IN FERNEM LAND

PESARO 2014: AURELIANO IN PALMIRA (Spyers-Pratt-Belkina;Crutchfield)


Esperava una retransmissió televisiva que sembla ser que no es produirà, per tant amb una mica de retard publico l’apunt d e la tercera producció del ROF 2014, el Drama serio en dos actes  amb llibret de Felice Romani, extret del llibret que Gaetano Seror va escriure per a l’òpera Zenobia in Palmira dels compositors Pasquale Amfossi i Giovanni Paisiello, música de Gioacchino Rossini, estrenat al Tetro alla Scala de Milà el 26 de desembre de 1813.

L’any de l’estrena de Aureliano in Palmira, la Scala estrenava un nou empresari, Francesco Benedetto Ricci, i per inaugurar la seva primera temporada va apostar per el jove Rossini, de qui va escriure al pare del compositor mostres d’estima artística (carta del 23 d’octubre de 1813).

L’òpera escollida va ser aquest Aureliano in Palmira que havia d’estrenar el gran tenor Giovanni David, però que una malaltia va fer saltar de l’estrena sent substituït per un tenor de segona fila, Luigi Mari. El rol de Arsace anava destinat al castrat Giovan Battista Velluti, que no va estar a l’alçada del que s’esperava i Zenobia va ser la soprano Lorenza Correa, que no va deixar gaire empremta segons diuen les cròniques de l’estrena.

L’òpera no va obtenir un gran èxit, no obstant van fer 14  representacions. S’esperava molt d’aquesta obra que va coincidir amb unes representacions de Tancredi en el Teatro Re de la mateixa ciutat de Milà, fent que va fer que la crítica encara fos més contundent, comparant-la amb aquella, considerada fins aquell moment, la seva gran obra mestra..

Potser per això el mateix Rossini no va acabar de creure gaire en la seva criatura i emprant la costum de re-utilitzar la música per altres obres, part de la partitura d’aquest Aureliano, obertura inclosa van anar a parar a Elisabetta, Regina d’Inghilterra i posteriorment a Il barbiere di Siviglia (totes tres comparteixen la famosa obertura). No només l’obertura va ser motiu de reciclatge, també la cabaletta de l’escena de Arsace “Non lasciarmi in tal momento” va anar a parar a la famosa cavatina de Rosina “una voce poco fa” del mateix “barbiere” i altres fragments i melodies van nodrir altres òperes, fins i tot l’Otello.

Rossini i Velluti varen tenir sonades desavinences arran de les variacions que el famós castrat volia afegir de la seva collita, com era habitual que fessin els grans divos per aquells anys. El compositor sempre s’havia mostrat contrari a la llibertat dels intèrprets a afegir variaciions i embelliments a les sevss partitures, i per això escrivia ell mateix les coloratures i embelliments que creia que havien de fer cadascun dels cantants. No volia sons forçats, notes fora de lloc que trenquessin l’harmònica bellesa i l’equilibri formal de les seves partitures, ja que ell volia que el cant fos flexible i expressiu per sobre d’ornamentat. Tot i així algunes de les variacions que velluti va fer Rossini les va utilitzar en la partitura del barbiere.

Tot i les desavinences i segurament amb la llibertat que oferien les representacions que es van fer durant el segle XIX sense la supervisió del propi Rossini, Velluti va interpretar dues vegades més la partitura. per el que jo he pogut averiguar amb el material de que disposo i en contra del que diu el locutor de la RAI, les grans contralts rossinianes, les Albertazzi, Marcolini, Pisaroni, Alboni, Bassi, Comelli, Mariani, Brambilla o Barbara Marchisio, entre les més anomenades i que brillaven en els grans rols com a Tancredi, Malcom, Calbo, l’Arsace de Semiramide o el Faliero, no van incorporar aquest rol en els seus respectius repertoris. Com diu el mestre Will Crutchfield, la part és per una mezzosoprano, és a dir, més aguda que la vocalitat de totes aquestes llegendàries contralts, la qual cosa ens indica que la vocalitat de Velluti era la que avui entenem per una mezzosoprano o el que aquest nou prodigi vocal, el contratenor Franco Fagioli ha demostrat incorporant aquest rol en el seu repertori. Diu el mestre en l’entrevista que us he deixat al final, que quan ho cantaven contralts s’abaixaven la partitura.

És una veritable llàstima que el ROF no hagi comptat amb el contratenor  argentí per a interpretar la versió revisada per a Will Crutchfield, que també té cura de la direcció musical, i que sembla ser, segons diuen els locutors de la RAI que aquesta versió que s’estrena per primera vegada al ROF conté més música que l’escoltada el dia de  l’estrena a la Scala.

Estem davant d’una òpera llarga (més de tres hores), per sota de les grans obres del compositor, que deixa constància del seu talent, però que malgrat contenir moments esplèndids  i de gran lluïment, no es d’estranyar que no hagi quedat en el repertori. Que el Festival no l’hagi representat mai fins ara aera una anomàlia, però que no sigui de repertori, s’entén.

La versió del ROF 2014 té una parella protagonista de nivell, sobretot Jessica Pratt, que per sort sembla que s’ha establert en el festival com una ssifua. La seva personalitat vocal té molta classe i malgrat que la retransmissió de la RAI no fan gaire justícia a la seva veu, si que demostra posseir la tècnica, l’escola virtuosística i la personalitat vocal, exhibit un cant legato de pes i uns sobreaguts (jo crec que en fa un abús)  que a vegades queden una mica fixats.

Escoltemn l’ària “Là pugnai; la sorte arrise”

El tenor Michael Spyres, que ja sabem la veu que té (Hofmann al Liceu), juga a baritonejar tot i que la veu no és ni de bon tros el que sembla ser. La tècnica hi és i n cert interès per fer un cant estilístic hi és. potser trobem a faltar un centre rotund i una veritable projecció heroica, però si el riol anava destinat a David, potser hauríem de pensar en una vocalitat més de contraltino que no pas la que ens vol fer creure el tenor nord-americà, qui sap si  encaparrat en imitar a Chris Merritt. En aquest repertori crec que té molta carrera per endavannt.

L’escoltem en l’ària del segon acte “Più non vedrà quel perfido”

La mezzosoprano Lena Belkina és Arsace. No em va agradar gaire el dia de la ràdio i avui que l’he tornat a escoltar encara m’ha agradat menys. És d’aquelles veus indefinides que si ens diguessin que és una soprano també ens ho creuríem. Les agilitats no són un prodigi, com tampoc la veu és de gran bellesa. No sé si farà una gran carrera rossinianam només pensar en l’oportunitat perduda de Fagioli davant d’aquesta mediocritat, se’m remouen les tripes.

La resta discreció .

Pel que fa a l’elecció d’una ignota Orchestra Sinfonica Rossini di Pesaro, escoltant els resultats, només puc que lamentar-me que el festival rossinià número 1, no disposi d’una orquestra alternativa a la del Comunale de Bologna, mínimament decent. Qualsevol temptativa musicològica que pretengui Will Crutchfield, queda minimitzada amb una orquestra tan anèmica. La deixadesa que demostren els responsables culturals italians només pot que provocar una tristíssima perplexitat.

Us deixo l’entrevista que el locutor de la RAI va fer a Will Crutchfield durant l’entreacte parlant de la versió crítica que ha fet ell mateix.

Gioacchino Rossini
AURELIANO IN PALMIRA
Drama serio en due atti

Libreto di Felice Romani tratto del libretto Zenobia in Palmira di Gaetano Seror

Aureliano: Michael Spyres
Zenobia: Jessica Pratt
Arsace: Lena Belkina
Publia: Raffaele Lupinacci
Oraspe: Dempsey Rivera
Licinio: Sergio Vitale
Pastore: Raffaele Costantini
Gran Sacerdote: Dmitri Pkhaladze

Orchestra Sinfonica Rossini di Pesaro
Coro del Teatro Comunale di Bologna

Dircetor musical: Will Crutchfield

Pesaro, Teatro Rossini, 12. August 2014

ENLLAÇ mp3 (2 arxius, un per cada acte)

https://mega.co.nz/#F!zAlniDSK!TCkyQzqXL4G17KF3cgln1A

Espero que sigui del vostre interès, tot i que el so de la RAI, com ja he dit altres vegades, voreja la denúncia. Ara bé el document és important per la recuperació musicològica de tota la partitura i, la Pratt, una cantant que hauríem de veure aviat a Barcelona.

Bon cap de setmana

20 comments

    • A Pesaro fa temps que per estalvi, lloguen l’orquestra de Bologna, que no està gens malament, sempre i quan el director estigui a l’alçada, i una segona, que acostuma a ser fluixeta, però aquest any han comés dos errors importants, amb dues formacions de Pesaro, aquesta orquestra, que tot sembla indicar que és una orquestra formada per l’ocasió, és a dir musics contractats, segurament a baix cost i resultats prou audibles, i el Cor emprat per Il barbiere, que és d’un nivell baixíssim, impropi fins i tot d’un teatre d’aficionats.
      Fins no fa gaire el festival tenia un cor resident, el de Cambra de Praga, que ho feia tot i algunes coses de manera excepcional. En Fede i jo varem veure un Stabat Mater dirigit per Zedda, en la nostra primera visita al ROF, absolutament memorable, entre altres coses gràcies a aquest Cor, que algunes vegades havia mostrat signes de feblesa amb una activitat diària durant els quinze dies que dura el ROF.
      La solució trobada per estalviar, com acostuma a passar sempre, denota que Itàlia no aposta gaire per el seu patrimoni musical, ja que un Festival com aquest hauria de ser referent mundial, com ho havia estat. No tot s’ho ha de endur la Scala.

      M'agrada

  1. Leonor

    Vaya…Pues me cogería en un buen momento, porque (sin ser ninguna experta en la ópera seria de Rossini, que no lo soy) disfruté con la sola escucha; me encantó tanto que ni me detuve a seguir la historia ni mirar la letra ni nada: a escuchar. Así una aprende y sabe que es posible que sea mucho mejor ¡Loados sean Mozart y sobre todo Rossini! ¡Y gracias por ponerla a disposición, Joaquim! ¡Saludos y buenos días, infernems!

    M'agrada

    • La ópera es, a pesar de sus tres horas de longitud, agradable, con momentos estupendos, pero lo de la orquesta, a la que hay que sumar la precariedad de la transmisión de la RAI de bajo valor añadido como bien conoces, es de juzgado de guardia. Las voces, como ya he dicho, bien, aunque se echa a faltar una mezzosoprano con empaque y estilo, el rol de Arsace lo merece. Esta rusa debe ir con el lote de las rebajas a las que el ROF debe sumarse ante tanta restricción presupuestaria en los aspectos culturales, también en Italia y pese a ser el ROF un festival de prestigio mundial que aglutina a los expertos rossinianos de todo el mundo.

      M'agrada

  2. colbran

    A mi esta postergada ópera de Rossini me gusta muchísimo, ya desde que la descubrí hace muchos años en la versión de Nuova Era con Luciana Serra, Helga Müller-Molinari (regular) y Paolo Barbacini (insuficiente) y me entusiasmó la versión de Martina Franca de 2011 con el contratenor/contralto/mezzo
    extraordinario Franco Fagioli, la soprano cubana María Aleida y el tenor rumano Bogdan Mihai -estos dos últimos cantantes han recibido clases magistrales de Mirella Freni y la primera también de Montserrat Caballé-. Ha sido una de las proyecciones privadas de más éxito de las 750 totalmente distintas que he efectuado a lo largo de 20 años (menos tres meses) para mis amigos, gracias sobre todo a la milagrosa intervención del gran cantante argentino Fagioli.

    Esta versión que nos propone generosamente Joaquim la escuché en vivo y me satisfizo bastante, aunque añoré a Fagioli, pero me agrada saber que es íntegra y eso es un aliciente más.

    Confío en que Joaquim consiga el video. En caso contrario deseo que el ROF se decida a explotarlo en DVD/BluRay porque sólo existe en ese formato la versión con Franco Fagioli y me agradaría muchísimo disponer del mismo. La producción parece atractiva y los cantantes, con la excepción de la mezzo, son muy adecuados, si bien es cierto que algún agudo de Jessica Pratt suena algo estridente y que los graves de Michael Spyers son muy audibles en la horrosa retransmisión -calidad de sonido ínfima- y en vivo no lo son tanto, pero ambos cantantes saben lo que es cantar Rossini y la música del Cisne de Pesaro es una delicia para mis oídos.

    M'agrada

  3. Esteban Rey

    Sí Colbrán. También es un título que me gusta. Particularmente me gustaría hacer caja, aunque son momentos muy difíciles, para comprar la edición de Opera Rara a ver qué resultados nos ofrecen.

    M'agrada

    • colbran

      La edición de Opera Rara no sé si recomendártela, mejor consigue el DVD de Martina Franca del sello Bongiovanni con el increíble. franco Fagioli. Es una maravilla.

      M'agrada

    • A la versió d’Opera Rara canten:

      Kenneth Tarver (Aureliano), Catriona Smith (Zenobia), Silvia Tro Santafe (Arsace), Ezgi Kutlu (Publia), Julian Alexander Smith (Oraspe), Vuyani Mlinde (Licino), Andrew Foster-Williams (The High Priest), Geoffrey Mitchell Choir, London Philharmonic Orchestra, Maurizio Benini – conductor
      Aquí podeu escoltar fragments o comprar-los. De moment, tret de l’atractiu que suposa Silvia Tro, crec que aquesta no la tindré en les meves prestatgeries.
      http://www.opera-rara.com/aureliano-in-palmira.html

      M'agrada

    • ToniG

      Todo depende de tus preferencias, si lo que quieres es una buena versión con una orquesta y un sonido estupendo comprate la de Opera Rara y si prefieres cantantes excelentes pero con una orquesta más mediocre tanto la versión de Fagioli/Aleida como la de Luciana Serra te gustarán.
      Personalmente creo que Opera Rara pone unos precios excesivos pero la presentación, el sonido y la cantidad de información que viene en el libretto que va con el cd valen la pena. En Andorra hay una tienda donde tienen toda la discografía de Opera Rara a un precio muy razonable, bastante más bajo que la compra por internet.

      M'agrada

      • Opera Rara fa uns productes molt ben acabats, molt atractius a la vista i plens de informació erudita, tot un luxe, ara bé, darrerament està cometen greus erros en la confecció dels repartiments, atorgant a veus poc apropiades rols inadequats. Tot i així continua sent un veritable plaer veure els títols que publiquem i l’atractiu disseny de les seves caixes.
        Un segell imprescindible.

        M'agrada

    • colbran

      Aquí te hemos indicado versiones por las que puedes optar, pero hay una que yo no había citado y tiene su interés. Se trata de la grabación del sello Nuova Era en directo desde el Teatro Giglio de Lucca, de septiembre/octubre de 1991. Como ocurre -u ocurría- con todas las grabaciones en directo el sonido no es de gran calidad, pero vocalmente es muy aconsejable con Denia Mazzola -siempre entregada e interesante-, Luciana D’Intino y Ezio di Cesare. Por otra parte también tiene varios cortes y los cantantes se permiten algunas licencias que Rossini no hubiera tolerado.

      Aún siendo la versión de Opera Rara la mejor grabada y la más lujosa, es la menos interesante de todas -vocalmente hablando-. Mi versión preferida es la disponible en DVD de 2011 con Franco Fagioli, a pesar de que el sonido es algo plano, pero hay que escuchar a Fagioli para creerlo. Está sensacional. Y la soprano cubana cumple espléndidamente, no desmereciendo tampoco el tenor rumano.

      M'agrada

    • Si Jan, així ho tinc entès, però de tot allò aparaulat o fins i tot subscrit per l’antic director artístic m’estimo més espera a que la nova directora ho confirmi quan anuncií les noves temporades.

      M'agrada

  4. EDGARDO

    Aureliano in Palmira fue una de las primeras óperas de Rossini que pude escuchar. Lógicamente se trataba de una versión horriblemente mutilada y transmitida por radio allá por los años 85/86. No obstante le he tenido siempre un gusto y cariño particulares…
    Reconozco que la actual versión no es muy buena, fundamentalmente en lo que a la orquesta respecta la cual, en ocasiones, tiene reminiscencias de una banda municipal…
    Sin embargo, tiene menos mutilaciones que las versiones de Corti o Serra. No he podido escuchar aún la versión de Opera Cara pero por lo que he leído no se trataría de una versión crítica de la obra de Rossini.
    Un saludo

    M'agrada

    • Hola Edgardo, bienvenido a IFL.
      La de Opera Rara tiene a su favor una orquesta de calidad y una grabación de sonido espectacular. Se supone que debería ser filológica, aunque tengo dudas respectoi a la voces.
      Gracias por comentar, regresa cuando te apetezca, todos te lo agradeceremos

      M'agrada

  5. Pepa MG

    he visto el primer acto en la televisión, grande Jessica Pratt, solo constatar que la puesta en escena parece de instituto de secundaria por aquello de los recortes. La música me suena bien, debe ser que soy del país de las bandas de música.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

<span>%d</span> bloggers like this: