IN FERNEM LAND

TNC-GREC: L’ECLIPSI DE ALBERTO GARCÍA DEMESTRES


Assistir a una estrena operística sempre és un goig, tot i que normalment l’experiència esdevé frustrant per no dir fallida, per tant sortir satisfet de L’Eclipsi, quasi eufòric, té el seu mèrit i just és dir que la suma de tots els talents emprats han fet que aquesta proposta no només esbojarrada i divertida torni a mostrar la vàlua de Alberto García Demestres per escriure obres dramàtiques. Si l’any passat a Peralada amb WOW! una proposta radicalment diferent a L’Eclipsi ja em va  remoure tot l’interès, ara ho ha tornat a aconseguir en aquesta producció amb molt més pressupost, que ha reunit un septet de cantants i dos actors magnífics, la direcció de Xavier Albertí que embolcalla una intel·ligent i sofisticada proposta amb una escenografia sòbria i elegant de Llorenç Corbella, un estrafolari i imaginatiu vestuari de Montse Amenós que ens situa d’immediat en l’absurditat dels personatges extrets de l’obra de Paco Zarzoso, tot il·luminat amb l’espectral magisteri de Albert Faura, per no deixar-nos perdre des de l’aparició de Mercé Sampietro en una obertura parlada, formula que es repetirà sense música a l’inici del segon acte amb Pere Ponce com a treballador del cementiri, en una picada d’ullet a Hamlet, i que denoten que per a Demestres les formules més establertes de la tradició operística, que aquesta obra no defuig, també serveixen per ser deconstruïdes si es té enginy i sobretot talent creatiu.

García Demestres ofereix una partitura plegada de tradició,  amb números que van fluint amb dinamisme, sempre enllaçats per recitatius acompanyats  per una orquestra de set músics excel·lents que donen tots els colors d’una partitura complexa i plena de dificultats que passa d’una aparent diversió acolorida a unes grises i enfosquides tonalitats a mida que ens apropen a un eclipsi no només meteorològic. La partitura té àries precioses per a les dues núvies, passatges d’extrema dificultat vocal per el pare i un virtuosisme embogit per a la veïna, una Lolita que desencadena que l’eclipsi es mostri més negre si cal. Si haig de fer-li algun retret a García Demestres és la permanent tensió a la que sotmet a les veus, quelcom que pot dificultar en excés la comprensió del text. Potser per això les parts cantades sempre van sobre-titulades, quelcom essencial per entendre el text.

La historia potser és el menys interessant, tot i que aprofita per introduir alguns apunts crítics d’una actualitat rabiosa, però el que realment m’ha interessat d’aquesta reflexió crepuscular d’una societat en decadència total, és com el compositor ha construït tot un món sonor i dramàtic, sabent perfectament com treballar les veus i els instruments emprant tos els recursos per ser original sense renunciar a res tot innovant.

L’obra necessita 7 cantants i dos actors.

Jo crec que per a qualsevol compositor deu ser un goig escriure pensant en Antoni Comas (encara recordo el seu debut al Liceu en aquella Herodiade memorable). El timbre i l’emissió són molt particulars,  d’acord, però el distingeixen de qualsevol altre tenor conegut i segurament per conèixer. Per a Comas, que l’hem vist i sentit en situacions límit en altres obres d’altres compositors  (Carles Santos sobretot), però també de García Demestres (WOW!), aquí interpreta al pare de Leonor, un magnat dels negocis propietari d’una cadena d’hotels i representant de totes les corrupcions conegudes i per conèixer. La tessitura i els paranys per els quals ha de passar, són extraordinaris i temibles, doncs bé, ell sense aparentment despentinar-se, ho fa tot, és absolutament sorprenent, alhora que la seva temeritat en lleçar-se als sobreaguts més extrems, semblen no tenir límits. BRAVO!

Leonor és Maria Hinojosa, la soprano que ens torna a demostrar amb els de mitjans consistents, una presencia escènica impactant i una línia musical admirable, que la seva presència al Liceu hauria de ser més constant i en rols més importants del que ho ha fet fins ara. La sala Petita del TNC és massa petita per tanta presència.

La mezzosoprano Anna Alàs és Carla, l’altra núvia. Per a ella García Demestres li reserva diversos moments d’un lirisme realment encisador i la cantant els aprofita al màxim traient i exhibint sensibilitat i i una veu de deliciosos matisos.

El baríton Josep-Ramon Olivé és el seu germà Carles, un pintor sense gaires escrúpols . Magnífic com actor, el jove baríton barceloní està consolidant una veu que de ben segur ens reservarà en els propers anys reptes ben interessants. Fins ara només  l’associava al cant barroc en les seves col·laboracions amb Jordi Savall. Està esplèndid.

Alba, la fotògrafa enigmàtica ex parella de Carla, és la soprano Elisenda Pujals. Un rol una mica antipàtic, o m’ho ha semblat ena mi?. Montse Amenòs el descriu a la perfecció amb un vestuari delirant. La soprano si bé no té moments tan destacats com les seves col·legues, intervé en els nombrosos passatges concertats, i en uns breus duets, amb Carla i Penélope, la germana de Leonor.

Aquesta és la mezzosoprano Claudia Schneider, la recordeu immortalitzada per sempre més en el Grand Macabre de la Fura?. M’ha sorprès la feble emissió de la cantant , amb una arrodonida veu de mezzo, però massa sovint tapada per la resta (m’han informat que té una indisposició vocal que haguessin hagut d’anunciar abans de començar). El seu personatge és tot un altre deliri d’aquesta història, és una monja molt peculiar que exaspera al seu pare. Amenòs torna a fer una giragonsa estilística en el seu delirant look.

La veïna Diana, la perillosa menor emulant la Lolita de Nabókov, és Isabella Gaudí, una soprano lleugera que en les “perilloses” mans de l’intrèpetit García Demestres ja us podeu imaginar que haurà de fer les mil i una coloratures, que sense dubte recorden la Zerbinetta o la Fiakermilli straussianes. Gaudí està senzillament espectacular, per projecció i també precisió.

Els dos rols parlats són, la mare de Leonor, o més ben dit, l’esperit de la mare, ja que quan l’obra comença, ella ja és morta, segons ens diu ella mateixa, quan els pastissos del seu funeral no s’havien refredat ja estaven fent els del casori que estem a punt de celebrar i que ella ens vaticina en una profètica sentència que “farà tots els possibles perquè aquest matrimoni se celebri. I també farà tots els possibles perquè no se celebri. Mercè Sampietro li dona la distància espectral necessària, alhora que humanitza la fauna que circula per l’escenari. L’altre rol apareix en el segon acte o segona part, ja que l’espectacle es fa sense cap pausa, l’interpreta Pere Ponce, en un hilarant monòleg al cementiri que com us he dit vol emular l’enterrador del Hamlet shakesperià. Aquí es tracta d’un leninista que ha robat totes les peces d’or de les dentadures dels habitants del cementiri per comprar la mòmia de Lenin i portar-la al cementiri on treballa. Més Ionesco impossible. Ponce està divertit i delirant en un monòleg on aprofita per deixar anar alguna sentència esbojarradament lúcides.

Amb tot aquest material Xavier Albertí hagués pogut caure en una fàcil parodia o astracanada i en canvi ha fet un espectacle brillant, que deixa fluir la història plegada de picades d’ullet, amb sensibilitat, ironia, frescor i un toc àcid que li escau d’allò més bé a aquest nou encert de García Demestres.

M’agradaria molt que la propera òpera que escoltés d’aquest compositor ja fos per a gran orquestra, a veure si les declaracions de la nova directora artística del Liceu es fan realitat i podem veure una obra de García Demestres a l’escenari del Liceu, no al Foyer on em temo que si es fan aquests projectes  de nova creació, aniran a parar, ell ja ha demostrar amb escreix que mereix l’oportunitat que les institucions mai li han donat.

No em vull deixar d’anomenar als 7 músics que integren la “filharmònica eclipsada”, Víctor Pérez (violí), Manuel Martínez del Fresno (violoncel), Albert Gallén (piano), Gregori Ferrer (clavicémbel i teclat), José María Martínez (clarinet), Paula Carrillo (saxo) i Feliu Ribera (percussió), una orquestra de luxe!

Teniu l’oportunitat de veure aquest Eclipsi fins el 13 de juliol, ahir la sala estava molt plena.

Totes les fotografies gentilesa del web del TNC, són de  © May/Zircus-TNC

6 comments

  1. colbran

    Un despropósito muy divertido, cargado de mala uva y una partitura muy brillante e interesante de García Demestres. Los casi 100 minutos de ópera pasan rapidísimos, gracias a unos intérpretes de auténtica categoría, a una escena, vestuario e iluminación muy cuidados y a una dirección muy acorde con el texto y la música.

    Destaco a Antoni Comas, María Hinojosa y la sorprendente coloratura de Isabella Gaudí que creo llegó a emitir hasta un “fa” sorprendente de volumen y afinación. Un lujo las intervenciones de Sampietro y Ponce.

    Muy bien los componentes de la orquesta, dirigidos por el autor de la obra, con lo que éste ha conseguido de ellos lo que se ha propuesto con notables resultados.

    Muy recomendable.

    M'agrada

  2. D+3

    Ximo, moltes gràcies, com sempre, per aquesta tasca que fas amb tanta dedicació i tant d’entusiasme.

    Al Ramon li faig arribar a un Do de cap, a un Do de pit, a no sé ben bé quants Si i Sib i a una quantitat inhumana de La. Però es el que dius, tenint al Comas i sent com es el Ramon: quina altra possibilitat tenia?
    A la Diana li faig pujar de dues maneres diferents al Fa (una per quedar-se’n i l’altre de passada ) i a un Mib per instalar-se, uns quants re… I tota la coloratura que m’ha passat pel cap. I ja veus la nena el que Fa.

    Ahir vaig anunciar abans de començar que la Penelope t’he una afecció vocal, desitjant que dimecres estigui ja recuperada del tot.

    No saps (o si) la sort que tinc de estar envoltat de cadascú dels que hi participant a L’Ecipsi, desde el cos artistic fins al cos tècnic passant per els treballadors del TNC, i crec que ha sigut un encert tenir tots aquest actors, cantants i mùsics de casa nostra.

    Fins aviat i, novament, gràcies

    M'agrada

    • Oh quin luxe tenir el pare i la mare de la criatura comentant, moltes gràcies.
      Mira Alberto, hi ha coses que ara ja no em sap greu dir-les i una és la que et diré ara. Què injust ha estat amb tu el Liceu! mentre hem vist i escoltat coses absolutament infumables dels tòtems locals, amb llibrets infectes, sense cap interès dramàtic i teatral, quelcom essencial per fer òpera, cada cosa que descobreixo de les que has fet tu m’interessa més.
      Algú pensarà que si som amics és normal que digui aquestes coses aquí, però tu i jo som coneguts i saludats, ara bé, jo aprecio molt el que fas i per això no me’n puc estar de dir-ho. Per sort ja unanimitat i tothom surt entusiasmat, i no parlo de la crítica, que també, veure el públic interessat i sortint amb cara satisfeta d’una obra contemporània és una gratíssima satisfacció i un premi per a tu.
      L’equip és magnífic i el resultat ja ho he dit a l’apunt.
      L’enhorabona i tinc moltes, però moltes ganes de veure una òpera teva de gran format,, vull dir amb una orquestra simfònica i un cor gran.
      Cuidat, ens fas falta

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: