IN FERNEM LAND

TANNHÄUSER A BERLÍN (Seiffert-Petersen-Mattei-Prudenskaja-Pape;Barenboim)


Avui Wagner, ja tocava!, portava masses dies absent de IFL.

Anirem a Berlín per escoltar el Tannhäuser que va tenir lloc el passat 12 d’abril al Teatre Schiller, seu provisional de la Staatsoper, sota la direcció del seu titular, Daniel Barenboim, en estat de plenitud wagneriana i al capdavant d’una companyia de prestigi que tot i algunes llacunes, ofereix una representació digna, que ja és molt.

Barenboim ens va deixar una bona versió discogràfica gravada l’any 2001 amb dos dels intèrprets que encara, passats els anys, continuen en aquest repartiment berlinès, el protagonista, el tenor Peter Seiffert i el Landgraf del baix René Pape.

Si aleshores la direcció era magnífica, ara és superba i agafa unes tonalitats de saviesa indiscutible, absolutament romàntiques i transcendents, que ens obra les portes a la revolució del drama wagnerià malgrat trobar-nos encara influenciats per formes i estructures antigues. El tremp, la força i l’alè esdevenen referencials. El Wagner de Barenboim sempre m’ha semblat molt carnal i engrescador, i potser en cap altre òpera com aquesta i durant la primera escena del primer acte, tot és un esclat de passió, de sensualitat i exaltació com feia temps que no escoltava. La Staatskapelle ho posa molt fàcil amb una sumptuositat, brillantor i calidesa expressiva molt envejable,  malgrat que els metalls no tenen el millor dia i demostren allò que hem dit tantes vegades de que hi ha coses que fins i tot passen a les millors famílies..

El Cor de la Staatsoper berlinesa llueix contundència sonora i ductilitat, per tant amb els cosos estables tan ben garantits, tan sols ens queden les veus.

Si l’any 2001 en la gravació esmentada Seiffert es mostrava com un Tannhäuser sorprenentment ideal, tretze anys més tard no podem dir el mateix. Al Liceu encara va sorprendre mantenint una fermesa d’emissió i una línia lírica atractiva, però ara defalleix i malgrat l’honestedat i valentia del seu cant, les oscil·lacions, portaments, dubtes en el pas de la veu i vacil·lacions en l’atac, denoten una veu gastada i forçada en un repertori exigent que l’ha portat, com al seu compatriota René Kollo a qui tant recorda en el seu declivi, a cantar rols molt més exigents del que les seves veus líriques podien assumir amb garanties de perllongar un estat d’envejable salud vocal. Ara ja no, ara ha esdevingut el sovintejat exemple de tenor malgastat que a força de voluntat i perseverança vol allargassar tot el que es pugui una carrera molt més que digne, amb el risc que acabem demanant que es retiri, encara no succeeix, però no trigarem. Tristan ha deixat fatídica petjada en la preciosa veu de Seiffert. Es manté digne i a estones llueix el timbre de lluminosa seducció, però el rol és molt exigent i tan sols cal escoltar el final del segon acte, en el magnífic concertant, com li costa mantenir amb elegància, les llargues frases que oscil·len amb evidents signes de manca de fiato i fermesa.

A Berlín la senyora Seiffert no deu poder ser imposada com si ho va ser al Liceu, i allà Elisabeth va ser la soprano danesa Ann Petersen, de veu molt incisiva i amb excés de vibrato que a sovint por arribar a ser molest. D’entrada no sembla la veu més idònia per a la sensible Elisabeth, ni tampoc sembla que amb el canvi guanyem gaire respecte a l’esforçada PetraMaria Schnitzer, però Petersen sembla assumir bé les característiques del rol i acaba fent un convincent tercer acte.

Sensacional la Venus ardent de Marina Prudenskaya i molt adequat Peter Mattei com a Wolfram elegant i senyorívol, en la línia dels grans lideristes.

René Pape, malgrat mostrar alguna feblesa d’emissió llueix aquell timbre de bellesa i serenor autoritària que el caracteritzen, i sense el distanciament que tot sovint ens exaspera als que tant ens agrada .

La resta els acompanya amb un notable nivell.

Escoltem ara alguns fragments, a veure si us engresquen a escoltar l’òpera sencera.

Comencem amb l’escena sencera entre Venus i Tannhäuser, potser el moment més solid de Seiffert.

Escoltem ara l’inici del tercer acte , amb les intervencions de Wolfram i Elisabeth, amb el cor de peregrins entremig.

Richard Wagner
TANNHÄUSER

Hermann, Landgraf von Thüringen:  René Pape
Tannhäuser:  Peter Seiffert
Wolfram von Eschenbach:  Peter Mattei
Walther von der Vogelweide:  Peter Sonn
Biterolf:  Tobias Schabel
Heinrich der Schreiber:  Jürgen Sacher
Reinmar von Zweter:  Jan Martiník
Venus:  Marina Prudenskaya
Elisabeth, Nichte des Landgrafen:  Ann Petersen
Ein junger Hirt:  Sónia Grané
Vier Edelknaben:  Julia MenckeKonstanze LöweHannah WighardtAnna Charim

Staatsopernchor
Staatskapelle Berlin
Director: Daniel Barenboim.

Staatsoper Berlin al Schillertehater, 12 d’abril 2014

ENLLAÇOS mp3 (3 arxius, un per acte)

  1. https://mega.co.nz/#!NxBG1QQS!VI3rl-EBnGQvgxkAyTsTu2uVMtv5KntlQOApMYUGA5Q
  2. https://mega.co.nz/#!5tBCxLJZ!iZgDWo23yN5gTELjGPXYL5vwvOBU1HX77eMrh7ne_RQ
  3. https://mega.co.nz/#!8oJGyLYI!tAZX5S7kiz8a2zsS8lkJYvitHrYvgFmHyvCwe50PL9g

Si marxeu de vacances, bon viatge i espero que les gaudiu, i si us quedeu per aquí, no patiu, IFL publicarà amb “normalitat”.

 

 

 

22 comments

  1. Bon dia, Joaquim:

    Estic totalment d’acord amb tu. Barenboim i els seus conjunts berlinesos sempre són qualitat segura, encara que el millor treball del director sempre ha estat “Tristan”, especialment amb la Meier. Seiffert és un tenor que sempre m’ha agradat, però que ja està de retirada. Les darreres voltes que vaig escoltar-lo va ser en el Liceu: Tanhaüser i Tristan. Ja no és el que era anys abans, exactament com li passà a Kollo, meravellós en “Tanhhaüser” amb Solti (referència absoluta) i totalment desgastat en el DVD homònim de Metha-W. Meier – la Hilda wagneriana – On sí que va deensar-se va ser a les Arts fent de welsung amb la dona. Kaufmann està molt per damunt d’ell, encara que li falta la prova de foc dels rols més heldentenor.

    El que cal dir sobre la part visual és que Seiffert sempre s’alegra la vista per la part “carnal”, cosa que li va bé a l’obra i està d’acord amb el llibret.

    Oblidava comentar que la Venus és estupenda. Vocalment li guanya a pobre cantor pecador. Acabe de sentir el “Maria” del tenor i la veritat és que no li queda massa bé. Sobre Pape, dir que és un cantant-actor que sempre queda bé, un bon sustitut de Salminem tant en Wagner com de Sarastro que els dos han representat.

    Finalment, una PETICIÓ, si et sembla bé, clar. He de reconéixer la meua falta d’educació musical. Quan et llig a tu, a Fede i molts més feu servir “tecnicismes” que no acabe de comprendre sobre la veu i el cant: calar, vibrato, fiato, etc. que no tinc massa clares. Pense que seria una bona idea. Una petita explicació per a no entesos i un exemple sonor. T’ho agrairia molt perquè la veritat és que fora de “m’agrada”, “no m’agrada”, “m’emociona”… no puc fer una valoració més “asèptica” i “objectiva”.

    El cor, molt bo, encara que el de Solti és el que se m’ha quedat gravat al cervell. Crec que aquestaòpera és la millor de Solti, per damunt del RIng.

    Moltes gràcies.

    Regí.

    M'agrada

    • Benvolgut Regí, tindré en compte el suggeriment i em pensaré un apunt didàctic per intentar demostrar aquests “tecnicismes” amb exemples d’audio/vídeo, em sembla un bon encarrec.
      Pel que fa a Seiffert, al Liceu li varem veure un Siegmund espectacular, només un dia ja que ens va abandonar, la resta de coses bé, però no en la mateixa forma, ara bé, com actor és una patata bullida, bastant estaquirot.
      I per últim, vaig tenir la immensa fortuna,un regal en més d’un sentit i no figurat, de veure un Tristan und Isolde a la Staatsoper, dirigit per Barenboim i amb Theorin sibstituint a Meier, et juro per allò més sagrat, que no la vaig trobar a faltar, aquella Isolde de Theorin me l’enduré a la tomba com quelcom quasi insuperable.

      M'agrada

      • Ja posats, i amb la P de please, no et deixis “portamento”. No hi confio gaire, però mai se sap si algun dia es produirà el miracle i (a banda de la teoria, que me la sé) sóc capaç de sentir-ho i dir eccolo!

        M'agrada

      • Moltes gràcies. Theorin és una de les millors. L’he vista/ escoltada per Internet des de Bayreuth fent d’Isolde i estava d’allò més bé. També la podem gaudir en DVD en el Ring danés fent d’Isolda. Estupenda. Llàtima de les escenografies:::DDD

        Regí

        M'agrada

      • Però has de tenir en compte que Theorin no té una veu fonogràfica, vull dir que quan es gaudeix de veritat és en el teatre. ÉS una veu per gaudir-la in situ i és una cantant dotada d’un gran instint teatral, les gravacions no li fan cap justícia, ans al contrari, la perjudiquen, ja que els seus aguts queden closos, mentre que en el teatre respiren i s’expandeixen amb molta més naturalitat. En el teatre s’entén molt més la importància d’aquesta cantant imponent.
        L’escenografia, o més ben dit, la producció de la Tetralogia danesa, per a mi, és esplèndida 🙂

        M'agrada

  2. dandini

    Coincideixo amb tú que lo millor en el aspecte vocal van ser Marina Prudenskaya(malgrat alguna calada esporàdica) de ascendència inaturable desde que la varem descobrir a Les Arts i sobre tot Peter Mattei que em sembla un prodigi de gust musical com ja ha deixat ben palès en altres rols.El seu admirdíssim “silky tone” apareix ja en gairebe tots els comentaris operistics del planeta.
    El rol d’Elisabeth havia de ser interpretat per Marina Poplavskaya que aquesta temporada ha desaparegut de dues cites importantíssimes: aquesta i l’Helène de les Vêpres siciliennes al ROH.La desqüalificació general de la seva Violetta novaiorquesa no va ser producte d’una mania personal ni de la manca o la sobra d’un quants quilos sino mes aviat per motius artistics.Tot i tenir unes ocasions inmillorables per convertir-se en una soprano de primeríssim ordre sembla ser que no vol/pot aprofitar-les.
    Daniel Barenboim,Orquestra i Cor als nivells habituals i causants de la nostre sana enveija.

    M'agrada

    • Noslatres ja l’havíem descobert a Pesaro i ens va deixar bocabadats en un repertori que certament no és el que ha desenvolupat després, és més, com a Adalgisa a la Norma de l’estiu passat a Peralada, em va semblar totalment fora de lloc, en canvi les seves Waltraute o aquesta venus em semblen espectaculars.
      Jo crec que la Poplanskaya ho hagués fet molt millor que Petersen, com a mínim la veu em sembla molt millor. Em temo que Poplavskaya s’ha deixat seduir massa per fer rols que no li escauen gaire, jo no la jubilaria encara, potser ha de fer una reajustament a la seva carrera, simplement.

      M'agrada

      • rosetapiccina

        Jo també signo la petició d’apunt didàctic amb la ‘p’ de please.
        No puc baixar-me el 3er acte (dóna error tot el temps) però amb el que has penjat directament ja quedo bocabadada pel senyor “petitó” de la veu de vellut.
        Per altra banda, la versió de “Allmächtiger Jungfrau, hör mein Flehen” m’ha semblat rara, tan lenta, però això la fa més sentida. És veritat que n’hi ha de millors cantants.

        M'agrada

  3. Josep Olivé

    Efectivament, ja en els talls de veu en Seiffert ens mostra un Tannhäuser lluny (jo diria que molt lluny) del que va ser. Aquestes oscil.lacions a la veu en les notes llargues no hi eren i indefectiblement s’aguditzaran amb el temps. Un Tristan passa factura, però trobo tambè el trovador deunidó l’esforç vocal al que és sotmés, no? No trobo tan esforçat per exemple un Lohengrin, i encara molt menys un Parsifal. I en Seiffert l’ha fet tantes vegades que… Pel que a la Venus de Marina Prudenskaya m’agradat molt. Ja dic, prenent com a referència el primer tall. No tant Ann Petersen, tambè amb pronuciades oscil.lacions de veu significativament molestes.

    Tampoc, tampoc marxo, com tampoc treballo, fins i tot podria dir que no faig ni vacances…jaja…(…o si).. :-). Aixi que estaré a l’aguait…com ja és, d’altra banda, habitual.

    M'agrada

    • Una cosa són les oscil·lacions i l’altre és el vibrato de la veu, vaig prenent apunts per aquest apunt que em comença a fer il·lusió.
      A Ann Petersen la veu no li oscil·la, a Seiffert sí.
      Pren aquest període com un relax (convenient) i escolta molta música, sense preses, gaudint-la.
      Gràcies per ser-hi sempre.

      M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Benvolgut Joaquim, com ja saps vaig tenir la sort d’assistir el passat diumenge (de Pasqua, precissament) al teatre Schiller a una de les representacions d’aquest Tannhäuser. En vaig sortir molt satisfet, principalment per l’orquestra dirigida pel mestre Barenboim i també per la excelsa participació del cor, indiscutibles protagonistes de la vetllada. Destacaria, respecte als cantants, en primer lloc la veu càlida de’n Peter Mattei, que es va emportar, amb justa raó, la major part de la benedicció del públic; i personalment em van agradar molt la Prudenskaya amb una Venus contundent i molt sensual i, com no, Rene Pape, cap sorpresa respecte a aquest darrer. Peter Seiffert se’n surt prou bé de l’esgotadora narració de Roma i la Petersen crec que te, com dius tu mateix, massa vibrato, sobre tot al començament, i una veu massa greu per a Elisabeth, però no em va desagradar. No sé si és una profanació el que diré ara però em donar la impressió que quan Seiffert cantava des del més amunt de l’escenari (i quan dic amunt és amunt) la veu estava amplificada…si no és així ja demano disculpes anticipades a la direcció de la Staatsoper…;-)
    La producció, austera, i meticulosament disenyada, te moments inolvidables, com el diseny del pavelló del Wartburg a base de fustes de bambú que es continuen amb les parets del teatre o l’acabament del primer acte amb l’aparició a sobre de l’escena de les trompes de l’orquestra en un magnífic efecte visual. Però Sasha Waltz és ball i és dansa i en determinats moments (en principi justificats) apareixen ballarins entre els cantants (cantants que de tant en tant fan també algun moviment acrobàtic), però lo dolent és que després és queden en escena continuant ballant i això crec que distrau una mica massa l’espectador. Si no fos per això la producció seria totalment rodona! De totes maneres és un mal menor i compensa amb escreix cada cop que recordo a Wolfram cantant la cançó de l’estel amb l’escenari fosc i nu, mentre balla lentament un vals tristíssim amb una imaginària Elisabeth…
    Si mai l’editen, no us la perdeu…

    M'agrada

    • Moltes gràcies per aquesta crònica.
      Quina enveja! Berlín! qui sap com podré tornar-hi…
      Barenbim i la Staatskapelle de Berlín és tota una garantia.
      Nosaltres la primera vegada que vam anar a Staatsoper també varem veure un Tannhaüser magnífic. No dirigia Barenboim, però va ser molt bo i amb una Schwanewilms gloriosa.La producció era la de Kupfer, molt similar a la que varem veure al Liceu fa molts anys, però una miqueta més antiga. Aquesta que has vist ara l’ha substituït, perquè allà tot ho fan sostenible i les produccions es repeteixen, no com aquí. Una altra csa que haurien d’aprendre els nous gestors.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: