IN FERNEM LAND

PREPARANT KÍTEJ: LA MEMÒRIA HISTÒRICA DEL LICEU 1926 (àudio)


Programa d el'estrena de La ciutat invisible de Kitej al Liceu (1926) gentilesa de l'arxiu del Gran Teare del Liceu

Programa de l’estrena de La ciutat invisible de Kitej al Liceu (1926) gentilesa de l’arxiu del Gran Teatre del Liceu

Avui per a mi és un dia veritablement especial, d’aquells que em fan sentir orgullós i satisfet d’haver iniciat fa 7 anys aquesta bogeria de IFL. Potser molts dies, molts més dels que us podeu arribar a imaginar, ho deixaria amb un “that’s all folks!” final com en els dibuixos animats, però en altres, i avui n’és un d’ells, la satisfacció de fer aquesta tasca diària arriba a un del meus zenits.

El 2 de gener de l’any 1926 (temporada 1925/1926) es va estrenar al Gran Teatre del Liceu, La llegenda de la ciutat invisible de Kitej l’òpera mística de Nicolai Rimski-Kórsakov, també coneguda com el Parsifal rus. Era la primera vegada que l’òpera es representava fora de Rússia.

No cal recordar que el Liceu d’aquelles èpoques era un teatre de propietat privada i per tant encara sorprèn més que una òpera russa estrenada tot just vint anys abans, per tant encara podríem considerar-la contemporània i una exòtica raresa, fos programada. Tots sabem de l’efervescència que va suposar la cultura russa a Europa occidental arran de de la revolució i la diàspora de gran part de l’aristocràcia a les grans capitals, especialment a Paris, va ajudar molt a conèixer els artistes russos, en tots els àmbits, la música no podia ser aliena, com tampoc ho va ser la cabdal aportació dels balles russos de Serguei Diàguilev, creats el mateix any de l’estrena de l’òpera que avui ens ocupa a Sant Petersburg, i posteriorment amb seu al Teatre Mogador de París, d’on es traslladaria a Monte-Carlo i Londres. Doncs bé, Barcelona sempre emmirallant-se en la capital francesa i amb una gran efervescència wagneriana que donava l’impuls necessari per conèixer tot un món musical/simfònic/operístic de caire també nacionalista allunyat de la música italiana i francesa, i que va trobar en aquest repertori un caldo de cultiu que va esclatar amb inusitada efervescència i encara més, un èxit colossal que al Liceu es va materialitzar en aquesta òpera que es va programar de manera interrompuda entre 1926 i 1936.

Agosarats i emprenedors, arriscats i progressistes, amb un gran sentit artístic innovador, devien ser aquells barcelonins, amb el Sr. Joan Mestres al capdavant, com a empresari del Liceu, per aferrar-se amb aquesta passió cap aquest repertori que de mica en mica es va anar allunyant de les programacions i que ara és una absoluta raresa que suscita un rebuig o una cautela inexplicable entre el públic que de moment no ha estat capaç d’omplir l’aforament de les cinc representacions programades. Potser n’hauríem d’aprendre una mica dels nostres avantpassats, no ho creieu?

Però fixeu-vos si l’estrena va motivar una gran expectació que es va retransmetre per ràdio i GRAMÓFONO,  la discogràfica que després vàrem conèixer com la prestigiosa EMI, va preservar-ne, que se sàpiga, dos fragments d’aquella històrica representació, és tracta d’un cor amb la intervenció del baríton que interpreta el personatge de Poiàrok, que és un tal Boris Popov i que avui cantaria rols de baix, i un fragment orquestral. Com era habitual durant molts anys, i no tan sols al Liceu, el cor cantava, a part de no gaire bé, en italià.

Jo quan ho he escoltat m’he electritzat, l’emoció ha estat intensa, ja que escoltar dos fragments gravats al mateix teatre durant la representació de l’estrena de l’òpera, és un document, al menys per a mi, però suposo que també per a molts de vosaltres, d’autèntic valor històric i sentimental. L’orquestra la va dirigir el reconegut mestre rus Albert Coates i el Cor del Gran Teatre del Liceu el dirigia el mestre Domenico Terragnuolo.

L’apunt no hagués estat possible sense la contribució imprescindible de Jaume T, que és qui m’ha facilitat aquest document i m’ha autoritzat a difondre’l. Aquí el teniu, quasi 7 minuts de història liceista, segurament el document sonor més antic que es conserva d’una representació al teatre. Aquest document sonor crec que de manera sorprenent, no forma part de l’exposició que ja es pot veure i admirar en el passadís del Foyer del Gran Teatre del Liceu, arran de les representacions que tindran lloc a partir del dia 13 fins el 30 d’abril.

Gaudiu-la!

Però la sorpresa de l’apunt d’avui no acaba amb aquesta joia auditiva, ja que us poso a disposició la versió catalana del text que es va editar l’any 1926 en una traducció directa del rus i adaptada a la partitura per a poder ser cantada, efectuada per Joaquim Pena i Rodolf J. Slaby.

L’emoció és doble i cal agrair tant a en Jaume com a l’amic Miguel, que quan han vist que el Raúl demanava una traducció catalana, m’han enviat el mateix pdf pe r apoder-lo compartir.

Es el que us he dit a l’inici, em sento feliç i orgullós de poder facilitar-vos aquest material, però sobretot enormement agraït, de que tants de vosaltres m’ajudeu a fer IFL molt millor.

Joaquim Pena i Rodolf J. Slaby van titular l’òpera com Rondalla de la vila invisible de Kítej i de la donzella Frevonia, aquí la teniu (premeu l’enllaç per baixar-la)

Aquest és el primer dels apunts preparatoris dedicats a aquesta òpera fascinant i espero, de fet sé segur que sí, que us agradi.

50 comments

  1. SANTI

    És preciós aquest apunt i si et fan arribar aquest material en a tu és perquè aquest és el millor bloc d’òpera.
    Espero neguitós els altres apunts preparatoris

    M'agrada

  2. simone

    Nomes puc dir lo mateix que en Santi.
    Felicitats per aquest “Auftakt” a la preparacio de Kitej. 🙂
    Esperant amb molt interés la continuacio.

    M'agrada

  3. bocachete

    Sí que emociona…. Llàstima de no tenir, encara que fossin breus, molts més fragments com aquests, d’aquelles representacions d’antany. L’orquestra sona molt bé, tot plegat. El cor… bé, o ha canviat molt la concepció del cant coral, o és un problema d’enregistrament (que potser sona més agut i més cridaner per la velocitat i coses per l’estil), però igualment, sembla que vagin cadascú a la seva.

    Suposo que la pràctica d’haver-ne fet ja un munt hi va influir; el cas és que la traducció del Pena és més natural en el llenguatge que les primeres que va fer d’algunes òperes de Wagner. Amb el temps va anar polint alguns excessos, i encara i així de tant en tant, per ajustar síl·labes, deixa anar algun terme una mica forçat, però no sona malament. No estaria malament aprofitar algun cop alguna traducció d’aquestes en el sobretitulat del Liceu. En general, les traduccions que ens projecten són correctes en el sentit, però són d’allò més prosaic i pla en la forma: tendeixen a modificar totalment l’ordre original de les paraules per fer una traducció de subjecte-verb-predicat, alterant la mateixa estructura de l’original, on aquest ordre lògic tampoc no es respecta, i no vol dir que no sigui poc clar. O es pensen que som ximples i no sabem entendre una frase amb un hipèrbaton? Penso que si el text ens diu “E lucevan le stelle ed olezzava la terra”, fa de millor traduir “Lluïen els estels i flairava la terra”, permetent ajustar la lectura a la mateixa música que sona, que no pas “Els estels lluïen i la terra feia olor”, No crec que ningú no entengués “Si aquell guerrer jo fos” perquè ens hagin de donar “Tant de bo jo fos aquest guerrer”, i es copsa molt millor com s’emfasitza amb la música una paraula concreta que, en les traduccions que ens donen, de vegades no surt fins a la següent pantalla, quan ja la música va per un altre cantó. O canviar-nos paraules que ja en l’original són més “difícils” per donar-nos un terme planer: no recordo què deia exactament, però al “Recondita armonia” van posar “Harmonia oculta o amagada” o alguna cosa per l’estil que no era “recòndita”, quan “recòndita” és un terme català usual i perfectament vàlid i que s’ajusta perfectament al que diu el text; òbviament, també es va canviar l’ordre de l’adjectiu posant-hi primera l’harmonia, no fos cas que ens despistem… Reconec que els joves surten mal formats de l’escola i deu ser que pensen en ells, però el resultat són uns sobretítols plans i totalment prosaics. Que no ha de ser una traducció literària, potser, però tampoc cal simplificar-la fins a deixar-la en una ombra del que és.

    M'agrada

    • Molta raó en lo dels sobretitolats del Liceu (Déu ens agafi confessats amb el Winterreise d´avui). Haurien d´aprendre a fer traduccions més fidedignes amb el llibret, com les que tenim al MET-Yelmo. Encara recordo el treball fino-fino que van fer amb els xeics i Rigoletto…

      M'agrada

      • Raúl

        Molt d’acord amb lo dels sobretítols. A vegades la traducció és tan plana i simple que sembla feta per a nens de primària. Per aquest motiu jo intento llegir-me prèviament a la funció tant el llibret original com la traducció, encara que en aquest cas llegir el llibret original en rus és missió impossible per mi 🙂

        M'agrada

      • bocachete

        Gràcies! Ja pensava que eren manies meves… Porto temps que cada cop em fa més mal d’ulls llegir segons quin sobretítol i ja acabo pensant que no pot ser i que és “culpa meva”, per ser massa primmirat. Almenys no estem sols… Sí: el terme adequat podria ser el de “traduccions per a nens de primària”, que ja ho semblen, tot plegat.

        M'agrada

  4. Jofre

    Quina pena que només siguin 6 minuts 45″, encara que el cot sembla de coristes del Paral.lel és molt emocionant escoltsr un testimoni del passat liceista.
    Jo el dia que vaig anar a Tosca no em vaig adonar de cap exposició.
    Un post entranyable i tot un document.
    Ho agraeixo a tots els que ho heu fet possible.
    El llibret no l’he vist encara però segur que serà interessant com els que Pena va fer per les òperes de Wagner.
    Aquesta nit anirem tots al Liceu, aniré abans per veure l’ exposició

    M'agrada

  5. Miquel Pérez

    Sensacional !!!! Aquestes troballes m’entusiasmen i poder sentir quelcom del Liceu del 1926 és absolutament extraordinari!… Per aquells anys es van donar moltes transmisions radiofòniques, algunes de molt famoses com la Carmen de Miguel Fleta o l’Aida de Lázaro. Escoltant això sempre podem mantenir l’esperança de que, potser un dia, apareixerà algúna altre sorpresa d’aquelles nits glorioses.
    Moltes gràcies.

    M'agrada

    • En a mi també m’entusiasmen, per això estic tan agraït a en Jaume Tribó que m’ho va cedir per posar-ho al blog i fer-ho públic. Sembla que al comissari de l’exposició del Liceu no li va semblar prou interessant. Marededéudelempenta!
      Seria sensacional poder recuperar les gravacions d’aquelles retransmissions tan llunyanes…

      M'agrada

  6. Elio

    Moltes gràcies Joaquim! M’interessa molt la traducció del llibret. Un complement perfecte al text en ciríl·lic que ens va passar en Giacomo, em serà molt útil. És una llàstima que no s’editin aquests llibrets, molt més interessants que la majoria de traduccions modernes (el Català Estàndard ha fet molt de mal a la llengua). Les traduccións de l’anell, per exemple, només es troben en llibreries de vell, tal com em van comunicar des de l’Associació Wagneriana. Com a mínim podrien posar-los a l’abast del públic penjant-los en pdf.

    M'agrada

    • Raúl

      Sí, és una llàstima que no s’editin aquests llibrets, aquest en especial, ja que si mireu una de les últimes pàgines, on posa “Notes” hi diu que aquest llibret és la primera traducció que es va fer de l’original en rus, abans no s’havia traduit a cap altre idioma, i això el fa encara més preciós.

      M'agrada

    • Home! el text en ciríl·lic no és un complement per quasi ningú, no fotis! però com que tu no t’estàs de res, trobes que el text en català és el complement perfecte.
      Quan dic que portes uns dies esvalotat per les feromones primaverals, ja sé el que em dic, ja! 😉

      M'agrada

  7. El dia del “that’s all folks!” el terrabastall seria considerable per la munió (creixent) de gent que hem fet d´IFL un hàbit diari, però ningú no t´ho podria reprendre. Esperem que els dies de satisfacció encara superin de molt els altres, i poguem continuar gaudint molt de temps d´aquest bé de Déu que ens ofereixes gratis et amore. Però quan no, endavant les atxes. Mentrestant, i per si aquell dia simplement ens trobem tancada la paradeta sense més, moltes gràcies per tot el que ens aportes cada dia!

    M'agrada

  8. Entre este apunte y los comentarios que has ido hilvanando sobre La ciudad invisible de Kitege, desde que se presentó la programación de 20113-2014, estamos deseando de que llegue el día 13 de abril ( y luego nos quejamos de que la vida es breve).

    Por cierto, una maravilla la escenografía de 1923 y es que en aquellas épocas para ser escenógrafo era condición “sine qua non” ser artista o tener arte, porque hay muchos montajes actuales que no sé no sé, me plantean ciertas dudas…. aquí pongo una barra de bar (que por cierto opera sí ópera no nos la ponen en el Liceu con reutilización de taburetes), un plano inclinado al fondo, algún cachibache al otro lado y ya tienen el escenario montado… y es que así….cualquiera

    M'agrada

    • Y espérate, quiero hacer más para convencer a todos aquellos que el Liceu no se ha mlestado en motivar para que no se pierdan LA ÓPERA de la temporada 2013/2014, la que seguramente recordaremos como “The Great Last”

      M'agrada

  9. Raúl

    Moltes gràcies tant pel fantàstic llibret com per la gravació 🙂 :-). No sé si us hi heu fixat, però van passar 44 anys des de la primera funció de Kitege al Liceu fins a la última (1926 la primera i 1970 la última) i han passat 44 anys des de la última funció fins la propera (1970-2014).
    Gràcies als teus apunts la podrem portar ben preparada. Esperem que surtin unes funcions rodones, a veure si així s’animen a programar-la una mica més sovint 🙂

    M'agrada

    • bocachete

      Ja sabem, doncs, quan la tornaran a fer: el 2058… Amb una mica de sort, podrem repetir: jo tindré 96 anys i, si encara es manté el torn de diumenge, miraré de venir. I és que compto que, com que no ens podrem haver jubilat encara, no podré venir entre setmana.

      M'agrada

  10. ORDET

    Moltes gràcies per tot aquest material. Espero que al Liceu es dignin al menys a fer un bon programa de mà amb la traducció del llibret i imatges com les que tu ens has regalat (suposo que deuen tenir moltes coses interessants als seus arxius).
    Aquesta és una òpera extraordinària que fins fa poc desconeixia i ha estat tota una revelació per a mi. M’uneixo al club dels que l’esperem amb impaciència.

    M'agrada

    • Ui! bona cosa has anat a dir.
      El responsable d’aquesta excel·lent tasca, en Joan Carles Olivares (Departament de dramatúrgia) va marxar voluntàriament no fa gaires dies, tip de la mediocritat en que s’ha abocat el Liceu i per tant no sé qui serà el responsable de l’únic llibret del que en tenia veritables ganes, per totes les raons imaginables.
      Una altra víctima del Liceu, i a aquesta no l’han hagut de indemnitzar, els ha sortir ben econòmic. Imagino que una empresa externa serà capaç de posar tres o quatre fulls més a la precarietat del full de sala actual i intentar cobrar 10 o 12 euros. Espero que com a mínim amb una traducció, la mateixa del sobretitulat, que utilitzaran per les representacions.
      Tan de bo Olivares hagués deixat la feina feta i l’hagin aprofitat.
      Què trist tot!

      M'agrada

  11. neus llorens guinart

    continuo amb el missatge.doncs jo tambè tinc entrade per el di 26 d’abril,perque el meu pare qu’era music,un dels percusionistes de lo que avui es l’OBC,sempre parlava d’aquesta opera,que suposo qu’ell devia haber vist sl Liceo durant aquells anys en el qu’es va representar.espero gaudirla molt.

    M'agrada

  12. Es una auténtico privilegio poder escuchar aunque sólo sean 7′ escasos minutos de esa grabación del Liceu. La orquesta suena muy bien, a pesar del “frito” entrañable de la aguja sobre el disco de pizarra. El solista era muy bueno y los coros cantaban así, a “gola aperta”, Los coristas comenzaron a impostar de forma diversa a partir de los años 40s del siglo pasado, a juzgar por las grabaciones. Ese sonido del coro no tiene nada que ver con la eventual velocidad acelerada que a veces era de 2 a 3 revoluciones más por minuto, pero a menudo también de 2 a 3 revoluciones menos, cuando las correctas eran 78 r.p.m.. Ese sonido extraño es debido a la impostación, cuando era debido a la velocidad las voces sonaban más agudas, pero las de los coristas sonabaan igualmente “sin cubrir”, al menos en las grabaciones españolas.

    “Kitege” será una auténtica revelación para muchos y para otros nos retrotraerá a 1970, aún cuando entonces se nos sirvió una versión muy reducida en el Liceu. Creo que me cupo toda la grabación de la radio en una cassette de 2 horas y la versión que veremos -que circula comercialmente desde hace un año en DVD/Blu-Ray y que yo tengo- se aproxima a las 3 horas y media con aplausos.

    Es una obra muy densa con una música inspiradísima y realmente me sorprende el extraordinario éxito que obtuvo en el estreno en el Liceu, pues en 1926 se programaban títulos ya entonces muy populares. En 1970 también causó muy buena impresión, pero no tanta como para programarla con la asiduidad que se hizo a partir de su estreno.

    Es una ópera que nadie debe perderse.

    M'agrada

  13. Niklaus Vogel

    Moltíssimes gràcies per l’apunt preparatori fantàstic i pel magnífic regal que representa la reproducció del llibret en català. No saps el temps que portava intentant trobar un llibret per preparar-me l’obra!
    Una abraçada

    M'agrada

  14. Marta B

    Moltes gràcies per aquest primer apunt preparatori. Disposar del llibret en català em serà de molta utilitat de cara a preparar aquesta òpera.
    Ahir va fer set anys que vas començar amb el blog, pocs mesos més tard el vaig començar a seguir i fins a data d’avui mirar quin apunt ens has deixat és de les primeres coses que faig al llevar-me.
    Dia a dia he anat descobrint òperes i compositors que sense la teva sapiència i generositat mai hauria pensat que existissin. Gràcies a tu i a tots els companys infermens he après infinitat de coses.
    Per molts altres anys ens puguem continuar trobant en aquest blog!

    M'agrada

    • L’aniversari el saps su millor que jo. La veritat és que el vaig començar a preparar abans i ja he perdut la noció del dia que es va inaugurar en realitat, però si tu dius que va ser el 28, quedarà establert, més que res perquè si el 28 de març del 2017 això continua obert, haurem de fer, aleshores SÍ una trobada i potser que comenci a parlar amb l’agent artístic de Her Kaufmann perquè ens vingui a fer un concert amb propines o sense, després del sopar o dinar que organitzaré.Què et sembla, posem fil a l’agulla?

      M'agrada

  15. Jaume T.

    Bona nit!
    Em semblen encertadíssimes les observacions del senyor Colbran. He de dir que si tenim 6 o 7 minuts d’aquella estrena al Liceu és per la singularitat de l’obra. La casa discogràfica va decidir enregistrar-ne dos fragments. Moltes gràcies! Però a ningú no se li ocórrer enregistrar les àries dels divos del moment i això que a la temporada 1925-1926 n’hi havia molts. Com eren Fleta o Làzaro en directe i al Liceu?
    Ens sorprèn el nivell prou digne de l’orquestra. Quan parlem del cor és quan compartim i agraïm les observacions del senyor Colbran. El cor cantava, és ben cert, a “squarcia gola”, sempre en forte. Aquest so, aquesta impostació, que coneixem pel disc, és el que relacionem amb els cantants de sarsuela dels primers anys del segle XX. Ara ningú no canta així. Com diu el senyor Colbran, no és assumpte de velocitat. El disc va ser enregistrat a 78 revolucions per minut i així el reproduïm. És cert que fins l’aparició del procediment elèctric cada màquina enregistradora, programada a 78 revolucions per minut, podia ser diferent però amb poca diferència. Abans del procediment elèctric és difícil de concretar la velocitat. El procediment acústic anava amb corda i quan la corda s’acabava la velocitat disminuïa. Això vol que al reproduir-lo sonava accelerat. Hi casos inexplicables. No entendrem mai com en aparença el tenor Fernando De Lucia enregistrés mig duo de L’AMICO FRITZ a to i l’altre meitat apujada de to. Que al teatre ho feia així? No és probable perquè la tessitura no és pas gaire compromesa. Quan els savis discogràfics van estudiar el cas, van arribar a la conclusió que molt probablement una cara va ser enregistrada quan la corda s’acabava. A l’enregistrar-lo més lent i reproduir-lo a 78 revolucions fa l’efecte que sona més agut.
    Els saludo atentament

    M'agrada

    • En primer lloc et diré en públic tot el que ja et vaig en correu privat.
      Gràcies infinites per deixar-nos compartir aquest material de tant valor.
      En segon lloc la teva participació amb aquest comentari acaba per arrodonir l’apunt que tanta satisfacció em proporciona.
      Moltes gràcies mestre.

      M'agrada

  16. Josep Olivé

    “Potser molts dies, molts més dels que us podeu arribar a imaginar, ho deixaria…”…Però en qualsevol d’aquets dies en que això et passa, quan et recuperes, i et superes, i finalment fas el post…a que et sents l’home més feliç del mon? 🙂

    Un post històric aquest, per a l’òpera més esperada d’aquesta temporada. I seguiré amb atenció els apunts anunciats, aquesta vegada per molt que vagi “agobiat”. 🙂

    M'agrada

    • És una òpera que mereix molta atenció i dedicació.
      Cal motivar als indecisos, l’òpera s’ho mereix, el muntatge també, i l’aposta de Matabosch també, ja que al darrere d’aquesta òpera hi ha un model que malauradament se’n va a norris.

      M'agrada

  17. Retroenllaç: Suite de La leyenda de la ciudad invisible de Kitezh | Ancha es mi casa

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: