IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2014: DIE WALKÜRE


L’apunt d’avui no por reflectir la meva opinió com els altres tres dedicats al Festival de Bayreuth del 2014, ja que vaig escoltar Die Walküre a betzagades i com que posar-me a escoltar aquesta òpera a mitjanit, tenint que anar a treballar l’endemà, em sembla una temeritat, us deixaré un tast del que m’ha semblat el que he escoltat.

El gran triomfador de la vetllada és Petrenko que es creix amb una direcció molt vigorosa, lleugera però no per això relaxada, ja que el discurs es tens i mai decau, m’agrada molt aquesta manera d’entendre el Ring, si bé estem a les antípodes del meu referent, cosa que no vol dir que accepti altres punts de vista.

L’orquestra respon de manera exemplar i tot i que hi han hagut alguns desajusts, no crec que siguin totalment censurables a la direcció.

Johan Botha és un tenor sòlid que ens dóna més seguretat que emotivitat i creació artística d’un rol. No passa per gaires problemes i per tant no fa patir, però ahir no va ser capaç de deixar-se anar en cap moment.  Tot el contrari que Anja Kampe, que com bé sabem els liceistes, ho dóna tot per fer creïble la seva Sieglinde, tota ella passió i carnalitat. la veu no és gaire microfònica, ja que la seva habitual tendència a obrir el registre agut la perjudica en la retransmissió radiofònica.

Kwangchul Youn no serà mai Hunding, com tampoc pot ser Hagen, Fassolt o Fafner, li falta maldat i foscor, li manca rotunditat per estremir-nos. És un cantant exquisit que m’agrada fins i tot com a Gurnemanz per la humanitat i serenor que desprèn, i encara que la seva veu no sigui l’adequada potser si el seu fraseig fos més malvat i feridor, podria arribar a impressionar. El seu Hunding és sever i esquerp, però no fa cap por.

No tenir un Wotan em sembla greu, o pitjor encara, gravíssim. Wolfgang Koch té una veu esblanqueïda que l’allunya de Déu arrogant o fins i tot del pare traït, ara bé, el que més em molesta d’aquest cantant és la monotonia del seu fraseig i l’abús dels portamentos per atacar certes notes, és aquest efecte palanca on necessita recolzar-se abans d’aaribar a la nota desitjada. A vegades diu amb intenció, però ho espatlla la línia de cant i l’emissió forçada, quasi cridada en aquelles notes on s’hauria d’imposar o amb noblesa o autoritat severa.

Catherine Foster és una bona Brünnhilde per a un segon repartiment del Liceu, però per a Bayreuth queda aviat superada per l’excel·lència d’una orquestra i d’un director amb idees. Tot i així al Liceu no tenia res a fer amb la inevitable comparació que s’establia amb Iréne Theorin, la Brünnhilde del primer cast i que no entenc com no la canta a Bayreuth, i és que Foster sent una veu interessant amb recursos a desenvolupar i afinació a millorar, sembla que encara li manqui un punt de coacció per presentar-se a Bayreuth, A més a més, ahir va tenir una accidentada sortida en el segon acte que no la va ajudar gaire, si bé després es va recuperar amb suficiència.

Solvent Claudia Mahnke, però potser al no tenir una veu gaire distingida, li va mancar aquella majestàtica i autoritària presència vocal que ha de fer acotar el cap al propi Wotan.

El grup de valquíries van tendir al crit.

Fer front a una Tetralogia amb mitjanies és possible, fins i tot en el turó verd on els wagnerians continuen aspirant a veure el  millor, però aquest any una altra vegada i no sé quants anys fa que no hi ha vocalment un Ring digne, no és el cas, un any més tot i ser Die Walküre la que acostuma a ser més agraïda, haurem de lamentar-nos i conformar-nos amb aquest cast:

 

 

Richard Wagner
DIE WALKÜRE

Musikalische Leitung Kirill Petrenko
Regie Frank Castorf
Bühnenbild Aleksandar Denić
Kostüme Adriana Braga Peretzki
Licht Rainer Casper
Video Andreas Deinert / Jens Crull

Siegmund Johan Botha
Hunding Kwangchul Youn
Wotan Wolfgang Koch
Sieglinde Anja Kampe
Brünnhilde Catherine Foster
Fricka Claudia Mahnke
Gerhilde Allison Oakes
Ortlinde Dara Hobbs
Waltraute Claudia Mahnke
Schwertleite Nadine Weissmann
Helmwige Christiane Kohl
Siegrune Julia Rutigliano
Grimgerde Okka von der Damerau
Rossweisse Alexandra Petersamer

Bayreuth, dilluns 28 de juliol de 2014

Escoltem els darrers 25 minuts del primer acte amb Johan Botha i Anja Kampe

Ahir la transmissió va tenir algun petit tall que Radio Clásica va intentar solucionar inserint la versió dirigida per Karl Bohm en el mateix Bayreuth de fa una pila d’anys (1967), i és clar, s’escolten les veus de James King, Leonye Rysanek i Gerd Niensted, que sobretot en els dos primers difereix “lleugerament” de l’edició del 2014. Jo he tallat aquest intent de Radio Clásica de cercar una continuïtat que jo deploro, per tant en el primer acte hi manca aproximadament dos minuts i mig de música. Us prometo que si trobo una retransmissió sense les interferències i talls us la oferiré. Tret d’aquest “petit” inconvenient, el so és esplèndid.

Continua la gentilesa i predisposició tecnològica de Colbran per tal de que avui pugeu gaudir de l’àudio.

ENLLAÇ mp3 (Un enllaç de tres arxius, un per cada acte)

https://mega.co.nz/#F!vUsnyILT!LoU5GYKVKjpXcz37Dbt6cA

La reacció del públic en acabar els actes i sobretot al final del tercer és totalment exagerada, desproporcionada i fora de tota lògica en un públic que hem de suposar que és entès en la matèria. Moltes vegades he pensat que tret dels equips escènics que sempre s’emporten la corresponent esbroncada, quasi sempre amb raó, tothom sembla que no vulgui admetre que Bayreuth no dóna el nivell que podria donar, però tot i així convé mantenir el mite, ja sigui per el dispendi econòmic que suposa assistir al Festival, ja sigui per esnobisme, ja sigui per patriotisme germànic mal entès, però si només en dos minuts d’escoltar a King i Rysanek enmig de Botha i Kampe, que són els bons d’aquesta Walküre ja ens hem adonat del greuge, ni em vull imaginar si això hagués ocorregut intercalant a Hotter, Frants, London, Nilsson, Varnay o Mödl, en mig de Koch i Foster.

Demà reposarem de Wagner

Falten 3 dies per conèixer el nou concurs del estiu, els mateixos dies que teniu per triar els Träume que us vaig proposar, si és que ja no ho heu fet.

86 comments

  1. Fernando S.T.

    Bon dia Joaquim..
    Ayer me gustó sin entusiasmar, a pesar que Petrenko hace una dirección muy buena y es que no encontré ninguna voz realmente excepcional. Kampe es la mejor, pero es limitada en tesitura, no en cambio en expresión, y los demás son muy anodinos.
    La grabación que ha hecho Colbran es mejor que la mía, o sea la aprovecho. Muchas gracias a los dos.

    M'agrada

    • A mi la Sieglinde de Kampe al Liceu em va agradar molt, per ràdio, com tants altres cantants, la seva veu no s’expandeix amb la mateixa naturalitat.
      Diumenge passat vaig escoltar per Catalunya Música el concert (bastant trist per cert) que Gergiev i els Mariinskis van fer al festival de Peralada de l’any passat. A part de que el primer acte de Die Walküre va ser fluixíssim allà i per ràdio encara més, les parts cantades per Westbroek (Isolda) per ràdio no em van agradar gaire i en canvi jo mateix m’escoltava en a mi fent uns bravos estentoris que fent cas al que vaig escoltar per ràdio no hagués fet mai.
      Curiós, no et sembla?
      Ara, no crec que els cantants d’aquest Anell siguin per llençar coets.

      M'agrada

  2. Keselarte

    El sueño de Nabuco… donosor

    “tothom sembla que no vulgui admetre que Bayreuth no dóna el nivell que podria donar, però tot i així convé mantenir el mite, ja sigui per el dispendi econòmic que suposa […], ja sigui per esnobisme, ja sigui per patriotisme […]”

    Sustitúyase ‘Bayreuth’ por ÓPERA –o mejor aún, por CULTURA– y se verá hasta qué punto IFL (y tantos otros blogs, revistas, libros, tv-programas, etc.) es un gigante con pies de barro.

    M'agrada

    • Hola Keselarte, si m’ho pots argumentar una mica més t’ho agrairia, ja que ara que estic a punt de iniciar el projecte IFL, només faltaria que m’enfonsés i el fang m’ofegués.

      M'agrada

  3. Leonor

    ¡Gracias a Colbran (que no lo había escrito, imperdonable por mi parte)! Ayer me perdí desde el final del segundo acto y así lo escucho completo.
    ¡Buen día, infernems!

    M'agrada

  4. Raúl

    Jo vaig estar escoltant-la en directe i coincideixo bastant-molt amb el teu comentari.
    Excel·lent l’orquestra i bona Kampe, la resta, entre la simple correcció i la mediocritat. Petrenko m’està agradant molt.
    Per mi el millor acte va ser el primer (encara que a mi el que més m’agrada és el tercer), degut als cantants. A mi Kampe ja em va agradar molt al Liceu i m’ha tornat a agradar, és una cantant que transmet molt. El Siegmund de Bhota l’he trobat correcte però no m’entusiasma, a mi em va agradar més l’escolanet al Liceu (tot i ser inapropiat per al rol em va saber transmetre moltes més coses que Bhota ahir).
    Però el principal problema d’aquesta Walküre és sens dubte el senyor Koch, que amb el seu cant pla no em va transmetre gairebé cap emoció (quina diferència fins i tot amb el Dohmen que vam poder escoltar al Liceu, que encara que tingués la veu gastada sabia transmetre bé les emocions i tenia un estil i una classe que en Koch no es troben enlloc).
    La Brunhilde de Foster (que jo no vaig veure al Liceu perquè no vaig anar al segon repartiment) és correcta però sens dubte Theorin és molt millor.
    Fa un dies vaig veure que encara quedaven entrades pel Ring II a uns 1000 €, és a dir, a 250 € per funció. Aquestes funcions no són dignes d’aquest preu.
    Ai, si no fos l’orquestra…

    M'agrada

    • Doncs el tema orquestra ja no és prou al·licient, ni la mateixa mística bayreuthiana per molts espectadors, i no crec que sigui qüestió de les produccions. Si porten els millors cantants veuràs com s’esgota tot
      És bastant frustrant

      M'agrada

  5. Marc

    Vaig sentir bona part del primer i del tercer acte. El primer molt bé, però ai pobre Wotan, no semblava més aviat una rata grassa de la Disney? quina manera de llançar una producció a l’abocador de l’innecessari. I això que per les fotografies l’escenografia sembla prou suggerent.
    No soc un gran (ni petit) coneixedor de les intríngulis i perspicàcies de la orquestració, aquesta em va agradar força. Com a fet diferencial vaig notar-hi alguns tocs de marxa militar, repic de timbals.

    M'agrada

      • Marc

        No em referia al físic real del cantant, sinó al tipus de criatura que m’imaginava que era al sentir-lo cantar per la radio.

        Per altre banda no hi penso pas perdre el temps, amb la quantitat de feina que tinc..si encara no he escoltat mai Parsifal, ni Lohengrin ni Trintany i Isolda!

        M'agrada

  6. Sense dubte, el millor va ser Petrenko i l’orquestra. Els cantants són d’una mitjania impròpia de Bayreuth; res a veure amb els seus bons temps. Allò del “nacionalisme germànic mal entés” m’ha fet molta gràcia, especialment per grapat d’estrangers de tot el món que hi ha. No hi ha “nacionalisme” en absolut, sino l’elistisme de qui es pot pagar l’entrada, vialtges, estància, etc. 1000 E un Anell és més del doble del que guanyen en una família mitja espanyola en un més.

    Per altra banda, l’escenografia a jutjar no sols per fotos i vídeos, sinó per gent que l’ha patida és el pitjor de tot, una cosa que repeleix. En la xarrada del segon entreacte, els tres intervinents van coincidir en el seu rebuig.i aquestes persones tenen un prestigi personal en aquest món. saben què diuen. El que és evident.

    Aconselle llegir les declaracions i entrevistes que va fer el responsable del “engendro”. Per riure. El paio volia, a més, “retocar i canviar la música i el text” al seu caprici. La mort de l’òpera que va darrere de la del teatre on ja fan aquestes coses. Encara no pot fer-se aquest atemptat terrorista en Bayreuth perquè hi ha una clàusula en el contracte de l’intel·ligent regidor del Konzept que ho prohibeix, però temps al temps. Ja ens “sorprendran” en mig del racconto de Lohengrin amb qualsevol cosa que “provoque”. Això farà que més d’un es desperte del seu “letargo existencial”.

    Ja vorem com queda lo del fusell soviètic de Hagen assassinat Wagner. Tota una metàfora innecessària perquè ja fa molt que aquests paios li clavaren la punyalada per l’esquena. És la meua lliure opinió que no li falta el respecte a ningú ni tan sols a l’enfant terrible que es capaç de perpetrar aitals felonies. Ho fa expresament perquè parlem d’ell, que la Walki ja està massa vista i sentida. Una miqueta menys el Götter, jornada on esda a terme el brutal atemptat contra Wagner. Ja no saben què inventar.

    M'agrada

      • Perdona tu i no em manes el que tinc de fer, oi?

        A banda que hi ha fotos i conec a qui l’ha patida, és que en tinc el DVD. Jo crec que n’hi pro per fer-se’n una idea. Contertuli censor.

        La producció no l’he vista ni la voré mai en directe per raons obvies. Sí que l’he vista en generoses seleccions via un amic que té amistat a Bayreuth.

        I això de “en directe” que em manes en tot cas podrà fer-ho els que puguen gastar-se els diners perquè els hi sobra. a mi, no em sobren que encara hi ha classes i més que n’hi haurà.

        A més, el que dius no tñe sentit. Ningú has vist res de Wieland i tots en parlen. L’anell de Boulez-Chéreau tots o quasi l’hem vist per DVD o VHS i clar que podem criticar-lo com tu exclames tan vehementment.

        I, per acabar, no et consent que em MANES res, oi? Jo criticaré el que vulga criticar perquè sóc llire de fer-ho. Què t’has cregut?

        T’imagines que et MANARA que no parlares o criticares a Plácido Domingo o Waltraud Meier perquè no has parlat amb ells EN RABiÓS DIRECTE? Ridícul, veritat? Doncs jo he parlat amb els en diverses ocasions de tu a tu.

        Damunt que ens baixen el jornal, ara em vens amb CENSURES. Parla tu del que vulgues, critica a qui vulgues, però deixa’m tranquil a mi.EN DIFERIDO.

        Has vist al Franco en DIRECTE, doncs no el critiques!!!! (amb 4 exclamations marks amb puntet que fan una estelada, però sense color.

        M'agrada

      • Collona, Joaquim, primer the wall ara el “no tens remei”. Conteste. Lars von Trier no ha esta ni estarà mai als EEUU. patex un problea que li impideix volar. Has realitzat una superpremiada trilogia (tres pelis) sobre eixe país. Una d’elles amb N. Kindman. Jo sóc mestre. He estat en una comissió sindical amb més companys estudiant el sistema educatiu a Finlàndia i els països escandinaus com a resposta a Wert. Cap de nosaltres ha esta per allí. Importa alguna cosa? No. Jo tinc l’avantatge de tenir amistat amb un col·lega mestre que treballa al costat d’Estocolm.

        Wagner no va estar mai a Islàndia i coneixia perfectament les sagues islandeses. i, per no ferir, sentiment religiosos, millor calle. En l’Holandés de Bieito, que no de Wagner, tots acaba pitjor que el Walhalla i que l’escenari del Liceu en acabat el seus Don Gionani, o siga, ple de brutícia i de porqueria. No és que no hi aparega la “redemció wagnriana”, que este és el tema, és que veus l foto i en tens prou, Com dirien per allà: “Lo mismo vale para un roto que para un descosido”. En tinc prou a amb una foto i el conexement previ del senyor malgré moi. Hi ha un estadi infantil que és escatològic, el “nene, culo, caca”. Un abonat va dir.me que aquest senyor s’ha quedat allí.

