IN FERNEM LAND

ARABELLA A SALZBURG (Fleming-Hampson-Müller-Behle;Klepper-Thielemann)


Salzburg va optar durant el “convuls regnat” del malaurat Gerard Mortier per intentar obviar del glamur dels grans noms a la recerca d’un aprofundiment de les propostes, tan escèniques com musicals. El repte va tenir resultats dispars, encerts i fracassos, i malgrat que serà difícil que el festival salzburguès, en les edicions pasqual i estiva, retornin a aquell esplendor “karajanià”, segurament perquè actualment no es disposen de cantants que ho facin possible, sembla que l’intent involucionista existeix en la ment del gran Christian Thielemann que es fa càrrec del festival de Pasqua, i de moment no tant a l’estiu, en un camí encara per decidir.

Thielemann ha substituït el monopoli de la Berliner Philarmoniker, suposo que mentre ell no en sigui director (el seu gran objectiu), que ha marxat a Baden Baden, un altre exemple del glamur luxós sense un projecte artístic, amb la fabulosa Staatskapelle de Dresden i les produccions compartides amb la Semperoper, per intentar imposar la seva concepció operística, que hom sap que no és precisament rupturista, potser en un intent més de ser el veritable successor de von Karajan en tots els aspectes possibles.

Per aquest any straussià (150 anys del seu naixement) Thielemann ha programat Arabella, una òpera estrenada com quasi totes les del compositor a Dresden, però potser poc adient per a les dimensions exagerades del Festspielhaus, encarregant la producció a Florentine Klepper, que decora l’òpera sense atrevir-se a fer res més que avançar uns quants l’acció per vestir-la amb l’elegància Art Decó, sempre tan agraïda.

Un altre gran error de Thielemann es contractar a dos grans noms per encapçalar el repartiment, més per la fama que arrosseguen que no pas per la idoneïtat vocal. A ambdós els hi passat l’edat de ser Arabella i Mandryka, potser Mandryka encara, però ella no pot ser una noia de 30’s per moltes monades gestuals que vulgui fer, ja que encara que de llum mantingui una figura esplèndida, la Fleming ja ha entrat a formar part de les senyorasses banyades en laca que poden ser adorables Mariscales, abandonades  Ariadnes, dubitatives Comtesses o estèrils emperadrius si molt m’apureu, però no Arabella.

La veu de Fleming denota el pas dels anys en unes vocals feridores i va en tant de compte en no evidenciar-ho, que el seu cant, sempre sofisticat i a la recerca de l’elegància decadent tan straussiana que ella ha demostrat en mil i una ocasions que controla i domina com ningú, perd espontaneïtat i l’emissió queda amagada enmig de l’exuberància orquestral d’un Thielemann que m’atreviria a dir que resulta orgiàsticament excessiu. A Fleming li queda un registre agut moltes vegades brillant, però no és Arabella. Hagués pogut optar per ser més madura i no caure en segons quins excessos que la càmera no perdona.

Pitjor que Fleming ho té Hampson, que si dóna bé la presencia d’un Mandryka madur tot i l’aspecte juvenil que conserva el baríton nord-americà, vocalment és molt insuficient, tant en la zona aguda com en la greu que mai ha tingut i amb els anys tampoc ha guanyat.

Si a Arabella els dos protagonistes queden per sota, per molt bona que sigui la Zdenka, que ho és, i Matteo, que també, no n’hi ha prou.

La soprano Hanna-Elisabeth Müller és una esplèndida germana d’Arabella, amb una veu fresca i un cant vigoritzant, veritablement jove  i quasi la filla de Fleming. També el tenor líric Daniel Behle ofereix un Matteo esplèndid, ambdos es mereixien una altre producció i uns altres companys, potser sense tant glamur però veritablement emocionants i idonis per els seus rols.

La resta de la companyia funciona molt bé, si no fos que la producció, luxosa i molt decorativa és absolutament buida i monòtona, en una proposta que el controvertit Mortier mai hagués acceptat.

Thielemann i la Staatskapelle brillen, és clar però no n’hi ha prou.

Sinopsi:

Acte I

En un hotel de Viena.

La comtessa Adelaida fa que li pronostiquin el futur. Com a resultat de l’addicció del joc del comte, la família Waldner s’arruïnarà a menys que la seva filla Arabella es casi amb un home ric. La comtessa creu que és el comte Elemer, pretendent que Arabella ja va rebutjar temps ençà. Com els Waldner no poden permetre’s casar les dues filles, vesteixen a la filla menor, Zdenka, com un xicot, presentant-la com a “Zdenko”. L’endevinadora de cartes prediu que les coses poden empitjorar si els Waldner tenen una altra filla, la qual cosa redueix les possibilitats de Zdenka de trobar una parella. La filla menor està enamorada de Matteo, un oficial sense diners que alhora estima Arabella. Per a evitar que ell se suïcidi, Zdenka li escriu cartes d’amor que firma amb el nom d’Arabella. Al mateix temps, Arabella és pretesa per tres cavallers: Elemer, Dominik i Lamoral, però s’ha enamorat a primera vista d’un estrany a qui ha vist al passar pel carrer. El comte Waldner, totalment arruïnat, ha escrit a tots els seus amics perquè l’ajudin econòmicament, però sense èxit. Waldner confiava que un vell croat a qui fins i tot li havia enviat un retrat d’Arabella, el respongués proposant-li matrimoni. El nebot del croat, Mandryka, es presenta. El seu oncle ha mort i ell, el seu hereu, ha rebut la carta i el retrat. S’ofereix en matrimoni a Arabella i dóna diners a Waldner. Matteo li pregunta a Zdenka quan rebrà una altra carta d’Arabella. Zdenka li diu que en rebrà una aquella mateixa nit en el ball.

Acte II

En un saló de ball.

Arabella coneix Mandryka, qui resulta ser el seu fascinant desconegut. Mandryka li parla de la seva vida i els costums del seu país, en el que les joves ofereixen als seus enamorats un got d’aigua com a senyal d’acceptació del matrimoni. Zdenka li dóna a Matteo la clau de l’habitació pròxima a la d’Arabella, prometent-li que Arabella es reunirà amb ell. Mandryka sent la proposta i, boig de gelosia i decebut, suscita tots els comentaris, ballant amb Fiakermilli, la bella del ball. Els Waldner insisteixen en que parli amb Arabella per a aclarir les coses.

Acte III

En la recepció de l’hotel.

Arabella s’encreua amb Matteo. Com Arabella està enamorada de Mandryka i Matteo també ho està d’Arabella i creu que gaudirà d’una reunió privada amb ella, la seva conversa és al mateix temps confusa i emotiva. El comte, la comtessa i Mandryka arriben tot incrementant la confusió. Aleshores arriba Zdenka sense disfressa, declarant que pretén ofegar-se. Al final tot s’aclareix. Matteo descobreix que les cartes van ser falsificades per Zdenka, amb qui accepta casar-se,  Mandryka es queda sol, per a reconsiderar el seu comportament indecorós, pensant que ha perdut a Arabella. No obstant això, Arabella baixa l’escala amb un got d’aigua, en senyal de reconciliació.

ARABELLA
Oper in drei Aufzügen von Richard Strauss

Libretto: Hugo von Hofmannsthal

Arabella Renée Fleming 
Mandryka Thomas Hampson 
Graf Waldner Albert Dohmen 
Gräfin Adelaide Gabriela Benacková 
Zdenka Hanna-Elisabeth Müller 
Matteo Daniel Behle 
Graf Elemer Benjamin Bruns 
Graf Dominik Derek Welton 
Graf Lamoral Steven Humes 
Fiakermilli Daniela Fally 
Kartenaufschlägerin Jane Henschel 

Orchester und Chor Sächsische Staatskapelle, Dresden
Musikalische Leitung: Christian ThielemannChor
Inszenierung: Florentine Klepper

Festival de Pasqua, Salzburg 12 d’abril de 2014

La temporada vinent Arabella es representarà com bé sabeu al Gran Teatre del Liceu, esdevenint el títol “més arriscat” de la temporada sostenible. Pel que fa al cast vocal i només sobre el paper, el repartiment liceista em sembla molt més idoni que aquest de Salzburg: Anne Schwanewilms, Michael Volle, Genia Kühmeier, Will Hartmann, Doris Soffel, Alfred Reiter, Susanne Elmark, Thomas Piffka, Ursula Hesse von den Steinen, Roger Smeets, Torben Jürgens

Tot i així estic segur que molts estareu contents de baixar-vos aquesta Arabella, jo, i digueu-me nostàlgic, m’escoltaré mentrestant a Lisa della Casa i George London.

11 comments

  1. “Arabella” es una ópera que siempre se le ha “atragantado” a Renèe Fleming. Nunca la ha cantado satisfactoriamente y tampoco la ha actuado correctamente. Se le escapa el rol…En la versión de 2007 de Zurich está patética. Yo no sé si anteriormente la ha interpretado, pero no hay constancia videográfica. Quizás si la hubiera cantado al comienzo de su carrera, después del inmenso triunfo de su “Armida” (Rossini) en Pésaro hace ya 21 años -por cierto, con unos 21 kgs. de más que ahora…- hubiera acometido el personaje con más propiedad, pues facultades le sobraban, pero dedicarse a él al pobable final de su carrera me parece un despropósito. El intento de seduccción y el glamour continúan existiendo, pero las exigencias vocales y escénicas del personaje ya hace muchos años que no las puede asumir. Arabella es un personaje que no debiera interpretar, pues estropea el recuerdo de sus magníficas Mariscalas, Condesas y no tanto de su Ariadna, del abanico de personajes straussianos que ha interpretado. Quizás aún podría arriesgarse con “Intermezzo”, ya que es más declamada que cantada, pero la ópera es tan pesada…

    M'agrada

  2. alex

    A la Fleming le presencié y escuché su Arabella hace casi dos años en París y efectivamente, el rol le pesa y se reservó descaradamente para su escena final.
    Con lo de Hampson, también estoy de acuerdo con lo dicho por Joaquim o lo he estado siempre: es una voz indefinida que para mi gusto, no sirve ni ha servido nunca para cantar ni Verdi, ni Strauss ( salvo lieders), ni siquiera ópera francesa ( aún recuerdo su casi espantoso Werther versión barítono que se programó hace años en el Chatelet parisino)

    Pero ya no estoy tan de acuerdo con las referencias a Thielemann : ¿Porqué ahora es más o menos criticable por ” no ser rupturista ” ?

    ¿También debemos criticar entonces a Muti por no ser un verdiano “rupturista”?
    Hay que saber concertar, matizar y cuadrar tanto a la orquesta como a las voces y de hecho , Thielemann es un fuera de serie tanto dirigiendo sus Strauss, como sus Wagners, como incluso sus compositores de opereta vienesa

    M'agrada

    • Ahora soy yo el que no está algo de acuerdo contigo en un punto, amigo Alex. Dirigiendo opereta vienesa Thielemann es muy cuestionable. La versión -en desastroso orden de los números musicales- de concierto y abreviada de “Die lustige Witwe” en Dresde, con ocasión del fin de año 2010 -y precisamente con Renèe Fleming- es espantosa, todo parece marchas hitlerianas, sin gracia y sin la sensualidad que tiene esta obra. Yo no sé si él fue el culpable o un mal momento de Fleming, pero ella acaba “Vilia” con un agudo en portamento que fue un auténtico “gallo”. En la versión comercial se disimuló el “accidente”, pero en directo no se pudo. Nunca me gusta Thielemann dirigiendo opereta, le falta gracia y soltura, siempre optando por la marcialidad que en otros géneros puede ser obligada pero jamás en la opereta. Incluso en el famoso “Septimino” -que es una marcha muy “cachonda”- le da un ritmo de desfile militar. No le va la opereta en absoluto y eso que él ha manifestado que le gusta mucho.

      M'agrada

    • Creo que no me he explicado o bien o no lo has entendido.
      No discuto las cualidades de Thielemann como director, Wotan me libre (el de verdad no el de la década de los 70’s). Le discuto su conservadurismo en los aspectos escénicos y de programación, prefiriendo cantantes del star-system aunque no estén en su mejor momento, que cantantes menos mediáticos pero más en forma.
      El se pliega a las exigencias de un público salzburgués, que quiere pagar por ver estrellas más que aspectos más exigentes. No se puede explicar de otro modo la elección de Fleming y Hampson, ni una puesta en escena tan decorativamente plana.
      Era sólo eso.

      M'agrada

      • Alex

        Si te he entendido Joaquim! Pero Thielemann bastante trabajo tiene con concertar y diirigir a sus músicos y a las voces, como con preocuparse de puestas de escena màs o menos planas o tradicionales : no es su cometido, entiendo yo
        ( ojalà nos viniera a dirigir uno de sus Wagner al Liceu, aún logicamente en versión concierto dados sus elevados honorarios )

        M'agrada

      • Creo y corrçigeme si me equivoco, que es el director arístico del Festival de Pasqua de Salzburgo, no sólo el musical y por lo tanto programaciones, producciones y cantantes dependen de él.

        M'agrada

  3. SANTI

    La vaig veure per TV en la transmissió i no em va agradar gaire.
    És cert que cap dels dos donen la talla vocal, i això que Strauss és un compositor ideal per a Fleming, però no sap donar-li el to.
    Hampson no té la rotunditat vocal de Mandryka, difícil simbiosi entre noblesa i rusticitat.
    Thielemann fa sonar l’orquestra meravellosament bé i la posada en escena és molt poc creativa, és clar que amb un argument de comèdia d’embolics i opereta, tampoc es deuen poder fer gaires relectures.
    A veure que ens farà Loy la propera temporada. La nostra Arabella tampoc és que irradií molta joventut però potser vocalment li sabrà donar tot allò que Fleming no encerta. Volle si que és una veu per Mandryka i la Kühmeier segur que ens fa una Zdenka estupenda.
    Bona Pasqua a tothom

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: