Encara no ho havíem vist tot en aquest estiu letal en tants aspectes, també l’operístic, i avui us proposo una d’aquelles produccions fetes només per enutjar i crispar a tots els que creiem que l’òpera és quelcom més que el vehicle idoni per alimentar l’ego del regisseurs o la teràpia idònia per alleugerir els seus traumes més recòndits.
No sé el que pretén Sebastian Baumgarten, jo no he estat capaç de descobrir-jo. M’ha semblat que ens vol explicar una història que no he sabut identificar amb el que ens vol explicar Wagner, ni tan sols si porto la fastigosa trama de la planta de Biogas que elabora el seu producte final amb excrements humans. La meva limitada formació no em permet trobar un paral·lelisme, ni tan sols metafòric entre l’obsessiva fàbrica i Wartburg, entre el Venusberg i aquella gàbia emergent de les entranyes del mateix Wartburg, dels conflictes dels treballadors, d eles projeccions amb missatges que el meu nul coneixement de l’alemany no em permeten associar a res del que passa o hauria de passar, però el pitjor és, segons diuen, que ni els erudits en la llengua de Goethe tampoc li troben cap sentit.
El meu absurd interès en intentar trobar alguna cosa on aferrar-me per continuar la visió d’aquest monumental nyap s’ha anat esvaint a mida que l’acció em produïa més i més perplexitat, perplexitat que acaba per convertir-se en odi i tristesa. Si això era el que pretenia Baugarten a fe de Déu que ha assolit el seu objectiu, ara bé, que utilitzi l’obra de Wagner, obviant-lo i prescindint de l’esperit de l’obra original per fer la seva obra, ho trobo lamentable, egoista i indigne.
Sembla ser que com si Baugarten tingués la pretensió de fer oblidar el conill putrefacte d’aquell Parsifal d’un altre il·luminat, Schlingensief, i ja des de l’obertura ens mostra un vídeo amb el procés digestiu d’aliments i alcohol, que acabarà materialitzant-se amb la massa que nodrirà la planta de Biogas, i és clar, tot té un límit amics, i aquí aquest poca solta que ja ens avisa que qualsevol intent de servir o si voleu, re interpretar una obra, no passa per el seu particular Koncept. No m’interessa gens,és més ho rebutjo amb totes les meves forces.
Aquesta producció té un únic qualificatiu, que ves per on aquest deu ser l’entrellat de tot plegat, no té altre nom que la matèria primera que utilitza aquest Wartburg modern, per redimir als treballadors, sí, sí, exacta, ho heu endevinat, una “Scheiße”. Ah! i sort n’hem tingut els que hem vist aquesta quarta edició de la producció, ja que en les edicions anteriors la “Scheiße” es materialitzava molt més en l’escenari, a carretades sembla ser, però després de quatre anys en Baugarten es deu haver fet més conservador, quin penques!
Pel que fa a la part vocal i musical, us desvio al que vaig dir a l’apunt de la transmissió radiofònica:
Aquí teniu l’atemptat i no us puc dir que vagi de gust…
Richard Wagner
TANNHÄUSER
Landgraf Hermann Kwangchul Youn
Tannhäuser Torsten Kerl
Wolfram von Eschenbach Markus Eiche
Walther von der Vogelweide Lothar Odinius
Biterolf Thomas Jesatko
Heinrich der Schreiber Stefan Heibach
Reinmar von Zweter Rainer Zaun
Elisabeth, Nichte des Landgrafen Camilla Nylund
Venus Michelle Breedt
Ein junger Hirt Katja Stuber
Cor i Orquestra del Festival de Bayreuth
Choral Conducting Eberhard Friedrich
Director musical Axel Kober
Director d’escena Sebastian Baumgarten
Escenografia Joep van Lieshout
Disseny de vestuari Nina von Mechow
Disseny de llums Franck Evin
Vídeo Christopher Kondek
Dramatúrgia Carl Hegemann
Bayreuth 12 d’agost de 2014
ENLLAÇ vídeo (7 arxius que s’han de unir amb hjsplit o qualsevol altre programa adient)
https://mega.co.nz/#F!CUtDQBaB!ZgPkvEJ4gbfvyn_VK4hfSg
Demà tornarem a Pesaro, tenim comptes pendents, però abans de Aureliano in Palmira us portaré el vídeo de Armida.
Bona setmana!
IN FERNEM LAND 
Cuando se estrenó esta producción en el 2011 estuve muy interesado en asistir, no se dio la oportunidad y luego no lo lamenté.
He rehusado todas las oportunidades posteriores que he tenido en los años sucesivos y ahora finalmente la podré ver cómodamente en casa.
Por lo que dices seguramente no terminaré su visión, pero ahora la oportunidad es muy diferente, no tengo un especial interés, tampoco musical, pero ya que nos ofreces el vídeo no desaprovecharé la ocasión, así tengo argumentos.
Muchas gracias.
M'agradaM'agrada
No esperes mucho, o mejor, no esperes nada bueno.
M'agradaM'agrada
Jo no la trovo tant dolenta. El Warburg s’assembla bastant a la societat actual conservadora que s’alimenta de “merda” cultural entre d’altres coses. El Venus es pura i simplement un mon més sensitiu i d’instintes naturals. Més o menys els dos mons que presentava Wagner. El més diferent, pot ser, es el final, perque en la representacio de Baumgarntner es Venus qui redimeix Tanhauser. Teniu raò en que en temporades anteriors (l’he vist tres cops amb assaig genaral inclos) era una mica més agosarada.
A mi m’ha agradat, tot i que no m’ha entusiasmat. Es el mateix que m’ha passat amb el Ring de Castorf. Res es tant dolent com sembla, i de fet m’ha agradat més aquest Tanhauser, que l’anterior d’un regidor francés, i no parlem ja d’aquest Ring de Castorf infinitament superior al de Tankred Dorts, tot i que tingui moltes coses discutibles.
M'agradaM'agrada
No he vist aquest Ring per tant no en puc parlar, ni vull parlar-ne, he llegit molt i de diferents criteris estètics, però com que no l’he vist és absurd opinar, ara bé, d’aquest Tannhäuser sí que puc, ara ja puc, i em sembla que no hi ha res de Wagner en aquest muntatge, i aleshores per a mi és una altra cosa amb música de Wagner, però Baumgarten utilitza una obra per fer una altra cosa, i en aquí no hi estic d’acord Francesc, no puc estar d’acord.
El ego d’aquest senyor el fa anar més enllà del propi Wagner, però és que a part ho trobo teatralment mal resolt, el moviment teatral molt dolent i sobretot molt confús.
Jo també vaig veure aquell altre Tannhaüser ple de coloraines i floretes que tan va agradar als conservadors i que jo vaig trobar escènicament molt mediocre, tant com l’Andrea Chénier del mateix director al Liceu, aquell de l’obsessiva guillotina, però allò no anava en contra de Wagner i permetia fer una idea global de l’obra de Wagner, encara que el resultat no fos per a mi satisfactori, en canvi en aquesta nova producció el divorci entre l’escena i la partitura em sembla total i a més a més, mal resolt, repeteixo. Teatralment es penés el moviment escènic i el treball amb els cantants/actors, quelcom que a aquestes alçades i tractant-se de Bayreuth és lamentable.
Baumgarten s’oblida massa sovint de l’original i no em comunica res, o res del que jo crec que m’ha de comunicar, ja que en el fons el primer que vol comunicar-me alguna cosa és Wagner, i en aquest ja li tinc agafat el missatge, però en canvi els mitjans que utilitza el director d’aquesta producció no em serveixen, m’allunyen, em distorsionen i em confonen, quelcom que podria acceptar en una obra de nova creació, mai en una obra d’un tercer, al que jo crec que no serveix, se’n serveix, que és quelcom massa diferent.
Una producció veritablement fallida.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joaquim, un cop més et dono les gràcies per l’oportunitat de poder veure una producció des de casa. Ja me l’he baixada i en quan pugui la veuré. Ja se que en aquest cas deu ser un nyap, segons diuen la majoria, però la veuré igualment ja que tinc molta curiositat i perquè d’aquesta manera tinc criteri per formar-me una opinió. La producció anterior (del Philippe Arlaud crec) la vaig veure i no em va desagradar, sí que era una mica naïf però era força coherent amb l’obra de Wagner, a part que vaig poder gaudir per primer cop de la batuta de’n Thielemann.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Espero que la teva experiència sigui millor que la meva.
Acabes de veure un Tannhäuser a Berlín molt millor que aquest, ja m’ho sabràs dir.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim:
Com saps tenia entrades per a aquesta “producció” de caca, però afortunadament no i aní. De bona em lliurí. No haguera estat capaç d’empassar-me tal astracanada tan vomitiva. Haguera malgastat els diners i la salut perquè m’haguera donat alguna cosa
Sincerament, no comprenc com és possible que algú puga aplaudir tal bazofia, encara pitjor que Il Trovatore dels quadres menejant-se a la dreta i l’esquera. Vivim en un món desquiciat on es considera “art” la defecació. Ni tan sols és novell. Bieito ja fa anys que posà a cagar al del Ballo. I abans de Bieito, Passollini ja ho feu en “Saló”. La degeneració absoluta. Tire de la cadena.
M'agradaM'agrada
No et carregaràs el Saló de Passolini, oi?. per altre part Bieito a el Ballo va fer una dramatització molt convincent d’un moment històric que podia quadrar molt bé amb les conspiracions descrites en el llibret de Un ballo in maschera. Ho vaig trobar brillant.
M'agradaM'agrada
No, Saló és una obra d’art de Passolini. No tots poden veure-la. Aní amb un amic que se n’isqué del cinema perquè li feria la sensibilitat. Però Passolini és el creador de la seua obra. Bieito no és el creador ni del Ballo ni de res, és un impostor, un manipulador, un estafador.
M'agradaM'agrada
La teva animadversió cap a Bieito sobrepassa allò que és admissible, sobretot perquè desqualifiques a una persona que és un dels directors teatrals més valorats arreu.
M'agradaM'agrada
Per això estan els que es dediquen a aquest ofici. Uns en parlaran bé, altres, malament.
M'agradaM'agrada
Regi, que diguis que Bieito és un estafador, un impostor i un manipulador no vol dir que Bieito sigui un estafador, un impostor i un manipulador.
M'agradaM'agrada
Josep, és la meua sincera opinió i crec que tinc dret a expressar-la. Jo em vaig sentir estafat quan aní sense conéixer-lo al Liceu a veure Don Giovanni. No em tornarà a passar.
M'agradaM'agrada
Josep, espere que no et molestes. Jo no sóc infalible, dic el que opine. El regidor de la producció de Tannhäuser que ens ocupa no em mereix cap respecte, però gens ni mica. Posar a cagar a la gent en aquesta obra em sembla una guarrada quasi delictiva, atempta contra la meua sensibilitat. Per mi és una presa de cabells com les de Bieito i compannia. En tot cas és la meua opinió i no pretenc convéncer ningú.
El que em sabria molt greu és que t’emprenyares amb mi per les meues opinions perquè he tingut algun contacte amb tu i t’aprecie molt, Josep, de veres. Tinc un amic wagnerià que es diu Xavier al qui li agrada Bieito i el Tannhäuser caganer que dic jo. No compartim gustos escenogràfics, però si musicals i amitat.
una abraçda.
M'agradaM'agrada
Si em permets, això no et passaria si mesuressis una mica la manera de dir les coses. Es pot estar en contra de les coses sense ser ofensiu o fins i tot utilitzar termes que voregen l’insult.
Si jo no em pensés els comentaris, els corregís i matisés alguns comentaris que faig, t’asseguro que tindria més enemics que amics.
M'agradaM'agrada
Sinzerament, Joaquim. Jo sóc respectuós amb els els contertulis. L’obra dels directors, cantants, etc. estan per a ser valorades positivament o negativa. Si jo dic, p-e. que m’agrada Müller, és un dir, i un altre considera que és horroró de la mort, no m’emprenye per això. Em basta en que a mi m’agrade i poc m’importa que a un altre li parega lo pitjor del món.
Paraules con “ofensiu” o “insult” o “que voregen l’insult” aplicades a mi és una cosa que rebutge totalment. En tot cas sera Bieito qui m’ho hauria de dir. La hipocresia de lo “políticament correcte” no em va, i menys a esta gent que fan professió de rebasar tota classe de límits. Si no tinc llibertat per a opinar, m’estime més callar. Jo crec que he segut prou cortés amb Josep, de veres.
M'agradaM'agrada
ôbviament quan respons al Josep utilitzes un altre llenguatge molt menys agressiu que quan llences la teva opinió. L’ofensa es pot donar, o estic segur que es produeix amb la manera com t’expresses, les paraules que utilitzes per desqualificar a algú que en a tu no et mereix cap respecte, però t’oblides que entre la comunitat que visita el blog hi ha persones que el valoren molt o potser no, però no els agrada que s’arribi a faltar al respecte d’un altre, senzillament perquè no es comparteix la seva manera d’entendre el teatre, l’art, o el que sigui.
No es tracta de callar, ara bé si no saps o vols expressar-te d’una altra manera, no seré pas jo el que et digui que callis. Has d’admetre la crítica que et puguem fer.
M'agradaM'agrada
La vaig veure fa dos anys i és de les produccions més horroroses, per no dir la pitjor, que he vist (i n’he vist moltes de penoses…). El punt culminant del despropòsit va ser la mort de l’Elisabeth, engolida per la planta de biogàs. De tant en tant, sobretot en els grans moments corals o àries destacades, tancava els ulls… Una llàstima, perquè em quedarà sempre en el record la grandiosa versió de Thielemann i el fabulós cor del Festival.
M'agradaM'agrada
El mateix m’ha passat enguany amb l’ Holandés de Thielemann. Cal tancar els ull i pensar que estem en versions de concert.
Gràcies Joaquim pel video.
M'agradaM'agrada
I això que l’Holandès comparat amb aquest Tannhäuser és La bella i la Bestia 🙂
M'agradaM'agrada
És fàcil situar-la a dalt de tot del rànquing de les pitjors produccions, efectivament. En el teu cas tancant els ulls gaudies del talent de Thielemann, però aquest any no és així, sense ser una direcció dolenta no és la genial del director berlinès.
Gràcies per comentar i fer-nos partícips de la teva experiència.
M'agradaM'agrada
Ho sento: continuo pensant, i cada cop més, que aquest Tanhauser s’adapta perfectament a l’idea que tenia Wagner. La societat del Wartburg queda reflectida en la societat actual. Consumim merda cultural, i, segons com, tambe alimentaria. Es la societat que rebutja persones artistes com Tanhauser perque no s’ajusten al consumisme general. Això passa constantment i fins i tot directius de teatres catalans pensen canviar art per consum. Crec que Baumgartner ho explica clar i net. Una cosa es que la producció sigui lletxa, que pot ser ho es, pero s’ajusta com poques a l’idea que tenia Wagner.
M'agradaM'agrada
No ho crec així, però acceptant la teva explicació, que no veig representada en aquesta producció, els mitjans que utilitza, no és que siguin lletjos, que això és secundari, és que està teatralment molt mal resolt, amb un treball pèssim amb els cantants, i uns figurants ridículs. A part que hi ha uns conceptes fonamentals d’espiritualitat que segons el meu criteri, importants, que en l’obra de Baumgarten, no en la de Wagner, queden anul·lats.
El problema rau més en la manipulació que en cap altra aspecte.
Una planta de Biogas em sembla la plataforma escènica i conceptual més inapropiada que hom pugui imaginar, per explicar el conflicte que Wagner ens planteja i suposo que encara que hagués anat a la conferència prèvia de her Baumgarten continuaria pensant el mateix, de fet, llegint-la no l’accepto, és quelcom
El conflicte del rebuig de la societat en vers tannhauser crec que queda més confús en aquesta producció que en qualsevol altra de les que he vist fins ara i és una provocació. Quam els directors han d’anar a buscar-la per intentar dir alguna cosa o per tal de que parlin de la seva obra o bàsicament d’ells, ja et vaig dir que no m’interessa. M’ha d’explicar Tannhäuser i en canvi en aquest, com en altres casos, haig de fer un esforç imaginatiu per intentar quadrar tot aquell desgavell escènic en una obra per altra banda ben planera.
Patètic Francesc, de veritat, ho trobo fins i tot ridícul, de les pitjors coses fetes mai a Bayreuth.
M'agradaM'agrada