Amb un Palau ple a vessar es va inaugurar ahir la temporada 2014/2015 del cicle Palau 100, si bé com ja vaig recordar-vos abans d’ahir, la temporada va començar amb el concert de la Staatskapelle de Berlín i Barenboim al juliol, però sembla que a Barcelona s’estigui posant de moda inaugurar dues vegades, la real que és i serà sempre el primer concert, per això és diu inauguració, i després l’altre, que si en el Liceu no serà fins el 14 d’octubre amb la primera representació de la nova producció de La Traviata, quan ja farà més d’un més que el teatre s’ha posat a treballar a ple rendiment amb Il barbiere di Siviglia, en el cas del Palau 100 va ser amb aquest concert que va reunir la Orquesta Nacional de España, sota la direcció del mestre peruà Miguel Harth-Bedoya, i amb Anne.Sophie Mutter, l’eminent violinista alemanya com a reclam luxós i amb glamur.
Quan escolto a Mutter sé que estic al davant d’una de les grans, podrà agradar més o menys, podrà caure més o menys simpàtica, podré preferir més a Bell. Jansen, o ni cal dir que a qualsevol altre violinista del passat, però Mutter és una artista immensa, i no només per la seva tècnica i precisió, per el so intens i bell o per la musicalitat expressiva que sap extraure del violí.
Tinc la impressió que la mateixa Mutter d’ahir amb un director una mica més distingit i amb personalitat, hagués signat una versió perfecta i fins i tot colpidora, en canvi penso que sent una interpretació espectacular, li va faltar quelcom que el convertís en excepcional. A mi no em va importar gaire que en algun moment el meravellós so no fos perfectament afinat, primer perquè això va succeir en contadíssimes ocasions, ja que en la immensa majoria era sorprenent la precisió de l’atac i l’ajustadíssima afinació, però en més d’un moment em va semblar que Mutter feia el seu concert i l’orquestra i director intentaven fer el seu.
Hi ha algunes coses que no em deixen de sorprendre en una artista d’aquesta categoria, i és una certa teatralitat que no sé si és realment la manifestació expressiva de la seva vivència musical, o un embolcall més del disseny perfecte d’una artista que té cura de tots els detalls de la seva prestació, ja sigui artística, com estètica. És un dubte que tampoc em treu gaire la son, ja que a Mutter m’estimo més escoltar-la que veure-la. La seva bellesa i elegància potser li treu naturalitat i al cap i a la fi el que més m’importa és gaudir de la immensitat de l’artista i de la seva capacitat d’esculpir el meravellós. incisiu i sensible món sonor que crea al seu voltant. Si en l’adagi va estar realment emotiva, en “l’allegro energico” va desplegar tota la gamma virtuosística que sempre l’ha caracteritzat.
Vaig llegir en una entrevista per la premsa anglesa de fa uns quants anys alguna cosa similar a que la bellesa que transmet la música que interpreta ha d’anar acompanyada d’un embolcall també bell, potser per això té tanta cura amb la manera de vestir-se i el llenguatge gestual que utilitza, i a vegades es traspassa el límit de la veracitat per esdevenir teatralitat., o així m’ho va semblar en a mi mentre vaig optar per observava, en canvi lavaig gaudir molt més recolzat a la meva cadira admirant el lateral contrari del Palau, m’arribava només música, a moments quasi celestial.
No diré que el públic es quedés fred, ja que dues propines no es fan així com així, però ahir no hi va haver l’esclat que tantes vegades s’arriba a fer fins i tot impertinent amb mostres desaforades, quan hi ha un artista de’aquesta categoria sobre l’hemicicle. Ahir en acabar el bellíssim concert de Bruch els aplaudiments van ser molt intensos i contundents, sense gaires bravos, és cert, però persistents i Mutter va respondre amb dues propines de Johann Sebastian Bach, la primera de caire absolutament virtuosísitic, desplegant molta tècnica, i la segona molta sensibilitat. Dir-vos que és on més em va agradar semblaria com si us digués que en el concert de Bruch no em satisfés, i no és cert, però tota sola em va semblar absolutament sincera, i acompanyada de l’orquestra, no tant.
El programa del concert s’iniciava amb l’estrena de Bach im Himmel, de Bernat Vivancos, una per a mi, desconcertant partitura que sota la base del conegut preludi número 1 del primer recull del Clave ben temperat de Bach, el compositor català descompon, transforma i quasi diria adultera fins a un excés sonor extrem la melodia original. No sé si el que em va desagradar és l’obra o la interpretació, ja que la ONE es va mostrar molt barrejada en els moments d’intensitat orquestral i sorollosa. L’obra es pot dividir en dues parts, mentre que la primera ens aproxima a un minimalisme sui generis de caire més íntim, en la segona part l’esclat sonor sobtat sorprèn i desconcerta, primer perquè res del que coneixia de Vivancos té gaires punts de connexió amb aquestes sonoritats extremes, i després sent la primera vegada que l’escoltava no m’atreviria a dir que l’orquestra no estigués a l’alçada, tot i que vist com va anar tot el concert quasi podria garantir-ho. M’agradaria tornar a escoltar-la, a ser possible en una altra sala, amb una altra orquestra i un director no tant llançat a la galeria.
A la segona part la ONE va interpretar la novena simfonia de Antonín Dvorák, la “del Nou Món”. Una d’aquelles obres que mai em cansaria d’escoltar. La ONE té un so poderós, a vegades intens, càlid i quasi diria que amb voluntat de ser centre-europeu, amb unes cordes molt càlides i contundents, amb una menció especial per els contrabaixos, tan importants en aquesta obra, però sense dir-vos que la resta de famílies estiguessin a un altre nivell, si que us puc dir que em va semblar en els eu conjunt, desequilibrada, i més enllà del poc que em va satisfer la versió del mestre Harth-Bedoya, el que em va desagradar més va ser la manca d’uniformitat sonora i de qualitat en molts moments, mentre que en altres sorprenien les possibilitats d’una orquestra malaguanyada o més ben dit, desaprofitada, on semblava que importava més el volum i l’impacte, que no pas el matís, el treball dels passatges concertants o la puresa i nitidesa analítica del so.
M’hagués agradat moltíssim que aquest concert l’hagués dirigit e nou titular de la formació, l’alemany David Afkham, ja que tothom en parla molt i molt bé. Esperem que en una propera i no llunyana ocasió poder gaudir d’una orquestra que estic convençut que és millor del que ahir em va semblar.
Crec que la majoria del públic assistent compartirà en part la meva opinió, ja que al final va ser un “succès d’estime” que diuen els veïns francesos, ja que no hi van haver aplaudiments i mostres d’entusiasme generalitzades, ni per suposat propines d’agraïment, semblava com si ningú les demanes. Una petita part del públic no es va quedar a la segona part, potser anaven a sopar amb Mutter o potser van preveure que la ONE ha tingut dies millors i no calia esperar a saber quin nou món ens esperava, en qualsevol cas és un procedir lleig.
IN FERNEM LAND 
Yo salí bastante desencantada. Era la primera vez que veía tocar a esta señora tan estupenda en directo y la verdad es que solo me gustó en las propinas. Está claro que por muy bueno que sea un solista, si la orquesta y el director no están mínimamente a la altura, el concierto no acabará de levantar el vuelo. En mi opinión, Mutter desafinó muchas veces y tocó como sin ganas el concierto de Bruch (una pena, porque es precioso). En las propinas sí que estuvo bien y a pesar de que siguió desafinando alguna nota, se le perdonaba por la pasión con la que interpretó a Bach.
La sinfonía de Dvorák fue un despropósito, tanto que a ratos parecía hasta atonal. Creo que el problema fue el director, más que la orquesta, con unos excesos de volumen atronadores y constantes descuadres. Los metales tampoco dieron la talla (pecado mortal en una sinfonía en la que dos de los temas principales, los más conocidos, los tienen que interpretar los metales).
La pieza de Vivancos me gustó bastante y creo que ganaría mucho mejor interpretada. La única pega que le pongo es que me pareció demasiado larga. No es necesario repetir cada motivo o sonoridad veinte veces. ¿Cuántos golpes estruendosos de platillos y percusión sonaron? Mínimo cinco, y con tres habría bastado (y así con cada motivo que repetía hasta la saciedad). Como dice la frase, “lo poco agrada y lo mucho enfada”.
M'agradaM'agrada
Programa de ma del concert d’ahir, amb comentaris textuals del Sr Vivancos: “També hi ha una progressió que crec que serà evident, i en alguns moments una mica espectacular, en la qual l’orquestra anirà creixent fins a arribar a un espetec que vull que sigui brutal”. Així doncs, qui és el “culpable”, el Sr Vivancos o el Sr Harth Bedoya. Quan s’estrena una obra i més amb el compositor present, normalment el que fan es seguir les seves indicacions. Però, clar és millor carregar contra l’ONE i el seu director d’ahir.
Pel que fa a la Sra Mutter, desafina? Segurament jo vaig veure un altre concert. Aquesta senyora porta 35 anys meravellant el món de la música, amb un historial únic. Una mica de respecte si us plau.
Fèlix
M'agradaM'agrada
Perdona si te he molestado, Fèlix, pero creo que en mi comentario he dejado bastante claro que es una OPINIÓN PERSONAL, que los demás pueden compartir o no. No pretendo sentar cátedra.
En primer lugar, respecto a la pieza de Vivancos, considero que se puede conseguir un sonido “brutal” sin necesidad de romper los tímpanos al público. El Palau es una sala bastante pequeña y las orquestas grandes tienen que echar el freno para no pasarse de decibelios (se supone que ensayan antes en la sala y que comprueban estas cosas). El director no me gustó absolutamente nada y la señora Mutter, solo en las propinas. Hasta los mejores intérpretes desafinan de vez en cuando o se les va el dedo en el piano, pero si la interpretación general tiene pasión y transmite, estos pequeños errores se les perdonan (o pasan más desapercibidos). Era la primera vez que veía tocar a esta mujer en directo y me dio la sensación de que no estaba nada implicada en el concierto. Quizás no estaba cómoda con el director o la orquesta, no lo sé.
Respeto mucho el trabajo ajeno, pero como “cliente” que ha comprado una entrada (y las entradas del Palau no son precisamente baratas), creo que tengo todo el derecho del mundo a expresar mi opinión. Y puestos a pedir respeto, te pediría que tú también respetases las opiniones ajenas, aunque no estés de acuerdo con ellas. No todos tenemos porque pensar igual, ¿no?
M'agradaM'agrada
Hola Felix, benvingut a IFL i gràcies per comentar.
Jo també vaig llegir el programa, però una cosa és el que vol el compositor i l’altra la resposta de l’orquestra, una orquestra que no em va agradar en cap de les tres obres que va tocar, però en l’obra de Vivancos se’m fa més difícil valorar en ser la primera vegada que l’escoltava, però els problemes orquestrals van ser comuns en Vivancos, Bruch i Dvorák. Seguir les indicaciuons del compositior no vol dir necessàriament que la resposta orquestral sigui l’esperada, é smés, si Vivancos vol que l’obra tingui la resposta que li va donar la ONE, aleshores ja tho dic ara sense esperar una altra audició, no m’agrada.
Jo crec que si que va desafinar, i sort que Marga també ho va percebre, ja em començava a agafar el síndrome del violinista desafinat.
La darrera vegada que vaig dir que un violinista desafinava una rata sàvia em va retirar la paraula, espero que no no m’ho tinguis en compte.
No crec que dir que Mutter va desafinar sigui una manca de respecte, si no m’arriba a agradar no sé qie m’haguessis dit.
Torna quan vulguis, tots estarem contents de tenir visions més plurals.
M'agradaM'agrada
A mi en el concierto de Bruch también me gusto, pero entiendo tu decepción.
La obra de Vivancos si, muy reiterativa, interesante, pero excesiva.
M'agradaM'agrada
Yo solo disfruté de su arte en las propinas… Por desgracia, en el concierto no fui capaz de aislar a la violinista del resto de la orquesta. Otra vez será. Y espero que la OBC nos interprete una Sinfonía del Nuevo Mundo algo mejor (lo llevaremos recientito porque es dentro de un par de semanas).
M'agradaM'agrada
Fue una decepción, sobretodo por la orquesta, que hacía tiempo no escuchaba tan ruidosa.
Mutter tiene mucha clase, pero debe ser difícil motivarse con un director caótico y una orquesta ruidosa.
Yo también creo que en Bach estuvo realmente bien, con mucha intensidad y lirismo.
a destacar el concierto de toses, en la segunda parte me cambié de localidad,estaba rodeado de tísicos.
M'agradaM'agrada
Els estossecs van ser enutjosos i el inevitable mòbil també.
El director ja he dit que em va semblar un dels principals motius de la meva certa decepció.
M'agradaM'agrada
Coincidim Joaquim. Mutter em va agradar força en el Bruch però i em va entusiasmar en els bisos. Donat que la localitat on estava no em permetia veure-la sense fer un esforç important, vaig gaudir del so del seu violí però és cert que altres vegades l’he disfrutat més.
L’orquestra no em va decepcionar però sí el director, i molt. La seva versió de la simfonia de Dvorak estava molt lluny de la que li vaig escoltar a Jansons amb el Concertgebouw o a Slatkin amb l’OBC.
Una llàstima.
De tota manera va ser un concert estrany per mi. Just darrera meu hi havia un senyor que es va passar tot el concert, TOT, esbufegant. Respirant d’una manera tan sonora que em va trasbalsar i em va impedir la més mínima concentració. En ocasions vaig tapar-me l’orella dreta per no sentir-lo. Un veritable despropòsit. Hauríem de ser conscients que en segons quines condicions físiques ens trobem, més val quedar-se a casa. És així com jo faig quan estic malalt.
M'agradaM'agrada
Hi ha dies que sembla que el públic més sorollós es concentri en concerts determinats. Quan s’ajunten tots es fa difícil concentrar-se.
Però ni amb un públic molt concentrat el concert hagués millorat.
M'agradaM'agrada