobren comentaris. Però sí en vull fer un. La de deixar constància de la meva perplexitat i indignació per la increible pretensió del fiscal de penes tan severes (presó i inhabilitació!!!). Com les gasten els fiscals segons amb qui!
M'agradaM'agrada
M’ha agradat la bronca del jutge a les parts. El tema MAI hagués hagut d’arribar a judici. En tot aquest afer hi ha hagut masses protagonismes i masses absurditats. Qui ho pagarà tot això? i no em refereixo només als diners.
Costa creure que no es pogués arribar a un acord entre veïns molt mal avinguts. Alguna cosa mental hi ha pel mig
M'agradaM'agrada
Otro “hit” de post. Exhaustivo como siempre. Cuántas horas, Deu meu!
Aquí me he encotrado con mis barítonos preferidos: Stracciari, Ruffo, Tibbett, Warren y Bastianini. Qué gozada!!!
Si has empleado horas y horas para confeccionar el post, ahora nos toca a nosotros para escuchar tantos y valiosos ejemplos del bien cantar, en este caso de la cuerda de barítono, una de mis preferidas. Y dentro de poco la cuerda que más admiro junto con la de contralto: la de bajo. Espero poder deleitarme con Nazzareno di Angelis, Tancredi Pasero, Boris Christoff, Cesare Siepi, quizás Chaliapin y el inmenso José Mardones…
M'agradaM'agrada
no doy abasto!!!!!…. 🙂
Creo que está preparando una enciclopedia digital de la ópera Ô_o
M'agradaM'agrada
Els apunts no es mouen, ni en principi desapareixen, per tant romandran a disposició fins que jo ho cregui oportú.
M'agradaM'agrada
Ha, ha, ha!!! 😆 És el millor que podies fer, Colbran, deixar (dissimuladament i com qui no vol la cosa) el nom dels baixos que vols tornar a sentir, no sigui cas que s´hagués oblidat d´algun i no tinguessis el vestit a mida!!! Ets com el meu nebot (que el darrer Nadal es va deixar oblidada a casa la revista de joguines tota plena de marques) però en grande!!! 🙂 😆 🙂 M´encanta. No canviïs…
M'agradaM'agrada
Va llest, no sap que l’apunt ja està preparat i els protagonistes són Rylea & Cia.
M'agradaM'agrada
Qui són aquests baixos?, no en conec ni un… 😉
M'agradaM'agrada
Faig bé si dic que aquesta veu és probablemet la més estimada per Verdi? O al menys la veu que li va donar el suficient protagonisme en qualitat i quantitat com per a estar al nivell de les altres, cosa que no passa amb molts d’altres compositors. En tot cas un altre post per al dossier personal de veus verdianes.
M'agradaM'agrada
Verdi va fer la corda de baríton, sembla una mica exagerat, però és així. Fins aleshores eren poc rellevants o la rèplica als tenors. Les tessitures belcantistes eren més agudes i cap d’ells tenia cap complexitat dramàtica o psicològica, eren tota una peça. Mira per exemple els de Donizetti, qiue podrien ser el antecessors. En realitat jo crec que el baríton verdià neix a partir del Guillaume Tell de Rossini, malgrat que aquest bevia més de l’òpera francesa que de la italiana.
Potser és per això que els barítons verdians tenen la personalitat que el compositor va voler, mentre que en les sopranos, tenors i baixos, quasi tot ja estava dit. Les mezzosopranos sense ser exactament el mateix cas que els barítons, es trobarien en una situació similar.
M'agradaM'agrada
Un altre gran post, com els dos dels tenors, però com ja has dit, és per posar-se un poc trist. No és que de tenors anem sobrats, però és que el panorama actual dels barítons és per plorar, i escoltar tanta gent que cantava tan bé un darrere de l’altre et fa pensar qué ens estarà passant.
Per cert, fa anys em vaig comprar un CD amb gravacions de Victor Maurel que inclou aquest “quand’ero paggio del duca di Norfolk”, el “era la notte, Casio dormia” d’Otello i altres peces d’òperes franceses amb acompanyament de piano. Una curiositat.
M'agradaM'agrada
Entenc i em solidaritzo amb la teva tristesa-
Una abraçada.
Aquest disc de Maurel és tot ell tan peculiar com el fragment que he deixat?
M'agradaM'agrada
Permeta’m una broma.Has fet una llista exhaustiva i magnífica de baritons verdians.
Tots els que estan morts o retirats tenen un origen internacional.Els dos únics que estan en actiu són espanyols.Has rebut alguna trucada de la “marca España”?
M'agradaM'agrada
Primer caldria preguntar a l’Òdena si s’alinea amb les ttesis sobitranistes, les unionistes o les federalistes i després potser la cosa quedarà reduïda al l’excel·lent baríton Rodríguez.
Però mira, ja que ho esmentes, confesso que he arribat a un acord amb en Moratinos i cada més em passen un sobre dels habituals al carrer Génova per tal de que deixi als cantants amb la marca Egpaña a un nivell superior als de la Pérfida Albión i aliats.
Creu-me i ara parlo seriosament, que després d’escoltar molts, però molts barítons a la youtubeteca, m’he quedat amb els de “sempre” i sincerament, entre els actuals, no crec que els tan cotitzats, sobretot eslaus, estiguin per sobre dels meus dos españolitos.
M'agradaM'agrada
No sé què és més brutal, si l’enorme treball o el gaudi d’escoltar a tot aquest elenc de barítons de veritat.
Que no hagis esmentat a Nucci et portarà més d’un maldecap veient els clamors que recullen les seves actuacions, però té poc a dir davant de tots aquests.
Potser jo posaria Lucic i Tézier dels actuals, però sense gaire convicció.
Et felicito per aquest nou apunt i no estic gaire segur que Verdi no hagi escrit per un parell de mares…
M'agradaM'agrada
Un parell?
Una si, segur, aquesta tarda m’ha escrit un bion baríton per dir-me:
Només un petit però. Dius que en les òperes de Verdi “mai hi ha mares”… Bé, hi ha Alice Ford a “Falstaff”…
Doncs si, l’Alice Ford és mare i FA de mare a l’òpera.
Pensant que no l’hagués esgarrat més, m’ha vingut al cap Azucena i tinc dubtes, no és la mare de cap dels protagonistes, encara que Manrico ho creu i existeix aparentment una relació matern/filial, en aquest cas ho acceptaria, però no del tot.
Amelia és mare, però això no té cap rellevància, tret que el retrat dels fills condiciona el recitatiu de “Eri tu”.
Si voleu continua oferint idees, és un tema prou divertit.
M'agradaM'agrada
Els actuals Ódena i Rodríguez segur que faràn grans coses.
El meu baríton verdià preferit és Macneil i el segon Warren.
M'agradaM'agrada
No tens gens de mal gust, amb els barítons tampoc 😆
M'agradaM'agrada
A banda de donar-te les gràcies, deixa’m començar per una obvietat: que en el cas de Verdi els grans personatges són els escrits per corda de baríton. No hi ha color en profunditat psicològica, varietat dramàtica, etc, amb els tenors. Passa exactament el mateix amb Wagner, per cert.
El “Di provenza” és efectivament una ària avorrida, repetitiva, insistent… i no tinc cap dubte que la va compondre expressament així, una melodia fabulosa atrapada en un entorn quadriculat. Com vaig llegir en algun lloc, és l’ària de la satisfacció burgesa.
M'agradaM'agrada
Amb els baixos també va ser generós, esplèndid i en alguns casos genial.
Aviat ho podrem discutir.
Efectivament el “Di Provenza”, una vegada més, és un retrat perfecta del personatge que el canta.
I quan Verdi va abandonar les fórmules tancades, va brodar-ho, ja que les cabaletes, alhora que brillants i engrescadores no deixaven de ser cotilles que podien desvirtuar un perfil perfectament dissenyat als recitatius i àries.
M'agradaM'agrada
Estava pensant que aquest és un altre dels motius pels quals m’agrada molt poc Puccini: és l’apoteosi de la parella soprano/tenor, mentre que les altres veus queden arraconades en personatges molt més planers.
M'agradaM'agrada
Tret de Scarpia…
M'agradaM'agrada
Necessitaré temps per escoltar aquest reguitzell de grans intèrprets. Segueixes donan-nos masterclasses i se t’ha d’agrair.
“Di Provenza” m’agrada molt. Sempre ho he atribuit a que La Traviata va ser una de les primeres òperes que em va entrar i el “Di Provenza”, tot i que no és fàcil de cantar, té una melodia que s’arrapa.
Salut, Joaquim!
M'agradaM'agrada
Jo crec que el Di Provenza va ser la primera cosa que em va quedar de Verdi, potser a part de la marxa d’Aida. Ara la trobo molt cançonera, però quan hi ha un baríton de veritat, és gaudeix molt.
Em queden els baixos, que espero que també t’agradi, m’esmerçaré per tal de que sigui així.
M'agradaM'agrada
Felicitats, Joaquim. Com tots els posts de Verdi, aquest de “barítons,
el trobo magnífic.
M’agradaria reivindicar (no és cap crítica, doncs no és possible que
hi siguin tots) els noms de: Carlo Galeffi, Gino Bechi i Anselmo Colzani.
Els meus preferits, son: Titta Ruffo, Riccardo Stracciari, dels antics i
Leonard Warren, Ettore Bastianini, Cornell MacNeil i Piero Cappuccilli, dels més actuals.
Mercés per aquest treball tant exhaustiu, que mereix el nostre reconeixement
Som uns privilegiats.
M'agradaM'agrada
Efectivament, no hi podien ser tots, i el absents que cites són mereixedors de ser-hi, és cert.
Jo també sóc un privilegiat, moltes gràcies.
M'agradaM'agrada
Oh! Aquí m’agraden tots o gairebé tots. Et feliciyo per l’obra bé que m’imagino que l’has feta amb molt fe gust. El tema és apàssionant.
M'agradaM'agrada
Gràcies Jaume, efectivament apassionant.
M'agradaM'agrada
Quina feinada,signore.Aniré per ordre encara que ja he localitzat els MEUS.
Merci,bien,Joaquim,ets un extraterrestre!!!
M'agradaM'agrada
El meu baríton preferit és Sherrill Milnes.
Lo que va ser una pena va ser que s’espatllés la veu cantant unes notes que eren més pròpies d’un tenor, però durant els anys que va cantar va ser un dels barítons amb unes notes més increibles.
En el minut 6:38 en el seguent link:
es pot sentir una nota final de quasi 12 segons i en el minut 9:30 del mateix video es pot sentir el gran domini que tenia de la veu.
Algú l’ha sentit a cantar en directe? (Probablement a l’Sly del Liceu del 2001 al final de la seva carrera).
M'agradaM'agrada
Yo asistí a su debut en el Liceu con “il barbiere di Siviglia”, al lado de Bianca Maria Casoni -la primera mezzo que incoporaba el rol de Rosina tal como fue escrito, desde que me inicié como espectador en 1954 en el Coliseo de Las Ramblas- y un joven y elegante Franco Bonisolli que había debutado tres años antes -1967- con “Manon”. El citado debut de Milnes tuvo lugar en enero de 1970 y actuó a lo largo de tres representaciones. Yo no recuerdo qué abono tenía entonces, probablemente de jueves o sábado.
La entrada en escena con el “Largo al factotum” casi de un salto y guitarra en mano sorprendió a todos y más al escuchar su potente y clara voz de barítono. Estuvo sensacional como actor y cantante, pero su voz no me convenció tanto como lo hiciera Aldo Protti 16 años antes en el mismo rol. No sé, su voz no sonaba absolutamente limpia, parecía poco impostada, “a gola aperta” -como sucedía con Pedro Lavirgen-, aunque nos arrebató a todos con su desparpajo y su caracterización del personaje. Vino con ganas de agradar y agradó.
Posteriormente (diciembre de 1971) volví a verle en “Pagliacci”. No pude asistir a las funciones de “Sly” por motivos de salud. No obstante he seguido su carrera discográfica desde su debut en “Salome” al lado de Montserrat Caballé para RCA y videográfica, desde que comenzaron las retransmisiones y apareció el video. En las grabaciones la voz suena mucho más limpia y sus interpretaciones son igualmente convincentes. Ha sido un gran intérprete.
No es, no obstante, mi barítono favorito. para ello tendría que retrotraerme a Tita Ruffo, Riccardo Stracciari, Lawrence Tibbett, Leonard Warren, Ettore Bastianini… e incluso Manuel Ausensi -en sus extraordinarios buenos tiempos- y Vicente Sardinero. Actualmente me gustan mucho Carlos Alvarez, Angel Odena y muy especialmente Juan Jesús Rodríguez.
M'agradaM'agrada
Me olvidaba de Joan Pons, para mi el mejor Falstaff de los últimos 35 años.
M'agradaM'agrada
He encontrado dos grabaciones de “il barbiere di Siviglia” del Liceu que le gustará volver a oír.
Gracias por su comentario.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias por los dos fragmentos de “il barbiere”. El segundo es también del Liceu? Lo pregunto porque en la pantalla figura como parte del reparto Raimondi (?) y si el tal se refiere a Ruggero no intervino en esas funciones para nada, Ruggero Raimondi debutó en el Liceu en 1986 con “Don Quixotte” de Massenet. Bartolo fue Enzo Dara y Basilio Joshua Hecht.
Me ha agradado mucho poder rememorar esas funciones de mi idolatrado “Barbiere” del gran Rossini.
M'agradaM'agrada
Lamentablemente el segundo fragmento no lo puedo escuchar. Indica error.
M'agradaM'agrada
Sí, también es del Liceu.
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquests youtubes Marc
M'agradaM'agrada
T’has deixat el Scarpia de 1991
M'agradaM'agrada
Hola Marc, benvingut i moltes gràcies per comentar i proposar a Milnes.
No és el baríton dels meus somnis, però conec a molta gent que els entusiasme. Dels americans m’estimo més Merrill, MacNeil i no cal dir Tibbett o Warren.
Al Liceu també va fer, a part del que ja t’han comentat, un Scarpia (1991), però estava bastant acabadet.
M'agradaM'agrada
Aquí dejo el prólogo de I Pagliacci maravillosamente cantado por Sherrill Milnes.
Que lo disfruten.
M'agradaM'agrada
hola Joaquim! Podries fer una petita valoració sobre Rolando Panerai?
És un cantant que a mi m’agrada molt i als 89 anys encara segueix en actiu (cantará el paper de gianni schicchi aquest estiu al festival Puccini de Torre del Lago).
Us deixo un YouTube en el que interpreta l’aria “il balen del suo sorriso” de la versió d’il trovatore junt a Maria Callas, Di Stefano, Nicola Zaccaria i Fedora Barbieri dirigits per von Karajan al 1956.
M'agradaM'agrada
Panerai és una veu de baríton de veritat, alguns dels rols que va interpretar els va fer tan seus que durant anys era difícil no veure un Falstaff sense el seu imprescindible Ford. Va viure en una època carregada de barítons més bons que ell, per bellesa vocal, tècnica i mitjans, ara bé, no cal dir que en l’actualitat seria un dels més grans, ja que com bé saps hi ha molts barítons capaços de cantar “il balen” com ell a l’any 1956.
Sense cap mena de dubte va ser un cantant de cant molt natural, agraït, incisiu i expansiu, amb uns aguts poc carnosos i una veu per a mi no massa maca, tècnicament no era un prodigi, ni en el cant lligat, ni en les exigències virtuosístiques, potser per això en el cant declamat de Ford va lluir molt més que en rols belcantistes i el grans rols de baríton verdià on s’ha de ser tan curós en les grans fases nobles i lligades, o com en aquest Conte di Luna que fins i tot ha de fer trinats en el gran duo amb Leonora, on s’ha de dir que la gran Callas i ell estan abassegadors.
Fa anys, però ja era molt gran va fer una Traviata televisiva absolutament espantosa i no només per ell, amb una soprano que ens van vendre que seria quelcom extraordinari i no va ser, i un José Cura absolutament inapropiat. Ell era l’avi Germon més que el pare i no se’n va sortir. Aquest Gianni Schcchi, a part de ser una curiositat és a Torre del Lago, on la cosa turística preval sobre la qualitat artística.
M'agradaM'agrada
Vols dir que no es sentirà bé?
Crec que val la pena anar-hi més per qui és i ha sigut i per amb qui ha cantat (un dels pocs cantants que hagin cantat amb la Callas i encara estiguin vius).
M'agradaM'agrada
Ah! si la mitomania et pot no en tinguis cap dubte. Jo no aniria ni a la Sagrera (al costat de casa) per motius mitòmans.
Torre del Lago és un lloc preciós però la qualitat dels espectacles és discutible i parlo per el que he llegit, mai he anat al Festival. Itàlia a l’estiu ofereix ofertes molt més valuoses i no tan turístiques malgrat que no s’entén Itàlia sense turisme estiuenc o a qualsevol època de l’any.
M'agradaM'agrada