IN FERNEM LAND

PESARO 2014: IL BARBIERE DI SIVIGLIA


*

Deia un locutor de la RAI que Il Barbiere di Siviglia a Pesaro és com el Parsifal a Bayreuth, accepto el repte, però aquesta acceptació ha de portar garantida uns mínims de qualitat que el dia 11 d’agost no es van cobrir en la representació semi-escenificada que va tenir lloc en el preciós i acollidor Teatro Rossini de Pesaro.

En primer lloc la retransmissió de la RAI és d’una vulgaritat sonora insultant, que ens tramet a les transmissions radiofòniques de fa 40 anys. amb micròfons mal col·locats, brogit constant, ja fos produït per l’escena, ja fos produït per un senyal inadequat que xuclava  el so ambient produint un brunzit molest que en els moments de silenci s’accentuava de manera exagerada, total, “Un vero disastro” que mereix la queixa (que vaig fer) a l’emissora italiana. Els enginyers de so de les emissores alemanyes haurien d’impartir algun màster de com cal fer les preses de so dels concerts. Tot i així la segona gravació que he aconseguit de la transmissió, està “millorada” respecte al que vaig escoltar. 

Pel que fa al nivell d’aquest Barbiere tan sols us puc dir que em va semblar d’una mediocritat impròpia d’un festival que cada any es dedica a honorar l’obra del fill insigne de Pesaro. Salvant tres veus que envoltades d’un altre rigor de ben segur haguessin pogut oferir-nos coses més interessants, haurem d’esperar que en un futur ens demostrin tota la seva vàlua, de la resta, “Nulla silenzio”.

Sort que una d’aquestes veus aprofitables va ser la del barber protagonista, a càrrec d’un jove baríton francès (baríton de veritat) que ja em va sorprendre molt positivament en el concert del 30 è aniversari de Les Musiciens du Louvre que va ser motiu d’un apunt, el nom Florian Sempey. Ha de millorar coses, és clar, però jo crec que la manca de rigor en tota la representació va condicionar una actuació que en mans d’un director musical molt més rigorós i ambiciós, els resultats haguessin estat uns altres, al menys amb les veus que tenien capacitats per afrontar els seus rols.

Una altra veu interessant és la del baríton Andrea Vincenzo Bonsignore que va assumir els rols de Fiorello i Ufficiale, amb una veu de veritat, sonora, amb registre i emissió segura, d’acord que ambdues intervencions no tenen gaire rellevància, però el Fiorello ha d’iniciar l’òpera i es va fer notar, de la mateixa manera que l’entrada del ufficiale que origina el genial finale primo també ha de ser notòria, i Bonsignore va complir amb notorietat ambdues parts.

Chiara Amarù, que va interpretar a Rosina, posseeix una veu de mezzosoprano sense discussió, amb un registre greu molt interessant  i un centre carnós de tonalitats càlides molt pròpies de les veus de mezzosoprano italianes, però en el seu estil vaig trobar un excés de llicències que si no es posseeix la genialitat creativa i la suficiència tècnica de les grans, més val que de moment no faci gaires experiments, ja que el resultats s’enduen per endavant tot allò, que tampoc és tant, remarcable. És una cantant interessant que encara li manca molt per interpretar una Rosina al ROF, però el festival té massa presa o pocs diners, que al cap i a la fi deu sr el motiu principal per no haver fet cantar aquest rol a una Rosina consagrada .

La resta del cast, i fixeu-vos que en falten molts, no mereix perdre gaire el temps. Una vegada més el Rossini Opera Festival “honora” al seu compositor amb uns cantants que no superen el nivell dels joves que surten de l’acadèmia rossiniana que cada any acostumen a representar Il viaggio a Reims per mostrar els seus progressos canors, però en cap cas Bordogna, Gatell, Esposito i Bongiovanni van complir els mínims que jo exigeixo a aquest festival que sempre hauria de presentar, com Bayreuth amb Wagner, el bo i millor, i si es tracta d’una de les òperes mestres de Rossini, encara més. Lamentablement no va ser així .

No trobo explicació a agafar un cantant sense cap tipologia de vocalitat identificable, com és el cas de Paolo Bordogna, per maltractar un rol tan agraït com el Bartolo. La veu no té un registre definit, pot ser que sigui de sonoritats clares, ho puc entendre, però Bordogna no és un basso, com demana la partitura, ni un baix-baríton, ni tan sols un baríton, és una veu indefinida, d’acord, em costa acceptar-ho, però com que sé que és un bon actor, crec que deu raure aquí el fet de que el contractin, però és que el cant “silabato” tan característic dels rols “buffos” m’ha semblat brut, poc desgranat  i tots tenim a la memòria Bàrtolos genials, que caram!

Tampoc m’ha convençut Alex Esposito, cantant notable en altre ocasions rossinianes a Pesaro, i que com a Don Basilio em va semblar  absolutament insuficient per omplir la contundent calumnia. Baix no és…aleshores a què juguem?

Però amics meus, el meu enuig més gran no és que la senyora Felicia Bongiovanni destrossi “Il vechiottocerca moglie”, quelcom que tal i com van programar aquest Barbiere no deixa de ser censurable, havent de ben segur cantants joves molt més preparades i capaces de fer d’aquesta ària anecdòtica un moment brillant, el grandiós i imperdonable de tot plegat és que il Conte Almaviva l’assignessin al tenor argentí Juan Francisco Gatell, un error incomprensible que em dol especialment perquè aquest proper setembre també està previst que el canti en el primer repartiment de Il barbiere al Liceu.

No és res personal, ja no vull ni tan sols perdre el temps en discutir si la veu de Gatell és massa lleugera per un rol que la tradició ha desvirtuat de la seva vocalitat original. Lleugers lleugeríssims han cantant Almaviva de manera excel·lent i no em vull allargar en una cosa que s’evidencia escoltant la seva versió de “Cessa di più resistere”, que ja sabem que és una ària endimoniada, més al meu favor per no deixar-li cantar a qui no és capaç de fer-ho amb la dignitat i magisteri que el Festival hauria d’exigir.

No acaba aquí l’enuig, ja que al costat de Gatell escoltareu el Coro San Carlo di Pesaro i jo no sé de on han tret aquesta agrupació que no reuneix els mínims exigibles en un festival de caire internacional. Escoltar per creure!

Finalment vull parlar mínimament del director musical, Giacomo Sagripanti, que fent la competència al Tro de Cervera (Marc Màrquez per els que no estiguin avesats al món de les dues rodes), agafa unes velocitats que si no tens una orquestra virtuosa i uns cantants bartolinians, és impossible que acabi concertant.

Se suposa que fins a Pesaro es desplaça gent de tot el món per assistir a funcions d’alt valor musicològic, referents del cant i l’escola rossiniana, per tant, costa poc imaginar que el nivell d’aquest barber sigui fàcilment superable per a qualsevol companyia d’òpera del món. Quin és doncs l’interès que ha de motivar a aquest públic a desplaçar-se fins a la bonica localitat costanera?, Ja us ho dic jo, cap i això ho han fet, recordeu el joc inicial, amb el “Parsifal rossinià”. Vergogna!

Gioacchino Rossini
IL BARBIERE DI SIVIGLIA
Commedia di Cesare Sterbini
Edizione critica Fondazione Rossini/Casa Ricordi, a cura di Alberto Zedda

Il Conte d’Almaviva JUAN FRANCISCO GATELL
Bartolo PAOLO BORDOGNA
Rosina CHIARA AMARÙ
Figaro FLORIAN SEMPEY
Basilio ALEX ESPOSITO
Berta FELICIA BONGIOVANNI
Fiorello / Ufficiale ANDREA VINCENZO BONSIGNORE
Ambrogio ALBERTO PANCRAZI

CORO SAN CARLO DI PESARO
Maestro del Coro SALVATORE FRANCAVILLA
ORCHESTRA DEL TEATRO COMUNALE DI BOLOGNA
Direttore GIACOMO SAGRIPANTI
Ideazione, progettazione, elementi scenici, movimenti di regia, video e costumi ACCADEMIA DI BELLE ARTI DI URBINO
Esecuzione in forma semiscenica

Teatre Rossini, Pesaro 11 d’agost de 2014

ENLLAÇ  mp3 (2 arxius independents, un per cada acte) 

https://mega.co.nz/#F!acVlVJzY!FL-vckBUssbZ3Jyl4byBKw

Vull esmentar un fet que em crida enormement l’atenció. A finals dels anys 60, el mestre Alberto Zedda va fer una versió crítica de Il Barbieri di Siviglia que el deu haver fet riquíssim, ja que és la que tots els teatres han adoptat com la Bíblia rossiniana, i ves per on, quan deuen acabar-se els drets d’autor, si no és així no ho entenc, el mateix mestre Zedda en fa una altra, que és la que s’ha utilitzat en aquesta representació, que deu suplir l’anterior que deu haver quedat “obsoleta” (quina barra!) i sobretot que nodrirà tot el que li resta de vida al mestre Zedda (Déu vulgui que molts anys), i als seus successors, de suculents i renovats ingressos. Algú m’ho pot explicar d’una altra manera o hauré d’anar a buscar els de “Manos Límpias”, especialistes en corrupteles.

De Pesaro ens queda la tercera producció que el ROF ha presentat per aquesta edició del 2014, Aureliano in Palmira, que el festival rossinià no havia presentat mai. De ben segur serà material interessant per el proper apunt.

25 comments

  1. Efectivament, una nova versió “critica” no deixa ben parada a l’anterior…o a la nova, ves a saber… Penso tambè que molts pocs retocs ja poden donar peu a una nova edició i que per tant, com bé insinues, estem davant d’una excusa per a treure més material cru de la mateixa mina…

    Espero en Colbran ens il.lustri sobre les diferències entre totes dues versions i com que als de Manos Limpias se’ls hi ha girat aquest dies molta feina millor que sigui el mateix Colbran qui, amb el seus comentaris, generi la veritable i genuïna versió crítica del Barbiere.

    M'agrada

    • Jaume T te ha dado la respuesta, mucho más autorizada que la mía.

      Yo como simple dliettante al escuchar esta flojísima representación, dirigida por un director a toda velocidad como si padeciera “diarrea” (con perdón) he notado algunas diferencias en algunas cadencias y ornamentos, especialmente en la escena de la lección de canto, pero probablemente se deban al libre albedrío de los cantantes. La diferencia apuntada por Jaume T clama al cielo. Que un cambio de adverbio -de similar significado- sirva para ganar dinero por una edición crítica es de juzgado de guardia, pero a estas alturas de corrupciones y “mandangas” uno ya no se sorprende de nada.

      Algo positivo podemos extraer de esta función: el “descubrimiento” de dos voces baritonales de las buenas (Figaro y Fiorello/Ufficiale) y una mezzo interesante, el resto para el olvido más absoluto. Sigo diciendo que la ópera se acaba, al menos tal como la disfrutábamos hace unos años. Tendremos que aceptar mediocridades si queremos seguir viendo ópera…

      M'agrada

    • Fer la crítica de la crítica és per demanar danys i perjudicis a l’anterior. No té cap sentit, bé si que el té, però malauradament res té a veure amb la música.
      Demà us posare el que diu el director de l’òpera d’aquesta versió crítica i fa riure.

      M'agrada

  2. Jaume T.

    No. La versió última del BARBIERE és la de Philip Gosset. Ha fet una troballa genial. No és “Una voce poco fa qui nel cor mi risuonò”. És “Una voce poco fa QUA nel cor mi risuonò”. Davant d’això totes les edicions, llibres i materials d’aquesta òpera ja no serveixen.

    M'agrada

  3. bocachete

    Tampoc no obliga ningú a fer-la servir: si l’anterior ja funciona i l’actual té només variacions del tipus qui-qua i similars, no crec jo que molts teatres la canviïn, vist com està el pati. En el fons, és una tàctica habitual: les reorquestracions que Stravinskij va fer d’obres seves cap als anys quaranta i cinquanta no tenien altre objectiu, diria, que generar-ne nous drets i ingressos (i potser, en simplificar algunes, fer-les més assequibles i facilitar-ne més interpretacions, que necessàriament serien més diners per a la seva butxaca).
    El que resultat preocupant és que, mirant els últims apunts, el panorama és depriment: un Otello dolent, un Trovatore penós, un Barbiere pèssim… i no en qualssevol llocs, sinó en el que haurien d’ésser els santuaris de l’excel·lencia en el repertori. I potser a Pesaro sí que és qüestió de pressupostos ajustats, però en els altres casos els repartiment són “cars” i les entrades, encara més, o sigui que el cost no pot ser l’excusa. Haurem de buscar altres referents, potser.

    M'agrada

    • El problema és quan demanes el material orquestral, les partitures per fer la representació, si ho fas de manera oficial, has de pagar el lloguer i els drets del nou material. No pots demanar les partitures antigues, i no crec que tots els teatres disposin d’un arxiu propi de totes les obres.
      Per sort a Glyndebourne ens han ofert una escletxa d’esperança amb La Traviata.

      M'agrada

  4. Cròniques que no animen gens. Poca il·lusió em fa la propera temporada del Liceu amb una majoria d’interprets que no em sonen. És clar que això no vol dir res. Potser són prou bons en alguns circuits. Temo terriblement un Barbiere mal cantat. Què serà serà?.

    M'agrada

    • Ducadimantova

      Doncs ara m’has fotut. Esperava amb Il.lusio Il barbier de setembre, animat per comentaris positius sobre producció i veus joves pero de nivell…. No fotis q ens envolomen un conte mitjanet! Vaig mirar-ne la web i ha cantat a Viena, ara a Pesaro… M’ho esperava millor. Buffff i després el tindrem a Don Pasquale… Espero que el rol en aquest cas li sigui mes adient.
      Faig un vot de confiança per la resta… Mira que es una de les meves òperes preferides!

      M'agrada

  5. pio

    Bayreuth 2014 un disastro, ROF 2014 sinora peggio (una Armida da rivoluzione del pubblico con lancio di ortaggi alla protagonista) salzburg un trovatore che oh mio dio…
    Ma è la fine?

    M'agrada

  6. Franco

    Sono ormai molti anni che evito con cura le trasmissioni radio della Rai, che sono di un livello davvero insultante (per usare l’adattissimo termine da te scelto). La qualità è invariabilmente pessima. Qualcuno anni fa mi spiegava che usano ancora non so quali filtri – ormai accantonati in quasi tutto il resto del mondo civile – che appiattiscono il suono nei forti e fortissimi mentre aumentano a dismisura il volume nei pianissimi. Sono trasmissioni regolarmente inascoltabili, oggi come ieri, e basta confrontare una qualunque trasmissione tedesca con una italiana, di qualsiasi epoca (per esempio la Lucia berlinese con Callas e Karajan ed una qualunque trasmissione coeva dalla Scala), per rendersi conto dell’abisso qualitativo che le separa. Da notare fra parentesi che la Rai esige per legge dagli utenti un canone annuo, cosa di per sé incomprensibile trattandosi di un servizio pubblico come la radiotelevisione di Stato, che diventa assolutamente inaccettabile a fronte di un livello qualitativo pessimo. Se a questa situazione di base aggiungiamo la microfonazione dilettantesca che descrivi, non fatico a immaginare il disastro di questo Barbiere. L’esecuzione infine rispecchia fedelmente il livello infimo mediamente raggiunto dall’attività musicale in Italia: un paese che anche sotto questo aspetto – come in tanti altri: diritti civili, istruzione, trasporti, qualità della vita in generale – si conferma come il Terzo Mondo d’Europa.

    M'agrada

  7. Ducadimantova

    He estat escoltant els diferents extractes de música… m’ha sorprés l’aplaudiment espontani quan apareix el Barbiere abans de cantar el Largo al Factotum. El fan mentres està tocant la orquestra.
    És normal això? A Pesaro? ufff jo no ho entenc ni ho comparteixo.

    M'agrada

    • Segurament ens hem perdut un gag visual. A Itàlia no s’estila això d’aplaudir als divos només trepitjar l’escenari, quelcom que es feia als teatres nord-americans i al MET en particular,fins no fa gaires anys. Per altra part el baríton no és Nucci, vull dir que no es justificaria l’aplaudiment (amb Nucci tampoc 😉 ) Tingués per segur que hi ha un gag, de fet durant la representació n’hi ha més d’un.

      M'agrada

  8. Lluís

    Em sembla molt poc encertada la critica que es fa d’aquesta producció ( des de el valor de la direcció musical fins a la valoració de quins cantants ho fan bé). Principalment perque es fa amb una gravació i no després d’ascoltar la funció en viu. Jo vaig estar a Pesaro veient el festival, i vaig escoltar també la retrasmissió radiofònica. Treure com a conclusió que el fiorello és una de les veus mes interessants possa tot en un punt de partida totalment erroni. Crec que és un error voler jutjar una funció només d’escoltar-la per la radio, on es perd el verdader so de cada cantant, i sobretot la seua actuació.

    Com a aclaració, Figaro comença la funció com un més del public, i comença a cantar desde la seua butaca. L’aplaudiment del public es produeix quan ell puja a l’escenari.

    M'agrada

    • Hola Lluis, benvingut a IFL i gràcies per comentar.
      Lamentablement fa uns quants anys que no puc assistir al ROF ni a cap altra festival, malgrat això i sabent que una transmissió de radio o una gravació discogràfica mai són el mateix que assistir en la representació del mateix teatre, les comento. De fet ho hem fet, fem i ho farem tots i encara et diré més, la majoria de cantants del passat que tant lloem i agafem com a referencials, són de gravacions radiofòniques o pirates, enregistrades en el teatre, i encara que no haguem pogut comprovar la seva projecció, el color o el timbre real de la veu en una sala, som capaços de valorar molts altres aspectes, i moltes vegades sense la distracció dels aspectes escènics que si bé és cert que complementen l’actuació dramàtica, poden distreure de carències vocals i tècniques.
      Si el senyor Andrea Vincenzo Bonsignore en el petit teatre Rossini no era gens notori i interessant, l’únic que et puc dir és que per ràdio, com bé hauràs comprovat tu mateix, el timbre, el color i l’estil eren més propis que altres companys del mateix repartiment.
      potser si hagués assistit a les representacions del teatre també haguéssim discrepat.
      Com que a aquest apunt i en tots els altres que parlo de coses que no he vist, ho dic abans, no hi ha motiu a l’engany, senzillament és el que aprecio escoltant.
      Quan parlo de les representacions del cinema, també sempre dic que allò que ens arriba amb aquella claredat i contundència és possible que en el teatre no sigui igual, sobretot quan he vist cantants en directe amb veus petites que després sonen al cinema de manera espectacular.
      Gràcies per explicar-nos un dels gags que de ben segur motivaven aquelles rialles i aplaudiments,
      No sé si has vist qualsevol dels dos repartiments del barber que ara es fa al Liceu, potser aleshores sabrem si estem tan distanciats d’apreciacions rossinianes com sembla davant del “barbiere” de Pesaro que continuo pensant que és un pas molt enrere del que vaig veure jo allà a l’any 2005, potser e millor barbiere que he vist mai jo en un teatre.

      M'agrada

      • Lluís

        Hola. En la meua opinió precisament el barber ha estat la millor de les tres òperes. Però això que opines tu del barber ho pense jo a nivell general de tot el festival. Aquesta edició del Rof va donar la sensació d’estar mooolt lluny de ser una referència per la resta del mon de com ha de ser interpretat Rossini. I parle a nivell vocal, perque escènicament, el fet de que la millor direcció d’escena fora el barber semiescenificat, ho diu tot.

        La principal idea que em va quedar en acabar de veure les tres òperes va ser: “i això es el nivell de Pesaro?” ( he de dir que no era la primera vegada que hi anava i podia comparar)

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: