IN FERNEM LAND

LICEU: DIE WALKÜRE (Foster-Westbroek-Karnéus-van Aken-Jerkunica-Grimsley ; Pons-Carsen)


Valquiria

Alguna cosa greu està passant al Liceu si ningú se n’adona que el full de mà que se’ns facilita gratuïtament al públic, els noms que figuraven ahir com a protagonistes de la representació de Die Walküre no es corresponien a la realitat. Tan aviat me’n vaig adonar vaig fer una fotografia amb el mòbil i ho vaig penjar als meus comptes de Facebook i Twitter. A la piulada en vaig fer coneixedor al mateix Liceu per tal d’esmenar-ho ni que fos per megafonia  abans que comencés la representació, però potser era massa tard, per tant molts dels assistents juraran per Wotan, Fricka i Erda, i mentre visquin que ells la nit del 23 de maig de 2014 van veure la Sieglinde d’Anja Kampe, la Brünnhilde d’Eva-Maria Westbroek i no us ho perdeu, la Fricka de Catherine Foster, i qui els podrà negar aquesta evidència? és el programa que ho diu i ningú va tenir la valentia de dir per megafonia allò tan bonic i alarmant de senyors i senyores un moment d’atenció si-us-plau… segurament la reacció del públic hagués deixat en ridícula l’esbroncada que es va endur el mestre Pons el primer dia.

No sé de qui és responsabilitat aquest nyap, però amb una piulada demanant disculpes i dient qui cantava cada rol, òbviament no n’hi ha prou.

No faré de cap tronat de l’oposició demanant la dimissió del primer ministre, però aquest és un altre senyal d’alerta i si les coses no es posen en mans de les persones que en saben, a la curta o a la llarga el Walhalla s’acabarà enfonsant (i no vull semblar una Norna)

Ahir era la primera representació del segon repartiment, és a dir:

Richard Wagner
DIE WALKÜRE

Sieglinde:Eva-Maria Westbroek
Siegmund: Frank van Aken
Brünnhilde: Catherine Foster
Wotan: Greer Grimsley
Hunding: Ante Jerkunica
Fricka: Katarina Karnéus
Helmwige: Daniela Köhler
Orlinde: Maribel Ortega
Gerhilde: Sonja Mühleck
Siegrune: Kai Rüütel
Waltraute: Pilar Vázquez
Rossweisse: Ana Häsler
Grimgerde: Anna Tobella
Schwertleite: Kismara Pessatti

Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Josep Pons

Gran Teatre del Liceu, Barcelona 23 de maig de 2014

Ho deixo escrit aquí, al menys que en algun lloc quedarà la constància i potser amb els anys, quan ja no hi siguem i algú cerqui en la immensitat del contenidor de residus virtuals, dades sobre aquesta representació, ho pugui llegir, és clar que sempre hi haurà qui dirà que la Brünnhilde de Westbroek va agradar molt i que al Liceu per aquells anys de penúria, anaven sobrats, ja que la Brünnhilde oficial de Bayreuth a  Barcelona els feia la Fricka.

Dit això, que no és poc, ni és broma, entrem en matèria.

Al mestre Josep Pons l’any passat en les representacions de Das Rheingold ja se’l va discutir com a director wagnerià, és clar que hi ha qui li discuteixi que sigui director, però aquests ja els deixaré directament per ser tractats per especialistes, jo no toco aquest ram.

Aquell pròleg era molt líric i intentava alleugerir les densitats orquestrals tradicionalment assignades a l’obra wagneriana, amb un tractament molt detallat de les intervencions solistes, un so transparent i alleugerit. Discutible solució, però possible, això sí, cal una orquestra de molta categoria per sortir-ne victoriós, i la del Liceu l’any passat estava per fer o fent-se i el resultat es va salvar amb un aprovat justet a l’espera del que passaria amb la primera jornada, que és de la que parlo avui.

L’esquema segueix sent el mateix, però Die Walküre té una complexitat superior, ja que no hi ha tanta varietat d’escenes i personatges com en el pròleg, i les escenes, com ja vaig dir a l’apunt preparatori, es divideixen en uns grans duets lligats per llarguíssims recitatius acompanyats per una orquestra que no deixa mai de ser la protagonista i narradora perfecta de la història amb l’exposició dels motius conductors i els subratllats de tensió bàsics per mantenir l’interès dramàtic. Hi ha qui diu que Pons ho portava massa lent, i tots coneixem versions molt més lentes, el problema per a mi  és que al mestre li cau permanentment la tensió dramàtica, entre moltes altres coses, i aquesta lectura a primera vista fa que aquesta Die Walküre esdevingui tediosa. Possiblement jo estigui equivocat, però la sensació de manca de domini i coneixement de la partitura hagin estat el motiu principal del decaïment generalitzat de l’atenció i tensió dels musics, sinó més impossible entendre com ahir varem escoltar tants erros, tantes entrades falses, tantes errades d’execució, i no  només en els metalls garrafals, tantes defallences i anèmies. Vaig arribar a pensar que no podia ser només fruit d’una mala preparació de l’obra i que allò era atribuïble a obscurs motius que no m’atreviré a escriure públicament, ja que tampoc m’agradaria pensar que els nostres músics siguin tan tècnicament dolents.

Una mala nit la té tothom, però ja en van tres seguides, si bé sembla que com el primer dia cap, però a part dels moment puntuals on molts solistes de grans orquestres també l’erren, la sensació que tenia jo era de temor constant, de inseguretat davant d’aquell passatge que saps que ha de venir i ja tems abans d’hora i el pitjor és que la temença es compleix i el music l’erra o l’esguerra amb més o menys dissimulada perícia. Però a part d’esguerrades solistes ahir també n’hi va haver de conjunt i en moments tan compromesos com en l’espectacular final amb el tema del Loge i el foc màgic.

No hi va haver cap protesta, me n’alegro. M’aprecio al mestre Pons i això molts m’ho tireu en cara de mil i una maneres, alguns fins i tot grollerament i potser us pensàveu que diria les mil meravelles o que intentaria justificar el que és injustificable, ja he dit el que havia de dir. Ahir no vaig aplaudir ni al mestre ni a l’orquestra, no s’ho van merèixer.

Sovint els repartiments alternatius coneguts com a segons, n superen als primers, poden tenir algun cantant a l’alçada,  fins i tot superior, però el conjunt tot i ser dines, queden per sota. Doncs bé  no estic tan segur que amb aquest succeeixi el mateix. M’esperaré a diumenge, però el que si us puc dir és que aquest segon cast per ordre de intervenció és magnífic, d’un gran nivell i d’un gran teatre.

Personalment no crec que hi hagi una Sieglinde millor a l’actualitat que l’estimada Eva-Maria Westbroek. La veu és molt generosa, encara que el volum no sigui excessiu, ja ho sabíem, però el gruix, la projecció i la consistència són admirables, a part que el timbre i el color són càlids i seductors, a tot això cal sumar-hi la intensitat del seu cant, potser el més important, ja que la soprano holandesa suma a totes les virtuts esmentades la intensitat dramàtica adequada i l’emoció d’un cant molt comunicatiu. Les amples frases de l’ardent Sieglinde queden en la veu de Westbroek com un vestit a mida, i l’emoció que provoca el seu cant és d’aquelles que fan aixecar de la butaca als espectadors més passius.

El seu Siegmund és el tenor Frank van Aken, el seu marit a la vida real. Una veu wageriana i un cantant sense especial interès. Es va anar apagant a mida que la intensitat del primer acte prenia volada i segurament degut a una tècnica no prou consolidada, la veu va mostrar sovint flegmes i rascades innecessàries en moments que no eren els més extrems. El seu cant no és distingit, si bé tampoc fa patir, al menys ahir, com altres tenors que hem vist fent Siegmund en teatres prou importants, també a Bayreuth.

No oblidaré mai aquell Titurel del Parsifal de la temporada 2010/2011, cm tampoc oblidaré el Hunding que va cantar ell ahir. El baix croat (baix de veritat) Ante Jerkunica es fa admirar. La veu és negra, el cant és d’intensitat, la  projecció espectacular i el registre aclaparador. En definitiva, un Hunding que fa por, que és quelcom essencial, ah! i com que és jove, la veu està pletòrica.

Per aquesta primera jornada del segon cast, Wotan ha volgut que Wotan fos millor que el de la temporada passada al pròleg, i ens ha portat al baríton més que baix, Greer Grimsley que ja havia cantat al Liceu però mai tan bé com ahir en aquest Wotan exultant, encara juvenil i poderós, però d’autoritària presència, encara temible, però capaç de caure rendit davant la súplica d’una derrotada però digníssima Brünnhilde. La veu del cantant nord-americà és generosa i la projecció és excel·lent, quasi sempre va resultar audible, mostrant una resistència admirable. Si bé es va dosificar amb intel·ligent estalvi en els moments menys compromesos, va donar-ho tot en aquells moments on la presència és innegociable, tant en la darrera intervenció del segon acte, com en tota la llarguíssima escena amb la seva filla i en el bellíssim comiat. Els aguts són ferms i projectats amb notables demostracions de fiato, mentre que el centre és molt consistent. La zona greu potser és la més treballada i la més “feble”, però sempre suficient i homogènia en tota la columna sonora. Em va agradar moltíssim, també com a actor, donant autoritat, elegància i tendresa en els moments precisos, i la seva abraçada amb Brünnhilde, merit també de Carsen, és veritablement emotiva. Què torni!

Per ràdio i des de Bayreuth, la Brunnhilde de Foster no em va agradar gaire, massa lírica i un tant genèrica, sense gaire personalitat. En el teatre la cosa canvia, si bé no té la humanitat abassegadora de Varnay o Mödl, Catherine Foster és una Brünnhilde espectacular en els registres més aguts. Precisa en la sortida i moderadament intensa en els moments més humans del segon acte quan decideix ajudar a Siegmund, després del glacial anunci de la mort, però és en el tercer acte on va mostrar totes les capacitats d’una veu generosa, si bé més feble en la zona central que Westbroek, que seria una Brünnhilde espectacular segurament. A vegades Foster desapareix i perd la intensitat, però són moment puntuals. Jo diria que no és pròpiament una soprano dramàtica, però avui per avui la veu com que no mostra cap senyal de fatiga, ni cap signe de desgast, es farà un tip de fer aquest rol, aparentment sembla que no li costi gens, potser per això s’agreuge la sensació d’una certa fredor o manca de implicació. És una cantant més que notable.

Fricka, com ja ho va ser la temprada passada en el segon repartiment del pròleg, va ser Katarina Karnéus, que canta el rol bé, però sense deixar especial petjada. En algun moment va quedar tapada per l’orquestra i en el seu fraseig va trobar a faltar aquella autoritària aristocràcia que ha de fer empal·lidir al mateix Wotan quan escolta les seves sentències lapidàries.

Les vuit valquíries van estar molt correctes, si bé les agudes van lluir més que les més greus, amb una projecció més limitada. De totes elles em va deixar clavat a la butaca la precisió i punyent presència de Daniela Köhler cantant Helmwige, que és la segona en intervenir, ja m’ho sabreu dir, i no m’estranyaria gens que aviat la veiéssim fent rols de importància. Si són totes com ella no m’importa que siguin de fora, ara bé, no entenc que en l’anonimat de la resta, n’hi hagi tantes amb cognoms forans (5 de 8).

La producció de Carsen segueix l’austeritat visual iniciada a Das Rhaingold, i també el bon treball amb els cantants.no

Com ja és habitual quan es modifica l’època de l’acció, hi ha coses que grinyolen en excés, per exemple:

  • Quin sentit té una espasa si tots els homes de Hunding porten fusells i metralladores?
  • Quan Wagner descriu a la perfecció, utilitzant l’orquestra, l’aparició de Loge, per què Carsen s’oblida d’ell i fa buscar a Wotan un encenedor entre els morts, per encendre el cercle de foc que ha de protegir a la seva filla?
  • Per què si l’encenedor el treu de la butxaca de l’abric d’un cadàver cobert de neu, s’encén a la primera?
  • Per què Hunding està tan present en el segon acte i no evita que Brünnhilde i la seva esposa Sieglinde s’escapin?
  • Per què quan Brünnhilde es lamenta que les armes són tan pesades de portar, va vestida com Winifred a Wahnfried?
  • Era necessari que la mort de Siegmund estigués tan mal resolta?

Són unes quantes de les moltes que hi ha, però per contra Carsen, que despulla tota l’òpera de qualsevol aparença mitològica, l’humanitza de manera convincent, en un primer acte que ahir em va agradar més que el dia de l’assaig, malgrat l’immens caga tió on s’amaga de manera ridícula l’espasa, un segon de imponent arquitectura viscontiana a la caduta degli Dei, en el saló del Walhalla, i després en un convincent paratge isolat amb un jeep que serveix de raser a l’esgotada Sieglinde, i on un encertat disseny de llums recrea plàsticament els estats d’ànim de les situacions dramàtiques. La sempre complicada cavalcada s’ha despullat de qualsevol espectacularitat, i l’austeritat de la solució és una mica decebedora i no s’acaba d’entendre que hi fan aquelles dones amb el mateix vestit de burgeses provincianes i de la mateixa modista que Brünnhilde en un camp de batalla farcit d’herois traspassats i “fumadors”.

Absolutament decebedora la solució pel foc màgic.

Carsen i les seves idees m’interessen, si bé en alguns moments sembla com si s’hagués cansat de buscar solucions creïbles a la transposició difícil d’un món de déus a un ambient d’oficialitat prussiana amb els conseqüents tocs de nazisme al saló del Walhalla, màfia russa a can Hunding i un mur de foc de fireta que sembla que no hagi de donar gaires problemes quinze anys després a un desvergonyit Siegfried, però per això ens haurem d’esperar una temporada.

Al final aplaudiments per a tothom,  grans mostres d’aprovació per a Westbroek, Grimsley i Foster, i condescendència educada per el mestre Pons i l’orquestra.

Malgrat tot, si no teniu previst anar a aquest cast, jo de vosaltres no me’l perdria.

 

67 comments

  1. rosetapiccina

    L’Ana Häsler podríem dir que és de Sant Cugat. Si no m’equivoco, és la filla del pintor (difunt) Rudolf Häsler, suís afincat a Sant Cugat.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de mayo de 2014 | Beckmesser

  3. Marc

    Òndia, opino gairebé el contrari, la orquestra em va semblar perfecte, no m’ho esperava, molt millor que a l’Or que efectivament va perdre qualsevol intensitat.
    Molt al principi si que vaig sentir algunes estridències un xic esperpèntiques dels metalls grossos, però ben aviat tot es va posar a lloc i no vaig trobar a faltar ni el mateix Solti, Hehe, hola, soc un palurdo. Òndia sonava perfecta anava pensant jo…que be,, potser cap el final si que decau una mica i per brillantor i contundència. En fi, ho sento per tots els que penseu que soc un patata i que no vareu poder gaudir com jo. Un altre dia us tocarà a vosaltres.

    Segon apartat: les veus, veig que aquí si que coincidim força amb en Jaquim (Bon dia Joaquim. I gràcies)

    Siegmund: sensible, és feia estimar, bona parella amb la Sieglinde i una veu que pot sé no era d’extrema excel·lència pro més que suficient per poder-ne gaudir plenament.
    Sieglinda: Una joia de Westbroek que tal com m’imaginava va fer un paper deliciós, aquesta noia s’ho passa tan bé i s’estima tant el cant…
    Fricka: de menys a més, va començar molt tímida, gairebé era silenci, pro rapidíssimament va augmentar els decibels i l’autoritarisme per donar-nos un bon repàs, mot gran.
    Brünnilde: estupenda, un bocanada de veu imparable, inesgotable, crec que és la millor veu femenina que he sentit fins ara.
    Hunding: Gros, Gruixut, amenaçant.
    La colla de Valquíries a la cavalcada: espectacular, quin entremat més estimulant, millor que la de Solti, sens dubte, ESPECTACULAR
    Ara mateix no se si em deixo algú.

    I bé, arribem a l’apartat escenaris. La solució de Carsen…Grandiosa, minimalista, austera pro èpica i de gran profunditat, com ja vaig dir al “Preparant la Valquíria” molt per sobre de Kitej, la cabana de Kitej: tan sols la tenda de campanya del primer escenari de la Valquíria ja la supera en enigma i poètica, les caixes de municions i d’armes: ambient bèl·lic, olor a ambient bèl·lic, tot en el seu ordre marcial. El tió? lamentable, l’espasa? imprescindible, encara avui és una de les armes nobles de l’exercit, NO volia una Valquíria sense espasa, un rifle? no si us plau. I el saló del Wallhalla, Que gran, que majestuós, que perfecte, l’espai i l’objecte d’exactitud de geni. I au vinga, el millor , el jeep, mai havia vist tanta bellesa i tanta sensibilitat en un vehicle destrossat, la neu, el vent, l’amor…i quan és posa a girar sobre si mateix, EPIC. Sens dubte Carsen seria un genial director de fotografia cinematogràfic. També les rotundes parets metal iques laterals, les escales en el fons, tot era senzill pro d’immensitat mitològica. La solució de la cavalcada: no tenia temps per discutir-ne massa la seva excessiva austeritat, estava amb les oides fascinades i amb las sang d’adrenalina.

    Joaquim, l’encenedor si que és un xic massa mundà, pro bé, era el que mols volíeu no? humanitzar.
    El foc si que em va agradar, una imatge ben aconseguida , no sabia que es podien encendre flames en l’escenari d’un teatre que te molta tendència a cremar-se! O Pot sé son de mentida? D’acord amb la fluixeta mort de Siegmund, l’hi falta violència.

    Prou, ja n’hi ha prou. M’ho vaig passar molt bé, i per fer-ho tot encara més ideal i dedicat a mi, doncs un parell de valquíries nòrdiques se’m van assentar al costat, coincidències romàntiques, eròtiques? no amics, pura màgia, al segon acte a l’esquerra i el tercer a la dreta, que ben acompanyat…que abrigat…

    Gracies per suportar la meva alabança, no podia deixar-la sense el paraules.

    M'agrada

    • Òbviament ara, i després d’haver dormit i per tant d’haver meditat i reposat la teva impressió, encara flipo més.
      Res a dir de les veus, no vull entrar-hi, bàsicament perquè estem bastant d’acord, tret del Siegmund i alguna altre coseta, ara bé suposo que quan cites a Solti ho deus fer entre cometes, utilitzant fina ironia, si no és així… m’estimo més deixar-ho estar, la veritat.
      De l’escena me n’alegro que t’agradi tant.
      Flipo!

      M'agrada

      • Marc

        No és entre cometes ni lluint una subtil ironia, potser és l’efecte del directe que fa augmentar l’impacte, potser és que m’esperava bastant poc. No se noi, de veritat que la cavalcada em va agradar més que la de Solti, és un pecat que podré portar suposo amb dignitat. Espero que el teu flipar no em degradi al racó dels negats, dels sorts o dels trencats. Evidentment això últim és una llicencia literària que cal no vire-la més enllà d’un somriure.

        A veure si algun dia coincidim radicalment en la victorià o la derrota d’una òpera, doncs vaig néixer el mateix any que tu, al 75, i porto el mateix cognom d’altura ideal: Puig.

        Me’n vaig a gaudir de la meva intrèpida felicitat postvalquìria.

        M'agrada

      • Criatura, qui t’ha dit que vaig néixer l’any 1975, arat’hauria de fer un apunt dedicat, però estic molt nerviós amb el partit i no estaria prou inspirat.
        L’any que tu vas neixer jo en vaig fer

        16

        , ara bé el Puig ens uneix a les alçades

        M'agrada

      • Marc

        Ho deia per el teu primer any d’òpera, crec que vares dir que fou al 75, em va fer gràcia aquesta coincidència, un naixement que jo he fet als 38, i és que soc fill legitim del bicentenari Wagner i de la passió catalana per el mestre alemany.

        Jo als 16 escoltava Napalm Death, Carcass i demés apisonadores del metall extrem, i encara m’hi encaro amb prou noblesa bipolar i resistència.

        Segueix contemplant des de el Puig que t’ha sigut regalat.
        Jo demà me’n vaig a treballar a Brussel·les, parlant de coincidències.

        Salut.

        M'agrada

  4. Raúl

    Ma’gradaria poder seguir la sugerència que ens deixes al final però no podré anar a veure aquest repartiment, encara que ganes no me’n falten.
    Pel que fa a l’escenografia estic d’acord amb lo que exposes, però a mi en general em va convèncer, em va agradar molt i vaig trobar que m’ajudava molt a interioritzar l’obra, (molt més que les produccions més espectaculars). De totes maneres, afegiria que hagués trobat millor que Brunhilde hagués quedat dormida sola a la roca i no envoltada de cadàvers de guerrers. I el dia de l’estrena, vaig poder presenciar una pífia majúscula quan al destapar “el tió” Kampe se’n va endur també l’espasa (error de qui no l’havia fixat poru bé i no pas d’ella) que Vogt va haver de recollir de terra.
    Dillums comentaré sobre els cantants del primer cast.
    Bon cap de setmana Joaquim!

    M'agrada

    • Jo encara tinc al cap la producció darrera de Kupfer, n’he vist d’altres, algunes bones i altres dolentes, aquesta de Carsen repeteixo que està bé, plena de idees, però no em satisfà del tot en aspectes que jo crec imprescindibles dramàticament i que no pot abandonar d’aquesta manera tan poc curosa.
      Ens retrobem dilluns… o abans

      M'agrada

  5. Marc

    Ei! Em deixava en Wotan! De menys a més també, va trigar una mica més que la Fricka a assolir la magnitud, un principi amb la veu massa prima, l’hi faltava cos. Però a la llarga bastant millor del que m’esperava, temerós com estava jo de l’inevitable comparació amb el monument Hotter.

    Salut!

    M'agrada

    • Sense comparar amb Hotter, ja que hi ha altres Wotan absolutament excepcionals, com Frantz o London entre els clàssics, Grimsley, més en la línea de Stewart, Morris o Struckman, va ser una agradable sorpresa

      M'agrada

  6. Joan

    Quina elegància no penjar el programa de mà d’ahir! Jo ho hauria fet amb unes boniques fletxetes en vermell, tatxant l.A.Kempe que no va cantar dues funcions seguides i afegint-hi la Kathérine Karnéus que ni s’hi mencionava.
    D’acord, agafes el micro però com ho fas?: Senyores i senyors, un moment d’atenció, si us plau: Ens hem equivocat en la pràctica totalitat del repartiment. Quines coses! No en facin cas, eh? al final del primer entreacte trobaran el repartiment correcte. Agafes un ordinador, una impressora, retires de la circul.lació tots els programes que quedin, i t’evites, efectivament,que algun guiri quan ensenyi el programa a les visites es quedi astorat per la superioritat vocal del repartiment català sobre el muniquès: Kampe/Westbroeck/Foster i no entengui, com tenint-les en planter, Theorin, Fujimura i Karnéus no siguin al seu torn Helmwige, Gerhilde o bé Waltraute.
    Sembla una innocentada, el trist resultat de les retallades en despeses administratives o directament un acte de de sabotatge.

    En el tema programes plou sobre mullat. Només cal repassar els teus apunts dedicats a Tosca, on, a més ni tan sols tots “i cavalieri che l’acompagnavano” van compartir l’honor de figurar al seu costat al cartellone de la façana principal, al mateix que els guiris poden llegir que Montserrat Caballé cantarà a l’homenatge de Joan Pons,i al seu lloc figurava un tenor que se sabia que no cantaria.Abans això s’esmenava amb aquelles enganxines que substituien cantants, àries i de vegades fins i tot personatges d’òpera. 😀 Ahir podien haver-ne repartit un “set” amb el programa, proposant allò de DIY “do it yourself” Com trobo a faltar aquells programes consistents en un full a tot color pel davant amb el cartell de la producció i pel darrere simplement impressos els noms del repartiment! Així de senzill i així de útil. Per a més informació ja hi ha un llibret a la venda i per a publicitar altres esdeveniments el “full parroquial” i els punts de llibre, on llegeixo que Edmond Colomer i no pas Josep Pons dirigirà el programa doble Puccini/Dallapiccola. (Pablo González, qui tampoc farà i canti da prigionia, no dirigirà mai l’orquestra del Liceu?) Pons doncs haurà dirigit, a més dels bolos, dues òperes enguany: Kitej i Walküre, números més pròpis d’un principal director convidat que del titular, en un clar intent de facilitar-li la tasca a en Joaquim quan faci un post recopilatori dels seus anys al capdavant de l’orquestra del Liceu..

    M'agrada

    • Quan vegis una paraula o frase subratllada i en blavet, vol dir que és un enllaç, si prems veuràs que la meva elegància no és el que sembla 😉
      El mestre Pons a hores d’ara deu tenir moltes coses al cap, però j m’estim més que concentri el seu saber i forces en allò que sap fer bé, i si no el deixen, que actuí en conseqüència.

      M'agrada

  7. Niklaus Vogel

    Bon dia Joaquim, moltes gràcies per l’apunt. Jo vaig veure la pífia del cast en el full i no entenia res. I crec que molta gent es va quedar tant ampla. Parlant amb uns coneguts em va costar convencer-los de l’errada i fins que no els vaig ensenyar el tweet que va enviar el Liceu no s’ho van creure. Déu n’hi do! A més a més no sé si et vas fixar amb el programa de mà però en les biografies surt el Frank van Aken com a Wotan (??????????)…haurien de cuidar una mica més aquests aspectes. No crec que això passi en altres teatres.
    En conjunt vaig disfrutar bastant, malgrat la veu (lleitja, sí) del senyor van Aken, la resta de veus em van agradar molt. Jerkunika em va saber a poc amb el Fafner l’any passat, ahir es va lluir i molt. Grimsely anava millorant conforme avançava l’obra i el terce acte li va sortir rodó. Westbroek i Foster van estar molt bé i perfectes en el seu paper, i la Karneus molt correcta. com tu dius Foster per la ràdio des de Bayreuth semblava una altra cosa…I crec que és el cop que més he gaudit amb el cor de les valquíries, molt ben conjuntat i cantat. Ho recordaré molt de temps.
    La producció perfectament coherent amb l’Or de l’any passat amb moltes connexions entre les dos (i suposo que amb les restants), les pomes de la pobra Freia (omnipresents en tots els actes, cavalcada inclosa), les escales laterals que recordaven les escales de la baixada el Nibelheim, la neu (infinita, no para mai de nevar en tota l’obra), el foc present també en els tres actes…trobo que té molts encerts (inclós l’encenedor, a mi si em va agradar) i estic segur que l’Anell senser del Carsen el recordarem molt positivament. Sí que hi ha incongruències, com en qualsevol obra que la treus de context, però per a mi són perfectament assumibles, el que no pots fer desprès d’haver nomenat 45 cops (o els que siguin) la paraula “espasa” és treure un rifle, no estaria massa bé. Benvingut senyor Carsen, un cop més!
    Així doncs, exepte per l’orquestra, que també la vaig troba una mica justeta, vaig sortir content. Per cert, l’orquestra no em va agradar gens a la retransmissió de Catradio del dijous, ahir crec que sonava una mica millor. Sovint passa en aquesta casa que conforme avancen les representacions la cosa millora, i és que les estrenes són molt perilloses 😉
    Una abraçada, m’haguès agradat saludar-vos de nou però en acabar era molt tard i encara havia de sopar…

    M'agrada

    • Ni m’imagino a quina hora vas arribar a casa, o potser et vas quedar a Barna?
      Va ser una bona representació, que amb un Siegmund més regular hauria millorat molt.
      A hores d’ara vistos els dos repartiments, podríem apropar-nos a la perfecció malgrat que ni amb l’un i l’altre jo no he trobat un pare digne per a Siegfried.
      Diguem que Theorin-Westbroeck-Grimsleu-Fujimura i Jerkunika configurarien l’equip ideal, mentre que per a Siegmund, jo em confrmava amb Botha, Ventris o Kerl, i si em fas escriure la carta al reis, amb JK, et va bé?

      M'agrada

      • Niklaus Vogel

        Doncs al final el seny es va imposar i em vaig quedar, efectivament, i l’endemà sí que vaig tornar ja que tenia la Carmina Burana, com ja saps. Dissabte que ve gaudiré del segon repartiment, i estic molt ansiós per escoltar la Theorin i la Fujimura. Efectivament, el JK de Siegmund seria un somni, no en podriem trobar altre de millor crec, avui dia. Encara que a mi Ventris ja m’agrada també. Ara preguem per a que el futur Siegfried heredi les facultats artístiques de la seva mare, no pas del pare, però per això haurem d’esperar gairebé un any…;-)

        M'agrada

  8. Jan

    Doncs m’ho vaig passar molt molt bé ahir.
    Jo penso que pel que fa a l’orquestra, sols de que en el vent metall hi haguéssin uns altres músics, tot canviaria i pujaria de nivell. Vale que a la direcció del Pons li falta una mica de energia, però el que és inacceptable és que hi hagui errors continuament en el vent metall. Les trompes, que s’ho facin mirar.
    La posada ene scena de Carsen en general m’agrada molt. És minimalista, però dona el pego. Sols li trobo dos errors greus: la mort de Siegmund (descafeinada és poc) i el fet de què Wotan encengui el foc amb un encenedor… això destrempa força jaja
    Les veus per a mí fantàstiques menys el Siegmund de frank van Aken que… bueno, el senyor li posa ganes però rascar el Winterstürme d’aquella manera doncs fa una mica de mal… En canvi va estar força bé en els “Wälse” i a “Siegmund heiss ich” i va acabar amb un agut que no sé d’on el va poder treure. M’agrada molt més el Siegmund de Klaus Florian Vogt encara que sigui massa tou. Per a mí escoltar a Vogt és un plaer, ahir vaig patir.
    La Westbroek… Brutal!!!! Aquest és el seu paper, ella és Siegliende. la veu es projecta molt bé, sobretot al centre. M’encanta! És una dramàtica de veritat. Lo de que faria una boníssima Brünnhilde ja no m’atreveixo a dir-ho, ojalà, però no ho acabo de veure.
    El Hunding de Jerkunica fa por. No me’n puc imaginar un de millor a l’actualitat. És perfecte! Quina veu més gran!!!! Aquest baix ens donarà unes nits… 🙂
    El Wotan de Greer Grimsley doncs boníssim! La veu es projecta bé, és homogènia… i lo millor és que no es cansa mai i no fa patir en cap moment. És un Wotan excepcional, que emociona al 3er acte com pocs ho aconsegueixen. ja esperem els eu Wanderer l’any vinent.
    La Brünnhilde de Foster va estar realment bé. Hi ha moments en que em sembla boníssima i d’altres que em sembla més justeta. Durant el 3er acte (molt implicada actoralment, això em va sorprender, me l’esperava freda i gens) va calar unes quantes frases importants, però la veu és bonica i gran, i la veritat és que va tenir moments molt bons, no fa patir i se’n surt sempre. Molt bé!
    I per acabar em va agradar també molt la Fricka de Karnéus, la veu es projecta menys que la Fujimura (vau dir que no se la sentia, però jo crec que projecta millor) però m’ariba molt més. A més la veu és molt bonica, té algo que em recorda a la Meier (potser em mateu, però me la recorda en algo jeje).

    Sols de que ahir el Siegmund hagués sigut JK i que la orquestra fos bona bona… hagués sigut moolt memorable. Malgrat això, vaig disfrutar moltíssim.

    M'agrada

    • Jan

      M’he deixat una cosa, m’ha agradat molt que els cantants surtin a saludar després del 1er i segon acte 🙂 Crec que jo encara no ho havia vist mai!

      M'agrada

    • Jo crec que le problema no és el metall,que ja sabem que aquí tenim un greu problema. Ahir n hi havia motivació amb un mestre més pendent de la partitura, de la que no treia ull, que de donar sentir dramàtic a tot el que feia.
      En el foc màgic el desgavell va ser generalitzat, amb la magnífica secció de fusta inclosa i una corda que se les veia i desitjar per seguir el tempo marcat.
      Jo ahir vaig sentir vergonya per tot el que significa que una orquestra i el seu director titular no ferissin una versió consistent, ja no demano genial, ja que el mestre Pons és obvi que no te experiència wagneriana i això és lògic que acabi passant factura. Començar a dirigir Wagner per la Tetralogia no deixa de ser una temeritat, que pot ser salvada amb èxit, però em sembla que no és el cas.

      M'agrada

    • rosetapiccina

      Ara que he vist aquest repartiment, dir-te Jan que no puc estar més d’acord amb tu. Només que amb el van Aken soc més radical. Vaig estar molts minuts pensant “no hauria d’haver vingut”, perquè el Siegmund se’m feia insuportable. No entenc que no rebés xiulades, francament. Jo no tinc prou veu perquè se’m senti protestant, que si no…

      Crec que l’orquestra està millor, no? Si que té lo del ritme, i alguna vegada em semblava que la Westbroek els havia d’esperar, i encara se sent alguns vents poc clars o desafinats, però respecte al que jo hagi pogut detectar, molt millor que diumenge passat.

      M'agrada

  9. Elio

    Totalment d’acord respecte a les veus, així que per no repetir-me passaré a parlar de l’orquestra.

    A mi la direcció de Pons em va agradar, certament li faltava mantenir la tensió en molts moments, però per contra va aconseguir sonoritats precioses en d’altres. Només començar, els fort-pianos de la tempesta ja demostraven que Pons apostava per un control de les dinàmiques i les textures que jo trobo imprescindible en Wagner. Deliciós el Winterstürme, amb les cordes en pianíssim i les belles melodies de les fustes plenament (per fi!!) audibles.
    Globalment el resultat em sembla bo, però no la resposta de l’orquestra. Les fustes estaven pletòriques (les intervencions solistes del clarinet primer, oboè i corn anglès van ser de somni). Una llàstima que el solista de clarinet baix ahir estès de segon, en una òpera on hi ha tants fragments compromesos per a aquest instrument. El substitut va complir molt dignament, però el so del titular és esplèndid, el vaig trobar molt a faltar.
    Les cordes també van funcionar bé, tot i la manca de densitat per culpa del baix nombre de músics. Però els metalls… vergonya vaig passar ahir!! Sóc conscient de la dificultat d’aquests instruments (sóc físic i conec les seves particularitats acústiques) però allò que van fer ahir no té nom. Això no és culpa del mestre Pons, ni de falta d’assajos ni res d’això. O bé algú els va canviar els instruments per uns de defectuosos, o bé alguns músics haurien de seure al racó i meditar sobre el què van fer. Prou de prendre’ns el pèl!

    M'agrada

    • No estem d’acord amb Pons, Elio. Jo també vaig gaudir d’aquests detalls preciosistes de fustes i cordes en moments especialment lírics, per`Wagner és molt més, i tot l’acompanyament dels recitatius quan l’orquestra hi ha de ser manetenint tensió i discurs, a Pons li cauen fins el tedi.
      No estic d’acord amb aquells que diuen que ho fa lent, potser en algun passatge si, tot i que en el seu conjunt, la Walküre que dirigeix Pons es més curta que altres, no cal dir que la de les versions de Kna o Levine.
      També entenc que amb una única orquestra sigui una mica suïcida fer dos dies seguits una òpera d’aquestes característiques. En els teatres que hi ha funció cada dia les plantilles estan dblades, al Liceu òbviament no.
      Quan a un director li decau la intensitat i la motivació és normal que en el moments de màxima intensitat el resultat sigui tan decebedor com ho va ser ahir per a mi.
      Una cosa és voler que surti bé i que et sàpiga greu que no surti en un mínims i l’altre és que estiguis patint tota l’estona abans de que vinguin aquells moments que saps que són complicats o que esperes amb candaletes i que vegis com una i una altra vegada els solista de torn no està a l’alçada o el to general sigui més de desconcert que de gaudi. AIxí h vaig viure jo i em sap molt greu dir-ho, però així ho sent i així ho dic, amb respecte i dolor.
      No hi ha cosa que em sàpiga més greu que una protesta contra els membres de la casa, per tant torno a dir que em vaig alegrar que ahir no es produís, tot i que ho hagués comprés perfectament. Amb tristor vaig replegar el braços quan va sortir el mestre i quan sobretot va fer aixecar una orquestra amb alguns dels seus membres més culpables del desgavell, somrients com si ho haguessin fet meravellosament bé. Em va saber greu, patia, com vaig patir i vaig veure patir tota la nit.

      M'agrada

  10. Quan era carn de Palau i l’òpera no l’entenia com a fenòmen musical pur era obvi que estava condicionat per lo que d’aquest art veia en la seva superficie. I el que veia era un predomini absolut de les veus abans, durant i desprès de les funcions. Entenia que es rendia un culte malaltís no sols sobre les veus, sino sobre el mateix artista, que tot girava al seu voltant com a protagonista absolut i únic de les funcions, això quan no eren a més a més els veritables gestors artístics en el seu domini local. La comsequència inmediata era que tota la resta era secundari. I què era tota la resta? L’orquestra, per exemple, el director, per exemple, la propia producció, per exemple, la dramaturgia, per exemple, la faceta dramática dels cantants, per exemple. El recent recital d’Angela Georghiu va ser un cas com un cabàs. És obvi que el que pensava estava mediatitzat per clixés i era una mena de autojustificació per a no anar a l’òpera, però quelcom de lo esmentat hi havia, sobre tot a casa nostra i als teatres italians, i no crec que es pogui negar. Però un bon dia veus la llum, et desapareixen els prejudicis i de cop i volta no t’expliques com has tardat tant en descubrir un nou mon musical fascinant i meravellós. I això ha vingut donat perquè estem en temps en que l’òpera es veu realmesament com una obra d’art total, en el que tots els detalls són molt importants. I l’orquestra és un detall molt important. I potser el públic del Liceu no hem estat, històricament, prou exigent amb aquest detall. Potser m’equivoco, però malauradament el Liceu té l’orquestra que té degut a nosaltres mateixos, al propi públic del Liceu. Ser exigent en un teatre com aquest és un deure que beneficia al mateix teatre, i el Liceu té un problema greu si d’una vegada per totes no hi posa remei de manera urgent als problemes de qualitat, artistics, laborals i profesionals de l’orquestra.

    Perdona, la funció d’ahir? Doncs que precisament amb Wagner és molt important l’orquestra, i que aquesta va ser un llast per a poder disfrutar d’un molt bon repartiment encapsalat per una Wesbroek en la seva sempre intensitat enlluernadora, un Wotan que primer em va desconcertar i desprès em va guanyar per complet i una molt bona Brünnhilde amb Catherine Foster, amb una veu molt de valquiria però alhora molt agradable, fent totes les notes i sense cridar gens. Fantàstic el Hunding d’Ante Jerkunica. La producció amb les evidents ximpleries que cites, i que m’esperava més de tot un Carsen, però que alhora té bones idees. Tot el segon acte em va agradar molt, i molta part del tercer. No aixi l’atmòsfera bèlica del primer. La direcció musical molt irregular al meu parer. No pot ser que el primer acte de tota una Valquiria passi sense pena ni glòria i fregui l’avorriment més absolut amb una Sieglinde i un Hunding dignes de Wagner, no pot ser! Tempo molt lent, molt, massa, amb l’agravant de que com més lent és el temps més resalten les inseguretats dels solistes de l’orquestra, que havian fallat tant els dies precedents que era obvi que estaven esglaiats ahir de tonar-la a pifiar. El segon acte, els problemes orquestrals, precisament per tenir més intensitat i ritme es varen difuminar i ja va ser un altra cosa. Però renoi, en el tercer acte, altre vegada un temps excesivament lent va deixar a l’intempèrie a més d’un solista necessitat d’un curs intensiu, no ja del seu instrument, sino de motivació.

    M'agrada

    • El culte a la veu no és res veritablement negatiu, els barrocs no tenien molt clar, i el belcantisme més florit (no ho dic només per en JDF) també. Entenc el que vols dir, però l’atracció per el fenomen vocal continua sent un motiu de nits de glòria i catarsi col·lectiva i el dia que no sigui així possiblement l’òpera deixara de tenir l’atractiu i “morbo” que té per esdevenir una altra cosa, I crec que aixó també succeeix en obres on la veu és un element més, però no el imprescindible o exclusiu, com és el cas dels drames wagnerians.
      Amb una representació rodona un Wotan galdós o una Brünnhilde cridanera s’ho poden endur per endavant, més fins i tot que amb una orquestra sota mínims, com va ser el cas.
      Si parlem de Wagner, que l’orquestra sigui extraordinària i el director tingui si més solvència, com va ser en el cas de les aclamades i inoblidables versions concertístiques del Festival Bayretuh el setembre de 2013, ja hi tens molt de guanyat, però les veus hi han de ser, tot i que per a mi és més dolorós tenir unes veus magnífiques i no tenir l’orquestra que les porti adequadament per on han d’anar. I qui és que el que porta l’orquestra?, el director és clar, i el mestre Pons potser hagués hagut de preparar la Tetralogia dirigint abans altres òperes de Wagner el romàntics alemanys. Ell va voler que l’orquestra agafés gruix i sonoritat fent-los tocar Strauss, però es va oblidar d’ell mateix i les seves possibilitats. Potser li va semblar que el repte seria més assequible, però ahir observant-lo de aprop dirigir em donava la sensació que no tenia temps de crear i gaudir de l’obra, el desbordava, no la dominava, ans el contrari l’obra el sobrepassava. Jo d’ell ja em posaria a estudiar el Siegfried i el Capvespre en profunditat.
      Pel que fa a l’orquestra i la motivació especial d’uns musics en estat permanent de crisi, caldria que d’una vegada per totes la direcció general i la direcció artística inexistent i que comença a preocupar la seva absència davant aquests fets greus, s’asseguessin a la mateixa taula amb el director musical per fer el que cal fer si és que volen que el Liceu continuí sent un centre operístic important és enllà fins i tot dels cantants boníssims que puguin venir, ja que els cantants no fan valuós un teatre d’òpera si n hi ha una orquestra i un cor al capdavant que puguin donar aquest nivell global que demanes i demano per a una representació operística, parlem de I puritani o de Die Soldaten, amb tota la immensa gamma de variants que hi caben entre aquest dos monuments operístics.

      M'agrada

  11. ORDET

    Doncs jo em vaig avorrir una mica, la veritat.
    Ja s’ha dit com sonava l’orquestra i la manca de nervi dramàtic de Pons, però crec que l’escena no ajudava gaire. Aquells espais tan immensos i buits (d’elements i també d’idees) em van desesperar una mica. Sobrava espai escénic en tots els actes. Potser una mica més de neu en algun moment hagués ajudat a tapar aquest problema (semblava que estigués racionalitzada: ara una volva, d’aquí deu minuts una altra…). Les úniques idees de la primera escena del segon acte van ser 4 soldats estàtics i que Wotan llencés la safata de fruita… Això durant tres quarts d’hora amb un acompanyament orquestral no gaire inspirat es va fer etern.
    Un altre aspecte negatiu va ser que el moviment dels cantants era bastant ridícul, arribant a lo pitjor amb la mort de Sigmund (perquè després es queixin de l’enyorada Kitej…). Tenia la sensació que allà cadascú feia una mica el que podia/volia. Quan Wotan va abraçar Brunilda no em va motivar cap emoció, ja que era bastant previsible tot plegat.
    I el vestuari, pse… Lo que portaven a sobre les valquíries semblava la bata de la meva àvia.
    Una llàstima, perquè realment els cantants van estar genials (potser el pitjor, en alguns moments, va ser van Aken).
    Em van quedar poques ganes de comprar entrades pel Sigfried de la temporada vinent…
    Salutacions!

    M'agrada

    • El Siegfried és una òpera molt àrdua si no compta amb un cast d’excel·lència i una direcció musical vibrant i heroica sense contemplacions.
      Compren la teva preocupació, sobretot perquè Lance Ryan no em motiva gens, és clar que en el segon cast el Siegfried serà Stefan Vinke i… falten molts dies.

      M'agrada

      • Ordet

        I tu creus que en un any la direcció serà enèrgica i vibrant?. Em sembla que ja n’he tingut prou del binomi Pons/Carsen. I que consti, que jo sóc dels que valora tant el treball d’un com de l’altre, però en aquesta Valquíria han patinat tots dos…
        Salutacions!

        M'agrada

      • Ordet

        Je je jo també faré veure que no he sentit res… el pobre Solti et deu estar maleint des de la tomba per menysprear-lo 🙂
        Salutacions!

        M'agrada

      • Marc

        D’acord que potser tendeixo a l’entusiasme un xic desbocat, però de veritat vareu sentir tants errors i defallides en l’orquestra? Jo em penso que la Valquíria ja de per si en te de passatges màntrics, reflexius, on la música queda en una mena de suspensió que pot semblar de plom si no et permets entrar en la seva cova de llum fosca.

        Va vinga, que no he sentit res i que encara la catedral s’aguanta per el seu propi pes.

        Salut!

        M'agrada

  12. Emilio Gimena

    Doncs a mi sí em va fer patir el senyor van Aken. Sense ser res de l’altre món no va començar malament, però a partir del moment que es va quedar sol a l’escena i dels seus lamentables “Wälse!” va ser un esglai continu. “Què li passa a aquest tenor? Està constipat?” em va preguntar al final del primer acte la persona que seia al meu costat. “Sembla que tingui mucositats”
    Creieu que el senyoy van Aken hagués cantat ahir Siegmund si no fos el marit de la senyora Westbroek? O, per posar un altre exemple, és necessari que si contractes Peter Seiffert vagi inclosa en el pack la senyora Petra-Maria Schnitzer (malgrat que aquesta m’agrada més que von Aken)? És una exigència del cantant que la seva parella hi figuri també al repartiment?

    M'agrada

    • Tant com patir no sé, però òbviament va ser el més fluix del cast, però sí, és el preu que alguns teatres han de pagar per tenir segons quins cantants amb parelles més aviat mediocres que també es dediquen al cant. Ha passat sempre en molts teatres.

      M'agrada

  13. Jaume T.

    El senyor Jan escriu:
    “M’he deixat una cosa, m’ha agradat molt que els cantants surtin a saludar després del 1er i segon acte 🙂 Crec que jo encara no ho havia vist mai!”

    Miri, fins fa uns pocs anys, jo no havia vist MAI que els pobres cantants que fan l’acte primer d’una òpera s’haguessin d’esperar tres o quatre hores per a sortir sols. Quan sjurten a la fi de l’espectacle ningú no els espera i fan més nosa que cap altra cosa.

    Si es fa el RIGOLETTO, per exemple, després de l’últim acte el públic espera i vol aplaudior la Gilda, la Maddalena, el duca, el Riogoletto i el Sparafucile. Ja n’hi ha prou. Aquests són els que han acabat de cantar. Començar llavors amb la desfilada de la Ceprano, el Ceprano, Monterone, Borsa, Giovanna, paggio della Duchessa i Marullo és una pèrdua de temps, i més quan alguns ja no els reconeix ningú. La cosa habitual a l’òpera.era que els cantants sortissin a saludar al final dels actes en què hi intervenien. Un cop més els directors d’escena ho han desmanegat tot. Al Liceu, com a tots els teatres d’òpera, se saludava a la fi de cada acte i també de cada quadre, quan n’hi havia, i en certes òperes, com EL TROBADOR, n’hi ha molts de quadres, concretament 8.

    Com a fet excepcional recordo que el gran baríton Giangiacomo Guelfi, una veu autènticament monstruosa, va sortir a saludar al final de TOSCA l’any 1959. Tosca era Renata Tebaldi. També recordo que quan la mezzo Fiorenza Cossotto va rebre la medalla d’or del Liceu en la NORMA del 1966, va tenir la gosadia de sortir sola al final de l’òpera –NORMA es feia sempre en 4 actes– i això va motivar les ires de la soprano protagonista Radmila Bakocevic, que s’exclamava “Quest’atto è mio. Sono io che ho cantato!”… i tenia raó. En totes dues ocasions, tant Giangiacomo Guelfi com la Cossotto, van sortir a saludar vestits de carrer, no pas de Scarpia ni d’Adalgisa.

    Atentament

    M'agrada

    • Una cosa no és incompatible amb l’altre. Que a cada acte surtin a saludar no vol dir que al final no puguin tornar a sortir tots. De fet una representació no hauria de ser una suma de individualitats, és un equip, amb divos i dives, però amb un equip al darrere.
      Jo quan veig a tots els integrants sortir a saludar agafats de les mans, ho trobo molt emocionant.

      M'agrada

    • Joan

      Si no ho veig al link, no m,ho crec! Tot i que a la fitxa ja s’especifica que el compositor és Donizetti, aquest Wagner malposat fa mal als ulls! Aprofito per dir que enyoro també la fitxa tècnica dels repartiments per dies, com es feia abans.

      M'agrada

  14. Jaume T.

    Abans els cantants sortien al final de cada acte i de cada quadre a saludar agafadets de les mans, tots, i a més sortien pel tall que hi ha al mig del teló i que, ves per on, encara té el teló nou, tot i que aquest tallet no es fa servir ara gairebé mai. Recordo que l’Ángeles Gulín, una altra veu monstruosa, ens explicava que als teatres alemanys tothom sortia, un per un, al final de les representacions. Això no ho enteníem. Els cantants, un cop han acabat de cantar, el què volien era cobrar. Al Liceu el senyor Roca pagava a l’últim entreacte. Ara ho fan tot per banc i alguns cantants em diuen que en cerfts teatres italians triguen mesos a cobrar. A Parma hi ha cantants que hi van cantar fa tres anys i que encara no han cobrat res. Un coip que han acabat de cantar els cantants el què volen és treure’s el vestit i el maquillatge i anar a sopar. Ara, amb aqjuest invent dels registes que volen que tothom surti al final, s’han d’esperar hores i hores avorrits al camerino per a fer una desfilada final que el públic no agraeix. No sé si algú s’hi va fixar però a la tercera representació de KITEJ al final no van sortir ni el baix senyor Ognovenko ni el tenor Bezubenkov. Algú els va trobar a faltar? Havien acabat de cantar moltes hores abans, es van treure el maquillathge i el vestit d’escena i van tocar el dos. Deurien anar a sopar i mollt bé que van fer. Fins fa poc, quan en gran sovrintendente Pereira era a Zuric, els cantants sortien a saludar a la fi de cada acte, que és el moment en què el públic els té més presents.

    Bona nit!

    M'agrada

    • Jan

      El fet de que sortíssin pel lateral del teló és el que no em va agradar jjajaaj 😀 A mñi m’agrada que surtin pel tall del mig 😀 Posats a demanar….
      Felicita a la persona que hagi tingut la idea de fer-los saludar a cada acte, ara com dius tu, ja no es fa.

      M'agrada

      • Jaume T.

        Pel mig no hi podien sortir perquè hi havia un graó d’uns 40 centímetres i hi havia el risc de caure al sortir. Hauria estat ben grotesc.
        Bona nit!

        M'agrada

      • Jaume T.

        A l’acte primer? Ah!” Doncs no. Sí que hi ha una plataforma de fusta, no gaire alta. Les salutacions es van fer de forma improvisada quan els cantants ja anaven escales amunt cap al camerino. Llavors van slortir tots de l’esquerra… I així ha quedat.

        M'agrada

  15. Mario Arkus

    Excelente y detallado comentario, Joaquin; esto como siempre. Muchas gracias. Luego de haberlo leído, escuché la versión y me pareció de un muy buen nivel, aunque pudiera haber algunos desajustes en la orquesta. Me refiero, por supuesto, al nivel de las versiones que en general tenemos hoy en día: sin demasiada personalidad, no reconocibles ni para el oído más avezado. Quizá entren en juego otros factores, pero creo que es una función para disfrutar. El nivel de los cantantes me pareció muy bueno y homogéneo, salvo el caso de Van Aken, que me parece que no tuviera ganas de cantar.
    Saludos y gracias por el post.

    M'agrada

    • Mario Arkus perdona, el àudio no tiene nada que ver con este reparto, son los cantantes del primer cast, por lo tanto no es van Aken el Siegmund, como tampoco los otros cantantes son los que cito en este post.

      M'agrada

  16. Ja que parlem de salutacions, vull fer menció a la de la figuració (aquests si que són anònims tot i que són professionals que fan una aportació valuossíssima a les òperes i que en aquest cas, també van haver d’esperar a que Wotan i Brünhilde es digéssin tot el que s’havien de dir, que no és poc 😉 per sortir a saludar) que va ser de les salutacions més elegants que he vist en una funció d’òpera!!! Bravo per figuració!

    Miquel

    M'agrada

    • Jo quan vaig “debutar” al Liceu no vaig sortir a saludar, trobo imprescindible que els figurants, que moltes vegades treballen molt, els facin sortir a saludar al final.
      Gràcies Miquel per recordar la seva tasca tan anònima.

      M'agrada

  17. La Valquiria de anoche me pareció muy interesante, intensa. Curioso que Carsen falle en detalles menores, cuando lo difícil lo resuelve muy bien, me gustó mucho la caracterización dramática de los personajes.

    De los cantantes, Frank van Aken estuvo en algunos momentos ovejuno y a punto de caer de narices en el segundo acto. Del resto, nada que añadir ni matizar a lo que dices, incluida la sorpresa de la segunda valquiria.

    La orquesta, desconcertante. Muy mal en el primer acto, desmayada e insegura, frenando la acción más que tirando de ella y con un sonido de conjunto bastante triste, quizá es que en el primer entreacto los músicos tomaron un tentempié, pero lo cierto es que en el segundo y tercer acto estuvo magnífica, bien incluso en la temible cabalgata pese a algún desequilibrio, extraordinaria en todos los pasajes líricos, siempre la cuerda lo mejor, ya el violoncelo del primer acto había contribuido al primer momento de emoción. Pero como la hipótesis del bocadillo no es muy plausible, habrá que concluir que ese primer acto es muy difícil, que lo debe ser. (También para ciertos aficionados, que piensan que lo mejor de Wagner no está en sus primeros actos. O, mejor, en la primera mitad de los primeros actos)

    El Liceo no estaba lleno y no estuvo muy callado. Afortunadamente, Wagner hace mucho ruido y sólo se escucho la mitad de la mitad de lo que se tosió y habló. Y la mitad de la bonita y larga samba que un móvil tenía como timbre, y que un vecino del propietario tuvo que sacar fuera de la sala para hacerlo callar, dicen que arrojándose encima, como los que sacrificaban su vida cubriendo con su cuerpo la granada antes de que explotase.

    M'agrada

  18. Bé, jo crec que el primer acte de Die Walküre és tot ell una joia,. i en mans de Pons no. Després millora de manera sorprenent, encara que la resposta orquestral és en molts moments deficients. Les causes no les conec, el resultat sí i crec que el Liceu no es pot permetre aquest nivell orquestral.
    El de la trucada telefònica potser era Wagner que volia parlar amb el mestre Pons 👿
    Gràcies per la crònica.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: