IN FERNEM LAND

LICEU: IL TABARRO AMB L’OBC (ÒDENA-ANTONENKO-NIZZA;GONZÁLEZ)


Il Tabarro Liceu 001

Ja em perdonareu, però jo continuo pensant que el maridatge Dallapiccola/Puccini és un nyap o indigesta malauradament als liceistes. Tot es pot fer casar, però en el cas de Il Prigioniero i Suor Angelica hi ha una producció escènica que ho justifica i mira, passa que t’he vist, acceptem que hi ha dos presoners, que hi ha dos tirans i amb una mateixa escenografia matem dos pardals d’un tret, però ahir no, ahir era un concert i a part que el públic va tornar a rebre a Dallapiccola de manera indiferent i feridora, la preciosa i suggeridora música que el compositor italià va escriure per el ballet Marsia va passar un tràmit injust. El públic anava a escoltar Il Tabarro i allò, encara que em sàpiga greu escriure-ho, semblava una nosa. Injusta acollida que denota que musicalment els liceistes tenim unes limitacions molt preocupants.

D’acord que Pablo González no té gaire carisma i que l’OBC, malgrat mostrar un estat de forma que els del Liceu envegem, no estava gaire motivada, però Dallapiccola mereixia un tracte més preferencial a la temporada i al Teatre, i resulta que ha fet de teloner de Giacomo Puccini en dues ocasions, no em sembla just, és massa important per passar tan desapercebut.

Després de 25 minuts de música i 30 minuts de descans, va venir Il Tabarro en versió de concert, d’entrada un petit atemptat. Aquesta òpera necessita l’escena, demana l’escena a crits, i no per ser verista, que ja sabem que en aquesta escola operística s’acostuma a cridar bastant, sinó, perquè està pensada compàs a compàs per compartir una acció escènica i dramàtica que hauria  de remoure les tripes al públic, i és clar, es va fer difícil fer creure la truculència de la darrera escena, amb la total absència d’escena, i per acabar-ho d’adobar, les darreres alenades de vida d’un Luigi condemnat eren més còmiques que esgarrifoses.

Pablo González em va agradat molt menys en Puccini que amb Dallapiccola. Si amb aquest darrer va fer un intent bastant reeixit de crear unes atmosferes quasi  impressionistes,  a la recerca d’aquella claredat i transparència orquestral que a ell tan l’obsessiona, en Puccini el mateix objectiu el va trair, sobretot perquè Il Tabarro és teatre, teatre granguinyolesc, ple de truculència, que ell confon amb l’habitual excés sonor, i és cert que també és una amplíssima gamma de recreacions sonores de l’ambient portuari, quelcom que a ell potser el va interessar molt més que tota la tragèdia que es desenvolupa sobre l’escenar  i que es respira en la densitat ambiental des del primer compàs amb aquelles sirenes dels vaixells, ahir una mica enrogallades.

Tampoc en aquesta recreació sonora va estar gaire inspirat, ja que per fer allò que em va semblar que pretenia li van faltar assaigs, i tot es notava una mica envestat. L’orquestra anava a remolc i a vegades els cantants semblaven una mica indecisos, i això que alguns dels protagonistes sabien molt millor la partitura que el propi mestre, n’estic segur.

L’OBC situada a dalt de l’escenari, i amb la meitat dels seus músics a dins i l’altra sobra el fossar. no sonava del tot equilibrada,  mentre els metalls es feien molt presents, la secció de corda quedava molt més anònima del que és habitual en ella. Tot i així la brillantor sonora hi era. S’entén que si van fer quasi tots els assaigs previs a l’Auditori, l’acústica i la ubicació emprada al Liceu van perjudicar el balanç i l’equilibri. Algú hagués hagut d’estar a l’aguait, si és que van fer com a mínim un assaig al Liceu, per situar-se a la sala i advertir al mestre González d’aquesta peculiaritat.

L’equip vocal, malgrat aquesta sobtada malaltia de la senyora Westbroek, que jo no em crec, va ser tot un encert.

Westbroek que té la Giorgetta gravada en el DVD de la ROH dirigida per Pappano, és una veu potent i adient, però per a mi li manca tot allò que té la seva substituta al Liceu, Amarilli Nizza. A manca d’una veu bonica i d’un timbre seductor, que potser per aquesta obra tampoc cal, de Nizza és la interpretació i l’estil totalment italià el que em sedueix. Ja em va agradar com a Cio-Cio-San i ahir hi va tornar amb un rol molt més breu, esquemàtic i molt menys agraït, però em va tornar a demostrar que encara que no sigui una superdiva, ni ho serà mai, la seva intensitat i veritat interpretativa són les adients per fer d’aquesta òpera quelcom emocionant i són les que amb més coses en contra que a favor, acaben fent un èxit. Així és la òpera i ella va demostrar una vegada més que les veus boniques no ho tenen tot per triomfar, i sense tenir-la en canvi pots fer-ho.

El debut liceista del tenor letó Alexsandrs Antonenko no podia ser més feliç i adient. La veu d’Antonenko és gran i amb un metall insolent, és d’aquelles cantants que sempre han agradat al públic del Liceu. Potser no és un compendi de matisos ni de lirisme encès, però tornem-hi, Luigi no és Maurizio de Saxònia, ni Cavaradossi, ni tan sols Andrea Chénier. D’un descarregador de moll no podem esperar que encaterini a la mestressa amb un “come un bel dí di maggio”, una “dolcissima effigie” o un “è lucevan le stelle” somniadors. Puccini que en sabia un munt va escriure per aquest rol, una partitura  testosterònica, i Antonenko , amb un doll, unes ganes i una projecció que ni la manca de delicadesa del mestre González va aconseguir tapar, va fer posar l’esquena dreta a tot el públic des de la seva primera frase, aconseguint que es tallés la representació després de la seva breu i intensa “Hai ben ragione”, dita i emesa amb tota la insolència que uns pocs privilegiats poden fer avui en dia, no gaires. No cal dir que avui tots som una mica més “antonenkocistes” i ja ens agradaria veure-li el seu valorat Otello, un Canio, un Turiddu, i fins i tot un Hermann o qui sap si un Piccolo Marat, que ni ell mateix deu conèixer, però compte, no li demanen altres coses, que encara que ha millorat molt des de la primera vegada que el vaig escoltar, amb dicció i expressió, no és ni de bon tros un model de subtileses.

Àngel Òdena té, ho hem dit moltes vegades, una veu privilegiada, gran i bonica que impacte. La seva pertinença a la corda  barítonal està fora de tot dubte, però no és un baríton dramàtic, i Michele ho és i molt.No comprenc com sent el rol tan curt, no va tenir temps d’aprendre-se’l i va sortir amb la partitura, de la que no li treia l’ull de sobre, només en la darrera ària es va deixar anar, i la veritat és que tot i l’impressionant material a disposició, em va donar la sensació que el rol li venia gran per la intensitat vocal que requereix, que res té a veure amb el volum, són coses diferents. Malgrat això va ser un goig escoltar un baríton de veritat, amb una veu de veritat. Quan s’aprengui del tot aquest rol i malgrat que no em sembla exactament per la seva veu, pot fer un Michele sense gaire discussió.

Debutava al Liceu la ra veterana Elena Zilio com a La Frugola. El rol és de caràcter, d’acord, però no sé si fer-la debutar tan gran i en aquest estat es prou justificable, tenint mezzosopranos tan a prop que podien de ben segur superar-la.

El seu marit en la ficció operística, Il Talpa, va ser Simon Orfila, en una demostració de generositat, ja que el rol és molt petit per l’actual fase de la carrera, cosa que demostra la seva fidelitat a la casa que l’ha fet créixer i això és d’agrair. En les seves quasi anecdòtiques intervencions es va fer notòriament present.

Il Tilca va ser un altre habitual de la casa, el tenor Vicenç Esteve Madrid, que va resoldre amb la professionalitat amb la que ens té acostumats, una part breu però notòria.

Airam Hernàndez, com a venedor de cançons i l’amant Xavier Martínez van complir amb escreix, mentre que Maria Such l’amant que em faltava es va fer notar amb brillantor.

El cor intern va fer l’ambientació requerida sense cap tipus de problema. No vaig entendre la fugaç aparició lateral de tres o quatre coristes femenines per dir mitja frase que podien dir des de l’interior, però en tot cas aquesta si que serà la darrera òpera dirigida pel mestre Basso al Liceu, que ha fet com ja vaig dir en ocasió del doble programa anterior, una feina excel·lent.

Per acabar dir-vos que ahir el Liceu presentava un aspecte d’aquells que fan una mica de vergonya, i sort que la platea i els laterals de l’amfiteatre es van mig omplir gràcies als agosarats que deserten de les alçades per veure els cantants de més a prop, tot perdent una riquesa sonora que la platea mai ofereix.

Doncs bé amb aquesta previsió de punxada sense pal·liatius, els responsables del Liceu van decidir que malgrat fer una mitja part que ben mirat no feia cap falta, deixar-nos sense servei de cafeteria, cosa que obligava a tothom a anar al Foyer, ja qui el bar del quart pis ni el saló dels miralls oferia el seu servei habitual. La poca gent que volia fer un cafè no podia, però el més gros del cas és que el que ens porten l’entrepà de casa, varem ser dues vegades advertits per “el sofert exercit de salvació” que rep ordres pel “pinganillo”, que no no podíem menjar al quart pis, ja que el servei de cafeteria estava tancat i per tant no hi hauria servei de neteja. Pacientment els varem dir que no s’amoïnessin, que ho deixaríem més polit del que ho havíem trobat, però que de allà no ens movíem i si de cas que vingués algú amb galons a dir-nos que allò que estàvem fent en el lloc on està permès fer-ho (llegiu el manual de instruccions del llibret de la temporada, si-us-plau), estava prohibit perquè el Liceu es va voler estalviar uns dinerons no obrint el servei de cafeteria en un concert que lamentablement no va motivar a tota la legió de puccinians que jo creia que hi havia a Barcelona. Ells s’ho van perdre,

Ah! i la tauleta de peu dret que varem utilitzar per menjar mig anguniats i assetjats, va quedar després de cometre el delicte, com una patena.  Com diria aquell, Què n’aprenguin!

 

52 comments

  1. Elio

    Deixant a part els aspectes musicals que comentaré després, després d’aquesta funció el Liceu s’ha enfonsat un bon tros més en la misèria i la vergonya a la que està abocat. M’explico:

    -Primer s’anuncia en el llibret de temporada un concert EN OCASIÓ DE IL PRIGIONERO/SUOR ANGELICA, amb els Canti di Prigionia de Dallapiccola i Il Tabarro de Puccini. Els solistes per determinar (gran planificació, sí senyors) i el cor del Liceu anunciat, ja que els Canti de Prigionia són una obra coral.

    -Més tard s’anuncien els cantants. Ve la Westbroek per una única funció: festa grossa!!! (Jo compro l’entrada perquè no em vull perdre ni la Westbroek ni l’obra de Dallapiccola).

    -Primera sorpresa: canvi de programa. Els Canti di Prigionia són substituïts pels fragments del ballet Marsia. Al facebook de l’OBC em responen que el canvi es deu a problemes tècnics. No cal dir que no s’esforcen gaire a anunciar el canvi, fent com si aquesta fos l’obra programada originalment, senyal que consideren Dallapiccola un simple teloner.
    Conseqüència 1): el cor del Liceu perd el protagonisme que ell i el seu director sortint mereixen.
    Conseqüència 2): Dallapiccola va desenvolupar la música d’els Canti di Prigionia i la va utilitzar a Il Prigionero, fet que justificava el títol del concert “EN OCASIÓ DE”, que amb el canvi de programa queda totalment invalidat.
    Conseqüència 3): Estic emprenyat (aquesta no és important, però no per això deixa de ser certa).

    -Segona sorpresa: canvi d’alineació (Westbroek fora, entra Nizza). El Liceu ho anuncia per Facebook el dia 30 de juny a les 17:05 de la tarda. A la pàgina web segueix apareixent la foto de la Westbroek en portada i el seu nom en el repartiment com a reclam suculent. Quin descuit, oi?

    -Rectificació tardana al web: el dia 1 (desconec l’hora exacta, però a les 4 de la matinada encara no s’havia produit) es canvia la foto i el nom de la Westbroek pel de Nizza, sense cap altre avís, per la qual cosa el canvi pot passar fàcilment desapercebut. Si algú vol comprar entrades per internet ho pot fer pensant que encara canta la Westbroek. Algú sap si a taquilles hi havia algun avís més llampant?

    Aquesta temporada hi ha molts cantants “malalts”, molts canvis d’última hora, moltes informacions errònies i d’altres actualitzades massa tard… és així com recuperaran el prestigi del teatre? Cada cop tinc més clar que he fet bé no renovant l’abonament i, per desgràcia, crec que trigaré bastant a tornar-me a abonar.

    I ara el concert: m’ha agradat molt tant Dallapiccola com Puccini. Nizza és una gran cantant en aquest repertori i si hagués sigut la prevista originalment hi hagués anat igualment amb moltes ganes. Segur que en versió escenificada hauria estat brutal. Òdena m’ha entusiasmat, la veu és magnífica i la interpretació també, jo no li he trobat a faltar intensitat. La veu d’Antonenko és excesiva, li haurien de posar sordina! A part d’això crec que ha millorat molt des del primer cop que el vaig veure en directe amb la Fanciulla, i sense arribar al nivell de sensibilitat dels seus col·legues m’ha convençut plenament. Em preocupa de totes maneres l’allau de bravos, els quals valoraven més, em temo, la potència dels pinyols que les eventuals subtileses del seu fraseig. Subscric el teu comentari sobre Orfila: tot un luxe per a aquest paper tan breu que només s’explica per l’estima que té al teatre.

    I ara la traca final: el Pablo González….. M’ha agradat!!!!! Quan ho fa bé és de justícia reconèixer-ho. Certament al Tabarro li ha faltat més dramatisme al discurs, però Puccini és més difícil de dirigir del què molts es pensen, i de Pappano ara mateix només en tenim (tenen) un. Malgrat tot ha aconseguit atmosferes magnífiques i trobo que no ha abusat en cap moment de decibels. Segueixo dient que González té molt talent, però el desaprofita dirigint obres que no sap controlar. El repertori d’avui li esqueia molt més que les monumentals simfonies de Mahler o Xostakovitx que tan es deleix per dirigir, i crec que s’ha notat en el resultat.

    M'agrada

    • Em sorprens, parlo de González, és clar, perquè per a mi va estar molt pendent de crear illes sonores, que no sempre va reeixir del tot, però va fallar en el discurs dramàtic tan contundent que té aquest Tabarro. Sense esmentar a Pappano, que sembla que sense ell ja no podem escoltar un Puccini com cal, i res més lluny de la realitat, crec que hi ha directors de òpera que podien treure molt més suc de l’OBC. Possiblement amb les mateixos assaigs, que de ben segur no van ser masses, un director coneixedor d’aquesta obra hagués tret de l’orquestra els mateixos matisos però l’hagués dotat d’un discurs més unitari. És una qüestió més d’ofici que no pas de geni. Si ets un geni aleshores pots fer el que vulguis, però si no estàs en el teu habitat natural i l’¡òpera no ho sembla ser per a González, aleshores es fa difícil extraure el millor d’una partitura tan rica com aquesta.
      Les veus: mai hi ha una veu excessiva, hi pot haver una interpretació, però una veu mai ho és, i al Liceu menys. Si a més a més tens un director que li agrada que allò soni, si no tens un doll natural com Antonenko és fa difícil que el cant arribi a la sala. L’allau de bravos ja pots estar ben segur que es devien a la grata sorpresa de constatar que encara hi ha tenors spinto de veritat amb vocació més que justificada d’arribar a ser dramàtics de veritat. Veus com la Antonenko no és fàcil trobar-les i per això i per alguna altra cosa, l’allau de bravos. Tampoc t’hauries de preocupar tant per això, en canvi jo crec molt més preocupant veure un cantant sortir amb la partitura, que és com dir, “nois no he fet els deures”. Ho vaig trobar lleig, tot i l’estima que em mereix l’Àngel Òdena.
      La resta de coses que dius, totes elles preocupants, no deixen de constatar que hi ha una manca de sensibilitat important, un cert desgovern artístic i en el fons una estisorada pressupostària a tot allò que pugui ser retallable. Si això significa no donar explicacions, doncs no es donen i tal dia farà un any, però aquesta lamentable deixadesa passarà factura si es fa el possible per mantenir uns mínims.
      Em preocupa molt que a partir del setembre quan el fins ara “encarregat” de vetllar les qüestions artístiques (El Ivan), ja hagi abandonat el Liceu, fins l’arribada de la Sra Scheppelmann al gener de 2015, aquestes “petites” adversitats artístiques estiguin en mans de no sabem qui.

      M'agrada

      • Elio

        No he dit pas que m’entusiasmés González, simplement que em va agradar, que tenint en compte les seves actuacions a l’Auditori ja és molt. Potser des de platea hi havia pitjor projecció de l’orquestra, perquè a mi no em va semblar que s’excedís en el volum, quelcom que de fet jo esperava.
        Estic d’acord amb el tema de la partitura, no s’haurien d’admetre. Algú acceptaria un violinista tocant el concert de Sibelius amb partitura? Per cert, em va sorprendre molt que Òdena va utilitzar l’edició de tapa tova de la Ricordi, però en una ocasió va sortir amb la de tapa dura… no te importància però em va descol·locar.

        Pel què fa a la resta de qüestions, em temo que a part de deixadesa hi pugui haver mala intenció. S’estan equivocant molt.

        M'agrada

      • Que t’agradés és per publicar-ho a primera pàgina de tots els diaris i ser primera notícia als TN, Al-Jazeera inclosa. 🙂 🙂 🙂
        Potser l’Òdena tenia partitures obertes per tot el teatre i aprofitava per fer el repàs de darrera hora, com que no hi havia en Tribó que li pogués donar un cop o dos de mà…. allà davant vull dir.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        No entenc el debat sobre la partitura, i encara menys que el fet d’utilitzar-la signifiqui no haver-la treballat. Grans mestres instrumentistes i directors utillitzen i han utilitzat partitures i no veig la raò per la que un cantant no pot dispossar d’ella si ho creu oportú en una funció concertant.

        M'agrada

      • Doncs és fàcil Josep, es tracta d’un text molt dramatitzat, i a part de la durada de l’obra, molt breu, quelcom que hauria de suposar menys treball per memoritzar una partitura, encotilla al cantant que ha d’estar permanentment pendent del pentagrama, en lloc de fer fer-nos viure el personatge. Verisme amb partitura és quelcom amb que és difícil combregar i un senyal de poca preparació. Això m’ho sembla en a mi.

        M'agrada

    • Joan

      Jo no hi era perquè sóc fora que sinó també m’hi hauria apuntat. La Westbroeck em sembla excel.lent però la Nizza més que suficient. La funció per tant només l.he “escoltada”pel post d.en Joaquim I no puc opinar però el que si mereix un fort braaaaaavo és la teva exposició dels fets previs a la cancel.lació. Algú els ho havia de dir

      M'agrada

      • Elio

        Em venen al cap unes quantes raons, que també em guardaré per mi. Però em sembla una gran falta de respecte al Cor del Liceu, que bé mereixien la oportunitat de lluir-se amb una obra compromesa com aquesta.
        És molt trist que amb el gran potencial musical que tenim a Barcelona, sempre acabin guanyant els interessos personals i econòmics. Perdoneu l’expressió, però ja no aguanto més… estem a les mans d’una colla de malparits.

        M'agrada

      • He arribat a la conclussió que si tenien que maridar Puccini i Dallapiccola el més adient hagués estat començar amb Suor Angelica, estic segur que Il Prigioniero per acabar hagués estat més valorada i aplaudida. Una llàstima

        M'agrada

    • No et vaig acabar d’entendre quan ens ho vas dir ahir. Pitjor que pitjor. Com pretenien que anéssim al saló dels miralls amb tot el picnic més apropiat per Glyndebourne que per l’emmirallat saló? Encara tinc una mica de seny 😉

      M'agrada

  2. Jofre

    Et vaig veure a la sortida però estaves envoltat de molta gent i em va fer angúnia molestar-te.
    La formula de concert no funciona en aquesta ocasió, Il Tabarro necessita l’escena i deu ser molt difícil intentar interpretar les situacions amb vestits de gala i plantats com estaquirots davant del públic.
    Em van agradar tots els cantants i també l’orquestra, González si hagués abaixat una mica el volum en certs moments, penso que ho va fer bé.
    No cal dir que vaig seure a una fila impensable de platea i em va donar la sensació que tot el meu voltant estava ple de trànsfugues.

    M'agrada

  3. Josep Olivé

    Doncs jo m’ho vaig passar força bé, malgrat el canvis, dels que lamento tan sols el de l’obra de Dallapicola prevista donat que temàticament l’obra finalment interpretada està molt clar que no té res a veure amb “Il Prisionegro” (tot i aixi em van agradar molt els fragments simfònics del ballet Marsia). I no lamento el canvi de Westbroek per Nizza ja que per a aquest paper em sembla més adient aquesta última.

    Efectivament hi ha òperes que resisteixen amb més dignitat el no ser escenificades que d’altres i “Il tabarro” no és una d’elles, ni cap de les grans òperes de Puccini, perque el conjunt llibret-drama-escena-música-interpretació és tan compacte en aquest genial compositor que qualsevol manca de una de les seves parts fa perdre la subtilesa i encant puccinià. Però de totes maneres el resultat va ser molt bo. Bé l’OBC i en Pablo González en una obra en la que l’orquestra és un personatge més en uns casos i crea atmòsferes en d’altres (no pot ser l’OBC de l’Auditori perquè no pot ser-ho, i amb Puccini encara menys) que porta en volandes al drama i als que el pateixen, o sigui, el Puccini de tota la vida, Puccini en estat pur, i que sempre he considerat que en “Il triptico” l’orquestració pucciniana mostra el seu punt més àlgid de perfecció. Una prestació de “Il tabarro” intensa, com ha de ser, com ho demana a crits (i amb crits) la mateix obra, i equilibrada en la qualitat musical i interpretativa.

    M'agrada

    • Pablo González té un repertori simfònic on ell es troba cómode, que no vol dir que sigui el seu, però a ell li agrada i com a titular de l’OBC es reserva les grans cites. Ara bé, com a director taetral, és a dir d’òperes caldria que anés més en compte i hi ha unes coses que per a i no va fer bé, deixem a banda el tena de l’acústica del Liceu, però quan has de treballar amb solistes vocals has de jugar amb unes altres eines que les habituals, sobretot si els solistes vocals no canten una missa i han de interpretar passions desaforades, una cosa que no em sembla que entri en les clixés del propi González. M’estranya que fos ell qui dirigís una obra com Il Tabarro, i després d’haver escoltat la seva versió, em continua estranyant. Juga amb les seves cartes, i sempre treu un as o un altre, però la partida és llarga i la valoració ha de ser del conjunt, i aquñí no em va semblar que el discurs fos interessant i tampoc prou assajat per extraure de l’OBC tot allò que ell sap extraure d’obres plenes d’atmosferes com és Il Tabarro, però amb les atmosferes només pots acabar fent d’home del temps si no saps treballar enmig de la sang i les vísceres que Puccini, com en cap altra òpera, posa a disposició dels comensals.

      M'agrada

  4. Leonor

    Dos apuntes: a Amarilli Nizza le tenemos mucho cariño aquí, desde que cantó una Butterfly en Sevilla y, verdaderamente, la veía más adecuada a ella que a Westbroek (que se adentra en repertorio dramático germánico, ha de saber decir y expresar lo que se dice en estas obras tan cruentas), lo que no quitó muchos descalificativos hacia la sustituta en la red (la gente tendrá que comprender que es la primera, Eva M., la que no canta), así que me alegro por Nizza; segundo, a Antonenko le escuché yo en Salzburgo su debut como Otello: voz no le falta, matización sí y además regular ese volumen inmenso pues se le puede llegar a romper, llevado de la intensidad melódica (era Verdi, dirigido por Muti) y es muy visceral. Y una pregunta: la substitución de los “Canti” por un ballet ¿no sería por eliminar la parte cantada y así, tal como hoy se dice, “estabilizar presupuesto”? Con todo, me alegro de lo que hayáis disfrutado.
    PD: ¡y un toque a cafetería, que es sagrada!
    ¡Buen fin de semana, infernems!

    M'agrada

    • Gracias por el youtube de lo que no pudimos escuchar y disfrutar.
      Westbroek, a la que adoro, como Stemme o Urmana las quiero lejos d ela ópera italiana, como también las quiero lejos a Nilsson, Varnay o incluso a mi adorada Rysanek, que de todas las mencionadas e incluso de muchas sopranos italianas, era la mejor.
      Nizza demostró como debe cantarse el verismo, con estilo y sentido.
      Buen fin de semana también para ti.

      M'agrada

  5. Efectivament, Dallapiccola i Puccini no lliguen……..
    Els canvis de programa que esmenteu són símpotma de falta de planificació. Cap responsable?
    L’orquestra sonava bé. Malgrat això, vaig trobar a faltar matissos en Il Tabarro, i un excés de volum en tota la interpretació.
    Antonenko és un tenor “trompetero”, inusuals en aquests temps. Diuen que Del Monaco era així, no?
    Nizza va ser una grata sorpresa. No s’entèn com Òdena no se sabia el paper. Per mi va ser correcte, però no per aixecar passions. Segueixo pensant que Orfila, tant aquí com en l’homentage a Pons no va estar tant esplendorós com molts fans ens volen fer creure; per exemple, aquest paper crec que no li escau i la seva emissió no és neta.
    Il Tabarro podria haver-se fet en concert dramatitzat. Perquè no es va contemplar aquesta possibilitat?

    M’he quedat amb moltes preguntes….oi??????

    M'agrada

    • Mala planificació o aprofito per retallar quatre cèntims d’allà on puc fer-ho?
      Una hipòtesi de conversa:
      Benvolguda Eva-Maria no s’amoïni si no vol fer aquesta versió de concert, té alguna cosa més important que fer?, total aquí no s’han venut gaires entrades i miri, si ens perdona el catxet tots en sortirem guanyant i vostè no s’haurà de desplaçar, oi que m’entén? Tan aviat tinguem una òpera on col·lacar-la ja li farem saber.
      Amarilli cara, oi que ens ho faràs baratet? tens garantides properes temporades al Liceu.
      José Luis no te preocupes, no hace falta que hagas trabajar tanto al coro, ha sido una temporada muy dura y mejor no aturdir a los puccinianos con estos cantos, la verdad, nadie sabrá apreciar vuestro esfuerzo. le diremos a Pablo que que busque algo solamente instrumental de Dallapiccola y listos.
      La suma de l’estalvi a caixa.
      Orfila té fans, i els fans sempre volen fer creure molt més del que realment és, passa normalment amb les grans figures i la seva cort d’aduladors, però ahir no crec que es pugui dir que va estar malament, la veritat, el rol és massa anecdòtic.
      Per algunes preguntes tinc respostes poc educades…. 👿 i m’estimo més callar

      M'agrada

      • Elio

        Les converses… com si les sentís 😦 De totes maneres no em quadra el canvi de programa… el cor és una formació estable, que entenc que no cobra per funcions sinó que està en nòmina. En aquest cas quin estalvi hi hauria eliminant la seva obra? És així o m’equivoco?

        M'agrada

      • Potser els drets de l’obra eren molt més cars, i qui sap si per preparar aquesta obra es necessitaven unes hores suplementàries que s’havien de pagar o encabir en horaris amb retribucions addicionals, assaigs amb l’OBC fora dels horaris del Liceu, què sé jo!, el cas és que un dia entrarem pensant que anem a veure Tristan und Isolde i ens podem trobar amb L’elisir :evil:, sobretot si el tenor és en Vogt (i ara si que sóc dolent, dolent, dolent)

        M'agrada

  6. Jan

    Jo ara vull rectificar una cosa que vaig dir al facebook quan me’n vaig assabentar del canvi de Westbroek per Nizza. Vaig dir que la Nizza no m’agradava gens ja que a la Butterfly em va semblar fatal (el dia que hi vaig anar no era l’únic que ho deia) i ahir tot el contrari!!!!! La vaig trobar com jo m’hagués volgut esperar fa un any. Una cantant pucciniana fantàstica! la veu no és massa bonica però en aquest paper no importa massa. Ho canta molt bé, ho diu molt bé…! Brava!
    Àngel Òdena és un baríton de veritat! Potser sí que el paper li va un pelet gran, però… quina sort tenir un baríton així a casa!! La última frase va ser impactant!!! Bravo!
    El tenor Aleksandrs Antonenko em va semblar la millor veu de tenor spinto que he sentit mai en directe, estava a la segona fila i els ulls em retumbaven jajaja! No sé, penso que deu haver après a matisar i a interpretar, perquè ahir va estar entregadíssim i jo no el tenia tan ben considerat. Jo no em preocuparia pel fet de que se’l bravejés (jo vaig ser el primer) perquè no hi ha perquè no fer-ho. Ahir era el millor cantant en escena. I jo ho torno a repetir: És la millor veu de tenor spinto que he escoltat en un teatre!
    La Orquestra com tu dius, sense ser un desastre, semblava que hagués fet pocs assaigs. Però malgrat això es nota que és una bona orquestra.

    M'agrada

    • Jan

      M’he deixat Dallapiccola! Doncs jo us diré la veritat: Amb l’obra d’aquest senyor no connecto. Amb Il Prigionero no em va desagradar però ahir va arribar un punt en el que em vaig posar nerviós. No m’agrada, ho sento, potser el públic del Liceu la majoria sóm poc oberts de ment, però a mí no em diu amb solutament res, sols em posa nerviós…

      M'agrada

    • Leonor

      Quede claro Jan que esto no va por ti; he dicho “descalificaciones”. Un cantante gustará más o menos y eso es normal, otra cosa son palabras que pueden llegar al insulto. No es en tu caso.
      Un saludo. 😉

      M'agrada

    • Una única funció no t’hauria de fer dir coses definitives, sobretot quan altres varem assistir a una altra funció de Butterfly i ens va agradar tant, tant que com ja vaig dir va ser l’única en fer que tot el teatre esclatés amb aplaudiments interrompent el segon acte. Nizza, com qualsevol cantant està exposada a moltes coses i a vegades som molt severs amb els cantants, jo el primer.

      M'agrada

  7. dandini

    Caram un gran i merescut èxit en un programa ben particular iniciat per un ballet de Marsia ben interessant i seguit de la principal motivació del públic:
    Il Tabarro.
    M’estimo moltíssim aquesta obra i he vist tots els repartiments que s’han presentat al Liceu desde el llunyà 1972(5 en total) i l’he vist al Met amb Racette,Antonenko,Lucic i puc afirmar que el d’ahir és de forma clara el millor de tots ells.
    Amarilli Nizza sap ,enten i transmet a la perfecció alló que el fraseig Puccinià demana.La veu és gran i no especialment maca i en la redució i en el pianíssim té un problema d’afinació.Jo diria que és la Sindrome del darrer pianíssim d’Isolda que gairebe el 90% de les sopranos l’esguerren.Malgrat aquestes limitacions una prestació magnífica ,superior a la de Westbroek al ROH.
    Àngel Odena debutava el rol i va tenir alguna petita inseguretat de sincronització amb l’orquestra i va calar lleugerament l’agut del “Nulla silenzio”.Malgrat aquest retrets la seva prestació vocal va ser excel·lent i la seva rotunditat vocal abessagadora.Millor que Taddei i Lucic.
    El debut d’Aleksandrs Antonenko(1975) va encendre el public de forma justificada.La veu és bonica,gran,ferma , molt atractiva i recorda una mica a del jove Ben Heppner.Sap apianar de forma ben evident una mica a la Vickers,li posa gran dosis de passió en un personatge que domina de dalt a baix.Ell és l’Otello del moment i espero veure’l al Liceu .Tambe m’agradaria comparar el seu Des Grieux que va debutar a Dresden al costat de Sondra Radvanovsky i Riccardo Chailly amb el recent de Jonas Kaufmann.
    Molt bon debut d’Elena Zilio com Frugola ,un rol molt complicat i de luxe Esteve i Orfila.
    Orquestra correcta sense més i la direcció de Pablo González justa i tirant a adormida.

    PD el rebesavis d’Amarilli Nizza eran Medea Mei i Nikolay Figner que són els dos cantants que varen estrenar la Dama de Piques i Iolanta de Tchaikovsky.

    M'agrada

    • Com et vaig dir a la sortida, no sési em tot m’agradaria Antonenko. Crec recordar haver escoltat un Radamés més aviat penós, però com ja he dit, alguns rols segur que per a ell deuen ser absolutament referencials.Des Grieux a part del tercer i quart acte necessiten una joventut vocal que Antonenko no posseeix. Tant de bo vingués a fer-nos coses per poder demostrar o no, les nostres tesis.
      La família de Nizza, sorprenent. Gràcies per la informació.

      M'agrada

  8. colbran

    Los fragmentos del ballet “Marsia” me parecieron espléndidos, ahora bien la música que escuché no me pareció la indicada para un ballet. Sigo pensando que ha sido una verdadera fortuna poder escuchar algo de lo compuesto por Dallapiccola en el Liceu.

    “Il tabarro” es una corta ópera muy intensa, no tan perfecta como su compañera “Gianni Schicchi” pero mejor que “Suor Angelica”, en mi opinión esta última es el punto débil de “Il trittico”, quizás por esa razón Puccini la situó en el centro de ese triple programa de obras cortas, después de un violento dramón, magníficamente explicado y musicado, y antes de una obra cómica extraordinaria.

    Sobre la interpretación vocal estoy muy de acuerdo con Albertodossi, si bien encuentro que a Amarilli Nizza se le afea más la voz a medida que pasa el tiempo.

    La OBC dirigida por Pablo González, por lo visto, sonaba muy diferente desde platea que desde el cuarto piso. A las alturas llegaba excesiva de volumen en muchos momentos y estuvo mejor controlada en Dallapiccola que en Puccini. La cuerda apenas se oía y el metal se oía excesivamente. Sigue sin agradarme la dirección musical de Pablo González. De todo lo que le he visto dirigir sólo salvaría dos conciertos que en su momento ya alabé. Es indudable que es un buen profesional y que pone interés, pero los resultados conseguidos casi nunca me satisfacen. A pesar de ello el sonido de la OBC es muy brillante, más propio para un concierto -por eso destaco su intervención en Dallapiccola- que para una ópera, quizás porque en el Liceu no solemos escuchar esa brillantez que posee la OBC.

    El aspecto que ofrecía el Liceu tan poco lleno -por no decir tan vacío- era lamentable y es una pena que eso suceda con obras tan interesantes; seguramente las próximas “traviatas”, “normas” y “cármenes” conseguirán más afluencias en los próximos meses, así lo deseo, aunque a mí ya me interesan muy poco, he visto demasiadas y estoy saturado de ellas; son otros títulos los que me interesan y que ya me he cansado de citar en repetidas ocasiones..

    M'agrada

    • Il Tabarro es va programar malament, s’hagués hagut de fer el tríptic sencer o si era massa car, Tabarro i Suor Agnelica, és clar que aquesta sense la gàbia de Il prigioniero ja no té cap sentit, el cas és que aquest concert ni amb Westbroek, que la majoria dels liceistes no saben qui és, no té cap interès, és així de trist, i si a més a més i poses al pobre Dallapiccola com si fos un pobre de mi, encara menys. A vegades sembla que es pensi amb els peus més que amb el cap.

      M'agrada

  9. bocachete

    No vaig venir, ho confesso. Em feia il·lusió sentir els Canti di prigionia, tots tres juntets, i estava disposat a venir, però no vaig comprar l’entrada aviat, pensant que no hi hauria problemes. I, la veritat, en eliminar-los del programa, el concert va perdre, per a mi, la part principal de l’atractiu. El Marsia ja el conec i està bé, però només uns fragments, tampoc no ho veia. I Il tabarro en concert, tampoc, encara que sembla que ha estat fabulós. Ja posats, podrien passar els Canti a la temporada de l’OBC d’un altre any, a veure si finalment podem sentir-los. M’alegro pel que dieu de l’Òdena: trobo que no el tenim ni aprofitat ni valorat. És d’aquells secundaris que començaven a despuntar quan l’incendi i que, penso, els va perjudicar els anys que el teatre va funcionar a mig gas. Hi havia uns quants cantants joves que anaven fent papers petits que van perdre l’oportunitat de consolidar-s’hi i no sé… Òdena podria haver fet bastants papers en el Liceu que s’han encarregat a barítons d’allò més exòtic i amb no gaire bon resultat. I sap greu, perquè canta bé i actua molt bé. Potser encara som a temps.

    M'agrada

    • Òdena hauria de cantar cada temporada al Liceu, hi ha cantants que no he entès mai com no són habituals. Potser les coses canviaran i ara en tindrem uns i en deixarem de tenir uns altres, no entenc aquestes supeditacions a determinats agents o agències artístiques, que deu ser el motiu per el qual hi ha aquests fenomens “sobrenaturals”.

      M'agrada

  10. Me parece de juzgado de guardia que el Liceu solo avise de los cambios de reparto vía Facebook. Una vez comprada la entrada, pocas personas vuelven a la web del teatro para ver si ha habido cambios. En la ROH, mandan un correo electrónico para avisar de cambios de reparto. ¿Por qué no lo hace el Liceu también? Al final, la gente que viene de fuera suele enterarse en el propio teatro. Pero claro, en el fondo da igual, porque tampoco dan la opción de devolver la entrada, ni ofrecen ningún servicio para revenderla si no te interesa. (En este caso, que conste, el cambio no ha sido malo. Pero creo que es un buen momento para protestar por este tipo de prácticas.)

    M'agrada

    • Yo he de confesarte que no lo he hecho por miedo a que me cayera la del pulpo, pero motivos nos dió la señora. AL menos hablamos de ella, ya que cantando…a parte de la desconcertante valoración de Dandini, claro, que cuando estamos de acuerdo en todo tiene que buscar entre bastidores algo para discrepar. 👿

      M'agrada

  11. Ducadimantova

    Hola a tots, la veritat es que ahir vaig disfrutar molt.
    Estic d’acord amb moltes de les apreciacions:
    – em sembla de jutjat de guàrdia que il TABARRO es programes com “en ocasió de…” En que estaven pensant els d’artística? El meu pare, Liceista de tota la vida, no s’havia assabentat de que feien il TABARRO… Nomes va a veure opera i no es llegeix l’apartat de concerts del llibret del liceu!
    – canvi de protagonista… Estic d’acord en que ens va anar molt be. Aqui si que els d’artística van encertar. No estic d’acord amb els comentaris sobre el perque, no se vosaltres, pero si tinc un contracte amb un client i ell el vol trencar, li cobro una indemnització i si això ho sumem al nou catxe no em surten els números.
    – dallapiccola. Admeto que no el coneixia i m’ha encantat! Potser no pegava massa amb Puccini, pero combinar-los es fer venir a la gent.
    – liceu buit: es una llàstima i aqui si que no es culpa nomes del teatre sinó dels Liceistes… Nois, si no anem a veure aquesta joia pagant poquet -entrada mes cara 54€- no ajudarem massa.
    – entreacte i consumicions: desafortunat pero també em plantejo que faria jo amb un teatre mig buit…

    Per cert, i canviant de tema, la setmana passada vaig llegir amb molt interès les diferents notícies sobre les declaracions de la Scheppelmann i em van agradar molt.
    Sincerament esperava una notícia al blog, l’he estat consultant cada dia, ja que la primera reacció a l’anunci de la seva designació va ser immediat i força contrari a la seva elecció sense haver-la sentit dir res a ella.
    De fet la lectura de totes les opinions, sempre matisades dient que no calia sentir-la a ella, em van deixar molt preocupat, pero després de veure la sves declaracions m’ha canviat molt en positiu la meva opinió. Fins i tot algun periodista que havia estat critic va canviar de to amb positiu.
    Insisteixo, m’ha sorprès molt la manca de comentaris al blog ara que potser tocaria fer-les favorables o al menys no podrien ser tant critiques com van ser.

    M'agrada

    • Benvolgut Duc de Mantua, les declaracions de la senyora Scheppelmann em semblen declaracions de intencions, però no m’acaben de convèncer, senzillament perquè semblen fonamentades en agradar a tothom dient unes obvietats que sense mullar-se gaire intenta tranquilitzar-nos a tots. Quan es concretin més coses no t’amoïnis que ja diré la meva. Jo com que només he llegit i no l’he vist, i sembla que té un poder de convicció important, m’he quedat una mica igual, i pel que fa al Foyer, un projecte que mai s’hagués hagut de cancel·lar, si t’haig de ser sincer no m’agrada gaire que el destini a les obres de nova creació.com em va semblar intuir. El Foyer és un lloc alternatiu per fer coses que tinguin a veure amb el que es representa a la sala, en això la programació que es feia fins la letal supresió, em semblava examplar. Tant de bo! es recuperes aquell esperit. No esperis de mi aquests canvis positius abans de que es concreti tot això que vol fer, que en realitat tampoc sé ben bé que és. Espero i diposito una confiança relativa. T’està bé així?.
      Encara no puc fer cap comentari favorable, i els meus dubtes continuen sent els mateixos que quan vaig saber que l’anomenaven directora, si bé ara sé coses que no s’han concretat, res més.
      Em preocupa per altra part que des d’ara que el Ivan marxa, fins el mes de gener del 2015, no hi hagi cap responsable artístic.

      M'agrada

  12. Ducadimantova

    Benvolgut Joaquim, un dels elements que més m’ha atret sempre del teu blog és el tractament personal però objectiu de tot el que te a veure amb l’òpera, i en especial del nostre estimat liceu.
    Dones la teva opinió, amb la que no sempre estic d’acord (p.ex. la OBC dijous a mi em va agradar), pero no te’n amagues mai.
    No obstant, des de fa un temps noto un to molt critic envers el liceu -el seu nou equip- que no acabo d’entendre del tot, quan de fet va ser el tàndem anterior de DG/DA els que van deixar ferit mortalment el liceu, deixant-lo amb un deute escandalós.
    Ara mes que mai cal que tots els hi posem fàcil als nous que hi son.

    Pero el to critic no em preocupa, el que realment em sorprèn és la diferencia en el tractament de la informació sobre la Scheppelmann, quasi be m’has fet pensar fins i tot en l’ Urdaci i Telemadrid 😉

    Apenes es va saber que la Scheppelmann era la escollida, vas penjar un article molt critic que ens va preocupar a molts. No hi havia cap informació en aquell moment sobre el seu plantejament, nomes el seu nom. Repassant aquell article, hi havia moltes referencies al que “ella faria”. Era un article llarg, molt posicionat…
    No obstant quan aquesta senyora s’explica i presenta el seu programa, sorprenent positivament, Il.lusionant, apostant pel segle XX, apostant per la innovació, anteposant elektra a tosca, i deixant clar que te unes idees molt clares en pro de la qualitat, les grans veus i tornar el teatre a la primera línia mundial (la que amb la darrera època Matabosch ja s’havia començat a perdre, doncs no es es perd en 6 mesos això…)….. Aqui no es diu res, ni una línia, ni una paraula.
    Crec que mereixia un tractament com a minim igual que quan es va informar de la seva designació.

    M'agrada

    • Mira, si em vols posar nerviós, diguem el que em dius, diguem que segueixo les directrius d’algú a canvi d’alguna cosa, diguem-ho clarament. Comparar-me amb Urdaci m’ofen. No he fet mai la pilota al Liceu, ni ara, ni en època de Marco, Cullell o Caminal. Mai he rebut res, res, m’has entès? L’emoticó no suavitza gens el meu malestar, t’ho garanteixo.
      Per què no defenso les paraules de Schappelmann i no em desfaig de gust davant d’una roda de premsa de presentació?, senzillament perquè no tenen res a veure amb el que han dit el President i el Director General i quan entre ells es posin d’acord i facin el mateix discurs, aleshores començaré a pensar que tot el que ha fet aquesta senyora a Sant Francisco i als Emirats només era fruit del que l’imposaven l’accionariat. Si realment el que vol fer és tot allò que ha dit i li deixen fer, aleshores no t’amoïnis que seré el primer en dir que la Sra Schappelmann és la millor opció possible, mentrestant no ho puc dir, primer perquè de moment no ha programat res i després perquè si us dic que el al Foyer no es pot desterrar les propostes més minoritària per deixar per la sala les propostes més comercials, em preocupa, i no t’agradarà i tui mateix diràs que m’esperi, que li doni temps, Ja li dono i callo.
      Ni et pots arribar a imaginar com se’m vol manipular, per totes bandes, no t’afegeixes tu a tots aquells que volen que m’agenolli davant del fum que de moment ens han venut, tot és massa contradictori.Estic convençut que si hagués escrit l’apunt que tu volies, tampoc t’hagués agradat.
      Aquest ara més que mai, me l’han dit tantes vegades que m’ofen. La millor manera de donar suport al Liceu és anar PAGANT als seus espectacles. L’any vinent, i encara no sé com ho acabaré pagant, tindré 3 ABONAMRENTS, 3, dos sencers i un anomenat popular, què et sembla?. vaig comprar tan aviat van sortir a la venda unes entrades per Porgy and Bess, el Tristan und Isolde, aquest sense saber qui canta, i no sé quantes coses més. Què vols més Ducdemantua?. Aquest és el millor suport que puc donar al Liceu, i parlar dels seus espectacles, i promocionar i difondre l’òpera. Què em demanes més?, Què coi em demanes més.
      Vols que digui que la entrevista d’ahir a El Mundo al Sr Guasch tornen a sortir els vitralls del Cercle? Aquells vitralls que des de el blog vaig influir per tal de que el Liceu no financés amb 200.000€ al seu esponsor (quina paradoxa!)? Ara tornen a sortir els vitralls, estic segur que el Sr Guasch ho farà molt millor i convencerà als honorables socis del Cercle de que si ells paguen la visualització des del carrer Sant Pau dels valuosos i polèmics vitralls, el beneficiat serà el seu esponsoritzat Liceu, però que torni a sortir aquest tema m’amoïna Ducdemantua.
      No ha canviat res Ducdemantua, res, quan vegi les seves temporades i els cantants, directors u produccions aleshores parlaré, ara no m’ha dit res de res, jo no la conec, els que la coneixen en parlen molt bé, alguna cosa sé, però no faré un apunt per dir que m’han dit que és molt bona noia i molt professional, no et sembla?

      A disposar

      M'agrada

  13. Ducadimantova

    Sento haver-te ofes. Si cregués que segueixes les directrius d’algú a canvi d’alguna cosa, no et llegiria ni seguiria. Si algún día crec que ho fas, t’esborraré de “favoritos”.
    Potser he estat desafortunat en la meva redacció anterior.

    Crec que has estat injust en el tractament a la Scheppelmann, es la meva opinió.
    Quan es va designar no vas ser pas l’unic que va dubtar-ne, també ho van fer alguns periodistes que vaig llegir, encara que tu vas ser qui ho va fer mes negativa i vehementment.
    Després de la seva compareixença van rellegir-ne el posicionament i es van escriure articles -no sempre 100% favorables- sobre el que havia dit, sempre de forma positiva i il.lusionant.
    Nomes he volgut fer-te notar la meva estranyesa envers l’ignorar completament el que va dir.
    M’interessa molt el que en penses i la possible relectura que en feies – si n’hi ha-, i n’estranyava la manca de post al respecte.
    Potser la meva redacció desafortunada ha vingut pel fet que després de la teva primera resposta d’abans, m’ha donat la impressió que ho ignoraves deliberadament doncs es desprenia que la teva opinió ja no podia ser tant dura com fa tres setmanes, nomes això.
    Un’altre cop, sento haver-te ofes.

    M'agrada

    • Disculpes acceptades i ofensa inexistent.
      Res a canviat per a mi. Quan vaig dir el que vaig dir del nomenament de la Sra Scheppelmann era el mateix que penso ara. No ha canviat res. Molts i moltes em van posar a caldo per haver estat tan dur, em deien que li tenia que donar un vot de confiança. Hi havia qui m’intoxicava dient que seria un desastre pel Liceu i altres que em deien que confiés, que aquest era el perfil que interessava i que era molt professional i bla, bla, bla, bla.

      Tot continua igual, sobretot perquè la Direcció General, i no cal dir el President de la Fundació tenen un pensament força clar al respecte del que s’ha de fer amb i en el Liceu. Crec que no coincidim, però també crec que sobretot el Director General pot anar canviant, de moment quan parla d’òpera, i per sort ho fa poc, em neguiteja. Potser la Sra Shappelmann atenent a les seves possibilitats el farà canviar,o qui sap si serà al revés. Com em puc prendre partit davant d’una incertesa?, Per què haig de dir que respiro alleugerit davant del nomenament d’aquesta senyora si encara no tinc indicis per tal de que sigui així?La situació al Liceu és crítica i em temo que mentre no canviïn les coses tot allò que ha dit que vol fer sobrepassarà el període inicialment previst en el seu contracte, mentrestant em temo que no tindré la directora artística que jo voldria, i potser que no voldria ni ella mateixa, tant si val, no em serveix. Com fer un ôpera Estudi?està molt bé dir-ho, però això quan s’anuncia s’ha de dir com es farà, que ens costarà i que és preten aconseguir, les paraules boniques ja ens les sabem de memòria. Estic entusiasmat amb que li agradi molt Die Frau ohne Schatten però si no la pot programar, de què em serveix? Potser les seves paraules han tranquil·litzat als periodistes, en a mi no, curiós, no? Com pot tranquil·litzar als periodistes sense res concret?. Tant d ebo aquest carisma que tothom lloa tant serveixi per fer això que diu que vol fer, i sobretot j ano vull tornar a sentit més allò de que durant dos anys el que veurem és del regnat Matabosch, perquè tothom sap com és en Matabosch i per tant ningú que el conegui bé s’empassa que la propera temporada sigui Matabosch, és una temporada absolutament canviada i de la que salvar miraculosament Arabella, encara que fos amb imposicions, però la resta és fruit d’una negociació de canvis forçats per unes imposicions que segurament el van dur a canviar d’aires. La senyora Schepelmann ja sap que té al davant i de ben segur el que va dir que volia fer és impensable, és per tot això i per alguna cosa més, que vaig decidir no fer l’apunt que tantes ganes tenies tu de llegir, i en un principi jo de fer, però em penso que no cal que ho allargui més.
      Mentre hi hagi activitat al Liceu, jo allà, al peu del canó, ara bé, de moment ni Miserables (que m’agraden molt), ni Aznavour (que també m’agrada molt però si no sóc mitòmen amb Josep Carreras, molt menys ho seré amb ell, amb això vull dir que si el Liceu també inclou tota aquesta altra activitat, aquesta la deixo per altres,, quan jo dic sempre amb el Liceu, vull dir amb aquell Liceu que m’agradaria que no deixés de ser mai. Sembla que podem tornar als orígens quan al teatre si feia de tot, i en un mateix dia es podien veure espectacles matí, tarda i nit, i qui sap si cap dels tres operístics.

      Insisteixo, a disposar.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: