IN FERNEM LAND

PESARO 2014: ARMIDA


Abans d’ahir, 10 d’agost es va inaugurar la 35  edició del Festival Rossini de Pesaro, una edició que sobre el paper és d’absolutes rebaixes, a anys llum d’aquelles edicions dels anys 80 i 90 del segle passat que van enlluernar el món operístic amb la redescoberta d’òperes llargament oblidades i amb uns repartiments  de cantants aleshores desconeguts que han suposat un abans i un desprès del cant rossinià, parlo entre d’altres de Ramey, Cuberli, Merrith, Blake, Valentini Terrani, Luciana Serra, Dupuy, Ricciarelli, Rafanti, Dalmau González, Gasdia, Raimondi, Horne, Anderson, Matteuzzi, Ford, Kunde, Devia, Pertusi… fins arribar a la nova fornada amb Flórez, DiDonato, Barcellona, Ganassi, Aldrich, Siragusa, Spyers, Pratt…que ha suposat un bri d’esperança als esplendors inicials que irremeiablement es van anar apagant.

Darrerament el ROF (Rossini Opera Festival) s’ha vist colpejat, com tot el món líric italià, per una crisi tan forta com la que patim aquí i això es nota en les darreres edicions, sobretot aquelles que Juan Diego Flórez no els visita, i en la que el Festival ha de fer jocs malabars per sortir cada vegada més d’un anonimat mediocre que per el que porto escoltat aquest any (abans d’ahir aquesta Armida i ahir un pèssim Il barbiere di Siviglia), sembla que hagi tocat fons a l’espera del que succeeixi avui amb Aureliano in Palmira, que curiosament és la primera vegada que es representa en el Festival i per la que han reunit un equip esperançador i més atractiu de les tres produccions proposades, amb Mychel Spyers com Aureliano, Jessica Pratt com a Zenobia i la mezzosoprano Lena Belkina per la part d’Arsace, l’únic rol que Rossini va escriure per a un veritable castrat (Giovanni Battista Velluti).

Armida es va representar al ROF l’any 1993, en una producció dirigida per Daniele Gatti i Luca Ronconi, que va suposar el debut al Festival (no hi ha tornat més) d’una quasi desconeguda Renée Fleming, que va fer embogir al públic, al costat del Rinaldo de Gregory Kunde.

La dificultat de la part d’Armida, mitificada per la versió molt abreujada però espectacular de Maria Callas l’any 1952, i la dificultat de trobar 3 primers tenors per fer-se càrrec de 5 rols dificilíssims, ha relegat aquesta òpera en un quasi oblit, si bé, l’any 2010 Renée Fleming la va tornar a representar en una producció al MET de Nova York, de la que ja en vaig parlar a IFL, i de la qual l’amic Amfortas també ens va deixar una de les seves enyorades cròniques. Premeu aquí per recuperar l’apunt que li vaig fer i si aneu a la pàgina Amfortas el corresponsal (capçalera del blog) no trigareu a trobar la crònica que ens va fer de la representació del MET a la que ell va assistir.

Per l’edició 2014 el ROF ha encarregat una nova producció a Luca Ronconi, que va ser el discutit director de la versió de l’any 1993, potser amb l’afany de treure el mal sabor de boca a tots aquells que van acceptar malament aquella transposició del món esotèric a l’entorn de la “Gerusalemme liberata” de Torquato Tasso, al món de les vamp cinematogràfiques del mític Hollywood dels anys 50 del segle XX.

El repte més gran era buscar una protagonista capaç d’assolir el rol d’Armida, escrit per a Isabella Colbran, mil vegades repetit que es tractava d’una veu de mezzosoprano amb gran facilitat per les coloratures i per tant sense el registre agut que tant Callas com Fleming van afegir espectacularment en les seves ornamentadíssimes i fenomenals versions.

Pensar en trobar un altre diamant,encara que fos en brut, potser era temptar massa la sort, tot i que el ROF s’ha caracteritzar durant aquest 35 anys de gloriosa història per descobrir moltes veus joves que després han fet carreres espectaculars i en la majoria de casos el mateix festival ja no s’ha pogut permetre tornar a contractar.

Per l’ocasió van convèncer a la mezzosoprano valenciana Carmen Romeu, que ja havia cantat al ROF petits rols, assumir la protagonista, amb un intent d’encertar de nou com havia succeït en la fantàstica Zelmira de l’any 2009 (darrera vegada que he fet vacances i que vaig assistir a Pesaro) amb Kate Aldrich de protagonista.

Malauradament Carmen Romeu no va sortir triomfant del repte. Jo estava disposat a oblidar-me del miracle Fleming i pensar que Romeu, com també va fer Aldrich s’oblidaria de les vertiginoses variacions sopranils que Joyce DiDonato està imposant en aquests rols Colbran (La donna del lago) i fonamentaria el seu cant en una vocalitat molt més central i greu, que de  fet és la pròpia de la partitura que Rossini va escriure per a la seva muller, incapacitada d’emetre una nota més enllà de Si agut en els moments de màxim esplendor vocal, que Déu n’hi do. Romeu intel·ligentment o per incapacitat de fer-ho d’altre manera així ho va fer, però no se’n va sortir, senzillament perquè no està preparada tècnicament per resoldre totes les dificultats del rol. Mentre la veu es situa en el centre, centre greu, no hi ha problema, ans al contrari, sona relaxada, arrodonida i fins i tot bella, capaç de fer fins i tot les coloratures exigides, però quan la veu es situa en la zona de pas i s’enfila a la zona aguda, comencen els problemes, li canvia el color, s’aprima, s’escanya i s’enlletgeix, sonant crispada i enduent-se per endavant tot allò que hom espera del cant ornamentat i florit que l’esplendor rossinià demana.

No hi ha en el cant de Romeu l’aura tràgica de les grans heroïnes rossinianes de les òperes series.  No es tracta només d’una veu prou capaç per resoldre les exigències del cant ornamentat i expressiu, sinó de resoldre problemes tècnics bàsics que prèviament haurien d’haver fet desestimar al ROF l’aposta per a ella, o ella mateixa hauria d’haver sigut més honesta, encara que la temptació  pugui semblar natural i irresistible. Qui es pot negar a inaugurar el ROF amb un rol així que et pot catapultar a la fama?. La resposta és tan fàcil com impossible: Algú amb dos dits d’enteniment i sobretot capaç d’acceptar els seus propis límits i no fer front a un rol que la sobrepassa. La temptació va ser massa gran i els resultats, em sap molt greu dir-ho, dolents.

Al costat de Romeu el Festival va comptar amb tres tenors per fer-se càrrec dels cinc rols principals destinats a aquesta corda. A l’estrena napolitana els tenors van ser Andrea Nozzari (Rinaldo), Giuseppe Cicimarra (Goffredo i Carlo), Claudio Bonoldi (Gernando i Ubaldo) i encara Gaetano Chizzola, també tenor, es va fer càrrec del rol menor de Eustazio.

A l’edició d’aquest any 2014 els tenors han sigut: Antonino Siragusa (Rinaldo), Dmitry Korchak (Gernando i Carlo), Randall Bills (Goffredo e Ubaldo) i en el rol d’Eustazio Vassilis Kavayas.

Sorprenentment Siragusa va assolir amb seguretat una tessitura de baritenor que no té, posant l’accent més en els aguts segurs i penetrants que no pas en una veu que no té i en això em va semblar honest i previsor. Però el que em va sorprendre més de tots va ser Randall Bills, tenor nord-americà que no coneixia i que assolint el rol de Goffredo inaugura l’obra amb una  insultant seguretat resolent la tessitura inclement, els salts d’octava i l’atac a les notes més greus, tot recordant als seus compatriotes que l’han precedit en aquest heroic empeny de mantenir el pavelló tenoril rossinià en el seu màxim esplendor. Li manca perfeccionament,però apunta boníssimes maneres.

Escolteu-lo en l’escena de inicia l’òpera. “Lieto, ridente oltre l’usato” que cabtra el personatge de Goffredo

Dmitry Korchak per la seva part aporta la vocalitat més de contraltino, amb signes d’una cert cansament vocal que va fer-li oscil·lar la veu de manera evident en l’ària que canta Gernando al primer acte “Non soffrirò l’offesa” i també em va fer patir en algun atac com podreu comprovar. Tot i així l’estil és magnífic

I ara us vull fer escoltar el tercet entre Rinaldo, Carlo i Ubaldo, i així escoltareu a Siragusa que de fet és qui porta el pes d’aquest tercet de tenors, quelcom que no deixa de ser una batalla de reines encoberta. Acompanyen a Siragusa, Korchak (ara com a Carlo) i Bills (ara com a Ubaldo). “In quale aspetto  imbelle

I òbviament no puc acabar l’apunt d’aquesta inauguració pesarese sense fer-vos escoltar a Carmen Romeu en el fragment més conegut de l’obra, la preciosa “D’amor al dolce impero”. Va rebre alguna lleu però sonora protesta en acabar l’ària i la representació, ho entenc.

ARMIDA
Dramma per musica in tre atti di Giovanni Schmidt
Musica di Gioachino Rossini
Edizione critica Fondazione Rossini/Casa Ricordi,
a cura di Charles S. Brauner e Patricia B. Brauner

Goffredo e Ubaldo Randall Bills
Rinaldo Antonino Siragusa
Idraote e Astarotte Carlo Lepore
Armida Carmen Romeu
Gernando e Carlo Dmitry Korchak
Eustazio Vassilis Kavayas

Orchestra e Coro del Teatro Comunale di Bologna
maestro del Coro Andrea Faidutti
direttore Carlo Rizzi

regia Luca Ronconi
scene Margherita Palli
costumi Giovanna Buzzi

Adriatic Arena de Pesaro, 10 d’agost de 2014

ENLLAÇ ÀUDIO (mp3) dos enllaços, el primer per el primer acte i el segon per els altres dos.

https://mega.co.nz/#F!CFE2XIYA!a6QP7Q9F_i-yOubUy1J5YA

El ROF 2014 no ha començat de manera enlluernadora, malgrat que l’obra inaugural és magnífica i  si hagués tingut una cantant, mezzo o soprano dramàtica coloratura, capaç de fer-li mínima justícia, el resultat no hagués estat tan galdós, ja que tant la direcció de Carlo Rizzi, molt viva, com l’equip masculí del cast, sense ser uns “fuori classe” atorgaven veracitat estilística, a manca d’heroïcitat vocal.

Ahir amb Il barbieri, les coses van empitjorar, però això ja és material per un altre apunt.

44 comments

  1. colbran

    Este año parecer ser que Pesaro ha optado por las ediciones críticas. Yo no sé hasta qué punto puedo creerme que una ópera como “Il barbiere di Siviglia” que ya dispone de una edición crítica de 1969 necesite una nueva a cargo del mismo autor (Alberto Zedda) (?) Es que no hizo correctamente la primera? Es que han caducado ya los derechos de autor de aquella y pretende obtener nuevos? Todo muy sospechoso…

    Pues bien esta “Armida” también se presenta con una edición “crítica”. Por cierto en el comienzo del tercer acto se ha incluído un aria de tenor (nueva para mí) hermosísima y que por su melodía parece un atecedente de la canción del marinero de “Guillaume Tell”. Es muy curioso que Fernando Fraga en su detallado libro sobre la obra completa de Rossini no haga ninguna mención de la misma

    “Armida” es una de mis óperas preferidas de Rossini y también una de las más difíciles de interpretar. El rol titular se hizo de acuerdo con las condiciones vocales y dramáticas de la gran mezzo madrileña Isabel Colbran que acompañó en muchas ocasiones a su futuro esposo, durante la gestación de la obra, para indicarle qué notas podía cantar y cuales no.
    Por esta razón a lo largo de la partitura hay numerosas escalas cromáticas ascendentes y sobre todo descendentes para lucimiento de la Colbran ya que era el caballo de batalla de su canto; esto unido a su impactante presencia escénica -alta, delgada, agraciada-, parca en gesticulaciones, lo cual era muy raro en su época y sucesivas, y tener como “parternaire” al gran baritenor Nozzari -hoy sería considerado barítono- dió como resultado un éxito auténtico.

    Para la versión de este año se ha contado con una mezzo valenciana que ha sufrido mucho con este rol y no ha conseguido el éxito de Renèe Fleming -tanto en Pesaro como en el Met- pues sus limitaciones en la zona aguda -no en la central y grave- se lo han impedido. Una pena. A su lado han destacado los tenores, especialmente Randall Bliss que merecía que le hubieran asignado el rol de Rinaldo. No así Carlo Lepore que ha asumido dos roles de bajo con voz baritonal, cosa que ya es muy frecuente en la actualidad.

    Pese a todo la ópera es tan hermosa que bien vale una escucha.

    M'agrada

  2. M’agrada el què dius en el post i també el comentari de Mr. Colbran. Com que Armida és tan bonica no sé si, vista la respectable crítica, me la baixaré. De totes formes , com sempre, gràcies, Joaquim.

    M'agrada

    • Sempre la pots baixar i si no et convenç llençar-la a la paperera si no t’agrada, però és ben trist que una òpera com aquesta no hagi pogut comptar amb una protagonista com mereix. Em sap greu per Romeu, però no va ni amb rodes.

      M'agrada

  3. Hankan

    Will you have the video recording of Tannhauser in Bayreuth today? DOnt know how to ask , so i ask under the post about ARmida 🙂 thanks.
    there is problems with the stream but for some people it works.

    M'agrada

  4. Tinc entés que Rossini porta el bel canto a un grau de dificultat suma amb les seues típiques àries plenes de coloratures i recaragolaments. Així mateix, la part teatral queda un tant descuidada, ja que prima la part vocal. En certa manera és hereu de l’òpera barroca al servei del lluïment de prime donne i castrati. A la mort del compositor, la seua obra queda pràcticament en oblit perquè es considera incantable per la seua dificultat.

    Va ser la Callas en els 50 qui recupera i dignifica el repertori rossinià. Li dóna un major realisme a l’acció, major sentimentalisme i dramatisme, i simplifica les complicades àries eliminant floritures innecessàries. Això mateix ho fa en tot el repertori belcantista italià. La clau és guanyar en dramatisme.i realisme.

    També tinc entés que fa poques dècades es va produir un renaixement rossinià. Fins i tot vaig llegir que mai s’havia cantat Rossini tan bé com a finals del segle XX.

    Bona audició, especialment als rossinians.

    M'agrada

    • Para castrado sólo compuso Rossini una sola ópera:”Aureliano in Palmira”, a mayor gloria de Vellutti, el último “castrato” oficial sobre un escenario y quedó de él hasta el gorro, por la cantidad de variaciones y ornamentaciones que añadió a la partitura, de por sí suficientemente ornamentada. tanto es así que todas sus óperas posteriores ya llevaban indicadas todas las ornamentaciones y “oppure” que podían hacerse, molestándose enormente cuando alguien añadía una de más. No sé cómo se tomaría las licencias que en la actualidad aportan a las partituras rossinianas la mezzo Joyce DiDonato y otras colegas suyas…

      De todas formas, pese al enfrentamiento que tuvo con el citado castrado Vellutti, en su momento dijo aquello de que “con la desaparición de los castrados se ha acabado la ópera”, cosa que afortunadamente no fue así. Incluso Vellutti llegó a interpretar -no estrenar- el personaje titular de “Tancredi”. Pero cuando esto sucedió Rossini ya había compuesto para las mejores contraltos coloratura de su tiempo que suplieron a los ausentes castrados.

      M'agrada

    • Regí, la Callas sólo cantó tres óperas de Rossini: “Armida”, “Il turco in Italia” e “Il barbiere di Siviglia”. Anteriormente a ella la mezzo catalana Conxita Supervía recuperó la cuerda original para tres óperas bufas del citado compositor: “L’italiana in Algeri”, “Il barbiere di Siviglia” y “La cenerentola” que ya no dejaron de representarse. Posteriormente el Festival de Glyndebourne, Giulietta Simionato, Joan Sutherland, Leyla Gencer, Montserrat Caballé, Beverly Sills, Marilyn Horne …y especialmente el Festival de Pesaro pusieron de moda las 39 óperas de Rossini, todas además grabadas -las tengo todas- e incluso dos “pasticci” autorizados por el propio Rossini: “Roberto Bruce” e “Ivanhoe”, ambas igualmente representadas y grabadas -también las tengo-, todo a lo largo del siglo XX, por no mencionar otros ilustres cantantes anteriores a Supervía -la barcelonesa Mercedes Capsir, po ejemplo- que nunca dejaron de interpretar y grabar “Il barbiere di Siviglia”, como también lo hizo en los años 50’s del siglo pasado Victoria de los Angeles y llegó a grabarla en dos ocasiones.

      Sobre la dramaturgia de las óperas de Rossini, las 13 cómicas han tenido versiones magníficas, escénica e interpretativamente hablando y sobre las 26 serias -alguna de ellas semi-seria-.puedes encontrar en DVD espléndidas versiones en las que el movimiento escénico es sumamente aplaudible e interesante y otras que no, como sucede con todas las óperas de todos los compositores. Todo depende de los directores de escena, no de lo compuesto por Rossini que siempre -o casi siempre- es de calidad superior, con orquestaciones sorprendentes y originales para la época y en muchas ocasiones adelantándose a sus sucesores y siendo fuente de inspiración de casi todos los compositores coetáneos y posteriores en al menos una de sus obras.

      M'agrada

      • Gracias por la erudita información. Ya me voy interesando más poreste repertorio. Tengo entendido que hay (o había) una ópera de Rossini que solo se podían representar si aparecía la Caballé, ya que su voz es muy especial e inimitable, sube y baja sin esfuerzo y mantiene la nota todo lo que haga falta. No recuerdo el título, pero sí que era de Rossini.

        Siguiendo tu consejo y el de Joaquim, he escuchado óperas serias de este autor y en principio me atraen más que las bufas. Tancredi en DVD me gustó mucho, pero Cenerétola se me hace larguísima. Ahora quiero aproximarse a Guillerno Tell, que a Wagner le gustó mucho. Por lo que sea, me va más lo tràgico que lo cómico. Espero no ser un cascarrabias. 😀

        Lo curioso del caso es que Tancredi es obra de juventud, tenía 20 años, y la encuentro muy madura aunque no sé si su estilo es ya plenamente rossiniano o no. Con esa edad Wagner compuso Las Hadas y La prohibición de amar, que aún no son “wagnerianas”.

        Saludos.

        M'agrada

      • En primer lugar, Regí, puedes contestarme en catalán porque es mi idioma materno, pero no lo escribo con la fluidez del castellano, ya que Franco me impidió estudiar en mi idioma primero y me obligó a hacerlo en el segundo (el paterno). Incluso estuve 10 años sin hablar en catalán, pero al entrar en la universidad esto cambió; lo volví a hablar, pero no lo escribía. Cuando las cosas se normalizaron (sic) ya me cogió algo mayor para ir a estudiarlo y preferí dedicarme al italiano y al alemán. El inglés y el francés los aprendi de chiquillo. En realidad me dió pereza estudiar catalán ya que lo hablaba perfectamente.

        Sobre Montserrat Caballé te diré que llegó a interpretar 8 roles rossinianos (incluído “Il barbiere di Siviglia”, grabación en vivo que tengo), pero en ninguno de ellos tuvo que hacer el alarde que mencionas. Ese citado alarde de mantener una nota largo tiempo sin respirar lo llevó a cabo en varias óperas: al final de “Don Carlo”, al final de un concertante de “I vespri siciliani” en el Liceu (motivo del enfado con Plácido Domingo, su compañero de reparto) y muy especialmente en “Maria Stuarda” de Donizetti. En la famosa “preghiera” -que la soprano canta hacia el final de la ópera con coro- emitía un regulador que comenzaba en pianísimo y acababa en forte que duraba entre 28 y 36 segundos. Ella decía que llegaba hasta los 50″ pero no hay constancia de ello. La primera vez que se lo escuchén el Liceu ese regulador duró 33″ si no calculé mal y la última vez que se lo volví a escuchar en el mismo Liceu 29″. Estas versiones liceístas tuvieron lugar en los años 1969 y 1978/1979. Existen grabaciones de todas ellas y de otras cantadas en otros teatros, pero la duración del regulador no era la misma cada día. Por otra parte en “Arrigo, ah parli a un cuore” de “I vespri siciliani” (Verdi) realizaba una proeza sorprendente en una escala cromática descendente hasta un grave increíble que ni siquiera Maria Callas la superó. Por otra parte, cuando cantó “La donna del lago” (Rossini) las escalas cromáticas ascendentes y descendentes en el aria final “Tanti affetti” no han sido superadas, siempre ateniéndose a lo escrito por su autor. En “Semiramide” (una de mis obras preferidas de Rossini) también realizaba proezas milagrosas manteniéndose en la tesitura de la protagonista original (Isabel Colbran) y en otras óperas porque el fiato de Montserrat Caballé parecía interminable, pero yo creo que el repetido alarde al que te refieres corresponde a la “preghiera” de “Maria Stuarda” de Donizetti.

        He tardado en contestarte porque hace unos días que no estoy muy fino que digamos. Parece que he mejorado.

        M'agrada

      • Fede:

        Et parlaré en català, doncs. T’he contestava en castellà per una “mania social” que tenim els valencians de respondre en la llengua de l’interlocutor malgrat saber que t’entén perfectament en valencià. Mania autodestructiva, clar, però molt arrelada malauradament. El teu cas és molt semblant al meu. Sóc valencianoparlant per part de pare i castellanoparlant per part de mare. Franco em va impedir estudiar valencià, és més, el mestre que tenia em pegava amb una vara de fusta si se m’escapava alguna cosa en valencià fins i tot en el pati. Vaig estudiar francés en l’institut i no vaig poder estudiar català fins acabar la carrera i de forma voluntarista. Aproví les oposicions per Filologia: Valencià i vaig posar-me a estudiar anglés. Ara, mateix sóc mestre d’Anglés en Educació infantil i Primària. Així que em guanyes. :DD M’agradaria saber un poc d’alemany, però en mantenir l’anglés i el francés ja en tic prou.

        Sobre el que dius de la Caballé deu ser això, una òpera belcantista no rossiniana. Vaig llegir-lo en un llibre-guia que aconsellava sobre òperes en disc de José-Maria Martín Triana, editorial Alianza.

        http://www.iberlibro.com/buscar-libro/autor/jose-maria-martin-triana/

        Eren dos llibres que ara estan desfasats, però en els 90 eren de referència. En un es parlava de les òperes, i en l’altre, de les gravacions. Van ser els primers llibres d’òpera que comprí. I em foren molt útils ja que era un principiant i en la meua família no hi tradició musical. A mi ja m’agradava molt la Caballé i se’m quedà en el cap el comentari d’aquest senyor sobre la portentosa soprano. Jo crec que la Caballé és una de les millors sopranos del segle XX, igual que Plácido en els tenors. La catalana també és molt versàtil. Moltes vegades se la relaciona amb el repertori italià quasi en exclusiva, però s’oblida que va treballar uns quants anys a Alemanya i que canta molt bé a Strauss, per exemple. La seua Salome em sembla molt bona i va gravar algun disc d’extractes de Wagner i Strauss on canta a la perfecció la mort d’Isolda, Dich teure Halle, la pregària d’Elisabeth, els Quatre Darrers Lieder,…

        Si em permets, tinc un dubte que volia consultar-te. Quan Solti ja estava major volgué regravar els discos que no li havien quedat bé en la seua carrera. En el cas de Wagner, Meistersinger i Tristan. Meister va fer-ho amb èxit a Xicago en viu versió concert i edició de luxe numerada, que la guarde com un tresor. No va poder ser Tristan. Solti va dir que li faltaven els cantants. Algú va dir que havia pensat en Plácido i Caballé, però que no fou possible perquè estaven enemistats. És cert o un rumor sense fonament? Passats els anys el madrileny va gravar per a EMI el seu Tristan en estudi. Va anunciar-se que el cantaria en directe i hi hauria DVD, però no. Vaig tindré ocasió de parlat amb Plácido en les Arts i li preguntí què hi havia del tema. Va dir-me que eixa era la intenció però que la seua veu no donava per a tant, que si haguera estat composat una octava més baixa que sí que ho haguera fet, però que renunciava.

        Exactament el mateix passà amb Meier i Brünnhilde. De jove digué que no volia treballar el paper perquè no sols volia dedicar-se a Wagner i de madureta sembla ser que sí li apetia cantar-lo, però no era adequat pera la seua veu. Almenys sí que els tenim als dos del welsungs.

        Moltes gràcies per la teua atenció, i a reposar-te del tot. Que et millores.

        Regí.

        PD. Una pregunta indiscreta. No heu pensat Joaquim i tu publicar algun llibre sobre temes operístics? Segur que molta gent el comprava; jo, el primer.

        M'agrada

      • Sobre la enemistad entre Caballé y Domingo ya te he explicado el origen, tanto es así que tenían que grabar juntos precisamente “I vespri siciliani” para la RCA y Domingo vetó a la Caballé, siendo sustituída por una eficiente Martina Arroyo, la cual se queda a medio camino en la escala cromática descendete del aria “Arrigo, ah parli a un cuore”. Además, aunque la voz de Arroyo era verdiana, la encuentro bastante sosa y para colmo el Procida de Ruggero Raimondi es un auténtico desastre, ni voz de bajo, ni casi de barítono. Ya comenzaba a flojear la noble cuerda de bajo. No obstante, este cantante en persona convencía por su violumen vocal y por sus cualidades de actor.

        No sabía nada de esa posibilidad de grabación de “Tristan und Isolde” con Caballé y Domingo. Desde luego cuando se reconciliaron la Caballé ya no estaba para grabar Isolde. En cuanto a Domingo, yo le escuché decir en TV que no podía cantar en vivo el rol de Tristan porque el larguísimo monólogo del tercer acto superaba sus posibilidades de memnorizar el texto en alemán, idioma que no dominaba del todo. Si luego dijo que era excesivamente agudo no comprendo cómo llegó a grabarlo con Nina Stemme de Isolde. Claro que en las salas de grabación se recurre a mil trucos. Uno por ejemplo: cuando Domingo grabó “La Dolores” con Elisabete Matos, el precioso dúo lo grabó ella en Sant Cugat (Barcelona) y él en Londres y luego mezclaron las voces. La Matos aseguró que le había sido sencillo porque le era muy familiar la forma de cantar de Plácido Domingo con quien había cantado en varias ocasiones, por ejemplo en “Le Cid” (Massenet).

        Centrándonos en el tema de este post que no es otro que la retransmisión de “Armida” desde el Festival de Rossini de Pesaro (ROF), hay que decir que Carmen Romeu no estuvo a la altura del dificilísmo rol titular, siendo como es una mezzo muy voluntariosa y buena cantante pero para roles menos exigentes. El aria “D’amore al dolce impero” incluída en el ballet del segundo acto es la pieza más conocida de la ópera -junto con el terceto para tres primeros tenores,del tercer acto, único caso en la Historia de la Opera-. Este aria que tan bien cantó Maria Callas en su reposición en 1952, la han cantado bastantes sopranos y mezzos -corresponde a una mezzo aguda-, entre las primeras destacaría a Montserrat Caballé -nunca cantó la ópera completa- incluída en el para mi mejor disco de arias de tioda su discografía y dedicado única y exclusivamente a Rossini. Te aconsejo que lo busques y lo escuches.

        M'agrada

    • La Rossini Renaissance es deu al Festival Rossini de Pesaro, que va iniciar la seva tasca incommensurable, ara fa 35 anys. Abans hi van haver recuperacions d’obres puntuals, sense criteris rigorosos i amb un cant més proper al belcantisme posterior que a l’escola rossiniana que coneixem ara gràcies al gran treball fet a la seva ciutat de naixement, seu del famós festival.
      Cantants com Supervia, Callas, Simionato, Sutherland o Sills, entre d’altres, van fer representacions rosssinianes, en el seu moment referencials, en festivals i teatres de primeríssim nivell. Cal reciordar que a Glyndebourne també es va fer abans que a Pesaro, la recuperació d’algunes òperes com Le Conte Ory, que no es representaven en lloc.
      Quan van començar a especialitzar-se veus com Horne o Ramney, alhora que cantants com Berganza seguint l’herència de Supervia i sobretot, varem començar a sorgir tenors que eren capaços de cantar els temibles rols de baritenors (Merrith i Blake sobretot), aleshores varem poder descobrir les veritables joies que el primer ottocento havia creat.
      L’escola ha quedat, calen ara continuadors, la collita del 80’s va ser tan excepcional que ara costa seguir el ritme d’aquell enlluernador esclat.

      M'agrada

      • Doncs esperem que seguisca. Supose que la crisi estarà fent estralls. Supose veuries aquell youtube on Mutti va passar en el “Va pensiero” i va dedicar unes paraules a la destrucció de la música i la cultura de Berlusconi.

        M'agrada

  5. I felicitats a Joaquim per l’èxit del bloc. Fa poc ha rebut visites de França, Alemanya i Portugal, la qual cosa demostra que:
    1-El bloc té interés internacional
    2-El català no és obstacle

    Em fa sentir una sana enveja, ja que al País Valencià això no passa. Molts s’han cregut la copla que el valencià és per anar en casa en sabatilles i que es un entrebanc per fer-te de seguir fins i tot en la mateixa València.

    M'agrada

    • El català no és un obstacle, efectivament, i si ho és tampoc em preocupa excessivament, sé que si In Fernem Land fos amb castellà possiblement doblaria les visites, però em trairia i si en català es prou internacional, també és una manera de donar a conèixer la meva cultura i les meves arrels.
      A València passa perquè vosaltres feu poc perquè no passi i no vull encetar cap polèmica, però tu ets el primer que canvies l’idioma i no et mantens únicament amb el valencià.

      M'agrada

      • El que fas és admirable. Sempre ho he dit. Quan vaig començar llegint-te coses de Wagner en català em va saber a glòria.

        La diferència entre Catalunya i el País Valencià en qüestions lingüístiques es remunta al segle XIX i l’ascens de la burgesia. A València va passar el que en altres territoris dominats per un estat aliè: la classe dominant traeix la terra i adopta la llengua de fora. Passa ací, a Galícia, a Irlanda i on vulgues (a Polònia amb l’alemany, a Finlàndia amb el suec…). Catalunya és un cas a banda. Mentre l’aristocràcia es castellanitzà, la burgesia, tant la petita com la gran, es mantingueren fidels al català. Arribem al XX. Les classes populars quan pugen en l’escala social imiten la burgesia, començant per la llengua. Quan a València un senyor del poble “progressava” es passava al castellà automàticament. Això no passa a Catalunya, perquè qui té la pela parla en català. És més mentre a València parlar en valencià ha segut sinònim de “pobre” o de “poble”, a Catalunya parlar castellà ha segut de foraster pobre. Els andalusos, murcians, etc. que han anat a viure a Catalunya han aprés català perquè era una manera de tenir prestigi. Pujol parla en català. Ací no passa això, els andalusos, murcians, etc. no senten cap necessitat de parlar en valencià, fins i tot algú te solta això de que està en Espanya. Fabra, cap dels dos, no saben no volen dir ni pruna en valencià.

        Les diferències són bestials. A València la majoria de la gent no ama la seua llengua. Jo no puc viure en valencià. És impossible. Quan vaig al Liceu comprove que tothom parla en català; en les Arts solament se sent el castellà.

        I sobre el meu canvi de llengua, és com un acte reflex. Si estic en un grup parlant en valencià i arriba un i fica cullera en castellà, automàticament es deixa el valencià i tot el món es passa al castellà. o m’hi resistisc, però més d’un problema he tingut per això.

        Un ràpid resum:

        1-Milers i milers de xiquets que sos pares volen escolarització en valencià s’han de fotre amb la llengua de Cervantes perquè a Conselleria no li dona la gana cobrir la demanda. Massa adolescents escolaritzats en valencià no troben instituts en valencià perquè a Conselleria no li dona la gana.

        2- Hi ha hagut casos de persones que han tingut problemes amb la policia per respondre en valencià.

        3-Hi ha hagut malats que no han segut atesos pel metge per expressar-se en valencià.

        Hi ha, però m’estime més callar. Si això haguera passat a Catalunya respecte del castellà tindríem la Caverna mediàtica demanat la Brunete. Com que ha passat ací, no ho sap ningú.

        Fem el que podem amb associacions, advocats i jutjats quan cal, però la majoria diu: “Mira que són cabuts, a un metge o a un policia se li parla en castellà.
        I ja que estem en un bloc, ¿Saps quants blocs de música o del que siga m’he trobat en valencià? Cap, absolutament cap. El més que he pogut aconseguir és permís per escriure jo en valencià, això sí, sempre hi apareix algú per a tocar el tema de la llengua.

        M'agrada

      • A Catalunya també acostumem, malgrat la propaganda indigne que es fa sovint en sentit contrari, a canviar automàticament d’idioma quan algú castellà parlant s’afegeix a una conversa, el que jo crec és que mentre vosaltres no comenceu a imposar-vos el valencià no fareu res més que incrementar el genocidi lingüístic.

        M'agrada

      • Farem el que podrem, però mentre la mentalitat de la gent no canvie, mal assumpte. Ja m’agradaria a mi.a mi.

        “Oficial i legalment” segons el nostre Estatut, tu i jo estem comunicant-nos en dues llengües diferents, Què et sembla? És el “divideix i venceràs.”

        M'agrada

      • Doncs està molt bé que parlant dues llengües diferents ens entenguem tan bé. No em preocupa gens el que digui el vostre Estatut, tu i jo tenim poders per entendre’ns i si s’afegís algú de ses Illes, encara la faríem més grossa. Tenim poders Regí, si un dia ens decidim a compartir-los t’imagines a on podríem arribar…
        Bona nit, és tard.

        M'agrada

      • No esperis mai que la mentalitat de la gent canvií, comença tu, potser sou més dels que us penseu, només fa faltar que ningú esperi res del veí i comenci per fer allò que desitjaria de tothom, potser és més senzill del que sembla.
        Ànim!

        M'agrada

      • T’agraïsc molt el teu interés, Ximo. Eixa gent deu estar en Compromís, coalició nacionalista d’esquerres que, gràcies que ja no es fa servir el “vot útil” ha passat la barrera del 5% de cada província i un altre 5% autonòmic creada perquè no arribaren mai a les Corts encara que hi haguera vora 200.000 vots. I un 4,9%. Ara hi ha un diputat a Madrid i un grup parlamentari parlamentari propi a les Corts. Això ha estat possible perquè el PSOE s’ha afonat. Mònica Oltra va ser expulsada per un mes perquè no agraden les seues preguntes sobre l’us que es fa dels diners públics. El PP valencià té tants diputats imputats que serien el grup majoritari de les Corts si es presentaren a soles. De vergonya, però els voten.

        Fuster va ser amb el professor Manuel Sanchis Guarner els “pares de la pàtria”. I ho pagaren car, un amb la vida. Fuster va dir “Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans.”. Li van posar vàries bombes a sa casa, cartes bomba, etc. Una quasi el mata. Sa casa quedà destrossada, biblioteca inclosa. A Sanchis Guarner, que era molt més moderat que Fuster li feren igual. L’última bomba que li enviaren estava en una pastilla de torró per Nadal; l’home estava quasi cec i li va esclatar. Pocs dies després, va morir d’un atac al cor. Era molt bona persona. Els que ho feren van escriure no sé si en el cementeri o en sa casa una pintada: “Judes, traïdor i renegat ja t’has mort”.
        La policia no va fer res, cap detingut malgrat que tothom sabia d’on procedia el tema. El delegat del govern d’UCD volia anar a l’enterro. La família li ho va prohibir.

        Per aquella època estaven persones tan democràtiques com Suárez i la seua mà dreta Abril Martorell i un tal Emilio Attard que alguna cosa tingueren que vore a la constitució. La violència blavera va ser un invent atiat per aquesta gent. Ells escrivien o parlaven, altres col·locaven bombes. Mai, mai, mai un sol detingut malgrat haver fotos de paios amb pistola en la mà.

        La Llibreria 3 i 4, que editava i publicava llibres en català va sofrir una infinitud d’atacs amb bomba. Mai detingueren a ningú. Hagué de tancar i obrir en un altre lloc. La famosa i tan democràtica UCD de la “meravellosa” transició deixa fer a esta gent.
        A un xic, Miquel Grau, van assassinar-lo a Alacant en una mani per l’Estatut – ja veus, per a la porqueria d’Estatut que tenim – i el crim quedà impune.

        Ací hem patit una situació de terrorisme alenada des d’un sector de la premsa i la política. La policia sempre ha mirat a un altre costat, amb molt poques excepcions. A Montanejos (Castelló) un jove de 18 anys, militant de l’esquerra nacionalista, Guillem Agulló, va ser assassinat per feixista d’un punyalada al cor. Ho conte en el meu bloc. El procés va ser de vergonya. Des de la premsa de dretes es feia culpable al xic assassinat. El pitjor que poder dir-te és “catalanista”, que la veda és oberta per agredir als “catalanistes”. L’assassí va passar solament dos anys en presó. No va perdre el dret a fer política, es va presentar en les eleccions municipals i va ser elegit “concejal”. La cosa no parà allí. Al pare de Guillem, diputat d’EU li feren la vida impossible amb amenaces de tot tipus. La policia no va fer res malgrat les denúncies Hagué de canviar-se de casa i ara viu en lloc desconegut per motius de seguretat.

        Com que el PP ja no té majoria absoluta han tornat a donar la tabarra amb l’anticatalanisme i els catalans a vore si desperten els baixos instints de determinada gent. Ací, el blaverisme està íntimament relacionat amb l’extrema dreta, fins i tot en les mateixes persones. La qüestió és saber a quanta gent de bona voluntat són capaços d’enganyar.

        La darrera “acció” d’esta gent ha estat en la Trobada d’Escoles en Valencià, que se celebra tots els anys amb famílies i mestres de manera festiva, però reivindicativa. Doncs bé, les autoritats donaren permís per a fer una concentració feixista just al costat del xiquets que com que estudien en valencià sembla ser no tenen dret a jugar tranquils.

        Més informació:
        http://rexvalrexblog.wordpress.com/2014/05/19/guillem-agullo-20-anys-la-violencia-feixista-continua/

        M'agrada

      • Jo només penso que tota aquesta gentada que al 1985 van omplir la plaça de braus de Castelló, ara no es mobilitzarien per un acte similar.
        L’anticatalanisme és una eina que dóna vots, segur, però és que després a qui “doneu” els vots us treu els drets, no hi ha res més a dir, la moneda de canvi em sembla indigne i tenir als catalanas com enemics tampoc es gaire estimulant per aquests que sempre busquen en els altres les culpes dels seus mals.
        Aquesta gent en contra del que encara pensen alguns, han arruïnat la Comunitat Valenciana, econòmicament i culturalment. Estic convençut que malgrat això, tornaran a guanyar les eleccions.

        M'agrada

      • La cosa està fotuda. Les places de bous no poden omplir-se entre altres coses perquè les tenim vetades. Prohibit. Bous i actes del PP. Tots els anys se celebrava l’Aplec de País Valencià a la plaça de Bous de València, fins que arriba el PP i ens prohibeix l’entrada. Curiosament, eixe any, ACPV, que com saps és germana Òmnium Cultural porta a…. sí, La Fura dels Baus. Un senyor franquista no ens va deixar fer l’espectacle. A Raimon no podíem sentir-lo a València. Mai me n’oblidaré del seu recital al Teatre Principal i com li quedà de bé “He mirat aquesta terra”. D’això deu fer 30 anys com a mínim. Calcula. El PP ha arrasat pertot el territori. A Llach vaig vore’l a la plaça de Bous de Castelló l’any 82, poc després de lo de Tejero. Campanades a morts. Després per a veure’l he hagut d’anar a pobles petits al puto carrer, així, al puto carrer perquè el fatxa de torn no ens deixava anar a cap local. Legalment, no era un recital, que no estava autoritzat, sinó una “concentració” algo semblant a un “botellón”. No es pot fer res. Estos senyors de la Gürtell, el bigotes, la de los bolsos de Loewe, Urdangarín i compania han fet d’esta terra el seu xiringuito. Imaginat. Llach per a poder cantar a València ciutat, saps què feu? Pujar en un camió amb pìano en mig d’una manifestació convocada per ACPV, i anava la poli a a callar la boqueta. Així es com vivim el que volem viure en valencià. Sentint a Llac en el puto carrer, en un descampat o en un camió.

        En certa ocasió Raimon, que per a mi és un ser molt volgut a qui estime com a un pare, anava a cantar en el maleït Palau de la Música de València, en la sala xicoteta, clar, 400 entrades que es vengueren en mitja hora. Jo les tenia reservades. Doncs bé. Cancelaren l’acte amb totes les entrades venudes. En aquest edifici el PP no s’ha permés mai en la vida que cante cap cantant en valencià. Ha cantat Francisco, que canta en castellà excepte una musiqueta de sarsuela que li diuen Himno – seu, que no meu – , també han cantat en castellà de tota Espanya, Paloma San Basilio, Rocío Jurado i tota la quadrilla. Als cantants valencians no els deixen actuar enlloc. Fa uns anys vaig sumar-me a un tancament en el Palau amb Al Tall i altres grups i cantants en valencià. El lema era “Volen cantar en valencià”. Va ser festiu i musical fins que ens feu fora la policia. El que més em tocà la moral era la cara d’indiferència dels habituals del Palau amb la corbateta, els collarets i su lengua española de traïdors i renegats. Cap mostra de recolzament.

        I sí, jo desitge que se’n vagen a pastar fang cosa de no dir. M’han furtat Raimon, una tele no manipulada en valencià… i ara, aprofitant la crisi, tanquen escoles, quines? Les públiques en valencià? Vés al jutjat i queixat? Res a fer. El sector privat no fa res, absolutament res en valencià. Ni una escola, fora d’alguna cooperativa de mestres, en valencià, ni un anunci en la tele, ni un. I si vols una missa en valencià vés-te’n a Tortosa. Tots els bisbes que hem tingut són imposició espanyola. Tots castellans i tots han prohibit les misses en valencià “para no dividir a los borregos valencianos que si valenciano que si catalán”. Pere Riutort Mestre, capellà i professor va preparar un missal en valencià, però el bisbe de torn li va dir que nones. Fins ací arribem. Crec que també es obra seua la Bíblia Valenciana. Al fem. És per a plorar perquè esta gent tan borrega no sap que el primer llibre imprés en la península va ser a València i era religiós, dedicat – en llaor – a les obres de la Verge Maria, un incunables del quatre-cents valencià, quan aquesta ciutats era la més pròspera i important de la tota la península i tenir lloc en nostre Segle d’Or. I tot això va fer-se en la llengua que ells menystenen.

        Són tan fills de sa mare que jo volia casar-me en valencià. Impossible al jutjat de València, així que agarre el cotxe preguntant poble per poble si podia fer-ho allí. En un que està a 15 quilòmetres em diuen que si, però que havia de pagar un extra. Molt bé, tingueu la pasta. Havia de arreglar uns papers de totes maneres en el maleït jutjat de València. Quan em posaren pegues, vaig dir ben clar que coneixia la llei i que, no demanava sinó que exigia que tots els tràmits es feren en valencià. Doncs bé, arriba el dia de la boda ix l’alcalde i el jutge de pau i s’expressen en correcte valencià. De sobte, diu l’alcalde. “D’Acord amb la llei vigent passa a donar lectura a l’escrit del jutjat de València Nº tal….i es posa a llegir el que estava en castellà contra la meua voluntat.

        Tot això és terrorisme i genocidi cultural. Molta gent deixa de lluitar i es passa al castellà, fora problemes. Ara, jo vull en valencià fins l’enterrament.

        M'agrada

      • Tot el que ens expliques és senzillament indignant i delictiu, em sap molt greu,m jo potser ja m’hagués exiliat, o no, però per això m’indigna més que malgrat tot això continuïn guanyant.
        Potser Rossini i la Armida de Pesaro no és mereix tanta baixesa. Ja ho sé que a vegades les coses es desvien, però crec que caldria redreçar el tema, no ho acostumo a fer i ho saps, però si algú entra per saber que va passar al ROF i quina és la meva opinió es trobarà amb tot aiò i em sap greu, ja que jo vaig decidir que IFL no tractaria tots aquests temes, i ja sé que jo mateix en aquest cas he incentivat el tema penjant el Youtube de Fuster a Castelló, però m’agradaria que centréssim els comentaris.
        Sé que em comprendràs.

        M'agrada

      • Clar que ho comprenc, Joaquim. Ha sortit el tema i potser m’he estés. El que sí que m’agradaria saber és el que li he preguntat a Fede sobre la Caballé en el sentit de si és cert que Solti tenia pensat contar amb Plácido i ella per a gravar Tristan.

        Salut.

        M'agrada

      • Alguna cosa havia llegit al respecte d’aquest projecte, però jo crec que Solti va verbalitzar una idea més que un projecte, qui sap si esperonat per la gravació de Carlos Kleiber, va creure que amb Domingo i Caballé podria fer el mateix, fins i tot millorant aspectes vocals que Kollo i sobretot Price no acabaven de resoldre en la enlluernadora gravació del genial director.

        M'agrada

      • Xavier C.

        Fa un temps vaig veure a València ciutat una situació curiosa. Un amic va fer una pregunta en català al recepcionista de l´hotel on ens hi estàvem. El noi li va respondre en castellà. El meu amic, molt seu en aquest tema, va continuar preguntant en català, donant així clarament a entendre que volia ser atès en aquest idioma. Per sorpresa meva, el xicot que s´hi estava a recepció va tornar a respondre en castellà. Jo m´hi vaig quedar de pedra. No perquè el meu amic es passés a l´anglès i la resta de la conversa entre client i recepcionista fos en la llengua de Shakespeare (que al meu amic ja me´l conec prou i ja sé bé de quin peu calça), sinó per les possibilitats -per mi totes sorprenents- que s´obrien: a recepció d´un hotel s´hi està un noi que no sap atendre un client en la llengua pròpia del lloc? Sabent-la parlar, potser no va trobar apropiat parlar-li a un client en aquesta llengua? Tal vegada és que no li va donar la gana de fer-ho fins al punt de preferir desafiar un client? Tot això amb desconeixement dels responsables del negoci? O el que seria encara més increïble: potser amb la seva aquiescència?

        M'agrada

      • Potser fins i tot i com deixes entreveure, no tan sols amb la aquiescència, sinó amb la prohibició explícita d’emprar-lo, però continuo pensant que si la revolta no ve dels propis valencians, no hi ha res a fer. La sensació és que aquest és un problema residual d’una part residual de la seva població, una dèria dels perillosos catalanistes (més dels forans que no pas dels interns, que sempre dóna la sensació des de fora, que són quatre gats).

        M'agrada

      • No m’estranya res del que dius Xavier. Conec el tema de primera mà per la meua dona que ha treballat en la delegació de Turisme de doña Rita, que ni diu ni pruna en valencià, com Fabra-2 que, tampoc, a excepció d’un youtube on fa el ridícul en un acte solemne. El Molt Honorable no sap parlar valencià, requisit que es demana a qualsevol funcionari.

        La meua dona va ser seleccionada per a fer de guia turística perquè sap Anglés. Et donaven un uniforme i unes banderetes de xapa per llengua que parlaves. Ella va dir, jo també parle en valencià i he estat a Catalunya. Resposta: “Que te hablen los catalanes en castellano”. Els donen fullets turístic sobre museus, plànols, restaurants, etc. Tots el idiomes habituals i fins i tot rus, holandés…
        Torna la pardala de la meua dona: “¿No n’hi ha en valencià també?”, la simpàtica funcionària de l’Ajuntament que tenia l’obligació de saber valencià, va li li contesta més o menys – en castellà – “¿Qué no entiendes el castellano? Te he dicho que se da en castellano, ¿entiendes?”. La meua dona li hauria pegat una hòstia a la tipa eixa , però és que tenia un contracte de merda “renovable” segons els “mèrits”. Per suposat, ja havia perdut la “renovació”. Al tres mesos al carrer i seguiren els més pilotes.

        Em conta la meua dona que venien valencians de fora de la ciutat i li demanaven informació en valencià, ella la donava oral però els deia que l’Ajuntament no tenia ni un full en valencià. La majoria deisa que era una vergonya. Es quedava amb ganes de dir-los: “Aneu a la delegació de turisme i presenteu una reclamació”, però no podia. Eren espiades per gent de l’Ajuntament. Ni que siga li deixaren que es posara una bandereta valenciana igual que portava la britànica. Amb els catalans passà el mateix. Res de res Spanish, Russian… Els catalans no s’ho podien creure.

        Sobre els catalans, algunes de les companyes de la meua dona no els tractaven degudament perquè malauradament ací hi ha massa blaveros i catalanofòbia. Es tracta d’un mecanisme d’autoodi propi del renegat, i la meua és terra de renegats. El català fa el que tu hauries de fer i no fas perquè has traït la teua terra i la teua llengua, per això l’odies. Tots els valencians no són així, clar, però si el PP guanya durant tant de temps esta i no altra és la causa. Les maleducades a que em referisc clar que entenien el català. En l’escola tots estudiem valencià encara que siga com a assignatura i una matèria en valencià també. El català oriental sona diferent, però no passa res. Quant aquesta gentola ens deixava veure la TV3 molta gent veia el futbol, eixe no és el problema.

        Diu una catalana: “/AL BARI DAL CARMA, SIS PLAU/” – això és la transcripció fonètica – i diu la senyoreta “Aquí no hay ningún barrio del CARMA”, la meua dona va sentir-ho i va cridar als catalans per explicar-los con s’hi anava. Després la maleducada li recrimina el que havia fet, que “qué se habían creído esos catalanes, que hablen en castellano.” Fins i tot va “xivar-se”, la molt… Això sí, una volta la meua dona va ser despatxada ja m’encarreguí jo de fer-li la mà tot el que poguí, de paraula, clar, fent-me passar per català de Catalunya. La vaig seguir tres dies. “Ascolti, noia, ca sap vustè on és al carré Almirall, si’s plau”, “Ca no m’antés, noia, ca t’han suspès al valencià”, etc.

        Doncs, així és València, i com va dir un paisà a Alacant encara és pitjor. Ens han fet creure que som part de Castella-La Manxa, la platja de Madrid. Jo ho tinc clar: “cavaller valencià de nació catalana” que diria Muntaner. Ni Cid ni Quijote. Jaume I i Tirant lo Blanc.

        M'agrada

  6. SALVADOR

    (Disculpeu les faltes, pero estic davant un tecla italia i no trobe els accents). Dema arribe a Pesaro i ja et contare que tal hi ha anat.
    Al respecte del que diu l’amic rexval te mes rao que un sant. I aixo que ell viu en Valencia. En Alacant encara es pitjor. Jo tambe disfrute quan vaig al Liceu i sent parlar catala. En Valencia tens la opcio de posar-te el titols al teu seient en valencia, pero a vegades els tiols afectena dos seients i ja tens el lio. Tens que pasar al castella.
    En fin es un tema que dona per a molt i que molta culpa de la situacio actual la tenen els nostres governants (i no sols els del PP).
    Intentare disfrutar en Pesaro i quan arribe a casa em baixare els audios que Ximo ha pujat. Despres anire a Salzburg i ja vorem.
    Un abracada per a tots i totes.

    M'agrada

    • Hola Salvador, abans que res congratular-me de parlar amb un companys de “la millor terreta de món”, que ja ho crec que conec: tres anys de professor de Valencià a la Vega Baixa en els 80. Ja t’ho pots imaginar. “Yo soy de La Daya, alicantina y española, pero no valenciana”. I jo que tenen moltes paraules d’origen valencià com ara “Blea” (Bleda) i que fins el segle XVIII parlaven “del bell catalanesc del món i eren vers catalans”. Quasi em declaren persona non grata.

      Que tingues bons viatge, ho passes molt bé i ja ens ho contaràs.
      Regí.

      M'agrada

    • Bon viatge i bona estada a Pesaro Salvador, gaudeix de Rossini, de l’hospitalitat de Le Marche i dei frutti di mare.
      Tota la resta…bé a IFL mai tindreu problema per expressar-vos com més us agradi i si en valencià, millor que millor.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: