IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: LE NOZZE DI FIGARO


Quan James Levine es posa al davant de l’orquestra del MET, aquesta que normalment és una formació excel·lent arriba a cotes de  memorable. La importància del director musical es demostra en ocasions com les d’ahir, quan el titular es posa al davant d’un equip vocal més aviat anodí, aconseguint que una obra mestra com Le Nozze di Figaro, llarga i plena d’àries d’exigència màxima, no es fes mai feixuga, ni en el quart acte que és el més fluix malgrat comptar amb una de les àries més excelses escrites mai per l’excels Mozart, “Deh vieni non tardar”.

Levine dirigeix amb una força i una jovialitat sorprenents, amb un sentit teatral, dramàtic i de control del discurs narratiu en els imprescindibles recitatius, que mai decau i que és un dels secrets o les claus per construir una unitat més enllà de les importants i referencials àries. La cura en crear en cada moment el clima propici i l’acompanyament idoni, així com el magisteri en el tractament del so orquestral, fa que actualment les seves direccions esdevinguin el clamor que el seu públic li dedica ja abans de començar.

L’orquestra del MET va respondre amb el mateix entusiasme i qualitat que el director dóna, tant en el so individual dels seus solistes, com en el seu conjunt de transparència, claredat, calidesa i rotunditat, com ja he dit, memorables.

Molt valor i qualitat ha de tenir aquesta direcció musical quan resisteix la mediocritat de la majoria dels cantants, veus que no són res de l’altre món i cantants que no passen d’una correcta discreció. Si penseu en Siepi, Gueden, Della Casa, Danco, Poell i Corena en la irrepetible gravació d’Erich Kleiber o Kiri Te Kanawa, Kurt Moll, Samuel Ramey, Lucia Popp,  Frederica Von Stade i Thomas Allen dirigits molts anys més tard per Georg Solti o fins i tot si voleu baixar a la quasi quotidianitat del magnífic cast emprat per René Jacobs en la seva referencial gravació amb Véronique Gens, Patricia Ciofi, Angelika Kirchslager, Lorenzo Ragazzo i Simin Keenlyside, trobareu una  qualitat i distinció en el cant que no vaig saber trobar ahir.

El baix rus Ildar Abdrazakov és vocalment un dels punt forts del repartiment de la nova producció del MET, si bé el seu Figaro cau en algun moment en la caricatura exagerada en la que el sotmet la direcció teatral d’Eyre, vocalment reuneix les característiques, l’estil i el fraseig curós i elegant que sempre ha de distingir el cant mozartià, encara que el personatge sigui de classe popular. El Figaro d’Abdrazakov té enginy, guspira i la dosi justa de ironia, és maldestre i Eyre encara ho emfatitza més en l’acte conclusiu, si bé la caracterització del personatge encara podria tenir més matisos i alguna que altre subtilesa.

La Susanna de la soprano alemanya Marlis Petersen em va semblar vocalment anodina, si bé molt ben interpretada segons el disseny establert per Eyre, que la fa molt emocional i llançada. Ja no em va agradar en l’edició de Le Nozze a Salzburg el 2011 i al MET em continua semblant poc distingida, amb problemes en el pas de la veu, quan la sonoritat perd gruix i esdevé descarnada, En el quart acte va tenir la gran oportunitat per corregir la insulsa impressió dels tres primers actes, però el seu “Giunse alfin il momento…Deh vieni, non tardar” no va aconseguir volar amb eteri i nocturn encant, va ser correcta, no sublim, malgrat que el mestre Levine i l’orquestra del MET li feien costat i l’envoltaven de les sonoritats propicies a l’excepcionalitat, però ella ho va desaprofitar.

El Comte d’Almaviva de Peter Matei és un dels clàssics del repertori del baríton suec. El seu debut al MET fa dotze anys, ja va ser en aquest rol en la meravellosa producció de Jonathan Miller, però ahir va patir de valent. Controla molt bé el personatge i el sap vestir amb l’elegància i sobretot el cinisme que el rol demana, el seu cant mozartià és acurat i el seu fraseig i intenció són els correctes,  és la viva estampa del senyoret andalús personificat en Cayetano Martínez de Irujo, amb qui Matei guarda quelcom més que una semblança, ara bé vocalment ahir va patir molt, sobretot en la seva gran ària del tercer acte “Hai gia vinta la causa…Vedro mentr’io sospiro” on no sé si el tempo de Levine o un cert esgotament el van portar al llindar de la catàstrofe, ja que va perdre el control de la respiració i emissió en el tram final. És més bon cantant i Comte del que ens va mostrar ahir.

La Comtessa de la desconeguda fins ahir Amanda Majeski està mancada de distinció. Aquest és el rol més senyorívol de l’obra i totes les grans mozartianes han signat en les dues grans àries d’aquest personatge, així com en els altres grans moments on intervé, les grans armes de seducció en el cant melancòlic, nostàlgic i tanmateix decebut en aquesta transformació perversa que passa de la Rosina volcànica del barber de Sevilla a aquesta dona desencisada per una vida al costat del cràpula del Comte. Moments com la seva cavatina d’entrada “Porgi amor” o la difícil i compromesa  “Dove sono i bei momenti” on l’exquisida línia musical i melòdica s’ha de reforçar amb un control del fiato i un sosteniment d eles notes que ella no controla. El seu cant és superficial en el sentit interpretatiu i mancat del control imprescindible de la respiració en l’apartat tècnic, ja que el seu fiato és escàs. La veu sembla amplia, encara que no és especialment bella o dotada d’una personalitat que la pugui distingir de qualsevol altre soprano. Si bé és veritat que ha entrat en aquesta producció substituint a Marina Poplavskaya, fent d’aquesta manera el seu inesperat debut al MET en les funcions inaugurals i per tant subjecta a una responsabilitat i estrès addicional, jo crec que no estem davant d’una cantant gaire notable i com actriu tampoc m’ha acabat de fer el pes, ja que en cap moment ha esdevingut aquella figura senyorívola que està per sobre de les misèries de la resta, ella era tan vulgar i quotidiana com qualsevol de les noies del servei domèstic del Palau Almaviva.

Isabel Leonard, la mezzosoprano que la temporada passada tant em va agradar en la Dorabella, es va fer càrrec del bombó de l’obra, el rol del jovenet Cherubino, que ella vesteix a la perfecció i que fa albirar un Octavian magnífic. Leonard té una veu més distingida que els seves companyes de repartiment, i el seu cant també és més creatiu i com correspon al personatge, palpitant. Tota ella (ell) és una feromona adolescent amb ganes d’esbravar el seu neguit juvenil. És creïble com a cantant i com a actriu, fraseja magníficament bé i denota en el seu cant allò que la distingeix de la resta i que possiblement farà d’aquesta noia un nou estel. És clar que a més a més, la direcció amb la que Levine va acompanyar la seves dues àries va ser un prodigi de sensibilitat i ardor contagiosos.

Les “alegries” vocals s’acaben amb la discreta Marcellina de la en altre temps Cherubino del MET, Susanne Mentzer i la simpàtica  Barbarina de Ying Fang. Mentzer va tenir una incerta glòria quan la van llençar com una nova Von Stade, intent que va es va frustrar com tants d’altres que intenten fer una figura de on no hi havia gaire material per fer-ho possible. La seva Marcellina és vocalment discreta i com actriu marca amb bona solvència el rol que li dissenya Eyre. Pel que fa a la soprano Ying Fang aprofita amb la justa desimboltura l’única “gran” oportunitat que Mozart li atorga al quart acte, amb la breu i deliciosa “L’ho perduta, me meschina”

El Bartolo del veteraníssim John Del Carlo va ser patètic. L’estat vocal del baix-baríton és d’una decrepitud intolerable, mentre que  el Don Basilio del tenor Greg Fedderly em va semblar desagradable per una emissió lletja i cant obert a les antípodes del que s’hauria d’admetre en Mozart, fins i tot en aquests personatges de caire grotesc.

L’Antonio de Philip Cokorinos i el Don Curzio de Scott Scully no van ajudar gaire a salvar el cant mozartià d’aquesta mena de descuit amb el que els cantants reunits van fer front a Mozart.

Pel que fa a la nova producció de Richard Eyre, situa l’acció als anys 30 del segle XX, la qual cosa només serveix per dissenyar un vestuari encertat, si bé no gaire bonic, o és que potser no el lluïen gaire bé?. L’escenografia em va semblar horrorosa, asfixiant i com succeeix tantes vegades al MET, excessivament protagonista.

L’estructura giratòria que permet seguir les diferents estances del Palau podia ser una bona idea si no fos tan mastodòntica, tan fosca i tan tètrica, Potser si que a Sevilla hi ha Palaus així, però en qualsevol cas no m’ajudava gens a contextualitzar les escenes entre aquells murs de dissenys arabitzants quasi més propis d’una Granada art deco que no pas de la Sevilla original.

El disseny de llums, amb tendència a una obscuritat impròpia d’Andalussia, no ajudava gens a acompanyar la lluminosista que si emergia del fossat.

Richard Eyre construeix una trama divertida, fent un treball minuciós dels personatges, emfatitzant els aspectes més de vodevil que no pas els de crítica social i lluita de classes que tant i tan bé van emfatitzar Mozart i Da Ponte, de l’original de Baumarchais. Eyre en canvi sembla que en tingui prou amb el tancar i obrir de portes, les inevitables corredisses amunt i avall, i els divertits equívocs,sense mostrar en excés les diferents i possibles lectures dels polièdrics personatges, fins i tot en la parella de criats cau en l’excés de mostrar-los passats de voltes davant dels propis senyors, quelcom que els caricaturitza en lloc de mostrar la ironia i enginy d’uns enfront del despotisme dels altres.

És en qualsevol cas un treball teatral més brillant que no pas el disseny estètic, que en cap cas pot fer oblidar la bellesa de l’anterior producció deguda a Jonathan Miller que brillava tant per l’elegància del disseny com per la intel·ligència del treball teatral, i no cal dir que quan va reunir un cast amb Fleming, Bartoli (Susanna), Terfel i Croft, va excel·lir.

Una altra vegada, en aquesta ocasió James Levine ha elevat la representació a un nivell que amb un altre director no hagués superat el qualificatiu d’anodina rutina novaiorquesa.

 

Wolfgang Amadeus Mozart
Le Nozze di Figaro
Llibret de Lorenzo da Ponte

Figaro………………Ildar Abdrazakov
Susanna……………..Marlis Petersen
Count Almaviva……….Peter Mattei
Countess Almaviva…….Amanda Majeski
Cherubino……………Isabel Leonard
Dr. Bartolo………….John Del Carlo
Marcellina…………..Susanne Mentzer
Don Basilio………….Greg Fedderly
Antonio……………..Philip Cokorinos
Barbarina……………Ying Fang
Don Curzio…………..Scott Scully

Robert Morrison, clavicèmbal
Kari Jane Docter, violoncel

Director musical……………James Levine

Director d’escena…………..Richard Eyre
Escenografia i vestuari…………….Rob Howell
Disseny de llums…….Paule Constable
Coreografia………..Sara Erde

Metropolitan Opera House
Nova York 18 d’octubre de 2014

16 comments

  1. Después de los cristalinos Mozarts de Jacobs, la orquesta del Met me ha resultado tan oscura (comparativamente) como la escena. Quizá por eso el primer momento redondo para mí ha sido el dramático duo del conde y la condesa. Me ha divertido mucho el teatro, lo que dices de los cantantes me parece muy bien salvo que la interpretacion del personaje de Don Basilio me ha gustado muchísimo y que no he apreciado el desfallecimiento de Mattei, quizás porque ya estaba más cansado que él. La segunda parte se me ha hecho larrguísima, suerte de la cavatina de Barbarina (que Ying Fang ha cantado como pocas). Pero con Jacobs levité hasta el final, sus bodas se me hicieron cortaa (ahora que pienso, puede que lo fueran).

    M'agrada

    • ¿El Don Basilio te ha gustado musicalmente?
      Si no falla nada pronto tendrás la oportunidad de volver a verla y te darás cuenta de los apuros de Mattei i del grito que pega al final de la aria, casi sin fiato en el terrible momento y cuando más lo necesitaba.
      El concepto de Jacobs es otro, pero Levine me parece teatralmente de lo mejorcito en el Mozart a gran orquesta.Lástima que no pudiera imponer otro cast más acorde con su excelencia.

      M'agrada

  2. Xavier C.

    L´altre dia em vaig equivocar de seient (tenia a la fila 6, i no sé com ho vaig fer que vaig seure a la 7. Quina casualitat que no va venir ningú a seure´s!), i ahir en veu que em vaig equivocar de sala. Sense tirar coets, vaig passar una tarda entretinguda. Cert que Mattei va acabar l´Hai gia vinta la causa traient la bandereta blanca, però per la resta el vaig trobar un molt bon comte. Vocalment em va agradar, i escènicament me´l vaig creure en tot moment amb el seu posat entre canalla i aristocràtic. Amb la comtessa ja veig que dono la nota discordant, que fins i tot els que érem ahir a la sala on vam tenir unes bones noces ja em deien que no els hi havia agradat, però jo la vaig trobar estupenda (més a la primera ària que a la segona). No sé qui és, però no m´importaria tornar-la a veure. El Fígaro coincideixo, i la Susanna encara em va agradar menys que a tu. El Cherubino de la meva sala donava molt el paper, però no em va arribar en absolut. El millor, aquí es veu que va ser per tots igual, l´orquestra del MET. Bravo Levine!

    M'agrada

  3. SANTI

    Ja tens raó, si compares aquests repartiments que dius amb el del MET vist ahir, el panorama és trist, i et diré més, les darreres Nozze del Liceu amb un repartiment format per cantants locals era molt millor: Alberola, Garmendia, Beaumont, Martín-Royo, tret de Quiza, i dirigits per Rousset i Pasqual em va satisfer més que l’espectacle del MET.
    Estic d’acord amb l’orquestra i Levine. De les veus Abdrazakov i Leonard els millors, Mattei em va decebre una mica i a la comtessa i Susanna les vaig trobar de segon repartiment del Liceu.
    La producció era massa fosca, i tota aquella ferralla sobre l’escenari agobiava l’acció escènica per altra part molt divertida, tot un contresentit.

    M'agrada

  4. dandini

    Una funció molt ben actuada en un decorat massa fosc i barroc per una trama que demana la lluminositat mediterrànea.
    Com sempre extraordinari James Levine amb una enveijable vitalitat post malaltia que no hi qui el pari dirigint una orquestra de nivell estratosfèric.Es una llastima que el molt millorable so que rebem a la sala de cinema no ens permeti tambe compartir la nitidesa i transperència que proporciona el directe.
    Discrepo en la valoracio de Amanda Majevski que a em va semblar una veu preciosa amb una vocalitat que al menys a mí si que em transmetia l’elegancia desitjada.Es veritat que el seu fiato no és llarg pero sí l’adeqüat.Potser el retret més destacable és que la seva veu té un vibrato constant gens molest que en els moments de stress vocal s’accentua.
    Marlis Petersen fa molt be el personatge i canta molt be pero li manca aquel punt d’encis vocal que habitualment associem en aquest rol.De les actuals i habituals de la casa mí m’agrada més Lisette Oropesa.
    Magnífica en el aspecte escènic Isabel Leonard pero vocalment em va semblar en baixa forma(el registre central i agut presentàven problemes d’enllaç evidents) potser degut a l’indisposició que li ha fer cancelar en una setmana 1 Cherubino i la seva participació a la Gala Tucker.
    Els rols masculins van estar molt ben servits i van ser difícils de superar.
    Ildar Abdrazakov fa un Fígaro més proper a Cesare Siepi que no pas a Bryn Terfel.Els recitatius poden millorar pero és un gran Fígaro sense cap dubte.
    El meu estimat Peter Mattei segueix demostrant el seu magisteri tant en el cant declamat com en la musicalitat i l’exhibicio irresistible del nomenat per la crítica ” Silky tone” .El seu” Contessa perdono” va ser sublim. Un admirador seu nomenat Daniel Barenboim l’ha convocat per inaugurar La Scala amb el Don Fernando de Fidelio.

    M'agrada

    • Benvolgut Dandini, en Barenboim no és garantia de res quan fa cantar a Villazón el Ferrando del Così a la Scala i a Berlín, per tant millor dir que ahir Mattei, que sempre fa un bon Almaviva, no tenia el dia.

      M'agrada

  5. ho faré en castellà, aprofito meu comentari de can JL:
    Me pareció una muy destacable representación, los principales cantantes bien, sobre todo Cherubino, Conde y Figaro. Horrible la escena con aquellas tracerías que no pegan con los vestidos tan decó. Teatralmente divertida, a veces exagerada, y la orquesta, a pesar de la pésima calidad auditiva, parecía muy equilibrada. Los coros, psé. Yo salí muy contenta con este genial trabajo Ponte-Mozart. Qué genios.

    M'agrada

  6. Marta B

    Al contrari de dissabte passat, ahir vaig sortir del cinema la mar de contenta. Estic d’acord amb la teva opinió, però renoi el que pot arribar a fer un bon director musical amb una bona orquestra.

    Per cert, ja se que no val la pena fer el viatge, però als Yelmo, de Tarragona se sent de meravella, a part que la sala és comodíssima i no et tapa ningú. La van inaugurar el gener passat.

    M'agrada

    • Doncs em sembla que hi perdem amb ambdues. Sala cantarà bé la Zdenka i Cullagh la Stuarda, però les previstes inicialment….
      Sala va fer una bona Sophie, injustament criticada per molts, espero que amb la Zdenka estigui si més no al mateix nivell.

      M'agrada

  7. simone.plaza@tedebe.com

    coincido con tus apreciaciones, Joaquim. Tal vez sea un poco menos crítica con la puesta en escena y la interpretación teatral. Nosotros nos divertimos mucho, la parte teatral era muy fluida y divertida, tal vez un poco plana a veces…pero bueno, Mozart también quería divertir y hacer reir a la gente (tema social aparte). El decorado no me molestó porque en cine los primeros planos enfocan los personajes. Puede ser que en directo quedara tal como dices tu, recargado y oscuro.
    En cuanto a las voces me encataron Cherubino y Barbarina. Los demás bien, excepto Bartolo, Antonio, Don Curzio y don Basilio, por orden de malo a pésimo.
    A pesar de todo esto, qué grande Mozart! 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: