IN FERNEM LAND

CLAUDIO ABBADO (Milà, 26 de juny de 1933-Bolonya, 20 de gener de 2014)


claudio_abbado

“Devo scegliere se lasciare questo mondo o lasciare la musica, ora so cosa fare”*

*frase atribuïda a Claudio Abbado

Hi ha fets a la vida que ens recorden, més que altres, que ens fem grans. La mort de Claudio Abbado, un director sempre jove malgrat els seus vuitanta anys i la malaltia que arrossegava, n’és un d’aquests.

Abbado va ser sempre un referent musical, però també un referent humà, un progressista, un home de profundes conviccions socials i humanitàries,  un home que ha deixat una profunda petjada arreu

La Scala, la Staatsoper de Viena, la Berliner Philharmoniker  i darrerament el Festival de Lucerne en són testimonis privilegiats de la manera senzilla i sincera de fer música, lluny de les aureoles amb que molts directors d’orquestra es volen embolcallar, de divismes i de pompes, la figura elegant i juvenil de Claudio Abbado és tot un referent que m’ha acompanyat fins ara en el meu aprenentatge musical, li dec molt.

A ell li dec la fascinació que sento per Simon Boccanegra, gravació que vaig escoltar de manera insistent i quasi malaltissa durant molts anys, trobant  sempre a cada nova escoltada, noves i més valuoses sonoritats en aquell pròleg que ell dirigeix com ningú o en aquella escena del Consiglio que ell va situar com un dels moments verdians més imponents.

També li dec que em descobrís que després de Karajan les simfonies de Beethoven podien existir i sobretot que el seu Mahler sigui el que més i millor m’ha fet estimar al music moldau.

Abbado et fa sentir, ho continuarà fent mentre escoltem les seves extraordinàries gravacions, la música en un doble viatge que va del interior en fora i en un retorn a les essències més intimes i intenses.

Ho va dirigir quasi tot i encara no entenc com no es va deixar seduir mai per Puccini, crec que en les seves prodigioses mans hagués esdevingut menys ensucrat i molt humà, alhora que imaginar com sonaria l’orquestra de Turandot sota la seva direcció serà sempre òpera ficció. Però l’honestedat el portava a dirigir allò que realment estimava i de ben segur va rebutjar mil i una ofertes per dirigir i gravar les seves òperes.

Hi ha coses que quedaran per sempre més immortalitzades gràcies als suports sonors i videogràfics. En el camp operístic el Simon Boccanegra, el Macbeth i el Don Carlo de la Scala esdevenen fites verdianes absolutament referencials, però també el Boris Godunov de Salzburg amb la famosa producció de Vernike o la fascinant Khovantxina ala Staatsoper de Viena suposen una fita inoblidable, com la Carmen amb Berganza i Domingo, o tots els seus Rossini, de La Cenerentola fins a la recuperació històrica de Il Viaggio a Reims.

També va dirigir Wagner i ens va deixar versions magnífiques de Lohengrin, Tristan und Isolde i Parsifal, que m’afanyaré a repescar, però ens hem quedat amb les ganes de saber com seria el Ring sota les seves mans.

Abbado ho dirigia tot des de la profunditat i la sinceritat, la intensitat de les seves direccions era extraordinària, però també la de les seves conviccions i ell va saber donar un tomb a la Berliner Philharmoniker després de Karajan, quelcom que semblava inviable.

El seu compromís amb el joves, amb la European Community Youth Orchestra i la Gustav Mahler Jugendorchester com a joies de la corona, i la recerca de les essències més pures de la música fa que la pèrdua d’Abbado sigui doblement dolorosa, ja que el mestratge i la infatigable tasca d’un jove de vuitanta anys que encara era capaç de fundar una nova formació a Bolonya, l’Orquestra Mozart de la que n’era el director musical i artístic, donen el més valuós testimoniatge d’una vida dedicada a la música i a la recerca de la veritat.

Al final de l’apunt us suggereixo un munt de yotubes, però crec que la millor manera de resumir tota una immensa carrera artística i una vida dedicada  la música, la trobareu amb el transcendent Rèquiem de Mozart que va dirigir al Festival de Lucerna l’estiu del 2012, aquell que en acabar es van produir 38 segons de silenci fins que el públic, quasi invitat pel propi Abbado va començar a aplaudir tímidament fins embogir. La comunió havia estat total i per Abbado aquests respectuosos silencis eren una obsessió. De fet ell manifesta en una documental que li va fer la TV italiana i que també us deixo, que el públic té por als silencis i aquests són essencials per a la musica, de fet són música.

Us deixo amb aquest Rèquiem, que ja va ser motiu d’un apunt a IFL, però que em sembla el millor tribut que li puc fer.

Wolfgang Amadeus MOZART (1756-1791)
REQUIEM en Re menor KV 626 (edició de Franz Beyer i Robert Levin)

Anna Prohaska, Soprano
Sara Mingardo, Alto
Maximilian Schmitt, Tenor
René Pape, Baix

Lucerne Festival Orchestra 
Chor des Bayerischen Rundfunks i Schwedischer Rundfunkchor
Direcció musical: Claudio Abbado 

Festival de Lucerna, KKL Lucerne – 8 d’agost de 2012

ENLLAÇOS VÍDEO (HD)

ENLLAÇ ÀUDIO (mp3)

El documental imprescindible (en italià): Claudio Abbado “la magia dei suoni”:

ENLLAÇOS D’INTERÈS:

YOUTUBES (íntegres):

VERDI

ROSSINI

WAGNER

BIZET

MOZART

BEETHOVEN

SCHUBERT

SCHUMANN

MAHLER

BRUCKNER

RACHMANINOV

Concert per piano i orquestra núm 2 Helene Grimaud Lucerna

PROKÓFIEV

BACH

LIGETI

Us deixo els enllaços a altres apunts de IFL que van tenir a Claudio Abbado com a protagonista:

Claudio Abbado no volia que li diguessin maestro, digueu-me Claudio, deia, doncs: Ciao Claudio e grazie

 

79 comments

  1. Elio

    La notícia m’ha entristit molt, era un director genial que estimava la música i transmetia aquesta estimació a tothom. El trobarem molt a faltar, ara més que mai necesitem persones amb el seu compromís amb la música i els joves músics.

    M'agrada

    • Si, la darrera vegada a l’any 1997 inaugurant Palau 100 amb la Berliner, però també va venir amb la Wiener l’any 1992 (Palau 100 també) i l’any 1985 va dirigir a la LSF a la temporada de Ibercamera.

      M'agrada

      • M.A.

        Recordo perfectament el programa amb la Filharmònica de Berln: tercera de Brahms i novena de Schubert. El que resulta lamentable és que cap gestor ni promotor musical l’hagi fet venir a Barcelona des d’aleshores, tenin en compte a més les nombroses gires que ha fet en els darrers anys amb l’orquestra Mozart (suposo que molt més assequible econòmicament que moltes d’altres que han vingut). Per sort el vaig poder tornar a veure dirigir fa menys d’un any a Madrid amb aquesta orquestra: la quarta de Beethoven (i la infreqüent Leonora II) quedarà sempre en el meu record.

        M'agrada

  2. Extraordinari, meravellós director. La seva personalitat damunt del podi, el seu gest tan expresiu. Cites moltes fites musicals aconseguides per aquest enorme director carregat tant d’humanitat i de compromís com de música, totes elles ben certes. Jo voldria destecar-ne la recuperació de Simon Boccanegra, òpera que ell va posar en el lloc que li pertoca, és a dir, entre les cabdals de Verdi, el Fidelio imborrable del Real al 2008, les simfonies de Brahms que tinc tant presents, amb la de Viena, no sols pel record musical impactant que fa ja tants anys em van causar, sino perquè cada vegada que estic a l’escritori de casa, en quan aixeco la vista veig a un jovenissim Abbado sentat i relaxat durant un assaig en la contraportada de l’album (primer per ordre de col.locació a l’estantería)…i sí, estic amb vosaltres, Joaquim i Allau, el Rèquiem mozartià i el silenci final de la Novena de Mahler, que Abbado des de Lucerna va saber fer infinit, és probablement, junt amb el visionat de “La magia dei suoni” que farè demà, un més que oportú homenatge a una figura irrepetible.

    M'agrada

    • Va imposar, sobretot a Lucerna, aquests silencis finals quan l’obra ho requeria, és clar, ja que són impensables després de la segona o la vuitena de Mahler, però hi ha obres que necessiten d’aquest silenci i ell com ningú ho va fer possible. En va fer una religió. Tant de bo tingués més seguidors, però per arribar a produir-se hi ha d’haver un sacerdot capaç d’oficiar amb la beatífica unció la música, i a aquest estadi hi va arribar en els darrers anys, després de declarar-se la malaltia i quan la seva vida va prendre una altra dimensió.
      El trobarem molt a faltar

      M'agrada

  3. Regí

    Abbado va dirigir al Palau de la música de València, crec redordar que amb la F. de Berlín. Malhauradament no vaig poder assistir. Les cues per comprar entrades eren llarguíssimes i moltes localitat ja estaven assignades.

    Voldria recordar la seua faceta humana, de persona compromesa, lluitadora, altruista, solidari i sempre d’esquerres en un món tan el.litista com és el de la clàssica i l’òpera. Amb el seu amic, el pianista Maurizio Pollini va portar la bona música a les fàbriques, a les presons, als hospitals… Seguia la tradició de Britten i el su amant, el tenor Pears, que feien recitals per arreplegar diners per a la República Espanyola. Tradició que també trobem en el generós Liszt, que tocava al piano transcripcions de moments operístics o simfònics per a la gents que no es podia permetre el luxe d’anar a un concert o una òpera; que va recolzar una vaga d’obrers de la seda de Lyon, on va ser portat literalment en volanda pels obrers. Abbado era d’aquesta pasta.

    Tinc dos DVD que formen part dels favorits de la meu col.lecció. “Lohengrin”, amb Plàcido Domingo i una escenografla fidel al llibret; i “Wozzeck”, amb Hildegard Behrens, Els dos amb la Wiener. Dues joies altament recomanables.

    També és excel.lent el seu Mussorgsky, en versió original, conforme va ser composat pel rus.

    Diuen que hi havia rivalitat entre Abbabo i Mutti; entre el progressisme i el conservadurisme musical, entre el nord i el sud. Jo em quede amb Abbado. A Mutti sí que l’he pogur verure en directe. No cap dubte que és un excel.lent director, però deixava relluir un aire de prepotència que resultava molest. Abbado es mostrava huml. Diu Joaquim que què hauria segut un Anell dirgit per ell. Ja no ho sabrem, com es quedàrem sense veure un dirigit per Visconti per al cinema. El que sí que sabem és que Mutti va dirigir.-ne un d’etiqueta i el.litista, amb les localitats solament assequibles per al més acabalats, amb abric de visó i una protesta d’unes noies ecologistes amb taques de roig.

    En fi, un que se’n va però que no oblidarem. Un dels grans.

    Rex.

    M'agrada

      • Regí

        No és demagògia,Joaquim, és reconeixement. Abbado era conegut a Itàlia com a “el director revolucionari”. Quan va succeir Karajan en la F. de Berlín es va comentar molt que estava a les antípodes ideològiques de l’austriac.

        M'agrada

      • No et dic pas el contrari, ja ho sé jo que era molt revolucionari, d’esquerres i de l’entorn del PCI, però fas demagògia quan parles de Muti i el seu public, com si el públic musical es mogués per ideologies. Per sort encara ens movem pel talent i quan hi ha talent darrera del músic, el que pensin mentre fan música més igual.
        El públic endiumenjat, el públic de luxes innecessaris també era el públic d’Abbado i com és lògic ell mai va fer distincions.
        Que Karajan, Bohm i tants altres tinguessin idees contraries a les meves, no els invalida gens en el seu geni musical.

        M'agrada

  4. Francesc

    Una gran pèrdua. Malauradament, però, la nostra premsa pràcticament no s’ha fet resó. Si bé a la premsa escrita i a la digital encara hem tingut articles, és una vergonya que als informatius de TV3 no es fes ni un apunt. Les prioritats informatives, les de sempre, Barça, política i estadi del Barça; cultura, zero. No tenim remei.

    M'agrada

  5. Roberto

    Me reafirmo en lo que acaba de escribir Francesc. Una lamentable pérdida. Desconocía que estuviera enfermo y, sinceramente, lo hacía más joven. Otro más que se nos va y nos estamos quedando solos.

    M'agrada

  6. SANTI

    Quan se’n van els homes bons sempre ens queda un sentiment de pèrdua irrecuperable, però si l’home era bo i també un artista excepcional, la pèrdua ens deixa orfes de referents en un món necessitat d’homes bons i artistes excepcionals.
    Abbado és potser el nom més repetit a la meva discografia, el mantindré viu.

    M'agrada

  7. ramon

    Jo el recordo a Barcelona amb la Filharmònica de Viena al Palau, Ibercamera el 88 iriint 4 & 7 d Beethoven i havia vingut amb la seva ex-dona, la V. Mullova. R.I.P.

    M'agrada

  8. alex

    Un hombre de y para la música, completísimo, dominante ( en lo sinfónico y en lo operístico), siempre novedoso y nunca rutinario.
    Un Maestro y uno de los Grandes de la Cultura Musical, en mayúsculas. D.E.P.

    M'agrada

  9. Grazie della bellissima testimonianza, per noi italiani e per tutto il mondo della musica è una perdita che non riusciremo più a colmare. Nessuno ci ha dato tanto come lui e dopo la morte di Sinopoli siamo ancora più poveri. Ancora grazie

    M'agrada

  10. Gloria Aparicio

    El gran Mestre Abbado serà sempre d’aquelles persones que gràcies a seu espléndit llegat musical viurá sempre en el nostres millors records……D.P.

    M'agrada

  11. joaquim

    El Mestre Abbado, formará per sempre una part molt important dels meus records musicals. Senzill, magistral i gegantí .. Irrepetible..

    Sempre l’estimarem.
    Gràcies, Joaquim, per aquest post.

    M'agrada

    • És cert, aquesta sentiment trist quan mort algú que no havíem tractat personalment vol dir que al darrera hi havia una gran humanitat que ell tenia la virtut de convertir-la en música.

      M'agrada

  12. Kiko

    El meu mon musical va començar amb el “seu” Requiem de Mozart gravat a la catedral de Salzburg, que vaig descobrir buscant vídeos per a un viatge a Austria. Les dues primeres òperes que vaig veure en directe van ser Boris Godunov i La Cenerentola. No cal dir que vaig utilizar les seues gravacions per preparar-les. Li estaré eternament agraït.

    M'agrada

    • No costa gens quan surt del cor, i surt del cor quan, i això ja no és tan fàcil, es reuneixen en una mateixa persona, la seva excepcionalitat musical i la humana.
      Abbado va ser un artista referencial, primer en la Itàlia vital dels anys 60 i 70, i després per a tot el món, amb Londres, Viena, Berlín i Lucerna com a aparadors del seu magisteri.

      M'agrada

  13. Montserrat

    Moltes gràcies pel teu comentari. Abbado era un dels meus directors preferits: la seva força, la seva humanitat. Vaig tenir al sort de poder-lo veure al Palau, l’any 92 crec. Ara ens quedaran els seus antològics enregistraments que el faran immortal.

    M'agrada

  14. demo

    Jo ahir vespre vaig espera les noticies de Catalunya Ràdio fins les dues.i res de res.Quina vergonya.Claudio Abbado sempre ens será un referent i el seu llegat musical perdurarà per sempre.Descansi en pau.

    M'agrada

  15. toni

    Un DIRECTOR dels mes GRANS de tota la Història de la MÚSICA y la ÓPERA.
    Bona persona, humil y compromés amb la música i els músics tant joves com veterans.
    Joaquim, moltes grácies per tot el que estás fent per la MÚSICA.

    P.D. Tinc constancia de que existeix una única gravaçió de rádio, de Tristan und Isolde amb Claudio Abbado i la Berliner Philharmoniker. ¿ Tens constancia tú de si existeix alguna gravaçio més de Tristan und Islode ?
    Moltes grácies.

    M'agrada

    • Sencera no, només aquesta amb la Berliner que no tinc 😦
      Demà intentaré que l’apunt sigui el programa Strauss Wagner a Lucerna, amb el segon acte (Urmana-Treleaven-Pape-Fujimura) amb l’afegitó preciós dels quatre darrers lieders de Strauss amb la Fleming

      M'agrada

  16. ems

    Era, fue y será único, quienes tuvimos el privilegio, estar y sentirlo, no era una experiencia, era MAGIA!!!! En el año 1999, con la Filarmónica de Berlín, es Paris…La Salle Pleyel, esperaba la tercera de Mahler, Anna Larsson era la solista, recuerdo que cuando el Maestro, saludó antes de iniciar el concierto, lo hizo con su orquesta, no desde el podio…. a partir de allí, que puedo decir, perfecto, increíble, todo es poco, los golpes de los timbales, al final fueron algo que aun siento en mi pecho, luego un largo silencio en la sala, como si todo el publico, levitara, luego una gran ovación de muchos muchos minutos mas de treinta estoy seguro…. el Maestro siempre saludando, entre su orquesta……. me volví caminado, hasta mi estudio en Rue de Comartain, no puede dormir me había tocado lo perfecto…. estimados todos compartir esto todos Uds. es mi forma de sentir, una gran perdida
    Espero me entiendan!!!!!

    M'agrada

  17. Montserrat Tur

    Amb una gran tristesa m’acomiado del home , peró ens deixes un llegat que amb la teba batuta esdevindrà inmortal.
    MESTRE ABBADO , gràcies per tots els moments maravellosos que ens has regalat.
    DESCANSA EN PAU

    M'agrada

  18. Regí

    Ací podeu escoltar el darrer concert de Claudio Abbado:

    http://www.catmusica.cat/diferit_cm.htm?origenId=786070&tipus=album&mainContent=http%3A//www.catmusica.cat/pcatmusica/cmItem.jsp%3Fitem%3Dalbum%26emissora%3Dcm%26idint%3DCINER13040924

    Festival de Lucerna
    Enregistrat el 16/08/2013
    Palau de Cultura i Congressos – Lucerna

    Programa

    Simfonia n. 3 en Mi b ”Heroica”, op. 55
    Autor: Ludwig van Beethoven

    Selecció dels ”Gurrelieder”
    Autor: Arnold Schönberg

    ”Obertura tràgica” en re m, op. 81
    Autor: Johannes Brahms

    Rex

    M'agrada

  19. El compte

    Avui és un dia molt trist per la música i per la cultura.
    No només ens ha deixat un excels director sinò també un “senyor” de la cultura, per com ha enfocat la seva feina, com l’ha explicat, com l’ha fet viure als altres, com l’ha compartit amb la humanitat i sobretot una excel.lent persona.
    Sortosament per nosaltres, el recordarem amb les seves gravacions que encara disfrutarem més.
    Maestro: descansa en pau!

    M'agrada

  20. Grandiós artista amb un llegat immens. Jo també he escoltat una vegada i altra el seu miraculós Simon Boccanegra, així com el Boris Godunov, el Wozzeck, les simfonies de Mahler… Una gran pèrdua.

    M'agrada

  21. Kàtia

    Va viure molts anys amb la malaltia,físicament va quedar molt deteriorat pero semblava que després podria millorar.Era un home valent i m’agradava moltissim la seva mirada.Ho sento de tot cor,sigui ón sigui la música va amb ell…

    M'agrada

    • Jo creia que encara viuria molts anys, al setembre va suspendre tota l’activitat i vaig arrufar el nas, però n creia que tot fos tan greu.
      Ara gaudirem més, si és possible, les seves gravacions

      M'agrada

  22. Maribel i Victor

    Quan ahir vaig llegir la notícia en la premsa digital, vaig sentir una profunda tristesa. S’ha anat un gran home i un gran músic. La seva humanitat era perceptible per tots i ens arribava a través de la seva música.
    Fins a sempre Claudio, ens queda la teva Música.

    M'agrada

  23. Jan

    Era un director immens, que malauradament no he pogut gaudir en directe mai. Potser en una altra vida…
    Em sap molt greu, hem perdut un dels més grans…! 😦

    M'agrada

  24. Su lucha contra la enfermedad fue titánica y parecía haberla vencido, pero desgraciadamente no ha sido así. Con la cara demacrada dirigia con igual intensidad como cuando disfrutaba de salud y juventud.

    Director sinfónico excepcional, pero que también nos hizo disfrutar cpn la ópera. Su “Carmen” con Berganza es modélica y su “Viaggio a Reims” una auténtica gozada. Y qué decir de su “Boris”? Enfín la lista de grandes interpretacioneses es muy larga y afortunadamente sus grabaciones perdurarán para todos aquellos que quieran escuchar y ver algo que siempre roza la perfección, a traves de una gran sensibilidad y un amor ilimitado por la Música.

    Se ha ido uno de los grandes pisando fuerte aún en sus momentos más delicados de salud. Su recuerdo será inmortal.

    M'agrada

    • Els seus Rossini, amb alguna patinada, gravar Barbiere amb el Figaro de Domingo Battle i la Rosina 👿 són tota una referència, amb les grans representacions amb Berganza, després revolucionària Carmen també amb ell.
      De fet amb els cantants espanyols va tenir una excel·lent relació, Berganza, Caballé, Domingo, Carreras, Aragall…

      M'agrada

  25. Rosa

    Gràcies Joaquim pels teus comentaris i per tot els que ens deixes per recordar aquest gran mestre i persona. El dilluns vaig tenir la sensació que havia mort una persona molt propera a mi, no calia conèixer-lo personalment per sentir-ho.

    M'agrada

  26. Jofre

    Encara que estava molt desmillorat, continuava dirigint amb molta força i energia, semblava que el tindríem sempre, però no, i si quan era jove ja era bo, en els darrers anys era ja un mite.
    Quina pena que marxin aquests que són tan bons, encara que aquests sempre queden.
    Bon homenatge Joaquim

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: