EL QÜESTIONARI IFL D’EDUARDO

Ja no recordo quan va ser la primera vegada que ens va escriure el primer comentari l’amic Eduardo, fa anys, això sí, i ha esdevingut un incondicional malgrat que contra la seva voluntat passa alguns períodes una mica absent sense fer.ho, tot i que ell sempre em diu que entrant cada dia.

Ens separen molts quilòmetres i ens uneixen moltes complicitats, no només la imprescindible òpera, i això sempre és un afegitó que atorga uns que llaços que han traspassat l’àmbit estricte d’IFL.

Si heu anat llegint el seus comentaris no us sorprendrà el seu qüestionari. Al llarg de la seva vida l’Eduardo ha tingut l’oportunitat d’assistir a representacions d’òpera que molts de nosaltres no dubtaríem a posar en la pregunta 24, sense anar més lluny el seu bateig operístic. Impossible que no et marqui de per vida,

Aquí el teniu: Continua llegint

Adéu 2016:El sol s’acomiada darrera les muntanyes

Capvespre

maria moncal capvespre a Eina – cerdanya

Acomiadem el 2016 i la seva intolerància, la seva injustícia, la seva repressió, la seva violència, les seves incerteses, pors i incomprensions, girem la pàgina d’un any oblidable si no fos per els moments que ens ha regalat d’amor, amistat, solidaritat, esperança i  bellesa.

El sol s’acomiada, una vegada més, darrera les muntanyes i l’endemà després de la fosca nit tornarà a esclatar i omplir de càlida llum un Nou Any en el que tots hi dipositem totes les esperances per tal de que sigui millor, caldrà per això que tots hi posem una mica de la nostra part.

Us deixo amb Anne Sofie von Otter dirigida per Claudio Abbado en el darrer moviment de “La cançó de la terra” de Gustav Mahler, “Der Abschied” amb la Berliner Philharmoniker en un concert celebrat el 18 de maig de 2011. Bellesa crepuscular per acomiadar el 2016 Continua llegint

PREPARANT MACBETH (1)

macbeth_verdi

Quan Verdi anava a buscar a Shakespeare el resultat acabava sent extraordinari i potser per aquest motiu mai lamentarem prou que no acabés donant fruit aquell King Lear que tant portava de cap al compositor però que per a una raó o altra no va trobar el el moment oportú.

Mai he entès perquè Verdi “perdia el temps” amb Antonio García Gutiérrez o  Ángel de Saavedra, Duc de Rivas, tenint El Rei Lear, Hamlet, La tempestat o Titus Andronic esperant ser musicats, i parlo d’aquestes tres obres perquè crec que són molt verdianes, però òbviament el catàleg shakesperià donava per molt. Durant tota la vida Verdi va perseguir a l’escriptor anglès i només l’encontre es va produir en tres ocasions, la primera en la seva joventut amb el Macbeth que avui ens ocupa i a la seva absoluta maduresa quann ja molt creien que tot s’havia acabat amb la genial Aida, van arribar dos obres mestres absolutes, potser massa “poc verdianes” per a tots els verdians de pedra picada, però amb el Verdi més lliure i creatiu, i perquè no dir revolucionari, de tots els Verdi reconeixibles. Continua llegint

INSISTINT EN LA PREPARACIÓ DEL SIMON BOCCANEGRA: LES VEUS

Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon,

Possible imatge de Simon Boccanegra, primer Doge perpetuo del la República de Génova (segle XIV ); Tot i que alguns diuen que es tracta de de Guglielmo Boccanegra, avi de Simon. Palazzo San Giorgio de Gènova

 

Simon Boccanegra és una òpera de veus masculines, profundes i fosques que donen vida a personatges foscos, torturats, ambiciosos i polièdrics. La trama política pren una volada que ja fa preveure les trames conspirativas de “Un ballo in maschera” i sobretot “Don Carlos”, i potser per això la trama amorosa queda relegada a un pla més secundari i per sota de la tradicional vesant paterno-filial que caracteritza les òperes verdianes i els seus moments musicalment més notables.

Per fer front al rol protagonista cal un baríton dramàtic capaç de mostrar tota la complexitat psicológica d’un personatge ambiciós i conspirador en el pròleg i ja com a Dux, autoritari, magnànim i just, mentre que en la vesant particular desborda la tendresa que tant li agradava mostrar a Verdi, com intentant suplir el gran buit que suposava haver perdut els fills que va tenir en el seu primer matrimoni.

Boccanegra és el centre de tota l’òpera i en la cabdal intervenció que Boito va fer per remodelar la versió original de 1857 afegint el pròleg i escena final del primer acte, la grandesa del personatge el situa al costat dels grandiosos rols dramàtics per a baríton que Verdi va escriure, com Nabucco, Carlo, Rigoletto, Macbeth o  Jago. No és tan sols la complexitat de trobar un cantant amb un registre vocal ampli i poderós, sinó també d’atorgar la capacitat d’oferir la vessant declamatòria del text de manera justa i convincent, en un rol on no hi ha cap ària, ni cap escena individualitzada que faciliti aquest protagonisme quasi omnipresent. Continua llegint

PREPARANT COSÌ FAN TUTTE

Cosi_fan_tutte_-_first_performance

Després de imperdonables oblits, només justificats per una situació personal complicada que sortosament sembla que comença a millorar, torna un apunt preparatori a IFL, ara a propòsit de les representacions que entre el dia 20 i el 30 de maig tindran lloc al Liceu de l’òpera Così fan tutte, la darrera i genial col·laboració entre Wolfgang Amadeus Mozart i Lorenzo Da Ponte, estrenada al Burghteater de Viena el 26 de gener de 1790.

Fer un apunt preparatori d’aquesta òpera quan teniu a disposició l’imprescindible treball que Pere-Albert Balcells va editar a l’Editorial Dux l’any 2011 “Escoltar el Così fan tutte de Mozart” em sembla improcedent, no hi ha millor preparació que l’apassionant lectura dels llibres que el músic i professor barcelonía (1957) d’anàlisi musical i piano, va fer de la trilogia Da Ponte i de Die Zauberflöte. Són estudis erudits, pedagògics, brillants, gens pedants, assequibles i complerts,  imprescindibles per saber escoltar i sobretot gaudir d’aquestes obres mestres, per tant no dubteu ni un minut en llegir-los tots, però ara, és clar, la prioritat és Così fan tutte, la menys “estimada” de les òperes que conformen la trilogia, si ens atenem a la popularitat i difusió en front de Don Giovanni i Le Nozze di Figaro. Podríem fins i tot dir que encara avui és la més incompresa i la que fa arronsar més el nas al gran públic,  que accepta el Don i Le Nozze, però que amb el Così, potser perquè la proposta és molt més perillosa, subtil i propera, no ha acabat de quallar mai, tenint com té una partitura gloriosa i segurament (la) més refinada del seu catàleg operístic i un llibret que més enllà de la poca-soltada inicial amaga un estudi de les relacions humanes, inquietant. Continua llegint

RECICLANT: Boris (Abbado)-Kitej (Albrecht)- Tsarskaya nevesta (Barenboim)

reciclant

Avui aprofitant una certa manca de motivació, us proposo en aquesta tasca de recuperació que us vaig prometre, una mica a la carta, un reciclatge molt eslau. Són tres vídeos d’òperes bellíssimes i de tres produccions fenomenals, no exemptes de polèmica, però sense cap mena de dubte carregades d’interès musical, vocal i teatral.

Començo per la producció més antiga que va ser motiu  d’un apunt a IFL en l’homenatge que vaig voler dedicar a la trista desaparició del mestre Claudio Abbado. Es tracta de la cabdal producció de l’òpera Boris Godunov que va tenir lloc al Festival de Salzburg de 1998, sota la direcció escènica de Herbert Wernicke. Continua llegint

PREPARANT DIE WALKÜRE

Intentar fer un apunt per preparar al lector a gaudir una òpera de Richard Wagner té molts riscos, bàsicament perquè les aproximacions que es poden fer al genial músic i a la seva obra, encara hores d’ara  són motiu d’airades controvèrsies, quelcom que jo vull evitar en la mesura del possible i centrar-me en l’experiència sempre apassionant de fer front a la primera jornada, de Der Ring des Nibelungen, que em sembla que ja vaig dir l’any passat arran del pròleg (Das Rheingold), que és una òpera gegantina en un pròleg i tres actes, cadascun d’ells dividit en escenes, i que per humanitzar la seva digestió, el compositor en un atac d’humilitat impropi de la seva personalitat, que tampoc crec convenient tractar en aquest apunt, va separar en òperes aïllades i actes, cadascun d’ells amb les corresponents escenes, i d’aquesta manera es representa, fins i tot arribant a mutilar la seva concepció, programant de manera aïllada cadascuna de les parts i desvirtuant el caràcter unitari d’aquest gran culebrot familiar que transcendeix tota mesura raonable d’una obra artística.

Si Wagner s’hagués estalviat les reiterades referències al que ja coneixem, ens haguéssim estalviat ben bé un parell o tres d’hores, però a aquestes alçades demanar-li rigor discursiu i domini de la síntesi em sembla inútil i per altre part ens haguéssim perdut moments tan meritoris com els relats de Wotan, Mime, Waltraute, les Nornes….

I és que es tracta de parlar de Die Walküre, per a mi l’òpera més humana de totes les òperes wagnerianes i vull argumentar-ho mínimament això.

Tret de la Tetralogia, aquesta monumental saga protagonitzada per déus molt humanitzats i Die Meistersinger von Nürnberg, la seva “comèdia”, l’obra madura de Wagner, és a dir aquella que ell mateix va considerar digna de ser representades a Bayreuth,  no ens parla d’éssers humans, els utilitza, això sí,  per filosofar bàsicament, però es fa difícil reconéixer en Senta i l’holandès, Lohengrin, Elsa, Ortrud i Telramund (aquest dos potser sí); Tannhäuser, Venus, Elisabeth i Wolfgang; Tristan, Isolda i Marke, Parsifal, Kundry, Amfortas i Gurnemanz, al veí de l’escala, al pare o a la mare, l’estimat i l’estimada, l’enemic  o l’amic, tots ells són representants de conceptes filosòfics i existencials, són mites i arquetips, fins i tot l’amor de Tristan und Isolde, tantes vegades qüestionada la seva carnalitat, és un ideal utòpic d’un amor impossible, és el més gran coitus interruptus musicat, però difícilment, a no sé que tinguem el romanticisme encès, entenem el nostre ideal d’amor com el d’aquesta mítica parella. En canvi en aquesta mitològica saga de l’Anell dels Nibelungs, que Wagner va revestir d’èpica mitològica i potser en mans de Verdi o Puccini hagués esdevingut una història molt més curta i burguesa, es va mostrar més humà que en totes les altres i va saber copsar millor que en cap altra de les seves obres, l’esperit complex dels homes i dones, que com no podia ser d’altra manera, va representar en una apassionat i sempre efectiva saga familiar. Continua llegint

CLAUDIO ABBADO: EL VÍDEO DEL BORIS GODUNOV A SALZBURG (8/4/1998)

claudio_abbado 2

M’he proposat anar portant a IFL testimonis del gran llegat que ens ha deixat Claudio Abbado i avui us proposo el Boris Godunov que es va representar a Salzburg, amb la direcció escènic del desaparegut Herbert Wernicke que amb aquest Boris potser va signar una de les seves màximes fites teatral/operístiques.

De fet tot en aquest Boris estrenat a Salzburg l’any 1994, estava predisposat a passar a la història, començant per la grandiosa concertació d’Abbado, inspirat per una partitura extraordinària amb l’orquestració original de Mussorgsky i amb l’imprescindible acte de Polònia, que encara que els puristes detesten jo  necessito, per tant la versió de 1872 incloent també l’escena davant la catedral,  i acabant per el gran muntatge teatral de Wernicke.

El Boris tal i com el dirigeix Abbado és molt profund, pessimista, gris fosc i dostoievskià, i el gran encert de Wernicke és precisament emmarcar-lo en l’atemporalitat que abraça tota la història de Rússia i que d’haver viscut ara, inclouria en la immensa galeria de “Boris” que travessa la immensitat de l’escenari del Festspielhaus de Salzburg, a Vladimir Putin, com a fidel seguidor de la nissaga amb que el destí segueix castigant al gran país eslau. Continua llegint

CLAUDIO ABBADO: STRAUSS i WAGNER (Fleming,Urmanana,Fujimura,Treleaven,Pape) Lucerna 2004

Claudio Abbado al Festival de Lucerna, 13 d'agost de 2004

Claudio Abbado al Festival de Lucerna, 13 d’agost de 2004

Avui vull insistir en el record a Claudio Abbado amb una aportació del gran director italià a l’obra de Richard Strauss i Richard Wagner.

El Festival de Lucerna de l’any 2004 es va estrenar amb una vetllada que es preveia memorable i que malauradament no ho va ser per culpa de la cancel·lació de Ben Hepner, el tenor canadenc que ja començava a mostrar signes de clamorós defalliment vocal i que va ser substituït per John Treleaven, el tenor anglès que llueix tanta seguretat com mediocritat vocal i planor interpretativa. Si l’obra no hagués estat Tristan und Isolde, i l’acte programat el segon, potser aquesta substitució no hagués estat tan determinant en la valoració global del concert, ja que la luxosa Orquestra del Festival de Lucerna sota la direcció en plena sintonia amb el mestre Claudio Abbado i amb un repartiment que incloïa a una Violeta Urmana en pleníssima forma i que per a res feia presagiar el seu Götterdämmerung actual, René Pape i Mihoko Fujimura, augurava una vetllada esplèndida.

Cal dir que en aquesta sessió l’orquest Continua llegint

CLAUDIO ABBADO (Milà, 26 de juny de 1933-Bolonya, 20 de gener de 2014)

claudio_abbado

“Devo scegliere se lasciare questo mondo o lasciare la musica, ora so cosa fare”*

*frase atribuïda a Claudio Abbado

Hi ha fets a la vida que ens recorden, més que altres, que ens fem grans. La mort de Claudio Abbado, un director sempre jove malgrat els seus vuitanta anys i la malaltia que arrossegava, n’és un d’aquests.

Abbado va ser sempre un referent musical, però també un referent humà, un progressista, un home de profundes conviccions socials i humanitàries,  un home que ha deixat una profunda petjada arreu

La Scala, la Staatsoper de Viena, la Berliner Philharmoniker  i darrerament el Festival de Lucerne en són testimonis privilegiats de la manera senzilla i sincera de fer música, lluny de les aureoles amb que molts directors d’orquestra es volen embolcallar, de divismes i de pompes, la figura elegant i juvenil de Claudio Abbado és tot un referent que m’ha acompanyat fins ara en el meu aprenentatge musical, li dec molt. Continua llegint

10 d’octubre: GIUSEPPE VERDI (1813-2013)

Verdi4

De la mateixa manera que el dia 22 de maig vaig estar pensant com fer un apunt “diferent” per celebrar el bicentenari wagnerià, avui també he cregut convenient fer front a l’altre gran aniversari, el de Giuseppe Verdi, de manera especial, una infernemlandada, no podria ser d’altre manera ja que qui vingui a buscar un estudi més profund de caire musicològic o biogràfic no ho trobarà, no estic prou capacitat, aquest apunt no serà la bona elecció, ara bé, espero que tots aquells que decidiu quedar-vos amb la proposta que us ofereixo, passeu una bona estona, que us agradi el material que us proposo i també espero que acabeu participant activament i fer més amena, entretinguda i sàvia, la proposta inicial.

Vagi com a advertència per a navegants, que aprofitant l’avinentesa, l’apunt d’avui és un homenatge a cantants antics i quan dic antics em refereixo a cantants que tret del cas Plácido Domingo, que sembla etern, la resta ja no canten òperes en cap teatre del món, ja sigui perquè són molt grans o senzilla i malauradament, perquè ja no estan entre nosaltres.

In Fernem Land es caracteritza massa sovint per estar al dia de l’actualitat més rabiosa, oblidant els grans cantants que ahir o en un passat remot, van deixar per a la posteritat un magisteri que en alguns casos no ha estat superat. Sent com som amants de la música, el cant i les veus excepcionals, no té massa sentit que quasi mai siguin protagonistes dels apunts, i més tenint en compte que a mi m’agraden molt i també crec que la majoria dels cantants actuals que tant sovintegen els apunts, no són capaços d’oferir millors versions que les dels seus avantpassats, al menys si parlem de Verdi.

Avui, perquè el dia “m’obliga” a fer-ho, parlarem sobretot de Giuseppe Verdi, de les seves òperes i dels cantants que l’han ajudat a preservar fins els nostres dies i en suports “moderns”, les seves obres. És obvi que d’aquells que no en tenim constància sonora, encara que ens puguin servir de referents per saber quines vocalitats s’escauen a cada rol atenent a qui ho va estrenar i quins altres rols cantaven, no podran ser presents en aquest homenatge.  Avui les gravacions de vídeo que us deixaré no seran en HD, els àudios no oferiran la nitidesa sonora que caracteritza moltes de les gravacions actuals, i tots aquells que fonamentin el seu fons fono i vídeogràfic en material d’alta qualitat tècnica ho passaran malament. La meva intenció és nodrir-vos de material d’alt valor, amb interpretacions excel·lents de cantants  irrepetibles, i és clar, tots cantant VERDI.

Aquesta ja és la primera declaració d’intencions. Malgrat honorables i aïllades excepcions, les òperes de Verdi en el seu conjunt, crec que es canten pitjor ara que fa uns anys. Ja sigui per la manca de veus apropiades, ja sigui per la pèrdua de l’estil i l’escola propis del cant verdià, en benefici d’altres repertoris i escoles que necessiten veus més lleugeres o àgils i que ara han trobat com mai, veritables i excel·lents protagonistes, ja sigui en definitiva per un desplaçament significatiu de l’eix vertebrador de l’òpera, desplaçant la veu i al cantant de la perfecta centralitat a un espai lateral privilegiat. El cas és que fa molts anys que ens lamentem de la manca  de veus wagnerianes i en canvi podem gaudir de representacions molt més reeixides de Wagner que no pas de Verdi. Per què? Continua llegint

LUCERNA 2013: CLAUDIO ABBADO INAUGURA EL FESTIVAL (vídeo)

Claudio Abbado, 16 d'agost de 2013 Festival de Lucerna

Claudio Abbado, 16 d’agost de 2013 Festival de Lucerna

Sensacional concert el que va servir d’obertura del Festival de Lucerna en l’edició del 2013, amb Claudio Abbado i la seva orquestra, la del Festival de Lucerna, amb la que en els darrers anys ha ofert moments de inoblidable i quasi diria que insuperable referència.

Aquesta edició s’inaugura amb l’obertura Tràgica de Johannes Brahms, en una interpretació serena, ample, molt més solemne que tràgica, amb una sonoritat esplèndida de l’Orquestra del Festival que ens prepara per la segona obra i que m’ha deixat estabornit a la cadira per la sumptuositat de la interpretació, per la sonoritat extraordinària i la magnificència d’una interpretació vocal elegant més que contundent de Mihoko Fujimura, Continua llegint

LUCERNA 2012: EL REQUIEM DE MOZART (Prohaska-Mingardo-Schmitt-Pape;Abbado)

Avui visitarem el Festival de Lucerna per gaudir d’una magnífica i serena interpretació del Rèquiem de Mozart, sota la direcció del gran Claudio Abbado.

El concert tenia una primera part que la televisió alemanya no ha passat, amb les escenes d’Egmont de Beethoven, que he escoltat i vist en un altre enllaç de Medici TV i crec que ens les podem estalviar, ja em perdonareu però el veritablement rellevant del concert va ser aquest Rèquiem.

Previ a la interpretació, hi ha una entrevista (en alemany) a la jove soprano Anna Prohaska, que al menys ens permetrà, si el nostre nivell d’alemany és molt més que precari, fruir amb les vistes del llac de Lucerna i comprovar com és “l’estiu” per aquelles contrades.

Us deixo amb aquesta colpidora versió d’una obra molt escoltada, però sempre imprescindible, en mans d’un Claudio Abbado que l’ungeix d’una espiritualitat despullada de qualsevol efecte teatral, ajudat per la prodigiosa orquestra del festival (la base és la Mahler Chamber Orchestra més la incorporació de solistes provinents d’altres formacions de gran prestigi) i dues en una formacions corals de meravelloses i càlides veus. Continua llegint

AL 2013 PLÁCIDO DOMINGO CANTARÀ DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Willem van de Velde d.J. (1633-1707): ‘L'explosió’. Rijksmuseum Amsterdam

Jo tal com he llegit us ho explico.

Si no fos que el mitjà és de tota solvència pensaria que avui 21 de setembre de 2011 són els Sants Innocents, però o bé  a Itàlia la festa la celebren el 7 de setembre, que és quan es va publicar la noticia o la cosa va en serio.

El marc serà l’Arena de Verona i l’ocasió el centenari de la primera edició del famós festival amb Aida.

El gran esdeveniment portarà per primer cop Der Fliegende Holländer de Richard Wagner a l’Arena i els protagonistes són tan llegendaris com el propi coliseu.

Daniel Barenboim dirigirà l’orquestra i farà així el seu debut com a director d’òpera en aquell recinte.

Pel que fa al rol del Holandès, anirà a càrrec de Plácido Domingo, sumant així un altre rol de baríton al seu maratonià repertori.

Jo que voleu que us digui, ho trobo innecessari i perillós. De tots és sabut que a Domingo a aquestes alçades no l’espanten els reptes difícils o gairebé impossibles, però a l’any 2013 tindrà una (quasi dues) edat respectable i el rol del holandès és molt exigent i el més significatiu, està escrit per a un baríton baix. Si ja hem quedat en que Domingo és un tenor que canta rols de baríton, ara què haurem de dir?

Ara ja no es tracta de si és o no és un baríton líric, ara ja ens estem endinsant en el territori dels baix-barítons. En ocasió del nefast Rigoletto, posteriorment arreglat, ja vaig dir que allò vorejava el patetisme, no m’agradaria pensar que acabarem perdonant-li la vida per ser qui ha estat. Quan mig en broma, mig en serio, deia que encara l’acabaríem veient fent Boris (cal recordar que la versió original és per baríton), em sembla que no anava gaire errat. Temps al temps. Continua llegint

LUCERNA 2011: CLAUDIO ABBADO DIRIGEIX MOZART I BRUCKNER

Claudio Abbado Lucerna 19 d'agost de 2011

Ahir ja us anunciava que teníem entrades pel Festival de Lucerna, per tant deixem el Brahms de Haitink i Ax en els PROMS londinencs i marxem cap a la ciutat suïssa on ens espera Claudio Abbado, que com cada any, ofereix amb l’orquestra del Festival, unes sessions d’alt voltatge musical i artístic.

El concert que us ofereixo avui va tenir lloc el passat dia 19 d’agost a l’Auditori del Palau de Cultura i Congressos i va estar integrat per la simfonia núm 35 de W.A.Mozart i la cinquena simfonia d’Anton Bruckner.

El programa és dens, i no sé si esteu prou mentalitzats per un simfonia bruckneriana, més propicia per una tarda de tardor o hivern, que no pas per una de les darreries del mes d’agost, però l’experiència, com sempre que el mestre Abbado decideix dirigir, és magnífica i altament recomanable.

Sé que el mestre milanès té una legió de seguidors entre els infernemlandaires i em penso que no m’equivocaré si us anticipo que gaudireu molt. Continua llegint

DAS LIED VON DER ERDE: VON OTTER, KAUFMANN, ABBADO

Claudio Abbado - Anne Sofie von Otter - Jonas Kaufmann - BPO 18-05-2011

Com ja us vaig anunciar en l’apunt del dia 18, Claudio Abbado va dirigir a la Berliner Philharmoniker a la seva seu berlinesa, un concert dedicat a Gustav Mahler, en la commemoració del centenari de la seva mort.

El programa estava integrat per l’adagi de la simfonia número 10 i Das Lied von der Erde, amb la participació d’Anne Sofie von Otter i Jonas Kaufmann.

Aquest concert que ha commocionat  a tots aquells que el van veure pel canal ARTE en HD, és el protagonista de l’apunt d’avui.

Us el deixaré en dos formats, l’àudio i el vídeo, per bé que tan sols del Cant de la Terra, ja que l’adagi amb els mateixos intèrprets, encara que del dia 14, ja va ser el motiu del apunt del dia 18.

Del concert us puc dir, a part que el mestre Abbado torna a constatar el magisteri i l’altíssim grau d’excel·lència que ha assolit dirigint les obres de Mahler, que Jonas Kaufmann està pletòric en una obra que s’adapta perfectament a les seves característiques vocals i que alhora li permet lluir una projecció exultant, amb un registre agut d’una seguretat i fermesa magnífic.

Anne Sofie von Otter és una gran artista, però la seva veu denota massa sovint que els anys han passat i pateix més del que seria desitjable de la zona central a l’aguda, on la veu grinyola una mica, tot i així la seva extraordinària musicalitat fa commoure al més escèptic, quan escoltem Der Abschied (El comiat), tot i un inici més aviat problemàtic, que acaba de manera veritablement colpidora.

La interpretació global, guiada i sentida amb la màxima precisió i intensitat, és un prodigi tan sols a l’abast d’un grandiós director com Claudio Abbado, en una maduresa fascinant.

Ara que estan tan de moda els directors que voregen la post adolescència, escoltar una direcció d’un grandiós veterà, reconforta, l’experiència continua sent un valor molt preuat. Continua llegint

MOZART EN LES MANS DE POLLINI I ABBADO

Claudio Abbado i Maurizio Pollini Berlín 15 de maig de 2011. Foto via Intermezzo

Sense bellugar-nos del concert que em va servir per commemorar el centenari de la mort de Gustav Mahler, avui us vull portar a Wolfgang Amadeus Mozart.

La música de Mozart, n’hem parlat sovint a In Fernem Land, exerceix un efecte terapèutic als seus oïdors i precisament per això, a part que el concert que us proposo és una absoluta delícia, l’apunt d’avui té bàsicament en la música del salzburguès la seva raó de ser, més que no pas l’excel·lent versió amb que està servida.

El pianista Maurizio Pollini (Milà 5 de gener de 1942) ens ofereix una delicada i virtuosística versió del concert núm 17 en Sol major KV 453 de W.A. Mozart.

Mozart va acabar aquest concert l’any 1784, però no està del tot clar quan es va estrenar. Oficialment es va estrenar el 13 de juny del mateix any i la part solista va anar a càrrec de Barbara Ployer una alumna del mateix compositor, però ara també es diu que Regina Strinasacchi el va estrenar el 29 d’abril.

Claudio Abbado (Milà 26 de juny de 1933), en un moment d’extraordinària i enlluernadora creativitat, després de la greu malaltia ja superada, dirigeix a la sempre estratosfèrica Filharmònica de Berlín.

Ambdós musics col·laboran des de fa molts anys i la comunió artística és total, us adonareu que després d’una exhibició interioritzada del gran pianista, podreu gaudir d’unes frases orquestrals d’una nitidesa, despullada de tota artificiositat,  absolutament definitives.

Què grans són! Continua llegint

ABBADO DIRIGEIX L’ADAGI DE LA DESENA DE MAHLER

Gustav Mahler 7 de juliol de 1860 - 18 de maig de 1911

Avui fa 100 anys que va morir Gustav Mahler.

Millor no dir res i escoltar un dels darrers treballs que va composar a l’estiu de 1910, l’Adagi de la desena simfonia, deixant un esbós dels altres moviments.

La versió que escoltarem i que podreu baixar-vos, està dirigida per Claudio Abbado al front de la Berliner Philharmoniker el passat 14 de maig de 2011 a la seu de l’orquestra berlinesa , en la versió de Deryck Cooke.

Com sabreu i al deixar inacabada la simfonia, molts varen ser els que intentaran “acabar-la”, de tots ells la versió de Deyck Cooke al 1960, és la que s’ha imposat com definitiva.

Quasi mitja hora de música sublim per a tots vosaltres Continua llegint

HA MORT SHIRLEY VERRETT

De mica en mica, tots els grans referents operístics ens van deixant.

És lo normal, però tan seguits, un darrera l’altre , sense deixar-nos refer dels sotracs emocionals, que provoca la noticia de la mort d’un gran cantant, d’un referent, d’una figura estimada, protagonista de les joies preuades de la nostra discografia, és molt dolorós.

Ahir ens va deixar la gran Shirley Verrett, la cantant que s’inicia com aclamada mezzosoprano, i que va acabar la carrera com a soprano. Tenia 79 anys i ella, juntament amb la Bumbry, la Price, la Grist o l’Arroyo, varen configurar les grans successores del llegat de la gran Marian Anderson, la primera cantant negra que va cantar el MET. Continua llegint

EL FIDELIO DEL FESTIVAL DE LUCERNA 2010

Un dels posts pendents que tenia d’aquest estiu i que ben bé hagués pogut ser un motiu per gaudir-lo sota una de les ombres que hem compartit, arriba avui a In Fernem Land.

Es tracta de la sessió inaugural del Festival de Lucerna 2010, amb el Fidelio de Ludwig van Beethoven, sota la direcció del gran Claudio Abbado.

Si la part musical ja era tota una garantia, amb l’orquestra creada expressament pel Festival i l’Arnold Schoenberg Chor de Viena, la part vocal, sobre el paper, era tot un esdeveniment que s’ha constatat com un dels moments àlgids i més feliços d’aquest estiu musical, que està a punt d’acabar-se, mireu sinó:

Ludwig van Beethoven
FIDELIO

Don Fernando: Peter Mattei
Don Pizarro: Falk Struckmann
Florestan: Jonas Kaufmann
Leonore: Nina Stemme
Rocco: Christof Fischesser
Marzelline: Rachel Harnisch
Jaquino: Christoph Strehl

Mahler Chamber Orchestra
Lucerne Festival Orchestra
Arnold Schoenberg Chor

Director del cor: Erwin Ortner
Dircetor Musical: Claudio Abbado

Era força difícil que amb aquestes matèries primeres, l’àpat no fos suculent i aquí us el deixo per tal de que l’assaboriu i con que aquests àpats encara són millors si porten un bon aperitiu, us anticipo els darrers 15 minuts on podreu escoltar a tots els intèrprets per aquests ordre, Fernando/Rocco/Pizarro/Leonore/Marzelline/Florestan i Jaquino. Continua llegint