        M'agrada

      • Només et puc dir de tot el que em dius que el Don Giovanni de Bieito no em va agradar gens, aquest l’he vist, en persona i en DVD. Potser és el pitjor que he vist d’aquest director, però he vist coses d’ell que m’han interessat, i altres que m’ha agradat, fins i tot molt, per tant no generalitzaré com fas tu tancant-te amb banda davant del nom de Bieito.

        M'agrada

      • Francesc

        Et torno a dir el mateix. Jo mai criticarè una “peli” que no hagi vist, en el cine o en DVD. Encara que me l’expliquin. Tampoc criticarè una cuadre que no hagi vist. Per cert, al Placido i a la Meier els conec personalment, i son de l’opinió de que no es poden criticar les coses que no es veuen o s’escolten.

        M'agrada

      • Ja que els coneixes, podràs corroborar la seua opinió sobre determinades escenografies. En tinc testimonis. Yaron Traub en el Palau de la Música de València esta temporada (Meier) i Justo Romero en Les Arts quan Plàcido va fer de Siegmund.

        Si ets el Francesc_Beckmesser que crec, també deus saber que hi ha crítics musicals que escriuen la círica abans de l’estrena. Em consta que alguns ho fan així.

        La majoria de la gent que parla de Wieland mai ha estat en una producció seua i no hi ha pràcticament res. Havies de parlar amb Anel F. Mayo o un senyor major de Barcelona amb qui vaig tenir contacte, però que fa anys no sé res d’ell.

        I es pot parlar d’una producció que hages vist en directe, DVD, algun youtube, fotos o que algú de la teua confiança que l’haja vist te ho haja contat, Fins i tot pots haver vist produccions que no ha eixit ni eixiran al mercat si tens els contactes oportuns.

        En el cas del’Anell del petroli no necessite més informació que la que tinc per saber com és. No vaig a gastar-me mil E més viatges per poder-ne parlar. Conec a qui hi ha estat i m’ho ha desaconsellat. Els senyors de la tertúlia de l’altre dia també paralarem no massa bé de la producció i ni van vore-la ni crega que ho faça. A dos els conec personalment i a tots tres els aprecie professionalment.

        Els cocodrils copulant en un anell, ja m’ho diuen tot i sense veure’n la foto. No cal. el que no faré és un assaig sobre el tema, però sí que tinc elements de judici per opinar en un bloc.

        M'agrada

      • Perdone, pero se m’ha escapat. La part musical forma part essencial de la “producció” i es por seguir per la ràdio, per això he escrit:

        “Sense dubte, el millor va ser Petrenko i l’orquestra. Els cantants són d’una mitjania impròpia de Bayreuth; res a veure amb els seus bons temps.”

        Pense que puc fer-ho. En tot cas és Joaquim i no vosté el moderador i propietari del bloc

        M'agrada

      • En Joaquim, ja que el convides a la festa,mai dirà res respecte a la vostra opinió, però t’asseguro que no li agrada gens la bronca que representa cada vegada que algú discrepa de la teva opinió i el tracte que rep per part teva. En Francesc només t’ha dit que no opinis d’una cosa que no has vist, o si l’has vist sigui com la majoria de tots nosaltres, de manera molt parcial, tampoc em sembla que sigui res de l’altre dijous.
        Pel que fa als tres comentaristes de Radio Clásica, crec que malgrat el prestigi que tinguin tampoc haurien de parlar d’una cosa que no han vist i sobretot abstenir-se de fer comentaris extra vocals o musicals dels cantants, em van semblar d’un penós gust impropi de persones que volen ostentar la càtedra operística.

        M'agrada

      • Veig que necessite un advocat defensor. Jo m’he sentit “imprecat” per aquest intervinet que s’atreveix a parlar-me així. No sé ni m’importa si s’ha gastat o no mil E en aquest Anell, no té per què fer-me callar. Ningú no sap si conec o no la producció. Ja he parlat de dos amic que la va vore in situ. Un d’ells és professor de Música en un conservatori. Ha publict coses sobre Wagner. L’altre és un productor “a temps parcial” d’òpera amb amistats en el MET i la BBC. Aquest senyor té en sa casa produccions no editades de DVD. De quan en quan em passa alguna. Com que això és molt delicat, no vaig a contar res. Per ell, no pas per mi.

        Si solament poden parlar d’òpera els burgesos que tenen pasta per anar al pati de butaques d’on calga del món, a mi este món d’elistisme repugnant no m’nteressa en absolut. el meua mic es por permetre el luxe, que té relació amb el seu treball. No es un del munt de boigás. Ha treballat amb la soprano Eagle i el tenor canadenc que acaba d’acomiadar-se de l’òpera Ben Heppner.

        I si senors de la categoria dels participant en la tertulia no mereixen crèdit per “confessar” que no han vist la producció no veig que siga motiu de no valorar el que diuen. Els que parlen de Wieland ho fan amb menys conexement del seu treball perquè no ha quedat res, allò d’Osaka – en condicions molt dolentes- i poc més. No hi ha obligació de vore el que em consta que no agrada. Ä un d’ells el conec desde fa molts anys, sobre el 2003, crec. I sé com pensa i sé per què no va a Bayreuth, i acabe assegurant-vos que és un “crack” en la matèria.

        Cec que ho he contestat tot.

        Salut i poca cosa a esperar d’aquest “Siegfried”. Si falla, que falla , el tenor, la única cosa que es por fer és esperar a BrÜnhilde en l’acte IIi. Malhauradament, no és molt bona la soprano i els “moments” orquestal no abunden. Poc podrà fer el director rus, que m’està agradant. Mollor demà en Götterdämmerung.

        I dic jo, si algú es molesta del que acabe de dir, quà puc fer jo? Deixar el missatge en “Avui fan Siegfried”?

        M'agrada

      • Si solament poden parlar d’òpera els burgesos que tenen pasta per anar al pati de butaques d’on calga del món, a mi este món d’elistisme repugnant no m’interessa en absolut.
        Això és més ofensiu que un signe d’exclamació, jo no sé si te n’adones. Per atu és repugnant algú que pot pagar-se una entrada a una platea? És que de veritat que no ho entenc, a part que saps que a Bayreuth pots anar amb entrades molt més econòmiques del que costaen les primeres files del tram central. És que fas uns judicis massa agosarats, no et sembla?. Veure una producció de Bayreuth no significa res més que haver comprat una entrada, i al darrere no saps ni el sacrifici que pot portar, ni el lloc des de on s’ha vist, ni res de res, en canvi tu parles d’elitisme repugnant a qui assisteix al festival. I quan hi has anat tu?.

        M'agrada

      • No és la meua intensió ofendre ningú. Si solament se’m permet parlar de les produccions que he vist en DIRECTE se’m condemna a callar-me la boqueta i es reserva el dret d’admissió al club. Tenia una abonament en Les Arts en el tercer pis. Uns 500 E, l’any que podia pagar. Una vegada, vaig estar malalt i li doní l’entrada al meu cunyat, que és un segurata explotat . En aquells temps treballava per a un conseller del PP d’eixos que et miren per damunt del muscle. Segur que va nàixer amb un piano en el saló. El meu cunyat estudiava en la banda del poble. Li feu molta il.lusió anar a l’Òpera. Mai no hi havia anat. la meua entrada costava 100 E solta i sense descompte ; no vaig a dir-te el que cobrava. Quan hi anà amb la meua dona es topà amb aquest burgés cregut que li va espetar al seu germà de 22 anys: “¡Hombre, C. ! ¿Qué haces tu aquí?” Imaginat la gracieta que li feu al xic. Un burgés que furtava de l’erari públic – un amiguito del alma del Bigotes, cas Gürtel, crec – li va dir això perquè els del seu “nivell” no poden juntar-se amb gent treballadora. Sabies que els teatres antics com ara el Principal de valència on es feia òpera tenia entrades de carrerdiferents per al galliner i per a la crème de la merde? Era així, i continua així. La funció era ben clara: no mesclar-se amb la xusma. Si vols dir-me “demagògia” fes-ho. el meu cunyadet va sentir-se fatal i aquell “cavaller” no sé si anirà o no a l’òpera per a lluir-se, però sí al jutjat? Mira els quadres de Casas: compara “La carga” amb uns que té dels burguesos en la porta del Liceu. Tot un poema no simfònic.

        M'agrada

      • Ningú et condemna, per tant seguim. Qui es reserva el dret d’admissió al club? Però què dius Regí? Aquí tothom entra i surt quan vol, si ara et dic que ets un manipulador em tornaràs a fer un comentari amb una altra volta a la rosca?.
        Parles d’una anècdota i la converteixes en un fet generalitzat.
        Vols que et presenti públic cultissim i educat que et tractarà com una persona, i que assisteixen assíduament a la platea de Les Arts?
        En fi Regí, ara em treus la carga de Casas, crec que no estic preparat per contestar-te. Segurament m’equivoco però em dóna la sensació que estàs ple de clixés i prejudicis que res tenen a veure amb que ha iniciat aquesta conversa.

        M'agrada

      • Vaja Joaquim, ara resulta que sóc “manipulador”. Solament em falta que m’apliquen la llei antiterrorista a este camí. Conec “gent de platea” que són molt bones persones i tenen molta cultura. No crec que haja fet jo un atac a qui va a platea. Jo mateix també hi he estat quan la meua butxaca m’ho ha permés. Dos exemples. Maestranza, Sevilla, Parsifal, Baremboim, Pape. Directament a platea, de cap. La Junta d’Andalusia subvencionava generosament. A Canàries ens va passar igual amb l’Anell de Gergiev al Pérez Galdós. La meua dona i jo en cinquena fila del pati de butaques, ben centrats, a preus “de galliner”. A més era fora de temporada turística i tot ens va sortir molt barat. Va ser el meu primer Anell representat “a la Bayreuth”, en uns dies. L’única cosa que em va desagradar, molt més que això, perquè… preferisc no seguir. Solament dir que estàvem en la glòria. Una Sieglinde russa m’emocionà quan va cantar allò de “Mutter, Mutter!” abans de l’encontre del seu germà amb Hunding.i molt espaiet li vaig dir a la meua dona: “Que be que canta esta xica” – paraules pràcticament idèntiques a les castellanes. Un senyor castellano-canari molt ben vestit unes fileres darrere de nosaltres va dir literalment: “Ya están aquí los catalanes de mierda” (sic). Uns preciositat, que no és un fet aïllat. Coses semblant hem sentit a la mateixa València, a Madrid i Sevilla en els nostres viatges wagnerians per parlar en valencià. Hi ha de tot a platea. Se salva Santander. Eixos dies estava afònic i no podia parlar i la meua dona té una veueta molt fluixa.

        Ara em diràs que sóc “demagògic” però el que faig és contar la meua experiència personal en una platea d’un teatre de “tierra extraña”, així em feu sentir el senyor amb el vistiplau del comú de la gent. Resulta curiós perquè allí hi havia anglesos, alemanys, russos… sense que ningú fora tan atent amb ells.

        Ja et contaré com acabà la cosa en privat si t’abellix. Al final el “roí” era jo.

        M'agrada

      • Si fas bondat i no em tires bombes incendiàries o de qualsevol altra mena, ho deixaré amb manipulador i demagog.
        Ets tu qui identifiques platea amb diners, òpera amb classisme i classes adinerades, ets tu qui diu que a la platea de Les Arts et diuen coses desagradable i més pròpies de les novel·les de Zola o Blascoi Ibáñez i les lluites de classes que del segle XXI, ets tu qui identifiques només el Liceu amb la burgesia catalana sense saber res dels espectadors de classe treballadora que també l’han mantingut, reclosos als pisos alts, com en tots els teatres del món. Ets tu qui em parla del quadre de Casas i d’una cançó molt discutible d’un Llach populista i demagog.
        Ets tu que coneixent excel·lents persones amb diners, cultural i modals que es poden permetre pagar-se una butaca a la platea de Les Arts, no els anomenes intentant identificar només la part més negativa, a tot un sector. Com si en els pisos alts no estigués ple de impresentables, com a platea.
        D’aquestes històries que no aporten gaire res, o potser només rencor, no en vull saber res. Gràcies en tot cas per l’interès

        M'agrada

    • Aprofites la mínima per fer proselitisme, és una fixació que no et deixa viure i jo crec que no li hauries de donar tanta importància, amb la quantitat de problemes que hi ha al món…

      M'agrada

      • No comprenc dues coses:
        1- Poselitisme. Mani?
        2- No hi ha cap altre IFL a qui hages de dir alguna cosa? Tots han estat a l’alçada? Perquè manar callar a una persona no crec que siga correcte en un bloc que es per a participar, pense jo. No ho trobe “normal” ni menys encara merescut. No sóc un xiquet, ja m’agradaria, que tinc massa quilòmetres correguts

        Tot lo atre ho comprenc, sé de què va, però el “proselitisme” no m’encaixa. No sóc cap predvador ni romancer, espere…

        M'agrada

      • Igual ara ho vist més clar. “Proselitisme nacionalista o antinacionalista”. El que dic que en aquesta producció tan adorable no hi ha res de “nacionalisme pangermànic mal entens” ni semblant. He tingut la santa paciència de llegir a este fulano. Texas. Gasolinera. RDA. Putetes, Golden Hotel, fusell soviètic, piscina de plàstic… i no he trobat ni nacionalisme germànic ni messetari. No diré més.

        M'agrada

      • Si has anat a Bayreuth, que crec recordar que has comentat més d’una vegada que has anat, t’hauràs adonat que la immensa majoria del públic és alemany i que el percentatge de foranis és molt més petit. Em meu dubte davant de la resposta del públic davant espectacles mediocres, només l’entenc si són fruit de la defensa a ultrança d’un festival que representa molt per els alemanys i la música alemana, i massa sovint es neguen a admetre que a Bayreuth, un dels bressols de la cultura musical alemanya, el nivell és massa baix i que sense tantes pretencions a ciutat coms hambrug o Frankfurt es fan representacions de més nivell, pe rno parlar de Munich o Berlín, és clar.
        T’ha quedat clar?, així ho espero.

        M'agrada

      • Benvolgut Joaquim:

        M’haurà llegit en dialgonal. Jo no he anat mai a Bayreuth. Fa anys em feia il·lusió, però ara ja no. Tinc amics i coneguts que sí que hi han anat. he vist fotos, etc. Una amiga em comentà que davant d’ella, s’asseia una japonesa amb kimono i monyo a l’antiga que la tapava. Va ser quan el Parsifal del conill. Se li llevaren les ganes de tornar. Això sí, va plorar d¡emoció a Villa Wahfried com va plorar de ràbia en el conill.

        On si he anat va ser a Berlín i Viena, però molt poc. Berlín és molt més assequible. Dirigia Thielemann un Parsifal de mitja entrada. Vull dir que quan anàrem ens pensaven que seria impossible aconseguir entrades i no. El preus molt assequibles amb descomptes molt alts per a molta gent. Supose que la Merkel hi haurà retallat.

        El públic molt variat, des d’esmokings a pantalons vaquers. Res de nacionalisme.

        Pel que m’han contat Bayreuth és un dels llocs més elitistes, amb permís de Salzburg. Els modelets d’aupa, amb la calor que hi fa. Desconec el tant per cent d’estrangers. Sobre el tema nacionalsta ningú m’ha dit res.És tabú, ja que està relacionat amb els nazis , i més a Bayreuth. Si la gent hi està deixant d’anar és pel que dius, no s’hi val la pena. Molt dolenta qualitat. Un dels intervinets a la xarrada radiofònica – em reserve el nom – va dir-me que no tenia cap interésa Bayreuth, que on millor es canta a Wagner és al MET perquè allí paguen millor i no t’has de fotre l’estiu. Els millors cantants no hi van més que perquè conste en el seu curriculum. Un altre motiu són les escenes. Encara que et semble una barbaritat, prefereix les més respectuoses dels americans. El meu odi cap a elles no és privatiu meu. Molts pensen igual, però callen per no paréixer… convencionals, conservador o el que siga.

        El que comentí és que enguany podria haver anar a Tann. i Hollander, però les escenes m’han fet fugir. No m’agarren ni amb caques i biogàs ni amb més manicomis. Alguna volta hi aniré però fora de temporada.

        Quan feren l’Anell Fura vam fer una quedada un grup de wagnerinas d’Europa i Amèrica. Tots digueren que a Bayreuth es cantava pitjor, encara que l’orquestra i el cor no tenen igual i l’acústica és molt especial. Crec que em quede sense Meca. El pitjor de les utopies es que es complesquen i el pitjor d’un somni es que se’t trenque davanbt els nassos com li passà a l’amiga del Parsifal coniller. Va demanar un préstec per anar-hi amb l’home en una compania privada. Com dic, no la tornaran a enganyar. Va sentir-se morr davant d’una producció tan repugnant. era el somni de sa vida.

        M'agrada

      • Ara em tractes de vostè? Caram.
        Possiblement et vaig llegir amb diagonal i mira que m’ho lllegeixo tot el que ens dius, o potser m’he fet un embolicat amb algú altre, tinc molts comentaris i contestar-los a tots acaba desdibuixant una mica la meva memòria.
        A BAyreuth t’asseguro que també hi pot fer un fred que pela en el mes d’agost.
        Entre l’elitisme de Salzburg (escandalós) i Bayreuth (molt caspòs) hi ha un abisme. Quan dic caspòs és caspòs. Uniformes bavaresos que fan una mica de por (a Salzburg també), molt friquisme i sobretot un ambient ranci.
        AH! un préstec per anar a Bayreuth, no havíem quedat que eren elitistes els que anaven allà…

        M'agrada

      • És el teclat, benvolgut Joaquim que no va bé. Doncs sí. la broma els va eixir als meus amics de més d’un milió de pessetes. Ja fa temps. massa pasta per dos mestres especialment si un estava aturat. Era el somni de la meua amiga. “Por una vez en la vida…” Això va dir-me. Imaginat la gràcia que li feu el lunàtic del conill podrit. Un atemptat contra la cultura i la salut. necessità un ansiolític, i no m’invente res. Fins i tot el nuvi de la rubieta va tenir problemes amb Slinger o com es diguera. La discussió va ser per si tu eres nazi o nazi serà tot pare, per això. Mira com són les coses que, anys més tard, aquest senyor vingué a cantar a València i m’agradà.

        M'agrada

  7. Retroenllaç: Noticias de julio de 2014 | Beckmesser

  8. Terenci

    Doncs jo no he anat mai a Bayreuth però escolto les transmissions i dels darrers anys he vist algunes produccions en video. Em sembla evident que al Festival de Bayreuth té la joia de la corona en l’orquestra (això si hi he pogut veure en directe al Liceu) i el seu taló d’Aquiles en els repartiments de cantants. No només no estem en el millor moment de la història en la matèria si no que, a més, els millors (Kaumann i Terfel, per exemple) no canten a Bayreuth. En canvi no comparteixo el consens sobre les produccions. N’he vist de (molt) bones. I em pregunto per què la gent quan veu produccions “modernes” comença a fer profundes anàlisis sobre si fan justícia al text. En canvi, quan se’n fan de clàssiques (agafem un estàndard ja antic com el d’Otto Schenk al Met) ningú es pregunta: què hi ha de la crítica a la societat industrial, de la “desdivinització” de Wotan, quina interpretació fa del gloriós i ambigu (però simbòlicament carregadíssim) final del “Capvespre”, quina direcció d’actors hi ha, per què els personatges es mouen sempre en la més pura abstracció? En canvi jo recordo (i això que era petit) tots aquests que són uns “cracs en la matèria” posant a parir la producció de Chéreau quan la van posar aquí per la tele. Les coses s’han de veure i tothom té dret a criticar el que vulgui però de vegades dubto de si molt d’aquests puristes que pontifiquen han reflexionat dos segons sobre el significat de l’Anell, les seves situacions particulars, els seus personatges, la seva relació amb el context social de Wagner, la seva pròpia vida, la base filosòfica i ideològica sobre la que Wagner va desenvolupar el projecte, etc. La retòrica sobre les produccions “modernes” arriba a ser indigesta i genèrica. L’altre dia un crític “d’aquests que en saben molt” criticava (per variar) la suposada dictadura dels directors d’escena dient que semblava que s’havien oblidat de què era òpera, com si l’especificitat de l’òpera no fos, precisament, la de ser un espectacle teatral. Com si l’òpera fos música i la resta un afegit més o menys molest, més o menys decoratiu. És trist. Quan era petit el tema estrella a Montsalvat era repetir fins la sacietat que la música popular moderna (pop, rock, etc.) era un anatema i s’havia de treure els joves d’allà com qui els treu de la droga. Avui dia les mateixes energies reaccionàries es vehiculen contra els directors d’escena que fan alguna cosa que pugui pertorbar una vetllada ben plana on puguem rendir culte a la personalitat de certs cantants. Una mica ridícul, sincerament.

    M'agrada

    • Hola Terenci:

      Permet-me unes paraules. Jo crec que la diferència no és entre escenografies “modernes” i “conservadores”, sinó entre “bones” i “dolentes”. Una escenografia com la de l’Anell d’enguany no pot ser bona perquè la missió de l’escena i el treball actorial és servir el drama, ajudar a comprendre’l. No pot haver-hi divorci entre el que es veu i el que se sent, i més en Wagner, autor de tot: llibret, música, indicacions escèniques, treball d’actors… Està tot escrit. El problema és que els regidors actuals arriben a jactar-se que no els agrada l’òpera, ni la coneixen, ni tenen interés. Almenys això va dir a València Carlus Padrissa que, sent del poble de Vinyes confessà que no en tenia ni idea. Això és una barbaritat. Potser ho diguera fer fer un titular a lo “enfant terrible”.

      Jo sóc wagnerià. Porte 40 anys amb el tema. Me sé els llibrets, els he treballat, he fet adaptacions per a xiquets en les llengües que sé. He llegits les fonts literàries, les influències filosòfiques, etc. Per aixo em pose de tan mala llet quan es destrossa una obra d’art que ha estat comparada en lo literari a Èsquil i Shakespeare fins i tot Ibsen. Això ho diu Thomàs Mann, Premi Nbel i gran coneixidor i Derick Cooke entre altres. Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud i els simbolistes francesos apreciaven sobretot la poesia wagneriana.

      Que un senyor que presumeix de “destructor” i “analfabet” faça el que estan fent a Bayreuth és un atemptat contra la cultura.

      És possible que creues que sóc un reaccionari o que solament escolte Wagner. No és així. Les meues preferències són molt variades: des de Monteverdi a la II Escola de Viena, passant per Mozart, sense oblidar-me de Puccini, Berlioz o Mussorgski. Això sí, el meu repertoti favorit és – a banda del wagnerià – el que ve a continuació, quan el bel canto passa a la història i l’opera és drama musical. Així, el primer Strauss i alguna obra més seua predilecció. I em sent en l’estratosfera davant una bona representació de Wozzeck, La ciutat morta o Mort en Venècia per citar-ne solament tres.

      Directors escèniques. No tinc manies sempre que no posen un cocodril en l’escenari wagnerià. M’ha agradat Chéreau, Kupfer, Ponelle, Shrenk, Decker… no sempre, clar. Depén de l’obra. Com tu dius, l’òpera és teatre i el teatre és un llibret que s’ha de conéixer – llegir, per tant – i s’ha de representar. Representa implica abans que res fer “creïble” el que passa en l’escenari d’acrod amb la música i el cant. Quan es fa el que es diu, “acció doble” és impossible que funciona perquè s’està traint la intenció de l’autor. Madama Butterfly no es pot ambientar en el Far West amb dues pistoles, ni es pot fer botar ridículament en l’escenari als cantants-actor d’un Don Giovanni per exemple. Les “extravagàncies”, els sorolls escènics que no hi pinten res o les postures a que obliguen a cantar i actuar és antidramàtic i antimusical, abanda de mal gust.

      Un Don Giovanni com el de Furtwängler en DVD, dels anys 50 no té ni punt de comparació amb el de Bieito, i no solament per la part musical sinó actorial. Jo no dic que no haja de alterar-se una escenografia i repetir-la fins a la destrucció del món, però és indubtable que aquesta escenografia clàssica s’acompanya d’una dramatúrgia correcta i el producte final és excel.lent. Si un no coneguera l’acció de Don Giovani – cosa més habitual que es puga pensar – i va al Liceu a vore una representació bietiana, no comprén res. Una parella magrejant-se en un cotxe. Un bèstia amb un bat de baseball trencant-ne la lluna, etc. Què és això? De què va l’obra? Si a més estàs llegint els títols i veus que no hi ha concordança entre l’escrit i el que has vist.. és que no te n’assabentes de què va la cosa. En l’anell de hui apareixen uns cocodrils copulant… No crec que faça falta ni comentar-ho. És un excés de pallassades per ser clar. Què hi fa un OVNI en Parsifal? I una via tren? I una mòmia? I El Darrer Mohicà? Sincerament, no puc creure que això li agrade a ningú a no ser que els seu concepte d’òpera siga sentar-se en la foscor o vore unes quantes coses rares amb música de fons sense impotar-li ni l’obra ni el director musical sinó que el “sorprenguen” amb alguna “ocurrència”.

      Una altre punt comú és afirmar alegrement que si una producció no està plena d’aquestes coses és avorrida i no té direcció d’actors. Això és absurd. Que els actors estiguen millor o pitjor dirigits no depén de l’escena. Chéreau era excel·lent en el tema. Ho podem veure en Der Ring amb Buolez i Tristany amb Barenboim i Waltraud Meier, tan bona actuant com cantant.

      Però qui pot dir que les referencials lectures de Rosenkavalier d’Otto Srenk, a banda de tenir una escenografia esplèndida i preciosa no estiguen ben dirigides en lo actorial i excel·lentment dirigides i cantades en lo musical? Algú por dir que siguen un “torro” les bellíssimes produccions monteverdianes de Ponelle, amb un Trstany emblemàtic també. Tant en aquest cas com en l’anterior parlem de produccions considerades “conservadores”. Això sí, l’Anell del primer falla perquè falla- entre altres coses – la direcció actorial, molt avorrida igual que la direcció musical de Levine.

      Jo m’estime més els anells de Chérau, Kupfer o La Fura, que són moderns. Cadascun té coses bones i dolentes, però en conjunt són de molt agradable recepció. Altres coses de Kupfer, en canvi, no m’han agradat gens, com el seu Tannhäuser. Decker crec que va fer un treball dolent en el Ring del Liceu, però em va deixar bocabadat en La ciutat morta, una meravella que haguera repetit. La diferpencia la tinc ben clara. En el primer cas, passa de llibret i es dedica s fer favades com allò de les cadires in Siegfrieg es va pegar una pinya. En el cas de La ciutat morta, ja crec que havia no sols llegit el llibret, sinó que feu el que s’ha de fer: servir-lo. I ho feu amb una escena preciosa acompanyada d’un treball actorial de categoria. El seu Boris quedaria al bell mig. M’agradà, però amb reserves. Matti salminem quasi cau de la cadirota de quatres metres on s’havia de pujar.

      Bé, no sé si m’he explicat. Sóc molt eclèctic i puc gaudir del Don Giovanni de Furt dels 50 o amb l’Anell de La Fura, que va quedar millor del que esperava. Carlus sí que es prengué seriosament el llibret i va dir que la fase d’enfant terrible la donava per finiquitada. Crec que es poden fer moltes coses. El que no es pot fer és fer irreconeixible una obra pel caprici d’un senyor que posa cocodril en Der Ring, per posar un exemple. L’òpera és drama musical, teatre musical, i tots els seus elements han d’estar al servei de l’obra de manera conjunta: música, cant, escena, actuació, etc. Pense que la funció dels intèrprets és “interpretar” no “distorsionar”. L’altre dia vaig esmentar Kupfer, gens “tradicional” manifestant el seu desaprovament pel que fan senyors com ara Bieito, el meu enemic mortal. Jo crec que hi ha una expressió que ho resumeix tot:”sentit comú”. A mi no em molesten les noves tecnologies, al contrari, làser, vídeo, neons o el que siga i no reclame tornar a la naftalina o el cartró pedra, cosa que tampoc no rebutge, que està prohibit? El que importa és la funció dramàtica. Una entrada al Walhalla amb làser queda meravellosa, però una senyoreta calva, de verd, amb el cul en pompa en l’obertura de Tannhäuser és una estupidesa com Mime masturbant-se. És antidramàtic, uan ocurrència per que del Bieto de torn es parle; a falta de talent, pallassades. Els cavallers del Grial vestits de SS és un insult per qui coneix la historia de l’obra. Parsifal va ser prohibida pels nazis durant la guerra en tota Alemanya. Es considerava “pacifista”, que és cert, i contrària a l’esperit nazi especialment en temps bèl·lics. I no una sinó mil vegades hem vist creus gammades en auesta obra, i més que en veurem perquè el que importa no és el drama musical, sinó l’escàndol, si es que algú pot escandalitzar-se hui en dia per estes xorrades pròpies del XIX i del dadaisme.

      M'agrada

      • Quan dius analfabet, què vols dir?
        L’Anell de La Fura jo crec que és un nyap sense precedents, buit i gens teatral, on els cantants no tenen cap protagonisme, fins i tot els pengen de cap per avall, mentre cantava (Siegfried a Götterdämmerung)

        M'agrada

      • “Una parella magrejant-se en un cotxe. Un bèstia amb un bat de baseball trencant-ne la lluna, etc….”

        Si no m’equivoco et refereixes a la Carmen de Bieito. Bé, de totes les Carmens que he vist és la que més m’agrada. Bieito ha fet coses que no m’han agradat gens, i d’altres que m’han agradat molt. I la seva Carmen per a mi és una fita operística.

        “…i una via de tren…”…parlant de Parsifal.

        Al tercer acte del Parsifal de Nikolaus Lehnhoff surt una via…si efectivament et refereixes a aquest, és un dels millors Parsifals que he vist. I quan esmentes sanatoris, el Parsifal de Claus Guth’s em va agradar força.

        Només faig esment de dos exemples. En podria possar més.

        A continuació, just a continuació dius:

        “Sincerament, no puc creure que això li agrade a ningú a no ser que els seu concepte d’òpera siga sentar-se en la foscor o vore unes quantes coses rares amb música de fons sense impotar-li ni l’obra ni el director musical sinó que el “sorprenguen” amb alguna “ocurrència”.

        Bé, doncs no, no vaig a l’òpera a sentar-me en la foscor, ni a veure coses rares amb música de fons sense importar-me ni l’obra ni el director musical, ni vaig a que em sorprenguin amb una ocurrència!

        Dius que…”…no puc creure qie això li agrade a ningú……”… Bé, ja sé que a la vida hi han coses increibles, però aquesta, la de que m’agraden les obres esmentades ja te la pots ben creure.

        Et demano respecte pels qui no comperteixen les teves apreciacions artístiques.

        M'agrada

      • Hola, Josep Olivé:

        Veig que el que he dit no és del teu grat. El que em desagrada es que t’hages pogut sentir tractat irrespectuosament pel que dius en el pàragraf final.
        “Et demano RESPECTE pels qui no comperteixen les teves apreciacions artístiques. (La majúscula és meua)
        Em desagrada perquè no ha segut la meua intenció i perquè crec que alguna ocasió he manifestat la meua simpatia i adhesió als teus escrits i, per què no dir-ho, em caus molt bé. Dit això entrem en farina, un poc llarga em tem. No trobe una altra maner d’explicar-me i menys en un tema com aquest. També em desagrada perquè, com dirien els britànics, m’he permés ser “personal” i he parlat del meu amic i col·lega Xavier, que es troba a les meues antípodes en aquests temes i som íntim. Que no coincidim en això no significa que no hi haja un respecte profund de l’un cap a l’altre.

        Comence pel final. Ja he dit que no ha estat la meua voluntat faltar-li el respecte degut a cap persona. Una cosa són les persones i altres, els seus gustos. Jo no li he faltat a ningú, almenys que jo sàpiga. M’he mostrat profundament en desacord amb el que està passant en l’òpera. Fins o tot he tractat el tema en el meu b loc. Al meu parer, se l’estan carregant. Estan perdent clientela. A mi mateix, i no en sóc l´únic.
        He escrit amb passió i vehemència perquè el tema m’arriba a la fibra sensible. També he escrit tant, en resposta a Joaquim bàsicament, que no a soles, que es possible que no haja filat massa fi en alguna ocasió. Vaja per davant la meus disculpa a qui s’haja pogut sentir molest, irritat o tracta sense el respecte degut per la meua persona. Potser l’horrenda segona jornada haja segut tan de baix nivell vocal que això m’haja animat a pegar-li a la tecla. O quan he sentit el Kaláshnikov homicida de Hagen.

        Anem-hi, Josep. M’has fet una relació de representacions que a tu t’han agradat i que jo deteste profundament, però no has donat motius ni raons. No has explicat els per quès. És clar que la primera funció de l’art és eixa “agradar al públic”. Un quadre, una òpera, un llibre de literatura…t’agrada o no t’agrada en principi sense parar-se a analitzar per què. És normal. Jo seria incapaç d’explicar racionalment perquè Barenboim, Thielann o Waltraud Meier m’han fet “levitar” en diverses ocasions. M’ha passat i punt. És un acte del sentiment i per tan irracional, possiblement inefable. Però en el cas de les escenografies sí que podem dir-ne alguna cosa més. És el que, amb major o menor fortuna, he tracta d’explicar fent ús (argument d’autoritat) de persona prestigioses com ara Kupfer, Berganza, Salmem, Meier, Domingo, etc. Amb algunes la informació de de primera mà, ja que hi he parlant. He fet referència a tres conceptes: el Konzept, les històries paral·leles i l’afany de protagonisme excessius dels que no jo, sinó, molta gent considera “tirania”, la dels directors escènics. No crec que calga repetir-ho per no avorrir i fer-me pesat. Les meues opinions no són “exclusives” meues. Les comparteix meritíssima i moltíssima gent. Georg Solti va tenir problemes amb el director escènic que li va tocar ensort i ho digué ben clar: “Vull dirigir l’Anell de Wagner i no pas el de Marx”, opció, la marxista perfectament acceptable, però no obligatòria com passava en aquella – i aquesta època – s l’hora de les escenafies. En el fons era copiar-se de Chéreau i punt perquè entre aquesta gent que tant reclama la “llibertad artñistica” quan no respecte a l’autor, hi ha molt de plagi i d’autoplagi. Bieto, i amb ell comence, n’és un clar exemple.

        Comences la teua intervenció amb una errada d’òpera, no per culpa teua, sinó de Bieito, massa aficionat de destrossar cotxes no ja en el XIX (Carmen), sino en el XVIII (Don Giovani). És una copia vulgar de La Fura a la que deu conéixer per proximitat geogràfica. Abans d’ells, aquest senyors ja feien espectacles consistent a destrossar en públic cotxes, símbols d ela societat de consum o per pur gamberrisme pseudointelectual.

        Realment en referia a Don Giovani made in Liceu. Ja comentí els prolegòmens sobre el cas, esmentant i tot el que li passà a la meua dona davant davant de tan horrible experiència i com d’amarg va resultar el regal que ens va fer son pare. En tinguí prou, de Bieito per sempre. I conec més coses d’aquest senyor, no solament en òpera. Desteste el seu treball sense pal·liatius i així ho dic per escrit. El que no vaig és faltar el respecte als seus seguidors. Bieito no és que “no m’agrade” és que representa el que odie en una activitat que m’estime: l’òpera.

        El fet que a tu t’haja fer pensar en Carmen solament demostra una cosa. La seua dramatúrgia igual aprofita per a una obra que per a altra perquè no hi respecte a l’original. Bieito aprofita com a excusa ja Don Gionanni ,ja Carmen per a contar-nos els seus fantasmes. El que hauria de fer, si en tinguera talent, seria tenir el valor d’escriure una obra seua, com fa Carles Santos a qui no li tire res encara perquè no se n’aprofita del bon nom d’un compositor per a donar gat per llebre. També els finals d’aquest senyor són molt semblants: tot l’escenari ple de fem. Igual té que siga Don Giovani, L’Holandés o Parsifal. Tot porqueria per en terra. Sincerament, he de dir-te que em pregunte si aquesta gent no deu tindre algun problema psicològic. Ni Chéreau, ni Decker, ni Kupfer – tots moderns – són comparables als que són blanc de la meua critica airada, que no pas a les persones que puga agradar-los aquestes escenografies als qui respecte com es mereixen, faltaria més. En els tres casos que he citat estem parlant de professional amb idees més o menys exitoses, però treballades i amb “trellat” que en diem per ací. Com vaig dir, Kupfer els rebutja. No trobaràs dues posades en Kupfer que s’assemblen; de fet els seus dos Rings són diferents. A més, Kupfer sí què fa un treball intelectual, sñi que estudia, s’informa i reflexiona. Coneix l’obra perfectament, especialmnt la de Wagner. El que fan els altres és muntar-se una “historia paral·lela” que dificulta la comprensió de l’original i destorba la música i no diguem el cant. Els “bieitos” tendeixen a una repetició de la mateixa història amb ocurrències gratuïtes que solen copiar-se d’altri amb un menyspreu total per l’original que no oculten, ans al contrari. Com vaig dir, el següent a fer és carregar-se el text i la música. Ja ho han manifestat el propi Bieito: “¿Quién ha dicho que el texto y la música sean sagrados”, Castorf: “El libreto y la partutura son una cortaprisa para la libertad artística.” i algun altre.

        Et propose una passejada per Bieito. Si lleves la música no pots saber-se quina òpera és com no siga que la pre-conegues per haver-hi assistit. Això sí, tenen el seu “segell” que no comente perquè és obvi. El soroll que fan en l’escenari resulta cacofònic i no deixa sentir la música. Kupfer també tenia eixe problema a vegades. En els Cds del seu primer Ring hi ha una nota de l’editora. S’adverteix que es tracta d’un enregistrament en viu. Tornat al senyor Bieito, el seu producte em resulta lleig, fins i tot repulsiu. Pixades, cagades, brutícia, fem, nus que no vénen a compte, violència gratuïta, mal gust… ferixen la meua sensibilitat, i puc assegurar-te que no sóc cap persona de ment estreta que s’espante o ruboritze per un no-res. Creus admissible el començament de Il Ballo o l’acabament de Lulú? Jo no. Ja sabem que tots caguem i hem vist bosses de fem en els contenidors, però una persona, no sensible, sinó, “normal” no es recrea en això; tira de la cadena i tanca la porta. Què hi fot una senyora en pilotes en el preludi de Parsifal entre una espècie d’astronauta o un cor de jovenets també en pilotes en la darrera escena de Wozzeck? Res en absolut. No tenen res a veure amb l’obra. És una manera de cridar l’atenció per fer-se de notar. No té cap valor dramàtic. La desfà. No em mereix cap respecte, com et dic. A qui li agrade, molt bé, no ho compartisc en absolut, però cada qual és lliure de tenir uns gustos o altres. El problema és quan un senyor que és el responsable amb els impostos de tots de programar solament programa “espectacles” d’aquesta classe. Per això fa anys que no vaig ni al Liceu ni al Real. Els seus respectius “enfants terribles”, un d’ells no fa molt, desaparegut, no són de la meua estima artística. La immensa part de les escenografies pertanyen al mateix grup de “gustos”. Els del públic són ben diferents, però tot va junt en l’abonament. Ja saps què passà al Liceu amb Lohengrin de xiquets-2 fora d’abonament. Entrades a meitat de preu perquè el públic no s’hi apuntava. Per què? Per ser una reposició? No. Tu saps que s’han fet reposicions amb molt d’èxit. Quan ningú no comprava Lohengrin-escolar, s’exhaurien les localitats per a una Madama Butterfly paralela i de tall “convencional”. Conec una persona que va fer el seu estudi sobre l’evolució de les vendes d’entrades i la baixada de preus.

        Vegem Bieito en plena marxa. Comence amb l’escena de cotxe, molt semblant en Don Giovanni i en Carmen. Per què? Perquè és una dèria d’aquest senyor i una falta “d’imaginació”. Com que no respecta l’obra ha d’inventar. Inventar és crear i això és treball d’artistes. Ell no ho és.

        El Parsifal de Nikolaus Lehnhoff l’aní a veure malgrat el cavaller que el destrossava. Tenia molt d’interés en veure Placido que, per aquella època estava molt bé en Wagner. La tirania d’aquesta gent els du a apropiar-se de l’obra. Solem dir el Parsifal del… regidor de torn, quan és de Wagner i no d’ell. Tampoc ni s’esmenta el director d’orquestra com si estiguera de sobra. Qui està de sobra és el director artístic. Jo tinc molt més gaudi en una òpera versió concert que amb aquest senyor. De fet, durant anys vaig assistir a totes les que es feren al Palau de la Música abans i després de la constucció de l’OVNI de Calatrva, llibret en mà. Una obra on apareix una mòmia en lloc de Kundry , una via de tren que fa riure, un Parsifal vestit de samurai i de mohicà, etc., NO és Parsifal. Si el senyor Lehnhoff vol fer una obra diferent, que no enganye. Que l’escriga, li pose el nom que vulga i la represente si troba qui li la vulga representar a ser possible en un teatre privat. El contrari és una estafa i una presa de monyo. Tinc el DVD que encara que cante Ventris en lloc de Domingo, guanya en direcció i cantants. Una pena que la imatge es carregue la música. Quan el pose, apague el televisor. Guanya en versió àudio. Li ho vaig dir personalment a Plácido. Jo ja sabia que li desagradava el vestuari, que pesava molt i no li deixava cantar. Va comentar-me: “Es lo que hay, muchacho.” Així de trist. El dia que aní al Liceu, la dona que seia al meu costat es dormí i es posà a roncar.

        Conec crec que bastant bé el repertori wagnerià i tot el que l’envolta. Són quaranta anys de dedicació per pur plaer i sempre hi ha coses a llegir o a aprendre. La bibliografia és tan extensa que solament és comparable, segons diuen, a la dedicada a Jesús. Se’m fan intolerables aquestes coses. No tinc res a dir sobre els gustos de la gent, però tinc perfecte dret a expressar els meus sobre la producció, que em sembla calamitosa. El pitjor és que senta “escola” i això és un perill per a l’òpera, que va a desaparéixer si segueix eixe camí. Se l’estan carregant. Qui apunta que una òpera és un organisme viu subjecte a interpretacions per justificar aquestes coses no em convenç. Els clàssics són els clàssic, és a dir, “universals”. També sóc aficionat a la lectura, i en algun cas he llegit diverses vegades el mateix llibre o una part. No espere cap canvi. “Tirant lo Blanc” és “Tirant lo Blanc” i el text és inalterable malgrat ser de finals del segle XV. Podran variar les explicacions que se’n donen, però fins a cert punt. Quan Martí de Riquer o Vargas Llosa en parlen o escriuen, podran fer interessants aportacions, però no tergiversacions o mainipulacions, com el senyor Bieito a Fankfurt. Els alemanys es degueren fer una imatge molt negativa del que és la màxima obra de la literatura catalana. I això ho va permetre la Generalitat catalana pel nom que aquest senyor té a alemanya, país traumatitzat pel seu passat; trauma que arriba als mateixos escenaris i que té una explicació de tipus político-històric ben coneguda.

        Parles d’unes produccions wagnerianes per l’estil de les comentades anteriorment i afegeixes que en podries dir-ne més. Està segur que series capaç d’explicar de manera convincent quines relacions tenen amb les obres autèntiques de Wagner? T’ho pregunte perquè fins ara no he trobat ningú capaç de fer-ho, no sols en Wagner, clar, sinó en el repertori que siga. Creus que estos senyors han llegit amb atenció el llibret? Creus que s’han informat mínimament dels compositors i les seues pretensions? Ho dubte.

        El llibret, la música i el que les envolta són obra de persones amb genialitat que han passat a la història. No tenen dret a destrossar-les ni adulterar-les. L’única resposta possible és l’avorriment de la gent de veure sempre el mateix repertori i esperen que algú els “sorprenga” i els “provoque”. O dic això per “ofendre2 o “faltar el respecte” a ningú; és que él que que veig amb els meus ulls. Els que diuen allà de “no va a ser sempre el mateix” no diuen el mateix quan van a una sala de concerts a sentir per enèsima vegada la 5ª de Beethoven. Per què?

        Jo no sóc partidari de clonar produccions, però com a aficionat tinc dret que les produccions responguen a un estudi a fons de l’obra que esta gent no fa. Estem parlant de Cultura amb majúscules i això requereix estudi i esforç. Creus que ho fan? Jo no. Creus que han llegit mai de la vida algun llibre sobre l’Anell o Parsifal escrit per algun especialista abans d’abordar la seua interpretació? Jo no. Demostren que no coneixen l’obra, que la converteixen en una excusa per projectar les seues neures. Una cantant de la categoria de Waltraud Meier, la meua favorita, i amb qui he parlat en diverses ocasions va fer referència a aquesta tirania i va afegir que avui predomina la part visual sobre la musical. I això és molt perillós ja que el que es cante i com es cante ocupa un lloc secundari. Interessa el que es veu, cridar l’atenció de manera vulgar, fàcil i antiestètica, divorciada de l’obra que no és més que una excusa. Senzillament, una cosa tan dinovena com “épater” el burgés que ara no té sentit.

        Jo he donat la meua opinió sobre el tema. Podré estar enganyat, però és la meua opinió amb la qual repetisc, no tinc cap intenció d’emprenyar i mensys a tu, creu-me. Senzillament, no m’entra en el cap i sóc com va dir aquell una persona “oberta i progressista i crec que amb alguna cultura. Una veïna d’abonament em deia: “A ver qué nos echan”. No en tenia ni idea. No havia llegit mai res sobre cap compositor ni òpera. Senzillament, es posava un vestit i unes joies i anava a passar l’estona per a fixar-se en la roba de les seues amistats. No tenia cap interés cultural en absolut. Mai vaig poder parlar amb ella de res que no fora banal. Tot li pareixia bé i sempre aplaudia sense parar. No dic que tot el món siga així, però “haberlos haylos”. Jo els he vist.

        No cal que em demanes respecte, jo respecte a tothom. El que no respecte és el que fan estos senyors. Em sent estafat. La gent que està escridassant tots els dies a Bayreuth per què ho fan? Són uns maleducats amb ànim de ser irrespectuosos? No m’ho crec. És gent que coneix l’obra i se senten estafats. I per què hi van? Per Wagner i Bayreuth malgrat esta gent, no per esta gent. No hi ha opció. Katharina és jove i ens enterra. Per primera volta des que seguisc el que afecta a Wagner és la primera vegades que no es vénen totes les entrades. Mai he sentit escridassar tant en cap lloc com en el Festival de Bayreuth, i sé per què ho fan. Tinc amics que hi han estat i m’ho han contat. No cal donar més explicacions. La gent està farta de pixades, masturbacions, rates i altres genials ocurrències que no fan sinó denigrar una obra que s’estimen.

        En el Tannhäuser pintor del Liceu vaig sentir-me profundament ofés pel tractament que li havia donat a l’obra un senyor que va ser irrespectuós amb qui se l’estimem i vam contemplar com la destrossava a base d’estupideses i ocurrències sense sentit. Una bona part del públic reia en moments de l’obra que no tocava. I és que Tannhüser no és la “comèdia” que ens van presentar, rèplica del Liceu en l’escenari inclosa, enèssima copia dels que abans a un altre se li ha ocorregut. Per què hi aní? Perquè no hi ha alternativa. “Lo tomas o lo dejas” i no hi ha dret. No crec que tots els abonats al Liceu gaudiren sense límit d’aquella producció que es feu gràcies als impostos que paguem? No crec que siga just que el senyor que organitza les programacions no tinga en compte que hi ha altres persones que volen unes escenografies. I donà la casualitat que tant a Madrid com a Barcelona els criteris coincidien a l’hora de buscar regidors, tots tallats pel mateix patró. Recorde que Joaquim va fer esment del tema. Quan va comentar la programació d’una temporada. Podrien agafar directors d’escena de diferents òptiques no tots de la mateixa. Jo no em puc permetre anar al MET en busca d’unes escenografies que respecten les obres.

        Ja has sentit en la ràdio la que ens espera fins 2020 com a mínim. Ja estan preparant la “polèmica” artificial sobre un suposat Parsifal nazi. Una altra vegada el mateix, mare meua, Parsifal i els nazis, quina incultura! És un insult contra la intel·ligència. No crec que dir això siga no respectar a qui no comparteix la meua apreciació sobre l’opera. Respectar una persona no implica respectar les seues idees estètiques o del tipus que siguen. Hi ha coses que no són dignes de respecte en la meua opinió. Et podria fer una llista llarguíssima, però no crec que calga.
        Una abraçada i, torne a demanar disculpes si t’has ofés. Sóc vehement i apassionat però no sent cap necessitat de ser ofensiu. I més amb la gent que, com tu, aprecie, de veritat.

        Regí

        M'agrada

      • Terenci

        Gràcies per la resposta. No estic en desacord amb el que dius en general encara que potser tinguem gustos diferents (que tampoc no ho se). Crec que diem el mateix des de posicions diferents. És estúpid que algú necessiti veure astracanades per disfrutar al teatre. Però de la mateixa manera no puc entendre que al Liceu, per exemple, es doni per bona la darrera producció de “Tristany” (escenografia de Hockney si no m’equivoco), vulgaríssima, i es xiuli els “Mestres cantaires” de Claus Guth, manifestament superiors a tots els nivells (escenogràfic, direcció d’actors, etc.). En tota producció hi ha coses per discutir (m’avanço a possibles crítiques als “Mestres” esmentats) però em molesta que hi hagi sectors del públic que tinguin com a ideal que a l’escenari no hi passi res de res (cas del “Tristany” esmentat). I per “passar” no em refereixo a coses més o menys provocadores (que es fan per que hi ha qui té una gran facilitat per sentir-se provocat) si no a una mínima autenticitat dels personatges i les situacions. I això és independent (fins un cert punt, naturalment) de si l’escenografia es situa a Mart o a la Baviera renaixentista. No necessito modernor. De fet l’Anell de Chéreau (que és el que més m’agrada) em sembla (en contra dels puristes de l’època) d’un classicisme absolut per què tot està al servei del text. I estic completament d’acord amb tu en que Wagner era un escriptor excel·lent (també a l’autobiografia) independentment del que digui Thomas Mann que, en qualsevol cas, sabia alguna cosa sobre literatura. I no hi ha res que suporti menys que aquells que volen crear un abisme entre el Wagner “músic genial” i el Waner “llibretista avorrit i ampulós”. Per això em sap greu que hi hagi gent que pressuposi que per que em va semblar bé el Parsifal de Claus Guth vol dir que no tinc cap respecte per Wagner o que m’agraden les “boutades” per que sí. Estimo Wagner més que cap altra manifestació artística i no com a músic si no com a dramaturg (i en la seva dramatúrgia hi incloc la música) i si hi ha una cosa que em dol és que es faci rutina amb unes obres tant fascinants.

        M'agrada

      • Ja em quede més tranquil, que començava a sentir la síndrome del “bicho raro”. Veig que compartim determinades idees i no cal compartir-ho tot, que seria molt avorrit.

        En el meu blog vaig escriure que el problema de Wagner és post-mortem. Tots el coneixem. Si eixe senyor no haguera existit, de Wagner és parlaria com de Beethoven – comprable en moltes coses a Wagner tant en el bo com en el dolent i, mira per on molt admirat pel mateix senor de bigotet -.

        Han convertit a Wagner en un xiclé que funciona extramusicalment – en alguns casos, fins i tot a nivell musical, com ara Adorno, Osborne i altres – Sembla que si dius que t’agrada Wager ets sospitó de nazi i has de demostrar que no carregant contra Wagner en tots els altres aspectes com el personal. Curiós que ningú faça referència a “lo mala persona” que era aquest o aquell quan tot el que es puga dir de Wagner podem trobar-ho en altres compositors. No cal estendre’s en això, solament algun apunt. Wagner no era més “egòlatra” que Beethoven que creia en la seua genialitat i superioritat i menyspreava el que feien els altres. No va composar més òperes perquè no trobava un llibret a l’alçada de la seua música – potser tinguera raó – però això no deixa de ser arrogant. Tornant a Wagner, la qüestió dels deutes i faldilles no són copyright seua. Les trobem per on siga, Mozart, Liszt… El que passa és que el que a Wagner cal fotre-li canya per antisemita entre altres coses, encara que no no fora una excepció en aquest sentit ni el més furibund. Els fets són els fets i quan no encaixen en la mentida, ha d’inventar-se alguna fàbula que permeta explicar per què Wagner sempre va tenir amics jueus des de Lehrs a Lévi passant per Herlz, el fundador del sionisme. Així hi ha qui arriba a donar “l’explicació” en el sentit que eren “jueus antisemites que patien autoodi i que renegaven dels seus orígens”. Això està escrit i publicat i es fals. Amb aquest tema encetí el bloc.

        Si escriptors gens sospitosos mantenen la importància de Wagner com a poeta i dramaturg fora de dubte, que algú vinga a “demostrar” el contrari, em fa riure. Es podrà dir si agrada o no agrada, però no llevar-li la importància literària i filosòfica que té és absurd.

        Acabe comentant una frase teua:

        “em molesta que hi hagi sectors del públic que tinguin com a ideal que a l’escenari no hi passi res de res”

        Wagner era el primer que volia que en l’escenari hi passés alguna cosa: el que va escriure en els seus llibrets, acotacions, explicacions, etc. Tot ho deixà escrit. El seu ideal era l’obra d’art on es fusionara paraula, música i escena al servei del drama. Fins i tot va inventar màquines per a la tramoia. L’interés per l’acció dramàtica en Wagner era tal que ell delegava en el concertino la direcció teatral per encarregar-se de l’escènica, el que no era habitual en l’època. Wagner va ser qui va avançar-se al concepte de director artístic.

        No és d’estranyar. La vocació de Wagner era el teatre, heretada de Geier, el seu padrastre i pare en la pràctica. De fet va pensar en la música quan, després d’escriure una peça teatral de molt jove va caure en el fet que hi mancava alguna cosa.

        O siga, que – sense cap fanatisme – pense que a l’escenari han de passar coses, les que Wagner va escriure. Que és lícit prendre’s alguna llicència, però sempre que no deforme al menys l’esperit de l’obra i es es caiga en l’astracanada sense sentit. I, com a teatre que és, l’acció dramàtica és fonamental. Wagner demanava cantants-actors, fins i tot va ser capdavanter en això. Va escriure com havien de ser psicològicament els seus personatges i va enviar cartes als teatres on anaven a representar-se les seues obre per eixe motiu. Wagner pujava als escenari i “actuava” davant els cantants en els assajos dient-los com havien d’actuar com podria fer Chéreau, que era un excel·lent, director d’actors.

        Una abraçada.

        Regí

        Pd. T’hi adjunte la meua opinió sobre la “dualitat” wagneriana per si t’abelleix llegir-la.

        Aquest és l’apunt que més visites ha rebut. Es nota que fa morbo.

        http://rexvalrexblog.wordpress.com/2014/05/18/wagner-o-la-encarnacion-del-mal-i/

        http://rexvalrexblog.wordpress.com/2014/04/20/ni-deu-ni-dimoni-ja-nhi-ha-prou-wagner-era-un-geni-huma-massa-huma/

        M'agrada

    • Josep Olivé

      M’agrada el que dius i gairebé és com un petit bàlsam. L’òpera és un art viu, i com a tal s’ha d’oferir. La seva “materia prima” (música i llibret) pertany al passat, però ens han de fer sentir que el resultat artístic del que veiem i escoltem pertany al nostre temps.

      M'agrada

    • Després de patir el final de Siegfried, resulta que les enèrgiques protestes són per la producció i quan surten els indignes cantants, perdó INDIGNES! hi ha una llau de bravos. Incomprensible reacció d’un públic que s’aferra a defensar un festival que necessita un canvi de rumb urgent.
      Pel que fa a les produccions tots hem vist de tot, generalitzar en un sentit o altre no porta enlloc, però certament és un discurs gastat que m’esgota.

      M'agrada

      • Aquest Siegfried no passarà a la història. Bé per l’oquestra i el direcor. de la resta no es salva ningú, començant pel tenor protagonista, que tan bon sabor de boca deixàa València. Sembla mentida el canvi per a mal. Quan Mime i Siegfried sonen igual, malament.És molt habital a Bayreuth segons la meua experiència radiofònica. Normalment, Brünnhide sol ser millor i està esperant l’acte III, però res de res. Dolenta ella, pitjor ell.

        Recorde que un any, Arteaga no pogué evitar dir en el Götter. “Señores, no vean las ganas que tenía de que le clavaran la lanza al Siegfried. No lo podía soportar más.” Era un d’aquest Siegfrieds que contracte a Bayreuth a falta d’algun millor. L’estirp de Manfred Jung, horrorós cantant, actuant i fent el que siga. Una pena que la soprano ens farà demà un final de la Tetra horrorós. afortunadamet, wagner va suprimir el final i deixà que la música sonara sola. Una de les millors músiques compostes mai.

        També tinc curiositat per sentir les reaccions quan surta l’enfant terrible, que tan “enfant” no és, ni “terrible”, solamnet “horrible”. Sincerament t’ho dic. No m’entra en el cas que puga agradar-li a ningú la seua manifestació de “llibertat d’expressió”. És que no m’ho crec. Recomane llegir-lo a aquest paio. No té desperdici. Sembla que se crega el que diu. En Internet està en castellà el que digué l’any passat.

        Entrevista con Frank Castorf DW

        http://www.dw.de/frank-castorf-mi-trabajo-es-un-atentado-contra-lo-aprobado/a-16979861

        Una volta en l’enllaç i si no et mors a la priemra, pots passar d’enllaç a enllaç. Se’t lleven les gabes d’anar a Bayreuth enacar que dirigisca Thielemann. :DD

        PD. Un cavaller molt educat em va dir fa anys “nazi” per posar a caldo al Parsifal del conill. Després, sembla ser que el nazi era l’enfant terrible. Igual el contracta Frau Helga per salvar Les Arts….

        M'agrada

      • Jo he prostestat amb una energia desbocada, com no et pots imaginar, el Parsifal del conill i els mestres de la Katharina, potser el fet de ser a fora de casa encara em va esperonar més, i potser el fet de veure tanta gent aplaudint i bravejant una cosa com aquelles encara em va motivar més. No ho trobo en cap cas incongruent amb les meves tesis que no tenen cap convenciment, per molt que m’escarrassi, en el immobilisme.

        M'agrada

  9. M’he enganyat de teatre. el Ring de Decker va ser al Real, clar i va ser espantós. Molt millor el de Kupfer que sí va ser al Liceu. Sobre la tirania dels director d’escena, dir que s’apropien de l’obra. Del director musical ni se’n parla. A BCN va ser Barenboim, ni més ni menys i ja no em recordava. A Madrid, Cobos, crec, però ni estic segur. Una pena, ja que si hem de fer un tall i quedar-nos amb una part, la imprescindible és la musical com ho demostra el fet de les retransmissions radiofòniques, el CDs o l’experiència de les persones cegues.

    M'agrada

  10. Repetesc literalment les paraules de Padrissa, Carlus en tertulia presidida per Justo Romero. Hi va anar molta gent i carluss va ser molt expressiu. Va dir que als “teatrerus” com ell no els agradava l’òpera. També va dir que es posà les piles i va llegir-se el llibret , fins i tot els diferents finals previstos per Wagner. Va quedar-se en el feuerbachià, que es un cant a la divinitat del ser humà. Un món sense déus ni amos ni propietat gaudint de l’amor sexual i fraternal. Correspon a lèpoca anarquista de Wagner.
    Sobre el cantar cap per avall va ser la primera vegada. Després s’ho pensà millor i va corregir a petició del públic. A mi no em feu cas, li vaig dir que per què a València havia de posar les paraules finals del ring en castellài no en català. Em va dir que ho faria. No ho feu. Potser Frau Helga o el Molt Honorable, el de “los trajes”.

    Dons ja veus, a mi, que soc tan tancat a les innovacions, sí que em va agradar l’Anell furer. aní a totes les funcions. Això si amb entrades de mala mort i col.lant-me al pati de butaques quan algun avorrit burgés, possiblement de “protocol” – que no pagava – se n’anava. Pagava 38 E i ocupava butaques que costaven un potosí. En pessetes , 50.000 per parella i funció, que es diu aviat. I encara diuen que no hi ha classes, demagògia i tot això.

    M'agrada

    • Et va agradar perquè era una fita del teu teatre, però en un altre teatre no n’estic tan segur. És sota el meu parer, la cosa més buida, previsible, infantil i buida que he vist, és clar que a Les Troyens encara es van superar a si mateixos.

      M'agrada

      • No és això, Joaquim. no va tractar-se d’una cosa local que va agradar-me a mi en el meu localisme. Com he dit, hi va anar molta gent de fora; d’Espanya, Europa i Amèrica.Vaig participar en diverses reunions wagnerianes i tots coincidien en el mateix. Gent de Galícia, d’Eivissa, de Catalunya, de Suècia, de Saragossa, de Puerto Rico, Argentina, EEUU, de Múrcia….Ens coneixíem la majoria telemàticament. Ens unia Wagner. Hi havia musics professionals, professors, empresaris, obrers…Gent que coneixia Bayreuth i que es feia la seua agenda Wagner: hui Viena que dirigeix Thielemann; demà, a Munich que canta la Meier. Hi havia gent entesa, molt, que havia publicat treballs sobre agner i que no sentien cap localisme valencià. Els hi va a encantar a tots sense excepció. Les crítiques foren molt positives i en vaig llegir en diversos idiomes. No et compren ni a tu ni a Fede.Que no vos agrade La fura es pot comprendre, però fer de menys el que va ser un esdeveniment internaciaonal, que ho va ser, és negar l’evidència. Ho pots comprovar per Internet. Fer una Anell complet no és tan senzill. Que jo sàpiga s’ha n’fet un a Canàries (Gergiev) i dos a València. Cap a Madrid o Barcelona, almenys en eixos anys i que jo sàpiga.

        Solamnet faltava que em diguereu que la versió Florència , eixa sí que es bona quan Mehta és el mateix, La Fura la mateixa, cantants i fins i tot Frau Helga alguna cosa hi fotia allí. Hauré de pensar que no és més que un prejudici.

        M'agrada

      • No et dic pas que sigui local, com sempre interpretes el que no dic. Et dic que tu fascinat i emocionat per veure un Ring a la teva ciutat, una cosa veritablement excepcional, et deixessis endur per la il·lusió i deixessis la teva lupa wagneriana aparcada.
        La crítica pot ser unànime però no em farà canviar d’opinió, mira el que et dic. De la Fura dintre de pocs anys només quedaran tres o quatre espectacles operístics i cap de Padrissa, tots d’Oller, que és l’únic que té un concepte teatral més elaborat.
        Quins prejudicis vols que tingui jo?. Cada vegada que he visitat Les Arts m’ha caigut la baba amb l’orquestra i el cor, el nivell musical del Ring va ser alt, el vocal no tant ja que per a mi els cantants referents dels dos títols que vaig veure, els vaig trobar poc distingits, Brünnhilde (quasi desapareguda a hores d’ara), Siegfried (ja vaig preveure el que li passaria) i Wotan (cap referent).
        Mehta és un gran director, tot i que per a mi no ha estat mai de referència, potser m’hagués agradat més el desaparegut Lorin Maazel) però sobretot la producció la vaig trobar molt decebedora, ja ho explico en els apunts que et vaig deixar. Si creus que no ho vaig argumentar prou, ho lamento.
        Jo potser em relaciono amb gent estranya, però conec a gent que opina el mateix de la producció de La Fura, alguns d’ells molt fureros, gent fins i tot important en el món de l’òpera.

        I finalment, em creus molt cretí si penses que el de Florència m’hagués agradat i el de Les Arts no, sent el mateix. A vegades no sé si riure o plorar amb els comentaris que em dediques.

        Bona nit

        M'agrada

      • Crec que no val la pena repetir el mateix. Tant Sieg. com Brünn. van agradat molt. Ella fallava en la part actorial. Va dir-se que era la millor Walky del moment. Vaig llegir tots els comentaris de les revistes especialitzades que trobí. No trobí cap que no fora elogiós en castellà, català, anglés o francés. No recorde que el meu admirar Reverter de la tertulia escrivira res tan dolent sobre el tenor canadenc, com va dir l’altre dia. M’he posat en contacte amb Gozález Barrio, a qui conec fa anys i li ho he dit. Tant de bo li ho pregunte a Reverter. Presisament, l’èxit que va tenir a València va fer que el contractarem en molts lloc, cosa que potser acabaria arruinant la seua veu. La va cremar .

        M'agrada

      • No només actoral regí. Un cantant és quelcom més que una àquina de col·locar aguts i com que està vist que el mal cant s’aplaudeix a Bayreuth, a Les Arts on no es cantava malament, en teníeu prou (molts, no tots) amb que la soprano col·loqués els aguts a lloc, encara que no expressés res (segon acte de Gött absolutament pla). La part dramàtica, essencial com la pròpia veu en la senyora Wilson és inexistent.
        Si escoltes a Reverter el que diu per ràdio del que escoltem tots aquests dies el seu Arts Canendi perd molta credibilitat.

        M'agrada

      • Acabe amb aixó, per educació, que igual he dit massa.
        “em creus molt cretí si penses”

        Mai t’he cregut “cretí”, sempre he elogiat este bloc i he manifestat la meua admiració davant els teus coneixements musicals que ja m’agradaria a mi.

        Bona vesprada.

        M'agrada

      • Doncs t’agrairia que intentessis no posar en boca meva coses que no he dit, i en tot cas has interpretat de forma errònia..
        Per sort el que escric és el que penso, i no he canviat d’opinió respecte a coses tan recents.
        En cap moment llegiràs coses en contra de l’excel·lència aconseguida a Les Arts, no sé perquè has intentat posar en dubte això, ara bé, Si el Ring de la Fura, com la Carmen de Saura o aquelles Troyens em van semblar produccions de pena, ho tornaré a dir tantes vegades calgui, a veure si ho entens. Però penso que la resta ho han entés perfectament.
        Apa, doncs, bona vesprada

        M'agrada

      • “Doncs t’agrairia que intentessis no posar en boca meva coses que no he dit, i en tot cas has interpretat de forma errònia.”

        Joaquim, ni sóc Mime ni Alberich ni menys .encara Hagen amb la llança per l’esquena. Puc enganyar-me, ficar la pota, malinterpretar, etc. Fina a Wotan li passava, però “intentar posar coses en boca teua que no no has dit” és algo que va en contra de la meua ètica i menys amb una persona que aprecie. Per què anava a jo a intentar fer tal cosa? Ni hi guanye res. Ni encara així.

        A vore què dir el dl senyor d’Arts canendi…

        M'agrada

  11. Se está hablando mucho y a favor del Ring de la Fura, ya sea en radio, blogs, etc. Yo sólo ví “Siegfried” y “Götterdämerung” y quedé de “grúas” y “paellas” hasta allá. Todo era absurdo, la pobre Gutrune (Elisabete Matos) haciendo “footing” sin parar a 15 metros del suelo, en un espacio de algo más de un metro cuadrado; las pobres “doncellas del Rhin” dentro de “peceras” estrechísimas, también a 15 metros del suelo, y obligándolas a sumergirse en agua de verdad; el desastroso Lance Ryan de cabeza para abajo suspendido de una especie de barca elevada por una grúa (cómo no!) donde “residía” Brünhilde. Grúas por aquí, grúas por allá y más allá, todas movidas por tramoyistas vestidos de negro, pero que se les indentificaba perfectamente. Y de cuando en cuando coristas semidesnudos haciendo una especie “de paella”. Enfín, no quiero saber nada más de la Fura en mi vida…A Matti Salminen querían elevarlo en otra de esas maravillosas (sic) grúas y dijo que “nanay” que subieran ellos, él se quedaría con los pies tocando el suelo que es como corresponde y también afirmó que no volvería a actuar en una producción de la dichosa Fura.

    Tenía que decirlo porque ya no aguanto más tanta crítica, sea razonable o no, de ciertas producciones y se valore otras que para mí no tienen ningún valor. Me encantó la versión escénica de Harry Kupfer para el “Ring” del Liceu, ahora mismo lo volvería a ver, pero del de la Fura no quiero ni acordarme.

    M'agrada

    • Hola Fede:

      Aprecio tus intervenciones y me alegro de encontrarte, pero no comparto lo que dices de este anillo. Me siento como un punichinela al que le dan los “bietanos” por una parte y los “antifura” por otra. Quizá esté al “centro” y no sea tan “conservador” como hay quien me achaca.

      Creo que he dejado claro mis gustos. Soy partidario del respeto a la obra de Wagner o de cualquier otro compositor y odio las tomaduras de pelo. La Fura, al menos en este anillo, no era Bieito. Tuve las fortuna de poder asistir durante los años que duró a las jornadas sueltas y los anillos. No me perdí ni una sola función, y disfruté de lo lindo. Incluso asistí a eventos paralelos, como exposiciones, mesas redondas, conferencia, etc. Hasta hablé con Carlus personalmente. Mi amiga Lourdes Jiménez de Málaga, licenciada en Hª del Arte y experta en temas wagnerianos comisarió una a interesante exposición pictórica (en fotos, algunas de gran tamaño, de temas wagnerianos), asistí a siorées pianísticas de reducciones wagnerianas, hablé varias veces con Justo Romero, disfruté de la conferencia de Lourdes sobre la influencia de Wagner en la pintura y la literatura y que quedé “decebut” ante una supuesta mesa redonda – evito dar nombres – sobre el tema donde no no se dijo nada de nada, y yo, cual estúpido en mano iba con mi cuaderno para tomar notas. Y aproveché para poner a caldo públicamente de la Sra. Rosa Solà, critica de El País por su participación en el lujoso libro publicado al efecto sobre Walküre al que encontré antiwagneriano y lleno de incorrecciones por no decir otra cosa. O sea, que fue algo intenso.

      Gruas. Las famosas grúas son un homenaje a Wagner. Seguro que recordaràs fotos de Walkirias o de ondinas en ellas de la primera producción del Anillo en Bayreuth en 1876. Se veía a los gruistas, claro. Cosa habitual en otras representaciones, pero pasaban desapercibidos si te centrabas en la trama, que de eso se trataba. La escena primera del Acto III que tu no viste de Walküre fue extraordinaria. Con las grúas subiendo y bajando a cuatro walkirias mientras las otras cuatro estaban en el escenario. Fue èpica y majestuosa y vocalmente perfecta. Los cuerpos de las voluminosas guerras se elevaban sobre el foso. Tremendo.

      De paellas, no recuerdo nada en absoluto. No recuerdo que nadie comiera nada. Si acaso el mejunje de Mime con el joven Siegfried. Yo mismo he escrito aquí que Salminen no le gustaron los cachibaches, pero lo recuerdo perfectamente subido en uno de ellos haciendo de gigante sin peligro para su seguridad como en la silla de cuatro metros del Boris del Liceu. Como ya me ha sucedido esto mismo con varios catalanes, me pregunto si el problema es que este sensacional anillo lleno de premios se hubiera realizado en una ciudad de provincianos y no el la gran metrópolis de Barcelona con su burgués Liceu. Lo digo enserio, y tan es serio. La Fura estaba fantástica de la muerte en su Fausto de Salzburgo. También había cachibaches y fureros que en este caso escalaban muros cual arañas. Ninguna crítica adversa. Estaban en la cosmopolita ciudad de Mozart, que no es más que un pueblo grande. La verdad, no lo entiendo.

      El ambiente wagneriano que hubo en València fue apoteósico, con miles de personas en espectáculos nocturnos mientras los furos subían y bajaban por el entonces reluciente pala de les Arts. Miles de personas que se acercaron. Un montón de todo el mundo. Se forraron los hoteleros de la zona. Yo mismo tuve que buscarle alojamiento a un amigo americano porque no encontraba hotel.

      Carlus reconoció su desconocimiento inicial del tema, pero luego se “puso las pilas” y su trabajo lo hizo “libreto en mano”. No se traicionó en absoluto ni el espíritu ni gran parte,la esencial, de las indicaciones escénicas. Me lo sé de memoria y no encontré una dramaturgia paralela que impidiera la comprensión de la obra, al contrario. Su utilizó la moderna tecnología poniéndola al servicio del drama. Desde luego, la Fura tiene su estilo propio que pude reconocer años antes en El martirio de San Sebastián y, más tarde en Berlioz, en Los troyanos que, si no me falla la memoria, gustó mucho más a Joaquim que a mí. Se puede buscar. No siempre estaban en las grúas, tni mucho menos, también iban a pie y ya lo creo que actuaban. El Wotan del finlandés Uusitalo es un buen ejemplo para quien lo quiera ver. En este aspecto falló, quizá por exceso de peso corporal la Brünnhilde de Wilson que encandiló al público desde que apareció en el acto II de Walküre con su famoso grito de guerra. Dejaba en el tintero a Mime, cuyo nombre no recuerdo, que fue un herrero nibelungo excelente, cantó bien y actuó mejor y jamás se subió a ninguna grúa, como muchos otros tantos. De hecho el uso de la grúa tenía su explicación y estaba reservado a gigantes y dioses, walkirias incluidas. El inventor de las grúas era un tal Richard Wagner. Este señor no solo diseñó un nuevo instrumento, la tuba Wagner, y retocó algún otro, sino que también se metió a inventor de tramoya. No era por tanto un “invento” furero, sino como dijo, un homenaje que le iba como anillo al dedo a la obra y ninca mejor dicho.

      “TODO ERA ABSURDO”. Eso no es cierto y perdona que te lo diga así. He trabajado los libretos en castellano, catalán e inglés. Conozco creo que bastante bien la que es mi obra favorita incluso en sus implicaciones filosóficas y políticas. La versión era, esencialmente fiel. Bieito sí que lo hace todo absurdo. Me moriré sin que nadie de sus fans sea capaz de explicarme alguna de sus dramaturgias y su relación con el drama original. Yo te podria explicar paso a paso el trabajo de la Fura porque era fiel a la obra.

      La escena de las ondinas fue de una belleza plástica evidente. Lamento que no lo vieras así. Evocaba la obra a la primera. Era verlo y reconocer Rheingold desde el principio. Se movian las cantantes con naturalidad y un sexappeal que dejaba noqueado al enamo y al público. Y cantaron no como ondinas, sino como diosas. De alguna manera habrá que representar al Rin, y en este caso con el realismo de las ondinas nadando, lo que Chérau no fue capaz de conseguir. Nada que ver con una piscina de plástico en una gasolinera con tres putillas. El juego de luces también estuvo muy acertado siempre. Un amarillo intenso en el oro escena primera, un arco iris de neones (creo) en la entrada de las dioses en el Walhalla; un rojo-sangre en las escenas de violencia; igual massa sang, pero mucho menos que en cierto Parsifal donde se inunda el escenario literalmente del rojo elemento y se “supone” por ciertos listillos que se trata de muchachas-flor “menstruando”. En el Ring de de València no hay nada de eso. Reinaba la belleza y no la podedumbre y el feísmo habituales en Bieito y compañía.

      La puesta al revés de Siegfried, que luego, repito, se corrigió, no era una ocurrencia sin sentido, era la plasmación gráfica de que el pobre héroe, narcotizado, estaba haciendo lo contrario de los que debía de hacer y ello le condujo a la muerte. Yo estuve en la charla donde se le propuso a Carlus que no lo pusiera cap per avall porque era dificultoso el canto, y así lo hizo. Solo se mantuvo en esta postura en una única representación, que creo no sale en el DVD.

      Volviendo a las grúas, tenían sus explicación. Las walkies van en caballos voladores. ¿Cómo se resuelve esto en un escenario? En el MET se medio resolvió con Brünnhide a caballo real arrojándose a las llamas, pero es que esta señora era una buena amazona. La solución de las grúas fue al mismo tiempo moderna y una recuperación el tramoyaje wagneriano original. Desde luego nada es perfecto, pero te puedo asegurar que el año del bicentenario tuvimos que conformarnos con unas representaciones de Walküre a falta de presupuesto para el resto del Anillo. Las entradas se vendieron en un plisplás para todas las funciones. Creo que cuatro a las que asistí y volvería a hacerlo sin pensarlo.

      El acto I de la Walkiria es pura belleza con su juegos de luces, sin grúas por cierto, con proyecciones que no molestaban, al contrario, sino que formaban parte del drama; con un lirismo a flor de piel protagonizado casi siempre por los Seiffers cuando el tenor estaba en buen momento, no como el lamentable estado que mostró en el Liceu en Tristan. El fresno con sus pájaros cuando llega la primavera, la luz verde que la simboliza, la épica de la espada… es algo que nadie nos van a hurtar a los wagnerianos valencianos. Fue precioso y se hizo en València. A veces pienso que la única justificación del coliseo carísimo y lleno de problemas de todo tipo de Calatrava fue este Anillo, premiado en todo el mundo como sabes. Yo no me conformo con poco y no me lo pienso para quejarme incluso por escrito; de hecho alguna vez lo he hecho en Les Arts, pero este Anillo es una maravilla que causa la envidia de mucha gente.

      Mehta estuvo de primera categoría, muy por encima del ruso actual ed Bayreut. Ni punto de comparación. La orquesta fue excelente, de las mejores del momento y la mejor de Espanya, desde luego años luz de la del Liceu o del Real según comentan los críticos. Muy por encima según me indicaba mi oído, en estado de gracia. En València no padecimos los “turutazos” del tándem Madrid-Barcelona que hacían daño a los oídos. Que costó una pasta, ya lo creo, pero Mehta es uno de los mejores directores del mudo y su Wagner es muy bueno. Que ahora se hunde todo, es lo que corresponde al Walhalla y a la mala gestión de los chorizos e ineptos que hemos tenido. Por cierto, la primera idea de Festspielhaus que tuvo Wagner no fue el corrompido y degenerado Bayreuth que también se va a pique, sino un teatro junto al Rin en el que tras representar Der ring el teatro fuera envuelto en llamas y sus restos, hundidos en el Rin. O sea, que hasta en eso ha habido fidelidad. 😀

      ¿Y qué decir de los cantantes? Muy buenos. Plácido cantó algún Siegmund excelente. Uusitalo, el altísimo finlandés era Wotan en persona; Rayan dígase lo que se diga estuvo en estado de gracia. Recuerdo el silencio respetuoso que se imponía en la sala cuando cantaba. La intuición decía que estábamos ante algo grande. La Wilson falló en lo teatral, pero en absoluto en lo canoro como el resto de la walkirias; Salminem tan bueno como siempre, etc. No recuerdo que nadie cantara mal como sucedió en el Liceu en el Tristàn citado, muy mono en la escenografía naïf pero pésimo tanto por la americana como en el alemán.

      Y no digamos la escena de Wotan con Brünnhilde en el acto III de Walküre, una maravilla desde todos los puntos de vita. Hubo vestimenta guerrera walkiril y todo. No digamos la muerte de Sigfrido. Se me puso la piel de gallina. La música majestuosa y los guerreros Gibich llevando el cadáver entre los pasillos del patio de butacas. Memorable, como el final de la obra. Música majestuosa con las palabras de fondo proyectadas conteniendo el final feuerbachiano tan hermoso poética como filosóficamente. Ni dioses, ni ley ni propiedad. Para el recuerdo.

      Bueno, Fede, tu has dicho lo que querías y yo también. Vi el Anillo de Kupfer y me gustó. Incluso lo compré. Eso sí puestos a buscar pegas te podría sacar unas cuentas. La orquesta no tenía de ni de lejos la altura de la valenciana ni el director era comparable a Mehta. Por no extenderme, Kupfer, que conoce la obra perfectamente realizó una serie de trampas conceptuales que muchos ni notarían por puro desconocimiento. Empieza la cosa con Wotan en persona realizando el atentado contra la naturaleza junto al fresno y la fuente de la sabiduría. Es una barbaridad conceptual. Vemos como en Siegfried Wotan (Wanderer) manipula el pajarillo. Otra mentira. Wotan observa, no interviene. No le queda más remedio. Kupfer pretende engañarnos haciéndonos creer que es él quien, haciendo uso del pajarillo, guía y protege a su nieto. De esta manera, no solo falta a la esencia de la obra, sino que hace incomprensible su ausencia física en la jornada siguiente en la que ya ni observa ni interviene.
      Lo dejo aquí. Eso sí, no comprendo tanta crítica a toro pasado hacia una producción que ya ha pasado a la historia. Lo que sí que no me gustó fue que no le pusieran subtítulos en valenciano a los DVD. Lógicamente, presenté por escrito una reclamación. Ni Frau Helga ni ningún organismo público se dignó responderme a pesar de mi denuncia como contribuyente y mis derechos lingüísticos. Yo me negué a comprarlos. Los copié y punto.

      Fede, te creía más moderado y ecuánime. “NINGÚN VALOR”, un poco fuerte, no? Res de res, una porquería. Piensa lo que quieras. Para mí, es una de mis mejores experiencias wagnerianas

      “Tenía que decirlo porque ya no aguanto más tanta crítica, sea razonable o no, de ciertas producciones y se valore otras que para mí no tienen ningún valor. Me encantó la versión escénica de Harry Kupfer para el “Ring” del Liceu, ahora mismo lo volvería a ver, pero del de la Fura no quiero ni acordarme.”

      ¡Y vaya con las paellas! A mí no me dieron.. No había paellas que recuerde. O se me ha borrado de la mente o se las comieron antes de que yo entrara.

      Lo mejor de tu intervención es la segunda parte. El Anillo valenciano no tiene “NINGÚN VALOR”, en
      cambio el del Liceu… es la repera marinera. Que no te guste la Fura, vale, pero todas las comparaciones son odiosas. Yo disfruté con ambas, con sus bonanzas y sus defectos. Res no és perfecte.

      Saludos.

      PD. ¿El de Bayreuth qué te parece? Yo ya lo he dicho sin tapujos y con chaparrón.
      PD. Curioso lo de las “paellas”. Le preguntaré a Justo Romero. Como valenciano exijo, paella, orxata y naranjas.

      M'agrada

      • colbran

        Haces una defensa del “Das Rheingold” y de “Die Walküre” que no puedo rebatir porque no los ví. Mis buenos amigos valencianos me dijeron que no había comparación con las funciones que yo ví en Les Arts. Pero yo he hablado de “Siegfried” y “Götterdämmerung” que sí que las ví y quedé saturado de proyecciones y de las dichosas grúas que la Fura las pone en todos sus montajes, no sólo en Wagner. A tí te gustaron y a mí no; tengo tanto derecho como tu a discrepar y las tonterías del “footing” de Gutrune a 15 mts. de altura (pobre Elisabete Matos!) y de las pobtres “ondinas” en sus peceras llenas de agua a la misma altura y sostenidas por más grúas las recuerdo como pesadillas. Y yo ví a Lance Ryan suspendido de esa “barca” o lo que fuera y con la cabeza casi tocando el suelo. Y también ví la “paella” humana que tu has olvidado.

        No soporto los espectáculos de la Fura. Sólo me gustó su “La damnation de Faust” de Salzburg de hace la tira de años y la escenografía de “Le Grand Macabre”. Pero con estas dos funciones ya he saturado mi cupo de tolerancia para la Fura. Tengo el mismo interés por ellos que tu tienes por Bieito. Y sobre gustos no tiene que haber disputas. Tu te quedas con lo tuyo y yo con lo mío. Es probable que alguna vez coincidamos, pero ninguno de los dos tiene que hacer el mínimo esfuerzo para que ello ocurra.

        No soporto a Lance Ryan. Una buena intervención en “Daphne” no me compensa de todo lo demás que le he visto y sufrido en vivo y en grabación. “Chacun à son goût”.

        M'agrada

      • Apreciado(s) Fede (y Joaquim):

        Tienes todo el derecho del mundo a tener los gustos que tengas y a manifestar tu opinión estética como consideres oportunos, faltarás más, como cualquiera, incluido yo mismo.

        Por fin salió la “paella”. Como hablabas de paellas, yo me imiginabas que te referías a la típica paella de arroz que, cual Don Simón de Bieito, me daba la impresión que te querías referir. Pues te comentaré qué es esa “paella-humana”. Ni más ni menos que un homenaje al famoso “pendulo” de Chérau que tanto veneran los que van de “modernos” por estos temas. Como es sabido, La Fura utiliza la figura humana para construir figuras geométricas. Es su sello. Claro que lo vi, era muy grandes. Ni me molestó ni me dejó de molestar. Lo que no es cierto en absoluto es que se abusara de ello. Eso sí que no.

        A mí también me gustó bastante más el trabajo que hicieron en Oro y Walkiria, pero no por ello tiro al cubo de la basura el resto de los que muchos dijeron era “El Anillo de Siglo XXI”. Yo no soy quien para afirmar tal cosa y no me extrañaría que fiera marketing, pero que este Anillo era de los memorables no es que lo diga ya, que no soy más que un wagneriano de a pie. Es que era Vox Populi en boca de especialistas en inglés, francés, italiano… Era general.

        Por otra parte, me llama mucho la atención que la enumeración de hechos “horríbilis” que cuentas te molestaran tanto y no digas ni pruna de las auténticas chorradas que hace Bieito y compañía. Me constan que las conoces perfectamente por ser abonado al Liceu, ya que muchas de ellas se vieron en un lugar donde ba y dejé de ir por culpa de la política “modernista” del lugar del señor no sé si Matabosch o algo así. No quiero ni recordar su nombre. El trabajo – en todos los sentido de Mortier iba por ahí. Adéu al Real. “Todo para los modernos”.

        Fura. Yo no soy “furero”. He visto poco, pero me gustó, excepto su último trabajo en València. Es curioso que al amigo Joaquim también le pareciera algo nefasto lo que yo entendí me gustaba de manera provinciana. Resulta que era algo sin ninguna calidad que como lo hacían en València me tenía que gustar orxateta y fartons incluidos, con naranjas claro. Eso es ridículo, también me gustó del Anillo de Kupfer del Liceu que está a 350 Km. de mi casa. No soy chovinista, me parece una estupidez. Ahora bien, puestos a comparar, musicalmente el de Val’encia estaba mucho mejor solo hay que fijarse en la batuta, orquesta y cantantes. No hay color. De Billy no es nadie comparado con Mehta. Sus cachés lo demuestran. Y podríamos seguir con el elenco al completo. En València, ahora lo pagamos, se pagó – valga el sobre costo- a los mejores cantantes wagnerianos del momento. Es así. Se tiró la casa por la ventana. Me compré y conservo los DVDs de BCN, era mi primer anillo al completo y, además tenía subtítulos en catalán. Hubo algún entendido, señores que saben de música, que me desaconsejaron su compra, que la relación calidad precio era abusiva y que mejor me comprara Kupfer, versión 1, con Barenboim y una orquesta a años luz. Con el tiempo me comprés las dos, pero no la de València porque como no soy un provinciano, exijo lleve subtñitulos en mi lengua lo que he pagado yo con mis impuestos. Manías mías según muchos de mis paisanos de los que prefiero no hablar. Yo no ofrendo glorias a España…

        Decí que me extrañaba la reacción de Joaquim – y añado esto aquí porque no localizo dónde lo dijo – sobre la Fura, nefasta en el Anillo pero “molt millor” en Berlioz, en Los Troyanos. No deja de ser curioso, ya que hablamos de meses de distancia. Troyanos se hizo la temporada siguiente al Anillo a no ser que esté, creo que no equivocado. A mí no me gustó y así lo dije en este blog. A Joaquim sí. Lo tenemos por escrito. Yo no le debo nada a la Fura y si me entusiasma en un espectáculo, así lo digo, como lo contrario. Y lo he hecho en este blog. Poco me importa que sea en València o en la Xina que diría Carod. Si me gusta tanto me siento transportado al infinito y no me paro a pensar en qué lugar descansan mi posaderas. Soy nacionalista y de izquierdas, como queda claro y no oculto. Eso no quiere decir que no sea capaz de separar el gra de la palla.

        Y hablando de “izquierdismo”, en esta ocasión no ha salido, pero sí en otras tanto en boca de Joaquim como de mucho otros en otros lugares donde participo. Me decía mi admirado Joquim, es cierto, os admiro a los doy y me encantaría saber de música lo que sabéis vosotros, con la mitad me conformaba. El hecho es que de Wagner hay dos temas que provocan polvaredas en caulquier lugar: que si nazi que si las escenografías, temas estrechamente relacionados y manipulados desde 1933 y desde 1951 aunque en sentido contrario.

        Voy al tema, si alguien me dice que no comprende cómo es que una persona “progresista” como yo no disfruto con las espléndidas moderneces del Konzept, me quedo a cuadros y eso que no es la primera vez que me lo habían dicho. Todo un profesor de conservatorio, amigo mío, que recientemente ha sacado su tesis me decía que ya sabía que no era demostrable empíricamente, pero que estaba convencido de que cuanto más rojete es uno más le gustan las lindezas a lo Gran Macabro de Ligeti con Fura o sin ella. Creo que este argumento es falaz, tanto como que los gusto son tan variopintos que hay gente de derechas y orden del ala más extremista del PP que suspiran por Bieto y republicamos- lamentablemente “jacobinos” según ellos, “españolistas intransigentes” según yo, que comparten gustos. Podría poner nombres y apellidos. Son años de hablar de lo mismo.

        El problema está en buena parte debido a dos fechas. 1933-1951 y dos nombres, Hitler y su desagradecido sobrino Wieland que se vendió al mejor postor. Este es otro de los “iconos” del asunto. El “genial” Wilenad. No me quiero extender más. Acabo diciendo que relacionar gustos estéticos con ideologías políticas es arriesgado, aunque pueda y de hecho tiene relación. Hablando claro, porque los nazis fueran partidarios de escenografías conservadora e incluso – mediante Ley del Reich – se prohibieran las avanzadas no tiene por qué decir, que si un regidor respeta el libreto, indicaciones escénicas incluidas, sea un retrógrada, posiblemente, un facha, y sus trabajo una porquería. Y vicerversa , cuanto más bieto sea uno, rompedor con cagadas, meadas, masturbaciones, felaciones y cacas varias, algunas de psiquiatra, eso es lo mejor de mundo. Es absurdo, me recuerda el cuento del rey – o emperador desnudo – Y el problema nace en Alemania, ama de buena parte del mundo, especialmente en Bayreuth por razones obvias, por su complejo de culpa histórica y la lista de los 6 millones, que son muchos más, ya que se olvidas a “grupúsculos” de 14 millones de eslavos. Enlazo con Stalin, que no era opuesto a Hitler, sino paralelo. La política cultural de este genocida era un calco de la nazi. Aquí también se apostó por lo tradicional a la fuerza y se prohibió la moderno. En un caso era “realismo socialista”, en el otro “desviación pequeñoburguesa” que podía costarte la vida y a Schostakovich me remito.

        No solo se están cargando a Wagner, es que se están cargando la ópera. Por último, ya que ayer unas ratas circularon por el escenario de Bayreuth, reto públicamente a cualquiera que lea esto y le guste, que me explique paso a paso el Konzept del enfant terrible de turno, cordones umbilicales incluidos, y me explique el “sentido” de esta dramaturgia y su supuesta relación con Lohengrin. No creo que nadie pueda, en cierta ocasión lo hice con el Parsifal del conejo, la sangre y la caca, y a los más que llegó un caballero, supuestamente muy “viajado” que lo vio el directo, fue a decir una tontería sobre los conejos/conejitas Play Boy y la fecundidad de los animalitos. Res de res, tonterias que, además había plagiado de otro sitio. Yo sí que conozco a una amiga que lo vio en directo porque no sabía de qué iba y se moría por ir a Bayreuth. Sé que chilló, pataleó y lloró, y no fue la única. Si Wagner no es dios, que jamás lo diría, los enfants terribles mucho menos, quizá “dimoniets” de fiestas populares que se están cargando el invento de Pieri, Cacchini y Monteverdi.

        Espero no moleste la extensión. El tema me interesa mucho y soy incapaz de razonar con 350 caracteres a que te limitan en ciertos blogs porque o importan la opiniones sino otras cosas.

        Añado solo que mis “orígenes” en este campo están a mis 14 años con un ferroviario milantante cladestino de Izquierda Republicana cuando iba aquel señor cabalgando. Él se educó durante la república en el Ateneo Libertario de València regido por la CNT-FAI. Allí le dijeron quién era Zola, Blasco Ibañez y Wagner, y allí se aficionó a la literatura y la música, especialmente la ópera, no en directo claro, salvo muy contadas excepciones, sino mediante unos cachibaches que se alquilaban y que se llamaban “picús”. Gracias a esta persona tan buena como culta, yo conocí a un tal Richard Wagner. Por eso me llega a la médula espinal determinadas alusiones al “progresismo” que me persiguen por doquier des de hace años.

        Yo animo al aficionado “de a pie” a que se atreva decir lo que verdaderamente siente y piensa, sin temor a ser tildado de nada porque en este mundo hay mucha mentira e hipocresía. Sin ella, dudo que determinados señores fueran tristemente conocidos. El estado les subvenciona con los impuestos de los que pagamos. Por eso su trabajo queda bastante limitado a los teatros públicos y dentro de las funciones “de abono” que lo tomas o lo dejas.

        Espero no haber herido a nadie en sus gustos o convicciones más íntimas. Doy mi opinió y trato de argumentar, cosa que echo a faltar des de que quitaron “La clave” de Balbín (Alfonso Guerra se la cargó por motivos políticos, el muy “mahleriano progresista”) y nos metieron los 59′. No sé por qué me viene a la cabeza la “genial” “composición” de Cage (jaula, en inglés, lo digo porque en mi pieblo se usa la expresión “Estar com una gàbia” en el sentido de estar majara) titulada 4’33” que tiene forofos y fans, incluso extensos ensayos que explivan su vacío contenido. Casi cinco minuten con un señor ante un piano sin tocar ni una tecla o toda una orquesta sin que la batuta se mueva. La nada. A mí me han dicho “reaccionario” por dar mi opinión, que es la misma que a que tengo sobre los bieitos. El día del “estreno” en los años 50, el público no se lo esperaba. Se quedó atónico y no sabía cómo reaccionar. La claca se lo indicó, incluso alguien gritaba “Bravo!”. Parafraseando a Raimon, jo no sóc d’eixe món.

        Se me pasaba, yo tampoco soporto a Lance Ryan, de hecho bajo la voz cuando canta él. Dicho esto, aunque todo un Reverter lo ponga a la altura de betún cuando estuvo en València y a “toro pasado” pensaré que a pesar de su “Ars canendi” radiofónico no tengo porque aceptar sus opiniones. hay muchos reverters por el mundo, incluyendo, que no dijeron lo mismo que dice ahora él. Puedo poner nombre, apellidos y professió. Algunos son de reconocido prestigio y no sobornables como mucho de los críticos de este mundo.

        M'agrada

      • Vas tan atabalat que no acabes d’agafar el sentit de les frases.
        Dic en referència a Les Troyens de La Fura en un comentari de Die Walküre
        Et va agradar perquè era una fita del teu teatre, però en un altre teatre no n’estic tan segur. És sota el meu parer, la cosa més buida, previsible, infantil i buida que he vist, és clar que a Les Troyens encara es van superar a si mateixos.

        És a dir si el que vaig veure jo del Ring no em va agradar, Les Troyens encara em va agradar menys.
        La resta del extens comentari et confesso que ja no he tingut valor d’acabar-lo, no tinc un bon dia.

        M'agrada

      • No vull emprenyar-te, Joaquim.

        Jo em referia al que vas escriure el seu dia sobre Götter. i Troyans. En eixe moment, et manifestares molt més in favour of que against Les Arts i Der Ring. Més o menys vas dir que atreia a gent de mig món (sic), etc. Això, sí. També digueres les coses que no t’havien agradat. Els participants, valencians o residents, manifestaren unànimement la seua valoració positiva, encara que res no es perfecte.Fores en extrem elogiós amb l’orquestra, que tractares com la millor, etc. En el cas de Berlioz, jo em mostrí molt més negatiu que tu. Fins i tot vaig confessar que em quedí dormit en el mateix acte primer, el que no habitual en mi. Tu vas fer una lloa de Berlioz i la seua obra.

        Fora d’interpretacions, el Ring de València és l’únic que s’ha fet dues vegades seguides en dues setmanes, superant el de Gerguev a Canàries, que es va representar solament una setmana i que va ser clarament inferior al de València malgrat Gergiev. D’açò en puc donar fe. Vaig estar en els tres Anells. Això no ha passat mai ni a Madrid, Barcelona , Sevilla o Bilbao. Tu mateix vas elogiar que un coliseu tan jove fora capaç d’enfrontar-se a un Ring. De fet mot crític, com broton s, deien que era impossoble fer-ho. anaven errat i dos voltes. El fet va ser una fita en la història del wagnerisme solament superada per Bayreuth (3 cicles l’any). Són dades objectives i no una “fardà” provinciana perquè és “el meu teatre.” Hi havia molta gent de fora.Ni Barenboim a Berlín quan tractava d’evitar el tancament amb competència amb Thieelmann, que va representar totes les òperes canòniques de Wagner arribà a fer dos Anells. seguits. Jo, que sempre he segut molt crític amb Les Arts, Helga i cia estic sanament d’orulló de que al costat de ma casa tinguera lloc un esdeveniment de què, com a valencià i wagnerià em sent sanament orgullós. Hi ha alguna ciutat al món on s’haja representat dos cicles seguits del Ring? Que jo sàpia, solament Bayreuth,

        Que et millores.

        M'agrada

      • I què coi té a veure tot això que m’expliques amb la producció de La Fura?
        Per cert, repassa la història del Liceu i veuràs que això de fer cicles sencers del Ring també passava.
        Com que et precipites de mala manera i pretens posar coses en la meva boca que jo no he dit, et deixo amb la teva fixació.
        Bona tarda regí

        M'agrada

      • Liceu

        No crec que puga dir-te res del Liceu que tu no sàpigues. Fa anys vaig llegir el llibre d’Alfonsina Jané sobre Wagner i el Liceu i – puc haver-ho oblidat, però no recorde que mai s’haja representat el Ring d’una tongada. El Wagner més representat ha estat, amb diferència Lohengrin – l’òpera més italiana de W. – i la Walkíria.

        Des que vaig llegir la Crònica de Muntaner, nadiu de Peralada – on vaig veure el meu primer Wagner representat en 1997, Holandés-Salminem amb prismàtics degut a la llunyania i posant-se a ploure en mig de la destapada funció – com deia, Muntaner, cronista assentat a Xirivella, aleshores una alqueria de València – i vaig llegir l’expressió – en ple segle XIV – “cavaller valencià de nació catalana”, m’hi he identificat.

        Li tinc carinyo al Liceu com al Wagner en català. Esta és la causa primera del meu IFLandlisme. El primer cases que vaig vore va ser allí precisament. Així que és perfectament raonable parlar del pintor quan parles del Liceu.

        M’encanta que el Liceu no tinga “palco real”. El que va fer-nos Calatrava, sempre buit i immens, furtant lloc a possibles localitats en ens calen em fa la mateixa reacció de rebuig que el del “Real”. Massa reis de bastos. I no diguem el wagnerisme català, que sent com a quelcom meu. Viñas no solament triomfava allí, sinó que al Principal de València, també. Ací també feia el bisos en català amb traducció valenciana de Llorente, el Patriarca de les Lletres Valencianes, el gran tenor català. La gent en gaudia d’allò més. Viñas va ser glossat pel wagnerisme valencià, Blasco Ibáñez, López-Chávarri. Aquest darrer té, en castellà, un formidable estudi de l’Anell.

        Mentre a València un compositor de la talla de Gomis no trobava recolzament, al Liceu el trobà. El mateix va passar amb Matilde Salvador, feta de menys per ser valencianista en una terra de traïdorets. Va ser un català, Savall, qui va enregistrar per primera vegada “Una cosa rara” de Martí i Soler, mentre ací ni se sabia que existia. Ja ho dit en més d’una ocasió – alguna amb “conseqüenciès” – “Els catalans són el que nosaltres no som però hauríem de ser.” No em va el concepte de plaja mesetària del levante feliz.

        Això no lleva el fet que ben entrat el segle XX, una entrada de platea costara el salari de tres mesos d’un obrer, o que no fora el mateix accedir-hi per la porta de les Ramblés que per Sant Pau, com passa amb el Principal a València. No és d’estranyar que fora considerat un símbol burgés. Una cosa semblant al símbol capitalista de les Torres Bessones. Conec a un descendent sanguini dels assistents a platea el dia de l’atemptat anarquista que coneixien a Maragall, el poeta, que també va hi ser. Els seus ancestres eren, respectivament un aristòcrata castellanoparlant vingut a menys que es va casar amb un rica senyora de l’alta burgesia catalanoparlant. Em repugna el classisme tant com el racisme, que és el mateix, i me ‘he trobat ací, allà i acullà. Fins i tot és una tema que he estudiat: ópera i classisme. Ja saps, demagògia.

        Tan signe d’ostentació burgesa era que en la revolució popular que va seguir a l’aixecament feixista, va ser ocupat i nacionalitzat. Se li canvià de nom: “El Teatre de Poble”. El que canviaren de bàndol foren els burgesos catalans, que anaren a corre-cuita a recolzar a Franco i a finançar-lo. La platea de València em repugna. Totes em repugnen, però aquesta més. No paguen, que van, pel morro, i damunt miren per damunt del muscle. Me’ls conec de vista i en tinc pro. Això no vol dir que no hi haja gent de platea que em cau molt bé, que en conec una quanta i són treballadors com jo que fan eixe sacrifici llevant els diners d’altres llocs.

        Però, com sempre, me n’ix del tema. No podria negar que no s’haja representat mai un Anell al Liceu d’una tacada, a la de Bayreuth, però no em consta. Vengueren el de Canàries-Gergiev com el primer. Quin o quins anys? El que sí que sé és que mai s’han fet a Europa – no sé si en el MET – dos Anells seguits, un darrere l’altre i amb jornades soltes a l’hora. Quasi com a Bayreuth. Jo hi vaig ser i és un fet d’orgull per a mi com ho és per al Liceu haver estat els primers del món a representar Parsifal legalment a hores intempestives. Això no ho sap, o no ho volen saber, tant espanyols de Madrid com estrangers de més enllà dels Pirineus. Em van “apallissar dialècticament” quan vaig queixar-me’n d’un senyor de “conocido prestigio wagneriano” quan va fer la crítica d’un Parsifal transpirinenc fent-se ressò de la mentida del giris: ells van ser “els primers”. Llegit això en anglés, “que yo también soy bilingüe”, es pot disculpar per ignorància, però que un senyor de Madrid – era i és de Madrid – ho corrobore per escrit és per a enviar-lo a pastar fang, màxim si va d’entés wagnerià i de “cosmopolita” dels que no “se miran el ombligo. No ho oblidaré mai perquè va sumar-se la cosa a un altre alegre atac cap a la meua persona quan vaig dir que Catalunya era la segona pàtria de Wagner i el català, la segona llengua i ho vaig argumentar fent referència al wagnerisme català, Gaudí, el modernisme català, la influència en el nacionalisme català, etc. El fotut del cas era que aquest senyor, valencià per naixement, però no de cor, va ser el que la mamprengué. Curiosament, feia de traductor de no sé quants idiomes i renegava del seu. Per això passa el que passa i ens va com ens va.

        Ja he desbarrat prou. You have a dream. Congratulations. Molts valencians hem compartit somnis amb els nostres cosins germans calalans – una dita valenciana afirma: “Valencians i catalans, cosins germans”. El general valencià Basset va estar amb un grup de miquelets valencians que acabaren en el Fossar de les Moreres un 1714. Fuster va dir. “Dir-nos valencians és la nostra maner de dir-nos catalans.” Li posaren alguna bomba a sa casa, com al moderat i bon home Sanchis Guarner, que va morir poc després de l’ensurt. La poli d’un tal Adolfo Suárez i un tal Abril Martorell no hi van fer res. Quan em destrossaren el cotxe per portar la meua senyera i el nom del meu país, el poli que em va “atendre” va dir-me. “Es que usted se lo anda buscando. No se puede ir provocando por ahí”. Potser per això, i es de veres, em sent més valencià a Barcelona que a València.

        You have a dream. Jo el compartisc.

        Regí, off topic.

        M'agrada

      • Temporada 1909-1910
        4 cicles complerts de l’Anell del Nibelung cantats en italià i dirigits per Franz Beidler
        Temporada 1910-1911
        4 cicles complerts de l’Anell del Nibelung cantats en italià i dirigits per Willibald Kaehler
        Temporada 1921-1922
        3 cicles complerts de Der Ring des Nibelungen cantats en alemany i dirigits per Otto Klemperer a aquest insigne director li devem l’honor de ser el primer en dirigir les òperes wagnerianes en l’alemany original.
        Temporada 1924-1925
        2 cicles complerts de Der Ring des >Nibelungen cantats en alemany i dirigits per Felix Weingartner i l’escena per Ernest Lert. De Die Walküre, Siegfried i Götterdämmerung se’n varen fer quatre representacions.
        Temporada 1929-1930
        3 cicles complerts de Der Ring des Nibelungen cantats en alemany i dirigits per Max von Schillings i l’escena per L.Sachse. Entre els cantants Herbert Janssen, Lauritz Melchior, Emmanuele List
        Temporada 1935-1936
        Dos cicles de Der Ring des Nibelungen (3 de les tres jornades sense el pròleg) cantants en alemany i dirigits per Karl Elmendorff, direcció escènica de G.Pauly. Entre els cantants Hans Hotter.
        Temporada 1940-1941
        Dos cicles de Der Ring des Nibelungen (3 de les tres jornades sense el pròleg) cantants en alemany i dirigits per Franz Konwitschny i l’escena per Hans Meissner.
        Temporada 1942-1943
        Dos cicles de Der Ring des Nibelungen (3 de les tres jornades sense el pròleg) cantants en alemany i dirigits per Franz Konwitschny i l’escena per Hans Meissner. A Die Walküre i Siegfried, Franz Konwitschny només va dirigir la primera, la segona i tercera va anar a càrrec de Franz von Hoesslin. Entre els cantants Marianne Schech, Helmut Schweebs
        Temporada 1951-1952
        Tres cicles complerts de Der Ring des Nibelungen cantants en alemany i dirigits per Karl Elmendorff i l’escena per Hans Meissner.Entre les lluminàries d’aquell cicle trobem a Max Lorenz, Gunter Treptow, Arnold van Mill, Maud Cunitz, Paula Baumann, Gertrude Grob-Prandl o Ludwig Weber.
        Lamentablement ja no s’ha tornat a fer el cicle sencer. El més semblant va ser les temporades 2002/2003 i 2003/2004 que es van representar 9 representacions (dos repartiments diferents) dirigides per Bertrand de Billy, en aquell moment director musical de la casa i la producció procedent de Deustche Staatsoper Unter den Linden realitazada per Harry Kupfer i refeta per a les representacions liceistes, amb els noms entre d’altres, de Falk Struckamnn, Deborah Polaski, Peter Seiffert, Linda Watson, James Morris, Graham Clark, Gúnter von Kannen, Lioba Braun, Matthias Hölle, Kwanchoul Youn…
        Les fonts de la informació:
        L’obra de Richard Wagner a Barcelona de Alfonsina Janés i Nadal (1983)
        Wagner al Liceu de Joan Matabosch, ALfonsina Janés i Xavier Pujol (2004)
        Anuari 1947-1997 de Pau Nadal

        Espero que la informació hagi estat de la teva utilitat.

        Hi havia un intent de fer, un cop acabades les representacions de Götterdämmerung a la temporada 2015/2016 un cicle complert de la producció de Robert Carsen, però em sembla que això ja ha passat a millor vida.
        No m’agradaria morir-me esense veure la Tetralogia complerta al Liceu.

        M'agrada

      • Gràcies, Joaquim.

        El que tenia jo, no era “informació”, sinó propanganda. T’assegure que així es va vendre la cosa. El cas és que vaig llegir el llibre que citen d’Alfonsina Janés, però fa anys i no me’n recordava. Una bona col.lecció, sense dubte.

        Sobre el primer de la llista, Beidler, sí que m’agradaria dir alguna cosa. Era de la branca judeo-arxista dels Wagner. El que no agrada a determinada gent. Aquest senyor era el fill – si no em falla la memo – d’Isolde, la primera filla extramarital de Cosima amb Wagner. Com que hi hagué escàndol a la mot conservadora Munich i els ministres de Ludwig li tenien ganes a Wagner, anaren amb la història al rei, un jove homosexual no auto acceptat i mortificat pel seu fervorós catolicisme. En persona, va pregunar a Richard i Cosima per la paternitat de la xiqueta. Van mentir els tres, incloent el consentidor Büllow. Això va ocasionar que mort Wagner, quan Isolde volgué que li reconeguera sa mare el cognom Wagner – i els drets d’herència per a ella i els seus descendents – , esclatara la batalla campal. Al jutge, que va creure Cosima i Isolde Büllow es quedà sense drets. El seu fill no va ser músic. Va ser marxista declarat i es casà amb una jueva, cosa que a Cosima la faria flipar, ja que era una furibunda antisemita, molt més que Wagner, i reaccionària que coneixeria Hitler ja de major – mor en 1930 i el nazi anà a Bayreuth en els 20. El cas és que quan acabà la guerra, un grup d’intel·lectuals presidits per Mann amb el recolzament de Beidler, proposaren crear un patronat en Bayreuth sense la presència dels Wagner implicats en el nazisme, com el famós “iconoclasta” Wieland. També es va parlar de l’antifeixista filla major de Siegfried Friedelind, única de la família que s’oposà a Hitler i hagué d’exiliar-se amb l’ajut de Toscanini, amic de son pare. Ella, a diferència de Beidler, sí que es dedicava al món del taetre i de l’òpera. Era l’època de la Guerra Frega. Els americans, que ocupaven Baviera, ja havien fet l’elecció: fer com si es castigava de Winifred i “fer-se els suecs” amb Wieland, que va ser l’hereu del cotarro designat per Hitler. En aquella època els defensors del”món lliure” havien pactat amb els nazis en la seua lluita contra el comunisme. Per això, WW va ocupar el càrrec, d’acord amb la CIA. Ni Hitler ni els americans compliren la voluntat de Siegfried: repartir el negoci entre els quatre fills a la mor de la seua nazi dona Winifred. Friedelind, la favorita de son pare, es va quedar sense res. La CIA no les tenia totes sobre la seua ideologia

        És una tema apassionant. La CIA va ficar molts diners en controlar la música, fomentant la contemporània i comprat al jove “enfant terrible” anomenat Pierre Boulez, que va rebre en premi càrrecs molt importants a França amb el recolzament del govern francés. Un altre que va rebre diners de la CIA va ser un tal Strawinski, feixista declarat que va intentar, sense èxit, medrar en l’Alemanya nazi. Problemes de raça, era eslau. També ho va intentar a la Itàlia de Mussolini. Hi feu tard. Mascagni ja havia ocupat el lloc de Puccini, feixista adulador de Don Benito, en 1924, any de la seua mort. Ayoutube canta molt el de Cavalleria Rusticana amb camisa negra dirigint “Va , pensiero” davant il Duce. És curiós, perquè això està demostrat. Consta per escrit i amb imatges. En canvi, a Bayreuth van a “traure el Hitler que hi ha en Wagner”, que no conegué a un nan de bigotet però que va ser amic d’una colla de socialistes, marxistes i anarquistes com ara Röckel, Bakunin o Herwegh, que a més de passar-li el totxo de “El món…” va passar amb Wagner una desena d’anys a l’exili suís i es cartejava amb un tal Karl Marx. Curiositats. Ningú cau en el fet del feixisme declarat de Puccini i militant de Mascagni ni de l’ús i abús que el règim va fer de la música de Verdi. Ningú no li trau “el Mussolini que porta a dintre” , que no el porta clar, però que compart el “crim” amb Wagner , d’haver estat utilitzat per un règim autoritari post mortem.

        M'agrada

      • Bé ara ja saps que al Liceu en temps pretèrits ja es va fer la proesa de programar vàries vegades diversos cicles de la Tetralogia, i no cal dir que entre els cantants el bo i millor.

        M'agrada

      • Home, si parles de la Barcelona dels anys 40 i 50 del segle XX, era franquista, amb una repressió i grisor lamentable, però l’anterior que anava dels principis del XX fins l’esclat del 36 si que era més “petarda”.

        M'agrada

      • Sempre he tingut un excel.lent concepte de Barcelona i el que ha representat. I no solament Barceona, sinó tot Catalunya. Representa el progrés i la innovació en tots els camps, fins i tot en l’ensenyament. Rosa Sensat, mestra i pedagoga catalana, ha estat el referent del moviments de renovació pedagògica al País Valencià.

        M'agrada

      • Terenci

        Començant per un article de la Constiució que prohibeix la federació entre comunitats autònomes. I és segur que no va adreçada al País Basc per què la posibilitat de federació de Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra està reconeguda a part. Però no continuo per que això no té res a veure amb Wagner.

        M'agrada

      • No només, si si a muntó. Fa una anys hi havia un partit polític eixit de les falles quasi literalment. Su leitmotiv era “que si los catalanes esto y lo otro”. Quan algú preguntava quin era el seu programa electoral o polític la resposta era “Está en la letra del Himo Regional”.

        Ara mateix, com que van perdre la meitat dels vots, torne a “que si los catalanes esto y lo otro”, però de moment ningú no els fa cas. Ja vorem el “marketing”

        M'agrada

  12. Se me olvidaban las críticas adversas para ser ecuánime. Tan solo me llegó una y por motivos político-estéticos. Se trataba de un nazi cuyo concepto wagneriano se truncó tras la derrota de un caballero bajito y con bigote, tan wagneriano como genocida.

    M'agrada

  13. Hola, sóc jo, Joaquim:

    Miguel Angel Gonzalez Barrio ha rebut el meu missatge i ha parlat amb Reverter sobre Ryan-València- Siegfried. M. A. va ser un dels wagnerians que va acudir a la meua cita wagneriana. Va quedar-se pasmat d’admiració davant el canadenc, ell va ser un dels que van assegurar que mai no tornarém a un Siegfried com aquell davant d’un grapat de wagnerinas.

    Em fa l’efecte que tu no hi vas ser. Tu anares al rus, que era pitjor. Cantà dos Siegfrieds i dos Crepuscles en pocs dies, si no em falla la memòria. El primer va ser quan la kedada wagneriana amb Barrios. Va ser antològic. En la segona passada vas estar un pèl pitjor. És el del DVD.

    Arturo ja l’ha “pujat” un poc de categoria “restrospectiva”. Ara, a diferència de l’altre dia , sí que tenía veu per a Wagner, però NO ERA UN HELDENTENOR, espècie extinta amb Windgassen.

    Et jure que com trobe una sola paraula elogiosa sobre el tenor a València del canadenc escrita per Mr Arturo, em pose en contacte amb ell. L’especialista en Wagner és Barrios, no pas ell.

    Regí, que va a teclejar “Reverter-Arts-Siegfried a vore què troba…:::DDDD

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: