IN FERNEM LAND

LICEU: IL BARBIERE DI SIVIGLIA i 2


Il Barbieri di Siviglia, finale primo, producció de Joan Font (Comediants) foto  ® Antoni Bofill gentilesa Premsa Liceu

Il barbiere di Siviglia, finale primo, producció de Joan Font (Comediants) foto ® Antoni Bofill gentilesa Premsa Liceu

Ahir va tenir lloc la quarta representació de les vuit previstes aquesta temporada, i primera del segon repartiment, de Il barbiere di Siviglia al Gran Teatre del Liceu.

M’interessava aquest segon repartiment, sobretot després del desencís de diumenge passat, ja que estava convençut que aquest segon cast seria millor en el seu conjunt. En realitat no ho és, és un bon segon cast per a unes funcions populars, però en cap cas un cast alternatiu  amb una tarifa de preus de cast de luxe, però com que el primer ja no ho era, aquest segon quasi el supera, si bé aquest no era repte gaire difícil.

El primer que cal dir, i ja no hauria de ser novetat, és que l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu va millorar notablement respecte a la primera funció. Sense aconseguir la transparència i la guspira rossiniana necessària, al menys va sonar més homogènia i més curosa. Giuseppe Finzi la sotmet a unes dinàmiques molt vives i a un so excessiu que va perjudicar principalment al tenor de veu quasi de teatre de Liliput, però en el seu conjunt i fins i tot en el compromès concertant del Finale primo, ahir l’orquestra va tenir una bona nit, si aconseguissin millorar la bellesa del so d’alguns solistes, m’hagués atrevit a dir que l’orquestra ahir va tenir una molt bona nit.

Millorar a Mario Cassi no semblava ni impossible ni tan sols difícil, ja que el seu Figaro és tan deficient que un baríton amb dignitat i decència vocal el superava amb seguretat. El belga Lionel Lhote és un baríton digne i decent, amb una veu notable i taules suficients per fer una cavatina de sortida molt notable, amb recursos suficients i fins i tot una certa fatxenderia escènica, que no distinció, que li escau molt bé a Figaro. No és pròpiament una veu d’estil rossinià, ja que alguns trinats i els passatges més florits li surten una mica pel broc gros, com tampoc el seu italià i per tant el fraseig essencial, són comparables al de Cassi (amb l’únic que pot compatir), però ni hi ha dubte que el seu Figaro va fer molta patxoca i hagués ajudat molt a pujar el nivell del primer cast. En aquest segon, sort em varem tenir, ja que un bon Figaro aguanta bé el conjunt i com es va demostrar en el primer cast on en varem trobar a faltar un, sense ell tot trontolla, no debades és el personatge central que fa girar la trama.

Quan Ketevan Kemoklidze ens va fer el Siebel del segon repartiment d’aquella selecció vergonyant en forma de concert del Faust inaugural de fa dues temporades, ens varem quedar gratament sorpresos i segurament per això esperava, i em consta que no tan sols jo, la seva Rosina amb impaciència, tant que no entenia que hi feia en aquest segon repartiment, Doncs bé, la senyora Kemoklidze està en el repartiment que li pertoca, per tant primera petita decepció de la nit. La veu és bonica, els greus molt més poderosos que els de Stroppa, però no té l’estil rossinià, ni la naturalitat de la italiana, a part que com succeïa amb Lhote respecta a Cassi, el italià de la mezzo georgiana és millorable i el seu fraseig natural, encara més. Com a cantant és molt interessant, però no la veig gaire temps més en aquest repertori, ja que les seves habilitats estilístiques no van més enllà d’una correcció superada per a moltes cantants actuals, potser no tan interessants com ella, però més adaptades als signes dels temps rossinians, marcats per una “bartolitis” aguda que fa que qui no faci de manera perfecta la metralladora ho tingui difícil per triomfar. A part d’aquesta boutade que m’he permès, penso sincerament que Kemoklidze ens pot reservar magnífiques vetllades en un altre repertori, mentre que cantant Rossini el més probable és que no passi d’una correcció sense relleu.

El tenor romanès Bogdan Mihai està obsessionat en fer tres vegades més notes de les que ja estan escrites, que dit sigui de passada, en són moltes. Aquesta obsessió, potser per impressionar ja que la veu no impressionarà mai, ni al Gran Teatre de l’Òpera de Liliput,  el porta a malbaratar un cert gust que si el treballés més, en lloc de l’obsessiu martelleig amb que ens obsequia acompanyat d’un moviment antinatural del cos per ajudar a fer tanta filigrana vocal, de ben segur el seu rendiment seria millor, més natural i fins i tot més rossinià. Rossini no hauria de ser mai ni una competició vocal, ni una gimnàstica. Hi ha tot un concepte de l’elegància i el fraseig que Mihai descuida amb rapidesa, per intentar meravellar-nos amb aquesta facilitat per fer trinats i ornaments no escrits, i és clar, si no ets una fora sèrie és possible que tanta filigrana acabi per trair la respiració i en conseqüència la veu perdi consistència i es fatigui en excés, com va succeir ahir després del “Cessa di più resistere”, que com el cas de Gatell, esdevé l’únic moment on s’impliquen totalment, deixant que la resta sigui un anar fent sense gaire repercussió, tot i així on em va agradar més va ser en la cavatina de sortida, on va sorprendre amb la distinció que després es va anar perdent, o bé per l’anonimat o bé per l’exhibicionisme estèril d’un cant en excés circense.

Compartir cartellone amb Chausson cantant el Bartolo, és complicat. En aquest segon cast el baríton portuguès José Fardilha fa un digne Bartolo, però molt lluny del genial cantant aragonès, que controla, domina i vesteix els seus personatges amb la pàtina de genialitat que Fardilha no posseeix. El seu Bartolo és molt genèric i a part de les coses pròpies de la producció, vocalment no fa res especialment creatiu ni notable, Ahir al final de “A un dottor della mia sorte” es va esgotar, incapaç de seguir el ritme vertiginós de Finzi, en el difícil passatge sillabato que va quedar tapat i ofegat també per l’excés decibèlic d’una veu mancada de fiato.

El Basilio del baix rus Dmitry Ulyanov és tot d’una peça. En aquest sentit estem si fa o no fa, al mateix nivell de Relyea, ja que com el nord-americà, ell posseeix una veu poderosa que s’ajusta bé a les exigències del rol, fent una bona i notòria “Calunnia” i participant amb presència i encert vocal en els nombrosos conjunts concertants en els que participa, fent  ben notori el corresponent pedal harmònic. Un bon Basilio.

Manel Esteve i Marisa Martins van repetir sense gaires variacions la impressió causada el primer dia.

El Liceu ahir no estava ple, ni de bon tros. A la segona part hi va haver la corresponent diàspora dels pisos superiors cap a la gran quantitat de butaques que quedaven lliures tant a platea com als laterals del primer pis, el que em fa pensar una vegada més que un títol suposadament ben popular com Il barbiere di Siviglia no és suficient reclam per interessar als barcelonins i passavolants, si no s’ofereix amb el nivell que l’obra demana en un teatre de suposat prestigi, o bé els preus no es corresponen amb la categoria dels dos cartellone. Caldrà que la nova directora artística prengui nota de com fer-ho per omplir.

Al final hi van haver aplaudiments per tothom, pocs bravos, només Lhote i Ulyanov van rebre una mica més de intensitat que la resta, i quan va sortir Joan Font (deu ser l’únic director escènic que surt a totes les representacions), no va passar res d’especial en contra del que ell busca sempre, és més, diria que la intensitat dels aplaudiments, generosa per a tothom, va baixar, i és que la producció encara em va semblar més horrorosa vista de més a prop.

Desitjaria que el Liceu no trigués tant a tornar a programar aquesta òpera, però sobretot quan ho torni a fer li demanaria que busqués uns cantants estel·lars i que aquesta producció la doni per amortitzada encara que no ho estigui, és clar que ningú em pot fer creure que hagi costat gaires diners, i menys sent coproduïda inexplicablement per a quatre teatres d’òpera.

 

 

27 comments

  1. Ducadimantova

    Vaig estar dimarts passat al Barbiere amb el primer cast i tinc previst anar-hi dilluns per veure el segon… Es una de les meves òperes preferides des de petit.
    Dimarts passat Gatell, Stoppa, Chausson i Esteve van estar molt be. Potser diumenge el nervis de l’estrena van limitar-ne la brillantor. Coincideixo en la manca de colocacio d’alguns greus de Stoppa (no tots) i em va sorprendre molt gratament la solvència tècnica i artística de Gatell, encara que l’agut final de la darrera cavalletta es vs quedar justet… Arriba esgotat.

    El Massi es un Figaro mediocre, bon actor i nomes el sents si estàs a les primeres fileres de platea,

    Em va agradar molt de comediants l’accentuacio dels moments còmics pero em sobra l’obsessió en fe soroll movent coses per l’escenari durant les àries.
    Estèticament la trobo molt fresca, adient per un setembre calurós i d’inici de temporada.
    La orquestra la vaig trobar molt be, excepte la trompa que vacil.la en alguna ocasió.

    La sala estava plena. No hi cabia ningú. Arrel del teu comentari m’he posat a mirar com estan de puntets verds de localitats buides per la setmana que ve, i, encara que segur m’he descomptat, diria que està entre el 85 i el 90% de ocupació cada dia.

    Dilluns hi torno! Es una obra que m’agrada molt.

    M'agrada

    • Potser va a dies alterns, perquè dijous per la ràdio no va ser precisament molt diferent al que varem escoltar diumenge.
      Els millors moments de la producció son els de Rossini i Sterbini, per tant els Comediants o més ben dit Joan Font res té a afegir a la comicitat dels encontres de Almaviva transvestit de soldat o mestre de música amb Bartolo, i en canvi si en tot allò que molesta i distreu, com és el cas entre altres de les gracietes que fa aALmaviva a sobre del piano/barca mentre Rosina canta la seva segina ària i el públic riu les gràcies del gondoler improvisat, el que vol dir que no està gaire atent a la pobre Rosina. Amb la coreografia del teclat n’hi havia ben be prou. I el més discutible em sembla la quantitat de personatges secundaris que no aporten res, deambulen per l’escenari com zombis mecànics i distreuen.A part d’una escenografia plana i lletja.
      pel que fa a les ocupacions tinc la mosca darrera l’orella, ja que ahir abans d’anar al teatre l’ocupació semblava ser sobre el planell molt més alta del que va ser en realitat. Algú m’ho pot explicar?
      Ja ens diràs com ha anat dilluns.

      M'agrada

      • Pere

        No se si es refereix al dimarts 16. Jo també hi era. Primera fila segon pis central-lateral (137 euros, però vaig pagar 25 -seient secret). La meva percepció i la dels amics amb qui anavem és que el teatre no era ple ni de bon tros. Mirant-ho amb generositat arribavem justet, justet al 80%. Per cert, el Figaro, un dels pitjors que he vist en la meva vida. Gatell correctet, correctet (algun buhh va sortir dels pisos superiors), Rosina millor del que em pensava, Bartolo i Basilio magnífics.
        La producció no em va agradar com ja em temia. En Font preten que veiem a la vegada a Basilio cantant la calumnia i a l’altre costat de l’escenari una desfilada de modes damunt del clave? Tasca impossible. I tota l’estona igual. Un avorriment.

        M'agrada

  2. Agustí Sancho Bové

    No m extranya que estés buit. A part de la manca de veus importants, et tira molt enrera quan entres a la web de la compra d entrades i veus que per una entrada amb “visibilitat parcial” has de pagar mes de 60 euros.

    M'agrada

    • Hola Agustím, no he dit buida, he dit molts llocs per omplir, que és bastant diferent.
      per altra banda et dono la raó. Una entrada SENSE VISIBILITAT no pot costar 47€, senzillament perquè és de tercer pis.
      Jo ahir estava en una localitat lateral de tercer pis i per veure l’escenari amb tenia que abocar a la barana. Aquesta localitat costa a preu d’abonament 43,20€ i això és inadmissible. Va ser un canvi i no hi havia més disponibilitat, però és que té el mateix preu que una de quart pis central, segona fila amb visió del 100%, absolutament incomprensible.

      M'agrada

    • Els cantants no poden millorar, va estar magnífics, en les seves possibilitats, és clar. L’orquestra té molt més recorregut. D’entrada no hi ha manera que en la primera funció tinguin un rendiment suficientment acceptable, i és a força de representacions que la cosa millora, això si no hi haguessin assaigs ho entendria, però em costa creure que després d’una tanda d’assaigs sem`re acabi passant el mateix.

      M'agrada

  3. jaumeM

    Ahir també hi érem. I com no podria ser diferent coincideixo amb tu, o mes ben dit a mesura que vaig llegint ho vaig recordant de la mateixa manera.
    No ens varem avorrir, però no va ser una de les nit per recordar. Crec que es una producció per que els nens comencin a associar la música del “dibuixos animats” amb lo que realment es, i a lo millor s’afeccionin a l’opera verdadera.
    Varem escollir aquesta funció per KKemoklidze, i esperàvem mes d’ella. No se si per el “nervis del primer dia” o per les exigències de la direcció d’escena, però la recordàvem millor, com per exemple a Linda de Chamonix (Pierotto), embarassada i tot.

    M'agrada

    • LLàstima de no trobar-nos Jaume. vam estar menjar l’entrapà a quart pis en la mitja part.
      Kemoklidze és més idònia per a Pierotto que per a Rosina, ja que el belcantisme més evolucionat li escau més que el cant rossinià, i segurament si optés per el repertori francès, Carmen inclosa, els resultats podrien ser notables. Segurament aquesta serà la seva evolució.

      M'agrada

  4. alex

    Estuve en la tercera función del pasado jueves con el primer cast y ya lo he escrito en algún lugar que fue menos que discreto.
    Más o menos Joaquim, coincidì con tu crónica inicial de la primera funciön.
    Lo mejor de largo, el veterano Chausson ( al barítono Cassi, el jueves recibió justamente algún buuh )

    M'agrada

    • Benvenido a IFL Pierre.
      Lamento que su visita en el Liceu haya sido con una producción tan mediocre. me gustaría que en una próxima ocasión los resultados sean merecedores del prestigio del teatro.
      Espero que este no sea el último comentario que nos deje, muchas gracias por hacerlo por primera vez.

      M'agrada

  5. colbran

    Mejora destacable de la orquesta, pero dirección musical discutible a mi entender, alternando algunos tiempos lentos con la mayoría excesivamente rápidos. Ayer la función duró 10′ menos que el jueves pasado, día de la retransmisión por Catalunya Musica.

    Hemos ganado un buen Figaro, mantenido un Basilio de calidad y tenemos un Bartolo aceptable (ni mucho menos como el de Carlos Chausson), pero seguimos sin mezzo rossiniana y sin un tenor completo para Almaviva. Contamos con el mismo eficiente Fiorello/Ufficiale y seguimos con una buena actríz y discutible Berta vocalmente hablando. La estupidez escénica sigue idéntica. De lunes a martes…

    Ayer no me aburrí tanto, gracias a la orquesta, al Figaro de Lionel Lohte y al Basilio de Ulyanov. Todo insuficiente para una auténtica obra maestra.

    En líneas generales prefiero el segundo reparto al primero, pero ninguno de los dos es de auténtica calidad. Con los mejores del primero y los mejores del segundo podríamos confeccionar un reparto aceptable, pero seguiríamos sin Rosina, sin Almaviva y sin Berta y sobre todo sin una escena que no me haga sonrojar y aburrir por el cúmulo de bobadas que distraen de la labor lírica de los cantantes.

    M'agrada

    • No es pot resumir millor:
      En líneas generales prefiero el segundo reparto al primero, pero ninguno de los dos es de auténtica calidad. Con los mejores del primero y los mejores del segundo podríamos confeccionar un reparto aceptable, pero seguiríamos sin Rosina, sin Almaviva y sin Berta y sobre todo sin una escena que no me haga sonrojar y aburrir por el cúmulo de bobadas que distraen de la labor lírica de los cantantes.

      M'agrada

  6. Yo estuve el jueves (primer reparto) y juro que estuve a punto de irme en el descanso (quizás soy muy exigente, no lo sé). Es muy triste que de un primer reparto sólo se salven los personajes secundarios… La producción me pareció una patochada, a Rossini no le hacen falta chistes extra. La coreografía de Almaviva y Fígaro en el dúo del primer acto (All’idea de quel metallo) era de vergüenza ajena y sobra tanto extra, que llegan a molestar en las arias porque no dejan concentrarte en lo que está pasando. A lo mejor lo hacen a propósito, para que no se note tanto la calidad del reparto, jajaja.
    El vestuario TREMENDO, copiando descaradamente en plan cutre el sombrero de tres picos de Picasso, pero sin llegarle al polvo de la suela de los zapatos. Y esas pelucas verdes, azules y los criados con el mechón arriba… Un cúmulo de despropósitos.

    M'agrada

    • Estéticamente yo no puedo aprovechar nada, o sea que de la producción, como por otra parte es habitual en El Comediants, la encuentro delznable.
      Los cantantes, salvo la excepción de los bajos en el primer reparto, el Figaro y el Basilio del segundo, son correctos sin más, y popr la parte inexplicable tenemos a Cassi, un poltergeist.

      M'agrada

  7. Hi vam ser ahir, dissabte, amb primer repartiment.
    Tenia dubtes si posar el meu comentari aquí o al post del dia de l’estrena. Com que un cop escrit comprovo que m’estenc en questions absolutament comunes als dos repartiments he optat per posar-lo aquí.
    Com que només miro el que val l’entrada quan ho pago a principis de temporada no faig valoracions sobre, “pel que costa és molt satisfactori o poc satisfactori”.
    Vam sortir amb un somriure a la boca. I això és mèrit de Rossini i Sterbini. Els cantants no em van embadalir però tampoc vaig patir. I l’orquestra igual.
    La direcció escènica la vaig trobar satisfactòria justet pel que fa als cantants. La resta de figurants feien molta més nosa que servei. I als que ja hem vist altres produccions de la factoria Comediants ens costa riure la gràcia de fer fer moviments de ninotets del Tibidabo als cantants-actors.
    L’escenografia/decorats lletja sense remei. La guitarra king size del primer acte, a més de lletja, absurda (no més que la cadira king size d’uns Meistersingers recents però) i feia patir pel pobre cantant en difícil equilibri.
    Si els Comediants, o Joan Font, em van començar agradant per la frescor de les idees ara fan la sensació de cuinar refregits d’àpats anteriors. Potser els que no n’havien vist cap muntatge anterior no tenen aquesta percepció.
    En resum: que no triguin tant a tornar a programar un Barbiere, que el repartiment sigui com a mínim com l’actual, que en els temps que corren potser és el que es pot demanar, i que donin els Comediants per amortitzats (no el muntatge, els muntadors).
    La sòcia, un cop rellegit em reclama que subratlli l’actuació de Chausson com a excel·lent i la de la Stroppa i Gatell com a notables. Per cert, al programa de ma (estèticament horrorós pel meu gust i amb un enèssim canvi de format a prova de prestatges de col·leccionistes coherents) no sé si han trabucat les fotografies de Gatell i Mihai o és que un cop afaitat un i barbut l’altre són intercanviables. Suposo que vam sentir Gatell)

    M'agrada

    • Xavier C.

      Quin alleugeriment llegir-te, lluisemili… per fi un bri d´esperança! (encara que només sigui perquè em passa com a vosaltres, que quan vaig ja fa tant que ho tinc pagat que ja no me´n recordo del que m´ha costat). Tant de bo jo també pugui sortir amb el somriure!

      M'agrada

    • Benvolgut Lluís Emili, si ara ja demanes que com el mínim els nivells futurs de els barbiere han de ser com aquest, no anem bé, anirem ràpidament a menys.
      No vaig comprar el programa, que no vaig veure i em sabia greu, però no m’animes gaire a fer-ho en les properes òperes

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: