TEATRO REAL 2016/2017: OTELLO (KUNDE,JAHO,PETEAN,DOLGOV,COMA-ALABERT;ALDEN-PALUMBO)

petean-kunde

George Petean i Gregory Kunde

No ha començat bé el Teatro Real, va triar una aposta brillant i arriscada com és l’Otello verdià i ha perdut.

El canvi decebedor de Desdemona, de la prevista Stoyanova a Jaho no és motiu suficient, tot i que si notable, ja que una Desdemona no pot fer mai trontollar tant un Otello. El que si el pot fer trontollar fins el fracàs és el director musical, i de manera sorprenent l’excel·lent director Renato Palumbo ha dirigit una versió absolutament desconcertant, difícil d’entendre o de pair, perquè un Otello no es pot fer mai feixuc i molt menys deixar caure la seva tensió dramàtica i ves per on, ell ho aconsegueix en moments cabdals del segon acte, que és quan es va començar a adreçar el vaixell d’una deriva preocupant durant tot un primer acte que em va semblar desastrós. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA A MUNICH (Harteros-Beczala-Petean-von der Damerau-Fomina;Erath-Mehta)

Un nou streaming verdià des de Munich, és a dir, entre altres coses més positives, un despropòsit escènic garantit i un nivell vocal notable.

El “maltractament” escènic que pateix l’òpera italiana en general i la verdiana en particular, en els teatres de l’àrea germànica, donaria per a un estudi profund i fins i tot en concret a Munich, hauria de ser un motiu d’una tesi doctoral, ja que no crec que amb cap altra compositor s’acarnissin tant com amb Verdi, ja que només cal fer un repàs per “Il Trovatore”(direcció escènica de Py), “La forza del destino” (direcció escènica d’Asher Fisch), Rigoletto (direcció escènica Árpád Schilling), Aida (direcció escènica de Christof Nel), Nabucco (direcció escènica de Yannis Kokkos)  o Macbeth (direcció d’escena de Martin Kušej) entre d’altres possibles, per adonar-se’n que a banda de l’absència de directors italians, que tampoc és cap garantia de res, el “koncept” és la trencadissa i malgrat les insistents protestes del públic, aquestes són inútils, i no hi ha manera de veure una òpera verdiana sense que prèviament haguem hagut de passar per una sessió al psicoanalista o directament haguem hagut de passar pel psiquiatre per tan de que ens doni les claus per entendre el que la llarga nòmina de directors que es dediquen a re-interpretar les dramatúrgies verdianes ens volen acanar dient.

Johannes Erath, del que fina ara no tenia el disgust d’haver vist cap sessió de psicoanàlisi amb banda sonora operística, ens ofereix un reguitzell d’absurditats de dimensions imponents, totes elles de difícil digestió, que ni tan sols havent pagat fortunes al psicoanalista per intentar lligar-ho amb el llibret original, ens podran arribar a treure l’entrellat d’un despropòsit tan gran com el segon acte d’aquesta grotesca presa de pèl. És fa difícil fer-se una composició de lloc amb el que ens proposa Erath, els que ens diu Somma i el que va musicar Verdi. Vosaltres mateixos escolliu el que us sembli que mereix ser maltractat, jo ho tinc clar.  Continua llegint

ORANGE 2015: IL TROVATORE (Alagna-He-Lemieux-Petean-Testé;Roubaud-de Billy)

Una representació d’òpera és o hauria de ser quelcom més que pujar d’alt d’un escenari una sèrie de cantants i un cor, i anar cantant amb més o menys encert allò escrit a la partitura, fins i tot sense interpretar gaire, llegint i en prou feines, perquè en aquesta ocasió hi ha qui llegeix malament.

Roberto Alagna forma part del comissionat del Festival d’Orange i potser per això és reserva cada estiu la seva participació activa en el festival, fa bé, el públic l’adora, però darrerament  escull malament les òperes que hi canta, fa tres estius un mal preparat Calaf, l’estiu passat un horrorós Otello verdià i aquest estiu un Manrico tardà, segurament poc assajat i amb un esgotament vocal que sent com és un rol que s’adapta o adaptava bastant bé a la seva vocalitat (magnífic fa uns anys a la ONP), en aquesta ocasió ha mal cantat de manera grollera. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

LUISA MILLER A HAMBURG (Machaidze, Magri, Petean, Martirossian;Young)

Avui us porto una representació verdiana d’actualitat, amb el que significa això de risc.

En alguns casos veus poc adients o no suficientment formades, en altres casos veus amb possibilitats amb carències tècniques, veus joves i tendres fent rols molt exigents, que amb gosadia i entusiasme tiren endavant una representació amb més voluntat que qualitat.

Machaidze és una soprano que sembla que no hagi acabat de trobar el seu lloc on es trobi realment còmode, ja que les sonoritats sonen cada vegada més crispades, ajudades per una veu purament eslava de tonalitats metàl·liques que l’allunyen del color verdià.

Luisa Miller és un rol per  a una soprano molt complerta,, quasi un proper antecedent de Violetta Valery, com ella ha de dominar el cant d’agilitat i com ella ha de mostrat els aspectes més dramàtics d’una veu àmplia de registre i de intenció. Sembla que Machaidze  s’apunta a la falsedat d’emissió per fer-nos creure el que no és. La veritable Luisa de Machaidze la trobem a la primera escena del primer acte, on demostra els seus orígens més lírics i amb un cert domini de les agilitats, però a la segona part no pot amagar unes carències de registre evidents. Hi posa moltes ganes i en el teatre deu fer el seu impacte, però escoltada amb la lupa, no deixa gaire empremta i tampoc la seva dicció ajuda a fer el seu cant intens i comprensible. Continua llegint

VIENA 2014: DON CARLO (Alagna, Prestia, Petean, Anger, Pieczonka, Maximova; Altinoglu, Abbado)

Abans de fer l’apunt preparatori de La Traviata que dimarts comença a representar-se al Liceu i de parlar-vos del Macbeth al MET que espero veure aquesta tarda/nit, vull iniciar aquest cap de setmana verdià amb el Don Carlo que s’està representat aquest dies (fins el 1 de març) a la Staatsoper de Viena. Unes representacions que s’han iniciat convulses, afegint al terratrèmol institucional que sacseja la venerada institució, ençà la imprevista dimissió del seu director musical Welser-Möst (estava previst que dirigís la producció) anunciada tot just iniciar-se la temporada els primers dies del mes de setembre. El cast d’aquest Don Carlo sembla ser que l’ha afectat un virus que va fer trontollar les primeres representacions, entre ells el tenor Alagna, que va haver d’abandonar la representació abans d’acabar  i malauradament la Staatsoper, com actualment succeeix en la majoria de teatres, no tenia allò que abans s’anomenava cover i la representació es va haver d’acabar després de “Tu che la vanità”.  No sé fins quin punt el públic hauria d’exigir el retorn de part de la localitat, ja que no se’ls va oferir allò que van comprar.

Dels dos casts previstos, ambdós amb noms atractius, la televisió va emetre aquest:   Continua llegint

ATTILA DE VERDI SEGONS KONWISCHNY (Belosselsky-Petean-García-Schukoff ;Frizza) vídeo

Dimitry Belosselsky (Attila) i Lucrecia García (Odabella) al Theater an der Wien, producció de Peter Konwitschny

Dimitry Belosselsky (Attila) i Lucrecia García (Odabella) al Theater an der Wien, producció de Peter Konwitschny

Paga la pena fer experiments amb una obra teatralment tan feble com el Attila de Verdi?.

Cal que Konwischny insisteixi en el tema infantil, com ja va fer en el discutible i “genial” Lohengrin, encara que l’obra no doni ni per a cinc segons de psicoanalista?  Cal que transformi el feble llibret de Temistocle Solera en una joc d’infants?

Cal que els cantants arribin a fer vergonya aliena, representant una farsa tan estúpida? La provocació està servida  i aneu a saber quin és el motiu per el qual Konwischny, més enllà dels diners que haurà cobrat per fer aquesta parida, s’ha sentit inspirat o atret per aquesta història tan feble, amb música engrescadora i plena de cabalettas  brillantíssimes escrites per l’exclusiu lluïment vocal dels cantants i per altre part tan allunyades del pretès dramatisme del llibret.

Davant del difícil repte, ell ha convertit la trama en un joc ridícul de criatures amb aparença d’adults, o potser d’adults fent idioteses, cosa per altre part ben normal, ja que  només cal mirar la televisió a qualsevol hora per certificar-ho, si bé les idioteses de Konwischny no resistirien el primer tall publicitari, per a canviar de  canal, tant en horari infantil, com en l’adult.

Jo crec que alguns directors d’escena creuen que el públic és més estúpid que ells mateixos i de fet ho devem ser, ja que la proposta mereix, si ens atenem al final de l’òpera, l’aprovació general, i encara que l’equip escènic no surt a saludar o la transmissió no ho agafa, només acabar en el Liceu s’hagués armat una batalla campal, és clar que també podria ser que la retransmissió editada, no reflectís la veritable reacció que es mereix aquesta immensa estupidesa. Continua llegint

EL NOU L’AMICO FRITZ DE PIETRO MASCAGNI

Seguint el guió dels regals nadalencs, avui us parlaré de L’Amico Fritz, l’òpera de Pietro Mascagni, que la DG ha tret a la venda, protagonitzada per la ex parella i excel·lents cantants, Roberto Alagna i Angela Gheorghiu, provinent d’uns concerts celebrats a la Deutschen Oper de Berlín al setembre de 2008.

Pietro Mascagni va estrenar aquesta òpera el 31 d’octubre de 1891, és a dir, un any i mig després de l’esclatant estrena de la seva primera òpera, Cavalleria Rusticana. Per aquesta segona aventura operística, Mascagni va escollir la novel·la d’Émile Erckmann i Pierre Alexander Chatrian, L’Amico Fritz, allunyant-se del clima de tragèdia meridional que tant impacte va causar en l’estrena, posant de moda aquestes passions desenfrenades i sanguinolentes que varen omplir els escenaris operístics del món, al tombar del segle XIX al XX.

En aquesta ocasió Continua llegint