IN FERNEM LAND

VIENA 2014: DON CARLO (Alagna, Prestia, Petean, Anger, Pieczonka, Maximova; Altinoglu, Abbado)


Abans de fer l’apunt preparatori de La Traviata que dimarts comença a representar-se al Liceu i de parlar-vos del Macbeth al MET que espero veure aquesta tarda/nit, vull iniciar aquest cap de setmana verdià amb el Don Carlo que s’està representat aquest dies (fins el 1 de març) a la Staatsoper de Viena. Unes representacions que s’han iniciat convulses, afegint al terratrèmol institucional que sacseja la venerada institució, ençà la imprevista dimissió del seu director musical Welser-Möst (estava previst que dirigís la producció) anunciada tot just iniciar-se la temporada els primers dies del mes de setembre. El cast d’aquest Don Carlo sembla ser que l’ha afectat un virus que va fer trontollar les primeres representacions, entre ells el tenor Alagna, que va haver d’abandonar la representació abans d’acabar  i malauradament la Staatsoper, com actualment succeeix en la majoria de teatres, no tenia allò que abans s’anomenava cover i la representació es va haver d’acabar després de “Tu che la vanità”.  No sé fins quin punt el públic hauria d’exigir el retorn de part de la localitat, ja que no se’ls va oferir allò que van comprar.

Dels dos casts previstos, ambdós amb noms atractius, la televisió va emetre aquest:  

Giuseppe Verdi
DON CARLO
Llibret de Joseph Méry i Camille du Locle, basat en el drama de Friedrich von Schiller
versió italiana en 4 actes

Giacomo Prestia, Filippo II
Roberto Alagna, Don Carlo
George Petean, Rodrigo
Adrianne Pieczonka, Elisabetta di Valois
Elena Maximova, La Principessa Eboli
Ain Anger, Il Grande Inquisitore
Ileana Tonca, Tebaldo
Jongmin Park, Un frate / Carlo V
Elisabeth Stein, Contessa d’Aremberg
Jinxu Xiahou, Conte di Lerma / Un araldo reale
Valentina Nafornita, Voce dal cielo

Wiener Staatsoper Orchester und Chor
Director musical: Alain Altinoglu
Director d’escena: Daniele Abbado
Concepció escenogràfica: Graziano Gregori
Escenografia: Angelo Linzalata
Disseny de vestuari: Carla Teti
Disseny de llums: Alessandro Carletti
Coreografia: Simona Bucci

Staatsoper de Viena 2 d’octubre de 2014

Però és que l’altre està format per: Krasimira Stoyanova, Ramón Vargas, René Pape, Simon Keenlyside i Luciana D’Intino, quasi millor no?, però anem a pams.

Roberto Alagna després del desastrós Otello a Orange ha demostrat i s’ha demostrat (espero i desitjo) que el seu repertori és el mateix que fa més de 20 anys va enlluernar-nos amb aquell Don Carlos al Châtelet de Paris o amb aquell espectacular Romeo a la ROH (en el mes de desembre té previst cantar-lo en forma de concert al Teatro Real de Madrid). Alagna a Viena està en esplèndida forma, tot i el lògic desgast d’una veu que porta molts anys assumint amb encert o no, tota mena de rols. Aviat assumirà el Eleazar de La Juive a Munich (producció de Calixto Bieito)  i aquest Lohengrin que ens porta de cap. La veu continua sent càlida, com el seu cant expansiu i generós que tant s’agraeix en els rols verdians om es necessita aquest fraseig detallista, ampli i variat que Alagna sap dotar al seu cant quan el rol i la vocalitat són els ideals als seus mitjans i no ha de forçar emissions per semblar més spinto o fins i tot dramàtic, ja que no ho és. En el primer acte té algun dubte en l’emissió aguda però ho supera tot amb convicció i fermesa. Probablement deu ser el millor Carlo de l’actualitat.

Al Liceu coneixem la notable Elisabetta de Adrianne Pieczonka, si bé a nosaltres  ens la va cantar en el francès original d’aquella versió sencera tan discutida com memorable deguda a la direcció escènica de Peter Konwitschny. La veu és plena, amb un centre suficient, un agut ple i un greu una mica més difòs. No és una veu pròpiament verdiana, però controla bé la mitja veu i tots els intents que fa de cantar en pianíssim els controla  i resolt amb encert. És una cantant notable, que potser llueix més en el repertori wagnerià i straussià, però no hi ha dubte que és una de les sopranos  notables de l’actualitat..

En el Don Carlo liceista, Filippo II també va ser Giacomo Prestia, un baix molt efectiu però poc inspirat que compleix, però aquest rol no pot ser només de bon compliment i en la seva gran escena inicial de l’acte tercer arriba a un punt de monotonia perillós.

Rodrigo és el baríton romanès George Petean, un veu interessant, de baríton, de cant noble, bon fraseig (potser massa escolàstic)  i un bon legato, però tot plegat servit de manera pèssima en la vessant dramàtic/teatral. (No l’ajuda gens el pèssim disseny de vestuari degut a Carla Teti. Si només s’escolta millora.

La mezzosoprano russa Elena Maximova, és una més de les moltes cantats eslaves que nodreixen els repartiment de molts teatres centro-europeus, amb una veu metàl·lica i poca convicció i empenta dramàtica, a les antípodes de Cossotto, Bumbry, la meva estimadíssima Simionato, Verrett, o la seva compatriota Obraztsova, res, no té res de totes aquestes. En prou feines aixeca l’entusiasme després de “O Don fatale” (parlo d’entusiasme de veritat), quelcom que vol dir que passa que t’he vist o com diu un bon amic, mirisibuenoquehivolferhi.

L’inquisidor de  Ain Anger és tan poc contundent com mediocre, per tant imperdonable. Millor hagués estat fer-lo fer a Jongmin Park, un monjo més rotund

La resta compleixen amb més o menys encert.

Ja he parlat abans de la dimissió de Welser Möst i no he dit res de Bertrand de Billy, un habitual d ela casa que sembla que ha decidit no tornar-hi, mal moment per una casa d’òpera de tant prestigi com Viena. Per substituir al director austríac l’òpera va comptar alb el director francès Alain Altinoglu que tant em va agradar al Werther del MET i que en aquesta ocasió m’ha decebut molt amb una direcció només amb alguns moments climàtics encertats, però bastant feixuga en general i sense extraure de l’orquestra cap sonoritat ni notable ni molt menys distingida. Pura rutina.

La producció de Daniele Abbado vol ser decorativa, sense cap treball amb els cantants i només buscant una certa plasticitat en algunes escenes, amb una escenografia tan plana com despullada i minimalista (plafons mòbils i rampes) i molt fosca. Tot plegat ben poca cosa per una òpera tan rica dramàticament i amb tantes possibilitats.

El motiu per el qual el vestuari ens apropa a Werther o Onegin és un misteri que no m’interessa gens resoldre, passo.

El retorn d’un Alagna vocalment esplèndid i físicament inflat, secundat per Pieczonka i Petean (amb reserves), és per a mi el més notable, però no em feu cas, al final l’èxit és notabilíssim (durant la representació no gaire) i qualsevol diria que hem vist i escoltat un gran Don Carlo, bé, a mi no m’ho ha semblat.

Demà el Macbeth del MET

5 comments

  1. Gracias Joaquim!
    Efectivamente, Alagna cuando está vocalmente descansado y canta ” sus ” roles, es decir de lírico pleno ( nada de spinto , ni de dramàtico ) siguen siendo un tenor referencial hoy en dia como nos lo demostró en el Liceu con sus D. José y Maurizio di Sassonia.
    Espero que siga en forma prox. Dic.en el Real, donde espero escucharle su Romeo.
    ( sin embargo y ya me gusta menos , Alagna ya anuncia un Manrico pròximo julio en Orange )

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: