IN FERNEM LAND

CLAUDIO ABBADO: STRAUSS i WAGNER (Fleming,Urmanana,Fujimura,Treleaven,Pape) Lucerna 2004


Claudio Abbado al Festival de Lucerna, 13 d'agost de 2004

Claudio Abbado al Festival de Lucerna, 13 d’agost de 2004

Avui vull insistir en el record a Claudio Abbado amb una aportació del gran director italià a l’obra de Richard Strauss i Richard Wagner.

El Festival de Lucerna de l’any 2004 es va estrenar amb una vetllada que es preveia memorable i que malauradament no ho va ser per culpa de la cancel·lació de Ben Hepner, el tenor canadenc que ja començava a mostrar signes de clamorós defalliment vocal i que va ser substituït per John Treleaven, el tenor anglès que llueix tanta seguretat com mediocritat vocal i planor interpretativa. Si l’obra no hagués estat Tristan und Isolde, i l’acte programat el segon, potser aquesta substitució no hagués estat tan determinant en la valoració global del concert, ja que la luxosa Orquestra del Festival de Lucerna sota la direcció en plena sintonia amb el mestre Claudio Abbado i amb un repartiment que incloïa a una Violeta Urmana en pleníssima forma i que per a res feia presagiar el seu Götterdämmerung actual, René Pape i Mihoko Fujimura, augurava una vetllada esplèndida.

Cal dir que en aquesta sessió l’orquestra de Lucerna, que està integrada bàsicament per els membres de la Mahler Chamber Orchestra, estava reforçada per uns solistes de luxe: Kolja Blacher (violinista), Natalia Gutman (violoncel·lista), Alois Poch (contrabaix), Sabine Meyer (clarinetista), Wolfram Christ (viola) i membres dels quartets Hagen i Alban Berg, entre d’altres il·lustres músics. Llegir els crèdits al final posa la pell de gallina.

El concert tenia un pròleg de luxe amb Renée Fleming cantant els quatre darrers lied de Richard Strauss. La sumptuositat vocal i l’orquestral es van unir per oferir una magnífica versió, calidíssima i crepuscular, amb una menció especial per els dos darrers, “Beim Schlafengehen” i “Im Abendrot”, on Fleming desbordava amb una interpretació colpidora, tot i que potser amb una mica menys de sofisticació vocal, la versió hagués esdevingut referencial, a vegades amb aquests quatre lieders si és vol ser tan selecte, la soprano s’acaba distanciant.

Emociona avui veure al mestre Abbado feliç dirigint aquesta música.

El segon acte de Tristan und Isolde és bellíssim, no cal fer gaire propaganda, necessita uns cantants capaços de transmetre tota la bellesa, amb intensitat vocal i també amb intensitat interpretativa. Per descomptat que el director ha de crear tot aquest meravellós món sonor, que en cap altre acte d’aquesta òpera cabdal, és tan suggeridor, intens i càlid.

És un goig veure a Abbado dirigir, com acompanya, com embolcalla, com respira, com s’obra davant l’esclat emocional, però mentre que Urmana es mostra pletòrica, emotiva, dúctil, expressiva i emotiva, quasi us diria que la millor Isolde que li he sentit (llàstima que no sigui íntegre), Treleaven no va fer res més que complir.

És trístissim comprovar com malgrat cantar amb un director com Abbado i envoltat d’un equip tan bo, el tenor Treleaven no pot fer res més que complir i malbaratar una oportunitat tan extraordinària. A vegades enmig d’estretors i sonoritats poc agraïdes, s’intueix una certa noblesa. Els que el varem veure el Liceu sabem del molt que va fer com a Siegfried i sobretot en aquella sèrie de Tristan und Isolde que ell va contribuir a salvar, però aquesta oportunitat de Lucerna era d’or. Llàstima, ja que amb Hepner en bon estat aquest segon acte ara seria especialment valorat.

Pape  quasi fa deu anys ja feia un Marke excepcional i Fujimura supleix la poca entitat vocal amb la distinció aristocràtica que la caracteritza. Brechbuehler com a Kurnewal i el poc sofrible Lukas com a Melot, completen aquesta ocasió perduda que jo crec que paga la pena tenir.

Richard Strauss
Vier letzte Lieder op. 150 fuer Sopran und Orchester
Renee Fleming – Soprano

Richard Wagner
Tristan und Isolde
acte segon

John Treleaven, Tristan
Violeta Urmana, Isolde
Mihoko Fujimura, Brangaene
Rene Pape, Koenig Marke
Peter Brechbuehler, Kurwenal
Ralf Lukas, Melot

Lucerne Festival Orchestra
Director: Claudio Abbado

Lucerna, 13 agost de 2004

ENLLAÇOS VÍDEO (6 arxius)

http://rapidshare.com/share/BF7662B737C3F189D2FF277BED418005

Crec que per sobre de tot, aquest concert és un testimoniatge més de la gran i mestrívola capacitat concertant i dramàtica de Claudio Abbado i no podem oblidar en aquest document a Fleming, Urmana, Pape, Wagner i Strauss, vosaltres mateixos…

14 comments

  1. Franco

    Se non ricordo male, Treleaven sostituì all’ultimo momento Robert Gambill. Grazie per il contributo. Nell’archivio radio austriaca esistono le registrazioni complete di Tristano (1999) e Parsifal (2002)…

    M'agrada

  2. Jordi

    A part del Lohengrin de Viena i alguns discs amb fragments, no tinc més documents wagnerians amb Abbado.
    M’interessa molt aquest concert.
    Moltes gràcies, com sempre.

    M'agrada

  3. I què sabem de Heppner? Encara va fent? Alguna possibilitat de recuperar-lo algun dia? O definitivament ja ha quedat només per presentar-se al “Mira quien baila” canadenc? El pobre a mi em queia molt bé 😦

    M'agrada

  4. Regí

    Sense demagògia. Homenatge de Radio Clásica a Claudio Abbado, “el director revolucionario” (sic). Inclou Wagner amb JK:

    http://www.rtve.es/alacarta/audios/los-clasicos/clasicos-adios-maestro-abbado-director-revolucionario-20-01-14/2330293/

    Los clásicos – Adiós al maestro Abbado, el director revolucionario – 20/01/14

    “Rendimos tributo al colosal director de orquesta italiano Claudio Abbado que ha fallecido esta mañana a los 80 años de edad, dejando un legado colosal como director, pedagogo, mentor de jóvenes e intelectual comprometido con la educación integral del ser humano. En los años sesenta fue un pionero a la hora de llevar gratuitamente la música clásica a los hospitales, cárceles y fábricas. También promovió conciertos con precios asequibles pensando en los más desfavorecidos. Indagamos en su inabarcable discografía y escuchamos a Claudio Abbado dirigiendo las siguientes obras: Obertura de La Scala di seta, de Rossini, al frente de la Orquesta de Cámara de Europa. Libera me, Misa de Requiem, de Verdi, con el Coro de la Staatsoper de Viena y la Orquesta Filarmónica de Viena junto con la soprano Cheryl Studer. Final de la Sinfonía núm. 2, Resurrección, de Mahler, con la Orquesta Sinfónica de Chicago y la mezzosoprano Marilyn Horne. Esto me suena muchísimo: El Danubio azul, de Johann Strauss hijo, con Abbado al frente de la Filarmónica de Viena. Despedida de Lohengrin, de Wagner con el tenor Jonas Kaufmann y la Orquesta de Cámara Mahler. ”

    Crec que és clar per què tenia el sobrenom de “revolucionari”.

    Salut

    Rex

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: