IN FERNEM LAND

LICEU: IL PRIGIONIERO i SUOR ANGELICA


Liceu PriSuor

Ahir va tenir lloc la primera de les 5 representacions del doble programa que tanca la temporada d’abonament del Gran Teatre del Liceu 2013/2014, tot i que el teatre continuarà l’activitat fins els primers dies del mes d’agost, primer amb Porgy and Bess i després amb l’afegitó de Los Miserables.

Malgrat que la unió entre aquests dos móns estètics i sonors tan contrastats com són Dallapiccola i Puccini ha quedat clar que és possible, per a mi és forçar en excés unes parelles de fet que seria més convenient, tant per el Prigioniero com per Suor Angelica, que fossin unes altres. Ni a l’obra de Dallapiccola li escau bé fer de telonera, ni a les monges de Puccini les afavoreix gaire que primer s’hagi escoltat una obra tan important, impactant i terrible, com Il Prigioniero.

Quan escoltem Suor Angelica després de Il Tabarro tot queda emmarcat en un melodrama prou artificiós com per no acabar de involucrar-nos gaire amb la truculència o la sensibleria accentuada que Puccini utilitza , però amb el Prigioniero no és bo fer-hi gaires bromes, és terrible en tots els aspectes: la música, el llibret, l’exigència vocal i el tractament orquestral.

Dallapiccola demana molt, l’opera és d’una gran exigència i el Liceu la serveix  amb un bon equip vocal, una producció que impacta i imposa, i una direcció musical d’Edmon Colomer que no sé si no ha pogut fer més, però que m’ha semblat excessiva en els volums i poc curosa en el so, si bé tenim l’orquestra com la tenim i tampoc es poden demanar gaires miracles. Aquest Prigioniero és la culminació d’un trimestre molt intens per l’orquestra, una orquestra que necessita recursos per millorar i poder servir una òpera com aquesta amb tota la força, els matisos i la bellesa de so que ara no pot donar. No he percebut terrabastalls, però després del raves verdians, el inici orquestral de la temporada va ser molt més esperançador que aquest final. Un cop completat l’equip directiu l’objectiu de la millora de l’orquestra i del cor no s’hauria de demorar més, és la prioritat per fer del Liceu el teatre de referència internacional per el que el senyor Guasch apostava a l’entrevista publicada ahir, fins i tot crec que la millora és una eina imprescindible per portar més públic al teatre, principal objectiu del director general.   

Magnífic Ievgueni Nikitin com a “prigioniero”. Quin gran Holländer ha malmès Bayreuth amb l’estupidesa del tatuatge indigne. La veu de Nikitin és potent i d’ampli registre, mostrant capacitats tècniques que li permeten modular-la amb destresa i força expressiva per colpir dramàticament en un rol demolidor.

Jeanne-Michèle Charbonnet  interpreta la mare. La veu és molt dramàtica, quasi de mezzosoprano, i la intensitat del seu cant fa que a vegades en la zona aguda la sonoritat perdi qualitat, però en una òpera dodecafònica aquests aspectes que en una òpera tonal i melòdica serien més enutjosos, en aquesta esdevenen més irrellevants. En canvi la intensitat i contundència del seu cant esdevenen imprescindibles per fer com cal el seu rol patètic i colpidor. Ella ho serveix a la perfecció i amb escreix. No hi ha rols petits!

El tenor nord-americà Robert Brubaker ja havia demostrat a la Khovantxina i a Salome que era un cantat i artista molt notable. Aquí assoleix el doble rol de carceller i inquisidor i l’exigència de la partitura el porta a emetre notes en falset i altres en canvi, de forma quasi heroica. Els dos rols, però sobretot el del carceller, és molt ambigu i Brubaker li dóna el to just, creant les falses esperances tant al presoner com al públic que no coneix la cínica estratagema, ni el desenllaç de l’òpera.

Notoris, sobretot  Albert Casals, i Antoni Marsol en els breus rols de sacerdots.

Lluís Pasqual té a disposició de la angoixant trama una esplèndida escenografia de Paco Azorín i un disseny de llums de Pascal Mérat, que emmarcant convenientment el relat, amb alguns efectes visuals molt reeixits. Canvia l’acció a temps contemporanis en lloc del segle XVI, però tots sabem que malauradament el que Dallapiccola ens explica i denúncia ja era fruit de la seva pròpia contemporaneïtat i transcorreguts  64 anys de la seva estrena, continua vigent i no sembla que les coses hagin de canviar.

Pasqual dirigeix esplèndidament el relat i no es deixa endur només per la contundent gàbia/presó, si bé la fa girar en excés.

Tot i la mitja hora de descans, el monacal toc de campanes que precedeix al preludi de Suor Angelica és un canvi massa brusc de pair. la primera mitja hora de l’òpera pucciniana és d’un costumisme vorejant la  carrincloneria, que per a mi no cassa amb la darrera i implacable escena de Il prigioniero.

Edmon Colomer alenteix el tempo i la intensitat sonora fins al límit. L’orquestració d’aquesta òpera és una pura filigrana descriptiva amb naturalisme ornitològic inclòs i fins i tot els brams del ase, però el director barceloní qui sap si a la recerca de tot allò que Dallapiccola refusa, ha fet desaparèixer la massa orquestral transformant-la en quasi una orquestra de cambra i malauradament rebaixant la intensitat dramàtica fins i tot a partir de la cabdal entrada de la principesca zia. No m’ha convençut el mestre Colomer i malgrat que res més lluny que desitjar-li una protesta, no sé on eren tots aquells que van boicotejar La Bohème de Víctor Pablo Pérez argumentant que la seva direcció no era pucciniana, ni els més habituals encara, sabotejadors de les estrenes del mestre Pons.

El debut de Maria Agresta al Liceu no podia ser més feliç, la seva Suor Angelica la recordaré durant molt anys. La veu és la d’una soprano lírica pura, amb un centre molt consistent i un registre agut esplendorós, ferm i molt ben projectat. Té molt gust i és exquisida en el fraseig i va demostrar tenir un fiato espectacular mantenint un pianíssim de característiques discogràfiques, ja que en un teatre no és gaire habitual ençà que Montserrat Caballé ja fa masses anys que va deixar de ser la gran Caballé, d’escoltar aquesta demostració tan bellament feta.

Des de la seva primera intervenció entre l’anonimat de la resta de companyes monacals, en el deliciós i puccinià “I desideri sono i fiori dei vivi”, fins el colpidor esglai en percebre la imatge del fill (més que un miracle una al·lucinació), la intensitat creixent del cant d’Agresta demostra que aquells que tenim totes les esperances posades en aquesta soprano com a hereva de les grans líriques italianes, no anem errats. Des de el seu intens i ben desenvolupat “Sensa mamma” a  l’èxtasi de la coda amb “La grazia è dicesa dal cielo” on en el conclusiu “lodiamo la Vergine santa” ha tingut alguna dificultat en l’agut que ha maquillat de manera experta, Agresta ha esdevingut el centre absolut de l’atenció de tot el teatre, quelcom que només succeeix quan un artista demostra que és gran. En tot el trasbals que va del enfollit emmetzinament fins la angoixant agonia culpable i mística, la soprano italiana ens ha tingut amb el cor empetitit fent un cop més que aquesta òpera esdevingui notable gràcies a un final tant musical com teatralment bellíssim. Grandiosa!

Dolora Zajick ha cantat la principessa amb l’habitual ostentació de poder vocal, amb uns greus impactants que ara són el més notable d’una veu massa desigual.. El gran problema de Zajick és que sempre sembla que passi per l’escena de casualitat, mai s’acaba d’implicar en la història, surt, deixa anar els trons i marxa. Commou?, és aterridora? és enutjosament displicent, gèlida i egoista?, doncs no, és el que pitjor pots ser a dalt d’un escenari, absent.  No en tinc prou amb la veu, Zajick encara té molts recursos que de ben segur envegen moltes que passen per mezzosopranos sent sopranos curtes, potser per això em sap greu que ella no hagi desenvolupat una mica més la faceta interpretativa. Quan ha sortit a saludar des de els pisos alts li han llençat paperets multicolors amb algun text d’aquells d’agraïment que només tenen les veus privilegiades (algunes si hem de ser sincers), però sense acompanyar la pluja amb els habituals bravos que tant ajuden a engrescar al personal. Potser els homenatjadors ham cregut que el teatre s’enfonsaria i a ells no els calia escalfar res, però no ha estat així, ja que se l’ha aplaudit amb força però sense l’entusiasme d’altres vegades, i és que el públic és savi. La cosa ha quedat estranya, tant que al sortir més d’un m’ha dit que els paperets eren una protesta dels treballadors del teatre. Els organitzadors no han estat prou encertats.

La resta de integrants de la comunitat monacal ha estat ben representada, començant per un bon trio de mezzosopranos, Gemma Coma-Alabert com a abadessa, Marina Rodríguez-Cusí com a zeladora i Itxaro Mentxaca com a mestra de les novícies. En el destacat rol de Suor Genovieffa Auxiliadora Toledano s’ha fet notar en la breu i deliciosa “Soave signor mio”, mentre que la resta de novícies ha estat ben interpretat per: Angèlica Prats, Olatz Gorrotxategi, Anna Tobella, Sandra Fernàndez, Inés Moraleda, Raquel Lucena Mariel Fontes i Eun Kyung Park, algunes integrants del Cor del Liceu.

Pasqual utilitza exactament el mateix espai escènic que al prigioniero, no és una mala idea, Suor Angelica també està reclosa i la zia no deixa de ser com el Inquisidor, però si en la primera ja m’havia semblat que es feia un abús de l’escenari giratori, a Suor Angelica esgota.

Pasqual és un gran home de teatre, sap emmarcar bé les primeres i llarguíssimes escenes introductòries atorgant fins i tot una mica de color amb una catifa de flors que les novícies confeccionen i embolcallant l’escena amb un disseny de llums a càrrec de Pascal Mérat una mica més càlid. En l’encontre de Angelica amb la zia, i potser per la poca expressivitat de Zajick, he trobat a faltar més teatre, mentre que en tota l’agonia i malgrat la inconsistent travessia de Angelica escales amunt i avall mentre l’escenari gira com uns cavallets de fira. la intensitat d’Agresta ha superat el buit i grandiloqüent espai. El cop d’efecte final és veritablement un cop d’efecte interessant. No és una producció que deixi una empremta inoblidable, però com a unitat amb l’obra de Dallapiccola és coherent.

Abans de començar s’ha anunciat per megafonia, que tant la funció de ahir com les quatre que resten d’aquest doble programa, es dediquen a Joan Matabosch i José Luis Basso com agraïment a la seva tasca al Liceu. Els aplaudiments de cortesia que han motivat l’advertiment demostren que la fórmula no ha estat del tot encertada.

José Luís Basso quan ha sortit a saludar al costat del cor, com fa sempre a cada representació, no ha vist incrementada la intensitat dels aplaudiments. Caldria saber si el públic no valora el bon treball que ha fet tot i les circumstàncies adverses dels darrers anys, o si ha prevalgut la tasca del cor en aquest doble programa. A mi m’ha semblat que el cor han superat el doble repte, si bé com l’orquestra, necessita una renovació. No n’hi ha prou amb un nou director, cal incorporar noves veus que alleugereixin sobretot a les esforçades integrants de les cordes femenines. Des de aquí felicito al mestre Basso i li agraeixo la feina feta, li desitjo sort a Paris, tot i que amb els mitjans que disposarà i la seva vàlua, la sort no serà gens determinant.

Dallapiccola, Nikitin, Puccini i la gran Maria Agresta bé valen una visita al Liceu, i tots ells estan ben secundats, ja m’ho sabreu dir.

27 comments

  1. Trepit

    Espero amb ganes el proper dia 1, per anar-hi.
    Crec que, a excepció dels concerts Verdi i la Tosca (llevat de la Sondra R.) ha estat una francament bona temporada. Em temo que les properes no ho puguem dir.

    M'agrada

    • La globalitat de la temporada és millor que l’anterior, de cara a les properes s’intueixen coses i encara viurem d’algunes rendes esplèndides que espero que no se’n vagin a norris.
      Caldrà esperar per les programacions que tant ens interessen, però alhora ja es poden fer i s’haurien de fer renovacions i millores de manera immediata de gestió i també de la part artística en el cor i l’orquestra. Ja triguen massa.

      M'agrada

  2. Mateo

    Es la primera vez que comento
    Me gustó la producción, mucho más simbólica que realista. A Suor Angelica no se la puede tomar en serio si la producción es naturalista.
    Il Prigioniero suerte que tiene una duración escasa, dos horas de Dallapiccola hubieran sido para mi insoportables. Los cantantes bien, sin llegar a entusiasmarme por culpa del canto dodecafónico muy poco agradecido.
    Suor Angelica bastante plana, te doy la razón en la dirección musical.Agresta para mí correcta con detalles importantes, pero nada más. comparto el 100% la valoración de Zajick.
    Coro gritón en Il Prigioniero, claro que la amplificación en ciertas escenas no ayudaba nada.En Suor Angelica mejor, pero necesita urgentemente jubilar a unos cuantos miembros y hacer audiciones para cubrir y ampliar plazas.Será triste que los honores de la mejora se los lleve el nuevo director. Ojalá haga tan buena labor como Basso.
    Orquesta mejor en Suor Angelica que en Il Prigioniero, pero la vulgaridad de la formación es irritante.
    No comparto íntegramente tus opiniones, pero las espero y leo con interés por tus análisis y conocimientos.
    Gracias por tu trabajo

    M'agrada

    • Hola Mateo, bienvenido a IFL y gracias por comentar.
      No comparto tu opinión acerca de Il Prigioniero, pero contra gustos es imposible discutir.
      Creo que los dos repartos son de categoría, aunque luego como sucede en todos los teatros, el rendimiento sea variable e imprevisible. No es el caso de Zajick que difícilmente se implica en lo que canta más allá del estereotipo. Agresta en cambio me parece que tiene una sensibilidad ideal para este rol, y sobretodo no se me ocurren muchas cantantes en la actualidad capaces de darle esta emoción en el canto.
      Al reparto de Il priogionero pocos peros creo que se le pueden poner.
      La orquestra es otra cosa, ciertamente hay que hacer un trabajo en profundidad y sobretodo invertir. Siguen sin entender que hay que invertir recursos para hacerla competitiva y lo mismo sucede con el coro, aunque su rendimiento por ahora, es mejor.
      Regresa cuando quieras, serás bienvenido.

      M'agrada

  3. dandini

    Gran debut de Maria Agresta (1978) al Liceu.Es el primer cop que la sentia en directe i s’ha de dir ue la veu posseeix aquell centre rodó ,bonic i ample que Puccini exigeix.Els pianíssims molt ben emesos ,preciosos i llargs.El agut és ferm i segur com va poguer demostrar a I Puritani a La Bastille pero en alguna ocasió hi ha hagut algun petit accident ,potser degut a l’indisposició que li va fer cancel·lar l’Amelia a Dresde la setmana passada.El registre greu i les frase declamades que són importantíssimes en aquest repertori demostren que malgrat que hi ha un estudi i un interès evident són el seu punt més feble.En conjunt una prestació excel·lent i una demostració de rigor professional incontestable que ha captat per complet l’atenció del públic.
    Dolora Zajick vocalment és una Principessa gairebe perfecte pero la seva dicció i el seu tarannà escènic li resten atractiu.
    Direcció d’Edmon Colomer,lenta ,aburrida,sonoritat poc cuidades,etc.
    Sincerament crec que la gent no va protestar ni en ell ni a l’orquestra per la situació de precarietat laboral .
    La direcció de Lluis Pasqual hem va semblar correcta i prou i és salva sobre tot per l’aparell giratori tan impactant per visió i “cansino” per reiteració.Es pot treure bastant més suc teatral ,la veritat…

    M'agrada

  4. Después de ver el ensayo y la función de ayer sigo opinando que es más interesante “Il prigioniero” que “Suor Angelica”, la más débil de las tres óperas que constituyen “Il trittico”. Esta pequeña obra de Puccini contiene una primera media hora fácilmente evitable y no arranca su interés hasta la llegada de la “principessa”. A partir de ese momento la música tiene enjundia, la orquestación es ampulosa y el texto y los “cantables” adquieren profundidad y dramatismo. Por el contrario la música de “Il prigioniero” es impactante desde el arranque, el texto es tremendo y magnífico y la duración de la obra es la justa para mantener en vilo al espectador u oyente. Obra absolutamente teatral, cuya escucha sin acción no sé si me mantendría el mismo interés, siguiendo el texto seguro que sí.

    La acción escénica la encuentro más adecuada para la primera que para la segunda ópera, pero en ésta se justifica por el emotivo final.

    Los cantantes de “Il prigioniero” han estado muy identificados con sus respectivos roles, especialmente Nikitin -sobresaliente- y Charbonnet -que estuvo mucho mejor en el ensayo-. Los de “Suor Angelica” correctos, sobresaliendo Maria Agresta con un precioso pianísimo al finalizar “Senza mamma” y una entrega mucho más convincente de ahí hasta el final de la ópera. Yo, no obstante, no la considero una cantante tan extraordinaria como se dice. Hasta el presente lo que más me ha gustado de ella es una “Caterina Cornaro” en DVD, al lado de un exultante Gregory Kunde -y que recomiendo a todos, a pesar de los deficientes barítonos que les acompañan-,, pero en persona le noto a faltar ese “algo” definitivo que acompaña a las grandes cantantes. No sé quizás sea el color de su voz que no es demasiado identificable…, pero es innegable que estamos ante una soprano lírica limitada en la zona grave pero con un buen centro y una zona aguda exultante y que puede llegar a más, si no se complica la vida con roles spinto y dramáticos. Dolora Zajic pasa por encima del rol como si tal cosa, ni se implica, ni vocaliza ni actúa, entona sus dos primeras frases con registro de contralto y el resto de su intervención lo canta con registro de soprano. Qué diferencia con Ewa Podles, acompañada por Patricia Racette en su versión de San Francisco!!!

    M'agrada

    • Xavier C.

      Ostres, Colbran, és veritat!!! Per voltes que li donava no sabia trobar què havia notat en Zajick que no em va fer el pes i és això que dius, que va fer dues frases de contralt i després ho va deixar estar… Gràcies!
      Animo a anar-hi a tots, amics. A poc snobs que sigueu, gaudireu d´un espectacle de primera. No us el deixeu perdre. Paga la pena.

      M'agrada

    • Jo crec que Agresta és una Suor Angelica perfecta, lírica, dolça, feble… la veu d’aquesta soprano és per altra part una de les joies actuals de les sopranos líriques i francament, la veig molt més en rols de lírica que no pas en els de reina donizzetiana que necessiten un temperament dramàtic que ella encara no té. La Elvira de I Puritani és un altre rol ideal per a ella i hauria d’anar en compte amb el repertori verdià, per al que en la majoria de rols femenins, no posseeix el registre greu molt més imprescindible que no pas a Suor Angelica. Tot i així per a mi la seva Desdemona és extraordinària.
      AMb la resta coincidència absoluta.

      M'agrada

  5. Són dues obres que ens provoquen dues emocions diferents: la primera ens indigna i ens fa ràbia. La segona ens causa molta pena i amb facilitat ens pot arrancar el plor. Els dos presoners ho són per diferents raons, però estem davant de la mateixa angoixa i patiment. És per aquesta raò que crec ben trobat un mateix espai escènic agobiant i opresiu tant pel presoner com per la presonera, i trobo tambè que totes dues obres formen bona parella dramàtica. Si cadescuna d’elles compartis funció amb una altra obra de similars carecterístiques dramàtiques i musicals segurament el resultat seria massa pesant, i una bona part emocional d’una d’elles podría afectar negativament a l’altra. El gran contrast musical afavoreix un cert distanciament emocional entre totes dues obres, i un cop escoltades sembla fins i tot molt clar que “Il Prigionero” demana a crits una música desgarrada, destemplada, punyent i hasta podriem dir “lletja”, com la creada per Dallapiccola aixi com “Suor Angelica” demana a crits Puccini, un Puccini menys afectat, menys verista, però més patètic, més rodó i suau en la forma. Aquest contrast crec que es molt bó per un programa doble: mateix fons dramàtic amb forma musical ben contrastada. I és precisament la música la que ens fa sentir diferents emocions, tal i com deia al començament.

    Em va agradar moltíssim Maria Agresta, una Suor Angelica realment angelical i em va fer saltar més d’una llàgrima. És tan poderosa la seva presència en aquesta òpera que els altres personatges em varen passar desapercebuts, i tan sols una bona intervenció dramàtica de Zia Principessa pot pujar de to l’ambient serè (musicalment parlant) que respira tota l’obra, però Dolora Zajik doncs com que no, que no provoca cap por i és paper per provocar terror. Com desapercebuda em va passar l’orquestra, que per una banda va evitar, i és d’agraír a Edmor Colomer, el sentimentalisme fácil i dolç en que es pot caure però que tambè li vaig trobar a faltar més energia i presencia orquestral en els moments més patètics de la partitura. Molt be Nikitin en el seu paper, molt bé, expresiu, sense sobreactuar, molt bon actor. Tambè en aquesta obra el status preeminent del presoner fa passar mica de puntetes als altres personatges, dels que m’agrada destecar-ne la mare. L’orquestra i Colomer bé en aquesta obra, a falta d’audicions referencials.

    M'agrada

    • Jo després d’escoltar Dallapiccola vaig trobar massa “diferent” Suor Angelica. Hi ha combinacions salat/dolç que no s’han tan reeixides com els xefs més reputats ens volen fer creure i penso que la combinació perfecte de Suor Angelica ja està feta i si no en volen fer tres, amb una altra del Tríptic, reconvertint-lo en díptic la cosa quedaria molt més coherent i per altra part ja porten molta música a les esquenes com per poder fer Dallapiccola amb algun altre contemporani sense que resulti insuportable.
      És molt més reeixit el maridatge per qüestions de paral·lelismes dramàtic/teatrals que per qüestions estètic/musicals.
      Si t’escoltes les gravacions de Il Prigioniero, amb Dorati o Esa-Pekka Salonen potser et semblarà fins i tot una altra obra (sóc dolent, ja ho sé), però tret de l’acudit fins i tot de mal gust, el so de l’orquestra és groller.

      M'agrada

      • Leonor

        ¡Gracias, Joaquim!
        Yo lo seguí por Catalunya Musica; me pareció impactante, terrible, conmovedora la obra “Il Prigionero”, llena de dolor y angustia que el dodecafonismo sabía transmitir; Nikitin fue mi favorito y muy cumplidores el resto, ante una sonorísima masa orquestal. Es verdad que el contraste musical con la ópera pucciniana no puede ser más grande; fabulosa Maria Agresta, impresionante Zajick y un coro bastante correcto. Muy interesante este doble programa liceístico ¡Buen fin de semana! ¡Un saludo, infernems!

        M'agrada

  6. Raúl

    Jo hi vaig anar ahir i em va semblar que les dues òperes contrasten massa com per fer-les juntes. La mitja hora de descans es fa realment indispensable per poder canviar el “xip”.
    Ahir el teatre tenia una ocupació d’un 70% més o menys i em va fer la impressió que en general havia agradat més Suor Angelica (se li va dedidcar una llarga estona d’aplaudiments) que Il Pigioniero (pocs aplaudiments, molts menys dels que mereixia, encara que no em va quedar clar que tothom fos conscient que els cantants de Il prigioniero ja no tornarien a sortir a saludar).
    Pel que fa a Il Prigioniero, no vaig ser capaç d’endinsar-me en l’obra fins a la meitat, i el culpable d’això va ser Colomer (o l’orquestra). L’orquestració la vaig trobar massa sorollosa i en alguns moments gens curosa i això no va afavorir gens una obra ja de per si ben aspra. Nikitin em va agradar molt i la resta els vaig trobar correctes.
    A Suor Angelica vaig trobar que l’orquestra sonava bé, ja no era tan sorollosa ni hi vaig trobar tots els defectes que tenia a Il prigioniero (em costava de creure que fos el mateix director). Lo millor de Suor Angelica va ser poder sentir a Maria Agresta, (que ens visiti sovint si us plau), coincideixo amb la valoració que n’has fet. També coincidim amb Zajick i la resta.
    De l’escenografia, que em va agradar bastant, encara que com bé dius, s’abusa de fer girar la reixa, vull destacar el final de Suor Angélica, que el vaig trobar emocionant i molt ben treballat.
    Sense cap dubte, val la pena anar aquests dies al Liceu.

    M'agrada

    • És un bon programa però continuo pensant que les parelles de ball no són les més idònies, En qualsevol cas es gaudeix de totes dues òperes gràcies al bon equip vocal. La direcció orquestral a mi no em va agradar.

      M'agrada

  7. Elio

    Ahir vaig veure les dues obres i vaig sortir del teatre amb sentiments contradictoris. Per una banda completament satisfet per la qualitat de l’espectacle, però per altra banda trist, molt trist. Segurament serà l’última vegada en molts anys que puc anar al Liceu realment interessat en l’espectacle que fan.
    Compte, he dit interessat. A mi m’encanten Tosca, La Bohème, Norma, Maria Stuarda, i moltes altres. Però amb els pocs anys que fa que freqüento els teatres d’òpera (bàsicament Liceu i Sabadell) ja he vist tot aquest repertori popular, alguns títols fins a 4 vegades en produccions diferents. Per a mi anar a veure Tosca és repetir una cosa que ja conec de memòria (de debò, la puc cantar sencera) i, per molt que m’agradi, ja no m’interessa.
    És trist, molt trist, que un teatre PÚBLIC, i que per tant ha d’oferir art i no només entreteniment, acabi d’aquesta manera. La propera temporada només hi ha dues òperes que m’interessin de debò, i això que ja les he vist dues vegades cada una. Cal aquesta descompensació? Ja ho vaig dir en un altre comentari: aquest any no he renovat l’abonament. Prefereixo estalviar i fer un parell o tres d’escapades a veure coses que de debò m’interessin. Ja en tinc una d’ullada: les tres òperes de Rachmàninov a Brussel·les, una ocasió única de veure aquestes tres perles. Ja veieu que no sóc tan esnob, no necessito que sigui dodecafònic per trobar-ho interessant, en tinc prou amb què sigui nou per a mi. Però això no crec que ho veiem mai al Liceu, almenys en un futur proper. Imagineu-vos, com podrien omplir la sala amb un compositor tan impopular, avantguardista i minoritari com Rachmàninov? Impensable…

    Pel què fa a la música, tenia moltes ganes de sentir “il Prigionero”, no coneixia res de Dallapiccola i ni tan sols vaig voler escoltar-ne res abans, volia que em sorprengués, per bé o per mal. I ha sigut per bé: l’obra m’ha impressionat, tant per l’argument com per la música, i ja no diguem la increïble interpretació de Nikitin i Brubaker. Els fragments dodecafònics funcionen perfectament, no sonen artificials ni rígids com tantes obres d’aquest estil que he sentit abans (nova demostració que no és la tècnica emprada el què compta, sinó el talent de qui la utilitza, i això em fa pensar en uns quants noms que…).
    Al costat d’aquesta obra Suor Angelica se’m va fer molt pesada. L’argument em sembla tremendament avorrit i feixuc malgrat la seva brevetat. Certament la música de Puccini és una meravella, especialment l’orquestració. Però Puccini era un home de teatre, i aquest argument no funciona, no enganxa. Per a mi no té cap interès, només quan cantava Agresta, per la seva veu i per la música, valia la pena escoltar amb atenció. Em sembla, amb diferència, l’òpera menys encertada de Puccini, i crec que funcionaria millor com a cantata escènica de màxim 20 minuts, deixant l’ària i alguns fragments més.

    M'agrada

    • Caldrà veure que passa en les properes temporades. Jo tampoc sóc gaire optimista, ni en els repertoris, ni amb els cantants, però no tenim indicis encara del que farà la nova directora artística, si bé les directrius de la direcció general poden ser determinants per acabar desencisat com ho estàs tu.
      Per a mi el problema d’aquesta Suor Angelica és precisament confrontar-la amb Il Prigioniero, en mig de les seves companyes naturals no és tan mediocre com et sembla, és clar que Edmon Colomer no li va fer cap justícia. Escolta la versió de Pappano (àudio o vídeo), i ja m’ho sabràs dir.

      M'agrada

      • Elio

        Vaig veure en una ocasió Suor Angelica acompanyada de Gianni Schicchi i la sensació va ser la mateixa. Potser amb el trittico sencer, enmig de les altres dues, millora una mica. Per mi el problema és el plantejament dramàtic, no la música, que és excel·lent. La introducció és massa llarga, l’únic episodi que podria ser interessant és la confrontació amb la zia, que es resol de forma superficial. En canvi el clímax dramàtic és el lament i el suïcidi d’Angelica, que és digne d’un serial de sobretaula. Puccini era un mestre controlant el ritme del drama, i en aquesta òpera no ho va saber fer, a parer meu. No crec que el Pappano em faci canviar d’opinió, encara que si ho fa estaré molt content.

        Pel què fa a la programació del Liceu, dubto molt que la nova directora artística tingui interès en anar contra la declaració de principis que representa la temporada 14/15. I encara que m’equivoqui (tan de bo), el problema és més greu. La reacció del públic l’altre dia em va fer adonar que estem molt sols. Puc entendre que no agradi l’òpera de Dallapiccola, però la bogeria que va desfermar Agresta en la seva magnífica però breu interpretació contrastava tristament amb la freda rebuda a Nikitin quan va sortir a saludar, després de cantar una obra dificilíssima i esgotadora. Al públic del Liceu, reflex de la part de la societat interessada en l’òpera, no li interessa veure coses noves, no valora els esforços i els mèrits dels músics i cantants; valora els noms, la fama, les veus agudes, grans i brillants. Això no és dolent en si, i jo estic convençut que no és incompatible amb aprendre a gaudir de les novetats i del repertori més atrevit. Però som minoria els que pensem així.

        Una bona amiga sempre em diu que qualsevol persona és capaç de descobrir i valorar l’art si aquest està servit per artistes honestos i sincers. “Il Prigionero” és una obra amb un missatge interessant i clar (que ens hauria d’ajudar a reflexionar sobre l’esperança que ens ofereixen molts polítics i institucions, per exemple), amb una música al servei de l’argument, que ens ajuda a entendre i compartir les emocions extremes del protagonista. Per si això fos poc, l’obra és curta i concisa, i va estar interpretada de forma exemplar per tots els cantants. Tot i això la reacció del públic va ser de pura cortesia, totalment immunes al què havien vist i sentit. Si som tan pocs els que ens deixem captivar per les obres que veiem, siguin boniques o lletges, dures o esperançadores… no serà que sobrevalorem el poder de l’art? Val la pena tant d’esforç si en el fons la societat no ho vol? És per això que estic tant i tant trist. Jo no em puc imaginar la vida sense art i no em puc sentir part d’una societat que no el valora.

        M'agrada

      • Potser per això Nikitin m’han dit que ha dit que no l’interessa el Liceu.
        Jo no sé si a la resta de teatres passaria el mateix i si Il Prigioniero obtindria quelcom més que una acollida discreta, però certament va saber realment greu que amb una escadussera sortida i uns aplaudiments més aviat esmorteïts s’acabés un esforç tan considerable.
        No crec que siguem pocs, però no em som suficients per fer forçar i demostrar si més no que un teatre d’òpera públic té la OBLIGACIÓ de fer un programació variada que doni a conèixer obres noves, oblidades i que per sobre de l’entreteniment i fins i tot el benefici econòmica, hi ha el benefici cultural que potser dóna rèdits a més llarg plaç, peró el interès és molt més alt.

        M'agrada

      • Encara que no comparteixi la valoració que fas de Suor Angèlica les teves dues entrades són per enmarcar i comparteixo al 100% els teus pensaments sociològics del públic del Liceu. Per a deprimir-se. Tens tota la raò.

        M'agrada

  8. Romeo

    He dudado en si debía poner algún comentario o no. Asistí ayer y ambas obras las tengo mas que olvidadas. La obra de Dallapiccola quizás en su momento de estreno me podría haber aportado algo. Ayer, sin embargo, no me dijo nada. Salí con la idea de que era mucho mas “moderno” Händel o Monteverdi antes que Dallapiccola. Creo que este tipo de repertorio no sabe envejecer a no ser que sea una obra contundente, que no es el caso.
    De Suor Angelica poca cosa. Muy bien Maria Agresta pero al no ser un fan de Puccini, sus obras se me atragantan tan solo viéndolas programadas. Poco que añadir, pues.
    Escenografia, en ambos casos y a mi parecer, un dispendio. Uno sale mareado con tanta vueltecita
    Por último, no me parece adecuado que las funciones estén dedicadas a Matabosch & Basso. Su trabajo ha sido excelente (qué tiempos aquellos cuando en la sala se proclamaba aquello de “Matabosch dimissió) pero también han cobrado por ello (y muy bien!). Es por eso que uno se acuerda mas de los despidos que ha habido últimamente que de los que se van a realizar nuevos proyectos.
    Salud y que la temporada que viene nos coja confesados

    M'agrada

    • No dudes nunca. Creo que la diversidad enriquece mucho el blog.
      No estoy de acuerdo con tu valoración de Il Prigioniero, pero bueno tampoco es una obligación estar a la par en todo.
      La escenografia es demasiado protagonista, aunque da mucha fuerza a ambas óperas, sobretodo a Il Prigioniero.

      No espero mucho de la próxima temporada, quizás será la mejor manera de acabar disfrutándola.

      M'agrada

  9. José Antonio Domené

    Hola Joaquim, ¿qué tal? ¿Emitió Catalunya Música o Radio Clásica estas dos óperas? Yo participé en ellas y me gustaría tener grabación, ya que suelo guardar copia de todo lo que hago. Gracias por la info. 😉 Saludos.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: