IN FERNEM LAND

PALAU 100: Leonidas Kavakos i Yuja Wang interpreten les 3 sonates de Brahms


kavakos_wang

Leonidas Kavakos i Yuja Wang. Fotografia: © Nicolas Brodard

Escoltar les sonates per a violí i piano de Johannes Brahms és un plaer,  escoltar-les totes tres en un mateix concert és un àpat per a privilegiats i si els intèrprets són el violinista grec Leonidas Kavakos i la pianista xinesa Yuja Wang, aleshores l’àpat esdevé d’alta cuina, de xefs amb un munt d’estels d’aquella guia dels neumàtics.

Jo ahir necessitava un bany de música com el que vaig rebre, el concert em va fer  bé. En primer lloc perquè Brahms et submergeix ràpidament en les profunditats emotives i denses del romanticisme mesurat, però intens que t’aïlla fins i tot del més immediat. Ahir jo era més sensible al que m’oferien i tot em molestava: el grinyolar d’una cadira, els estossecs exagerats a les pauses entre moviments, els intents d’aplaudiment dels que entren al concert per fotografiar l’espectacular sala (curiós que siguin tan “sensibles” a Domèmech i Montaner i alhora tan maldestres amb la música i els seus intèrprets. Tot em feia nosa, ahir fins i tot em molestava que la música s’interrompés amb els lògics i merescuts aplaudiments dedicats als genials músics en acabar cadascuna de les sonates.

Si les sonates de Brahms són d’una bellesa aclaparadora, la interpretació que en varen fer Kavakos i Wang va ser una joia absoluta. Tots dos musics són un prodigi, però ella és un prodigi prodigiós. Si no la mires, sembla mentida que d’un cos tan petit surti una força interpretativa i un so tan espectacular, i és d’admirar que mai exageri el gest, que toqui el piano amb una discreció gestual que res té a veure amb els resultat sonor, a les antípodes d’un famós compatriota, per exemple. Wang no es recrea en la seva egolatria, ni en el seu virtuosisme magnètic, ni en la seva figura de porcellana delicadíssima, fa música al més alt nivell sense necessitat que ens fixem en ella, el que surt del piano ho és tot. És sorprenent també la immensa varietat de intensitats i dinàmiques, de colors i timbres que és capaç d’exposar al servei de la partitura. Wang fa que la música t’arribi amb naturalitat, sense artificis ni entrebancs de diva, ella és un motor creatiu impressionant i tot i que les sonates escrites per Brahms tenen un perfecte equilibri de forces, absolutament  ben mesurat i l’alternança del protagonisme es reparteix de manera molt equitativa, jo hagués desitjat que tot el immens talent de Leonidas Kavakos s’hagués deixat endur per la inspiració interpretativa de Wang.

Són dos figures estèticament antagòniques que s’acoblen sense estridències, això sí, ell modernet i ella clàssica i distingida.

L’equilibri musical i creatiu entre els dos era bo, no tinc res a dir i tot a admirar, ell és un virtuós amb un so bellíssim i molt càlid, precís en l’afinació i admirable en el desplegament tècnic, és expressiu i amb unes capacitats enlluernadores, però potser era una apreciació subjectiva sense cap ni peus en un dia de sensibilitat extrema, però en a mi em va semblar que ella estava lleugerament per sobre en la capacitat de transmetre emocions més enllà del perfeccionament tècnic que els caracteritza.

Van crear moments veritablement antològics, ja fos per la bellesa del so i l’atmosfera amb la que van saber envoltar els bellíssims moviments lents de les tres sonates, especialment a la segona part l’adagio de la sonata número 3, però també en els moviments més enèrgics i vibrants, on les explosions de sonoritats intenses però mai estridents ni feridores, omplien la sala de perfeccionament interpretatiu i de intensitat musical.

Era admirable veure l’equilibri i el traspàs de responsabilitats entre els dos instrumentistes sense que mai decaigués la intensitat de l’acompanyant en una alternança virtuosística que feia molt goig.

De la mateixa manera que davant d’un liederabend excels qualsevol òpera em sembla excessiva, quan estic en un concert de música de cambra d’aquest nivell, les obres simfòniques em semblen fins i tot grolleres. Són pensaments momentanis, no us amoïneu, se’m passa ràpid, ara bé,  mentre dura l’abstracció tres són multitud, oi que m’enteneu?

El Palau, que no era ple però déu n’hi do. Quan va acabar la tercera sonata va esclatar la lògica admiració transformada en intensos i rítmics aplaudiments a la recerca de les propines. En van fer tres de la que només vaig reconèixer la segona, una espectacular versió de la dansa russa de Petruixka de Stravinski,

Ben mirat i amb el dia tan especial que tenia ahir, em molestava que es demanessin propines, ja que després de les tres sonates de Brahms d’aquell nivell no calia exigir més música. Ves per on, fins i tot  amb aquell dia tan nihilista, em vaig quedar bocabadat al final de cadascuna de les propines i malgrat que allò em pogué semblar que formava part de la banalitat a la que tantes vegades sotmetem a la música i als musics, vaig seguir admirant el talent i la capacitat d’ambdós musics per enlluernar-nos amb senzillesa i veritat interpretativa. Dos grans musics al servei de la música, sembla fàcil o fins i tot una bajanada, però tots sabem que és e més difícil. Ahir ho varem tenir i cal celebrar-ho i guardar-ho a la memòria per a quan l’ordinària banalitat ens abati en el moment menys oportú.

Per si no en teníem prou, aquest cap de setmana Yuja Wang interpretarà el concert per a piano i orquestra núm 1 de Xostakóvitx amb l’OBC dirigits per Victor Pablo Pérez. L’ocasió no es pot deixar perdre, a L’Auditori, és clar.

10 comments

  1. Vicent

    Compatriota nostre o seu? Sí, t’entenc perfectament. A mi em passa el mateix amb les darreres sonates de Beethoven o els seus darrers quartets (o de Schubert…). És el que té determinada música de cambra (i lied). Bellesa en estat pur sense res a què agafar-se, trascendència i metafísica descarnada.

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    Música meravellosa, meravellosament servida. Un concert memorable, un record musical per a sempre més. I una pianista sencillament sublim, amb una categoria tècnica enlluernadora i el que encara és més important: musicalitat fascinant, sensibilitat deliciosa. Segueixo la carrera de Wang (s’ha de llegir la llista d’orquestres i directors amb els ja ha actuat als seus 27 anys i queda un aclaparat i amb la boca oberta) però fins ara no havia tingut l’oportunitat de veure-la en directe. M’agrada dels pianistas seguir en el directe no sols els seu llenguatge corporal sino tambè el facial, i en les propines em vaig apropar a veure-la tant com podía, i un no pot quedar més que prendat de la seva naturalitat i candidesa, d’aquella facilitat i torno a dir, naturalitat, amb que fa música i ens dona música. Meravella de conjunt violí-piano, Kovakos-Wang, meravella absoluta de sonates, meravella de concert.

    M'agrada

    • Va ser un inici de setmana musical intens que amb “ben poc” ho varem tenir tot, música servida amb músics joves, amb talent, sensibles, obres meravelloses amb musics de veritat. On eren tots aquells que perden el cul per comparar una entrada quan anuncien el xinès portentós?

      M'agrada

  3. simone.plaza@tedebe.com

    una delicia el que vam poder escoltar, com tu dius, una meravella, totalment d’acord. Ens vam perdre la segona part perque ja era massa tard per nosaltres en un dia d’entre setmana. bon dimarts, infernems.

    M'agrada

  4. Jordi

    Segueixo de fa temps a aquesta extraordinària pianista, ahir no va ser el dia que més em va agardar, vaig trobar que els faltava una mica d’emoció compartida, sense negar la perfecció tècnica que esmentes.
    Per a mi va ser una gran concert però no memorable.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: