IN FERNEM LAND

LICEU AL PALAU: DON JUAN i DON QUIXOTE


Orquestra del Gran Teatre del Liceu, Cristoforo Pestalozzi, Josep Pons i Paul Cortese, Palau de la Música Catalana 26 de març de 2014. Foto IFL

Orquestra del Gran Teatre del Liceu, Paul Cortese, Cristoforo Pestalozzi i Josep Pons al Palau de la Música Catalana, 26 de març de 2014. Foto IFL

Com dir-ho, com començar un apunt que no m’agrada dir el que diré.

Dels quatre concerts simfònics al Palau, aquest era sense cap mena de dubte el més compromès, el més exigent i el que posava a prova a tota l’orquestra. No era un repte impossible, però si complicat.

Si el programa era complex, programar-lo l’endemà d’haver finalitzat l’esgotadora tanda de 15 funcions de Tosca, i per a més inri sota la direcció d’un mestre destraler com Carignani, ja es veia a venir que aquest no seria l’entorn més propici per interpretar-lo, i a més a més, intueixo que les tandes d’assaig del darrer programa Strauss han estat més espaiades del desitjable. El resultat per tant, no podia ser bo.

Més enllà de les errades, massa habituals, d’alguns solistes o famílies, el que em sembla més problemàtic de l’Orquestra del Liceu és la dificultat per trobar un so acceptable de manera homogènia i des d’un inici, no dic un so amb personalitat, ja que això ara per ara i sabent la dificultat que tenen les orquestres per trobar el so personal i distingit, em semblaria absurd, però sí un so bonic, ferm, curós i expressiu, i ahir, mentre que en els altres concerts s’anava imposant a mida que anaven avançant, no es va assolir ni en la segona part, amb el Don Quixote, una obra d’extraordinària dificultat, però agraïda.

El concert es va iniciar amb les gratificants Danses de Don Quixote de Robert Gerhard, extretes com a suite simfònica del ballet que el compositor català va escriure entre 1940 i 1941. L’obra és brillant i agosarada malgrat que té unes tonalitats i ritmes amables de inspiració folklòrica que l’apropa molt bé a l’oïdor. L’orquestra em va semblar encarcarada, freda  i a la recerca d’una cohesió que va apuntar cap al final de l’obra, però ja fent intuir que la d’ahir no seria una nit fàcil.

El Don Juan de Richard Strauss és un del poemes simfònics més agraïts. És exultant i brillant, ideal per mostrar amb orgull les potencialitats d’una orquestra, però és clar, es corre el perill de mostrar també les mancances, i ahir ni el metall estava prou concentrat, ni l’equilibri era el desitjable, ni tampoc l’expressivitat, amb tantes coses per resoldre, era l’objectiu a batre. La meva impressió al final de la primera part era trista i preocupada.

No creia que amb totes les evidències mostrades, a la segona part es produís el miracle, i efectivament no es va produir, si bé en la seva globalitat, la interpretació del Don Quixote va ser més satisfactòria.

Va quedar en evidència la manca de la qualitat sonora en masses moments, especialment en aquells que per la dificultat de la partitura requerien una cura especial per a que tot l’entremat sonor no semblés una olla de grills, en canvi en els moments més lírics i reflexius, es va millorar i l’orquestra va servir de decent embolcall a l’esplèndida interpretació del violoncel·lista suís Cristoforo Pestalozzi, que sense mostrar un so gran, va excel·lir amb expressivitat virtuosística, en els moments més deliciosament lírics. Per acompanyar-lo en la part de viola, es va comptar amb la participació, no de so tan reeixit, de Paul Cortese.

El mestre Pons ahir va tenir molta feina i a partir d’avui encara en tindrà  més, ja que a l’Orquestra del Liceu se l’ha de sotmetre ja, a una teràpia de xoc, que reestructuri i defineixi  els seus solistes i al conjunt. Cal re-situar al lloc que els correspongui a cadascun dels musics, calen incorporacions per cobrir els llocs vacants, però també per substituir a places que avui ocupen musics que no poden assumir  la plaça de solistes. La gestió és tan complicada com necessària. L’esgotament per una acumulació de 15  funcions pràcticament seguides de Tosca, els assaigs d’aquests concert i suposo que els inicials de Kitege, no poden servir només d’excusa. Sabem que aquesta orquestra amb un calendari més benigne ens dóna més satisfaccions, però també sabem que els problemes són congènits i enquistats, que calen accions i tots sabem que en aquests processos no es pot evitar que algunes siguin traumàtiques. Cal sensibilitat, cura i molta honestedat, però ja n s’haurien d’admetre més demores ni amagar el ca sota l’ala.

Els concerts simfònics entre altres coses, suposo que també servien per constatar fins on es podia demanar i exigir a aquests professionals. Ja havia dit que fins arribar  a Tosca, l’orquestra amb directors de primera categoria, havia fet un gir positiu, és quan es força la màquina, i això deu succeir.li a l’orquestra del Liceu i a totes les altres orquestres del món, que s’evidencien les veritables mancances, que no només passen per ampliar, sinó per redefinir, que m’agrada més que reestructurar, ja que aquest mot té connotacions més dràstiques, i potser només cal en la majoria dels casos, moure les peces de lloc.

Ahir malgrat la sensació de desencís que em va quedar al final, es van apreciar detalls de qualitat en les parts solistes de l’oboè i el preciós duet de fagots en el Don Quixote, i també en gran mesura en la corda, sobretot els violins, ja que malgrat alguna defallença de les seccions més greus, van intentar mantenir en tot moment la consistència  de la complicada arquitectura sonora dels poemes straussians.

Desitjo que es trobi la solució més idònia i i si és possible ben aviat, deixar passar el temps es agreujar una situació que tots evidenciem i massa sovint silenciem.

Els propers reptes, Kitege i Die Walküre estic segur que seran superats amb èxit, ja que totes dues les dirigirà Josep Pons i això garanteix una llarga temporada de treball amb el mestre titular, quelcom essencial per redreçar el desgavell sonor que ha suposat treballar amb un director sorollós i poc curós durant tants dies, però la feina del director no hauria de ser redreçar l’orquestra, ja que en la seva darrera direcció i malgrat que el programa no tenia l’exigència del d’ahir, l’orquestra mostrava tot un altre so, una altra consistència i una altra coherència. Analitzeu que ha passat pel mig entre el 15 de febrer i el 26 de març. Tot allò no musical o artístic que hagi pogut passar a la casa, m’agradaria obviar-ho d’aquest anàlisi, tot i que també pot influir, i encara que jo pugui estar equivocat, l’orquestra necessita millorar tot acceptant que una mala nit la pot tenir tothom.

Menció especial pel públic:

Al final hi van haver molts aplaudiments, en això jo no diré res, tothom és lliure d’expressar els seus sentiments, ara bé, jo ahir estava situat en un lloc de privilegi, en un lloc vip, i durant la primera part a la meva banda dreta hi havia una senyora amb un ventall que mentre es va interpretar l’obra de Gerhard ella va fer la seva particular interpretació d’un concert per a ventall i pitrera en tonalitat major. Els atònits espectadors que tenia al costat (una parella) van marxar cames ajudeu-me a intentar escoltar el Don Juan en una localitat més tranquil·la. Cal dir que després li van passar els fogots, serien els veïns qui li provocaven aquella reacció calòrica?

A la segona part quasi al meu davant una senyora magnífica va treure de la bossa un caramel sorollós i ja us podeu imaginar que el paper que l’embolcallava va ser minuciosament plegat amb el conseqüent concert en tonalitat menor, però un concert amb tots els ets i uts. La cosa no va acabar  aquí, ja que quan el delicat violoncel de Pestalozzi transfigurat de Quixote intentava seduir Dulcinea, un senyor situat a la meva esquerra va estossegar de manera grollera, ja sabeu, ja maneres i maneres d’estossegar, i una d’elles és grollera, doncs bé, no en va tenir prou i de manera immediata i suposo que amb l’honorable desig de tornar a ser groller, va imitar a la senyora de la meva dreta, però la seva tonalitat va ser Do sostingut Major i tan ample  com es va quedar, de ben segur no se’n va ni tan sols adonar de la cara que feien TOTS els espectadors que l’envoltaven.

17 comments

  1. Raúl

    T’he de reconéixer que m’has fet riure molt amb les anècdotes del públic, encara que quan em passen coses d’aquestes em molesten molt. Vols dir que la veurem aviat aquesta redefinició?
    Espero que a Kitege Pons ens faci una bona direcció. Acabada Tosca m’he posat a preparar-me una mica Kitege, ja que aquesta no la controlo tant i no confio poderla preparar la setmana abans ja que tinc examens. He trobat dos versions en vídeo i una en àudio al youtube, l’únic probelma que tinc és que cap porta subtítols i per tant no entenc ni un borrall, i el llibret no el trobo enlloc. Saps on el podria trobar el llibret de Kitege?

    M'agrada

  2. Isolda

    És molt generós per la teva part justificar lo injustificable i, culpant dels errors a una tercera persona. S’hi ha un culpable, en tot cas és l’orquestra i el seu director.
    L’orquestra del Liceu té moltes mancances, i el seu director ho sap i també és concient que ha d’estar més preparada per ser dirigida per un director com Carignani els més sovintejats en el teatre, que no directors com Pappano inassequibles actualment. Ahir l’orquestra no va tocar al nivell esperat, el seu director té un seriós problema, hauria de saber per on flequeja l’orquestra i quines són les seves limitacions, i si aquestes tenen solució posar fil a l’agulla ja, treballant i de valent.
    L’anterior concert dedicat també a Richar Strauss, no va ser per tirar cohets, però molt millor davant la mediocritat del concert d’ahir.
    Una orquestra sense continuitat, amb alts i baixos no dóna confiança. Ahir no estava preparada ni per tocar a “Vilaseca de la secana”.
    A les properes òperes “La ciutat invisible de Kiteg” i “La Walkiria” espero il.lusionar-me, i donar de nou el vot de confiança a Josep Pons.

    M'agrada

    • Manu

      Isolda, no puc estar més d’acord, sobre tot en la part de les responsabilitats.
      Aquí tenim al gran “hacedor” de orquestas. La realitat és ben toçuda…

      M'agrada

      • Tan tossuda com tu vulguis, però el problema no és Pons, tot i la teva demostrada animadversió, Si no pot millorar l’orquestra ni ell ni ningú serà capaç, si quan ell dirigeix.
        Quants dels directors anteriors van ser capaços de fer un projecte i uns concerts amb resultats satisfactoris?. No ens enganyem Manu, més enllà de l’obsessió que tens per Pons. el problema és tot un altre.
        Si a Pons no li deixen fer el que ell demana, difícilment podràs valorar la seva feina real.
        Com es pot treballar si dos acomiadats han de tornar i un com a solista? Té difícil explicació i pitjor resolució.

        M'agrada

      • Elio

        Cal remarcar que aquests acomiadaments foren per raons artístiques i no pas econòmiques. El Liceu porta tant de temps amb conflictes laborals que és fàcil fer-se un embolic. Els acomiadaments indiscriminats de músics per reduïr costos són inadmisibles. Ara bé, si un músic no té el nivell desitjable ha d’anar al carrer i ser substituït immediatament. Hi ha molts músics amb talent en aquest país que segur que ajudarien a millorar l’orquestra.

        M'agrada

      • I això és bàsic, varen ser raons artístiques però argumentades com a amortització del lloc de treball per part d’una direcció poruga que no es va atrevir a dir-ho pel seu nom i mira ara.
        És patètic!

        M'agrada

    • No és generositat Isolda. L’explicació al desgavell no té un culpable, ni dos, ni potser tres.
      Potser cal mirar les coses amb un objectiu més ample.
      Qui va ser responsable de fer aquesta agenda tan farcida en un termini de temps tan intens i amb una orquestra tan minsa?, Només Pons? potser també Matrabosch? si és així Pons deu ser potser el màxim responsable que allò d’ahir sonés com va sonar. Però potser cal anar a buscar també a quines condicions estava previst aquest concert i com s’ha acabat fent. No en tinc ni idea, però en qualsevol cas el resultat no va ser bo, ni per uns musics que ja sabem que l’erren sigui quin sigui el director que tenen al davant i l’altra la pròpia interpretació i direcció d’unes obres que en prou feines ahir van ser llegides.
      Ara bé, també estic segur que si Tosca hagués estat dirigida per Andrew Davis, encara que cansats, els musics haguessin estat més conjuntats, ja que una de les moltes carències que jo vaig constatar en la direcció del mestre Carignani va ser precisament la carència de conjunció i de la qualitat del so, una cosa que ahir no va ser tampoc possible amb Pons al capdavant, però Pons ja ha demostrat més d’una vegada i de dos, que si precisament el caracteritza una cosa per sobre d’altres és la seva obstinada recerca per un so transparent i net, cosa que ahir no va assolir ni de bon tros.
      Per altra part un músic de l’orquestra em va dir que s’han fet 6 assaigs, cosa que en principi estaria bé, si no fos que en tres setmanes, és a dir, 2 per setmana, cosa que ja no em sembla tan bé, i això era degut a que els assaigs del concert no es podien encabir entre tanta Tosca consecutiva.
      Saps que els convenis interns dels treballadors no permeten segons que, malgrat els esforços que ens diuen que s’estan fent, i per altre part un músic deu tenir un límit sostenible d’activitat diària.
      En altres entorns de treball, l’orquestra i Pons han demostrat avenços, en aquest no. Potser és que Pons serà incapaç per diversos motius que jo no sabria ni tan sols imaginar de fer-ho possible, i no t’oblidis que l’intent de fer una certa neteja de moment ha sortit malament per la incapacitat de la direcció del teatre de fer un acomiadament de dos musics de manera ben feta, ja que Magistratura ha decidit que aquests dos musics acomiadats, suposo que no volguts pel mestre Pons tot i ser acomiadats abans de la seva incorporació, han hagut de ser readmesos, amb el clima que això deu haver causat a l’intern del teatre i en cadascun dels departaments i col·lectius afectats.
      Em sembla que el concert d’ahir no només pot ser vist i valorat com una actuació aïllada, és la constatació d’una orquestra que necessita urgentment canvis i que alhora està forçada a fer una activitat durant períodes determinats, que en altres teatres ho fan dues orquestres que s’alternen, ja que el nombre de musics ho permet, aquí en canvi els treballadors fixes ho han de tocar tot, amb l’ajuda de reforços quan es fa front a repertoris que ho necessiten, i en aquests altres teatres hi ha musics suficients per alternar funcions i assaigs.
      La confiança a Pons ja li podem anar donant, que si no es poden fer les reformes, ni Pappano o Karajan ressuscitat, ho milloren.

      M'agrada

  3. Era un concierto muy atractivo, pero el resultado fue bastante deficiente. Una pena. Yo creo, sinceramente, que Paolo Carignani ha desgastado la orquesta a lo largo de estas 15 mediocres funciones de “Tosca”, mediante un sonido vulgar y detonante, más propio de banda municipal de pueblo. Dónde está aquella maravilla de orquesta de “Agrippina” y “Cendrillon”? Porque era la misma. No mencionaba “La sonnambula” -ahora lo hago- porque la orquestación de esta obra es tan pedestre que no existe orquesta que pueda destacar.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: