IN FERNEM LAND

AIX EN PROVENCE 2014: IL TURCO IN ITALIA


Olga Peretyatko a Il Turco in Italia a Aix-en-Provence (photo: Patrick Berger / ArtComArt)

Olga Peretyatko a Il Turco in Italia a Aix-en-Provence (photo: Patrick Berger / ArtComArt)

Avui arribem al Festival d’Aix-en-Provence espero que per a gaudir de Il Turco in Italia de Gioacchino Rossini en una nova producció coproduïda entre el Festival francès,  l’Opéra de Dijon, el Teatr Wielki – Opera Nacional Polaca i el Teatro Regio Torí.

Aquesta producció tenia 7 representacions previstes, els 4, 9, 11, 13, 15, 19 i 22 de juliol, les dues primeres no van poder efectuar-se, la primera per una vaga i la segona per la pluja, aquesta emesa per televisió havia de ser la tercera, la del dia 11, però va esdevenir la primera. Abans de començar la representació amb el mestre Minkowski al capdavant, els treballadors del festival llegeixen un comunicat reivindicatiu.

Producció estrafolària i brillant que en a mi a primera vista no m’ha agradat gens. Hi ha obres que psicoanalitzades les fan desmerèixer molt, què voleu que us digui!.

L’equip vocal i musical és bo, que al cap i a la fi és el que més m’importa, encapçalat per Olga Peretyatko  i en el rol de Selim per un desconegut baix-baríton romanès Adrian Sâmpetrean que nio trigarà a esdevenir famósi la presència del sempre brillant Lawrence Brownlee, l’eficaç experiència i garantia estilística d’Alessandro Corbelli i del imprescindible Pietro Spagnoli com a poeta.

Minkowski al davant de Les Musiciens du Louvre ofereix a l’obra molta vivacitat i ritme, i no li tindrem en compte, per què tampoc són culpa seva, les pífies orquestrals de l’obertura.

Aquí us ho deixo

Gioacchino Rossini (1792 – 1868)
IL TURCO IN ITALIA
Dramma buffo en dos actes
libretto Felice Romani
Estrenat el 14 d’agost de 1814 al Teatro alla Scala de Milà

Selim Adrian Sâmpetrean
Fiorilla Olga Peretyatko
Don Geronio Alessandro Corbelli
Narciso Lawrence Brownlee
Prosdocimo Pietro Spagnoli
Zaida Cecelia Hall
Albazar Juan Sancho

Ensemble vocal Aedes. Dir: Mathieu Romano
Les Musiciens du Louvre Grenoble
Continuo Olivier Fortin

Director musical Marc Minkowski
Director d’escena Christopher Alden
Escenografia Andrew Lieberman
Disseny de vestuari Kaye Voyce
Disseny de llums Adam Silverman

Aix-en-Provence, Théâtre de l’Archevêché 11 de juliol de 2014

ENLLAÇ VÍDEO (6 arxius que cal unir amb hjsplit)

https://mega.co.nz/#F!YNsmFRxb!vyl_JzqZKY6vnDpSwG9c2g

Demà no ens mourem de la localitat provençal per assistir a la festa barroca d’una representació de Ariodante de Handel esplèndida.

 

17 comments

  1. Kàtia

    Ja em tornat de la clínica de operar la meva germana i em poso a fer feina.Tinc moltes coses per baixar però estic tranquila i tinc temps.
    Gràcies,Joaquim,com sempre he trobat verdaderes meravelles…

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    Ondia! Que bé! La setmana vinent m’hi arribo. Precisament presenciaré aquesta producció que ens portes avui i la de la “La Flauta…” en la qual s’ha de destacar la direcció d’una gran promesa: Heras Casado (amb la Freiburguer Barockorchester, que ens va visitar amb Jacobs/Mozart/Noces el passat desembre al Palau). Ja diré que tal.

    Les vagues estant causades per les retallades que tambè en el mon de la cultura s’estan donant a França. Ara els afectats son el que alli en diuen “intermittents”, que són els treballadors auxiliars del espectacles culturals (els que fan funcionar la “maquinaria” i que no formen part del cos artístic) que fins ara tenien un règim especial de seguritat social donades les característiques discontinues de les seves feines. No conec molt bé aquestes condicions però sense massa rigor científic pòdría dir que venen a ser com el programa de subsidi del PER (encara que dubto moltíssim que sigui un subsidi tant clamorosament descontrolat, permisiu, “estable”, “cautiu” i que el seu èxit radiqui en aconseguir les més altes cotes d’atur enlloc vistes). Sembla ser que aquestes subvencions s’estan possant en questió pel nou primer ministre (crec que ja està aprovada la llei) i d’aqui les protestes d’aquest treballadors. La cel.lebració de les funcions aquets messos a França és bastant caòtica i a Toulouse ja varen suspendre funcions de Daphne, aixi com tambè s’ha vist afectat el festival d’Avignon. Tambè a Orange han estat a un trist de cancel.lar un dels Nabucco. Ara toca Aix-en-Provence, la nineta dels ulls dels festicals musicals de França i un dels millors d’Europa. Arreu, en totes les funcions, es llegeix un manifest en suport de la cultura en general, manifest que es escoltat amb divisió esclatant d’opinions. La cosa tambè està baastant caldajada aqui al costat. Com a novetat resulta que tots els “intermittents” tambè surten a saludar al final de la funció amb una creu blanca ben visible al pit i a l’esquena. De moment a Toulouse i a Orange he tingut sort. Espero tenir-la tambè a Aix. Concretament a Toulouse us asseguro que hi havia més policia que músics. tant a l’auditori com en el teatre.

    M'agrada

    • I no veuràs Ariodante?
      La vaga també ha afectat a la mini gira de l’OBC, que ahir si que van poder fer el seu concert a Montpellier (Catalunya Música), per cert orquestralment magnífic a I zingari de Leoncavallo. Llàstima dels solistes vocals.
      El primer dia d’aquesta Ariodante hi van haver molts inconvenients produïts per la vaga, boicots en mig de la representació inclosos, i també de pluja.
      Ja ens explicaràs si aquest Turco és tan poca solta com m’ha semblat en a mi.
      També estic pendent de deixar-vos el Winterreise amb Goerne, en una proposta ·escènica” que sembla discutible.

      M'agrada

  3. Josep Olivé

    Magnific “Turco…”. Una funció per disfrutar d’un suculent i vitalíssim Rossini. Sempre m’ha semblat aquesta partitura molt brillant, d’una succesió de grans “hits” rossinians i especialment generosa en els conjunts, manté perfectament el ritme sense dafalliment i la trama té el contrapunt interessantíssim del personatge del poeta, que bé a ser com un fil conductor miraculós per a configurar una dramaturgia ben original i molt eficaç per a trencar amb lo que sería un massa evident paral.lelisme argumental amb l’espeterrant argument vodavilesc de “L’italiana…”.

    Minkovski es sempre una garantía. Aquest home conrea molts gèneres diferents i en tots deixa la seva petxada de qualitat. Una de les característiques d’aquest director és la de treballar amb versions lo més originals posibles, i completes. No se’n estar de res. I crec que tant per la durada (80-90 minuts cada acte, aproximadament, quan lo que tinc a casa en CD i DVD ronden els 140 minuts en la seva totalitat i la versió de l’any passat al Liceu no em va semblar de tant minutatge tampoc) com per les diferents edicions que utilitzava al llarg de la funció, ha oferit un “Turco…” que debía ser el que van escoltar en l’estrena de la Scala de Milà, fins i tot amb una afegitó en una ària per Albazar en la que, de manera ben humorística, Spagnoli és va dirigir des de l’escena a Minkowski apel.lant a la no autoria de Rossini. No quedava clar, donat que Minkowski si senyalava la partitura amb la batuta tot confirmant l’originalitat de l’ària. En definitiva, Minkowski va aportar i mantener el seu tipic ritme vertiginós i alegre, amb una dirección viva i enérgica fent lluir l’orquestra i il.lustrant-nos quan de vital i proteic és Rossini.

    Lo millor, a més de reviure al gran Rossini, els cantants, dels que cal destacar, al meu parer, a Selim/Sampetran i Fiorilla/Peretyatka per la seva novetat i gran qualitat. Ella, de Sant Petersburg, o sigui de la mateixa “procedència” artística que la Netrebko, té una veu no molt gran però sí amb un timbre dolcissim, elegancia extrema, ben projectada i resol les col.loratures i ornamentacions rossinianes amb aparent facilitat, té una presencia escènica impactant i broda el seu personatge, tant des del punt de vista musical com escènic. Ell té una veu impresionant i ha estat la sorpresa de la nit. Com dius en sentirem a parlar molt d’aquest cantant rumanesc. Ja dic, el seu paper era de baix-baríton però renoi, havia moments que semblava baix profund per la seva gravetat i rotunditat. Brownlee molt bé, veu petita però elegant i de fraseig que si no arriba a la marca JDF poc li falta. Em van agradar molt tant la vesant vocal com teatral de’n Corbelli com de Spagnoli, tot un expert, aquest últim, amb aquets tipus de papers. Pel que fa a l’escena molt divertida, ben resolta en els moviments, els cantants feien tambè de bons actors, i pel que fa a l’escongrafia doncs que tambè estava en perfecte consonància amb el caràcter de l’obra rossiniana.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: